Filosofia i Cinema

Scorsese i Pollock

L’any 1989 Martin Scorsese, Francis Ford Coppola i Woody Allen van realitzar un llargmetratge anomenat Històries de Nova York. El film es dividia en tres històries independents dirigides per cadascun dels directors. La història de Martin Scorsese tracta la complicada relació entre un genial artista (Nick Nolte), i una jove aspirant (Rosanna Arquette). El resultat és un esplèndid treball on els sentiments egocèntrics del geni són capaços de transformar la bellesa de l’amor i el desig en la bellesa metafísica de l’art. Diuen que el director va recrear el caràcter de l’artista inspirant-se en el genial Jackson Pollock.

En la delerosa demanda de significat de qui contempla una obra d’art, l’espectador l’observa captivat com una ànima presonera vagant entre els corredors subterranis d’un castell encantat. Sap que hi habita un fantasma, una poderosa presència que no veu, però que sent i sent cada cop amb més propera intensitat. Si és pacient el resultat és la manifestació de l’esperit ocult que copsa en ell com un torrent de goig. Quin plaer tan estrany davant la contemplació per fi de la tímida i fugissera bellesa, que un cop l’abraces el temor que s’escapoleixi abans que l’estèril raó la comprengui es confon amb el desconcert de no poder jutjar-la. No entendre allò que s’hi representa ens fa a tothom agraïts coneixedors d’un fet misteriós i estimulant: la bellesa no es deixa empresonar, trenca els marcs del llenguatge, va més enllà de les paraules, escapa a qualsevol intent de definició verbal i habita en les fetillades regions de la més honesta llibertat.

Lucy

Diuen que només usem el 10% de la nostra capacitat mental. Què passaria si abastéssim el 100%? Així enceta el film Morgan Freeman en el paper d’un destacat científic i filòsof preocupat pel misteri que planteja el sentit de l’evolució humana. El que ve a continuació és un creixent desenvolupament intel•lectiu que culmina en l’escena final on es representa el destí més arrogant i optimista de la humanitat. De presonera entre els murs de l’espai i el temps passa a ser posseïdora suprema de tal regne; la matèria mortal despulla l’esperit etern, i la primitiva Lucy enllaça amb la Lucy definitiva. Del fet humà al fet diví per Luc Besson.









Stanley Kubrick

El monòlit perfecte

Descartes ens diu que el que ens diferencia de les bèsties és la racionalitat; és a dir, la nostra capacitat lògica, la nostra capacitat de discernir, pensar i raonar. I aquesta capacitat no seria possible si no posseíssim en la nostra ment la perfecció de l’univers matemàtic i la perfecció de la geometria. L’escena ve a escenificar l’instant en què l’ésser humà es desperta a la vida acompanyat d’una figura perfecta, símbol geomètric de la facultat matemàtica. A partir d’aquest moment, la bèstia passa a ser un nou ésser dotat de pensament i raó. La influència rebuda ha de venir, segons Descartes, d’una entitat igual a la naturalesa de la matemàtica; és a dir, una naturalesa perfecta, universal i infinita, una naturalesa que anomenem déu. D’altra banda, Hume ens dirà que la nostra facultat lògica, la nostra capacitat de raonar i discernir ens la genera la memòria i la capacitat d’emmagatzemar experiències. En virtut de l’exercici evolutiu de la inducció podem acumular, recordar i combinar experiències que ens serviran per a preveure i anticipar-nos a possibles fets i probabilitats futures. Darwin ens dirà que quan la bèstia comprèn que pot projectar més força usant la naturalesa com a instrument és perquè està evolucionant cap a una espècie superior, més adaptada a la supervivència i al medi.

El cant màgic

De tots els misteris que el mar ha inspirat l’esperit líric dels poetes, el més pertorbador, potser, és el de les filles de Cal•líope: les sirenes. Eren nimfes marines que amb les seves veus de brunes donzelles i dolces melodies encisaven el cor de tots els navegants. Temeràriament, ells s’apropaven a la superfície per escoltar-les millor; llavors, elles emergien. Diu el mite que l’illa que protegien era de platges blanques... fruit dels ossos dels nàufrags cruspits.

video

El riure


La lògica dogmàtica, amb les seves lleis irrenunciables, amb les seves màximes morals indestructibles i amb llurs momificats criteris sobre el món dels homes i el món dels déus, es trenca enfront un poderós atribut humà: el riure.
El riure és l’expressió intuïtiva d’una veritat: més enllà de l’abast dogmàtic que ens encadena a una única manera de veure el món, hi ha infinits matisos de veritat. El riure desafia la por del més-enllà i intima amb el necessari desplegament del coneixement i amb la immancable voluntat de viure en llibertat.

Societat tancada

La societat tancada respon a una organització social on impera la rigidesa dels costums i les normes socials i morals. La societat tancada es resisteix a les transformacions del progrés polític i econòmic, es tanca a l’esdevenir, planta cara a l’esperit del canvi i observa impassible el pas dels nous temps; és autàrquica, autosuficient, i immune enfront de les influències externes, que tan pernicioses les considera per a la perpetuació de l’immutable sistema. L’esperit de col·lectivitat mana per damunt de les llibertats individuals, que són reduïdes a la determinació estructural de la societat tancada, i ells i elles poc o res poden fer per canviar i triar els seus destins.

Diuen que els Amish senten un isme comú; diuen que la virtut l’han de construir plegats, amb l’enllaç senzill de les voluntats i el magisteri animós dels més vells, perquè quan tan bé les eines passen de mans i la bellesa descalçada apaivaga la set, la riquesa llueix més que l’or; i l’amor... passeja mentre la generosa rivalitat l’aguaita i la moralitat de ferro vigila.  Només tenen un dia, però el cel és tan clar i net, oi? Magnífica escena.

Filosofia del racisme

Amb la il·lustració del segle XVIII, Europa es reconeix com a conductora del gènere humà. La raó il·lumina més que qualsevol astre del firmament i la missió dels il·lustrats es convertirà en guia intel·lectual i moral de tots els natius dels continents colonitzats. Kant creia fermament que amb la llum del pensament il·lustrat la humanitat en el seu conjunt es col·locaria en el marc d’una constitució política justa per a tothom, on hi cabrien blancs, negres o indis, i totes les races sense excepció. Malauradament els fets foren ben diferents, i en lloc de complir-se el somni kantià, la idea es pervertiria fins al punt de produir una mena d’ ideologia racista que actuarà de manera inclement contra els indis i negres, considerats aquests com a éssers salvatges, irreflexius i incapaços d’il·lustrar-se per si mateixos. La perversió de la idea il·lustrada coincidirà amb els genocidis americans i africans i la legitimació comercial de l’esclavitud negra, que convertirà tal raça en mercaderia útil només pel progrés de l’home civilitzat.

El palau de Versalles
A la matinada del 6 d'octubre la gent desborda els jardins de Versalles, armats amb destrals, sabres, ganivets, dalles... demanen el cap del rei i de la seva dona Maria Antonieta. El judici va de pressa, ells romanen callats, la reina calma la mà atemorida i pusil•lànime de Lluís XVI. Els pugen als carruatges; transporten el forner i la fornera, diuen, en memòria d'allò que un dia va dir l'austríaca mentre la misèria nodria l’aversió dels afamats: "si no tenen pa, bones són coques". No deixen de mirar-se fit a fit, olorant el silenci del no-res. Són 6 hores de Via Crucis, els espera l'instrument de matar més humà i precís que mai ha inventat l'odi.