TEMES 1R BATXILLERAT

El pensador de Rodin

                                    
1. Què és la filosofia?

La definició etimològica de Filosofia és jo estimo el saber, el coneixement, la saviesa. "Filo" vol dir amor o estimar, i "sofia" vol dir ciència o coneixement.  

Ara bé, si voleu una definició més tècnica i actual podem definir la filosofia com a disciplina moderna aplicada a l’estudi crític de la realitat. Per què som?, qui som?, per què patim? per què ens emocionem?, per què coneixem?, com coneixem?, que és el coneixement?, per què ens comportem així o d’aquesta altra manera?, hi ha una forma de comportament que pugui orientar les nostres vides cap a la felicitat? per què ens organitzem en grups o col·lectius?, per què ens preguntem tot plegat? 

Hilary Putnam

El concepte filosofia s’usa popularment de moltes maneres, tanmateix la filosofia s’ha d’entendre com una tendència al saber. Cal no oblidar que un dels trets fonamentals de la nostre naturalesa és la curiositat. El mite grec personifica l'ànima humana en la bella Psique, una mena de deessa que es caracteritza per la seva imperiosa necessitat de descobrir la identitat oculta del seu amant. La naturalesa de l’ànima és la curiositat, el desig de descobrir nous mons, d’escodrinyar en els misteris irresolts, d’esbrinar les causes d’un succés, de desvetllar els secrets del la vida o la naturalesa. I tanmateix aquesta curiositat natural, intrínseca en nosaltres, que en certa manera ens va marcant el nostre destí, és font d’inseguretats, d’ànsia, perquè  la inquietud que ens empenta a saber ve suscitada per la por i l’angoixa. I només sentirem plaer a mesura que anem colonitzant coneixements.

Per fi ho entenc! Exclamem, quan per fi abastem la comprensió d'un fet. Sentim satisfacció quan esdevé en nosaltres una nova possessió intel·lectual, però, d'altre banda, experimentem una inquietant ànsia quan només esgarrapem la superfície d’aquella realitat. 

Tots som filòsofs, tots necessitem saber. De vegades, ens aturem en curiositats prosaiques o banals, però d'altres, ens endinsem en sabers més profunds; com ara l’audàcia del científic quan es llança al saber dels misteris de la física o de la medicina, o l’advocat quan s'interessa per fórmules de litigi més efectives, o l’artista quan cerca maneres d’endinsar-se en els sentiments més profunds de l'ésser humà, i expressar-los amb l’eficàcia que es precisa per emocionar el cor de les persones. 

Tots aquests sabers que ens interessen i experimentem van culpin el nostre caràcter, van configurant la nostre manera d'entendre i veure el món i van construint el que som i el que serem.


Text: 

Imagineu un científic que descobreix un fàrmac extraordinari, una mena d’elixir màgic portador de la felicitat perpètua. I imagineu també que ofereix el seu descobriment a la població gratuïtament i amb la garantia de què tot aquell que s’ho prengui serà feliç. És a dir, aquell que s’empassi una d’aquelles pastilles miraculoses es convertirà en una persona feliç; naturalment, la realitat serà la que és; amb els seus episodis agres i fins i tot tràgics, però, tant se val, ell serà feliç. Enfront aquesta proposició, que creieu que decidiria la majoria de la població? Penso que la majoria probablement optaria per no prendre-se-la. Doncs bé, la filosofia es pregunta per què la majoria rebutja el fàrmac.

 L’actitud filosòfica

Essencialment quan parlem de l’actitud filosòfica ens referim a l’ànim de conèixer les coses amb profunditat. Apunta a aquella sensació d’insatisfacció davant una resposta. Per entendre aquesta actitud en la seva forma més pura només hem de traslladar-nos a la infància. La inquietud de recerca sempre insatisfeta del nen que pregunta reiteratiu, per què?

El pare està a punt de sortir per la porta de casa quan el nen li pregunta:

- On vas papa?

- A treballar.

- Per què?

- Perquè haig de guanyar diners.

- Per què?

- Per poder comprar menjar.

- Per què?

- Perquè si no menges et mors.

- Per què?

L’actitud filosòfica no es conforma amb qualssevol resposta. Cerca més i més enllà. La filosofia no és una resposta que tanca un diàleg. La filosofia és un diàleg amb la realitat en forma d’espiral que transita amunt cap a nous horitzons. La pregunta filosòfica engendra noves preguntes. Les respostes sempre obren nous interrogants, nous horitzons, noves realitats.

Aquesta és l’actitud filosòfica. Amb aquesta actitud, el filòsof vol aprofundir fins a aproximar-se el més que es pugui a la veritat. 

La reflexió filosòfica, si no es resigna en conclusions dogmàtiques i tancades, afecta necessàriament la nostre conducta. Si penso intensament sobre alguns comportaments que jo mateix efectuo, podria en consciència rebutjar-los. Després de la reflexió podria entendre que certes actituds ja no van amb mi. Una nova presa de consciència pot modificar o anul·lar definitivament certes actituds passives i pot despertar-ne de noves i actives. 


text:

Les respostes filosòfiques no solucionen les preguntes d’allò real (encara que de vegades alguns filòsofs ho hagin cregut així...), sinó que més aviat conreen la pregunta, remarquen l’essencial del fet de preguntar i ens ajuden a continuar preguntant-nos, a preguntar cada vegada més bé, a humanitzar-nos en la convivència perpètua amb la interrogació. Perquè, què és l’home sinó l’animal que pregunta i que continuarà preguntant més enllà de qualsevol resposta imaginable?

Zpu ens exhorta a escoltar els consells de la mare, que són de fet els consells de la progenitora filosofia. 


2. L'origen de la filosofia

El mite i el pas del mite al logos

La filosofia occidental neix a Grècia al segle VI a C, més concretament a Milet, i es relaciona amb un canvi d’actitud envers la forma d’explicar el món. Abans de Milet, l’ésser humà responia els grans interrogants sobre el perquè de les coses amb el mite. Si plou és perquè Zeus disgustat, plora. Si un llamp calcina un arbre, la causa és la ira dels déus, i si algú de vosaltres sobtosament s’enamora és perquè la deessa Afrodita ha segrestat el vostre cor. En aquells temps, qualsevol fenomen inexplicable, era atorgat al poder diví.

El mite

El Mite ens explica l’origen i organització de la realitat en base a narracions fantàstiques. És un primer intent de comprendre la realitat a través de la imaginació. Són llegendes fabuloses transmeses de pares a fills a través de la tradició oral, llegendes inspirades en fets reals, però millorades per l’esperit líric, poètic, de les persones, i que esdevindran a la fi en vertaders models de comportament moral i polític. Són llegendes, faules sobre la vida, metàfores sobre l’origen i esdevenir de l’home i l’univers. És una manera de veure el món plena de màgia, supersticions, ritus, guerres i herois. Els grans poetes i transmissors del mite foren Homer, amb les obres la Ilíada i l’Odissea, i Hesíode amb la Teogonia. D’antuvi, aquestes obres foren l’aspecte més important en l’educació dels joves grecs.

El pas al logos 

D’altra banda, al segle VI a C. apareix una nova manera d’interpretar el món. L’home investiga la realitat recolzant-se en principis racionals. Cerca el perquè de les coses a través de l’observació de la realitat, basant-se en criteris lògics. Són els primers brots filosòfics, molt elementals, però origen del pensament i la cultura occidental, i directriu en la recerca de la veritat científica. És un salt de maduresa intel·lectual en què prima la racionalitat per sobre de la imaginació. És un salt epistemològic anomenat “pas del mite al logos”. Logos vol dir paraula, racionalitat, raó.


 text: 

Quan era a la proa del vaixell de cara a l’oest veia enfosquir-se l’horitzó, s’apropava una terrible tempesta. Els mariners, supersticiosos, creien fermament que els déus ens castigaven amb aquell temporal per haver-nos comportat irrespectuosos amb la sacerdotessa del port de Milet; però, jo sabia que en aquelles dates el Sol escalfa de valent, i que igual que quan poso una olla al foc, l’aigua bull, s’evapora formant enormes gotes a la tapa de l’olla, i que tot seguit el mateix pes de la gota fa que es desprengui avall va un altre cop cap al recipient, el temporal per les mateixes lleis actua i no pas per la ira dels déus.


Context històric i social de l'esdevenidor filosòfic i científic:

Tot s’inicià a una ciutat portuària anomenada Milet, una polis grega central en comerç, i per tant, un marc de confluència amb moltes altres cultures i maneres de pensar diferent. El diàleg polític, ètic i religiós estava al carrer, i serà en aquest context intercultural on apareixerà la crítica, la curiositat i la filosofia. Els primers filòsofs dels quals en tenim notícia foren Tales, Anaximandre i Anaxímenes, anomenats l’escola de Milet o l’escola dels físics. 

Text:

Penseu en Milet; fou en aquella conjuntura social de confluència amb moltes altres cultures i formes de pensar diferent on brollaren els primers intents racionals de copsar amb coneixements universals, científics, vàlids per tots i per sempre. La naturalesa es va obrir als ulls dels observadors, i aquests, inauguraren una línia epistemològica que s’anirà nodrint de saviesa i sofisticació en una cursa històrica sense fi. Tales, Anaximandre i Anaxímenes foren els primers dels quals en tenim notícia; són l’anomenada “Escola de Milet” o escola dels físics. 

3.    Els primers filòsofs

L’actitud filosòfica dels Presocràtics pag 55 i 56

L'actitud filosòfica dels primers presocràtics respon essencialment a la recerca del primer principi etern i causa de totes les coses. El que en grec anomenem: Arkhé. Aquest primer principi originari deixa de ser pels filòsofs la divinitat; ells aposten per un principi físic, real; un principi natural com l'aigua, l'aire, la terra o el foc. 
L'escola de Milet postula l'existència d'una primera causa incausada i per tant de naturalesa eterna. Tant Tales com Anaximandre i Anaxímenes  consideren que aquest primer motor generador de la realitat ha de ser un sol element, únic i etern. D'aquí ve que aquests filòsofs siguin anomenats monistes, a diferència de posteriors filòsofs també presocràtics que seran anomenats pluralistes, ja que aquests consideraran que l'arkhé és una pluralitat d'elements originaris. 

Però anem a pams i observem primer els monistes.

L’escola de Milet o dels físics

Tales anaximandre Anaxímenes

Tales (VI a C.)

Viatjà a Egipte on va aprendre geometria. Va predir un eclipsi que es produí l’any 585 a C. Va calcular l’altura d’una piràmide a partir de la longitud de la seva ombra. Fou un dels set savis de Grècia.

Recordem que els presorcàtics tendeixen a pensar que tot prové d’un principi generador de la realitat anomenat Arkhé, que vol dir principi etern; doncs bé, per a Tales l’arkhé o substància original de totes les coses és l’aigua. Sostenia que l’aigua és el principi del qual han sorgit tots els altres elements. Associà allò humit amb la vida i allò sec amb la mort. Afirma que totes les coses, en certa mesura, participen d’aigua. I per tant, si tot participa de l’aigua i, l’aigua és sinònim de vida, aleshores tot és viu, tot té ànima; o com afirmava ell: “Tot és ple de déus”.

Anaximandre

Afirmava que l’Arkhé o principi natural de totes les coses és una estranya substància indeterminada anomenada àpeiron. De fet, àpeiron vol dir indeterminat.

Anaximandre concebia l’àpeiron com una força infinita i eterna capaç d’ordenar la realitat; una mena d’intel·ligència i causa de l’ordre natural de les coses. Afirmava que el món sensible ens mostra una natura plena d’arbres, plantes i animals, però la raó ens insinua que hi ha d’haver alguna cosa que estableix equilibri entre les espècies i els fenòmens. Aquesta força que no es mostra a través dels sentits, però sí a través de la intel·ligència i que definim com a lleis de la naturalesa, és l’àpeiron. L’àpeiron és una primera aproximació intel·lectual a les causes de l’equilibri i harmonia natural i l'edevenir vital i cíclic de la vida o existència. 

Tot allò natural procedeix de l’àpeiron, i hi torna quan es mor. L’àpeiron és doncs, principi i ordre de la phýsis.

Anaxímenes

Afirmava que el principi de totes les coses o Arkhé és l’aire.  L’aire és l’element etern d’on han sorgit totes les coses. L’aire és l’ànima de totes les coses, i relaciona la vida amb l’alè.

L’aire és la força que anima el món, i és la causa del moviment i la mutació de tot allò que és i serà. És com una mena de boira o vapor que envolta, respira i regenera l'esdevenir cíclic de l'univers. 
L’aire, deia Anaxímenes, és l’ànima que penetra en tot, com l’alè etern que no mor mai i s’infiltra en la matèria dotant-la de vida.

Afirmava que l’aire condensat esdevé aigua, i amb més densitat esdevé terra. I que el foc només és aire enrarit.

Text:

Com l'ànima, que és aire, ens conserva la vida, és l'alè que envolta i conserva el món, és la causa del moviment i la modificació de tot allò que és i serà. És com una mena de boira baixa eterna que ens envolta, respira, impregna, no mor mai, ens acull i ens deixa, com el batec de la vida i la mort, com la respiració que inspira i espira. 

Els pluralistes

Pluralitat d’elements originaris

Empèdocles: aire, terra, aigua i foc: amor i odi

Anaxàgores: llavors i principi de semblança regulada pel Nous

Demòcrit, Leucip Àtoms: unitats bàsiques de la matèria en constant moviment a través del buit. Àtom vol dir indivisible.

Pels pluralistes l’Arkhé no és un sol element tal i com afirmaven els filòsofs anteriors. Per a ells l’Arkhé és una pluralitat d’elements originaris.

El primer pluralista es deia Empèdocles. Visqué l’any 440 a C a Sicília i afirmava que el principi generador de tot és el conjunt dels quatre elements: terra, foc, aire i aigua. Aquests quatre principis formen la realitat amb totes les seves variants. El món és el resultat de la barreja i combinació dels elements, regits i impulsats per un ordre còsmic basat en l’amor i el odi. L’amor uneix i l’odi separa. 

El segon pluralista es deia Anaxàgores. Va viure al 460 a C i parteix de les suposicions d’Empèdocles substituint els quatre elements per una pluralitat incalculable d’elements anomenats llavors. Tot el que es produeix en la realitat és fruit de la unió i separació de llurs gèrmens. Els gèrmens o llavors s’uneixen per un principi de semblança. Allò que s’assembla s’uneix, i allò que no s’assembla se separa. Aquesta unió entre semblants la causa una força o intel·ligència anomenada Nous. El Nous és l’odre lògic que empeny la unió dels parents.

Text:

Hi ha una intel·ligència que ordena totes les coses, totes les que són, seran i no són. I cal suposar que aquesta intel·ligència ordena i combina totes les petites i diferents partícules que, en virtut de la proximitat, identitat o similitud esdevenen ordre. Són el germen, l'arrel de totes les formes, de tots els colors i de tots els sabors diferents. 

Els darrers pluralistes són els anomenats atomistes. Són dos filòsofs: Leucip i Demòcrit. De Leucip en sabem ben poc, en canvi de Demòcrit en tenim més dades.

Demòcrit  va viure al segle V a C. V a Abdera, a les costes de Tràcia. Viatjà a Egipte i Pèrsia i finalment s’establí a la seva ciutat on es dedicà a l’estudi filosòfic.

Creia fermament que la matèria està formada per partícules màximament petites i indivisibles. D’aquí ve el nom d’aquestes partícules: àtoms, que vol dir indivisible. L’àtom és la unitat mínima de la matèria i són numèricament infinits. Estan sempre en moviment gràcies a l’espai buit que hi ha entre ells.

Text:

Constitueixen la unitat bàsica de la matèria, són la substància de totes les coses reals, sense cap excepció. Tot plegat es mou en el buit que els filòsofs sempre havien identificat amb el no-res, ja que el moviment no és possible en un espai ple. Per tant, per a ells el no-res existeix i coincideix amb el buit. Les partícules indivisibles, el moviment en el buit, l'agregació com a causa i condició del que és real és una organització física que encara avui es manté intacte; de fet, les troballes més recents de la física nuclear no invaliden les intuïcions d'aquells savis grecs. 

4. La filosofia acadèmica. Les branques de la filosofia.

Una altre forma d’entendre la filosofia és des de el punt de vista acadèmic, com una disciplina o carrera que s’ensenya a la facultat de filosofia, i que s’imparteix en els instituts.

 La filosofia que amb el temps ha esdevingut una disciplina universitària es dedica humilment a classificar, analitzar, precisar i interpretar la història del pensament, igualment no deixa d’investigar i analitzar noves aportacions i hipòtesis filosòfiques, doncs el món no frena. La política, la societat i les recents visions de l’home modern sobre el món és un no parar mai. I els homes i dones interessats i vinculats en el pensament filosòfic, que integra artífexs del pensament, escriptors o professors,  sempre tindran tasques a desenvolupar, criticar i mostrar. Aquesta activitat filosòfica entesa com una ocupació acadèmica, ha dividit la filosofia en especialitats o branques. Vegem-les:

Definicions:

La Lògica: estudia les lleis que regeixen el nostre pensament. L’estructura de la nostre racionalitat. Com opera el pensament front la realitat que se’ns mostra?

Una altra manera de definir-la seria entendre-la des de la seva funció,  és a dir, la lògica com la capacitat de la raó per formular judicis sota estrictes principis de validesa.


the philosophers

Per tal de preparar la crítica del film seria una bona opció ordenar les idees segons les parts que l’estructuren.

Aristòtil en la seva obra La Poètica ens diu que tota tragèdia es divideix en tres parts: el plantejament, el nus i el desenllaç.

El plantejament és la introducció del drama; és a dir, ens introdueix el problema o la qüestió que desencadenarà la història. En la fase de plantejament s’introdueix l’objecte del debat filosòfic, moral, polític, èpic ... que encetarà el desenvolupament de la trama.

El nus ens explica el desenvolupament de la trama. Configura els fets que constitueixen la història i ens mostra el seu desplegament. És la part més llarga de la història.

El desenllaç  respon a la conclusió de la trama. Descriu els efectes culminants del relat i desvetlla  la seva solució i coronació.  

La pel·lícula es pot dividir en tres parts o escenaris, el els quals si entaula el debat sobre decisions basades en el càlcul lògic enfront el càlcul emocional. Planteja quin hauria de ser el càlcul recomanat o la decisió més òptima en situacions extremes. 

Des de la visió utilitarista podríem afirmar que el valor o importància d’una persona es mesura segons la seva condició d’útil. Si un individu és útil serà benvingut al búnquer. D’altra banda, des de la posició deontològica, kantiana, tots som ontològicament iguals, amb els mateixos drets i la mateixa dignitat. 

El problema de la paradoxa 


El primer filòsof que desenvolupa la lògica és Aristòtil, ( IV a C). Considerava que la lògica és un instrument del nostre pensament que serveix per a construir correctament els arguments.
El principi de no contradicció, proposat i formalitzat per Aristòtil és un principi clàssic de la lògica. Aristòtil ens ve a dir que existeixen en la nostra estructura racional lleis lògiques que no podem vulnerar. La més famosa és el principi de no contradicció segons el qual la nostra ment no pot acceptar que una proposició i la seva negació puguin ser ambdues vertaderes al mateix temps i en el mateix sentit.

Només els déus i els folls poden formular com a veritable A = ¬A

Les variables A i ¬ A no es poden donar alhora. 

Però existeixen construccions lògiques contradictòries en si mateixes que semblen vulnerar el principi de no contradicció. Són les anomenades paradoxes.

Una de les grans paradoxes de la filosofia és la formulada per Zenó d'Elea; la anomenada aporia d'Aquil·les i la tortuga. 
Però abans de veure-la cal parlar del motiu que el va du a formular tal paradoxa. Zenó fou deixeble del gran filòsof Parmènides.

Parmènides d'Elea del V a C, contraposa dues maneres de conèixer la realitat: a través de la racionalitat, i a través dels sentits.

Afirma que el món que se’ns presenta a través dels sentits, el món que veiem, escoltem o olorem és un món falsejat. Els sentits o l’experiència només ens projecta pures il·lusions. Els sentits ens enganyen mostrant-nos una realitat que no és tal hi com la percebem.

Els sentits ens presenten un món de canvis on les coses són avui i no són demà. No és possible que una cosa sigui i no sigui alhora.  La veritat ha de perdurar sempre veritat, sense canvis ni modificacions. El món que ens mostren els sentits és no ser, pura falsedat.

Afirma que perquè una cosa sigui ha de ser sempre, per tant ha de ser ingènit, immòbil, indivisible, únic i etern. I així és el ser. “El ser és, i el no ser no és” Tan sols la racionalitat és. El món racional , el món matemàtic està configurat d’objectes absoluts i eterns que permeten el pensament exacte i indiscutible, mentre que l’experiència només ens pot proporcionar opinions variables de poc o cap rigor. La realitat no és física, és metafísica, és pensament pur que no admet canvi ni creença, i que s’hi accedeix a través de la raó. Aquesta realitat metafísica o l’univers matemàtic anul·la tota possibilitat de incertesa o falsedat.

text: 

No ens queda més que una via  per a confiar: la racionalitat. I hi ha molts senyals que indiquen que el Ser és i el no-ser no és; és a dir la racionalitat és i l’experiència no és. El ser o allò que és ho és sempre i és increat, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és en l'instant present, un ara i sempre més. Doncs, quin origen pots buscar-li als nombres? Quin origen té la lògica racional? Per què la racionalitat és perfecte sent jo imperfecte? Com i d'on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que pot sorgir del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir més d'hora o més tard, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament. D’altra banda, res de l’experiència és fiable; perquè quina confiança em pot donar una cosa que avui és d’una manera i demà d’una altra? És fiable una veritat efímera? Una veritat que no perdura com a tal es pot qualificar de veritat?

Zenó va intentar il·lustrar la teoria del ser del seu mestre amb l’aporia d’Aquil·les i la tortuga. Diu així:

Si el veloç Aquil·les es troba en el punt A d’un camí, i una lenta tortuga està una mica més avall en el punt T, Aquil·les no podrà atrapar mai a la tortuga per molt que corri, perquè si Aquil·les es vol desplaçar del punt A fins al T, abans haurà d’arribar al punt intermedi K, i abans del punt K haurà d’arribar al punt intermedi  F i així fins a l’infinit. Per tant, segons la lògica matemàtica és impossible el moviment, i no obstant això, l’experiència ens informa de què sí és possible atrapar la tortuga. Ara bé, si cal triar una de les dues opcions, amb quina creieu que confiarà Zenó i el metafísic Parmènides?

Parmènides i Zenó ens dirien que els sentits només ens projecten pures il·lusions. Els sentits ens enganyen mostrant-nos una realitat que no és tal hi com la percebem.

 En el film “ El geni de l’amor”

El ruc de Buridan

 El ruc de Buridan, igual que el gos d’Aristòtil o el seductor de Al-Ghazali planteja la paradoxa següent:

Si un ruc es troba en un punt mig equidistant entre dos sacs de fenc morirà de fam per no saber triar. En el cas d’Aristòtil el protagonista és un gos entre dos sacs d’aliment, i en el cas de Al-Ghazali el protagonista és un home entre dues dones igual de belles.

Si la tradició determinista ens diu que tots els fenòmens de la naturalesa esdevenen enllaçats pel principi de causalitat, què passaria si el ruc, el gos o el seductor/a no gaudissin de cap causa que determinés la decisió? En aquest cas els nostres protagonistes romandrien en un estat de paràlisi permanent. No podrien triar, ja que no hi ha cap motiu que faci decantar el desig cap a l’opció A ni cap a l’opció B.

Tanmateix, podria la naturalesa del ruc, del gos o del seductor prendre una decisió purament espontània?

El determinisme afirma que tots els fenòmens naturals són producte de la necessitat; és a dir, que tot efecte és produït per una causa, i que tal efecte serà la causa del següent efecte. Però, tot i la veritat del determinisme, podria succeir que la naturalesa produís actes de pura llibertat?, sense cap motiu?

el gos

La paradoxa del gat de Schrödinger 

La paradoxa del gat de Schrödinger  és una experiment mental desenvolupat pel físic Erwin Schrödinger. El físic volia demostrar que en l’univers de la mecànica quàntica un fet o cosa pot ser i no ser alhora.

L’experiment consisteix en posar un gat viu dins d’una caixa hermètica juntament amb una càpsula de gas verinós i letal pel gat. En una hora, la càpsula té el 50% de probabilitats d’accionar-se i alliberar el gas tòxic. Per tant, si introduïm el gat dins la caixa durant una hora, seguint el principi d'incertesa, mentre no obrim la caixa el gat és viu i alhora és mort.

Serà en el mateix moment d’obrir la caixa i observar l’interior quan actuarà la realitat sensible i ens mostrarà només una possibilitat: el gat o només és viu o només és mort, però no les dues opcions alhora.

 La interpretació de la mecànica quàntica afirma que abans de què observem l’interior de la caixa el gat està en una superposició quàntica: el gat és viu i mort. I el nostre acte de mirar forçarà les lleis de la naturalesa sensible a triar entre una de les dues opcions.

Les dues opcions alhora només són possibles dins la caixa, és a dir, dins l’escenari quàntic, però no en la realitat sensible. Per tant, una paradoxa només és paradoxa en l’escenari sensible. En l’escenari quàntic no hi ha paradoxa: una cosa pot ser i no ser alhora, com també una cosa pot trobar-se en dos llocs espacials diferents.

Les Fal·làcies 

A través de l’exercici de la lògica aprenem a formular correctament els raonaments, i ens ensenya a detectar les fal·làcies.

Les fal·làcies són raonaments incorrectes, falsos, però que semblen ben construïts. Es fan servir molt habitualment, en converses quotidianes o discursos polítics. De fal·làcies n’hi ha de diferents tipus; vegem-ne unes quantes:

David Hume i la fal·làcia naturalista

La qualificació fal·làcia naturalista apareix per primer cop a l’obra de G.E. Moore Principia Ethica de 1903. Moore afirma que l’ètica tradicional defineix el bé i el mal com si fossin categories naturals. Tanmateix, el filòsof del segle XVIII David Hume ja denunciava aquesta fal·làcia sense denominar-la naturalista. 

Hume denuncia que sovint les cultures han enunciat judicis valoratius com si fossin naturals.

Quan diem que una cosa “és així” fem una descripció d’un fet que aspira a ser una veritat petrificada, una llei natural. Per tant, sembla que el judici descriptiu és propi de la ciència, ja que usa el “ser” com una qualitat intrínseca del fenomen. “Cèsar va passar el Rubicó” o bé “Un triangle té tres angles interns”, són veritats; la primera és una veritat empírica, i la segona és una veritat racional.

Ara bé, segons Hume passa sovint que de forma tradicional usem frases de tipus descriptiu com a justificació automàtica de frases valoratives o morals. Si ens definim com a essers lliures sembla una contradicció utilitzar el “ser” quan ens referim a conductes; en tot cas hauríem de referir-nos-hi amb el “ha de ser”

No és el mateix afirmar “Es natural que les dones sempre s’hagin encarregat dels fills” que “les dones s’haurien d’encarregar dels fills”. El primer enunciat vol descriure un fet, vol ser un judici de certesa tot i que es basa en un desig moral; molts cops es fa servir el judici basat en el costum moral com si fos un fet natural. Aquest “argument” és una fal·làcia naturalista, ja que intentes justificar un costum o pràctica moral a partir d’una convicció que creus natural. Així, quan volem evitar que una conducte sigui sotmesa a crítica, la justifiquem amb un “és natural”. I quan jutgem una conducte que considerem abjecte la qualifiquem d’antinatural: “La homosexualitat és antinatural” diu l'homòfob per tal de reafirmar la seva convicció. 
El segon judici "les dones s'haurien d'encarregar del fills" sí que és un judici valoratiu, ja que expressa un deure moral que es pot obeir o no. 

text

No puc ignorar que hi ha raonaments morals construïts com si fossin raonaments de certesa. Usem els elements lingüístics és o no és, i no veig mai els elements lingüístics ha de ser o no ha de ser. És una acte ordinari i sembla banal, però té molta importància. Efectivament, l’és expressa una afirmació que cal ser observada i comprovada i ha de ser irrefutable per la raó. Per tant, recomano precaució i reflexió enfront aquells judicis morals que no distingeixen els vicis i les virtuts dels objectes de certesa. El plaer és una virtut per l’hedonisme i un vici per la inquisició.

Fal·làcia "ad hominem" (contra l'home)

Neguem l'argument de l’altre sense fer referència al contingut de l'opinió sinó basant-nos en una crítica a la persona que la sustenta o bé a les seves circumstàncies.

Exemple: 

La CUP, aquells que es fan dir anticapitalistes i en realitat la majoria són fills de famílies acomodades.

Com pots parlar al teu fill sobre la importància d'estudiar i treure's el batxillerat quan tu no tens ni la ESO. 

Fal·làcia "tu quoque" (tu també)

Per demostrar la falsedat d’un argument s'acusa a l'acusador d'allò mateix.

Exemple:

- El govern del PP és corrupte.

- Abans d'afirmar això hauries de parlar del PSOE i els ERE d’Andalusia. Ells sí que són corruptes.  

- El Joan és molt mal estudiant
- I tu?, que has repetit el curs? 

Fal·làcia "ad baculum" (s'apel·la al bastó)

Deduïm una determinada conclusió recolzant-nos únicament en les conseqüències negatives o desagradables que implicarà la negació de la conclusió.

Exemple:

El meu fill ja no suspendrà cap altre assignatura, ja que li hem promès que si en suspèn una no podrà sortir els dissabtes amb els seus amics.

Ara sí que estudiarà, no li donem ni un cèntim. 

Fal·làcia "ad populum" (s'apel·la al poble)

Les raons que s'exposen, que se sap prèviament que seran acceptades per l'auditori, no estan vinculades amb la conclusió i només pretenen exaltar els sentiments i emocions de la gent que els escolta. Són els arguments anomenats també com a demagògics.

Exemple: 

Si voleu més llibertat, més qualitat de vida, més prestacions socials, menys impostos, menys delinqüència i menys atur llavors què millor que votar a un veí, a un home que sap què valen els llibres dels nostres fills, a una persona que ha crescut amb vosaltres i ha compartit el patiment amb vosaltres. Una persona que sap, com vosaltres, què és treballar i què és el que ens mereixem. Jo sóc aquest home que lluitarà per vosaltres amb ungles i dents, perquè jo sóc vosaltres. 

Fal·làcia "ad verecundiam" (apel lació a l'autoritat)

Utilitzem el respecte intel·lectual, moral o professional que es té una persona o institució, per reforçar la nostra opinió. Apel·lem l'autoritat per demostrar una opinió. 

Exemple: 

Si Aristòtil no hagués dit el contrari, hauria de creure el que estic veient.
Això ha de ser així, ho va dir Einstein. 
No hi ha res a fer, ho ha dit el metge. 

Fal·làcia "ad ignorantiam"

De la impossibilitat de provar una cosa és dedueix la seva falsedat. Es parteix de la idea falsa que tot allò que no pots desaprovar és veritat. 

Exemple:

 "No es pot provar la innocència d'una persona relacionada amb un crim, per tant és el culpable". 
“No s’ha demostrat que Déu no existeixi, per tant no es pot dir que no existeixi. Llavors, si no és veritat que no existeixi, existeix”

Fal·làcia de la falsa causa

Per la simple coincidència entre dos fenòmens s'estableix sense base suficient una connexió causal entre ells.

Exemples:

" El fet que la loteria hagi tocat dues vegades seguides a Sort, és una prova que els números de loteria comprats a Sort tenen més probabilitat de ser premiats".

"En les societats mediterrànies tradicionals hi ha menys incidència de malalties cardiovasculars (aquestes malalties estan relacionades amb la manca d’exercici i la dieta inadequada). Aquesta menor incidència és deguda a la dieta. Cal menjar el que mengen les societats mediterrànies tradicionals (verdures, fruita, peix).

A la Xina i al Japó es consumeix molta més soja que a Europa. Les dones orientals tenen menys trastorns relacionats amb la menopausa que les europees. Això és degut al consum de soja."

Fal·làcia "ex populo"

Es defensa determinat punt de vista al·legant que tothom o molta gent està d'acord amb aquesta opinió.

Exemple: 

M'has de deixar sortir fins a les dues, tots els pares dels meus amics els ho deixen fer.

Fal·làcia de l'argument circular

En la demostració d'una conclusió s'utilitza la mateixa conclusió.

Exemple: 

"La inducció es demostra perquè ha funcionat en la majoria de casos".

L'argument per silenci (també anomenat argumentum ex silentio)

Aquesta fal·làcia es produeix quan creiem que el silenci d'una persona respecte d'un tema és degut al seu assentiment sobre aquest. Si bé el silenci és una prova de la possible desconeixença o assentiment, no es pot concloure que sigui així.

“Qui calla atorga” és una fal·làcia popularment bastant citada. 

