Ètica 4t ESO

4t ESO

Ètica

    

  1.      El compromís

1.1.Ètica i política. Definicions

    

    Ètica:

     Estudia les diverses formes de moralitat i comportament moral que s’han donat a la història i a l'ésser humà. Què és la moral? Existeixen principis morals innats en les persones? Les normes morals de les societats són legítimes? amb què es fonamenten?

     Què és la virtut? I el vici? I els valors com l’honor, la valentia, la bondat, la voluntat, el mal, l'amistat, són tots ells categories d’una moralitat pròpia de la naturalesa humana?

      Existeixen codis o formes de comportament humà capaços de guiar-nos a tots cap a la felicitat?   

    La Política:

      Estudia les formes de poder i la naturalesa dels Estats en la història i el món. Quina força té i ha tingut l’Estat sobre la població. Com s’han de comportar els governats per conquerir una política efectiva i bona? Les lleis d'un país en què es fonamenten? 

1.2.Hi ha lleis morals universals?

      Hi ha filòsofs que han cregut fermament que els éssers humans tenim en la nostra naturalesa principis ètics innats. Sòcrates ja ho insinuava quan afirmava que l'essència del bé és en tots nosaltres; també el gran poeta Sòfocles en la seva obra Antígona planteja una confrontació eterna: les lleis dels homes enfront la llei natural, o com diu Antígona: la llei divina. La llei natural respon a la suposada moral innata, mentre que les lleis dels homes respon a la legislació política del país.

    

      Sòfocles explica que en l’antic regnat de Creont, dos germans, Etèocles i Polinices, s’enfrontaren l’un contra l’altre amb els seus exèrcits. Com en una guerra civil, es barallaven veí enfront veí, amics devers amics i germans amb germans. Finalment, Etèocles i Polinices van morir en la batalla. Eteòcles, defensor i súbdit de Creont, fou enterrat amb tots els honors del món. En canvi, Polinices, enemic del regne, li fou negada sense contemplacions la digna sepultura. Les lleis del rei Creont no ho permetien. Segons el dret grec, cap traïdor podia enterrar-se a la ciutat. Tanmateix, les germanes dels guerrers morts, Antígona i Ismene, no n’estaven gens contentes de l’edicte de Creont. 

     

Antígona i Ismene es debatien entre acatar les lleis del regne o obeir les lleis naturals, les lleis dels seus cors. Antígona considerava injust i cruel el decret de Creont, i se sentia agullonada per la moralitat natural a defensar la dignitat de tots els morts i el respecte cap als plors restringits. Creia fermament que la llei moral és sagrada, divina, prioritària i anterior a qualsevol legislació política, escrita pels homes. D’altra banda, Ismene, més poruga i cauta, preferia callar a l’ombra del tirà.          Si fem un exercici de semblances entre la tragèdia de Sòfocles i la controvertida memòria històrica espanyola, ben aviat trobarem similituds amb la trista etapa franquista i la defensa de tal memòria: Etèocles, per exemple, ve a representar els vencedors morts del bàndol franquista enterrats amb tots els honors cristians; Polinices, d’altra banda, encaixa amb la situació no resolta en la qual es troben els cadàvers vençuts. Creont és, sense cap mena de dubte, l’Estat, encara molt hereu dels costums despòtics. A Ismene l’identifico amb els que es declinen, per excessiva prudència, a l’oblit del seu passat familiar; mentre que Antígona la veig com la força heroica que, per natura, cerca justícia.

     L’Estat espanyol no deixa enterrar-los, no fa justícia, potser, perquè hi ha persones amb molta por i molt poder, que consideren més assenyat ocultar una funesta veritat: el gran genocidi espanyol pel qual ningú ha pagat i que podria qüestionar l’origen sangonós de molts privilegis i riqueses.

    La llegendària Antígona, només defensa unes lleis que sorgeixen de tots els cors humans sense distinció, i que ens emparen en el desig i en el dret de poder plorar dignament els nostres morts.

      Ella vol enterrar dignament al seu germà Policides, però el rei es nega a enterrar-lo a la ciutat emparat pel dret grec.

La defensa de lleis morals innates: 

També Sant Tomàs afirmarà que tots tenim en la nostre naturalesa una mena de qualitat que ens informa objectivament sobre el bé i el mal; és la llei natural. Per a Sant Tomàs aquesta qualitat ve de la naturalesa divina. Si déu ens ha creat amb la seva natura racional alhora els éssers humans participem de la seva raó i per tant de les seves lleis divines o eternes. La llei natural és un element de la nostre naturalesa que ens crida a actuar, però que, en última instància, podem decidir escoltar-la o no.

Finalment esmentem també el filòsof anglès del segle XVll John Locke; afirma que tots els éssers humans naixem subordinats a una llei natural inscrita en els homes per Déu, que ens obliga a tots a respectar uns drets naturals: dret a la vida, la salut, la llibertat i la propietat privada. Aquests drets fonamentals mai han de ser sotmesos per cap interès polític, ans al contrari, els drets naturals són de fet la guia de tota legislació política, i la funció de l'Estat haurà de limitar-se a vetllar pel compliment i el respecte de tals drets, com també haurà de protegir-los de tot atac i vulneració. Si l'Estat no protegeix els drets naturals o fins i tot ell mateix els viola, el poble té tot el dret i el deure de destituir-lo a través, si cal, de la desobediència o la rebel·lia.