Legalment l'ús d'aquesta fal·làcia està impedit pel Dret al silenci. Així, si en un judici una persona es nega a contestar una pregunta o es nega a demostrar una habilitat, no es pot pressuposar que en desconeix la resposta. L’article 118 de la Constitució ens diu que cap persona no serà obligada a respondre d'un delicte capital, o altrament infame, llevat de denúncia o acusació d'un gran jurat. (Aquesta llei la hem vist funcionar en films americans en nom de la cinquena esmena).

 

Més branques de la filosofia:

Metodologia de la ciència: s’ocupa d’analitzar els mètodes que usa la ciència per tal d’arribar a conclusions o lleis sobre el funcionament de la naturalesa. Quins procediments fa servir la ciència per arribar a establir lleis o veritats universals.

Epistemologia o teoria del coneixement: (gnoseologia) Estudia les formes d’entendre la realitat; com coneixem, perquè coneixem, què coneixem, té límits el coneixement humà?

Des de sempre, l’epistemologia ha diferenciat l’aparença de la realitat.

L’aparença és la percepció que tenim de la realitat; és a dir, és el coneixement sensible de les coses; és a dir, tal i com se’m presenten als sentits. En canvi, la realitat que s’oculta darrera l’aparença només pot ser copsada per la raó.

Què hi ha darrera l’aparent rostre trist del Joan? Què s’hi amaga? Hi ha vertadera tristesa? O, només el desig de captar la teva atenció?

Els sentits ens informen de la tristesa, però la raó dedueix l’engany, la ficció i intencionalitat del Joan. 

L’aparença és el rostre trist, però la realitat és una altra, oculta i accessible només per la intel·ligència. 

Bé, aquest exemple cal saber aplicar-lo a tot, també a la investigació científica.

La metafísica o ontologia: estudia les primeres causes i essències de les coses. Què causa l’existència del món i del éssers humans. Té sentit la vida dels homes i dones del planeta. Què som? Cap a on anem? Hi ha respostes a tot això o només hi ha una necessitat de respostes. I si no hi ha respostes, perquè tenim capacitat per preguntar-nos-les?

Aristòtil afirmava que hi ha d’haver propietats generals en tot el que existeix. Hi ha d’haver alguna cosa que fonamenti l’existència de tot plegat.

Les qüestions metafísiques que més es plantegen són:

- Déu existeix?

- Podem estar segurs que estem vivint la realitat i no un somni?

- Existeix res més enllà de la mort? Existeix el més-enllà o només el més-aquí?

- L’univers ha estat una creació? I, si és així, abans de la creació no existia res? Al menys hauria d’existir el buit, per tant el buit és etern?

- Existeix l’ànima immortal?

- Veiem la realitat tal i com és? O només tal i com se’ns presenta als sentits? I si és així, com és la realitat en si mateixa?

Antropologia: Estudi de l’ésser humà en tant que és. Que és l’ésser humà? què el fa diferent de les altres espècies? Què és específic de l’ésser humà?, gaudim d’una ànima immortal? Tenim un esperit místic innat? O un esperit guerrer? O un instint de mort?

Ètica: Estudia les diverses formes de moralitat i comportament moral que s’han donat en la història i en el home. Què és la moral? Existeixen principis morals innats en l’home? Les normes morals de les societats són legítimes?, amb què es fonamenten?

Què és la virtut? I el vici? I els valors?, què és  l’honor, el coratge, la bondat, la voluntat, el mal, tot plegat són categories d’una moralitat innata en la naturalesa humana? Existeixen comportaments que ens poden orientar cap a la felicitat?

Filosofia social: estudia les diferents estructures d’ordre en les relacions humanes dins un col·lectiu. Perquè construïm societats? Què és una societat utòpica? Com eren les societats gregues? Com és la nostre?

Filosofia política: estudia les formes de poder i la naturalesa dels Estats en la història i el món. Quina força té i ha tingut l’Estat sobre la població. Com s’han de comportar els governats per conquerir una política efectiva i bona?

Estètica: Estudia el fet artístic. Què és l’art? Perquè ens emociona? Què és la bellesa? Perquè escrivim poesia? O pintem grafitis? O anem al cinema? O a concerts?

  

5. La Metafísica 

La metafísica o ontologia: estudia les primeres causes i essències de les coses. Què causa l’existència del món i del éssers humans? Té sentit la vida dels homes i dones del planeta? Què som? Cap a on anem? Hi ha respostes a tot això o només hi ha una necessitat de respostes. I si no hi ha respostes, per què tenim capacitat per preguntar-nos-les? 

Plató i el mite del Demiürg 

En el Timeu, obra de vellesa, Plató ens explica la seva ontologia a través d’un relat fantàstic: el mite del Demiürg. Resumint diu així:

 Hi havia una vegada el Món de les Idees. Un món perfecte, immaterial, etern, sense origen ni fi, un món estable i harmònic, perfectament ordenat.

De sobte, apareix una massa de matèria sense forma; caòtica, en moviment constant,  tendeix sempre al canvi, com un mar enfurismat mancat del domini propi. Llavors, un déu, un artesà diví anomenat Demiürg, com un escultor, posà les mans sobre la massa caòtica i va començar a dotar-la de forma. Tenint com a model la perfecció del Món de les Idees, el Demiürg aconsegueix crear una obra magnífica, una obra que és pur reflex del món de les Idees, pura representació, pura imitació: el món de les coses o món sensible.El nostre món. 

El Demiürg, un cop acabada la feina incorpora en la matèria una voluntat; el desig de ser com el seu model de perfecció; d’aquí ve el nostre impuls per millorar. Tots volem ser més, ser millors, més perfectes, com la idea que imitem. Aquesta aspiració a assolir la màxima plenitud respon al desig universal d’elevar-nos fins  a l’ideal, respon a l'impuls amorós cap a allò que t’agrada i t'agradaria assolir a la vida. 

Sobre el dolor 

Un dels debats metafísics que molt ha preocupat a grans pensadors de la història de la filosofia és el problema del dolor. El dolor és una experiència que sembla connatural a tot ésser viu. La sensació de dolor la percebem en nosaltres quan ens lesionem o quan rebem un cop o quan patim una malaltia o quan els nostres sentiments han estat cruelment agredits. Ara bé, hi ha un altre tipus de patiment que no sembla tenir la causa en les lesions físiques o emocionals. Estem parlant del dolor vital o espiritual. Aquests són els patiments que més ha interessat a la filosofia i més debat filosòfic a generat. Hi ha pensadors que creuen fermament que existeix un dolor profund en tot ésser humà que ens acompanya en tota l’existència; és connatural a l’espècie humana i no és una mera reacció enfront les desgràcies de la vida, sinó que és quelcom inherent a la nostra existència. És un dolor que ja ve en nosaltres pel fet d’existir.

Un dels filòsofs que n’ha parlat en profunditat d’aquesta concepció pessimista de la vida és Arthur Schopenhauer.

Afirma el filòsof alemany del segle XIX que l’essència de l’existència és el que ell anomena Voluntat.

Darrere la percepció que tenim de les coses s’hi amaga la vertadera realitat. Darrere les interpretacions romàntiques que els humans fem d’una vall, de les muntanyes nevades, dels camps plens de verd, s’hi oculta una poderosa força, irracional, mancada de compassió, però plena d’energia vital disposada a ser. És la voluntat d’existir i de la qual en participem totes les espècies. Aquesta voluntat és una força que troba resistència per ser. La voluntat de viure és una lluita constant per sobreviure i per ser. Per tant, la mateixa natural resistència amb què topem en l’exercici de ser ens provoca dolor.   

Schopenhauer afirma que la voluntat és desig. Desitgem allò que no tenim i això ens produeix dolor, i quan no desitgem res ens assalta l’avorriment que, fins i tot, és més dolorós que el desig.

L’únic que pot alliberar-nos del dolor és la destrucció de la voluntat, és a dir, la renúncia a ser, el menyspreu i indiferència cap al món; una mena d’ascetisme  místic basat en la renúncia de la voluntat de ser. No vull ser res a la vida.

Un filòsof posterior i molt influenciat per Schopenhauer, va ser Nietzsche.

Filòsof també alemany i del segle XIX i bon amic de Schopenhauer afirmava que l’ésser humà ha de ser fort i assumir el dolor amb valentia, inclús parla d’aprofitar-lo per fer créixer l’esperit estètic. L’home fort que pateix sap transformar la lletgesa del dolor en bellesa. Els grans artistes són homes que pateixen molt, però que, malgrat això, han sabut transformar el seu dolor en extraordinàries pintures, o en majestuoses escultures o en grandioses composicions musicals. 

 Epistemologia o teoria del coneixement

(gnoseologia) Estudia les formes d’entendre la realitat; com coneixem, per què coneixem, què coneixem, té límits el coneixement humà?

Criteris de veritat

Com ho fem per considerar que una idea o realitat o experiència és veritat o no?

Hi ha cultures que confien plenament en criteris de fe, i per tant, serà veritat tot allò que estigui lligat als textos sagrats. Creuen que hi ha una autoritat suprema posseïdora de tota veritat que transmet tals veritats a través dels evangelis, o l’alcorà o la Torà.

Aquesta confiança gnoseològica cap a les autoritats superiors són traslladades a la humanitat i encarnades en els líders espirituals o polítics com per exemple el Papa de Roma o el president d’un país.

També acceptem la veritat recolzant-nos en el criteri de tradició. Com que certa veritat sempre s’ha acceptat, es continua acceptant sense repensar-la.

Però hi ha altres criteris més racionals, més propers a la filosofia. Analitzem ara quins criteris de veritat racional fem servir els éssers humans alhora de construir judicis que considerem vertaders, segons la situació en la que ens trobem

.

La veritat com a correspondència.

Aristòtil ens diu que la veritat és l’adequació entre l’enteniment i les coses-

Vol dir això, que molts cops construïm judicis emparant-nos amb l’experiència. Diem que una cosa és veritat quan s’adequa a l’experiència, és a dir, quan s’adequa a allò que hem contemplat amb els nostres sentits.
"Ara mateix estic escoltant música." Aquest judici és una veritat com a correspondència si efectivament ara escolto música. 
"La Sara està caminant pel mig de la plaça" Aquest judici és cer si efectivament la Sara passeja pel mig de la plaça i jo l'estic observant.
Quan un fet s'adequa a allò que el meu enteniment rep a través dels meus sentits, puc afirmar que el fet és cert. Tanmateix, aquest criteri de veritat no és infal·lible. Tot i que confiem amb el que veiem amb els nostres ulls, passa sovint que en ocasions es produeixen diferents interpretacions del mateix fet. 

  

El criteri de l’evidència

Descartes deia que una veritat només és veritat si se’m presenta al meu esperit de manera clara i distinta, és a dir, evident.

Ell no confia en el criteri de correspondència perquè no confia en els sentis com a font de coneixement. 
És cert que els sentits no són infal·libles, i el que jo he vist d'una determinada manera pot ser interpretat d'una altra forma pel meu amic; igualment l'ésser humà pot percebre realitats fictícies fruit d'al·lucinacions produïdes per l'ebrietat o la bogeria.
A més a més, Descartes usarà l'argument del somni per qüestionar definitivament la veritat sensible o experiència. Ara els sentits m’informen de què sóc a l’aula amb vosaltres, però, puc assegurar rigorosament que tot plegat no és un somni?, de fet, quan somio no sé que somio. El fet de tenir dificultats a l’hora de destriar entre somni i vigília em dóna legitimitat per dubtar dels sentits com a criteri de rigorosa veritat. 

Així que si descarto els sentits com a criteri de veritat només em queda la raó. Per tant, només consideraré que una cosa és veritat si la raó me la mostra com indubtable.

Una cosa és evident quan la meva ment la copsa intuïtivament, és a dir, de forma immediata. El coneixement intuïtiu és el coneixement immediat d’una veritat, és un coneixement que no presenta dubtes.

Per exemple: el tot és més gran que les parts.

La veritat com a coherència

Hegel deia que la veritat concreta ha de ser coherent amb la veritat total.

Fem servir el criteri de coherència quan el nostre judici encaixa amb els coneixements o sabers adquirits. Per exemple, si volto per París puc parar-me a observar el riu i afirmar: Això és el Sena. El meu judici és coherent amb el coneixement oficial, general. El meu judici concret és coherent amb el judici total. No hi ha contradicció entre el saber individual in el saber general.

La veritat pragmàtica

William James deia que un judici sobre una cosa és vertader quan la cosa respon a la seva qualitat útil.

Fem servir el criteri de veritat pragmàtica quan allò que afirmem defineix la seva part útil, profitosa o eficaç per la qual fora concebuda. Per tant ens hem de fixar també en les conseqüències pràctiques del judici.

Si construïm un pont i el dia de la inauguració fem passar un cotxe pel damunt, haurem d’esperar que el pont resisteixi el pas de l’automòbil. Si el resisteix podrem enunciar: això és un pont, però si el pont s’ensorra direm que allò no era un pont. 

El mite de la caverna de Plató

Un dels primers filòsofs que ens introdueix de ple en l'epistemologia o teoria del coneixement fou Plató. Ell tenia el costum d'il·lustrar les seves teories amb un mite; la seva teoria metafísica sobre la concepció de la realitat ve il·lustrada en la seva obra de vellesa El Timeu amb el mite del Demiürg. D'altra banda, per endinsar-nos en la seva teoria antropològica i ètica, Plató en la seva obra el Fedre ens explica el mite del carro alat. Igualment, Plató enceta la seva teoria sobre l'organització política i la predisposició natural dels éssers humans amb el mite dels metalls. I pel que fa a la seva epistemologia, el filòsof grec ens il·lustra el procés de coneixement cap a la veritat amb un altre mite, aquest cop el mite de la caverna: 

Aquest mite és tota una al·legoria (conte simbòlic) o metàfora de la teoria de les Idees. Està en la seva obra més important: La República. Allà Plató ens explica, a través de la figura de Sòcrates, com en l’interior d’una caverna i al fons d’aquesta, s’hi troben uns homes lligats de tal manera que no poden veure més que la paret del final de la cova que tenen davant. No poden girar el cap a causa de les cadenes i així viuen des de sempre. Darrere d’ells, més elevat, hi ha un foc, i entre el foc i ells, una mica ensorrat hi ha un camí per on transiten homes amb tot d’objectes alçats. Aquests, amb la llum del foc, es projecten al mur de la caverna. Els homes encadenats veuen els reflexes a la paret i confien que allò que observen i han vist des de sempre és la realitat. Tanmateix, un dia, un presoner aconsegueix deslliurar-se de les cadenes i gira el cap. Immediatament es dirigeix cap a l’entrada de la caverna tot contemplant les figures, el foc i al final la boca de la caverna. Surt a fora i veu el paisatge exterior il·luminat pel Sol. Meravellat pel que ha descobert torna fins als seus companys per comunicar-los la veritat, doncs sent la necessitat de compartir el seu coneixement, tanmateix aquests el prenen per boig i inclòs l’intenten callar i o matar.

Què ens vol dir Plató amb això?

Els presoners simbolitzen la condició humana inicial; la ignorància.

L’home alliberat que observa la vertadera realitat i transita per la cova direcció a la sortida, simbolitza el camí dolorós del coneixement.

L’interior de la caverna simbolitza el món de les coses, és a dir, el món que vivim, contemplem i sentim a través dels nostres sentits. Els reflexes en el mur simbolitzen el coneixement sensible, un coneixement aparent que respon al coneixement poc reflexionat, impulsat per la irracionalitat dels instints i prejudicis. 

L’exterior de la caverna simbolitza el Món de les Idees o món intel·ligible. Representa l'àmbit de la reflexió, de la filosofia i la ciència, i la percepció que el presoner rep de l’exterior simbolitza el coneixement acorat, rigorós i racional de la realitat: les Idees. 


Text: 

 −Ara, vaig continuar, imagina’t la nostra natura, pel que es refereix a la ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva infància, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni tornar el cap, i no veuen més que el que està davant ells. La llum els ve d’un foc encesa a una certa distància darrere ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d’imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis.

En aquest fragment de La República, Plató, en boca de Sòcrates, ens narra el mite de la caverna. Descriu la situació peculiar en què es troben uns personatges dins d'una cova. Parla de presoners, de cadenes, d'ombres i objectes, d'un camí transitat i un foc... ens descriu la distribució de la cova i el que hi passa, com en un escenari de una obra teatral. Però, què vol dir tot plegat? 


text: 

−I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls s’hagin instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No diran que per haver pujat a l’exterior ha perdut (el cap), i no val la pena intentar l’ascensió? I si algú intentés deslligar-los i portar-los allí, no s’ofendrien i si poguessin agafar-ho el matarien?


−És molt probable.



En aquest fragment de La República, Sòcrates planteja als seus contertulians la situació en què es trobaria l'hipotètic presoner alliberat un cop hagués descobert el coneixement vertader (el saber racional o científic), i s'animés a transmetre'l als seus companys encara presoners del coneixement irracional o sensible, encara presoners de les creences i les supersticions. 
Podríem dir que el presoner alliberat és la persona encuriosida que acaba adquirint ciència; és el científic que vol saber més i desitja transmetre i compartir amb la humanitat els seus descobriments. És l'ésser humà que estima el coneixement (el filòsof), però que es troba impedit o travat pels prejudicis, representats aquests pels homes encara encadenats. 

Malauradament en tenim uns quants d'exemples en què els prejudicis de l'època van obstaculitzar de valent, fins i tot de manera tràgica, el curs del coneixement racional: Hipatia d'Alexandria, Averrois, Galileu o Copèrnic en són bons exemples. 

Actituds davant la veritat pag 103, 104 i 105

Els criteris de veritat ens permeten distingir entre allò que creiem vertader i allò que creiem fals. Apliquem els criteris de veritat amb el desig o la il·lusió de conquerir estabilitat intel·lectual enfront els misteris de l’existència. Però, ho aconseguim?

El dogmatisme

La posició dogmàtica creu que l’ésser humà pot conèixer i posseir la veritat absoluta.

De dogmatismes en trobem en totes les disciplines: la religió és de caràcter clarament dogmàtic. La religió afirma l’existència de déu com a veritat innegable, absoluta, i l’home creient sosté aquesta posició sobre tal dogma de fe.

Un dogma és un principi suposadament verdader des del qual construïm tesis o doctrines que per extensió són considerades també vertaderes.

Des del supòsit de l’existència de déu s’ha creat moltes religions o doctrines, que per extensió també considerem verdaderes.

Religions: Déu existeix

Passa el mateix amb algunes filosofies, com per exemple el pensament de Descartes. Descartes afirma que hi ha veritats universals i per tant de naturalesa absoluta que la raó pot copsar. La raó pot conèixer qualsevol veritat possible, només cal un bon mètode.

Descartes: La raó pot conèixer certeses absolutes.

I també existeix el discurs científic de caire dogmàtic, capaç d’afirmar que la ciència aconsegueix desxifrar lleis fixes i absolutes sobre la realitat.

Ciència: La ciència destapa les veritats absolutes ocultes en la naturalesa.

Tot plegat es podria considerar com un gran èxtasi epistemològic. La persona dogmàtica, quan creu que acaba de posseir la comprensió definitiva de la veritat ha de sentir un plaer intel·lectual extraordinari.

Una posició contrària al dogmatisme és l’escepticisme.

L’escepticisme

L’escepticisme nega la possibilitat de conèixer veritats absolutes.

Nega la veritat des de l’epistemologia: no es pot conèixer la veritat. La raó humana no pot assolir veritats absolutes. Sobre un fet mai podrem obtenir certeses, només opinions. Les afirmacions mai són de caràcter absolut, i sempre de caràcter probable. Sobre la realitat mai podrem obtenir lleis absolutes, només probabilitats.

El fundador de l’escola escèptica va ser Pirró. Segle III abans de Crist. Afirmava que res es pot conèixer amb certesa. El coneixement humà està limitat. L’ésser humà no està capacitat per accedir al coneixement absolut d’una veritat. Mai podrà conèixer amb total certesa una cosa o un fet. Sempre se li escaparan detalls que estan més enllà del seu domini racional.

Els escèptics afirmaven que la veritat, si existeix, no és assequible a l’ésser humà. No es pot afirmar ni negar res amb seguretat.

Per tant l’ideal del savi escèptic és la renuncia total d’emetre judicis de certesa: l’epokhé. Epokhé significa abstenció de judici. Els únics judicis legítims són les opinions, doncs habita en elles sempre el dubte. Quan dic que aquesta és la teva opinió o la meva opinió estic afegint subliminalment, o entre línies, que és possible que m’equivoqui i que aquest judici teu o meu pugui ser falç, o no del tot vertader. L’opinió no aspira a afirmar veritats absolutes, només aspira a esgarrapar la veritat, que és tot el que pot ambicionar el coneixement humà.

Els escèptics aposten per un comportament sempre tolerant i obert, atès que no hi ha veritats definitives ni absolutes.

El relativisme

Neguen les veritats absolutes. No existeixen les veritats absolutes, no només no es poden conèixer, a més a més son inexistents.

Els primers relativistes van ser els sofistes, contemporanis de Sòcrates i cohabitants d’ell allà a l’Atenes democràtica de Pericles. Segle IV- V aC.

Els sofistes varen aplicar aquesta actitud sobretot a la política. Ells afirmaven que tot és relatiu, que la veritat és relativa segons les necessitats i les circumstàncies, per tant la justícia, les lleis, la bondat, la bellesa o la virtut són conceptes relatius al moment; no tenen valor universal.

Els màxims exponents sofistes foren Protàgores i Gòrgies.

No hi ha cap veritat fixa. Totes les veritats són revisables i modificables, mai són definitives. Podem afirmar, doncs, que les veritats són relatives al moment històric, geogràfic, cultural... 
El que avui és bo per l’home, demà pot ser dolent. La veritat està sotmesa a l’esdevenir de les coses i l’esperit del temps. I els portaveus i testimonis conscients dels canvis som els éssers humans. Nosaltres participem d’aquesta modificació constant de la vida i per tant sabem millor que ningú quina és la veritat operant. Amb aquesta filosofia el marc polític adient és sense cap mena de dubte la democràcia. La veritat queda objectivada a favor de la majoria.

Subjectivisme

La veritat depèn de factors individuals. La veritat és subjectiva. Cadascú té la seva, però la pot transmetre i convèncer els altres. La  corrent subjectivista afirma que només coneixem els nostres propis fets mentals. Tot el que copsa el meu enteniment és fruit de la meva genuïna percepció, i no hi ha dues percepcions idèntiques.

Kant afirma que la realitat no es mostra a la percepció del subjecte pura, tal i com és, sinó ben al contrari; és el subjecta el que s’adapta a les múltiples i canviants peculiaritats de l’objecte. L’experiència subministra el material sensible, però és l’enteniment qui ordena aquestes dades sensorials i les fa personalment comprensibles. Les dades sensorials, es a dir, imatges, gustos, olors, textures i sorolls, són captades pels nostres sentits i enviades a la nostra ment. Aleshores, l’enteniment agafa aquestes dades i les ordena, instaura enllaços lògics, els hi dóna valor emocional, moral o sentimental. I així construïm el sentit i definim el caràcter personal de la veritat. Nosaltres veiem i sentim les coses del món en virtut de la nostra manera de percebre-les.   

Text: 

Li costa reconèixer davant d'ell mateix que l'insecte o l'ocell perceben un altre món completament diferent del de l'home i que la qüestió de quina de les dues percepcions del món és la correcta no té cap sentit, ja que per decidir sobre aquest aspecte hauríem de mesurar amb la mesura de la percepció correcta, és a dir, amb una mesura de la qual no disposem. 

Nietzsche

Video de Wittgenstein: La veritat absoluta només és possible en la matemàtica, només d'ànima endins. 

La modernitat. (el renaixement)

Amb les universitats i escoles el progrés intel·lectual d’Europa és ja un fet. Arriba el renaixement i amb això la revolució científica. Copèrnic i Galileu són els dos grans exponents científics. Pel que fa a nivell filosòfic el gran exponent és Descartes. Amb ell s’inicia la filosofia moderna i la fonamentació del coneixement científic.

Descartes funda la corrent filosòfica anomenada racionalisme que, conjuntament amb l’empirisme configuren el pensament o filosofia moderna.

Racionalisme.

És la doctrina que considera que la font de coneixement més fiable prové de la raó. Afirma que els sentits són enganyosos i insuficients per assolir un coneixement autèntic i rigorós sobre la realitat.

Afirmen que l’ésser humà neix amb idees innates; l’univers matemàtic. La capacitat lògica i o de càlcul ve de sèrie amb nosaltres. Igual que l’aranya teixís, l’home calcula. I ho pot fer perquè porta en si mateix la capacitat de matematitzar. L’univers matemàtic és innat en l’ésser humà. Són les idees innates que posseïm des de sempre. Els nombres, les figures geomètriques, la línia recta, els angles, l’infinit, l’eternitat, són idees que posseïm en nosaltres, són pròpies de la naturalesa humana. És la nostre racionalitat. 

La racionalitat humana, és a dir, la capacitat lògica i de càlcul ens permet mesurar i desxifrar les lleis que organitzen el món.

El fundador i principal exponent d’aquesta corrent fou el filòsof i matemàtic René Descartes.

Empirisme.

Empirisme vol dir experiència i experiència significa coneixement a través dels sentits.

L’Empirisme afirma que l’origen i valor del nostre coneixement depenen de la nostre experiència. No existeixen les idees innates. La ment humana neix en l’ésser humà com un full en blanc, com una tabula rasa, com diria Locke. Nosaltres som un full en blanc que l’hem d’anar omplint amb experiències. Els coneixements són dades de l’experiència que anem escrivint en la nostre ment, i la raó ordena i gestiona aquestes dades en funció de l’hàbit. La raó no podria operar res si no tingués les dades que prèviament hem adquirit de l’experiència. Per tant l’origen del coneixement humà és l’experiència abans que la raó. El màxim exponent d’aquesta filosofia és David Hume.

Mètode deductiu i inductiu (pag 81, 119)

Mètode deductiu

Al llarg de la història, el coneixement científic ha defensat diversos mètodes. El mètode deductiu exemplifica molt bé la corrent racionalista. Consisteix en deduir, a través d’un principi universal, una conclusió particular o concreta. En un raonament deductiu no cal recórrer a l’experiència, n’hi ha prou amb l’operació lògica de la raó.

Per exemple, si construïm un sil·logisme lògic amb les premisses següents:

Tots els homes són mortals

Sòcrates és un home

La conclusió deduirà:

Sòcrates és mortal

No cal recórrer a l’experiència per confirmar la validesa de la conclusió. La conclusió del raonament deductiu ja és implícita en les premisses. Jo, a través d’una primera evidència o certesa, puc deduir veritats individuals.

En tot mètode deductiu, si les premisses són vertaderes, la conclusió indubtablement també ho serà.

Mètode inductiu

Si el mètode deductiu és propi del racionalisme, el mètode inductiu respon més a l’empirisme.

Consisteix a extreure una veritat universal a partir de veritats particulars. Després d’observar molts casos concrets puc aventurar-me a concloure una veritat universal. Per exemple, si les premisses responen a l’observació de casos particulars com ara:

El dilluns estava emboirat, tot seguit va ploure.

El dimarts estava emboirat, tot seguit va ploure

El dimecres estava emboirat, tot seguit va ploure

Puc concloure:

Sempre que el cel estigui emboirat, plourà.

O bé:

Sòcrates és mortal

Plató és mortal

Aristòtil és mortal

Descartes és mortal

Tots els homes són mortals

Tot mètode inductiu parteix de l’observació de la realitat per així assolir lleis universals. Parteix de l’hàbit d’experimentar la repetició de dades o fenòmens que semblen units en una relació de causa-efecte. Partim de casos comprovats per l’observació per concloure futures prediccions.

Tanmateix, l’empirista Hume, i més tard el filòsof contemporani Bertand Russell, afirmen que el mètode no pot proporcionar seguretat. Afirmen que només podem confirmar veritats o certeses dels fets observats, no dels fets futurs. Per molts casos que hàgim comprovat en el passat, no podem incloure com a coneixement científic esdeveniments futurs que encara no han estat comprovats empíricament.

Per tant, en la inducció, no podem parlar de certeses científiques, tan sols podem parlar de probabilitats.

La conclusió Tots els homes són mortals és un judici més probable que Sempre que estigui emboirat, plourà.  Tots dos són judicis probables, però no absoluts, ja que sobre el futur només podem obtenir creences.

El caràcter de probabilitat de la ciència obliga als científics a una permanent disposició de revisió de les lleis científiques. 

L’epistemologia de Kant

Kant, il·lustrat alemany del segle XVIII, afirma que la realitat no es mostra pura, tal i com és, a la percepció del subjecte; sinó ben al contrari; és el subjecta el que s’adapta a les múltiples i canviants peculiaritats de l’objecte. L’ésser humà neix amb unes estructures o formes a priori que configuren la nostre percepció del món o de l’objecte. Nosaltres veiem i sentim les coses del món en virtut d’una manera humana de percebre-les.

Els racionalistes afirmaven que amb els continguts innats de la raó (idees innates) podem assolir un coneixement universal. 

Per altre banda, els empiristes negaven l’existència d’idees innates i defensaven que la raó només pot operar amb el material obtingut per l’experiència; alhora, experiència d’una realitat sempre canviant que només pot oferir coneixements probables, mai fixes, absoluts i universals.

Amb Kant es sintetitzen les dues corrents oposades. Recolzant als empiristes, Kant afirma: és veritat que sense experiència no és possible el coneixement; ara bé, en defensa dels racionalistes afirma que no tot és experiència. L’ésser humà no es limita a rebre informació, a ser impressionat per la realitat, sinó que construeix ell mateix la seva imatge del món.

Com és el món? Tal i com el veu un gat? O potser és tal i com el veu un falcó? O millor és tal i com ho veiem els éssers humans? De fet el món es representa als nostres sentits de manera diferent a com es representa a la resta de les espècies. El que nosaltres veiem, olorem, sentim i toquem no és tal i com és el món, sinó tal i com ho capten els nostres sentits.

Segons Kant, l’experiència subministra el material sensible, però és la raó qui ordena aquestes dades sensorials i les fa cognoscibles. Les dades sensorials, es a dir, imatges, gustos, olors, textures i sorolls, són captades pels nostres sentits i enviades a la nostre ment. Aleshores la nostre raó agafa aquestes dades i les ordena, instaura enllaços lògics, els hi dóna forma i les fa intel·ligibles a l’ésser humà. “sense l’aportació sensible, la raó és buida, i sense la raó, els sentis són cecs”.

Aleshores, si les coses es mostren de diferent manera segons l'espècie animal que les percep, com és la cosa en si? Podem conèixer la realitat tal i com és?, sense passar pel filtre dels sentits? La resposta és no. La cosa en si és incognoscible a l'ésser humà. 

.

En un bosc, un arbre perd una branca. La branca cau d’una bona alçada al terra. Una vegada, la branca impacte contra el terra, si no hi ha cap ésser viu que ho escolti, fa soroll?

La resposta és no. No fa soroll. Per què? Doncs perquè l’impacte genera uns senyals que l’oïda capta enviant-los a la raó; i serà la raó qui els codificarà en sons comprensibles per a nosaltres, convertint-los en el que nosaltres entenem com a soroll. 

Nietzsche, filòsof posterior a Kant, tot reforçant aquesta idea de la realitat i la percepció, ens diu: 

Text: 

Li costa reconèixer davant d'ell mateix que l'insecte o l'ocell perceben un altre món completament diferent del de l'home i que la qüestió de quina de les dues percepcions del món és la correcta no té cap sentit, ja que per decidir sobre aquest aspecte hauríem de mesurar amb la mesura de la percepció correcta, és a dir, amb una mesura de la qual no disposem. 

5. Ètica

Estudia les diverses formes de moralitat i comportament moral que s’han donat en la història i en el home. Què és la moral? Existeixen principis morals innats en l’home? Les normes morals de les societats són legítimes?, amb què es fonamenten?

Què és la virtut? I el vici?
Existeix una conducta capaç d'orientar-nos a tots cap a la felicitat? 

El bé i el mal

Sempre hem relacionat el bé amb els efectes positius que una cosa qualsevol causa en la nostra ànima. Allò que agrada i ennobleix l’esperit és bo, per exemple ajudar a qui ho necessita, aconseguir èxits a la vida, sentir-se estimat i estimar. Semblen totes elles accions bones, si més no, de forma essencial. Ara bé, la bondat no va néixer sola; de fet, hi té adherida per sempre la germana siamesa la maldat, i a aquesta la relacionem amb els efectes negatius que pateix l’ànima humana. Allò dolorós i desagradable és dolent.

La imatge plàstica del bé i el mal és un cos de dona amb dos caps idèntics, dos rostres perfectament iguals; impossible d’identificar a primer cop d’ull quin d’ells és la bondat i quin la maldat; la mateixa cabellera, el mateix brill en el ulls, idèntica simpatia als llavis. Sense cap mena de dubte, coincideixen ambdós en seducció i embruix. I nosaltres, els éssers humans, ens deixem portar per un i per l’altre, sempre pensant que hem triat adequadament, sense saber si amb les nostres accions hem fet cas al cap bo o al cap dolent. 