Video Locke

Aquesta corrent filosòfica, de la qual en participen tants pensadors, que afirma l'existència de principis ètics innats en tot ésser humà i que formen la nostra naturalesa moral s'anomena Jusnaturalisme ètic. 

La Llei de Memòria Històrica

 

La Llei per la qual es reconeixen els drets a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura. És una llei espanyola aprovada el 2007 que reconeix les víctimes de la Guerra Civil, però no l’obertura de fosses comunes. L’Associació per la Recuperació de la Memòria històrica critica enèrgicament el fet que es negui la possibilitat de l’exhumació de tots els assassinats per la dictadura franquista, el reconeixement dels morts i l’enterrament digne.

 

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Llei_de_Mem%C3%B2ria_Hist%C3%B2rica

TREBALL

 

- Explica, a grans trets, l’obra de Sòfocles, Antígona.

- Explica la llei de memòria històrica i com l’ha gestionada l’estat espanyol.

- Busca analogies entre Antígona i la llei de memòria històrica. 

1

Film “V de vendetta”

En un futur no gaire llunyà, la Gran Bretanya ha esdevingut un país totalitari dirigit amb mà de ferro per un tirà. Una tarda, després del toc de queda, l'Evey és rescatada al mig del carrer per un emmascarat misteriós anomenat V. L'estrany personatge li explica quins són els seus plans per recuperar la llibertat.

Preguntes sobre la pel·lícula:

1.      Què creus que ve a representar la figura del misteriós emmascarat?

2.      Quin paper juguen els mitjans de comunicació?

3.      Quin tipus de revolució vol iniciar l’heroi emmascarat?

4.      Explica l’escena que creguis prou significativa per ser pensada i comentada.

5.      Com definiries el règim polític? Per què?




2n TRIMESTRE


Ètica i sexualitat

Si us fixeu la sexualitat sempre ha estat objecte de control i gestió per part dels codis morals religiosos més influents, per què? 

Què passa amb la sexualitat?, per què algunes pràctiques sexuals són recriminades moralment, o psicològicament i mèdicament estigmatitzades? , o fins i tot políticament perseguides i condemnades? 

Per què la sexualitat i llur pràctica sempre ha estat objecte de control per les instàncies de poder?, per què la pràctica sexual ha esdevingut una pràctica tancada entre els murs de la intimitat o fins i tot l'hem apartada del marc social com a tabú cultural? Per què durant generacions i generacions la sexualitat no ha estat objecte de diàleg obert i normalitzat? Per què incomoda o ens fa sentir vergonya? 

Per què la sexualitat només és correcte en el matrimoni? Per què són titllades de contra natura o immorals o perverses les pràctiques sexuals anomenades masturbació, adulteri, homosexualitat, zoofília, el incest, la promiscuïtat, la sodomia, el masoquisme o el sadisme? 



Sexualitat i els codis morals religiosos

 De tots els àmbits del quefer humà, les religions sempre han estat molt interessades especialment en l’activitat sexual. Els grans legisladors de la moral com Moisés, Buda, Confuci, Mahoma o Jesucrist van proposar formes de viure que aconseguirien abastar el cor de les persones. En el Levític Déu es dirigeix a Moisés i li trasllada una sèrie de normes morals de caire sexual; de fet, són prohibicions de naturalesa sexual que si les llegiu detectareu una gran puixança imperativa que ha perdurat fins als nostres temps gairebé sense posar-se en tela de judici. Qui pot negar que no són de sentit comú tals prohibicions com les següents:

Cap home s’aproparà a cap dona de la seva família per tenir relacions sexuals.

No deshonraràs el teu pare tenint relacions sexuals amb la teva mare

.

No tindràs relacions sexuals amb la teva germana, ja sigui la teva germana per part de mare o per part de pare; hagi nascut a la llar o fora de la llar.

No et deshonris a tu mateix tenint relacions sexuals amb la teva neta, ja sigui per part del teu fill o de la teva filla.

No tinguis relacions sexuals amb la germana del teu pare.

No tinguis relaciones sexuals amb una dona en el seu període de menstruació.

No t’allitaràs amb la dona dels teu veí.

No t’allitaràs amb un home com si ho fessis amb una dona. És un acte infame.

No t’entreguis a actes sexuals amb animals. Tampoc la dona ha d’entregar-se a llurs actes. És una infàmia.

Les lleis morals en la vida sexual de les persones és ben visible en les religions. Però, què empeny a normativitzar la sexualitat?

La filosofia respon a això de moltes maneres. Una de les respostes més interessants és atorgada a la relació entre sexualitat i procreació. La sexualitat femenina ja des del pensament mític arcaic ha quedat reduïda a la fecundació i el sagrat misteri del naixement. D’aquí ve que moltes religions considerin el pla sexual com a sagrat, només permès després de rituals místics que converteixen en matrimoni la relació entre dues persones. El sexe és practicat dignament només dins dels marcs sagrats del matrimoni, i amb el propòsit essencial de la procreació. Tota activitat sexual fora del matrimoni i desvinculada del propòsit de la natural fertilitat i la reproducció és luxúria, és un pecat capital.

Però, i si la sexualitat no tingués com a propòsit essencial la reproducció? Tal com diu el filòsof del segle XVIII David Hume, potser la prioritat de totes les espècies del planeta és la recerca del plaer i el defuig del dolor. Hume afirma que els dos principis rectors del comportament humà i animal són la recerca i satisfacció del plaer i el rebuig de tot allò que produeix dolor. Si és veritat que la prioritat essencial de les espècies del planeta és la recerca instintiva del plaer, podríem pensar que en la demanda instintiva del plaer les espècies topen amb la reproducció. Podríem inclús pensar que la reproducció és un accident amb què copsem en tal instintiu exercici: el plaer. 

  El cristianisme medieval ha relacionat el plaer sexual amb el pecat i el dimoni. El filòsof Van der Leev troba una relació freqüent entre el sexe i el diable. Afirma que el desig sexual inconscient que es manifesta en els somnis ha donat lloc a la creació d’innumerables dimonis. Els efectes repressius de la sexualitat en la cristiandat de l’edat mitja va donar lloc a les figures demoníaques anomenades íncubus i súccubus. Íncubus és el dimoni masculí que sedueix i posseeix la dona mentre aquesta dorm. Súccubus és la versió femenina; una diabla que sedueix i posseeix l’home mentre aquest dorm. Són dimonis que s’introdueixen en el somni d’ell o d’ella per fer-los-hi l’amor.

   La religió cristiana tendeix a culpar la dona de les relacions sexuals immorals o impròpies; ja Eva sedueix Adam condemnant la humanitat. La principal culpable de l’expulsió del paradís és la dona. I Sant Agustí ens diu “No hi ha res que degradi més l’esperit de l’home que l’atracció de les femelles i el contacte amb el seu cos”

Veiem que en el món cristià el pecat radica en l’ús inapropiat de la sexualitat.  Es poden mantenir relacions sexuals dins del matrimoni, mai fora i mai pel simple ús hedonista.

El plaer apareix com un vincle amb el mal, en canvi el patiment és essencialment vinculat amb la salvació. L’exemple paradigmàtic és la crucifixió de Jesús.Igualment sobre el fet de parir la bíblia diu: “Pariràs els teus fills amb dolor”  

Fàtima Mernissi, filòsofa marroquí, ens diu: el problema de les dones no està en les religions o en els textos sagrats, sinó en la tergiversació d’aquests textos que han portat a terme homes per tal de legitimar l’absència de drets de la dona i legitimar també la seva situació d’opressió.       

La sexualitat ha de funcionar estrictament en el matrimoni. D’aquí ve que la dona haurà de ser esposa submisa i vigilada. Mentre el marit gaudirà d’una oculta i secreta llibertat sexual que satisfarà en els bordells, l’esposa serà presonera a la seva llar per la seva pròpia moral.     Amb el matrimoni el poder de l’església potencia la base i l’odre social fonamentat en la família, l’estabilitat i la propietat. Un ordre social en què l’estabilitat familiar sigui un imperatiu sagrat procura la garantia econòmica i manteniment d’institucions com el clergue i la monarquia. Cap societat pot tolerar la lliure sexualitat de les persones. La pràctica sexual ha de ser normativitzada, ja que l’ordre moral de la sexualitat assegura el sistema de les herències dels homes i la seva autoritat econòmica.  

    El sagrament del matrimoni implica una mena de control moral de la sexualitat. El matrimoni religiós augmentarà el poder del clergue sobre la població en l’àmbit també polític. Aquest poder esdevindrà ben visible fins als nostres temps. A Espanya, per exemple, durant el regim franquista, la gent catòlica estava obligada a casar-se per l’església creguessin o no.

     El filòsof alemany Engels, en la seva obra L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat fa una crítica de la família burgesa. Ens diu que les esposes proporcionen un servei domèstic barato i exerceixen una tasca socialment necessària, com ara cuidar nens i ancians, i s'espera també d'elles que pareixin hereus legítims. A canvi els homes els hi proporcionen el manteniment. D'aquesta situació Engels dedueix que la sexualitat en aquesta estructura familiar és una forma de prostitució, ja que ve a representar l'explotació dels atributs essencials de la dona. Aquí la dona no se la veu com una persona amb desitjos intel·lectuals i anhels de realització personal. 

      A contracor amb aquesta situació injusta de la dona Marx afirmarà que el sexe és moral, no pel fet que es practiqui dins dels marcs del matrimoni, sinó pel fet que hi ha llibertat i permissibilitat en les parts, i no hi ha motivacions econòmiques, ni tampoc una predisposició a fer ús dels atributs essencials com a meres mercaderies. 

       La feminista Catherine Mackinnon afirma que els rols sexuals de les dones fan que elles creguin que la sexualitat esdevingui com una mena de servei cap al marit, oblidant els seus propis interessos, desitjos i necessitats sexuals o deixant aquests com a secundaris. Més lluny arriba Jill Johnston que afirmarà el sexe entre dones com l'única forma política de superar l'opressió dels homes. Afirma el feminisme com a teoria i el lesbianisme com a pràctica.  




   

   En el volum 2 de La història de la sexualitat, Foucault enceta l’apartat La saviesa del matrimoni amb una frase atribuïda a Demóstenes, diu així:

  “Les cortesanes existeixen per al plaer; les concubines per als afers quotidians; les esposes per a procurar una descendència legítima i una fidel defensa de la llar”

  És cert que aquesta frase revela el règim conjugal de la Grècia clàssica, i que l’estudi de la sexualitat de Foucault apunta aquella època, però fixeu-vos com de proper se’ns presenta tot plegat. Del bressol cultural emana una manera de pensar que encara se sent, i es viu. La idea que el matrimoni legitima l’esposa com a reproductora sagrada de descendents, d’altres jos, fa també que els plaers sexuals semblin més adequats fora del domini conjugal. Si els plaers sexuals són titllats d’escandalosos o indecorosos per la nostra moral religiosa, millor practicar-los amb la figura del pecat mateix: la cortesana. “No faré mai amb la meva dona el que sí faig amb una cortesana” Malauradament aquesta frase encara la podem escoltar avui dia. 