Breument, exposaré el que hi diuen diferents filòsofs:

Sòcrates, filòsof grec del segle V aC considerava que els éssers humans tenim la idea de bé  a dins nostre i que per això som capaços de reconèixer en diferents actes el que tenen en si mateixos de bondat. 

Plató, deixeble avantatjat de Sòcrates, afirmava que la idea de Bé és una realitat en si mateixa, i que totes les coses i accions de la vida en participen de més o menys grau. Quan una acció humana s’apropa molt a la idea universal de bé, és a dir, a aquella acció que seria acceptada com a bona per la humanitat avui, demà i sempre, és quan l'acció participa en grau màxim de vertadera bondat; però, quan una acció apunta només a la satisfacció personal i egoista, i en participa ben poc de la Idea universal de Bé, és quan per allunament i mancança ens apropem a la maldat.  El mal consisteix en l’allunyament de la Idea suprema de Bé, no existeix com a Idea, només com a grau de carència d'aquella. 

Per a Plató la Idea de Bé és com el Sol que il·lumina totes les coses. Tots veiem què és bo, se’ns fa visible, i com més ens hi aproximem més ens sedueix l'embruix de la seva bellesa.

Averrois

El filòsof musulmà i cordovès del segle XII ens diu: si Déu és racionalitat governadora de tot, per què existeix la injustícia i el mal en el món? Tot hauria d’ésser harmonia i ordre, no?

Déu regeix el món com a realitat reguladora de l’existència. Tot el que està sotmès a la necessitat natural emana de Déu, però allò que és causa de l’actuació concreta dels éssers individuals no pertany a l’ordre necessari del Cosmos i s’escapa al govern diví.

Per exemple, si les lleis climàtiques aboquen pluja sobre una església agredint l’estructura de manera que causa l’enfonsament de la mateixa, en el moment en que tres-cents fidels hi oraven, podem dir que déu ha estat injust? Déu regeix les lleis climàtiques i arquitectòniques que han generat cents de morts, però aquesta conseqüència tràgica no pertany a la voluntat de déu. La voluntat de déu es mou dins de la racionalitat, dins de les lleis. Ha estat culpa del egoisme o ignorància d’uns homes que no varen revisar l’estructura de l’església i així preveure les conseqüències.


Sant Tomàs 

A diferència d’Averrois, Sant Tomàs ( XIII ), fou més afinat en la recerca d’una solució teòrica que respongués la qüestió del mal. Ell afirmava que totes les coses creades sense excepció són producte diví, fins i tot les que generen el mal. Tots els instruments que hom empra per aconseguir un fi són de naturalesa divina i per tant són bons, malauradament, aquests instruments hom els pot usar equivocadament. Posem per cas un tècnic que ha de reparar un televisor espatllat i té al seu abast les eines pròpies de la seva professió en una mà, i a l’altra hi porta una gran maça de ferro. Totes les eines han estat creades per un bé, però no totes elles han estat creades per recuperar el funcionament òptim del televisor. Si el tècnic considera arreglar l’aparell a cops de mall, tot i que la seva intenció pugui ser bona, possiblement aconseguirà fer-lo malbé del tot, car el mitjà que ha emprat no és adequat per aquesta acció concreta. Sant Tomàs afirmava que totes les accions apunten sempre cap a un bé, malgrat que els instruments emprats puguin ésser equivocats. I en això radica el mal. El mal són els mitjans inadequats que equivocadament hom usa per aconseguir quelcom bo. El mal no és un fi en si mateix; ningú no fa mal per fer mal, sinó que fa el mal com un mitjà per aconseguir un bé; un bé egoista o altruista, però, al capdavall, sempre un bé. 


 Hannah Arendt i la banalitat del mal

Hannah Arendt, filòsofa del segle XX, no contempla el fet de pensar sense diàleg, el no pensar és de fet l’aïllament filosòfic. No pensar és fer sense enraonar, sense judici ni crítica. Una conversa amb un mateix entaulada en la consciència, això és pensar, rumiar. Però es pot actuar sense repensar els fets passats i sense pensar les conseqüències futures. Es pot actuar irracionalment com ara un mer engranatge d’un gran mecanisme ideològic. És aleshores quan s’instal·la la banalitat del mal. L’home banal actua com a mer acte d’actuar, sense judici ni crítica, sense odi. No cal ser antisemita per matar jueus. No és necessari odiar una ciutat enemiga per llançar-li bombes i massacrà innocents. La banalitat del mal no té causes. Una peça dentada d’un rellotge, no es para a pensar per què roda ni per què en fa rodar una altra, simplement compleix l’ordre mecànica.

La naturalesa humana és afany de coneixement; curiositat envers el món. L’home banal renuncia a reflexionar, deixa de banda el judici i l’afany crític, deixa, en definitiva, de ser persona. Quan hom fa això es converteix en un ésser sense humanitat i vulnerable de protagonitzar i executar els fets més malvats. I els duu a terme sense pensar, sense examinar, sense intenció. No se n’adona que neda en aigües de pura maldat. No n’és conscient, perquè la consciència és el continent del debat, del pensament, del diàleg amb un mateix o amb els altres, continent reflexiu al qual ell hi ha renunciat. 

Teories ètiques

De teories ètiques n’hi ha moltes, tantes com persones; tanmateix, les més elaborades són sempre les més rellevants i interessants.

Intel·lectualisme moral

Respon al convenciment de lligar moralitat amb coneixement. De fet, actuem malament, impulsats per la ignorància. Com més coneixement tenim de la realitat més a prop som del judici més just. I com més a prop estem d’allò just més a prop som del bé.

Imagineu que un amic o amiga us informa que la nit passada una altra amiga o amic ha tingut un afer amb el vostre xicot o xicota. Tot seguit demaneu explicacions al vostre promès o promesa, però aquests ho neguen tot. Davant la falta d’informació, com us sentireu? Què us passarà pel cap? De fet, la falta d’informació o informació falsa ha empentat a moltes persones a les presons. Quan no tenim suficient informació per emetre un judici just, així i tot el fem, podem caure en l’equivocació, i generà mal als altres. La falta de coneixement, és a dir, la nostra ignorància, ens fa ser dolents. Davant d’un fet qualsevol, si som ignorants en el tema, millor és callar.
Sòcrates i el seu deixeble Plató ens diran que per obrar moralment cal només el coneixement d’allò just. El bé humà l'obtenim quan som conscients d'allò que realment és bo per nosaltres i per la comunitat i, per a això, cal el coneixement i la reflexió. No és bo el que tothom diu, sinó el que està d'acord amb la veritat.

Emotivisme

Hume afirma que la moral neix de la nostra natural tendència a cercar el plaer i rebutjar el dolor. D’una banda, el dolor ens fa patir, ens fa mal, ens fa plorar; per tant genera defuig. D’altra banda, el plaer ens proporciona alegria, satisfacció, ben estar. En virtut d’això, el plaer i el dolor es converteixen en principis rectors del nostre comportament.

La moral es forma i construeix en virtut de la nostra empatia, és a dir, la capacitat per detectar en les nostres accions sentiments de plaer o de dolor. Veiem en el rostre dels altres el dolor, el patiment en forma de nostàlgia, desengany, frustració, decepció; o el goig i l’alegria en forma d’esperança, motivació, satisfacció, afectivitat, agraïment. Sabem reconèixer en els rostres dels altres el mal o el bé. El mal l’identifiquen en no provocar dolor, i el bé l’identifiquem en provocar alegria o goig. Aquesta capacitat en comprendre el plaer en els altres individus l'anomenem simpatia. I la capacitat de comprendre el dolor en els altres l'anomenem compassió. Tant la simpatia com la compassió són filles de l'empatia que vol dir compartir les emocions o les passions. 

Eudemonisme

Aristòtil, segle IV aC, en la seva Ètica a Nicòmac ens diu: Tota acció humana sempre va dirigida a un bé. Això és teleologia. Tot va dirigit a un bé, i el bé final és la nostra felicitat.

Aristòtil afirma que totes les coses, inclòs l’ésser humà som en potència alguna cosa que encara no som. Tots volem ser més, tots aspirem a alguna cosa en la vida. I aquesta cosa que volem ser està en nosaltres igual que una llavor vol ser arbre. Què hi ha en vosaltres? No sentiu una boca interior que us parla, que us informa sobre el que heu d’ésser a la vida? Aquesta boca interior és la vostra vocació que us demana ser realitzada. La felicitat es basa en la vostra voluntat d'escoltar i desplegar allò que us demana la vostra naturalesa. Una naturalesa per definició racional, que per tant vol conèixer. Com més coneixeu millors sereu en allò que voleu ser a la vida. 

Jusnaturalisme ètic

Una de les tragèdies gregues més conegudes de Sòfocles és Antígona. L’obra planteja una confrontació eterna: les lleis dels homes enfront de la llei natural, o com diu Antígona: la llei divina. Ella vol enterrar dignament el seu germà Policides, però el rei es nega a enterrar-lo a la ciutat emparat pel dret grec.  

Tots tenim en la nostra naturalesa una mena de qualitat que ens informa objectivament sobre el bé i el mal; és la llei natural. Per a Sant Tomàs aquesta qualitat ve de la naturalesa divina. Si déu ens ha creat amb la seva natura racional alhora els éssers humans participem de la seva raó i per tant de les seves lleis divines o eternes. La llei natural és un element de la nostre naturalesa que ens crida a actuar, però que, en última instància, podem decidir escoltar-lo o no.

Locke defensa també l’existència d’uns drets morals innats. Segons el filòsof hi ha una llei natural, pròpia de la raó, que vetlla per uns hipotètics drets naturals, que són inalienables i connaturals a l’espècie humana; aquests drets son: Dret a la vida, dret la salut, dret la llibertat i dret la propietat privada. La defensa d’aquests drets són el fonament de la moralitat humana i, ha de ser també, la base de tota legislació justa. 

Formalisme 

L'Ètica formal de Kant 

El coneixement no és res si no contribueix a fer més digne i moral la humanitat. Què he de fer? Es pregunta kant. La resposta s’hi troba en el seu estudi sobre l’ètica autònoma o formal.

Durant tota la història les ètiques han estat materials; és a dir, ètiques amb continguts morals que ens dicten com hem d’actuar per assolir objectius, com la felicitat, la salut, o el cel. Però, aquestes, no deixen d'ésser ètiques interessades, doncs ens empenten a actuar bé en funció d’una recompensa. Ex. Ajudo el pobre per guanyar-me el cel. Això no és ben bé un comportament moral, doncs llur comportament no surt de la teva puresa com a persona, sinó d’un interès que t’importa més. La recompensa t’obliga a comportar-te virtuosament, però això no implica que la teva naturalesa o el teu caràcter gaudeixi de consciència de bondat.

Les ètiques materials determinen el camí a seguir: ens informen sobre què és o què no és el bé i el mal, i ens exhorten a comportar-nos d’una determinada manera en virtut d’una promesa o un càstig. “Fes el bé i aniràs al cel. Fes el mal i coneixeràs la ira de déu”.

Per Kant, la vertadera ètica ha de ser universal i autònoma.

Tots els éssers humans tenim ètica, tots sentim la necessitat de cercar i trobar la felicitat, i per aconseguir-la ens marquem comportaments amb els que creiem i confiem. Els continguts de la nostra ètica solen ésser diferents a les dels altres. Les filosofies, les religions, totes han apostat per uns comportaments morals propis. La conseqüència ha estat una pluralitat infinita de propostes morals, i tanmateix, encara que els continguts morals siguin distints, la necessitat ètica en els éssers humans és inalterable i universal: tots la tenim, està en nosaltres al néixer. Tots tenim ètica.

Per aquest motiu, ja que l’ètica és universal en tots els éssers humans, Kant ens exhorta a cercar una moral conseqüent amb la forma; és a dir, cal buscar una moralitat vàlida per tots i per sempre, una moral universal. D’aquí ve que formuli un imperatiu que ens empenyi a cercar un comportament categòric i universal. Ell l’anomena imperatiu categòric, i el formula de la manera següent: “Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui llei universal”. Amb l’imperatiu categòric, Kant estableix el requisit de la vertadera moralitat: ha d’ésser universalitzable. Per tant, Kant no configura una llista de manaments morals que determinin com hem d’actuar, sinó que estableix la forma que ha de tenir tota màxima per ser vertaderament moral: el teu comportament ha d’ésser transferible a tota la humanitat. Si actues així has d’acceptar que tothom pugui actuar de la mateixa manera. La teva conducte ha d’ésser bona i desitjable per tothom.

Per exemple, suposem que algú enuncia com llei universal “mentir”. Si jo menteixo, aleshores haig d’admetre l’autorització universal de la mentida: tothom menteix. Ara bé, una màxima que pretengui ésser llei universal en relació a mentir cau en la contradicció següent: quan menteixo el que pretenc és enganyar, ja que la meva intenció és que creguin que el que dic és veritat; per tant la norma universal de dir la veritat és bàsica i universal: tots esperem que el que revela el llenguatge és la veritat; la veritat mana en el llenguatge; està suposada en qualsevol diàleg. La mentida en canvi s’oculta en la veritat. La llei universal “dir la veritat” està suposada, i ha d’ésser així per poder mentir, i que la mentida sigui eficaç. Ans al contrari, si la llei universal fos “mentir” ningú es creuria a ningú, la comunicació seria impossible i el llenguatge perdria tot sentit.

Per tant la llei moral és “dir la veritat” tot i que hi ha cops en què és necessari mentir. Per exemple: Una mare en un llit d’hospital en els seus últims minuts de vida pregunta pel seu fill. El pare, sap que el fill ha mort en la carretera venint cap a l'hospital, i tot i això s’acosta a la seva dona i li diu: “És aturat en un embús, però ja ve cap aquí”. Després la mare somriu i es mor.

Ha obrat moralment el pare?

La resposta és no. No ha obrat moralment, però ell s’ha vist a fer una excepció en la norma per tranquil·litat de la seva dona i d’ell mateix. I sap que és una excepció perquè sap que l’imperatiu categòric és dir sempre la veritat, per això sap que és excepcional i que no s’ha de fer si no és en circumstàncies extraordinàries.

Per tant, encara que de vegades es menteixi “dir la veritat” segueix essent necessàriament llei universal; llei moral.

Una altra formulació de l’imperatiu categòric afirma Kant és: “Tracta tot ésser humà, no com un mitjà, sinó com un fi en ell mateix”.

Això significa que hem de tractar els altres tal i com ens agrada que ens tractin a nosaltres mateixos. No com mitjans o instruments per satisfer els nostres desitjos, sinó com entitats vives i amb consciència que busquen els seus propis fins, el seu propi destí, la seva pròpia felicitat, com ho busquem tots. Això vol dir que la nostra relació amb els altres no pot ésser egoistament interessada, sinó compromesa d’igual a igual.

Per a Kant, actuar èticament significa actuar de manera desinteressada, pel simple amor al deure moral. Si estudio medicina, ho faig perquè vull fer-ho, perquè una veu interior m’ho dicta: no per fer-me ric i poder comprar un vaixell, sinó perquè m’agrada la medicina; perquè aquesta disciplina me la dicta una boca interior. D’aquí ve el terme vocacional. El deure respon a la lleialtat cap a un mateix, a un respecte interior que marca el teu destí i la teva realització i felicitat personal, que és el teu vertader fi.

Per exemple; en una barca hi ha dues persones que, de sobte, senten els crits d’auxili d’un nàufrag. Els dos es disposen a socorre’l, tanmateix a un l’empenta la idea de salvar-lo per així aconseguir el bé de déu, i a l’altre l’empeny la convicció interior que té el deure de fer-ho. Quin dels dos actua moralment? Només el segon ens mostra un comportament vertaderament moral, doncs actua desinteressadament, en virtut de la seva lliure elecció de salvar-lo. El seu deure s’imposa pel damunt de qualssevol coacció. El deure no s’ha d’entendre com una convicció apresa, com quelcom ha estat ensenyat per alguna realitat fora d’un mateix; sinó que és un element constitutiu de la naturalesa humana que ens crida a actuar, però que en última instància podem decidir escoltar o no aquest clamor del nostre cor.

Per exemple: Una noia està enfilada a la barana d’un vaixell apunt de llançar-se al mar amb la intenció de suïcidar-se. Un noi observa la determinació de la noia, i s’hi acosta subtilment per darrere. Quan la té ben a prop li parla amb la intenció de frenar la voluntat tràgica de la noia:

- No ho faci – diu ell.

- Aparti’s, no s’acosti més! - respon ella.

- Va doni’m la mà, l’ajudaré a tornar a coberta.

- No, quedis on és, parlo seriosament, penso saltar!

Aleshores ell l’intenta distreure amb acurada xerrameca que fa que la suïcida es qüestioni el convenciment de la seva acció. Tanmateix, ella s’hi revela i li prega que marxi, però ell li fa saber que se sent obligat a quedar-se.

- M’està distraient - diu ella -. Marxi d’aquí!!

- No puc - respon ell -, em sento obligat. Si es deixa anar hauré de saltar per ajudar-la.

- No sigui absurd – exclama ella -, la caiguda el mataria!  

- Potser sí, però el que més por en fa és la temperatura de l’aigua.

El noi sent el deure de salvar la noia, ningú l’obliga, ningú l’empeny a fer-ho, i tanmateix ell lliurament tria obeir la veu del seu cor. “No tinc elecció” apuntalarà al final. La seva fermesa i valentia al disposen a seguir allò que li dicta la seva ànima, el seu cor, la seva naturalesa. Podria també decidir fer oïdes sordes als clams del seu interior i fugí d’allà, rentar-se les mans, però això és més propi dels cors febles i els covards.

Aquest és un extracte d’una escena de la pel·lícula Titanic. L’heroi és Jack Dauson (Lonardo DiCaprio) i la suïcida és la Rose o (Kate Winsler ).

El cinema exemplifica forces cops la idea del deure moral. Exemples que em venen al cap ara: Els set magnífics o Duel de titans. Però n’hi ha moltes més. Quants cops hem vist en la pantalla com un home fuig corrents mentre sent els crits d’auxili d’un company endarrerit: de vegades l’home finalment frena i torna per ajudar-lo (el seu deure triomfa), però d’altres vegades, l’home que fuig segueix fugin malgrat que el deure es converteix com un pes en la consciència en forma de llast, que el covard se’n va lliurant amb plors i fugisseres mirades enrere. I és que, anar en contra d’un mateix causa dolor, un dolor dur i durador.

Parlar de moralitat pressuposa acceptar que som éssers amb capacitat de decidir. La llibertat de pogué triar entre fer el bé o no és una opció humana que possibilita l’existència de la moral. No tindria cap sentit parlar de moralitat si no poguéssim decidir les nostres accions.

Les idees transcendentals Món, Ànima i Déu són indemostrables científicament, tanmateix són útils per la moralitat humana. La raó no pot demostrar aquestes idees, però les postula com possibles. Per exemple, la capacitat per decidir les pròpies accions personals ens fan creure amb la idea de llibertat humana. No podem demostrar la llibertat d’una manera científica, però actuem en la creença que aquesta existeix. Actuen segons creiem que existeix la llibertat. Igualment podem actuar en virtut de la creença en déu, o vivim segons creiem que la nostra ànima és immortal. Postulem l’existència de les idees que ens serveixen com a premisses del nostre quefer en el món. Però, aquestes són postulats, és a dir, creences incognoscibles però diagnosticades per la nostre raó.

Conclusió: 

Al meu entendre Kant confecciona el fonament de l’Ètica sense implicar-se en cap normativa moral explícita. Ens diu que la mateixa racionalitat humana ens dicta la llei moral universal que ens guia de manera honesta; honesta cap als dictats de la mateixa raó, per tant fidel amb la nostra naturalesa. Existeix en nosaltres una llei, un imperatiu moral universal que obliga el total de l’espècie humana, és per això autònoma, car emana de la nostra racionalitat i no de cap entitat del més-enllà. No mentir, per exemple, és un deure, un imperatiu categòric emmarcat en el propi sentit racional, per tant, comú de tots els éssers racionals. I, tanmateix, tot i que la veritat és implícita en el llenguatge, ja que la veritat s’entén suposada en la comunicació, podem mentir. En base a la suposada llei moral de comunicar sempre la veritat, la mentida és possible, i efectiu el seu engany, car no seria eficaç si no es contemplés en qualsevol conversa la veritat com a imperatiu categòric o com a llei universal. El fet de mentir trenca amb la forma moral, per tant sembla immoral, però Kant no jutja el fet de mentir, ja que excepcionalment cal la mentida. El que l’importa a Kant és subratllar la forma; el contingut el deixa a la nostra elecció o llibertat. Ell ens fa veure que la mentida, de fet, reafirma l’estrenyiment de l’imperatiu categòric. Mentim, sí, però en som conscients que enganyem; en som conscients que ja sigui per pietat o per egoisme vulnerem una norma moral que es revela en la nostra consciència o mala consciència, perquè ho sabem que violem el deure. A Kant no l’importa el plaer o el dolor que pugui generar la mentida en la nostra consciència, això és cosa de cadascú. El que Kant vol és mostrar-nos el substrat de la moral, el fonament implícit en la mateixa estructura racional, la causa metafísica que ha de dipositar llum en tota moral material o normativa.      

Parlar de moralitat pressuposa acceptar que som éssers amb capacitat de decidir. La llibertat de pogué triar entre fer el bé o no, és una opció humana que possibilita l’existència de la moral. No tindria cap sentit parlar de moralitat si no poguéssim decidir les nostres accions.

Les escoles Hel·lenistes 

Hedonisme

L'hedonisme és la doctrina filosòfica que identifica el plaer amb el bé o la felicitat. Considera que el camí de la felicitat es troba a través dels plaers. Ara bé, els plaers per ser vertaders plaers han d’experimentar-se amb seny, perquè, és clar, un plaer d’una hora, la nit anterior a un esclat de plors, desenganys i ruptures del dia següent, és un plaer molt insensat. Un plaer per ser bo, no pot provocar dolor. Per això cal, tot i que els plaers estan basats en sensacions, la direcció de la raó. Puc sotmetrem al dolor del sacrifici de no sortir una nit si això em fa aprovar el batxillerat. La satisfacció personal de superar el batxillerat i llançar-te a la universitat és un plaer intel·lectual superior, mil vegades més gran i durador que quatre nits de disbauxa.

Per això Epicur predica una ètica hedonista, sí, basada en els plaers; però, alhora, racional, prudent, basada en el càlcul de la raó.

Epicur viu al segle III abans de Crist. Funda l’escola el Jardí. I les seves obres més importants són Carta a Meneceu i Les Màximes capitals.

El Jardí és una escola on s'estudia la física atomista de Demòcrit. Recordeu que Demòcrit afirmava que tota la realitat està constituïda de matèria, i que la matèria està composta d’unitats materials indivisibles anomenats àtoms, (segle IV abans de Crist). 
Però bé, fonamentalment l’escola es centre en l’estudi de l’Ètica. Una ètica basada en l’amistat i en la mesura del plaer. Per Epicur el plaer és el camí de la felicitat, i la recerca del plaer és el fi fonamental en la vida de tothom. Ara bé, en l'ambiciosa recerca de la felicitat cal el desenvolupament d'un valor fonamental, bàsic en el desplegament del goig humà: l'amistat. 

 Afirma: <De tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l’amistat.>

Afirma que una societat basada en l’amistat no precisa lleis. L’amistat pot substituir a la justícia.

La vida humana no té sentit en solitud, som essencialment socials i necessitem de l’altre; si la vida amb els altres esdevé una relació de recíproca gratificació i harmonia la vida és digne de ser viscuda. De fet, l'amistat és el fonament de la vida en comú al Jardí, és la base de la vida plaent, car tot plaer demana ser compartit, com també ho demana la felicitat. L’amistat és el sentiment que estreny els llaços entre aquells que s’estimen i es desitgen el millor bé. Lluiten plegats en el camí de la vida i s’animen i es complementen en la realització i el desplegament de les seves il·lusions.

Si som rics però no tenim amics serem desgraciats, diu Epicur, en canvi, encara que no tinguem riqueses, si tenim amics podem ser molt feliços. 

Tots els plaers són poca cosa sense amics.

L’Ètica d’Epicur es defineix en la recerca de la felicitat a través dels plaers mesurats.

Distingeix tres tipus de plaers:

Naturals i necessaris: són els que precisem per viure; els que demana la nostre naturalesa i/o instints, com són, menjar, dormir, beure, procrear. Són els plaers que satisfan les nostres necessitats bàsiques: menjar per cobrir la gana o beure per satisfer la set.

Naturals i no necessaris: són plaers que augmenten el goig dels naturals i necessaris; tanmateix aquest augment del plaer és superflu i no necessari, però intensifica agradablement l’acte. És a dir, menjar, però no desmesuradament ni qualssevol cosa, sinó com un gastrònom. Millor menjar un plat elaborat amb tot l'art culinari, que inclinar-se per una hamburguesa del Macdonals. O beure un bon vi com un tastador que no pas beure qualsevol alcohol de garrafa com un alcohòlic. O fer l’amor amb tot l’art amatori possible, és a dir, no deixar que aquest acte es converteixi en una mena de descarrega ràpida i fugaç.

Aquests són, per Epicur, plaers prescindibles, però alhora interessants; ja que són plaers que ens fan a tots savis en la matèria i ens eduquen en les virtuts més nobles, com són la prudència i la temprança., car aquestes virtuts són notablement eficaces en el treball d'aconseguir el millor goig. Són plaers generadors de grans professions en l'àmbit de la gastronomia, com ho és l'art de l'elaboració del vi o del cava, o de tants altres licors, com també l'art de la restauració, sense oblidar la vasta oferta alimentària en general. Podríem, fins i tot, endinsar-nos en les identitats culturals, dins les vessants gastronòmiques. 

Ara bé, cal entendre que la filosofia d’Epicur aposta pel plaer com a absència del dolor. Si allò que em produeix plaer avui em causa més dolor demà alhora aquest plaer és propi dels ignorants i necis. Si et pots permetre anar a un exquisit banquet, doncs ben vingut sigui aquest plaer, però si això et genera despeses massa doloroses per a tu, aleshores el banquet que el donin pel sac.

Epicur aposta sempre per una vida austera, sense luxes de cap tipus. L’austeritat és una virtut sàvia, cal saber limitar els desitjos. Els àpats senzills poden ser molt satisfactoris si venen acompanyats de bons amics. L’home savi és aquell que té prou seny per triar bé; és molt més intel·ligent menjar-se una bona calçotada amb amics d’alçada intel·lectual i moral que lliurar-se a banquets de luxe amb persones supèrflues i presumptuoses o ostentoses.  

Recordeu que, per Epicur, una trobada amb bons amics i amigues, degustant bon raïm, figues, formatge i vi, mentre enraonaven sobre la vida, a l’ombra d’un arbre des d’on contemplar el mar Egeu, era el millor dels luxes possibles. Hi estic d’acord. 

 No naturals i no necessaris: Són els plaers generats pels falsos judicis i per les opinions poc reflexionades. Avui dia, per exemple, el desig de consum generat pel prejudici capitalista o esnob  intensifica la fam de comprar un article que, una vegada l’has aconseguit només produeix un plaer efímer i feble, i que moltes vegades ve acompanyat de competitivitat, enveges, i fins i tot per aconseguir-ho, males arts, enganys i mentires. Al final aquella compra compulsiva ha provocat més dolor que plaer. 
 El control dels desitjos luxosos és bàsic pel filòsof. Molts dels nostres desitjos són enganys de les nostres debilitats. Les persones satisfetes en si mateixes no cauen en la perversió del desig innecessari. La sofisticada propaganda actual pot fer-nos creure que necessitem comprar aquest o aquell producte per ser feliços. Els grans poders econòmics i empresarials emfatitzen el luxe i la riquesa a través de la publicitat, ens mostren una ficció material del món que només els afavoreix a ells. Contra tot plegat la millor prevenció és la filosofia, l'esperit crític, la reflexió i superació de la banalitat. Pensa-t’ho bé abans de sotmetre la teva voluntat als desitjos del poderós consum.

Resumint: l’Ètica epicurea aconsella satisfer sempre els plaers naturals i necessaris i mai els no naturals i no necessaris. Pel que fa als naturals i no necessaris es poden satisfer després de respondre’t....   em convé? O no em convé?  Cal passar-los sempre per l'examen de la raó, aquella balança que mesura el pes del dolor i del plaer, allò que Epicur anomenava càlcul de la raó. 

Les pors de l'ànima

 El millor remei per l’ansietat és la reflexió. Cal enraonar de les coses que ens preocupen, encara que semblin massa íntimes, cal airejar-les en una conversa entre amics i treure-les de la foscor de les nostres pors, només així coneixerem els seus aspectes essencials i comuns, i només així superarem la confusió, el pes i la sorpresa de totes aquelles coses que per temor guardem amagades en la nostra vergonya. Recordeu, si compartim, sanem. 

L’essència del mal és el dolor, i la causa del dolor és la por. Hom sent por de tot allò que desconeix, dels misteris que no pot resoldre com la mala sort o la fatalitat, els déus venjatius que castiguen, el pesar del desengany, la frustració i l'implacable remordiment, o la inevitable mort.

Quatre són les causes principals de la por. Epicur proposa un remei, un farmacon o tetrafarmacon:

La por al destí

La por al destí o la por a la incontenible fatalitat és entesa pels éssers humans com una poderosa força de la qual no podem escapar per molt que ens hi enfrontem. El destí és implacable, diuen els que hi creuen, tot està escrit. També la ciència determinista afirma que l’esdevenir de la naturalesa és només un encadenat de fenòmens mogut pel principi de causalitat. Tot està determinat, i per aquest motiu podem preveure futurs esdeveniments, com per exemple la pluja. Res s’escapa a l’esdevenir de la naturalesa, tot està determinat, fins i tot la vida de les persones.

Epicur ens dirà que el moviment de la realitat i la naturalesa està lligada al moviment dels àtoms i els seus enllaços. Afirma que els àtoms es mouen de forma mecànica i per tant de forma determinada. Coincideix doncs en aquest aspecte amb la ciència determinista, però inclou en la seva teoria un element que coincidirà amb la moderna teoria del caos; aquest nou element és l’atzar. Epicur afirma que en l’esdevenir mecànic de la matèria apareix de manera espontània un moviment dels àtoms inesperat, nou, incausat. Afirma que de tant en tant, sense saber el perquè, sense motiu, els àtoms modifiquen el moviment mecànic i determinat. De sobte, un moviment obscur i incert de la naturalesa modifica el destí esperat i obre un nou camí. Aquest fenomen és anomenat per la ciència moderna com a caos, i l’identifica amb el estrany fenomen de la mutació. Per Epicur és una desviació de l’àtom en la seva natural trajectòria; una desviació espontània i lliure de l’àtom que anomena “Clinamen”, que vol dir inclinació ( de l’àtom o de la matèria).

Per tant, el remei que proposa el filòsof enfront la por al destí és el coneixement de la realitat; una realitat impulsada per forces mecàniques, però també per la llibertat i l’atzar; per tant, res està determinat, el destí sempre és obert a nous horitzons o clinàmens. 

Amb el “clinamen” Epicur fonamenta la llibertat humana, una llibertat que ens permet modificar la realitat quan aquesta és adversa i ens fa nosa en l’exercici de la nostra legítima felicitat. Nosaltres som timoners del nostre destí, només ens cal la força de la voluntat. 

 

La por als déus

Epicur afirma que la idea de déu és entesa pels éssers humans com una entitat perfecte i absoluta. Pensem que les qualitats divines han de ser plenes, i per tant deduïm que els déus són màximament savis, com també absolutament bondadosos o perfectament feliços. Si és veritat que pensem així i així definim la naturalesa divina no pot ser de cap manera que els déus puguin ser infeliços, ja que la infelicitat desvirtua la plenitud de l’estat feliç. La infelicitat sembla ser una imperfecció o una degeneració de la perfecte felicitat. Per tant, si els déus són perfectes, han de ser també perfectament feliços, i no és possible que no ho siguin.

El remei que Epicur argumenta contra la por als déus és dedueix d’aquella premissa anterior: si els déus son plenament feliços res els pot pertorbar de tal felicitat i, en conseqüència, mai es preocuparan de les nostres alegries o misèries. De fet, quan ens preocupem d’algú o d’alguna cosa sentim angoixa, patim i ens sentim malament. Un déu plenament feliç i perfecte no pot caure en aquest estat de preocupació envers els éssers humans. Els deus viuen  allunyats de les misèries humanes, lluny dels nostres patiments, ben apartats de les nostres bondats i malícies. Els déus viuen en un món perfecte, perfectament feliços.