       Veure     El nom de la rosa   minut 50

El mite de les bruixes i la sexualitat segons Marvin Harris


      

L’antropòleg Marvin Harris planteja a la seva obra “Vacas, cerdos, guerra y brujas” que la persecució contra les bruixes perpetrada per la inquisició es va realitzar principalment amb el propòsit d’evitar el desplegament de grups revolucionaris que qüestionaven la propietat privada. Les bruixes i bruixots no eren més que col·lectius que es rebel·laven contra el poder feudal. Les seves pràctiques sexuals s’entregaven al frenesí orgiàstic dels aquelarres.  

   S’estima que unes 500.000 persones varen ser jutjades i executades a la foguera entre els segles XV i XVII, gairebé totes eren dones. El seu crim: copular amb íncubus, muntar sobre una escombra per volar llargues distàncies, pactar amb el diable, fornicar amb dimonis en els aquelarres, devorar nadons o provocar la devastació de les collites amb conjurs. 

Els aquelarres eren orgies sexuals en els quals els participants s’untaven el cos nu amb una pomada psicotròpica que aguditzava les sensacions i alterava la consciència; el resultat era una pràctica sexual grupal que els allunyava de l’esperit sagrat del matrimoni. La resposta fou el martell de les bruixes, és a dir, el manual de tortura i mort de l’inquisidor.

Marvin Harris ens diu que el mite de la bruixa volant muntada en una escombra sorgeix d’una pràctica real. Les noies anomenades bruixes untaven el pal de l’escombra amb la pomada psicotròpica i, tot seguit, es masturbaven. Les parets vaginals absorbien la droga produint un intens orgasme amb sensació de volar.

El gravat de Goya ens mostra dues bruixes nues muntades en una escombra. Cal destacar que el mànec de l’escombra s’orienta cap al terra.  

Akelarre  1984

Akelarre  2020

Pintura de Paul Gauguin expressió
de la pràctica sexual moetotolo

L’antropòloga Margaret Mead en la seva obra Coming of Age in Samoa de 1928, ens explica la vida sexual dels adolescents a Samoa; ens diu que els joves samoans gaudeixen de gran llibertat sexual abans de casar-se. L’homosexualitat, la masturbació o la promiscuïtat són pràctiques sexuals que s’exerceixen sense prejudicis abans del compromís matrimonial. Una pràctica molt peculiar és l’anomenada moetotolo.

El moetotolo és tal com s’anomena al jove adolescent realitzant la següent pràctica sexual: El jove s’unta el cos amb oli de coco i, sigil·losament, s’esmuny fins a l’alcova de la noia. Sense fer soroll, el jove jeu amb la noia mentre ella dorm. Si la noia sorpresa no diu res i participa de la sexualitat, el noi se sentirà afortunat i podrà presumir de la seva gesta; però, si la noia s’ofèn i crida moetotolo!, el noi haurà de fugir avergonyit abans que els familiars l’enxampin. El moetotolo rebutjat serà menystingut pels seus amics i amigues, i quan surti l’ocasió  serà objecte de burla. Per tal d’evitar la vergonya i la humiliació és habitual que el moetotolo demani el consentiment de la noia i pacti amb ella la nit en la qual efectuarà la peculiar pràctica.
La figura del moetotolo ens recorda a les figures demoníaques de les llegendes medievals Súccubus i Íncubus. Però fixeu-vos que el moetotolo respon a la realització d’una fantasia sexual. Aquesta pràctica intenta portar a terme un joc sexual ben arrelat a la cultura de Samoa; en canvi, els dimonis medievals són la resposta repressiva a tal fantasia.   

 Andrògins: de Plató a la teoria Queer

Plató, en la seva obra sobre l’amor “El Banquet” i en boca del tertulià Aristofen, revela l’existència de tres tipologies sexuals humanes: l’home, la dona i una tercera anomenada andrògina, constituïda aquesta per la participació del sexe masculí i el sexe femení. De fet, l’espècie andrògina ha estat objecte de mitificació en totes les cultures, per molta diferència i llunyania que hi hagi entre elles. La dona fàl·lica o l’àngel cristià són bones icones de l’imaginari humà que hom ha expressat inspirant-se en el fet i en la fantasia d’una realitat, molts cops menyspreada i estigmatitzada per les religions, oblidada per la racionalitat històrica, però també desitjada per l’enigmàtica naturalesa humana. 

La teoria Queer ha iniciat una revisió i reinterpretació de les idees de gènere, i ho ha fet amb tot el coratge que sempre ha demanat l’esperit crític de la filosofia. La teoria Queer força un canvi radical de mirada sobre els constructes sexuals i diposita l’ull sobre les anomenades sexualitats estranyes. L’interès rau en la inquietud i la curiositat fins a la compressió de realitats enteses com a rareses; però no queda fixada en la teoria i prou, la teoria Queer promou consciències, cerca la transformació pràctica, encoratja a sortir de l’armari i rebutgen la submissió perpetrada per polítiques, morals o pedagogies clavades en bases fonamentalistes.