La por a la mort

Epicur afirma que el més gran de tots els patiments és la por al no-res, la por a la mort. La mort és una angoixosa realitat a la qual la humanitat hi ha lluitat sense treva. Des de sempre hom ha  cercat maneres de superar la mort; moltes religions i filosofies, com ara les doctrines monoteistes o el pensament de Plató o Descartes, han concebut la idea d’una  ànima immortal i immaterial que perdura més enllà de la mort del cos físic. El budisme i l’hinduisme aposten per la transmigració de les ànimes o  reencarnació. Podríem, fins i tot, entendre com una forma de superació de la mort el desig o la voluntat de ser recordat per sempre a través d’una obra personal. L’obra d’Aristòtil, per exemple, perdura pels segles dels segles, i més de 2300 anys després de la seva mort, encara el llegim. Podríem dir que, d’alguna manera, Aristòtil encara és viu. També l’ànim de mantenir un cos jove a través de la cirurgia estètica podria interpretar-se com una forma d’allunyar-se de la mortalitat. 

La mort; enfront aquesta penosa realitat que tantes preocupacions ha generat a l’ésser humà, el filòsof argumenta el següent:

< El mal més espantós de tots, que és la mort, no és res per a nosaltres. En efecte, mentre vivim la mort no existeix i quan la mort arriba, aleshores som nosaltres que hem deixat d’existir. Per tant, la mort no existeix per als vivents ni per als morts; per als vivents ella no és, i els morts ja no són ells >

Aquest argument el podem trobar en la seva obra Carta a Meneceu.

 Podem detectar en aquest fragment la importància que dóna Epicur a les sensacions. Com a bon hedonista la base d’una existència és la capacitat de sentir plaer, ja sigui físic o intel·lectual. La mort és sinònim de no sentir, i la vida és sinònim de sentir.   

La por al dolor

El dolor dura poc i és fàcilment suportable. Si tot és moviment de la matèria, res perdura fixa. Cal només aplicar la paciència i no precipitar-se mai en solucions poc pensades. El dolor passarà, tard o d'hora, passarà. Els àtoms estan en costant moviment, tot és esdevenir i canvi, per tant també la tristesa és efímera com també l’alegria i el dolor. Res perdura etern. 

Això mateix afirmava el savi Heràclit de l’any 500 abans de Crist; ell considerava que tot es troba en estat de fluïdesa constant; Heràclit és el filòsof que formulà la famosa frase: “No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu” Frase que podem aplicar també a la física atomista de Demòcrit i d'Epicur. 

Tots els arguments que Epicur fa servir per tal d’alliberar les pors dels éssers humans són per a ell remeis per a l’ànima turmentada o preocupada.

  

L’ideal del savi i de l’epicureisme és l’Ataràxia. L’home ha de plantejar-se com a fi últim l’obtenció de l’ataràxia. L’ataràxia respon a un estat ideal de permanent felicitat  o constant plaer. És l’ideal del savi; un estat que produeix en tu la pròpia saviesa, la comprensió racional del món, la despreocupació de les ansietats mundanes i la superació de les pors. Tot plegat genera en la consciència de les persones  un estat de benestar permanent.

Estoïcisme

L`imperi romà es caracteritza per la seva gran tasca colonitzadora. La ciutat de Roma és el centre del món i les poblacions restants són províncies de l’imperi. El mar Mediterrani és com un estany al mig de l’imperi; d’aquí ve que l’anomenessin mare nostrum. Tota la riquesa intel·lectual, sigui científica o mítica religiosa és herència dels grecs. Zeus passa a ser Júpiter; Afrodita és ara Venus; i pel que fa al coneixement filosòfic científic una de les grans aportacions fou la continuïtat de les escoles hel·lenistes. L’epicureisme fou continuat pel gran Lucreci. L’escepticisme per Sext Empíric, i l’estoïcisme fou fundat per Zenó de Cítio a Atenes (III a C) i continuat i millorat per tres grans filòsofs romans: l’orador i polític cordovès Sèneca, l’emperador Marc Aureli, i l’esclau Epictet.

La física  

Segons els estoics, el cosmos és un gran organisme viu compost per matèria i ànima. La matèria és allò de què està constituït l’univers, allò de què estan fetes les coses. I l’ànima és allò que anima la matèria, allò que li dona vida, moviment i sentit. L’ànima és logos, racionalitat pura. És a dir, la causa del moviment de la matèria, el procés de vida i mort està regit per lleis lògiques, matemàtiques; el logos és l’univers matemàtic, racional que dota de vida i ordre a tot. El logos és la llei física, les lleis científiques que regeixen la realitat. La naturalesa està regida per les lleis naturals en un desplegament causal; tot està determinat segons els principis de causa-efecte; no hi ha llibertat.

Per a ells, déu és la naturalesa. La matèria és l’aspecte físic de déu, i el logos és el seu pensament, la seva raó i intel·ligència. Aquesta identificació entre déu i natura es diu Panteisme.

 

Els éssers humans tenim raó, per tant, participem del logos, de la racionalitat, i és per això que podem conèixer i comprendre la realitat. Si la natura està regida per racionalitat, alhora, nosaltres que tenim racionalitat podem captar-la i entendre-la.

 

Per això el savi estoic accepta el destí. Entén que tot forma part d’un disseny diví, que tot forma part de l’ordre diví, i contra això és absurd lluitar.

L’home estoic accepta la realitat tal com ve, per això està tranquil i gaudeix de pau interior. És indiferent als seus patiments, els entén i accepta.

El destí humà

Igual que el destí de la llavor és esdevenir un arbre frondós, el destí de les persones és esdevenir persones plenes. Ara bé, de la mateixa manera que a la llavor se la pot menjar un ocell, o un arbre pot ser calcinat per un incendi abans d’abastar la frondositat, l’ésser humà, per diferents motius, també pot desviar el seu destí i la seva realització plena a la vida.

La raó ens dicta el nostre destí, ens guia en el nostre progrés i realització personal; tanmateix, no sempre ens deixem guiar per la raó. Sovint ens deixem arrossegar per les passions i decisions poc reflexionades, impetuoses o precipitades.

Quines són les causes que obstaculitzen la possibilitat d’abastar els nostres somnis?

La por, la vergonya o les influències dels altres són forces que poden paralitzar-nos.

Les passions impulsives o fanàtiques són forces emocionals que poden encegar el seny.

La ignorància, no entendre l’abast de les nostres decisions, no fer ús de la reflexió, pensar poc.

Enfront d’aquests obstacles, el savi estoic aconsella sempre l’exercici de la temprança i l’autodomini. Les millors decisions es prenen sabent mantenir el cap fred, amb valentia i intel·ligent prudència.  

 

L’ètica estoica ens exhorta a exercitar l’autodomini, el control dels excessos, el coratge per fer el que ens dicta el deure i l’amor pel coneixement.

  

La seva virtut és viure d’acord amb la natura, és a dir, d’acord amb el logos, d’acord amb les lleis que ordenen el món. Per aquest motiu rebutgen els excessos de les passions i els desitjos, car aquests vicis els allunyen de la racionalitat. Per a ells les grans enemigues del comportament racional són les passions. Les passions ceguen la raó, ens fan actuar precipitadament i ens fan caure amb facilitat cap a l’error. L’ardor desmesurat és sinònim de fanatisme, de bogeria.  L’estoic organitza la seva vida prioritzant el seny, la raó i, per tant, l’autocontrol. Menja quan tinguis gana, ens diran, beu quan tinguis set, dorm quan tinguis son i fes el coit quan tinguis desig; però no mengis sense gana, no beguis sense set, ni facis l’amor sense desig; cal respectar les lleis de la naturalesa, i aquestes han de ser la teva guia i mesura; això és la virtut.

Les persones que no controlen les passions són fàcilment excitables  i el foc del seu desfici els empeny sovint cap a tota mena d’injustícies i, fins i tot, cap a greus fatalitats. De persones que no saben controlar la passió ideològica o amorosa, o no saben dominar la gelosia o l’odi, o l’enveja o l’afany de riquesa, n’estan plenes les presons. Quantes vegades a l’hora d’enllestir un problema quotidià que s’allarga massa ens precipitem i optem per una solució ràpida i, sovint, equivocada?  

Els estoics aposten per un comportament basat en l’exercici de l’autodomini, del control racional de tot comportament. Mai actuar en calent, i sempre actuar amb la fredor del seny. Enfront una situació hostil, el millor que es pot fer és mantenir la temprança, el cap fred, i pensar en la solució òptima. En les situacions extremes la millor aliada i amiga és la raó, i la pitjor enemiga és la passió.

Existeix una mena de poema que s'anomena la pregària de la serenitat. S'atribueix a un teòleg alemany que es deia Reinhold Niebuhr; tanmateix, també s'especula que tal poema o pregària té un origen estoic. De fet, el poema lliga molt bé amb la filosofia estoica dels romans Marc Aureli, Sèneca o Epictet. Diu així:    

 

Senyor, concedeix-me la serenitat per acceptar tot allò que no puc canviar, 

el coratge per modificar el que sí que puc canviar,

i la saviesa per saber discernir entre una cosa i l'altra.

 

Cal exercitar la calma o l’autodomini estoic quan no és en les meves mans el canvi dels fets; cal també fer ús del coratge per poder modificar tot allò que s'ha de canviar i sento el deure moral de canviar-ho; i cal intel·ligència per saber diferenciar allò que no es pot modificar d'allò que sí es pot canviar.

 

L’ideal estoic és l’apatheia; un estat de perfecció des d’on es mostren impassibles davant el desig i immutables davant els infortunis. Són homes impertorbables. 

Epictet ens diu que l’actitud que decidim emprar a la vida és poder nostre, i la podem canviar o redreçar per moltes influències que rebem dels altres. És una feblesa sabotejar el nostre destí a causa de la pressió aliena. 

Enfront la por als reptes, aquests es poden resoldre de moltes maneres diferents, cal trobar la manera més correcta, la més intel·ligent, i així podràs enfrontar-t’hi sense temor. D’aquesta manera construiràs el teu caràcter i seràs tu. El pitjor enemic és la por que et paralitza davant el deure d’abastar les aspiracions. A les persones ens fan por les coses no per la seva naturalesa real, sinó per la nostra manera de veure-les i jutjar-les. La nostra imaginació inventa molts dels nostres fantasmes i molts dels nostres monstres que tant temem i tant ens frenen.

 

Marc Aureli ens diu que hem d’estar ben atents a les coses que fem i triem, no ens hem de distreure amb les nostres vanitats ni amb les nostres queixes. Tampoc ens ha de distreure el que diuen els altres de nosaltres, car és més valuós el que et mana la teva naturalesa i la teva voluntat de ser. Tots sabem que la naturalesa del bé és bella i ens podem posar d’acord en aquesta o aquella tasca, només cal seguir l’ordre natural de les coses i menysprear les enveges i els egoismes. Si compartim les intel·ligències i treballem en conjunt, no com adversaris, sinó com a fills del mateix destí natural veurem la felicitat.

Tot el que escoltem són opinions, no fets. El que veiem són perspectives, no la realitat. El món és canvi, i les pèrdues és només esdevenir. No tenim control sobre molts fenòmens exteriors, però tenim la força de les nostres ments per encaixar-los o superar-los. Davant dels infortunis, el savi estoic sap mantenir l’esperit ferm i mirar-los a la cara somrient. Fer el correcte és respondre amb proporció, amb fredor, sense excessos apassionats; això és justícia.  

 

 

Sèneca ens diu que cal saber estar sol i viure-ho amb entusiasme. La ment ben ordenada sap estar amb la seva pròpia companyia.

La solitud és saber estar amb tu, en un diàleg amb tu mateix.

Cal entendre que ben sovint sentim més por que dolor, i ens acovardim més degut a les nostres imaginacions i cabòries que no pas per la vertadera realitat. La ment neguitosa per l’esdevenir és poc sensata. No ens fan por les coses perquè siguin difícils, són difícils perquè no ens atrevim a fer-les. Si tenim por al fracàs i a la mort mai farem coses extraordinàries.

Si superem les pors podrem realitzar les nostres tasques i deures amb més facilitat i èxit, i quan ens sentim satisfets de nosaltres mateixos no ens tornarem arrogants amb la fortuna i prosperitat, ni ens enfonsarem amb les adversitats, car l’autoestima no ens deixarà alterar-nos fàcilment. 

Les coses innecessàries, diu Sèneca, encara que no costin gaire fer-les, són molt cares. Si no perdem el temps, en posseirem molt.

Una de les coses més precioses de l’amistat és ser entès i entendre els amics. Escoltar-los i ser escoltat són signes de bona amistat. 

 

 

< El destí ens mena i des de la naixença està ja disposat el que ha de durar la nostra vida. Una causa depèn d’una altra causa, i l’ordre etern de les coses determina el curs dels afers privats i públics. Per això cal suportar-ho tot amb coratge, ja que no és per atzar, com creiem, sinó per ordre que s’esdevenen les coses >. 

Escepticisme

El fundador de l’escola escèptica fora Pirró. Segle III abans de Crist. Afirmava que res es pot conèixer amb certesa. El coneixement humà està limitat. L’ésser humà no està capacitat per accedir al coneixement absolut d’una veritat. Mai podrà conèixer amb total certesa una cosa o un fet. Sempre se li escaparan detalls que estan més enllà del seu domini racional.

Els escèptics afirmaven que la veritat, si existeix, no és assequible a l’ésser humà. No es pot afirmar ni negar res amb seguretat.

Per tant l’ideal del savi escèptic és la renuncia total d’emetre judicis de certesa: l’epokhé. Epokhé significa abstenció de judici. Els únics judicis legítims són les opinions, doncs habita en elles sempre el dubte. Quan dic que aquesta és la teva opinió o la meva opinió estic afegint subliminalment, o entre línies, que és possible que m’equivoqui i que aquest judici teu o meu pugui ser falç, o no del tot vertader. L’opinió no aspira a afirmar veritats absolutes, només aspira a esgarrapar la veritat, que és tot el que pot ambicionar el coneixement humà.  

6. Antropologia 

Antropologia significa estudi de l’ésser humà en tant que és. Aquesta disciplina filosòfica intenta respondre a preguntes tals com: Que és l’ésser humà? Què el fa diferent de les altres espècies? Què és específic de l’ésser humà? Gaudim d’una ànima immortal? Tenim un esperit místic innat? O un esperit guerrer? O un instint de mort? 

Plató 

L’antropologia platònica es caracteritza per un dualisme. L’ésser humà és de naturalesa dual, un compost d’ànima i cos. Ànima i cos són dues entitats diferents; el cos pertany al món de les coses, per tant és de naturalesa sensible, és matèria mortal i efímera, en constant moviment i imperfecta. D'altra banda, l’ànima és de naturalesa intel·ligible, immortal, eterna i perfecta. I és, per tant, l’ànima l’entitat que possibilita el coneixement de les Idees. Allò que diferencia a l’ésser humà de les altres espècies és l’ànima; així podem afirmar que segons la teoria platònica l’ésser humà és fonamentalment ànima.

El mite del carro alat.

El mite del carro alat.

Per endinsar-nos a la naturalesa de l’ànima, Plató en la seva obra el Fedre ens explica el mite del carro alat, on compara l’ànima amb un carro dividit en tres parts: 

Un auriga, un cavall blanc i un cavall negre

El mite ens explica que un auriga condueix un carro tirat per un cavall blanc i un cavall negre. El carro, configurat per l’auriga, el cavall blanc i el cavall negre, és de naturalesa divina o immortal, i circula per les altures dels cels ideals recorrent el món de les Idees i contemplant-les amb goig i plenitud. El món de les Idees és un món ideal, un món que només es pot pensar, no és un món físic, és un món intel·ligible.

Malauradament, els dos cavalls sempre estan enfrontats i en desacord: mentre el cavall blanc tendeix a circular pel món ideal, el cavall negre empeny cap al món de les coses, cap al món material, cap al nostre món físic;  i en aquesta lluita constant, finalment l’auriga perd el control dels cavalls i el carro cau tot perdent les ales cap al món de les coses. Allà el carro s’agafa a la solidesa d’un cos físic, es materialitza, conformant d’aquesta manera l’ésser humà. Malgrat això, l'ànima, presonera en un cos físic, sent l’anhel de tornar a la seva llar, al seu món.

Fixeu-vos que amb aquest relat Plató ens explica el naixement de l’ésser humà. D’una manera poètica, bella, ens narra l’aparició de la humanitat. La Bíblia ho explica diferent; déu crea a l’home amb fang i, després amb una costella d’aquest crea a la dona. Plató ens explica un conte, un mite, que justifica la seva definició dual de l’ésser humà, i la seva definició tripartida de l’ànima humana. 

 Com és la nostra ànima?

Plató, a través del mite, ens està dient que igual que el carro del mite la nostra ànima és tripartida; està composta per tres parts: la part racional, la irascible i la concupiscible.

El cavall blanc estima el món ideal, estima la perfecció i la immortalitat; simbolitza les tendències més nobles de l’ésser humà. Aquell desig humà de fer el bé i cercar harmonia entre els homes. Representa les nostres tendències ideals, les més elevades com el sacrifici, l’esperança, el valor o la ira. És la nostra part irascible.

El cavall negre estima el món físic, els plaers de les sensacions: simbolitza les tendències materials o físiques de l’ésser humà, com l’instint animal de menjar, beure o procrear. És la part que ens lliga al cos físic; a l’instint de conservació i a la sexualitat. Respon a la nostra part concupiscible.

L’auriga és curiositat, estima el coneixement, el saber, la lògica; simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà. Representa el pensament i la racionalitat que dirigeix i controla les altres dues parts. És la nostra part racional.

El mite ens mostra l’ànima com una entitat tripartida que integra una part racional, una altra irascible i una tercera concupiscible. Aquestes parts necessiten de ser desenvolupades i o controlades per les virtuts que li són pròpies; així ens endinsem en l'Ètica de Plató. 

Plató considera que aquestes parts innates han de ser nodrides i domesticades per l’educació. La racionalitat, la irascibilitat i la concupiscibilitat són com potències salvatges que necessiten formació i bona guia. Cal aconseguir que les nostres parts naturals i innates puguin desenvolupar-se de la millor manera possible, de la manera més digne i eficaç. Plató ens diu que per aconseguir el millor de les nostres parts anímiques cal el desplegament de les virtuts ètiques més adequades, les pròpies de cadascuna de les parts.

Afirma que a través de l’aprenentatge o l’educació conferim a la nostra ànima funcions excel·lents, així la nostra part racional aspira a la saviesa per desenvolupar-se en plenitud; igualment la nostra part irascible necessita la virtut de la fortalesa, per tal de conferir a aquesta part fermesa en les conviccions ideals i força per no caure en la corrupció. Els homes i les dones febles es deixen seduir per vicis que prostitueixen els nostres valors més elevats. És per això necessari nodrir l’ànima de fortalesa per així evitar les temptacions més materials i baixes. I per últim la nostra part concupiscible, que tendeix sempre a la cosa efímera i material, necessita la virtut de la temprança i obtenir així autocontrol enfront de les demandes de la irracionalitat.

I per últim, si cada part de l’ànima és excel·lent en les seves funcions  o virtuts l’ànima obté equilibri i harmonia, adquirint així justícia. Un home savi, fort i temprat és inevitablement un home just. La virtut de la justícia es crea en l’ànima com a efecte d’haver aconseguit l’excel·lència moral de les tres parts que configuren l’ànima humana.

Concloem doncs dient que l’ètica platònica es basa en la consecució de les quatre grans virtuts: la saviesa, la fortalesa, la temprança i la justícia.

Però Plató no s'atura aquí.
.

No hem d’oblidar que, segons els grecs, la felicitat humana necessita un lloc físic en què es donin les condicions de possibilitat. Un home sol, sense un àmbit polític on viure, no té cap possibilitat de ser feliç. Un home sol és un home en estat de naturalesa, salvatge, condemnat a una vida purament animal i, per tant, invàlid per a accedir a una vida intel·lectualment elevada i plena. La societat pot proporcionar, en la unió i relació humana, la supervivència de l’individu i la seva realització com ésser humà.

A partir d’això, Plató pensarà com ha de ser aquesta societat per garantir la felicitat. El seu disseny de la societat es relaciona íntimament amb la seva concepció tripartida de l’ànima. Hi ha d'haver tres classes socials basades en tres predisposicions naturals en els homes, és a dir, basades en la part dominant de les seves ànimes.

Aquesta idea de la predisposició natural o vocacional de l’home ens l'explica i il·lustra Plató amb un altre mite: el mite dels metalls.

El mite dels metalls.

El mite ens diu que tots els éssers humans naixem amb una part de l’ànima més forta, que domina per sobre de les altres. Els éssers humans, diu el mite, naixem amb ànima d’or, d’argent o de bronze o ferro. L’ànima d’or respon a aquella tipologia de persones en les quals hi domina la part racional de l’ànima. L’ànima d’argent respon a aquella tipologia de persones en les quals hi domina la part irascible, i l’ànima de bronze o ferro respon a aquelles persones en les quals hi domina la part concupiscible.

L’estructura política de l’Estat i l’educació.

Per això l’Estat ha de configurar-se respectant aquesta diversitat natural, i estructurar-se d’acord amb aquestes naturaleses.

Anàlogament a la concepció tripartida de l’ànima i les seves predisposicions, Plató estructura la societat en virtut de tres classes socials, treballadors, militars o guardians i governants; tasques que es corresponen amb les predisposicions naturals de les persones. Vegem-ho:

                                Part de l’ànima                 Classe social                 Virtut

Si en un home domina la part concupiscible, haurà de ser treballador i educat en la temprança.

Si en un home domina la part irascible, haurà de ser militar o guardians i educat en la fortalesa.

Si en un home domina la part racional, haurà de ser governant i educat en la saviesa.

Quan es donin les tres virtuts pròpies de cada classe social obtindrem la mateixa fusió harmoniosa que es dóna en l’ànima quan cobreix les seves parts amb l’excel·lència moral que li és pròpia. És a dir, obtindrem la Justícia, un Estat just.

Vet aquí que la justícia social per Plató consisteix a deixar fer a cadascú el que li és propi, natural, sense barrejar-se en els assumptes aliens. Una concepció de l’ordre polític que ressonarà  en les oïdes de Stuart Mill (uns quants segles després)

Text 1

Diem, doncs, que dels cavalls un és bo i l'altre no. Però en què consistia la naturalesa del bo i la del dolent no ho vam dir llavors, però caldrà dir-ho ara. Doncs, bé, d'ells, el que ocupa el lloc preferent és d'alçada planta i de fins rems, d'altiu bescoll, aguilenc musell, blanc de color, de negres ulls, amant de la glòria amb moderació i punt d'honor, seguidor de l'opinió veritable i, sense fusta, dòcil a la veu i a la paraula. En canvi l'altre és contrafet, gran, de tosques articulacions, de gruix i curt coll, d'aplatada testa, color negre, ulls grisos, sang ardent, company d'excessos i petulàncies, de peludes orelles, sord, amb prou feines obedient al fuet i els esperons.

Text 2

Com és l'ànima, requeriria tota una llarga explicació; però dir a què s'assembla, és ja assumpte humà i, per descomptat, més breu. Podríem llavors dir que s'assembla a una força que, com si haguessin nascut junts, porta a un carro alat i al seu auriga. Doncs bé, (...) pel que a nosaltres es refereix, hi ha, en primer lloc, un conductor que guia un tronc de cavalls i, després, aquests cavalls dels quals un és bo i bell, i està fet d'aquests mateixos elements, i l'altre de tot el contrari, com també el seu origen. Necessàriament, doncs, ens resultarà difícil el seu maneig.

Descartes (XVII)

La dualitat cos/ànima

Descartes afirma que l’ésser humà és dual, un compost de cos i ànima, de matèria i esperit, de raó i sentits. Aquestes són dues realitats independents, dues substàncies ben diferents que no necessiten l’una de l’altra per existir.

  

Ànima:

L’ànima és immaterial, per tant immortal, eterna, pertany al pla intel·ligible. Descartes anomena l’ànima jo pensant o substància pensant, és la res cogitans. El Jo pensant és de naturalesa ideal, configurat per la racionalitat matemàtica i per tant dotat de reflexió i llibertat de pensament en aquest univers infinit. L’ànima humana respon a la capacitat mental de pensar, d’imaginar, de programar futures activitats,  de somiar, d’estimar, de decidir, i tot plegat ho fa en plena llibertat. Si el pensament o l’ànima estigués lligat a lleis mecàniques com el cos mai s’equivocaria, no podria cometre errors, però els comet. L’ànima o ment o raó humana s’equivoca perquè és lliure.

Cos:

D'altra banda tenim cos, matèria mortal, efímera, subordinada a les lleis físiques o lleis naturals; unes lleis mecàniques que governen i ordenen el món. El cos és com un rellotge que funciona d’acord amb les lleis mecàniques. El cos pertany a la realitat sensible, a la res extensa o substància món. Tot el que és material, inclòs el cos físic dels humans, és presoner de les lleis naturals, no hi ha llibertat en la natura, no hi ha actes d’espontaneïtat, no existeix el clinamen d’Epicur; no hi ha atzar.

El mecanicisme de la res extensa:  

La física de Descartes és mecanicista. Afirma que la primera causa de tot és déu, però aquest intervé només en el primer moment, el primer impuls; després d'aquest primer impuls la naturalesa es desplega sota principis causals (causa-efecte), tot és moviment mecànic regit per les pròpies lleis del moviment, sense espai per l’atzarosa llibertat.  

La naturalesa és la substància món o res extensa, és a dir, una substància tridimensional dotada de la qualitat del moviment, del canvi constant i d'extensió. La substància món o res extensa és un gran organisme regit per les lleis del moviment, unes lleis matemàtiques i mecanicistes que proporcionen el moviment de la matèria. Aquest moviment de la naturalesa que els éssers humans anomenem vida funciona com una gran màquina, una màquina comparable als artefactes que pot inventar l'ésser humà, com ara un rellotge. Aquesta idea mecanicista de la naturalesa privada d'ànima va produir en aquella època la creença que la naturalesa i els animals responien només a impulsos mecànics o com ell anomenava "esperits animals". Els "esperits animals" són com enllaços, semblants als enllaços neuronals, encarregats de transmetre les sensacions; per tant, el patiment dels animals i els crits de dolor que expressaven eren meres respostes mecàniques d'un cos sense consciència en contacte amb la violència d'un altre; el patiment només són els "esperits animals" que transmeten la sensació que nosaltres entenem com a dolor, un mecanisme d'advertiment que simplement reacciona. Aquesta idea encara l'arrosseguem avui dia. El maltractament animal és una resposta clarament cultural; l’ésser humà veu a les altres espècies com a éssers inferiors sense consciència de dolor; no senten com nosaltres; els braus a la plaça, per exemple, no senten dolor quan sagnen per les ferides del torero; o això pensen qui així justifica l’espectacle.

En la natura tot està presidit per la freda necessitat mecànica. Els animals, en conseqüència, no tenen consciència de dolor. Són reduïts  a res extensa.

Aquesta idea mecànica i freda de la naturalesa física va produir, segles després, un episodi  brutalment peculiar protagonitzat pel filòsof Nietzsche, i que tantes vegades s’ha explicat  per tal de fixar el període final de la vida de Nietzsche,  marcat aquest  per una malaltia mental que el portaria a la mort.

L’any 1889 a un carrer de Torí, Nietzsche va abraçar-se a un cavall de tir que, per no poder arrossegar la seva càrrega, era castigat a fuetades pel seu amo.

Es diu que Nietzsche li demanà perdó mentre l’acaronava tot plorant. Perdó per l’insult de Descartes, deia.

Descartes havia insultat el cavall i la vida física en general en reduir els animals a la res extensa, a pures màquines. No va saber comprendre, diria Nietzsche, que la vida és la realitat suprema, i que el plaer i el dolor són les seves manifestacions vitals.

Glàndula pineal:

Mecanicisme i llibertat conflueixen en una unitat, en un compost constituït per un cos-màquina, d’una banda determinat per lleis físiques i de l’altra amb una ànima lliura que pot dubtar, pensar i desitjar de tot. Aquesta unitat composta per cos i ànima és l’ésser humà.

 Però, com es comuniquen aquestes dues substàncies? Descartes afirma que existeix un punt d’unió de les dues realitats: un punt d'intersecció de les dues substàncies on conflueixen pensament i acció: és un punt del cervell anomenat glàndula pineal on s'hi allotja l’ànima. 

L’ànima es pot no sotmetre al determinisme i lleis mecàniques que regeixen. L’ànima o el pensament humà pot decidir accions que atempten contra l’impuls instintiu o la mecànica natural del món material. Hom pot, per exemple, deixar de menjar per molt que empenyin els instints, fins i tot pot allargar la seva vaga de fam fins a la mort. 

Què és doncs l’ésser humà?

Un compost de cos i ànima; dues substàncies separades que sembla poden existir per separat. Ho veiem en la realitat quan la fina connexió entre la ment i el cos es fractura.

En la mort cerebral, per exemple, la ment ha deixat tota activitat mentre el cos continua amb el batec del seu cor, o a l’inrevés, el cos ha deixat de respondre, però la ment del pacient continua ben conscient.

Però, Descartes és més taxatiu encara, i ens diu que l’ànima és immortal i viu més enllà de la mort del cos.

Cos i ànima, dues substàncies separades, però alhora íntimament connectades, i això és l’ésser humà: un compost interconnectat entre cos i ànima, i per aquest motiu la ment sent les necessitats del cos, i les necessitats del cos activen la ment; i no només l’activen, la naturalesa del cos pot canviar o modificar l’ànima. Les necessitats corporals poden regirar el caràcter de la persona. A una persona de caràcter excel·lent, no el pot transformar per complet l’addicció física a l’alcohol? 

El cos està supeditat a unes lleis que el limiten, no és lliure, no pot fer qualsevol cosa; en canvi l’ànima sí que pot imaginar i desitjar l’impossible. La ment humana és lliure i pot anhelar l’infinit. I d’aquí vénen les grans frustracions humanes, les grans decepcions. Quantes persones han desitjat i somiat ser grans músics, o grans cantants o grans gimnastes, però, malauradament, el seu cos no els hi ha permès? Mentre una substància ens ofereix qualsevol meta per difícil i absurda que pugui ser, l’altra substància ens fa tocar de peus a terra mostrant-nos les limitacions del nostre ésser físic. I això, malauradament, ha devastat moltes esperances i ha esmicolat moltes il·lusions.  

La moral provisional.

En la seva obra el discurs del mètode Descartes ens exhorta a viure un comportament moral racional. Ens recomana seguir tres màximes fonamentades en el culte a la raó i el desplegament de la nostra racionalitat.

La primera màxima mana un comportament sempre moderat. Cal regir-se per les opinions més moderades i més allunyades dels excessos. Una vida conciliada amb les lleis i costums del país on visc, i una bona relació afectiva amb persones intel·ligents i assenyades és una elecció favorable per tu.

Cal moderació amb les opinions i reflexions, i cal allunyar-se dels judicis precipitats.

La segona màxima recomana constància en els projectes personals i determinar-se sempre per les posicions més probables. No deixar-se vèncer mai per les decisions sentimentals condemnades al fracàs ni pels remordiments que puguin causar la tria més racional i assenyada. De vegades, la decisió més sensata i més fidel a la veritat pot ser també la més dolorosa per tu i els teus; en aquest cas, cal ser fort. Homes forts com Galileu o Copèrnic en són bons exemples.

La tercera màxima ens demana d’esforçar-nos sempre per millorar com éssers racionals. Superar el desig de la cobdícia material i conciliar-nos amb l’ordre natural del món; entendre que no hi ha millor riquesa que el pensament, i que anhelar somnis impossibles que no estan al nostre abast és propi només d’insensats o ignorants. Cal desitjar allò que el nostre enteniment ens mostra com a racionalment possible.

Per Descartes la millor moral és aplicar el comportament al desplegament de l’esperit racional i avançar tot el possible en la recerca de la veritat, perquè no hi ha satisfacció més rica que la recerca racional dels teus reptes i l’adquisició del coneixement.

Text:

I sabent que la Naturalesa obra sempre de la manera més simple i fàcil, no crec que es pugui pensar en uns altres [supòsits] més semblants als de la Naturalesa si prescindim dels que he proposat. A més, desitjo que considereu que totes les funcions descrites com a pròpies d’aquesta màquina, així la digestió dels aliments, el batec del cor i de les artèries, l’alimentació i el creixement dels membres, la respiració, la vigília i el somni; la recepció de la llum, dels sons, de les olors, dels sabors, de la calor i de tantes altres qualitats, per mitjà dels òrgans dels sentits exteriors; la impressió de les seves idees en l’òrgan del sentit comú i de la imaginació, la retenció o l’empremta que aquestes deixen en la memòria; els moviments interiors dels apetits i de les passions i, finalment, els moviments exteriors de tots els membres, provocats tant per accions dels objectes que es troben en la memòria, imitant al més perfectament possible els d’un vertader home; desitjo, dic, que siguin considerades totes aquestes funcions només com a conseqüència natural de la disposició dels òrgans en aquesta màquina; succeeix el mateix, ni més ni menys, que amb els moviments d’un rellotge de paret o un altre autòmat, car tot esdevé en virtut de la disposició dels seus contrapesos i de les seves rodes. Per això, no hem de concebre en aquesta màquina cap mena d’ànima vegetativa o sensitiva, ni cap altre principi de moviment i de vida. Tot pot ser explicat en virtut de la seva sang i dels esperits de la mateixa agitats per la calor del foc que crema contínuament en el seu cor, la naturalesa del qual no difereix de la dels altres focs que es registren en els cossos inanimats.