La teoria Queer aposta per una pedagogia deconstructiva. Podria una nova pedagogia suscitar el respecte cap al que sentim de veritat, sense prejudicis normalitzadors? Una nova pedagogia centrada en educar denunciant els tabús més injustos de la cultura occidental, com també centrada en recuperar episodis històrics inspiradors, capaços de fer-nos comprendre noves possibilitats de funcionament sexual o amorós.

La teoria Queer reivindica la construcció lliure de la identitat individual, encara que aquesta no encaixi en cap etiqueta hegemònica.

“No encaixo en la definició de cap constructe humà, no em sento “home” ni em sento “dona”. Aleshores, què sóc? Jo sóc... jo.”

Aquesta és la situació que planteja la reflexió Queer. La sexualitat humana ens mostra a tots la seva complexitat; malauradament molts secrets i misteris continuen presoners dins de l’armari. Es tracte doncs d’intentar comprendre allò que sembla trobar-se més enllà de la comprensió i poder concebre per fi la sexualitat no des del binomi excloent home-dona, sinó des d’un marc més ampli on hi poden cohabitar vàries i diferents construccions d’identitat sexual.   

Al final el que compte, el gran repte moral consisteix en la construcció entre tots d’un món més just i, parafrasejant a Judith Butler, un món més vivible per tothom. 

Codi d’Hammurabi.

Estem a Mesopotàmia durant el segle XVIII abans de Crist. Hammurabi fou rei de la primera capital; Babilònia, durant el 1792 fins al 1750 a.C. 

Aquest rei promulgà un conjunt de lleis que tenien la sàvia intenció d’establir un ordre i una harmonia justa en la interacció ciutadana. És el primer intent legal de conferir ordenació social.

El Codi d’Hammurabi és la primera obra jurídica de la història. Està constituïda per 282 articles que manen sobre la vida en societat. El codi legisla sobre les diferents classes socials: les castes: governants, guerrers, sacerdotesses, esclaus... Legisla també sobre la família, els danys produïts a tercers, els sous, etc. És a dir, legisla vol dir que dicta quins són els drets i deures dels ciutadans i quins són els càstigs que es realitzaran en cas de que les lleis es violin.

Amb el Codi, els delinqüents seran jutjats i castigats per la pròpia societat legítima; per jutges que aplicaran el pes de la llei. Fins a les hores els malfactors eren castigats o venjats per las famílies de les víctimes. Ara, amb el codi d’Hammurabi, el càstig és cosa de l’Estat. La regulació sexual ja és ben clara en el primer codi; l'article 129 ens diu:

  

129- Si la muller d’un senyor és sorpresa allitant-se amb un altre home, els lligaran l’una a l’altre i els llançaran a l’aigua. Si el marit de la dona desitja perdonar la muller, aleshores el rei pot al seu torn perdonar el seu súbdit. 

Les lleis foren esculpides en esteles de pedra i repartides per totes les capitals de l’imperi.

Les hieródules

Cal esmentar, pel que fa a l’ordre social de l’antiga regió de sumèria allà a Mesopotàmia, el que ens explica un cronista de la ciutat d’Uruc. A Uruc s’imposa una societat basada en el culta a la deessa Ishtar,  comparable aquesta a la grega Afrodita. Una de les castes més importants de la ciutat és la de les sacerdotesses anomenades hieródules. Les hieródules són dones sagrades que tenen com labor fonamental instruir els joves adolescents en l’art amatori.

Multitud de joves de la regió, portats pels seus pares o tutors, visiten la ciutat d’Uruc per sotmetre’s a la pedagogia de les hieródules. El cronista descriu aquest fet social de la següent manera:

El bullici és gran a la ciutat; guarnits de festa tots els dies són joiosos; on els nois i noies passegen la seva nuesa, plens de perfum, apressats per la fascinació de gaudir dels cossos més bells i venerats: les hieródules, deixebles de Ishtar; vestides de plaer i amor, que fan néixer el més humà dels homes i suprimeixen l’animalitat desorientada que habita en cada un dels joves visitants.

En el regne de Hammurabi quan es tracte de civilitzar salvatges la millor pedagogia i la més prestigiosa de la regió s’imparteix sens dubte al temple de Ishtar a la ciutat d’Uruc per les mestres de l’amor, el sexe, la poètica, la música, i el bon comportament: les virtuoses hieródules.

El Codi d’Hammurabi protegeix aquest estament sacerdotal com una entitat social fonamental en l’ordre i el bé comú.  

Ètica i drogues

Introducció

Hipòcrates i Galè definien la droga com aquella substància que en lloc de ser vençuda o assimilada pel cos, és capaç de vèncer-lo provocant canvis orgànics o anímics.

El regne de la botànica a proporcionat tot tipus de drogues, psicoactives o no, que hom ha usat en diferents àmbits de la realitat humana. L’ús de les drogues de caràcter psicoactiu apareixen ben aviat en els ritus i pràctiques místiques o religioses, també se’n fa ben aviat ús medicinal, i també, i no menys digne, en pràctiques estrictament hedonistes.

El peiot a Mèxic  o l’ayahuasca a l’amazona o la ibogaine a Àfrica o la kawa a Oceania són exemples reals i materials de l’ús arcaic de les drogues. El xaman, el druida, les bruixes o el curandero són els professionals en psicotròpics, són els antics proveïdors de cures corporals i espirituals; són també els mèdiums, el mitjà entre el món real i el més-enllà. Cal dir que el peiot es consumeix a occident i, de fet, ha tingut moments històrics amb molt bon acolliment. El peiot conté nombrosos alcaloides, entre aquests la mescalina, que és un poderós al·lucinogen.