R. DESCARTES, Tractat de l’home

Marx

Per a Marx (XIX), allò que ens diferencia de les altres espècies és la nostra essencial necessitat de transformar la realitat per humanitzar-la. L’activitat essencial de l’ésser humà és la transformació de la naturalesa en humanització, en cultura. I aquesta transformació la realitza a través del treball.

Per tant, el treball en Marx esdevé una necessitat original, anímica, fonamental, que garanteix la subsistència i també possibilita el progrés humà tan a nivell social o històric com individual; és a dir, el treball dignifica l’ànima, ens realitza com a persones. Només el treball possibilita la realització personal i el desplegament de la vocació.

Per això no ens hem de sotmetre a qualsevol treball sinó només aquell que ens demana el nostre jo: el treball vocacional. El que lliurement triem fer i que serà l’únic que ens pot realitzar. És el treball que identifiquem com allò que ens agrada fer, aquella activitat que ens proporciona coneixement diari, que evoluciona amb nosaltres, i nosaltres amb ell.

Tanmateix, Marx denuncia que en la societat capitalista el treball ja no dignifica, ans al contrari, desposseeix i aliena.

Kant, filòsof il·lustrat del segle XVIII, creia que l’ésser humà avançaria cap a la seva emancipació si li donaven llibertat suficient per formar-se, per escollir la feina, per assolir una autonomia civil. Posava l’exemple dels artesans de la seva època; veia en ells com s’autogestionaven el temps lliurement, com dissenyaven i construïen els seus productes segons les seves aptituds que al final eren reconegudes pels altres.

Malauradament, anys després, davant dels ulls de Marx apareixien formes de treball que no tenien res a veure amb els artesans de Kant. Amb la revolució industrial apareix la fàbrica, i amb la fàbrica l’explotació del treballador. La gent entrava a la fàbrica quan sortia el Sol i se’n tornaven a casa quan començava a enfosquir. Els seus rostres expressaven fatiga i desolació. Cobraven sous mínims, capaços només d’alimentar l’obrer perquè pogués continuar complint amb la seva feina.

El vell artesà que ens recordava Kant, després d’acabar un parell de sabates, o un atuell de fang, o un vestit, encara li quedava temps per veure’l, apreciar-lo, valorar-lo. L’exposava a la vitrina i la gent l’aguaitava, i ell se sentia bé, orgullós, ja que allò exposat era el fruit dels seu esforç, del seu gust per la bellesa, de la seva habilitat. Era la seva obra.

L’obrer a la fàbrica només ha collat rosques, o n’ha soldat unes juntes. Davant seu no hi veu productes que pugui considerar fruit seu. Les eines que usa no són seves, la nau on treballa tampoc, la matèria prima no és propietat seva, tots els mitjans de producció són del capitalista, i ell només hi ha de posar la força de treball perquè només és un engranatge més en el procés de fabricació d’un producte que ni tan sols el pot reconèixer com a obra seva. Desposseït totalment del treball artesanal, ara és posseït per un treball alienat, un treball amb el que no se sent reconegut, un treball que no sorgeix de la seva lliure voluntat o de la seva vocació.

D’aquesta manera, l’individu que, per necessitat o per falta de voluntat, no es pot alliberar de la condició de mer instrument al servei de la fàbrica, amb frustració se n’adona de la dificultat, cada dia més feixuga, de no poder donar una nova direcció al seu treball i a la seva vida. Es fa cada vegada més dependent d’una feina que la pot fer qualsevol, i a qualsevol preu en temps de crisi laboral o cobdícia capitalista. És converteix així en un engranatge més en el procés de fabricació, una peça de la gran màquina-fàbrica, i en el defensor més aferrat i el protector més entregat d’un lloc de treball que l’esclavitza i anul·la. De fet se n'adona de que s'ha convertit en mera mercaderia. Vet aquí la ironia. 

Textos de Marx: 

"El treballador esdevé més pobre com més riquesa produeix, com més augmenta la seva producció en potència i volum. El treballador es converteix en una mercaderia més barata com més mercaderies crea. Amb l’aprofitament (Verwertung) del món de les coses augmenta en relació directa la desvaloració (Entwertung) del món humà. El treball produeix no solament mercaderies; es produeix a si mateix i al treballador com a mercaderia, i precisament en la mesura que produeix mercaderies."

"L’alienació (Entäusserung) del treballador en el seu producte significa no sols que el treball esdevé un objecte, una existència externa, sinó també que existeix fora d’ell, independent, estrany i es converteix en un poder autònom enfront d’ell, i que la vida que li ha atorgat a l’objecte, s’enfronta a ell de manera hostil i aliena."

Dussel ens diu que en el bressol de les civilitzacions ja es relaciona el bé amb la cura de la vida corporal. A Mesopotàmia, per exemple, va aparèixer el codi impulsor de tots els codis de la història, el codi de Hamurabi, on s'hi exposa: “ He fet justícia amb la vídua, el malalt i el pobre”.

També “El llibre dels morts” que ja té 5000 anys, el gran déu egipci Osiris, déu de la resurrecció, pregunta al mort què ha fet de bo, i el mort respon: “he donat de menjar al afamat, beguda al assedegat, de vestir al despullat, i una barca al peregrí” capítol 125. Si us fixeu les primeres ètiques són estrictament materialistes, que ens diuen que menjar, beure i treballar és bo. És una ètica de la vida que esdevindrà una política basada en la necessitat. L'ètica corporal que Marx anomenarà el messianisme materialista. 

Per Marx la infraestructura és la vida humana coincidint així amb les primeres comunions històriques.

Marx pensa en categories físiques, necessàries, pensa en categories positives, en voluntat de vida, basada en el principi aristotèlic de societat. Som naturalment col·lectiu. S’ha de caminar en consens, perquè si no es fa així xoquem amb les infinites voluntats de vida que anuncià Shopenhauer.

Marx afirma sobre l’ésser humà que la seva naturalesa radica en la totalitat de les relacions socials. Per entendre millor aquesta definició sobre l’ésser humà cal endinsar-nos una mica en la seva teoria de la realitat. Com ja hem vist l’ésser humà és essencialment transformador; crea el món humà en base a les forces materials de producció, és a dir, les persones creem el nostre àmbit en virtut d’allò que ens proporciona la terra en què ens hem aposentat o habitem. Les forces materials de producció són les riqueses naturals que ens proporciona el nostre territori particular: la qualitat fèrtil de la terra, els recursos minerals, l’abundància o mancança d’aigua... etc. També inclou en el que anomena forces materials de producció els coneixements humans, els talents personals, o l’ingeni i habilitats a l’hora de construir eines efectives de transformació de la natura. Tot plegat definirà la nostra societat i la nostra cultura, i en conseqüència la nostra identitat i caràcter. Nosaltres ens definim segons la cultura en la qual vivim. Som éssers socials. Som éssers que ens anem definint en base a les relacions que hem establert entre nosaltres com individus concrets i la manera d’organitzar, gestionar i transformar els nostres medis de supervivència.

Per exemple, aquí a Catalunya, com organitzem i transformem els mitjans naturals de supervivència? Potser apliquem l’explotació dels nostres recursos naturals a polítiques de lliure mercat? O, potser les riqueses produïdes per les forces materials de producció són destinades en gran proporció a fins més socials, com hospitals, escoles, policia? O, potser tenim en compte les dues vies i les gestionem en percentatges que varien segons el tall polític i ideològic dels nostres partits polítics triats a les urnes? Fem el que fem, i un nou nascut habitarà amb nosaltres amb aquesta forma d’organitzar la realitat. Serà educat en aquesta infraestructura i aprendrà les nostres creences, idees i coneixements de tipus històric, científic... etc, adquirint d’aquesta manera un caràcter, una personalitat i una manera de ser íntimament lligada a la cultura, o com anomenava Marx, superestructura. La superestructura ve a ser la consciència col·lectiva, les creences compartides. En definitiva, la superestructura són els elements que configuren la nostra cultura i els seus àmbits polític, religiós, moral, històric, social, estètic... etc. Naturalment, si Catalunya vol ser una cultura democràtica, plural i tolerant conviurà amb la noble riquesa de la diversitat; diversitat de pensaments polítics, creences religioses, comportaments morals, interpretacions històriques, relacions socials i formes estètiques. La llibertat és la base cultural que ha de construir les condicions de possibilitat de la felicitat personal i permetre el lliure desplegament del talent individual. 

Sartre. (1905-1980)

Marit de Simone de Beauvoir, el filòsof francès, parisenc, afirma que l’ésser humà neix com ésser buit. De fet, va més lluny i afirma que l’home és un ésser essencialment buit que cerca ansiosament omplir-se: busca la plenitud, una vida plena. Per això al llarg de la seva vida, hom omple la seva existència amb coneixements, amb experiències que són, en definitiva, els materials que el formen com allò que és. Totes aquestes experiències o coneixements el doten de consciència, però també de natural intencionalitat. Sartre afirma que tot el que hom fa avui, ho fa per algun motiu o desig de realització futura. La seva condició d'ésser incomplet, buit, de no-ésser, l'empeny a cercar ésser, a voler ser, i això el defineix en una mena de projecte perpetu, sempre inacabat. Tot el que fa forma part d’un projecte en activa construcció.

Sartre defineix la naturalesa humana com a el conjunt de les experiències passades en projecció cap al futur. L’ésser humà no neix fet, es fa a través de les seves decisions que pren a la vida. L’home és naturalment lliure, comdemnat sempre a decidir. La llibertat és la gran condemna de l’home. L’ésser humà està obligat a decidir el que vol ser a la vida i això el neguiteja i l’angoixa. La sensació que patim els éssers humans quan hem de prendre una decisió difícil; aquella sensació de nàusea enfront el no-res, conscient que estàs sola o sol, allò és la llibertat. 

Sartre quan diu que estem condemnats a ser lliures ens ve a dir que no ens és possible trobar en la nostra llibertat més límits que ella mateixa, és a dir que no som lliures de deixar de ser lliures.  

Fins i tot, encara que existeixi una forta coacció que ens inclini a triar l'opció A i refutar l'opció B, continuem tenint llibertat per rebutjar la coacció. Quan hem de decidir A o B i la coacció que ens inclina a decidir B té molt de pes, seguim gaudint de llibertat per triar l'opció A.  

De fet, diu Sartre, que molt cops ens servim de les coaccions per no haver de decidir i estalviar-nos així haver d'assumir les conseqüències de les nostres decisions. La por a prendre decisions, o la por a la llibertat ens empeny forces cops a atorgar més pes a l'opció més coercitiva amb la creença que tal opció ens allibera de responsabilitats. Però no és així. Sartre ens diu que el nostre interior sempre sabrà que la nostra tria, sigui la que sigui, tingui més pes coercitiu o menys, sempre és decisió nostra, i sempre generarà conseqüències de les quals sempre en seré responsable, en més o menys pau a la consciència. "Ho he fet perquè m'ha obligat, no tenia cap altre opció". Aquesta frase no és un argument, és una fal·làcia, ja que, segons Sartre, la llibertat és consubstancial a la naturalesa humana; sempre va amb nosaltres, sempre ens acompanya en totes les nostres decisions.

De fet, Sartre anomena actes de mala fe a totes aquelles accions irresponsables que intenten desfer-se de la llibertat negant-la.    

Text de Sartre: 

 La realitat humana no pot rebre les seves finalitats, ni de quelcom exterior, ni d’una pretesa naturalesa essencial. Ella els elegeix, i per mitjà d’aquesta elecció els confereix una existència transcendent com a límit extern del seu projecte. La realitat humana és en el seu propi esdeveniment (...) Estic condemnat a ser lliure, la qual cosa vol dir que no és possible trobar a la meva llibertat més límits que ella mateixa, o, si es prefereix, que no som lliures de deixar de ser lliures.

Freud

1856 a Freiberg

Freud anirà mostrant al llarg de la seva obra els interessos intel·lectuals. La filosofia, la tragèdia clàssica i les grans obres literàries de Shakespeare, Cervantes o Goethe. 

Afirma que en aquestes obres els autors han expressat les autèntiques motivacions del comportament humà.

A París coneix el neuròleg Charcot que tractava la histèria amb un mètode basat en la hipnosi. La histèria és una disfunció nerviosa.

A través de la hipnosi, Charcot aconseguia alliberar el pacient de la seva malaltia demostrant l’existència de malalties psicosomàtiques.

Això va inspirar a Freud en la seva investigació sobre l’inconscient.

Amb Breuer estudiaren la histèria utilitzant com a mètode una nova teràpia anomenada psicoanàlisi.

El psicoanàlisi esdevingué, a més a més d’una teràpia, tota una doctrina sobre la naturalesa humana.

L’inconscient

La concepció determinista de la seva època que afirmava que tot fenomen físic o psíquic no succeeix mai sense causa, esdevingué una premissa bàsica en l’estudi del comportament humà. Tots els nostres comportaments han estat generats per una causa, i moltes vegades aquestes causes són forces del subconscient. Motivacions que ignorem i no controlem.

Amb la descoberta de l’inconscient, Freud constata que l’home no sempre és amo de les seus pensaments, records i desitjos.  Una bona part de les causes que han generat el disseny dels nostres projectes de futur són inconscients. Aquests continguts inconscients són experiències que per la seva naturalesa desagradable han estat reprimides per la nostra ment; marginades a l’oblit i condemnades a les profunditats de l’inconscient on vaguen presoneres i ocultes. Tanmateix, aquestes experiències, tot i que no les recordem, existeixen i ens continuen afectant. Es manifesten en els somnis a través d’un llenguatge simbòlic, i en la vigília ens fan fer coses o dir coses de manera espontània que ens sorprenen a nosaltres mateixos. Aquests actes espontanis són els actes fallits.

 Els actes fallits es produeixen quan, per exemple, una persona diu una paraula volent-ne pronunciar una altra; és a dir, quan substitueix el missatge que tenia previst dir per un altre que sorgeix fruit de l’inconscient.

O quan escrivim una cosa distinta de la que teníem intenció d’escriure.

O quan llegim paraules que no estan escrites en el text.

O quan sentim paraules distintes del que s’està comunicant.

O quan oblidem una paraula o un nom que quotidianament recordem sense problemes.

O quan oblidem un episodi de la nostra vida que forma part del nostre passat immediat.

El que ens revelen els actes fallits són els pensaments ocults de l’inconscient que insisteixen a manifestar-se com els clams dels presoners.

El trauma i les pulsions

Les experiències oblidades pel seu caràcter insuportable són traumes. Experiències traumàtiques que la ment en un exercici de defensa esborra del conscient. Aquests traumes latents en algun racó de la nostra ment són la causa de les pulsions que són impulsos irracionals que es manifesten simbòlicament en els somnis o a través dels actes fallits. Per il·lustrar tot aquest entramat us posaré un exemple:

Imagineu que viviu en un palau on passeu feliçment la vida. Tanmateix, sense vosaltres saber-ho, sense que vosaltres en sigueu conscients, aquest palau amaga un subterrani amb masmorres on romanen tancats presoners. Aquests presos, de tant en tant criden, demanen pietat, volen ser redimits de les seves culpes. I tu, des de la teva cambra, els escoltes lleument, confusament. No saps què són aquestes queixes, ni saps d’on venen, però t’amoïnen i pertorben la teva felicitat. Aleshores, el neguit que això et produeix, t’empeny a comportar-te irracionalment, de manera impulsiva.  La cambra on vius representa el conscient; les masmorres són l’inconscient; els presoners representen els traumes i els seus crits són les pulsions.

 Quan les experiències són molt desagradables, la ment les reprimeix i les condemna a les profunditats de l’inconscient, però, aquestes experiències expulsades volen i demanen ser alliberades.

Si l’experiència oblidada és massa forta o insuportable pot provocar malalties nervioses com la neurosi.

Per tant, els actes fallits o lapsus són la manifestació d’un problema irresolt i reprimit que demana solució. De vegades els lapsus només són manifestacions d’un problema poc sever, però d’altres, són la manifestació d’un inconscient amb traumes greus.

Quan els traumes són severs les demandes solen ser insistents, ja que les pulsions demanen sempre una satisfacció immediata, ja que sinó, deixen al subjecte en un estat de dolor o neguit.

Una forma habitual en les persones amoïnades per l’inconscient és complir accions trivials, com anar de compres o anar al gimnàs de manera obsessiva. Hi ha casos en que els individus senten una fal·lera per la neteja o la pulcritud. Totes elles són formes de distracció que intenten insconscientment allunyar més profundament els traumes. 

Ara bé, la pulsió sexual és per Freud la més important en la determinació de les nostres conductes. Segons Freud la forma de saciar les demandes de l’inconscient més habituals en el subjecte es tradueixen en accions derivades per la natural recerca del plaer. Quan el dolor inconscient és molt alt, el subjecte intenta pal·liar-lo amb comportaments de naturalesa sexual. Masturbació compulsiva o violació en els casos més violents.

 7. Estètica

Pàg 244-259

1.      L’experiència de la bellesa

La presència de la bellesa suscita en nosaltres una plaer, una exaltació de l’emoció; és el que anomenem plaer estètic. És fàcil reconèixer l’impacte que produeix en nosaltres la bellesa, i no obstant això, com de dificultós és definir-la.

La bellesa se sent, diuen els filòsofs, és una sensació que ens sorprèn, que ens fa gaudir i plorar, és estranya i agradable. Tal experiència pot ser produïda per la naturalesa; per exemple un paisatge  nevat, un capvespre, el mar o la pluja. Podem sentir l’impacte de la bellesa en la contemplació d’un acte de la naturalesa; però també podem sentir allò bell en una creació humana; és el cas de les obres d’art.

Una obra d’art es diferencia d’una obra de la naturalesa en què aquella ha estat creada per l’ésser humà i, a més a més, posseeix bellesa. Podem definir, doncs, l’obra d’art com una creació humana dotada de bellesa, i és que no totes les creacions estètiques són belles. Quantes obres literàries, cançons, pintures o escultures són considerats mers intents artístics? Només aquelles que tenen el poder d’emocionar-nos podran entrar en el regne de l’art. Aquesta afirmació segur que suscita controvèrsia, perquè, no podria donar-se el cas que a mi m’emocionés una poesia d’un amic o amiga i que, alhora, no emocionés a ningú més? Si t’emociona a tu i només a tu, és art? La resposta és sí; és art per tu.  

Enfront aquesta qüestió la filosofia ha plantejat dues grans teories: el subjectivisme estètic i l’objectivisme estètic. El subjectivisme estètic defensa que la contemplació de la bellesa en l’obra d’art es basa en criteris purament subjectius, és a dir, és l’espectador qui qualifica l’obra, és el subjecte qui posseeix la capacitat sensible d’apreciar el valor i d’atorgar categoria d’art una obra, encara que ningú més coincideixi en tal apreciació. Els criteris que cal tenir en compte a l’hora de fer un judici estètic són els sentiments del subjecte impactat. Ell mana. D’acord amb aquest punt de vista, una obra pot ser art avui i demà no. Les sensacions d’un subjecte poden canviar amb el temps. Potser la poesia que ara m’emociona i em fa plorar no m’emocionarà gens en el futur. Si tot depèn de la meva subjectivitat aleshores l’art té qualitat efímera.

D’altra banda, l’objectivisme estètic afirma que la bellesa d’una obra d’art és intrínseca a l’obra. La bellesa és una qualitat que es troba en l’obra d’art mateixa i és configurada en base a criteris de composició, originalitat, tècnica, força, combinació del color... etc. D’acord amb aquest punt de vista, l’obra no depèn de la subjectivitat de l’espectador per ser art. Una obra d’art és art en virtut d’ella mateixa, malgrat hi hagi molts espectadors que per falta de sensibilitat, intel·ligència o formació siguin incapaços d’apreciar-la. En aquest cas, si l’objectivisme és cert, l’obra d’art serà sempre bella més enllà dels criteris i valoracions de les persones.

La qualitat de la bellesa d’infiltrar-se

La bellesa no es pot ubicar en un marc propi, la bellesa no és una categoria exclusiva de l’art, també apareix la bellesa en l’esport o a l’ètica. Els actes bons, solidaris, ens poden també emocionar, i ens emocionen perquè contemplem la bellesa en l’expressió de la bondat. Podem rebre l’emoció de la bellesa a través d’una imatge, una cançó, un olor, un tacte agradable, un sabor. Podem contemplar la bellesa en un paisatge, en un somriure, en l’evocació de l’amistat o en l’acte solidari... etc. 

Una possible reconciliació

L’objectivisme estètic ens dirà que la bellesa és creació de l'artista. Diguem-ho així: l’artista inocula la bellesa en la seva creació, la converteix en art per sempre més. I el plaer estètic que ens proporciona tal obra és la bellesa que d’allà emana.

Tanmateix, la bellesa inoculada no produiria cap impacte en el meu esperit si no fos per la meva capacitat de contemplació. L’impacte de la bellesa sempre dependrà de la meva subjectiva sensibilitat i capacitat emotiva per deixar-me impressionar. És, per tant, el subjecte qui allibera la bellesa de l’objecte estètic, qui l’absorbeix de la realitat sensible per després transferir-la al cor expectant. 

De fit a fit amb l’obra d’art

Observeu detingudament una pintura. Preneu total atenció i concentreu-vos tan sols en l’obra.

Fixeu-hi el pensament tot explorant-la fins al més petit detall. Feu un examen acurat de cada racó, de cada particularitat, no tingueu ànsia i espereu...

 I és que l’obra d’art vol comunicar alguna cosa, vol despertar en tu que l’observes un sentiment, una sensació, vol explicar-te coses que no es poden explicar amb paraules. L’obra d’art és quelcom que guarda alguna cosa misteriosa. En una obra d’art hi ha un misteri per resoldre. El subjecte que la contempla intenta esbrinar el misteri, cerca respostes, busca la informació que s’oculta, vol entendre, vol saber, vol trobar-hi sentit.

Text: 

La metàfora del castell encantat

Mireu, és com un castell encantat, un castell on hi habita un fantasma empresonat, invisible, incorpori, sembla que s’amaga temorós i inquiet, i romana neguitós pels passadissos i les nombroses cambres i per tots els racons del castell. Gairebé ningú el pot veure, gairebé ningú el pot escoltar, però, malgrat tot, creieu-me, hi ha naturaleses sensibles que el conviden de bon grat. Hi ha persones que poden notar la seva presència, la emotiva passió els hi permet, cada segon amb més intensitat, cada instant amb més vivesa, fins que, de sobte, l’esperit és manifesta davant d’ells amb tot el seu poder pertorbador, i les impressionables ànimes, ben impactades xisclen, i els seus clams ressonen per tots els enfonyalls del gran castell.

Què representa el castell?, i el fantasma?, i les persones sensibles?, i l’esclat de xiscles?

Cal que el subjecte amb la seva condició intel·lectual i sensibilitat sigui capaç de rendir-se al progressiu embruix de l’obra d’art fins a copsar tota la seva esplendor. El resultat d’aquesta trobada amb la bellesa és tot un premi: el plaer estètic. L’èxtasi intel·lectual.

El plaer estètic

Adorno, el filòsof de l’escola de Frankfurt, ens diu que el plaer estètic neix de la càrrega utòpica intrínseca en la bellesa. El plaer estètic només es pot concebre com una anticipació d’un possible món reconciliat, com una mena de superació plena de les contradiccions reals, que en el fons les sabem inconciliables.

2.     

L’art com a harmonia

La Grècia clàssica entenia el fet artístic en base a criteris racionals, matemàtics. Per als grecs la bellesa és expressió de l’equilibri, la mesura, la proporció o la simetria. Les escultures gregues són l’exemple més clar de tal pensament. El discòbol (460 aC) és un excel·lent exemple de la visió artística grega. En el discòbol la presència de l’intent d’expressar harmonia i equilibri és ben clara. Per als grecs, el cos humà és bell quan respon a un conjunt ben proporcionat i harmònic; fins i tot el tractat de Policlet deia que l’alçada d’un cos humà ha de mesurar exactament set vegades la grandària del seu cap. Per tenir un cos ideal o per construir l’escultura d’un cos perfecte calia que totes les parts s’integressin en la proporció justa.

Els canons de bellesa grega estan basats en criteris racionals, purs elements matemàtics. Kant ens dirà que els canons grecs tenen força sentit, ja que les regles racionals són comunes per a tots els éssers humans, i és per això que tot ésser racional reconeix la bellesa quan la veu. Les normes a què s’ajusta allò que és bell procedeixen de la raó i són universals.

Si la raó és exclusiva només de l’espècie humana podem afirmar que l’ésser humà és l’únic animal capaç de sentir la bellesa que suscita l’ordre i l’harmonia. Cap altre animal del planeta pot copsar bellesa en una percepció sensible. La raó, continuant amb la lògica de la teoria formalista, transfereix el sentit humà a una esfera superior de goig. Podem, amb la raó, construir pensaments o realitzar accions amb la impremta de la bellesa. Només les persones podem gaudir de l’execució sincronitzada dels gimnastes artístics, o de la tècnica d’un nadador, o de la coreografia d’un ball, o del ritme d’una cançó.

Sobre la música celestial Macrobi escriu en el seu Comentari sobre el somni d’Escipió:  

“... arriba a les oïdes amb sonoritat dolça i melodiosa, o dissonant i aspra. Quan la interpretació no defuig de certes relacions musicals el resultat és una gran harmonia, però quan és aleatòria i no respecta els adients intervals, el resultat és una aspra dissonància.”

Sembla que podria existir una relació ben íntima entre l’experiència d’allò bell i la racionalitat. En el fons d’una melodia hi habiten els nombres, diria Pitàgores, tot es pot explicar amb la matemàtica, que és, pel filòsof grec, l’essència mateixa de la realitat.

3.      Nietzsche: l’esperit apol·lini i l’esperit dionisíac

En l’obra El Naixement de la tragèdia Nietzsche ens mostra l’embrió de la seva filosofia, és a dir, el reconeixement de la vida com a valor fonamental. Nietzsche considera la vida com quelcom cal experimentar-la en tota la seva plenitud, amb tota la passió de la nostra voluntat.

Si a les acaballes de la vida li preguntessin a un bon simpatitzant de la filosofia de Nietzsche com ha estat això de viure, ell respondria: "jo, com Nietzsche, si és veritat que la vida torna, doncs que retorni." Segur que hem sentit expressions com : "La viuria un altre cop tal i com l’he viscut." o bé: "No me’n penedeixo de res." Diguem que aquestes expressions encaixarien molt bé amb el pensament vitalista de Nietzsche. 

Nietzsche defensa l’acceptació de la vida tal i com és; amb el dolor i la mort que comporta; sap molt bé que molts cops la realitat se’ns presenta amb tot el dolor de l’infern. 
Enfront de les grans tragèdies de la vida, l’ésser humà troba diferents camins de superació; la més feble de totes és la resignació, pròpia de la cristiandat, pròpia dels febles. Els designis de déu són inescrutables, diuen, i viuen com cossos sense vida transitant com camells en el desert, amb les espatlles carregades del dolor irresolt. Una altra via de superació és la més forta dels febles, pròpia de l’estoic i del gran Sòcrates; es tracte del suïcidi. Un acte covard però voluntariós que necessita el coratge del lleó que diu prou. Però, existeix una tercera via, el camí del fort, aquell que encarna la tragèdia amb el furor del nen, sempre creatiu, sempre artista, sempre ple de lliure espontaneïtat. L’ésser humà és l’únic animal que pot transformar el dolor en el gran plaer de l’ànima, pot transformar la lletgesa tràgica en magnífica bellesa. És l’expressió artística que afirma la vida en tota la seva plenitud, sense obviar cap matís.  

Els grans artistes són persones que han sabut transformar el seu terrible dolor en grans poemes, o magnífiques composicions musicals, o extraordinàries pintures...

Nietzsche afirma que en tot ésser humà hi ha dos grans elements constitutius: l’esperit apol·lini i l’esperit dionisíac. Així els anomena. En tota obra d’art, diu, hi són presents en una fusió contraposada.

Amb l’esperit dionisíac, Nietzsche es refereix a aquella part de la nostra naturalesa que tendeix a trencar els esquemes racionals; es refereix a la nostra vinculació amb allò màgic, espiritual o místic.

Nietzsche anomena aquesta naturalesa nostra com a dionisíaca inspirant-se en el déu Dionís o Bacus. Divinitat del vi, de la fecunditat, de la inspiració, de la fantasia i la imaginació. Es relaciona sovint amb l’embriaguesa i la inspiració poètica de l’artística. És l’entusiasme bàquic, és a dir, vinculació amb les forces de la passió i de l'instint com a identificació amb la natura.

L’esperit dionisíac es refereix a la realitat vital, a la realitat que prové de la vida i que no es pot mesurar per la raó. S’escapa a la racionalitat o l’enteniment, té a veure amb un saber directe, intuïtiu, una captació profunda del món que no es deixa racionalitzar. Té a veure amb els sentiments desmesurats com l’alegria i el dolor.

Hi ha aspectes del coneixement humà que captem a través de la pura sensació, són realitats que simplement les vivim, no es deixen empresonar pels conceptes, per les paraules, pel llenguatge verbal. Són vivències que no sabem explicar, són sentiments que ens transmet l’instant irrepetible, i quan volem definir-lo o explicar-ho l’experiència es desvirtua i s’empobreix.  

D’altra banda, Nietzsche ens parla també del nostre jo racional, i el relaciona amb el déu Apol·lo, déu de la proporció i la mesura, representa els valors de la raó en tot; representa el comportament prudent, pensat o mesurat, el domini i l’harmonia. Representa l’obra bella, mesurada i simètrica. Els cànons de bellesa grega són la simetria i la proporció, i aquests han estat molt sovint ben presents en els esquemes estètics de tota la història de l’art. L’esperit apol·lini ve a definir l’aspecte clar, il·luminat, tècnic, ben visible. És també el llenguatge clar, ben estructurat, sense errors ni confusió. Suscita el sentiment de control i exactitud, és l’expressió de la perfecció matemàtica, és el confort de la paraula ben definida, que no permet engany ni error, és la seguretat de la raó.

Nietzsche afirma que en tot s'hi dóna els dos elements, però un domina més que l’altre segons la situació. En l'art, per exemple, podem afirmar que en el David de Miquel Àngel domina l’element apol·lini per damunt del Dionisíac: La mirada ferma i serena, expressió de tranquil·litat i autodomini. El resultat és un conjunt harmoniós inspirat en principis pitagòrics, matemàtics.

 

D'altra banda l’obra Laocoont i els seus fills és expressió dramàtica de lluita on els cossos trenquen amb la serenitat i l’equilibri. Les contorsions mentre agonitzen mostren el moviment caòtic del sofriment amb una forta expressivitat, té la qualitat del crit. Aquí l’element dionisíac domina a l'apol·lini.

Nietzsche afirma que en la Grècia presocràtica i en l’art de les tragèdies els dos elements es mantenen  força vius: en l’equilibri apol·lini s’hi troba la passió dionisíaca. La tragèdia clàssica mostra aquesta oposició inconciliable entre els dos elements: la vida i la raó són els elements propis de l’existència humana. L’art tràgic és una valenta i sublim acceptació d’aquesta naturalesa confrontada; és un heroic sí a la vida malgrat el dolor que aquesta comporta.

D’altra banda, amb Plató i el predomini d'allò racional comença la decadència espiritual d’occident. Els valors apol·linis es sobrevaloren pel damunt dels dionisíacs. La racionalitat lògica duu a Sòcrates a preferir la mort a la lluita. Amb Sòcrates triomfa l’individu teòric sobre l’individu tràgic. Amb ell neix un optimisme cap a la ciència universal i una sobreestimació de la raó que produirà mòmies conceptuals com el jo de Descartes o el deure moral de Kant.

4.      Allò sublim

Els artistes romàntics consideren que la creació artística l’ha de generar, no la racionalitat dels grecs, sinó la irracionalitat, els sentiments, l’exaltació de les passions. L’emoció, pels romàntics, ha de ser directa, violenta i deslligada del pensament reflexiu. Aspiraven a una vida individual plena, desdenyaven la industrialització perquè la trobaven lletja, i menyspreaven tot allò que obstaculitza la llibertat personal.
Van ser doblement crítics amb el capitalisme i la revolució industrial; senyalaven que el capitalisme significava l'explotació material de l'home per a l'home; i la racionalitat representa l'opressió mental de l'home per a l'home.   

Apostaven per l’excés “El camí de l’excés condueix al palau de la saviesa." ens dirà William Blake, o “Els tigres de la ira són més savis que els cavalls del saber”

En aquest deixar-se dur per les passions sense cadenes, els romàntics descobreixen una nova categoria estètica: el sublim.

El sublim és un sentiment que es caracteritza per la seva força abassegadora; és aquell sentiment que corgela i et deixa immòbil davant el fenomen sublim.

Els artistes romàntics intentaven plasmar en les seves obres aquesta categoria estètica pintant, per exemple, la temorosa acció de les forces de la naturalesa en estat de devastadora amenaça. Escrivien grans poemes o intenses novel·les sempre carregades de revelacions capaces de petrificar el cor humà.   

En tota narració romàntica no hi falten els terribles precipicis, o vastes selves verges, o violentes tempestes marítimes.   

  

En la seva Crítica del Judici, Kant afirma que davant el paisatge sublim l’esser humà s’endinsa en la conciliació de natura i llibertat. En l’ésser humà conflueix el determinisme físic amb la llibertat d’acció, sempre en conflicte; ara bé, a través del sentiment de sublimitat reconciliem el dualisme en una sensació d’aterradora unitat.   

8. La política
 

Hi ha persones que creuen fermament que la política és inherent a la naturalesa humana. Som, com deia Aristòtil, animals polítics.

La mitologia grega explica que quan Zeus va crear els éssers humans se n’adonà que l’espècie humana era feble. Les altres espècies posseïen facultats innates amb les quals es podien defensar dels perills de la naturalesa; uns podien corre a grans velocitats, altres podien volar, d’altres tenien el poder de camuflar-se en l’entorn. D’altres estaven proveïts de verí. Mentrestant, el pobre humà restava indefens i vulnerable al mig de la natura. Zeus se’n va fer càrrec i diposità a cada home una tècnica. Un seria hàbil en la confecció d’armes, un altre seria bo en trobar medicaments en la naturalesa, un altre seria expert en la doma d’animals salvatges, un altre tindria traça en la construcció de refugis... en fi, tots gaudirien d’alguna habilitat que els protegiria de l’hostil naturalesa. Tanmateix, Zeus se n’adonà uns quants dies més tard que els homes no aconseguien treure’n profit de les seves habilitats, perquè no les compartien. El que sabia construir refugis no compartia les seves arts amb el que era hàbil amb la confecció d’armes, i l’home hàbil en la doma no es parlava amb l’home hàbil en trobar medicaments. Vivien aïllats i, per tant, vulnerables a tot. Zeus, llavors, va incloure una nova tècnica; la política. L’art d’organitzar-se entre tots. Però, no la va diposità en un sol home, va prendre aquesta facultat i la va fer trossos per dipositar-ne un trosset a cada home. D’aquesta manera tots els éssers humans varen sentir la necessitat de viure plegats,compartint les arts de cada individu i creant així la tribu o societat.

El mite ve a dir que tots els éssers humans ens sentim implicats en els assumptes polítics. La política se’ns presenta com una activitat essencial de la qual en participem tots d’una manera o altra. És per això que la política esdevé un assumpte que cal reflexionar. Començarem fent una aproximació a la noció de poder polític.

Poder polític

El poder polític és la capacitat que exerceixen els homes en l’organització de la polis o comunitat. És el poder dels qui prenen decisions sobre l’administració, control i la distribució del bé comú. De vegades aquest poder és atorgat per la força a un sol home com és el cas de la tirania, d’altres el poder l’exerceix el poble com és el cas de la democràcia.

Actualment el poder polític el duu a terme el conjunt d’entitats que participen en la seva regulació: el govern, els partits en l’oposició, els sindicats, les associacions religioses, les grans multinacionals, el poder judicial, la corona, l’exèrcit, ... etc, fins i tot l’opinió pública en general. Tots aquests poders junts configuren el que des de l’Edat moderna anomenem Estat.  

L’Estat

En sentit ampli podem considerar com a Estat qualsevol societat organitzada políticament configurada per organismes de poder responsables de l’ordre polític, econòmic i moral.

Ara bé, les formes d’Estat s’han entès de diferents maneres al llarg de la història. El primer filòsof que va debatre sobre la naturalesa de l’Estat fou Maquiavel. En la seva obra “El príncep”  Maquiavel afirma que l’Estat és una forma d’organització política que es caracteritza per un poder permanent i indiscutible en un territori concret responsable de mantenir l’ordre i l’estabilitat a través de la força i la violència. El sobirà o príncep té el deure de mantenir l’odre moral de la població, i està legitimat a violar la seva moralitat a favor de mantenir la del poble.

Max Weber, filòsof contemporani, afirmà que el tret específic de l’Estat és el monopoli de la força i la violència.

Per aclarir una mica millor l’essència de l’Estat veurem alguns trets característics de l’Estat:

Té poder territorial: Respon al poder que té l’Estat sobre un territori concret i limitat per llurs fronteres. Dins del territori l’Estat aplica la seva legislació amb dret a sancionar a qualsevol que no la compleixi.

L’Estat és sobirà: vol dir que l’Estat és l’autoritat suprema, per tant, no hi ha instàncies de poder superior a ell. Tanmateix, en l’actualitat existeixen organitzacions supraestatals com la UE o la ONU que es tendeixen a posicionar  per damunt dels Estats concrets europeus.

És l’encarregat de mantenir l’ordre: L’Estat té l’obligació de protegir i garantir l’estabilitat social; i això ho fa, pel que fa a l’ordre intern, a través de lleis coercitives i sancions polítiques. Pel que fa a possibles hostilitats externes, l’Estat farà us de la diplomàcia o relacions internacionals, i en el casos més extrems amb la força militar.

A aquests tres trets bàsics en el constructe de l’Estat cal afegir la societat civil. La societat civil és el pont entre les entitats que configuren l’Estat i el món privat.

La societat civil: Respon al conjunt d’institucions i associacions creades pels ciutadans en defensa i reivindicació de tot allò que la societat creu que cal que l’Estat ho tingui present en les seves decisions polítiques, econòmiques o morals.

Aquestes institucions i associacions que formen la societat civil són les fundacions, els col·legis professionals, les plataformes, les ONG etc. Aquestes entitats, tot i que representen la veu del poble, se situen per sota de l’Estat i el seu poder. Són la representació de inquietuds del poble, de vegades encara no tipificades en la legislació de l’Estat.

L’Anarquisme

Enfront les filosofies que afirmen la necessitat de l’Estat com a fonament imprescindible per l’organització humana, s’hi oposa la filosofia anarquista del segle XIX de Bakunin i Proudhon. Afirmen que l’Estat és nociu pel lliure desplegament de les naturals bondats humanes. L’home és socialment bo per natura, però només pot demostrar la condició solidària en una societat lliure d’imposicions egoistes.

L’Estat és en essència coercitiu, un instrument d’opressió que afavoreix per damunt de tot a la classe dirigent. Cal només fer un cop d’ull a les institucions que configuren l’Estat per adonar-se de la classe aristocràtica  que les conformen, amb unes lleis que els afavoreixen i els blinden i una policia creada essencialment per protegir-los del poble.

Cal negar tot principi d’autoritat divina i humana, i qualsevol forma de tutela de l’home sobre l’home. L’única autoritat legítima és la voluntat del poble manifesta en assemblees populars, i l’únic camí honest envers la naturalesa humana és l’educació i l’amor cap el coneixement racional. La nostra naturalesa social més el cultiu de l’intel·lecte ens proporcionaran les vertaderes bases de la regulació moral; una moral basada en la llibertat i el desplegament de les nostres vocacions, i la responsabilitat envers la societat que ens envolta.

  

Tot i que aquella tutela s’estableixi (per afavorir) a les persones adultes mancades per complert d’instrucció, o a les masses ignorants, i s’exerceixi en nom de principis superiors o principis científics establerts per individus de reconeguda talla intel·lectual, o per qualsevol classe i en qualsevol cas, acabarà per formar-se una mena d’aristocràcia perniciosa i enemiga de la llibert.

El deure de la desobediència civil

 Henry David Thoureau

De tot cor accepto el lema “el millor govern és el que governa el menys possible”, i m’agradaria que això s’aconseguís ben aviat i de manera sistemàtica. A la pràctica el lema ve a dir, amb la qual cosa també hi estic fermament d’acord: “el millor govern és el que no governa en absolut”, i quan hom estigui preparat per a ell, aquest i no un altre serà el que hi haurà. El govern és, com a molt, una conveniència; tot i que la majoria solen ser inútils i, fins i tot,  inconvenients. Les objeccions de comptar amb un exèrcit regular van lligades a la presència d’un govern igualment establit; car l’exèrcit regular no és altra cosa que el braç armat del govern permanent. Aquest, cal dir però, tot i que representa la manera triada pel poble d’executar la seva voluntat, és molt susceptible de perversió, fins i tot abans que l’exèrcit pugui actuar com a mediador. Recordin la guerra declarada contra Mèxic; a l’inici del conflicte, el poble no aprovava l’agressió.

L’Estat es vol estendre inalterable a la posteritat, fins i tot perdent a cada instant retalls de decència. Li manca la vitalitat i la força de l’home decent, viu, noble. L’Estat és un coltell de fusta que, quan li plagui al poble, la farà estelles. Malgrat que els ciutadans necessiten escoltar la veu dels seus pares governants, i es deixen imposar l’autoritat més seductora i estèril, posseeixen la fermesa del rebel i la voluntat del canvi a les seves mans. No sempre són pacients. 

L’Estat no ha patrocinat mai de la veritat si no és per apartar-s’hi. No vol un país lliure, ni recapta pels necessitats, ni educa. Els guanys d’un país són dels ciutadans, la distribució dels quals és responsabilitat d’aquests. No vull un país sense cap forma de govern, però sí que vull de seguida un govern millor. Que cada home i dona faci saber quina classe de país vol, car aquest és el primer pas.

En cas que l’Estat violi el sistema i la funció per la qual se li han donat els poders, els ciutadans tindran tot el dret a protestar i el deure moral a desobeir.

L’Estat és necessari

Malgrat la importància dels moviments anarquistes que consideren l’Estat com el principal entrebanc en el desplegament de les potencialitats humanes més nobles, molts pensadors han subratllat al llarg de la història el caràcter imprescindible de l’Estat. El control de la desobediència a través de la força, o la gestió de l’interès general a través d’un poder polític centralitzat fan necessari l’Estat.

Els primers pensadors que justificaren la necessitat de l’Estat foren els anomenats filòsofs contractualistes: Thomas Hobbes, John Locke i Jean-Jacques Rousseau afirmaven que tot Estat s’origina fruit d’un pacte entre els éssers humans; el que s’anomena contracte social.

  

Filòsofs contractualistes 



Un pensament previ: 

L’origen diví del poder del Rei, segons Filmer

Els sistemes polítics vigents a l’Europa del Renaixement eren absolutistes i monàrquics,  hereus de l'ordre polític medieval. El poder del monarca era irrevocable i indivisible. Aquest sistema polític molt vigent en el segle XVII era  recolzat per les teories de l’origen diví del poder, de Filmer i Bossuet.

Filmer afirmava que el poder monàrquic té origen diví. Déu ha triat els seus representants a la Terra amb la missió de subministrar ordre i protecció als homes. Aquests representants a la Terra són els descendents directes d’Adam; un llinatge destinat a governar amb poder absolut, transmès de pares a fills. La successió d’hereus ha arribat fins als nostres dies i, encara avui, la noblesa gaudeix d’aquest privilegi diví. La distinció de classes entre la noblesa i tots els altres és ben clara, tant en aspectes de riquesa com de privilegis polítics, fins i tot existeix encara una mena de distinció antropològica. Molts veuen els seus monarques com a entitats superiors a ells, i els aclamen i veneren com a gairebé deïtats.

L'ordre polític monàrquic es considera un ordre natural, per tant amb legitimitat teocràtica: qui governa exerceix el poder en representació de Déu. Els filòsofs contractualistes s’hi oposaran enèrgicament. Neguen el supòsit que Déu hagi distingit ningú amb el signe sagrat d’una autoritat natural per sobre dels altres.

El model teocràtic anirà perdent crèdit amb la formació dels primers estats nacionals, i els pensadors del Renaixement començaran a postular una nova idea sobre el poder polític. Afirmen que l’ordre polític és una convenció, una invenció humana i buscaran  una legitimació racional des de la qual fonamentar l’origen de la societat i l’Estat. Consideren que tot Estat s’origina fruit d’un pacte entre els éssers humans; el que s’anomena contracte social. D’aquí ve el nom: contractualistes.

Thomas Hobbes, John Locke i Jean-Jacques Rousseau són els anomenats filòsofs contractualistes.

Estructura formal del pensament contractualista

Els tres filòsofs, Hobbes, Locke i Rousseau, estructuren el pensament polític d’acord amb tres fases: l’estat de naturalesa, el pacte i l’Estat polític.

Tots tres filòsofs coincideixen en el fet que la creació de l’Estat passa per tres estadis o fases: l’estat de naturalesa, el pacte i l’Estat polític; vegem-los: 

L’estat de naturalesa: respon a una suposada situació en la qual viu l’ésser humà abans que s’implantessin lleis. Com viurien els éssers humans sense lleis?

El pacte: respon al moment en el qual els éssers humans consideren necessari pactar els uns amb els altres per tal d’organitzar-se contra les hostilitats naturals o humanes, i trobar entre tots una forma de vida més segura i pacífica.

L’Estat polític: Respon a la construcció d’un ordre polític escaient amb la naturalesa humana; un ordre polític just que proporcioni pau i sigui garant de l’ordre social. L’Estat polític idoni, segons cada filòsof, està íntimament lligat amb la naturalesa antropològica de l’ésser humà. Com és l'ésser humà? Quina és la seva essència? Cada contractualista té opinions diferents sobre la naturalesa humana.  

  

Thomas Hobbes (XVI)

L’estat de naturalesa: És la situació inicial en la qual viu l’ésser humà abans de la creació social. En aquest estat l’home viuria amb tota llibertat, exercint sense traves tota la seva naturalesa egoista. 
Segons Hobbes l’home és essencialment egoista: "l’home és un llop per a l’home". 
Per tant, l'estat de naturalesa és un estat de perill constant, de terror, d’enfrontament i conflicte generalitzat: un estat de guerra de tots contra tots. Tal com diu ell, en aquesta situació la vida de l'ésser humà és solitària, pobre, sòrdida, bruta i breu.
Aquesta situació, per la seva naturalesa inestable, impediria tot progrés i evolució. En aquest estat no hi cap la possibilitat d’establiment: no hi pot haver agricultura, ni indústria, ni ciència; només homes aïllats en un infern de temor i crueltat. Tanmateix, la necessitat humana de cercar el plaer de la seguretat i l’harmonia impulsat pel mateix instint de conservació farà que esdevingui en ells una consciència social expressada en el pacte.


Text:

És per això manifest que durant el temps en què els homes viuen sense un poder comú que els obligui a tots al respecte, estan en aquella condició que es diu guerra; i una guerra com de tot home contra tot home. Doncs la GUERRA no consisteix només en batalles, o en l'acte de lluitar; sinó en un espai de temps on la voluntat de disputar en batalla és prou coneguda. [...] Doncs així com la naturalesa del mal temps no està en un aiguat o dos, sinó en una inclinació cap a la pluja de molts dies en conjunt així la naturalesa de la guerra no consisteix en el fet de la guerra, sinó en la disposició coneguda cap a ella, durant tot el temps en què no hi ha seguretat en cas contrari. Tot un altre temps és PAZ.

El que pot en conseqüència atribuir-se al temps de guerra, en el qual tot home és enemic de tot home, pot igualment atribuir-se al temps en què els homes també viuen sense una altra seguretat que la que els subministra la seva pròpia força i la seva pròpia inventiva. En tal condició no hi ha lloc per a la indústria; perquè el fruit de la mateixa és insegur. I, per tant, tampoc cultiu de la terra; ni navegació, ni ús dels béns que poden ser incorporats per mar, ni construcció confortable; ni instruments per a moure i remoure els objectes que necessiten molta força; ni coneixement de la faç de la terra; ni còmput del temps; ni arts ni lletres; ni societat, sinó, cosa que és pitjor que tot, por contínua i perill de mort violenta; i per a l'home una vida solitària, pobra, desgraciada, brutal i curta. [...]

D'aquesta guerra de tot home contra tot home, és també conseqüència que res pot ser injust. Les nocions de bé i mal, justícia i injustícia, no tenen allí lloc. On no hi ha poder comú, no hi ha llei. On no hi ha llei, no hi ha injustícia. [...] És conseqüent també amb la mateixa condició que no hi hagi propietat, ni domini, ni distinció entre meu i teu; sinó només allò que tot home pugui prendre.      

                                                                                         Leviatan de Thomas Hobbes

El pacte: És la segona etapa d’aquest procés en la creació de la societat. Entra en consciència la necessitat de pactar entre tots una forma de vida pacífica que garanteixi seguretat i benestar. Tanmateix aquest pacte que proporciona seguretat té un preu: cal renunciar a la llibertat natural. El pacte consisteix en la renúncia de la llibertat natural, la repressió de l’instint egoista a favor de la instauració d’un poder per sobre de tots que ens mani, però que també ens protegeixi.
El motiu final d’organitzar-se en societat és la preservació de la pròpia vida i la garantia d'una existència més feliç. A diferència d'alguns animals, com les abelles i les formigues, que viuen de forma natural sociablement, els éssers humans només poden assolir aquesta convivència social per mitjà d'un pacte a través del qual es genera, simultàniament, la societat civil i un poder comú capaç d'obligar a tots al compliment del pacte subscrit. El pacte té lloc, doncs, de cada home amb cada home,

 “com si tot home hagués de dir a tot home: autoritzo i abandono el dret a governar-me a mi mateix, a aquest home, o a aquesta assemblea d'homes, amb la condició que tu abandonis el teu dret a això i autoritzis totes les seves accions de manera semblant.”. 

Aquest poder absolut és contrari a la divisió de poders que més tard plantejaria Locke. Segons Hobbes, l'Estat o Leviatan ha de ser exercit per “un home o una assemblea d'homes, que pugui reduir totes les seves voluntats, per pluralitat de veus, a una sola voluntat.” El resultat del pacte és la creació de la societat civil.

L’Estat absolutista o Leviatan: La raó dels homes suggereix, per mutu consens, lliurar els seus drets a un home sol o una assemblea amb poder de governar sobre ells, en plena sobirania absolutista. L’Estat absolut és el que anomena Hobbes El Leviatan. En virtut de la naturalesa egoista dels humans el Leviatan o sobirà ha de mantenir l’ordre social a través de la força.


"Una persona els actes de la qual ha assumit com autora una gran multitud, per pactes mutus d'uns amb altres, a la fi que pugui utilitzar la força i els mitjans de tots ells, i segons consideri oportú, per a la seva pau i defensa comú. I qui carrega amb aquesta persona es denomina sobirà i es diu que posseeix poder sobirà; qualsevol altre és el seu súbdit.” (Leviatan, XVII)

John Locke (XVII)

L’Estat de naturalesa: Per a Locke l’Estat de naturalesa s’identifica en un estat on opera la llei natural. Locke afirma que els éssers humans naixem subordinats a una llei natural inscrita en els homes per Déu, que ens obliga a tots a respectar uns drets naturals: dret a la vida, dret a la salut, dret a la llibertat i dret a la propietat privada. Locke defineix la naturalesa humana o ésser humà com l'únic ésser del món que posseeix drets naturals innats; inscrits en ell per Déu. Són drets que l'ésser humà defensa de manera natural; no cal que ningú ens ensenyi a defensar la llibertat, ni la vida, ni la nostra salut, ni el nostre territori o propietat. Ho fem de manera natural. I si algun d'aquests drets és vulnerat pels altres, ens rebel·lem. 
Tanmateix, diu Locke, els drets naturals els homes els limitem a la mateixa persona i pot passar que per necessitat o cobdícia ens sentim obligats o empentats a violar els drets dels altres. Pot passar que persones sense propietats es vegin obligades a ocupar i conrear terrenys de grans propietaris de terres, els quals, poc o res han deixat per als altres. Pot passar que el meu dret a la vida m'empenyi a vulnerar el dret a la propietat dels altres. 
Com que no hi ha cap mecanisme de poder que reguli possibles conflictes entre drets i persones cal un pacte.

El pacte: Naturalment aquests drets no poden ser il·limitats. Per exemple, pel que fa a la propietat privada, ningú la pot acaparar de manera que no quedi res per als altres o es perdi abans de poder ser utilitzat. Sembla de sentit comú que si un home té una propietat però no se n’ocupa, abans que aquesta es perdi definitivament, algú altre té el dret a apropiar-se-la i conservar-la.

Pel que fa al dret a la llibertat, el límit haurà de ser la mateixa llei natural que, a través del sentit comú o el seny, ens dicta que ningú té dret a danyar els altres en el seu legítim ús dels drets naturals.

Amb la intenció de garantir i respectar els drets naturals entre els homes, cal pactar entre tots i autoritzar un poder que gestioni amb justícia els drets naturals de tots els ciutadans.

“En ser els éssers humans [...] tots lliures per naturalesa, iguals i independents, cap d’ells pot ser tret d’aquesta condició i posat sota el poder polític d’un altre sense el seu propi consentiment. L’única manera en què algú es priva a si mateix de la seva llibertat natural i se sotmet als lligams de la societat civil és mitjançant un acord amb altres individus, segons el qual tots s’uneixen formant una comunitat, amb el fi de conviure els uns amb els altres de manera confortable, segura i pacífica, gaudint sense risc de les seves propietats respectives i més ben protegits davant aquells que no formen part d’aquesta comunitat. Això pot fer-ho qualsevol grup d’individus, perquè no danya la llibertat de la resta, que es queda, tal com estava, en estat de naturalesa. Així, quan un grup d’éssers humans ha consentit formar part d’una comunitat o govern, queda per això incorporat a un cos polític en el qual la majoria té el dret d’actuar i decidir en nom de tots”

                                                        JOHN LOCKE: Segon tractat sobre el govern civil 

L’Estat Liberal o democràcia representativa: D’aquest pacte en sorgeix l’Estat liberal amb poder representatiu. Vol dir això que els governants són la representació de la voluntat del poble, per tant si el sobirà no compleix la funció política desitjada pels ciutadans, aquests poden rebel·lar-se i destituir al governant. La funció de l’autoritat és bàsicament gestionar els conflictes produïts en l’ús egoista dels drets naturals a través de sancions polítiques. L’Estat es tradueix en una democràcia representativa.

Tot i que el model que proposa Locke és un govern representatiu que és fruit de la voluntat de la majoria, aquesta majoria només està formada per aquells que tenen drets polítics, i només els propietaris en tenen. Segons Locke, els individus sense propietats, encara que tenen els mateixos deures socials que els que en tenen, estan mancats de drets polítics, ja que no tenen res per defensar. L’Estat es tradueix així en una democràcia representativa, però restringida i vinculada a la propietat.

Locke és un gran defensor del liberalisme; afirma que el liberalisme és connatural a l’ésser humà d’aquí la seva legitimitat. Tanmateix, el pacte natural i liberal dels éssers humans es pot corrompre cap a l’absolutisme. Si el monarca aconsegueix molt poder, es pot fer més fort que el poble i alhora subordinar-lo a ell.

Per tal d’evitar això Locke afirma la necessitat d’instaurar una divisió de poders. D’aquesta manera es limita el poder del monarca, doncs aquest, per estar per sobre de la societat civil es pot corrompre amb més facilitat.

La divisió de poders.

Poder legislatiu: És el poder suprem i està representat pel parlament; que té com a funció l’elaboració de les lleis. Aquestes lleis han d’estar dirigides pel bé del poble i consentides pels mateixos ciutadans. Són lleis registrades dins d’un marc de respecte cap als drets naturals de l’individu. És el que entenem per poder judicial.

Poder executiu: És el poder encarregat de l'execució de les lleis llegítimes. Aquest poder gaudeix de llibertat per sancionar l’incompliment de les lleis. El govern, la policia o guardians són les forces operatives d’aquest poder.

El poder federatiu. S’encarrega d’establir aliances amb altres comunitats i té el poder de declarar la guerra o firmar la pau.

La separació de poders esdevé un sistema de control entre forces. La separació fa que cada força vetlli per les seves pròpies competències impedint que cap altre sobrepassi la seva jurisdicció. D’aquesta manera cada poder controla la legitimitat dels altres i, així mai es pot arribar a un poder únic i absolut. El perill de la corrupció de l’Estat és més difícil amb aquest sistema.

Conclusió de les tesis polítiques de Locke: 

Locke postula l’existència de drets divins anteriors a l’Estat, i per això aquest haurà d'estar limitat a la protecció dels drets preexistents a les normes polítiques. Els éssers humans es posen d’acord per a legislar, que és el poder més important, creant així les lleis que tenen com a finalitat garantir el respecte dels drets humans, que ja existien en l’estat de naturalesa, però que no podien defensar-se justament. Hi ha una llei natural inscrita en els cors (o en la raó) de tots i totes que ens dota de drets naturals, tals com el dret a la llibertat, la vida, la salut i la propietat. La finalitat de l’Estat és protegir i gestionar aquests drets. Per tant, l’Estat s’instaura per consentiment general, no per imposició del més fort ni per imperatius religiosos, car ni la força ni la religió no té cap legitimitat a l'hora de castigar a l’infractor, això és competència de l’Estat. 

Quan les autoritats incompleixen el mandat pel qual foren triats com a representants i responsables de mantenir i respectar ells drets, el poble té dret a la rebel·lió. Nosaltres som propietaris de la nostra llibertat i del nostre treball en el món. Quan treballem afegim alguna cosa a la realitat de la qual som propietaris. Aquesta afirmació té alguna relació amb les posteriors idees marxistes que afirmaran el treball com a títol de la propietat en tots els naixements de les societats. Per a Marx, els camps i terrenys per sembrar són propietat dels qui ho treballen, pagesos i camperols.   

Amb relació a la separació de poders cal esmentar l'aportació de Montesquieu. És un filòsof il·lustrat del segle XVIII, estudiós de les tesis polítiques de Locke. En la seva obra L'esperit de les lleis, Montesquieu ens diu que en tota organització política cal la separació dels tres poders: legislatiu, executiu i judicial. El poder legislatiu respon a la confecció i aprovació de lleis. El cos legislatiu és el parlament o congrés. El poder executiu s'encarrega d'executar les lleis; respon als ministeris. El poder judicial és l'encarregat de jutjar i en general impartir justícia en una societat. 

 Jean-Jacques Rousseau (XVIII)

                                                                                                              


Estat de naturalesa: Per Rousseau, l’home en estat de natura és bo i feliç. No hi ha indústria ni llar, per tant ni guerres ni lligams. Segons Rousseau, l'home és essencialmet bo. 

L’home en estat natural es mou per dos impulsos bàsics: l’amor a si mateix i la compassió que el lliga a compartir els sentiments dels altres. L’home en estat de natura és el bon salvatge; un ésser innocent, generós, compassiu, honest amb què fa, no hi ha separació entre el que és i el que sembla; no necessita màscares. Viu amb escasses necessitats i és de passions assossegades. És un ésser mancat de grans desitjos, de grans necessitats i, per tant, mancat de grans vicis. Sap viure en l’àmbit natural, amb harmonia, amb plena interacció amb la natura.

Tanmateix, en les èpoques d’escassos recursos el bon salvatge va haver d'enginyar-se-les per sobreviure, es va arreplegar en tribus o col·lectius abandonant així l’estat natural. Els individus es va associar posant les voluntats individuals al servei del bé comú.

"Mentre que els homes s'acontentaren amb llurs cabanes rústiques, mentre que es limitaren a cosir llurs vestits de pells amb espines o arestes... mentre que no s'aplicaren sinó a obres que podia fer un de sol i a arts que no necessitaven del concurs d'algunes mans, visqueren lliures, sans, bons i feliços tant com podien ser-ho per llur natura... però des de l'instant que un home hagué de menester l'ajuda d'un altre, des que hom s'adonà que era útil a un sol obtenir les provisions de dos, va desaparèixer la igualtat, es va introduir la propietat, el treball va esdevenir necessari... "

Pacte o home històric: Amb el pacte, el bon salvatge perd l’estat innat d’innocència per potenciar el seu egoisme al màxim: neix així l’home en societat; el que Rousseau anomena l’home històric. L’home històric ha perdut la bondat original, la societat fa que els homes cerquin satisfer desitjos impossibles a tot preu; impulsats per la cobdícia  es tornen egoistes, i amb això depravats i hipòcrites. L’home històric necessita màscares que ocultin la seva degradació i les seves reals intencions, i per això s’afanya a aparentar cortesia i aparença ocultant, adormint i, fins i tot, aniquilant la vertadera naturalesa humana.
La civilització és portadora d’ambicions i de guerres, dirà el filòsof, car són dues creacions humanes que no existien en estat de naturalesa. Ambdues són causades per la invenció mare de tals mals: el dret a la propietat. Quan les persones deixen de ser nòmades recol·lectores, per a assentar-se com a camperols agricultors, acotant territoris extensos defensats amb tanques i filferro espinós, comença el conflicte i el motiu de les primeres guerres. 

Estat basat en la democràcia directa: Rousseau afirma que la vertadera intenció del pacte és la preservació de la bondat natural, per això ens cal un Estat que recuperi la moral del bon salvatge. Cal que les nostres lleis i hàbits educatius vagin dirigits a recuperar el que es pugui d’aquella llibertat natural plena de bondat, honestedat, generositat i compassió.

El millor sistema polític és la democràcia directa, no representativa. Aquesta democràcia demana la presència física i directe dels ciutadans. Cal que es pugui votar personalment totes les opcions. No hem de votar persones perquè ens resolguin els assumptes, sinó que hem de ser nosaltres qui hem de resoldre els assumptes, i tot seguit votar persones perquè els gestionin i els administrin.

Rousseau afirma que el pacte entre homes s’ha de fer amb la intenció primordial d’afavorir la satisfacció de la voluntat general. Cada un de nosaltres posa en comú la seva persona sota la direcció de la voluntat general com a membre o part indivisible del tot. Aquest tot té com a objectiu la creació d’una justícia social orientada a recuperar la llibertat natural. Per tant, les virtuts del bon salvatge només es veuran limitades pel consens general representat en assemblees populars i directes.  

Rousseau concilia d’aquesta manera la llibertat natural amb la llibertat civil.

Si l’home és essencialment bo, per què les societats són germen de vicis i corrupció? No hauríem de construir per natura societats també bones?

Per entendre la resposta de Rousseau faré una comparativa entre la tesi del filòsof i aquell fragment de l’evangeli en el qual se’ns explica, a grans trets, el següent: en un primer moment de l’existència humana, el primer home i la primera dona viuen plegats en situació de plena felicitat. Són dos éssers innocents, generosos, no tenen grans necessitats ni lligams, la seva llar és la naturalesa en tota la seva extensió; tot és de tots dos i tot ho comparteixen; no hi ha disputa ni conflicte; la felicitat, com en un somni, els vetlla dia i nit en perfecta harmonia, pau i virtut. Sense cap mena de dubte així ha de ser el paradís cristià. Però, malauradament, un dia la temptadora Eva, mare de totes les fèmines, indueix Adan a pecar amb el tast prohibit de la curiositat. El que ve tot seguit tots ho sabem: déu en la seva infinita paciència condemna la humanitat prometent a tort i a dret  sang, suor i llàgrimes per sempre més. Bé, si volem ser racionals cal entendre que déu va actuar lògicament, doncs, no hi ha pitjor pecat contra el poder d'aires absoluts que la llibertat de pensar i la voluntat de saber.

Pel que fa al bon salvatge de Rousseau, que és el que ens interessa, representa, com ja mig veiem, l’Adam i Eva abans que la filosofia els temptés. Representa l’home i la dona en estat de naturalesa on no hi ha altra feina que desplegar la natural bondat. Es guien per dos impulsos bàsics: l’amor a si mateixos i l’amor als altres, és a dir, la compassió. Són honestos, generosos, sincers, no tenen lligams, i les escasses necessitats les satisfan, totes elles, amb assossegada passió. Segons el bon Rousseau, així som tots, en essència.

Ara bé, aquesta primordial harmonia s’ensonyarà aviat pel necessari i vel·leïtós esdevenir del temps. És cert que la naturalesa propicia èpoques de bonança i comoditat, però, tot sovint, també escampa l’escassesa, la fretura i la malaltia, i és a llavors quan cal espavilar-se i enginyar-se-les com calgui per sobreviure; és a llavors quan hom s’arreplega en grup, col·lectius o tribus i es fa fort enfront el natural enemic comú. Fabrica armes i aprèn estratègies de caça només realitzables en equip. Construeix poblats i estableix normes de convivència i, a poc a poc, abandona ,d’aquesta manera, l’estat de naturalesa. Les poblacions avancen i es sofistiquen i la interacció humana també; apareixen formes d’ordre social que desperten temptacions de poder i riquesa en el si de la nostre llibertat natural; en conseqüència, ocultem amb la hipòcrita màscara la bondat essencial usant-la només com esquer per aconseguir el bé propi. Els nostres dirigents, sempre afamats i seduïts pel poder, es deixen arrossegar per la temptació de la riquesa i l’inevitable corrupció. La propietat privada es converteix en un dret no abastable per tothom, i la desigualtat social en lògica conseqüència.