Viatge al·lucinant als fons de la ment  de Ken Russell 25'

La  pel·lícula explica les investigacions que es van dur a terme en diferents universitats americanes amb al·lucinògens. Creien que les drogues al·lucinògenes produïen estats alterats de la consciència que calien ser explorats. Harvard fou una de les universitats que més es va interessar pel tema.

A l’antiguitat

Està ben provat que ja en l’antic Egipte l’ús de l’opi es recomanava com a calmant i analgèsic. Calmava el plor dels nadons i els ajudava a dormir; i Homer en l’Odissea ens diu que l’opi fa oblidar qualsevol pena. El bramanisme parla del cànem com allò que agilitza la ment, allarga la longevitat i intensifica el plaer sexual. La tradició budista ens diu que el cànem o cànnabis facilita la concentració espiritual i la meditació. Els usos medicinals més antics ens parlen de les virtuts del cànem en el tractament de la febre, l’insomni, la tos seca i la disenteria.

L’arbust de la coca a Amèrica és explotat des del segle III a C. Les fulles s’han consumit fins a l’actualitat com a estimulants purs. També el cacau és autòcton, com també el mate. D’Aràbia és originari el cafè que segons els antics li atribuïen la virtut de proporcionar energia per treballar més i menjar menys.

Les plantes productores d’alcohol són pràcticament infinites. Els textos més antics ens parlen de les cerveses i els vins com a substàncies apropiades en tot tipus de celebracions: festes, matrimonis, banquets. Els textos mitològics i sagrats ens parlen del consum de begudes alcohòliques sempre presents en les grans celebracions, ja fossin per commemorar tradicions de caràcter religiós com també victòries militars.

En el món grec, el consum de les drogues comencen a tenir molt protagonisme des del vessant mèdic o terapèutic. De fet, el mot droga en grec és el pharmakon, mot del qual esdevindrà el concepte fàrmac i farmàcia.

A Grècia la droga ja no és tant un trànsit espiritual i es converteix en un fàrmac científic que serveix per alegrar l’ànima, fer dormir, curar malalties o inspirar l’art i la reflexió. El fàrmac va molt bé per moltes coses. Teofrast, successor d’Aristòtil en el Liceu, ens parla de la datura metel o trompeta de la mort de forma mèdica, emprant el concepte dosi. Una dosi adequada, diu el filòsof, anima l’amor propi de l’individu, el doble li provoca el deliri i les al·lucinacions, el triple el deixa en un estat permanent de follia, i el quàdruple el porta fins a la mort.

La cultura grega fa ús de bastantes drogues, però les més usades són les cerveses, els vins, en cànem, la belladona, la mandràgora, l’enciam bord (beleño en castellà), tanmateix, la més popular serà l’opi, que fins i tot simbolitzarà a Demèter, deessa de la fecunditat.  L’ús mèdic de l’opi es remunta a Escolapi, déu grec de la medicina, i als primers hospitals on els pacients eren sotmesos al somni sanador.

A l’imperi romà les drogues es faran servir tant per curar com per matar, com també com a filtres de l’amor i la sexualitat. L’emperador estoic Marc Aureli es llevava amb una dosi d’opi; de fet, l’escola estoica feia servir l’opi també com a procés d’eutanàsia. L’emperador Tiberi famós per les seves festes bàquiques feia servir el vi per induir els convidats a la promiscuïtat i a la disbauxa. D’aquí ve el concepte tiberi per referir-se a un àpat intens i festiu. Les orgies són molt populars a Roma, sobretot les de l’emperador Calígula, orgies sempre amanides de bons vins, cànem i opis.

Ja a l’edat mitjana, i a diferència de la cultura grecoromana, la cultura àrab repudia les begudes alcohòliques i els seus efectes ridículs. Farà servir els opiacis de manera medicinal i també de manera hedonista. Va bé l’opi a la tercera edat per suportar les vicissituds d’aquest últim tram de la vida. 

En el segle XI el vell de la muntanya Hassan Al-Sabbah va fundar una secta de guerrers d’honor anomenats haschischins, els quals prenien dosis de cànem abans d’encetar la batalla contra els croats cristians. D’aquí ve que s’anomeni haixix a la droga derivada del cànem (hachís, en castellà).

Actualment, el Marroc és el principal país exportador de haixix´segons la ONU. 
La magnífica vall del Rif  dedica gairebé el 66% del territori en el cultiu i l'elaboració del cànem. 
 La bella població de Ketama usa grans extensions de terreny al cultiu del cànem i elabora un dels haixix més cobejat del món.
Malauradament, la il·legalitat del producte ha generat tot tipus de màfies i narcotràfic. Els primers afectats són els propis pagesos que han de viure sota la voluntat dels narcotraficants.
És impressionant escoltar el so dels tambors de Ketama a mans dels berbers, a la regió del Rif en perfecte sintonia amb les muntanyes i els verds paisatges.




Les bruixes i bruixots de l’edat mitjana també se’ls atribueix l’ús de psicotròpics o fàrmacs per potenciar l’hedonisme, o per resoldre malalties físiques o espirituals, i també per desplegar vincles amb el més-enllà.

Amb el descobriment d’Amèrica, els europeus topen amb una droga molt venerada entre els indígenes; una droga que captivarà ben aviat a tot Europa: el tabac.

El tabac apareix a Europa inicialment com un regal dels déus, després esdevindrà un càstig dels inferns. S’estén ràpidament per tot el continent, s’aspira pel nas, es mastega o es fuma i, malauradament, ràpidament enganxa. El poder d’addicció del tabac no té precedents a occident, i quan el continent se n’adona ja és massa tard. Mentre algunes autoritats alerten dels horrors del consum del tabac, d’altres països cultiven i produeixen milions de tones de tabac per distribuir-lo per tot el món.

La raó científica, la dosi i l’art

Els avanços de la ciència química permetrà sintetitzar els principis actius de diferents plantes, aconseguint omplir les prestatgeries de les farmàcies amb un gran ventall de psicoactius ben dosificats. El làudanum, la morfina, i més endavant l’heroïna, la codeïna, la cafeïna, la cocaïna, la mescalina..., etc són fàrmacs emparats pel control científic, la qual cosa facilita el consum responsable i racional, com també triplica els marges de seguretat per l’usuari.

Però l’interès pels psicoactius no serà exclusiu de la ciència química i farmacològica; de fet, serà molt rellevant en l’àmbit artístic i filosòfic. Goethe, Novalis, Coleridge, Shelley, Byron, Goya, Baudelaire, Freud o Nietzsche, en són bons exemples.

Són ben famoses les reunions a la Vila Diodati on es concentraven talents de la talla de Byron, Shelley, Polidori o Mary Shelley. Es diu que bevien làudanum durant tota la nit i en el frenesí dels seus ànims eren segrestats per sublims inspiracions. La genial obra Franquenstein és concebuda per l’ànima de Mary Shelley en una d’aquelles dionisíaques sessions.

Freud quedarà extraordinàriament fascinat pels efectes de la cocaïna. La droga desperta de tal manera la ment que no deixa indiferent el creador de la psicoanàlisi; ben aviat en serà un enorme investigador i una autoritat mundial sobre tal fàrmac.

A finals del segle XIX, la cocaïna es comercialitza en begudes refrescants; apareix ben aviat un dels refrescos que més riquesa produirà: la coca-cola.  

El psiquiatre J. Moreau considera que el cànem és una bona via per conèixer la ment humana. Fundarà una mena de club de fumadors de cànem on s’hi reuniran grans escriptors com Baudelaire, Delacroix, Nerval, Rimbaud o Balzac. El resultat seran meravellosos articles que passaran a la història de la literatura universal com és el cas dels Paradisos artificials o Les flors del mal de Baudelaire. El club de fumadors de cànem es deia Club des Haschischiens, en memòria del vell de la muntanya.

Sobre els efectes del cànnabis també en parla Nietzsche; s’hi refereix dient que tal droga li permet apropar-se a la prodigiosa velocitat dels processos mentals.   

També els filòsofs Walter Benjamin, Huxley o Ernst Jünger consideraran algunes substàncies psicotròpiques com un extraordinari vehicle de coneixement.

Una gran novetat en psicotròpics fou el descobriment d’Albert Hofmann, LSD; una droga sintètica estreta d’un fong anomenat banya de sègol. És un fong al·lucinogen amb alcaloides derivats de l'àcid lisèrgic o LSD. De fet, l’expressió catalana “estar tocat del bolet” prové dels efectes que produeixen en els individus els fongs com la banya de sègol o l’amanita muscaria.  

L’LSD va ser considerat un poderós mitjà per abastar el més profund de la ment humana. Fou utilitzat per prestigioses universitats americanes en la investigació psiquiàtrica i antropològica. Sobre aquest fàrmac deien que alliberava els elements reprimits de la ment dels pacients i els subministrava pau espiritual. Van experimentar també amb reclusos homicides els quals mentre estaven sota els efectes de la droga enraonaven sobre l’amor i la generositat humana.

Amb l’LSD arriba també l’era de la psicodèlia, protagonitzada sobretot pel moviment dels hippies i la música rock. Les experiències psicodèliques propicien noves corrents místiques i estètiques. Les fantàstiques i inquietants percepcions sobre la realitat produeixen una expansió general de la ment i la imaginació que inspirarà cançons, pintures, poemes i escrits substancialment reivindicadors i contraculturals.

El corrent psicodèlic és molt proper al surrealisme. Es diu que el gran pintor de cap de creus Salvador Dalí consumia de tant en tant alguna dosi d’LSD. També s’especula sobre els dissenys modernistes de Gaudí i possibles relacions amb substàncies al·lucinògenes, però aquestes són només especulacions sense raons fiables.

Els Hippies

El moviment hippie es definirà com un intent romàntic de trencar amb la tradició capitalista i racionalista i intentar recuperar la imaginació empàtica i la llibertat de pensament. És un moviment bell perquè és jove i perquè explorarà maneres de despertar terrenys oblidats de la consciència. Desbloquejaran les percepcions úniques, els sentiments, les sensacions, la imaginació, la sexualitat, tots ells continents que cal repensar i alliberar de les presons religioses i conservadores. Els joves hippies posaran en pràctica petites comunitats amb noves organitzacions familiars, recuperaran pensaments ancestrals, reconqueriran la moral del bon salvatge, viuran més a prop i d’acord amb la naturalesa, modificaran l’estètica urbana, abraçaran el misticisme oriental i inclouran les drogues com la marihuana i l’LSD en l’escenari quotidià. És un moviment contracultural, crític amb el sistema i estrictament pacifista. Es mostraran enèrgicament oposats a les armes i al comerç de sang jove a Vietnam. En contra de totes les guerres pronunciaran un cop i un altre la ja famosa proclama pacifista: fes l'amor i no la guerra, sempre acompanyada amb el seu símbol. 