Bé, el paral·lelisme es veu clar entre el relat bíblic i el discurs roussonià: som bons per natura, però també  vulnerables. Som essencialment virtuosos, però potencialment viciosos.

Sortosament, Rousseau no és tant forassenyat com per deixar-nos sense remei en aquest estat de societat viciosa i perversa. A l’igual que déu, ens brinda la possibilitat de recuperar el paradís perdut, si més no, en bona part. Afirma, el filòsof, que existeix la probabilitat de regenerar la moral del bon salvatge si fem servir la bona voluntat en l’intent d’harmonitzar individu i societat. Ell anomena aquest projecte: contracte social. L’esperit de llur contracte es base en una educació nodrida d’essència solidària i responsabilitat política. Una educació fonamentada en el desplegament de les virtuts essencials dels homes, i una política fonamentada en el dret a triar directament i democràticament els nostres destins. 

Nicolau Maquiavel

El renaixement

La civilització grega és ja història, també la romana, i tots els coneixements científics i filosòfics d’antany foren guardats amb pany i clau entre els murs de la cristiandat. Tanmateix amb l’escolàstica aquests coneixements són lliurats al poble i els ciutadans nodrits de coneixences inicien la revolució intel·lectual: és el renaixement. Hem d’entendre el Renaixement com una ruptura envers els sabers escolàstics i una recuperació dels coneixements de l’antiguitat. Els models socials, polítics, científics i estètics de l’era antiga seran reconquerits i emmotllats als temps moderns; Galileu i Copèrnic són el liderat de la revolució científica. I aquesta, la ciència, es converteix en el vertader camí de la veritat. Tots els àmbits del coneixement reben influència científica; en l’art els artistes del renaixement busquen la bellesa matemàtica, proporcionada, simètrica; els canons de bellesa de l’antiga Grècia: la taxikaisimetria; simetria i proporció; Leonardo da Vinci és el gran exponent d’aquesta tendència estètica. Recordeu el Homo quadratus. En filosofia Descartes elabora un discurs de caire deductiu. Floreix també la tendència Utòpica; és a dir, alguns  intel·lectuals recuperen la iniciativa platònica d’imaginar i confeccionar societats perfectes, utòpiques. Els principals exponents seran Thomas More, Campanella o Bacon. I en política Maquiavel inaugura la ciència política moderna, inspirada en l’antiga República Romana.   

Som el segle XVI, i en l’àmbit polític Maquiavel formula una nova perspectiva política, vegem-la no sense abans fer una petita referència a la seva vida.

Vida i obra

Nasqué el 1469 a Florència. Allí fou secretari de la República que durà 12 anys. Una República instaurada com un parèntesi en el regnat dels Mèdici. Fou també conseller de Lorenzo de Mèdici, el Magnífic. 

Maquiavel va exposar els principis de l’acció política en les seves obres El Príncep i Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi perquè servissin de guia als governants. 

La política científica de Maquiavel

Afirma que el fonament de tot règim polític ha de ser la conservació de la unitat social i la conservació de la identitat de la comunitat.

Basant-se en l’estudi de la història i l’observació dels esdeveniments Maquiavel pressuposa acceptar una regularitat en els afers humans; per a  ell, unes lleis universals que regeixen els canvis polítics i conformen una mecànica del poder. Atenent aquestes lleis es pot orientar els governants d’una manera científica, per tant efectiva.

Una de les regles fonamentals en ciència política és que tota civilització o ciutat tendeix amb el temps a la degeneració i corrupció dels habitants i institucions que la formen. Per tant el bon governant té com a funció cabdal el manteniment de l’ordre social i polític en contra d’aquesta tendència natural.

Els consells en l’art de governar

Els consells en l’art de governar apunten objectius: definir les qualitats del príncep, les formes com cal governar, i què cal fer per a mantenir-se en el poder i ampliar-lo.

Conquistar el poder:

- Per la força o les armes.

- A través de la intriga, la por i la inseguretat.

- Suport del poble i revoltes populars.

Un cop al poder:

- Pot fer servir la violència contra tot enemic del poder.

- Exèrcit nacional ben proveït i organitzat.

- No justificar mai l’ús abusiu de l’exèrcit: això seria tirania.

 Maquiavel volia unificar Itàlia seduint les masses principals, conquistar la millor defensa i adquirir noves extensions.

El sistema polític

L’home, diu Maquiavel, és essencialment egoista; obra per por quan no té cobertes les seves necessitats, i per ambició quan les té cobertes. Davant aquesta llei universal el Príncep (el Governant) ha de trobar fórmules que assegurin l’estabilitat social i impedeixin la corrupció. Per tal de garantir això cal que el Príncep dicti unes lleis que obliguin sota coacció a què tots els ciutadans compleixin els deures previstos en seguretat i harmonia. Cal que tots els ciutadans actuïn en vistes al bé comú. Aquestes lleis, el legislador les ha d’elaborar atenent a la llei antropològica que afirma que l’ésser humà és per natura egoista. Cal que el príncep vigili i corregeixi la tendència natural de l’home al desordre i asseguri així una comunitat moral, és a dir, una societat on cadascun dels ciutadans actuï pel bé de la comunitat que és al capdavall el seu propi bé.

Si l’home, per la seva natura egoista, tendeix irremeiablement al caos social, quin és el millor sistema de govern? Per a Aristòtil n’hi ha tres de legítims: la Monarquia, l’Aristocràcia i la República o Democràcia no demagògica. Per Maquiavel, i en virtut de la llei natural, l’Estat ha d’assumir una estructura política basada amb els tres sistemes polítics aristotèlics. Maquiavel afirma que en una mateixa ciutat o societat han de cohabitar les tres formes polítiques en una mena de relació de poders, en què uns vigilen que els altres no sobrepassin les seves competències o jurisdiccions.

Afirma el filòsof que en una mateixa societat o polis (ciutat) hi ha d’haver un principat, és a dir una Monarquia forta, amb poder suficient per fer-se respectar i controlar les altres forces polítiques. Hi ha d’haver també una Aristocràcia, és a dir uns pocs governants legítims, triats pel poble per ser representats en una Democràcia que exigeix el respecte de les decisions de la majoria.   

La funció religiosa

Els  principats eclesiàstics, un cop conquerits és defensen sols, ja que són defensats pels antics costums religiosos, els quals, mantenen els prínceps en el poder, actuïn com actuïn. No necessiten exèrcits perquè són sostinguts per causes superiors que cap ment humana no pot copsar. Són exaltats i mantinguts per la fe i el temor de Déu, i per la convicció popular generada per la representació de la bondat. Tot aquell que intenta discutir o qüestionar  la legitimitat de l’església és automàticament acusat d’infame ateu, i condemnat de presumptuós o foll.

Les religions han d’ocupar un lloc prominent en l’Estat, no a causa de la seva veritat, sinó com a factor de cohesió social. El príncep ha d’estar per damunt de la moral religiosa, aquesta és atorgada al poble obedient, mentre que el príncep ha d’usar la intel·ligència i la manca d’escrúpols en allò que concerneixi als mitjans que apuntin als objectius més òptims.

La moral ciutadana i els casos excepcionals. La virtut del Príncep.

La moral del ciutadà es basa en el comportament més òptim alhora de cercar objectius comuns. I si l’objectiu és la supervivència i benestar de la comunitat alhora la moral cívica ha de mantenir-se sempre forta, sempre estable. Encara que per això calgui lleis coercitives; necessàries aquestes per evitar la tendència natural de l’home a caure en la immoralitat.

La moral és el vehicle del poble que ens porta a tots al bé comú i a la felicitat personal.  Ara bé, si la moral és bàsica per mantenir el benestar i l’ordre, cal entendre que és, des del punt de vista polític, necessària per al poble però no per al Príncep. La moralitat és exclusivitat del ciutadà, no del governant. De fet, el Príncep té el deure d’actuar immoralment si cal. Si per restablir l’ordre moral en la societat cal actuar amb mitjans o procediments immorals, el bon governant ho farà. Quan els fins són legítims i no queden altres mitjans per actuar que els immorals aquests s’han d’executar.

Per exemple; uns terroristes enemics del règim segresten una escola apoderant-se de vint ostatges, gairebé tots nens. El Príncep intenta negociar una solució conciliadora a través del diàleg, tanmateix després de moltes hores de discussions no aconsegueixen arribar a cap desenllaç positiu; alhora el príncep comença a prometre solucions que sap que no complirà, i idea un pla per entrar a l’escola i rescatar els nens tot i sent conscient que en l’operació morirà algun ostatge. Tot hi això el posen en pràctica amb el resultat de tots els segrestadors i quatre nens morts.

Per a Maquiavel el Príncep ha actuat correctament, doncs per restablir la moralitat a usat els mitjans necessaris. Per això a Maquiavel se li aplica tot sovint la màxima El fi justifica els mitjans. Tanmateix aquesta màxima mai la va pronunciar ell i és del tot injusta si se la treu de context. Quan el fi és legítim el Príncep pot fer us d’actes immorals; mitjans vedats sempre a l’ús del poble. Només el governant pot usar aquest tipus de mitjans i sempre quan ja s’ha esgotat tots els recursos morals possibles. Aquests mitjans són casos d’excepció o casos excepcionals; són mètodes només recorreguts en situacions extraordinàries. Prohibits al poble i només accessibles als governants.

Si la finalitat és bona, cal trobar els millors mitjans per aconseguir-los. Els mitjans s’han de tractar de manera purament objectiva; sense tenir en compte la bondat o la maldat. La ciència de l’èxit cal estudiar-la des de la perversitat o des de la virtut, tant és, el que compte és el benefici òptim o útil, tan bo pel sant com per al pecador. Això és vertadera justícia, i aquesta justícia qualificarà al final al príncep com a virtuós, i així ho jutjarà tot el públic. Els homes tendeixen a oblidar i a perdonar-ho tot  mentre en tinguin beneficis. Per això afirma Maquiavel que cal que el príncep faci el que convingui disfressat amb l’aparença de la virtut davant el públic ignorant.

Els homes, afirma Maquiavel, són egoistes, de naturalesa corrupte, per això cal una educació moral, doncs és més fàcil governar una societat virtuosa que no pas una societat indiferent a les normes morals. Una societat culta  i lliure d’opinió disminueix la hipocresia del poble i fa més clara la governació. El príncep que coneix el seu poble és un governant avantatjat, sap què pensa i com pensa la gent, i això el beneficia amb les decisions sobre quins mitjans cal emprar segons la situació.

Significa això que per a Maquiavel la política en certes condicions està per sobre de l’ètica. La moral es converteix així en un instrument fonamental de la política. El poder tot i no estar subordinat a les lleis morals necessita d’elles per mantenir una comunitat d’homes justos i activar una prosperitat ètica, cada cop més humana.  L’ètica no ha d’entendres com una estratègia política que té com a fi l’obediència i resignació del poble, més aviat cal entendre-la com una disposició de la conducta que ens permet aconseguir, a través de la llibertat i el respecte, realitzar les nostres inquietuds i somnis. I amb això el progrés de la societat. 

Per al filòsof el governant o Príncep ha de tenir voluntat per prendre decisions dures envers el poble i alhora presentar-se davant d’ell com un home just i virtuós.

Vol dir això que farà us de la virtut que li és pròpia com a Príncep: el que Maquiavel anomena virtut política. És a dir, un governant amb virtut política és aquell capaç de prendre les mesures adequades per mantenir-se en el poder i garantir la llibertat i igualtat dels ciutadans; ha d’estar preparat per encaixar els reversos de la Fortuna i ha d’estar sempre apunt per usar mesures extraordinàries, si cal, per  eliminar el més petit brot de corrupció.

El Príncep pot fer us de la seva naturalesa més cruel, pot recórrer a la bestialitat del lleó, i a l’engany i astúcia de la guineu. Tanmateix, si això ho realitza sense arteria i perspicàcia pot guanyar-se fama de tirà. Per evitar la mala fama ha de saber actuar simulant un innegable caràcter virtuós, doncs les virtuts ètiques, tot i que són perjudicials pel Príncep si sempre les respecte, són radicalment valorades pel poble.  

El Príncep ha de saber crear les condicions que varen impulsar l’esplendor de l’antiga república romana; nostàlgic d’aquell moment del passat històric, Maquiavel desitja una Florència fulgurant, lluminosa com fou Roma. 

Teoria del poder segons Michel Foucault 

El poder des del panoptisme.

Vigilar i castigar

El panòptic és el disseny arquitectònic de la presó moderna. S’eliminen les masmorres, els corredors sinistres, les cadenes i els panys monstruosos de l’edat mitja. Amb el segle de les llums, Betham dissenya un centre penitenciari nou, amb cel·les ben il·luminades i presoners ben visibles. Ja no es tracte d’oblidar els indesitjables, els folls i ganduls de la societat relegant-los a l’obscuritat, ara cal reconduir-los, disciplinar-los i transformar-los en ciutadans útils. 

Betham és el pare de l’utilitarisme. La seva visió del món l’empeny a concebre una figura arquitectònica, inicialment ideada per a les presons, en què els interns són sempre visibles i observats per una torre central on els suposats guardians vessen la persistent mirada a sobre dels closos sempre exposats. Ells no poden veure si hi ha algú a la torre central, però saben que la possibilitat existeix. Aquesta incertesa genera en ells un efecte psicològic d’autocontrol, d’autodisciplina. La incertesa, el desconeixement, la ignorància envers una mirada invisible, inverificable i sempre present reforça l’efectivitat del poder, que ara insereix el seu verí en les consciències dels internats. Reprodueixen personalment, en si mateixos, les coaccions del poder. Ells mateixos s’autoapliquen el poder de l’Estat utilitariste, reeducatiu i disciplinari. Recorda, aquesta pràctica, l’essència de la moral religiosa, coercitiva i desafiadora. Déu et veu sempre, sap què fas, i al final et premiarà o castigarà.

Foucault analitza el poder actual s’inspira en el panòptic per a desenvolupar les seves tesis sobre el poder. Afirma que la tècnica del panòptic va més enllà del seu ús als  centres penitenciaris; s’estén a altres institucions públiques i privades, clarament a hospitals, geriàtrics, escoles, empreses i, finalment a la societat sencera.  L’operativa del panòptic automatitza i desindividualitza el poder. La mirada invisible i sempre present desencadena la virtut obligada. Fins i tot els guardians que es passegen a prop de les cel·les individuals se senten també observats per la gran torre. Se senten també obligats a practicar la virtuosa disciplina de la digna professió. I si anem una mica més enllà, descobrim que també els vigilants ocults a la torre són també vigilats per aleatòries visites dels inspectors, que també ells mateixos hauran de lliurar informes, explicacions, de vegades supervisades per l’opinió pública, legitimada per la democràcia. El poder panòptic construeix un sofisticat aparell de control basat en els seus mateixos mecanismes: des de la torre central, el director espia tots els seus empleats que, alhora, aquests tenen a les seves ordres malalts, delinqüents, estudiants o obrers. D’aquesta manera, el director pot jutjar i modificar els mètodes dels seus empleats. Pot imposar-los-en de nous, per a ell més eficients, més òptims, més humans o més rendibles. I ell mateix alhora podrà ser observat per un inspector que sorgirà d’improvís. Però el dispositiu disciplinari no s’esgota aquí; finalment entre al joc el gran comitè del tribunal del món. L’esquema panòptic està destinat irremediablement a difondre’s en tot el cos social. A través del poder civil, els portaveus de les tantes denúncies ciutadanes s’inclouen en el poder panòptic vigilant als vigilants. Però, és clar, res s’esgota en aquest esquema, no hi ha final. Els servidors del ciutadà orfe també són observats. El periodisme és acusat per altres fonts periodístiques “més honestes” de lloros transmissors del poder polític i econòmic present. Els partits polítics a l’oposició denuncien les injustes gestions del govern, i aquests subratllen els interessos deshonestos d’aquells. El funcionament de base de la societat ve travessada i penetrada tota ella pels mecanismes disciplinaris. D’aquí ve que Foucault anomenés la societat moderna de societat disciplinària.      

Ja no és necessari, diu Foucault, recórrer a la força per a obligar el condemnat a comportar-se bé, ni el foll a tranquil·litzar-se, ni l’obrer a treballar, ni l’escolar a aplicar-se, ni el malat a sotmetre’s a les prescripcions; amb l’eficàcia coaccionadora del poder panòptic, la disciplina es converteix en falsa convicció, falsa i covarda, però eficaç i útil. Un fals sentiment de convicció es transforma en poderosa submissió, que fins i tot desperta una mena de deure moral en el subjecte, capaç d’induir-lo a denunciar a tot agosarat que no es sotmet. La pressió de la gran torre que observa, el gran germà que et mira i jutja provoca les accions precipitades dels subjectes que demanaran explicacions fins i tot abans de cometre cap falta o cap error. Cal matisar que no em refereixo al deure moral provocat per la raó kantiana, més aviat és un deure sotamagat d’enveja, odi o ressentiment. Un deure posterior al kantià.

El poder panòptic és polivalent en llurs aplicacions. És útil per esmenar els presoners, però també ho és en la cura de malalts o en l’instrucció dels escolars o moderació dels folls o motivació dels ociosos. Va bé per implantar utilitat i redistribuir cossos físics i productius allà on calgui, allà on siguin més útils i rendibles pels poderosos.

Veiem doncs en el principi panòptic un entramat de poders íntimament enllaçats. Tanmateix, els poders més poderosos en capitanegen uns quants a través de les seves properes influències. Tots els poders estimen els seus fins, i tots els fins acaben desembocant en el mateix oceà de cobdícia

L’equilibri de l’enllaçat acaba configurant l’esperit de l’ordre ètic social. Aquell que no s’integra posa en perill l’equilibri, fa trontollar l’ordre i trenca la docilitat pacífica. Fa un us dolent del seu comportament, no és positiu. De fet, l’esperit panòptic s’obstina en fer-se passar per la nova i progressiva forma moral de la modernitat, però, tanmateix, només és un ventall de tècniques polítiques i econòmiques; capitalistes i ideològiques. La democràcia apareix a l’escenari social com a expressió popular del fenomen panòptic. Els individus a través de la legítima democràcia acaben recolzant esquemes d’odre feixista com a Turquia amb Erdogan i Espanya amb el PP.  Amb el vot del ciutadà, tots han sortit reforçats. 

Vídeos 

9. La Psicoanàlisi

Freud

Va néixer el 1856 a Freiberg.

A París coneix el neuròleg Charcot que tractava la histèria amb un mètode basat en la hipnosi. La histèria és una disfunció nerviosa. A través de la hipnosi, Charcot aconseguia alliberar el pacient de la seva malaltia demostrant l’existència de malalties psicosomàtiques.

Això va inspirar a Freud en la seva investigació sobre l’inconscient.

Amb Breuer estudiaren la histèria utilitzant com a mètode una nova teràpia anomenada psicoanàlisi.

La psicoanàlisi esdevingué, a més a més d’una teràpia, tota una doctrina sobre la naturalesa humana.

L’inconscient

La concepció determinista de la seva època que afirmava que tot fenomen físic o psíquic no succeeix mai sense causa, esdevingué una premissa bàsica en l’estudi del comportament humà. Tots els nostres comportaments han estat generats per una causa, i moltes vegades aquestes causes són forces del subconscient. Motivacions que ignorem i no controlem.

Amb la descoberta de l’inconscient, Freud constata que l’home no sempre és amo de les seus pensaments, records i desitjos.  Una bona part de les causes que han generat el disseny dels nostres projectes de futur són inconscients. Aquests continguts inconscients són experiències que per la seva naturalesa desagradable han estat reprimides per la nostra ment; marginades a l’oblit i condemnades a les profunditats de l’inconscient on vaguen presoneres i ocultes. Tanmateix, aquestes experiències, tot i que no les recordem, existeixen i ens continuen afectant. Es manifesten en els somnis a través d’un llenguatge simbòlic, i en la vigília ens fan fer o dir coses de manera espontània que ens sorprenen a nosaltres mateixos. Aquests actes espontanis són els actes fallits.

 Els actes fallits es produeixen quan, per exemple, una persona diu una paraula volent-ne pronunciar una altra; és a dir, quan substitueix el missatge que tenia previst dir per un altre que sorgeix fruit de l’inconscient.

O quan escrivim una cosa distinta de la que teníem intenció d’escriure.

O quan llegim paraules que no estan escrites en el text.

O quan sentim paraules distintes del que s’està comunicant.

O quan oblidem una paraula o un nom que quotidianament recordem sense problemes.

O quan oblidem un episodi de la nostra vida que forma part del nostre passat immediat.

El que ens revelen els actes fallits són els pensaments ocults de l’inconscient que insisteixen a manifestar-se com els clams dels presoners.

El trauma i les pulsions

Les experiències oblidades pel seu caràcter insuportable són traumes. Experiències traumàtiques que la ment en un exercici de defensa esborra del conscient. Aquests traumes latents en algun racó de la nostra ment són la causa de les pulsions que són impulsos irracionals que es manifesten simbòlicament en els somnis o a través dels actes fallits. Per il·lustrar tot aquest entramat us posaré un exemple:

Imagineu que viviu en un palau on passeu feliçment la vida. Tanmateix, sense vosaltres saber-ho, sense que vosaltres en sigueu conscients, aquest palau amaga un subterrani amb masmorres on romanen tancats presoners. Aquests presos, de tant en tant criden, demanen pietat, volen ser redimits de les seves culpes. I tu, des de la teva cambra, els escoltes lleument, confusament. No saps què són aquestes queixes, ni saps d’on venen, però t’amoïnen i pertorben la teva felicitat. Aleshores, el neguit que això et produeix, t’empeny a comportar-te irracionalment, de manera impulsiva.  La cambra on vius representa el conscient; les masmorres són l’inconscient; els presoners representen els traumes i els seus crits són les pulsions.

 Quan les experiències són molt desagradables, la ment les reprimeix i les condemna a les profunditats de l’inconscient, però, aquestes experiències expulsades volen i demanen ser alliberades.

Si l’experiència oblidada és massa forta o insuportable pot provocar malalties nervioses com la neurosi.

Per tant, els actes fallits o lapsus són la manifestació d’un problema irresolt i reprimit que demana solució. De vegades els lapsus només són manifestacions d’un problema poc sever, però d’altres, són la manifestació d’un inconscient amb traumes greus.

Quan els traumes són severs les demandes solen ser insistents, ja que les pulsions demanen sempre una satisfacció immediata, ja que sinó, deixen al subjecte en un estat de dolor o neguit.

Una forma habitual en les persones amoïnades per l’inconscient és complir accions trivials, com anar de compres o anar al gimnàs de manera obsessiva. Hi ha casos en que els individus senten una fal·lera per la neteja o la pulcritud. Totes elles són formes de distracció que intenten insconscientment allunyar més profundament els traumes. 

Ara bé, la pulsió sexual és per Freud la més important en la determinació de les nostres conductes. Segons Freud la forma de saciar les demandes de l’inconscient més habituals en el subjecte es tradueixen en accions derivades per la natural recerca del plaer. Quan el dolor inconscient és molt alt, el subjecte intenta pal·liar-lo amb comportaments de naturalesa sexual. Masturbació compulsiva o violació en els casos més violents.

Un subjecte es converteix en violador quan intenta satisfer una demanda insistent que pel seu caràcter immediat topa amb el rebuig natural de la seva víctima. Aquesta experiència violenta i incontrolada acaba creant un hàbit necessari que l’anirà repetint com quelcom incontenible. 

La psicoanàlisi

La forma d’alliberar el malalt de les neurosis era la psicoanàlisi. Amb aquest mètode, Freud intentava retornar a la consciència els continguts de l’inconscient per desagradables que fossin. Inicialment ho va desenvolupar amb la hipnosi, i més endavant amb el diàleg íntim. A través de preguntes i respostes, més les interpretacions que feia dels somnis dels seus pacients, i prenent atenció als actes fallits que manifestava, Freud aconseguia desxifrar els missatges críptics de l’inconscient induint-los al conscient del pacient. Una vegada el malalt els recordava començava el dur procés de superació, i un cop els superava desapareixia  la neurosi.

Teoria de la sexualitat infantil

El concepte de sexualitat en Freud s’estén a tot allò que té a veure amb el plaer i les seves fonts.

Una de les novetats més destacades i controvertides de la teoria de la psicoanàlisi és l’afirmació de l’existència de l’instint sexual ja a la infància. 

Freud afirma que el desenvolupament sexual segueix diferents fases fins a l’edat adulta. 

La fase Oral

La primera fase és l’oral, on la font de plaer és la boca. El nen experimenta el plaer per la satisfacció de la gana que la succió de les mames li produeix. El fet de succionar el pit de la mare quedarà associada al plaer. D’aquí ve que l’ús del xumet relaxi de manera tant efectiva el nadó. La boca es converteix en la primera zona erògena.

La fase Anal  (De 1 a  3 anys)

Aquí el plaer es detecta en el control i descontrol de les necessitats fisiològiques. El nen descobreix el plaer que genera el control dels esfínters . El nen aplaça la defecació en un primer exercici de control que augmenta i allarga la satisfacció.

Apareix per primer cop l’autocontrol.

La fase fàl·lica (de 3 a 5 anys)

El nen descobreix els òrgans genitals com a principal font de plaer.  La sexualitat que fins ara era autoeròtica i parcial es torna objectal, és a dir, la relació de plaer va dirigida a persones totals. El pit de la mare ja no és l’objecte estimat en la seva individualitat; ara és la mare complerta l’objecte d’amor i desig. Apareix el complex d’Èdip: format per la suma de desitjos ambivalents, amorosos i hostils del nen/a vers els seus progenitors. El nen/a rivalitza amb el progenitor del mateix sexe per guanyar l’amor i atenció del sexe oposat, la mare en el cas de la nena i el pare en el cas del nen.

En el nen el complex d’Èdip no suposa un canvi de l’objecte d’amor, la mare és objecte de pulsió sexual i desitja conquistar-la, el pare es converteix en objecte de rivalitat i d’odi, de manera que fins i tot desitja

la seva desaparició. Però aquest rival és totpoderós i el pot castigar, llavors, davant la culpabilitat dels seus desitjos i fantasies de destrucció del seu rival, reprimeix el desig i renuncia a la possessió en exclusiva.

En la nena, segons Freud, la fase de complex d’Èdip es tradueix en el complex d’Electra. Aquí la nena desenvolupa ambivalència; interès pel pare quan constata la diferència de sexe, i veu la mare com a rival i la converteix en objecte de gelosia. En aquesta edat la nena intenta seduir el pare imitant les formes de seducció de la mare. Ballen davant del pare i intenten provocar tota l’atenció possible

La resolució del complex passa per la renúncia del pare com a objecte d’amor, sota la pressió de la por a perdre l’amor de la mare. La nena acaba identificant-se amb la seva mare, desitjant ser com ella.

Fase de latència (de 5 a 11 anys).

Identificació sexual, se supera el complex d'Èdip i el d’Electra. Es comença a desenvolupar el jo lògic i racional.

En la fase de latència el nen i la nena continuen preocupats pels aspectes sexuals, però d'una manera més serena i tranquil·la, sempre que els estadis anteriors s'hagin resolt bé. En aquesta etapa la pulsió sexual no és de cap manera protagonista, com si estigués adormida o latent.

 El jo i superjò es continuen desenvolupant a mesura que el nen/a adquireix més capacitat de solució de problemes en l'escola. Interioritzen els valors socials i culturals.

Fase genital (a partir de 12 anys)

La pubertat provoca el ressorgiment dels impulsos sexuals. Es desperten les pulsions sexuals. Primacia dels òrgans genitals i l'objecte de plaer és l’altre. Però ja no els progenitors, sinó subjectes de desig varis. En aquesta etapa de maduració sexual, els adolescents han d'aprendre a expressar els impulsos sexuals en formes socialment acceptables.

10. Les dones filòsofes

Al llarg de la història de la filosofia, pocs cops ens aturem a reflexionar sobre l’absència del gènere femení en el món de la saviesa intel•lectual. Ara bé, si féssim una retrospectiva seriosa de la història de la filosofia descobriríem que és ben palès el bell estol de pensadores de primera magnitud que han estat ocultades entre els murs dels prejudicis i la misogínia. Cal només posar-nos de cara a la feina i desenterrar la producció femenina per tal de poder valorar-la i aprofitar-la amb justícia. I és que, si no ho fem, ens podem perdre aportacions inèdites i meravelloses sobre el món i sobre nosaltres mateixos.

Les filòsofes de l’antiguitat: La sacerdotessa Diotima, la neoplatònica Hipatia, Aspàsia de Milet, l’epicúria Plotina.

Les filòsofes de l’Edat Moderna: Marie de Gournay, Anne Conway, Mary Wollstonecraft (mare de Mary Shelly)

Les filòsofes contemporàneas: Rosa de Luxemburg, Teresa Claramunt, Maria Zambrano, Simone de Beauvoir, Hannah Arendt, Judith Butler, Fàtima Mernissi, Victòria Camps, Adela Cortina, Irene de Puig, Marina Garcés entre altres.

Hipatia

A Alexandria a l’any 370 dC nasqué Hipatia (Hipàrquia). Filla d’un professor de filosofia, ben aviat destacà en matemàtiques, astronomia i filosofia. Sòcrates Escolàstic, historiador de la filòsofa, ens diu: “La bellesa, intel·ligència i talent d’aquesta gran dona varen ser llegendaris, va superar al seu pare en tots els àmbits del coneixement, especialment en l’observació dels astres.

Hipatia viatjà a Itàlia i Grècia on va rebre forces coneixements de filosofia. Tanmateix, el lloc on es va consolidar com una brillant científica fou en el Museu d’Alexandria, aleshores un de les principals centres  de formació filosòfic i científic de la nostra era. El museu gaudia de més de cent professors, i acollia periòdicament un bon nombre de professors convidats. Hipatia el va dirigir alhora que es dedicava a investigar i ensenyar matemàtiques, geometria, astronomia, lògica, mecànica i filosofia. Ocupava la càtedra de filosofia aconseguint que estudiants d’Europa, Àsia i Àfrica vinguessin entusiastes de rebre les seves ensenyances.

Sòcrates Escolàstic ens explica: “Va aconseguir un grau tal de cultura que superà, en molt, a tots els filòsofs de la seva època. Hereva de l’escola platònica de Plotí, transmetia totes les ciències filosòfiques a qui ho desitgés. Per aquest motiu qui anhelava pensar sàviament s’hi acostava des de qualsevol lloc del món”

Malauradament, els incansables prejudicis cristians marcaren un episodi més en la història de la crueltat humana. Obligaren a tots els acadèmics del museu a convertir-se al cristianisme sota coacció de pena de mort. Això significava renunciar als coneixements filosòfics i científics transmesos durant anys en el museu. Naturalment, Hipatia es va negar. El 415, quan ella deuria tenir 45 anys fou acusada de conspirar contra la vida del bisbe Cirili, i un grup de cristians exaltats assaltaren el seu carruatge, la llançaren al mig del carrer i, allí mateix, li arrancaren el vestit i li esquinçaren la carn amb afilades clotxes marines fins el darrer alè.

Mary Wollstonecraft

Mary Wollstonecraft fou una activista, filòsofa i gran pedagoga del segle XVIII, mare de Mary Shelley, i coneguda per ser l'autora de la Vindicació dels drets de la dona. És considerada una de les precursores de la filosofia feminista.

Rosa de Luxemburg

Rosa de Luxemburg, anomenada també la rosa vermella fou activista i teòrica socialista des dels setze anys, a Polònia i després a Alemanya. S'enfrontà als socialistes polonesos per la qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin.

Teresa Claramunt

Teresa Claramunt va ser una dona obrera que va lluitar durant els anys en què es forjava el moviment anarquista català. Ella no només va desobeir les regles morals destinades a oprimir les dones, sinó que va iniciar una teorització feminista que seria la base d’aquelles dones que van protagonitzar la Segona República i que van lluitar, després, contra el franquisme.

Hannah Arendt

Va néixer el 1906 i morí 1975. Alemanya d’origen jueu, emigrà als Estats Units a causa de la persecució nazi. L’any 1961 va assistir al judici contra Adolf Eichmann a Jerusalem. A causa d’aquesta experiència, la filòsofa va estudiar les causes que van afavorir les atrocitats de l’holocaust.

Escriu obres fonamentals en l’anàlisi i estudi del fenomen totalitari. Obres com La condició humana, Eichmann a Jerusalem o Els orígens del totalitarisme, són vertaders tresors filosòfics, cabdals per entendre la gran tragèdia del segle XX.