Al hippie no se’l reconeix només per les seves grenyes, o pels seus braçalets i collarets, o per les sandàlies i els vestits acolorits; la senyal del hippie és la seva mirada suau, amorosa, plena de pau, és el brill de la bondat, la calma, l’honestedat i naturalitat en el seu quefer.  

Creieu-me, de tots els esdeveniments socials, polítics i estètics del segle XX, aquest va ser de molt el més interessant i esperançador. 

Hippies Documental 

La devastadora època de l’heroïna

L'heroïna va matar milers de persones a Catalunya els anys 80 i principis dels 90. El desconeixement del perill real de la droga va generar una devastadora mortaldat entre la població més jove.

Es diu que la condició d’il·legal de l’heroïna fou la vertadera causa dels mals que se li atribueixen. Tots els adulterants, desconeguts i altament tòxics, més l’alt preu del producte són possiblement les vertaderes causes dels robatoris, les mentides, la presó, les intoxicacions i les sobredosis.

L’heroïna és un derivat de l’opi com també ho és la morfina, però cinc vegades més activa amb uns efectes molts seductors pel consumidor. Produeix un estat de plaer per la natural virtut d’aniquilar tot dolor, com és propi de l’opi. Adorm les pors i serena l’esperit. És doncs lògic pensar que l’heroïna va ser tota una deessa amiga i salvadora per tots aquells que patien dolor. Naturalment tots patim, però el dolor era més sensible en els barris pobres i deprimits i aquests foren els més susceptibles de rebre la visita dels traficants o camells amb les mans plenes d’heroïna o cavall. Els efectes van ser un nou producte humà: l’enganxat o ionqui. El ionqui és el consumidor d`heroïna que per ignorància o irresponsabilitat ha caigut en les urpes d’una dependència implacable; la síndrome d’abstinència de l’heroïna és un estat de terrible agonia que pot portar l’addicte fins a la mort.

Existeix la teoria que postula la introducció de l’heroïna a Catalunya i Espanya com una estratègia maquiavèl·lica de l’Estat espanyol, amb el fi d’adormir l’esperit subversiu del jovent durant la transició. De fet, la teoria de la conspiració de l’Estat contra l’esperit revolucionari fou alimentada per una realitat ben efectiva: el moviment contracultural, el moviment anarquista català, el moviment independentista basc i la lliga de joves comunistes de Madrid van ser literalment polvoritzats pel consum de cavall.

Tanmateix, els efectes demolidors de les anomenades drogues dures no haurien tingut efectes tan dramàtics si s’haguessin consumit amb el coneixement i l’actitud que cal enfront el desconegut. Com podia fer tant de mal una cosa que ens produïa tan bon rotllo? L’arribada d’onades i onades de tantes i tantes substàncies plaents, no controlades, il·legals, va despertar en molts l’ànim rebel i inconformista de tastar la realitat material del que és prohibit.

De fet, l’èxit de les drogues de disseny continua ben viu i, tot i que molts ignoren quins són els elements que constitueixen el disseny no dubten en prendre-se-les.

Entre les drogues de disseny elaborades en tants i tants laboratoris clandestins són clàssiques les ofertes de tall succedani. Succedanis de la cocaïna són Crystal caine i el crack que fumades o aspirades produeixen efectes d’eufòria molt superiors a la mare cocaïna. Són molt més barates, però molt més tòxiques.

La producció de drogues de disseny és altíssima, l’oferta és extensa i variada i la garantia de creixement enorme; per tant, enfront això l’única actitud responsable és el respecte cap a la salut pròpia. Cal saber què és allò que vols consumir, què porta, quins efectes pot produir en mi. Cal coneixement gnoseològic i científic del fàrmac, més un comportament prudent i fort envers el consum més correcte i apropiat, com també cal el coratge vital per dir no quan l’oferta és insegura.    

Penseu que molts músics dels anys seixanta consumien aquesta substància com a vehicle transformador i inspirador; van compondre cançons extraordinàries que ja són considerades genials joies de la història de la música. Però, després vingueren les conseqüències de tal consum inspirador, i les morts de talents de la talla de Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison... i també de músics més contemporanis com  Kurt Cobain o Amy Winehouse. La droga, inspiradora i creativa, alhora aniquiladora i assassina. Una antinòmia inquietant. Què en podem dir de tot plegat des del vessant ètic? Suposo que cal sentir el deure d'exigir-nos responsabilitat, respecte pel coneixement, coratge quan cal dir no, perquè la mesura i el càlcul de la raó és el fonament de qualsevol comportament assenyat.  Recordeu la devastadora època de l'heroïna, i pregunteu-vos, quins són els factors que van destruir tantes vides, tants somnis, tantes esperances? Potser la resposta més ètica imaginable és la necessitat de tenir coneixement, molt respecte pel coneixement sobre tot plegat, perquè el coneixement és l'única cosa que ens pot ajudar de veritat a prendre les decisions més correctes. Us desvelaré un secret, la droga que més ha alliberat la ment humana és, sense cap mena de dubte, la filosofia. No n’hi cap de més plaent, creativa, noble i bella... i meravellosament addictiva.