Afirma que els líders totalitaris consideren el totalitarisme com un moviment de l’esperit evolutiu de la història inalterable. Per tant queda legitimada la violència i el terror per tal d’aconseguir el desplegament i realització de la idea o destí de la història.

Arendt afirmava que en la gran màquina totalitària, els homes i dones que la configuren han suspès la capacitat de jutjar. Simplement actuen segons els criteris de la idea. Fan el que han de fer. Han renunciat a la llibertat individual a favor d’una seguretat col·lectiva absoluta. D’aquesta manera, el poder té control absolut sobre el moviment social i l’individu. L’individu forma part de la massa.

 Aïllament, solitud i vida solitària.

Hannah diferencia l’aïllament i la solitud amb la vida solitària, atorgant a cada concepte característiques distintes. La solitud apunta més a una situació d’impotència activa; no puc fer perquè ningú fa amb mi; i no per aquest motiu estic sol. Puc estar envoltat de persones sense que aquestes em tinguin amb compte. Es produeix un sentiment d’abandonament; les meves experiències íntimes no són de caire rellevant, els intents de creativitat i aportació nova al món o a l’enitorn són desacreditades immediatament,  i finalment, per mi mateix, anul·lades. Només quan ja s’ha destruït la més elemental forma de creativitat personal, quan ja no queda res de l’espontaneïtat natural, ni res més del caràcter peculiar, i quan la capacitat d’afegir alguna cosa pròpia al món comú a desaparegut en el no res, només aleshores la solitud es manifesta insuportable. (Es refereix a la condició humana que sofrien els empresonats en els camps de concentració nazis).

En l’aïllament, l’home contacte amb el món en qualitat d’artefacte. Habita en el món com una peça del gran col·lectiu. No és aquesta la descripció d’una manera de viure? Pensem en les naus industrials, les feines a la fàbrica o empreses de gran infraestructura, tan perfectament estructurades i mecanitzades. Aquí els subjectes, que amb la seva acció les fan operatives, es desviuen en l’esforç de trobar-li sentit al seu treball. Consideren útils i importants les seves decisions, quan aquestes no escapen de la jurisdicció del sistema empresarial. Amb la seva responsabilitat i alguna nova aportació construeixen falses fantasies de llibertat i creativitat personal; tanmateix només aconsegueixen pal·liar l’aïllament del seu esperit.

Això és l’aïllament; es produeix a un nivell polític, ja sigui política d’un Estat o d’una empresa, política que implica moviment d’un col·lectiu. (Es refereix a la condició humana en la que es trobaven els homes i dones del partit o funcionaris del règim).

Per altre banda, la solitud respon més a l’aïllament jueu en els camps de concentració. Respon a una sensació intima i desplegada a la vida en el seu conjunt. Apunta a un estat de l’ànima on aquesta es percep sola, separada de tot i de tothom, on ja no et sens ni una peça més del gran engranatge  polític. Et sens desposseït de tot i no tens en el món un lloc reconegut ni garantit pels altres. Sé superflu, no pertànyer al món: això és la solitud.

Tampoc és la solitud el mateix que la vida solitària. La vida solitària és la vida del diàleg amb un mateix; no estàs sol, estàs amb tu. És la vida mística, la de la reflexió, l’autocomprensió. Mai estic tan ben acompanyat com quan estic sol.

No obstant això, la vida solitària està al llindar de la solitud. No hi ha perill pitjor que no comprendre’s a un mateix. Això és la solitud: ningú mai m’ha volgut comprendre, excepte un; i em va entendre malament. (Es refereix a la condició humana de l’home filòsof, de l’home lliure amant del coneixement i practicant de l’autognosis o la introspecció).

La banalitat del mal

No contempla el fet de pensar sense diàleg, el no pensar és de fet l’aïllament filosòfic. No pensar és fer sense enraonar, sense judici ni crítica. Una conversa amb un mateix entaulada en la consciència, això és pensar, rumiar. Però es pot actuar sense repensar els fets passats i sense pensar les conseqüències futures. Es pot actuar irracionalment com ara un mer engranatge d’un gran mecanisme ideològic. És aleshores quan s’instal·la la banalitat del mal. L’home banal actua com a mer acte d’actuar, sense judici ni crítica, sense odi. No cal ser antisemita per matar jueus. No és necessari odiar una ciutat enemiga per llançar-li bombes i massacrà innocents. La banalitat del mal no té causes. Una peça dentada d’un rellotge, no es para a pensar per què roda ni per què en fa rodar una altra, simplement compleix l’ordre mecànica.

La naturalesa humana és afany de coneixement; curiositat envers el món. L’home banal renuncia a reflexionar, deixa de banda el judici i l’afany crític, deixa, en definitiva, de ser persona. Quan hom fa això es converteix en un ésser sense humanitat i vulnerable de protagonitzar i executar els fets més malvats. I els duu a terme sense pensar, sense examinar, sense intenció. No se n’adona que neda en aigües de pura maldat. No n’és conscient, perquè la consciència és el continent del debat, del pensament, del diàleg amb un mateix o amb els altres, continent reflexiu al qual ell hi ha renunciat.

El Totalitarisme 

Durant l’Europa dels totalitarismes, els règims franquista, stalinista, el nazisme i el feixisme de Mussolini en foren els protagonistes històrics. Els encara avui simpatitzants d’aquests règims intenten desmarcar llurs ideologies de la realitat històrica, argumentant conxorxes mentals que, per la seva simplicitat, fereixen el sentit comú. És cert que foren graus de genocidi diferents, bases socials i culturals distintes, i nacions amb hegemonia històrica i geogràfica pròpia. Però, de fet, totes aquestes dictadures són en essència idèntiques. Comparteixen la mateixa base totalitària; estan configurades pels trets comuns que defineixen el totalitarisme; els elements bàsics es van repetir tant a Alemanya, com a Espanya, la Unió Soviètica i Itàlia. Aquests elements són bàsicament  la indiferència i arbitrarietat en l’assassinat dels ciutadans enemics del règim. Una educació basada en l’enaltiment de les virtuts nacionals, eliminant o tergiversant la matèria educativa com ara la història, la filosofia, la literatura etc, que no estiguessin emmarcats dins de la ideologia. I també l’element imprescindible de repressió i coacció individual i social: el terror. Un terror que s’instal·la en l’ànima de totes les persones fins a fer consciència que només estaràs salvat si pertanys i respectes la lògica del règim. Aquests elements van ser-hi presents des de l’inici fins al seu esvaïment. L’esvaïment dels quals tingueren causes diferents; la destrucció del règim per l’enemic en el cas alemany o la poderosa influència externa en l’exercici de la democràcia en el cas espanyol. La naturalesa de la ideologia demana permanència, vol aturar el moviment de l’esperit històric, la qual cosa és impossible, tal com ens mostra la realitat. No va ser la ideologia franquista la que ens va dur la democràcia, ja que com a tal, anhelava perdurar. Fou l’esperit democràtic instal·lat a Europa el que va empènyer fort.

Anem ara a aprofundir amb les característiques fonamentals dels totalitarismes tot afegint-ne i completar-les de manera més esquemàtica:

- Una política totalitària aspira a dominar tot el món. El comunisme, per la pròpia llei de la història acabarà, més aviat o més tard, apareixent per tots els racons del món. I sobre el nazisme... bé, només cal donar un cop d’ull a la història: la segona guerra mundial manifesta clarament l’intent de dominació nazi. La intenció de Hitler fou sempre la dominació total del planeta.

- En les polítiques totalitàries, la Idea està per damunt de qualsevol altre pressupost. L’objectiu de materialitzar la Idea justifica qualssevol mitjà. La idea col·lectiva sempre estarà per sobre de qualsevol sentiment personal.

- Es crea un somni basat en la idea d’un poder capaç d’eliminar de l’existència a un poble, cultura o raça. Un assassí deixa un cadàver present; el totalitarisme creu que pot assassinar i esborrar de l’existència física i històrica a qualsevol víctima. Es pretén esborrar tot rastre i record de la víctima fins a la destrucció total de la seva existència.

- La solució final. Eliminació total del poble jueu. Intent de posar en pràctica l’aniquilació absoluta del poble jueu. Si s’elimina tot rastre, les generacions venidores mai sabran que va existir un poble anomenat jueu. 

- L’arbitrarietat com a base del terror, i el terror com a base del poder. Al ser considerats races moribundes subhumanes, els jueus seran percebuts com un escalafó entre l’ésser humà i la bèstia. Igual que un nen aixafa formiguetes amb el seu dit sense apreciar cap diferència entre elles, així es contempla el jueu. No hi ha formigues més encisadores que altres, no hi ha cap tret físic o intel·lectual en el jueus que pugui despertar cap empatia en una raça superior. Aquesta pràctica basada en l’arbitrarietat a l’hora de triar qui viu qui mor produirà el terror en l’ànima del jueu, que haurà de viure en un estat sempre d’incertesa pel que fa a una possible supervivència. El terror generarà en els jueus un estat d’absoluta submissió. 

L’assassinat arbitrari és un homicidi impersonal, com el que mata un mosquit molest.

- Impossibilitat d’acceptar l’horror de l’holocaust. La majoria de la població europea no era capaç d’acceptar els camps d’extermini, ni tan sols les mateixes víctimes ho podien encaixar. No hi havia cap precedent que hagués arribat a tan elevat grau de crueltat.

- Negació de l’holocaust. Mai va passar. A Alemanya després de la guerra, els fets de l’holocaust es van enterrar com si mai haguessin passat. Encara avui hi ha qui creu que l’holocaust és una ficció. 

- Els homes normals no saben que tot és possible. David Rousset.

A la pel·lícula La llista de Schindler dirigida per Steven Spielberg, l’escena de la nena amb l’anorac vermell ens transporta al bell mig de l’holocaust. La nena transitant en el cor de l'horror només demostra que el poder de l’home pot ser més gran i aterrador que tot el que ella ha pogut imaginar i estimar, i que la humanitat pot fer realitat l’infern a la terra sense que els cels caiguin ni l’abisme s’obri.

Margaret Mead

L’antropòloga Margaret Mead en la seva obra Coming of Age in Samoa de 1928, ens explica la vida sexual dels adolescents a Samoa; ens diu que els joves samoans gaudeixen de gran llibertat sexual abans de casar-se. L’homosexualitat, la masturbació o la promiscuïtat són pràctiques sexuals que s’exerceixen sense prejudicis abans del compromís matrimonial. Una pràctica molt peculiar és l’anomenada moetotolo.

El moetotolo és tal com s’anomena al jove adolescent realitzant la següent pràctica sexual: El jove s’unta el cos amb oli de coco i, sigil·losament, s’esmuny fins a l’alcova de la noia. Sense fer soroll, el jove jeu amb la noia mentre ella dorm. Si la noia sorpresa no diu res i participa de la sexualitat, el noi se sentirà afortunat i podrà presumir de la seva gesta; però, si la noia s’ofèn i crida moetotolo!, el noi haurà de fugir avergonyit abans que els familiars l’enxampin. El moetotolo rebutjat serà menystingut pels seus amics i amigues, i quan surti l’ocasió  serà objecte de burla. Per tal d’evitar la vergonya i la humiliació és habitual que el moetotolo demani el consentiment de la noia i pacti amb ella la nit en la qual efectuarà la peculiar pràctica.

La figura del moetotolo ens recorda a les figures demoníaques de les llegendes medievals Súccubus i Íncubus. Però fixeu-vos que el moetotolo respon a la realització d’una fantasia sexual. Aquesta pràctica intenta portar a terme un joc sexual ben arrelat a la cultura de Samoa; en canvi, els dimonis medievals són la resposta repressiva a tal fantasia.   

 Sexe i Temperament

L’antropòloga Margaret Mead en la seva obra Sexe i temperament realitza un estudi sobre els rols sexuals en diferents pobles primitius. En el curs d’aquesta investigació podem comprovar com els rols de gènere home/dona varien segons els hàbits i costums de les tribus.

Afirma que la cultura assigna distints papers de conducte a l’home i a la dona. Ja de ben menuts els nens i les nenes són sotmesos a un ideal de conducte correcte segons hagin nascut amb vulva o penis. Margaret Mead ens diu que aquesta tradicional insistència pedagògica sobre com ha de comportar-se un home o una dona ha construït la ficció d’un temperament propi en cada sexe. El temperament de l’home és fred, orgullós, dominant, i en canvi el temperament de la dona és feble, sensible, submís.

Amb els estudis sobre els pobles primitius, Margaret ens adverteix que les cultures humanes no s’inclinen cap a una escala de comportament única. Afirma que la nostra cultura ha definit el temperament d’home/dona en funció d’un suposat contrast o oposició entre els dos sexes. Si l’home és el sexe fort, la dona ha de ser el sexe dèbil; si l’home és el racional, la dona ha de ser la irracional; si l’home és un esperit lliure, la dona ha de ser un esperit submís; si l’home és guerrer, la dona ha de ser conciliadora...

(Fixeu-vos que les religions han esdevingut clares amb aquest assumpte. L’exemple més clar és el taoisme. Tao significa el Tot (Univers), Unitat, i està dividit en dues forces: el Yin i el Yang. El Yin és el principi femení, obscur, representa la part que ens lliga a la terra, és la passivitat i l'absorció. El yang, d’altra banda, és el principi masculí, la llum, representa la part que ens lliga amb el cel, és l'activitat i la penetració).

Tanmateix, els temperaments que la nostra cultura considera naturalment masculins i naturalment femenins, difereixen dels temperaments d’altres pobles. La tribu dels arapesh creuen que dibuixar és natural dels homes, i la tribu dels mundugumo consideren que el fet de pescar és un atribut naturalment femení.

Margaret conclou afirmant que els diferents temperaments són produïts per les peculiars societats d’arreu, sempre singulars i pròpies. D’altra banda, si això no es té en compte i continuem considerant naturals els rols d’home/dona, el sexe femení sempre es veurà sotmès a un programa educatiu basat en la dominació masculina.

Margaret afirma que el mite de la masculinitat ha construït en els joves nois la idea que l’autoritat és un dret natural. Fins i tot una exigència de la masculinitat. Aquell que no domina la dona és menys home, un efeminat; en canvi, la noia que assumeix càrrecs de poder i domini és titllada de gallimarsot (dona que mascleja, tomboy, marimacho).

Els rols educatius han esdevingut en les nostres consciències com a trets naturals. S’han instal·lat en la consciència humana amb molta força; tanta, que fins i tot han estat capaços d’anul·lar les potencialitats i els talents de moltes dones i molts homes. El fet que els rols culturals dirigeixin la vida de les persones té com a inevitable conseqüència la limitació del desplegament natural i genuí de cadascú. 

Amb l’alliberació de la dona alliberem també l’home, ja que aquest també pateix les exigències de la tirania de gènere. Margaret és la primera a utilitzar el concepte de “gènere” com a producte cultural. En el gènere masculí hi ha molts homes que no s’hi senten inclosos. 

Simone deBeauvoir 

Simone de Beauvoir en la seva obra “el segon sexe” denuncia un sistema en què hi ha dues existències humanes ben diferenciades: el sexe dominat (referint-se a la dona) i el sexe dominador (referint-se a l’home). A favor de l’emancipació i en lluita contra l’opressió, la filòsofa afirma que la dona ha d’alliberar-se dels rols educatius i religiosos que la sotmeten en nom de “l’amor” etern. La dona no es pot doblegar a la voluntat d’un Déu creat a imatge i semblança dels homes, ni es pot doblegar a cap existència que menyspreï i condemni la seva.

El segon sexe

El llibre es divideix en dos volums:

1.      Els fets i els mites

2.      L’experiència viscuda

L’obra és considerada un assaig filosòfic fonamental del moviment feminista. Iniciadora de la segona onada feminista, és considerada un pilar bàsic del feminisme. Justifica la posició feminista des de tesis racionals. Tracta el feminisme des de una pluralitat de disciplines diferents: la biologia, la història, l’antropologia i la filosofia. Es pregunta: Què significa ser dona?

El seu discurs es pot resumir amb la frase:

“No es neix dona, una se'n fa”

Aquesta frase ve a dir que la dona és un producte cultural, una construcció de la cultura. Els trets que defineixen la feminitat, com ara la sensualitat, l’afecte, la sensibilitat, la inestabilitat emocional..., etc, són una construcció cultural realitzada per homes. Una construcció cultural que ha esdevingut en la consciència humana com una realitat natural.

En nom d’una suposada naturalesa femenina s’ha mantingut a la dona en una situació permanent de dependència cap a l’home. Dependència religiosa, moral, política, econòmica i, fins i tot antropològica (biològicament inferior a l’home).

“La dona ha de ser protegida per l’home. Per si mateixa no pot subsistir” Aquesta creença instal·lada en les persones com a tret natural farà de la dona un ésser dependent, inferior, necessitat, secundari (el segon sexe). La dona apareix en el món com una entitat necessàriament relacionada amb l’home. La dona queda definida com a relació amb el mascle: és mare, esposa, filla, amant o prostituta. L’home és el subjecte, la dona és l’objecte.

La religió, el mite, la literatura o la història a través dels seus relats han configurat una cultura masclista, dissenyada fonamentalment per homes. Els exemples masclistes en el món religiós apareixen des del gènesi fins als pares de l’església del segle IV.

Mireu-vos el mite d’Adam i Eva. La Creació d’Eva, el pecat i l’expulsió del paradís:

Inicialment Déu crea a l’home, llavors per fer-li companyia crea a la dona d’una de les seves costelles.

Si fem hermenèutica d’això, ho podem interpretar de la següent manera:

 Déu crea la seva imatge carnal: l’home. La dona és creada com a complement necessari de l’home; la necessita com a companyia. Després, amb l’expulsió del paradís, l’home necessita la dona per a procrear. La procreació queda lligada a la dona com a mitjà de generació i vetlla del nadó en els inicis de la seva vida.

Podem interpretar que la dona no és un fi en si mateixa, sinó un mitjà, un instrument al servei de l’home, que aquest sí que es pot considerar un fi en si mateix; un fi diví. La imatge mateixa de la naturalesa divina.

Aquesta interpretació atorga al sexe masculí una posició antropològica superior al sexe femení, contribuint a la gestació de cultures en les quals els homes són actors prioritaris en tots els àmbits de la realitat humana: àmbit polític, àmbit religiós, àmbit professional... La dona queda relegada a la llar, sempre de portes endins.

Podem considerar que les arrels religioses fonamenten cultures marcadament masclistes i patriarcals. 

A la bíblia, Sant Pau ens diu: "... L'home és cap de la dona, com Crist és cap de l'Església, cos seu, del qual és així mateix salvador. Que la dona, doncs, se sotmeti en tot al seu marit, com l'Església se sotmet al Crist . "

Un dels pares fundadors de l’església, Sant Agustí, per exemple, diu de la dona:

"És Eva, la temptadora, de qui hem de cuidar-nos és de tota dona ... No arribo a veure quina utilitat pot tenir la dona per a l'home, si s'exclou la funció de concebre nens."

"Les dones no han de ser il·luminades ni educades en cap forma. De fet, haurien de ser segregades, ja que són causa de insidioses i involuntàries ereccions en els sants homes."

Eva és l’expressió plàstica de la dona, la primera, la mare de totes. Una figura que es deixa seduir fàcilment pel mal i, alhora, fa servir la seducció com a instrument per estendre el mal a la humanitat.

Queda inevitablement estigmatitzada com a temptadora, capaç de portar-nos a la fatalitat.

Eva és maleïda per Déu. Parirà els fills amb dolor, i la menstruació (la sang) és interpretada com a símbol real del pecat original. L’estigma perpetu.

Aquesta idea associarà la menstruació amb el fet impur, que s’ha d’ocultar, i la dona amb el període no és digne, cal amagar-la, no pot orar. 

També ens parla dels mites atribuïts a la menstruació; ens cita a Plini el Vell: “La dona que menstrua agosteja la collita, devasta els jardins, mata les llavors, fa caure la fruita, mata les abelles, i si toca el vi, el converteix en vinagre”

El mite de la menstruació arriba als nostres dies: tothom sap, diu irònicament, que una dona amb la regla talla la maionesa.

Simone considera hipòcrita la religió: l’església autoritza els assassinats de les guerres i la pena de mort, però condemna l’avortament.

La història també ens mostra la vessant masclista de manera repetida, fins i tot en la revolució francesa: la gran feminista del segle XVIII Olímpia de Gouges fou guillotinada per reivindicar la llibertat i igualtat de la dona en el marc de la revolució francesa.

La història està escrita pels homes, ells han construït l’escenari on han d’habitar les dones; ells han dissenyat les lleis, els valors morals, les religions...  La presència de la dona en la història del món polític, religiós, artístic, científic i cultural en general és episòdic, relatiu, secundari.

Ser dona significa ser un bell objecte: 

A la dona se la mima, se la cuida com un gerro de porcellana, com un valor decoratiu o de mercaderia. Se li demana que es maquilli, es depili, es posi sabates de taló alt i vestits incòmodes. I en front d’aquestes exigències masclistes, la dona assenteix; complau el masclisme, ho aprova. La dona, molts cops, és còmplice de la seva situació d’objecte.

La dona ven la seva feminitat com a objecte de plaer per als homes: models, actrius de Hollywood, les meuques.

La dona compra la roba i les sabates que estan de moda per tal d’agradar el gènere masculí. Però, és important que la dona se n’adoni de la seva condició. Cal que prengui consciència; és el primer pas de la dona feminista.

“Meitat víctimes, meitat còmplices” diu Sartre (marit de Simone de Beauvoir)

Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir són els pares fundadors de l’existencialisme. L’existencialisme és la corrent filosòfica que afirma que l’ésser humà no és un ésser en si, sinó que és un ésser per a si. Vol dir que l’ésser humà no neix fet, sinó que es fa amb l’experiència.

La dona no neix, es fa. Malauradament, el gènere dona no l’ha fet la dona, la fet l’home. El gènere dona és una realitat adquirida, no natural, creada i reiteradament anunciada en el marc educatiu, pedagògic i tradicional pel sexe dominant i opressor: l’home.

La dona és educada per procrear i cuidar de nens, malalts i avis. L’educació cria nenes amb l’objectiu primordial de casar-se. El destí de la dona és el matrimoni.

Simone ens diu que el matrimoni instal·lat com a desig en la dona, és una trampa brutal. La dona en el matrimoni queda automàticament desposseïda de llibertat; no es pot desplegar com a persona, perquè el desplegament natural és el matrimoni, la maternitat i la vetlla de la llar.

Amb el matrimoni la dona no té independència econòmica; no pot abandonar la llar.

Per a Simone de Beauvoir el lesbianisme són experiències sexuals legítimes que, habitualment, les noies les fan servir com a primera experiència sexual. Tanmateix, també es donen com a reacció contra l’autoritat de l’home. Entre dones la simpatia, la dolçor i el respecte sexual és clar i està garantit; en canvi, sovint amb els homes es produeix una sensació de submissió, acatament i, fins i tot de violació. En els matrimonis de conveniència, la ignorància sexual d’ell i ella més la posició de superioritat que demana la cultura del mascle, i la posició de submissió que demana la cultura de la femella fan de la nit de noses un acte traumàtic. En aquestes condicions, la primera penetració i el desflorament poden convertir-se en la causa de la frigidesa femenina. 

 En l’obra El ser i el no-res, Sartre ens diu que la mirada de l’altre ens objectiva. Vol dir això que la mirada aliena em fa conscient de mi. Quan em miren em veig, em reconec com allò que soc. Es diu que la mirada de l’altre et despulla, et delata.

Simone de Beauvoir afirma que en la nostra cultura qui exerceix la mirada dominant és la de l’home. L’home pot mirar la dona en qualsevol moment del dia i des del lloc on vulgui. La mira des de la bastida d’una façana, des de l’altra vorera, des del seient de l’autobús... És la mirada del que pot, és una mirada de poder que penetra en ella incomodant-la. Ella ha de dirigir la mirada cap avall, mentre se sent objecte de qui mira i jutja. La mirada de l’home abasta el ser de la dona, i ella no pot fer res més que desviar la seva mirada cap al no-res. Aquesta escena quotidiana està ben normalitzada en la nostra cultura; de fet, sembla que tal comportament és moralment acceptat. L’home té el poder moral de mirar la dona lascivament, però la dona no. Què passa, diu Simone, quan la dona exerceix com a subjecte de mirada? Si és la dona la que mira l’home serà jutjada immediatament com a desvergonyida, impúdica, indecent o pecaminosa. És la mirada de la meuca. Per al subjecte masculí, la mirada d’un objecte femení ha de manifestar vergonya, fins i tot submissió. Però que passa quan l’objecte femení inexplicablement torna la mirada amb reciprocitat de poder? De sobte, la dona inverteix la mirada i qüestiona el lloc i l’autoritat de la posició masculina. La situació passa a ser escandalosa i ofensiva per a l’home, que intentarà protegir la seva suposada autoritat amb més força, i violència verbal si cal. De manera imprevista la mirada desafiant d’ella ha deixat al descobert que l’autonomia d’ell és il·lusòria.

 

En els nostres dies això ha canviat, però, penseu que només fa quatre dies que ha canviat. No baixeu la guàrdia.

Cal una rectificació històrica, una revisió general de l’aportació de la dona al món i una revisió del seu paper a la societat.

Ontològicament, la dona és igual que l’home. 

Judith Butler

Ella afirma que les categories home-dona definits des del supòsit heterosexual és un constructe humà que, si més no, cal revisar. Afirma que la definició de gènere funciona també com a dispositiu productor de subjectivitat. És a dir, les mateixes normes de gènere, són productores de consciència, de tal manera que tal normativa binària ens diu com ha de ser un home i com ha de ser una dona. El comportament de la dona i el comportament de l’home és un disseny que ens diu com cal sentir i quina és la conducte pròpia del teu gènere. Si ets un home has de mostrar-te com a tal, si ets una dona també. Però aquest mostrar-se al món és confecció humana, no hi ha cap essència ni cap imperatiu de la naturalesa que defineixi la forma de ser home i la forma de ser dona. Per tant, la categoria home-dona des d’una visió únicament heterosexual, necessàriament segrega, discrimina i exclou les catalogades com a minories sexuals.

La idea de l'existència d'un sexe natural organitzat en base a dues posicions oposades i complementàries sempre incloses dins la matriu heterosexual produeix una percepció o visió d'estabilitat. Aquesta visió d'estabilitat no la produeix la naturalesa, sinó l'ànim o l'ideal humà. La idea de masculí i la idea de femení designen formes de comportament, formes d'encaixar en el món, suposadament ordenat, però no per la naturalesa sinó per l'ésser humà, i per tant per instàncies creades, convencions com la religió o la política. Els ideals home dona han estat configurats com a heterosexuals, sense pensar que tal configuració ha estat construït sobre un supòsit no natural, i per tant inexacte.

Què passa quan algunes persones no se senten lligades a la definició hegemònica de gènere? Sabem que no viuen el seu gènere de forma intel•ligible per a tots els estaments polítics i religiosos, i sabem també que són més susceptibles d’agressió física o discriminació patològica. Quan diem que tots els subjectes humans mereixen reconeixement similar presumim que tots els subjectes humans són igualment reconeguts, però, què passa si el camp de l’aspecte no reconeix a tothom? Quins humans són reconeguts com a tals i quins no? Els que no compten amb l’aspecte hegemònic de gènere sovint pateixen el risc de ser estigmatitzats i rebutjats com a persones de ple dret.

Ens trobem que el reconeixement familiar o social és sovint, i per desgràcia, molt coercitiu; ara mateix, encara, descobrim que per tal de què les nostres vides íntimes siguin reconegudes ens cal casar-nos, i aquells que no volen formar part de la institució del matrimoni o senten que les seves vides amoroses o sexuals no s’ajusten al matrimoni i la família són ràpidament expulsats del marc moral correcte o del marc polític formal. Quantes parelles de fet, a l’hora de tenir fills, s’han sentit obligades a formalitzar llur relació. Si acceptem les normes dominants que delimiten el reconeixement del subjecte lliure, caurem en el parany immoral de marginar la coratjosa llibertat de triar autònomament el nostre camí amorós i sexual. Si acceptem la normativa dominant que regeix el reconeixement de les persones en una societat, inevitablement marginarem els transvestits, el poliamor, els treballadors sexuals, la poligàmia... i a tots aquells que comparteixen aliances íntimes inintel·ligibles per al discurs públic actual. El reconeixement moral i polític de la diversitat sexual és, encara, un repte, una assignatura pendent, un objectiu per colonitzar. 

Penseu que actualment el moviment LGBTI (lesbianes, gais, bisexuals, transexuales, intersexuals), han de lluitar sense treva contra les autoritats de la psiquiatria i l’assistència social que els estigmatitzen patològicament o els anul·len com a pares o mares legítims. Consideren que tals persones i les seves condicions sexuals o amoroses poden generar mals emocionals i psicològics en els nens i nenes en formació. De vegades les autoritats psiquiàtrica i religiosa treballen plegades fundant centres on intenten desprogramar els seus interns de la condició sexual o amorosa que senten. A través d’un programa basat en reiterades lectures de la bíblia i molta disciplina basada en la mimetització de les  conductes adequades, intenten suprimir la identitat sexual de l’intern. Es tracte d’un programa de conversió enfocat fonamentalment en anular els desitjos, anhels i esforços del moviment LGBTI, que l’únic que pretén tal moviment LGBTI és construir i dignificar noves relacions amoroses que fins ara eren criminalitzades políticament i estigmatitzades moralment.

drets matrimoni

Una de les contribucions més destacades de Butler és la teoria sobre la performativitat.

Però què és la performativitat?

Butler afirma que tot és cultural, ja que el subjecte està ficat dins d’alguna de les cultures existents, no viu en estat de naturalesa, no és possible. Habita inevitablement dins d’un marc cultural determinat, amb un llenguatge també determinat pel significat de les paraules que el configuren. El concepte gènere, sexe o identitat són conceptes que defineixen construccions culturals, no naturals. Totes les paraules i tots els significats de les mateixes són construccions humanes pròpies d’una cultura que poden coincidir o no amb altres cultures. Cada cultura construeix la seva pròpia realitat a través del seu genuí llenguatge. No hi ha res fora del text, afirmà Derrida. Però el text és mòbil, afegirà Butler. 

Els binomis jerarquitzats home/dona, masculí/femení no són ordres naturals binaries, sinó ordres culturals binàries, imposades per la cultura, no per la naturalesa. Les identitats humanes, allò que creiem ser, són performatives. No hi ha identitats naturals o prèvies, no hi ha essències que determinen la nostre identitat; per tant, nosaltres no expressem una identitat natural, sinó que actuem una identitat que podem creure natural. Imitem un model d’acció, imitem una manera de fer imposada culturalment. Això és una performativitat. Aquesta acció repetida una i una altra vegada, aquesta insistent imitació constant d’un suposat model natural, construeix la nostra identitat. 

Aquesta acció repetida de construcció d’identitat o gènere és una acció pública. Actuem davant de la mirada de l’altre; actuem davant del públic. La mirada de l’altre objectivitza la nostra identitat; ens obliga a ser allò que imitem ser. Ser home, ser dona, ser cristià, ser musulmà, ser hippie, ser gòtic, ser rebel... totes són maneres de ser que imiten un model de comportament cultural o subcultura. Són disfresses. Ara bé, aquestes disfresses són mòbils; podem deixar de ser catòlics i convertir-nos a l’islam, o a l’inrevés. Podem també deixar de ser dones per a ser homes.  Aquesta mobilitat del text identitari és molt rellevant, ja que indica que tal identitat no és essencial, no és natural, sinó accions lliures que podem triar. Sí que és ben cert, dirà Butler, que aquestes accions lliures són extremadament coaccionades per la cultura pròpia, però no totalment. Estem determinats per la nostra cultura, però no del tot. Podem plantar cara a allò que han fet de nosaltres els altres. 

Els subjectes tancats en la construcció cultural que els ha tocat viure jutjaran la seva identitat sempre com a natural, i no se’n sortiran mai. Només els que prenen consciència de la performativitat poden modificar més lliurement el seu sentir cap a altres horitzons moralment més amples i més inclusius.

 Butler, de la mà del filòsof Nietzsche, considera que l’oposició home/dona no procedeix de l’essència de les coses, però, tanmateix, hem acabat donant més valor moral a la idea o concepte home i a la idea o concepte dona que no pas a la persona concreta; per aquest motiu quan aquesta persona mostra un comportament que s’allunya de la idea solem menysprear-la, odiar-la, ignorar-la o compadir-la.

Spinoza (filòsof racionalista del segle XVII), en la seva obra Tractat de l’esmena de l’enteniment, ens diu:

< Afirmem i neguem moltes coses perquè aquestes afirmacions i aquestes negacions són conformes a la naturalesa dels mots, però no pas a la naturalesa de les coses; i si ignorem tal error prendrem fàcilment per veritable una cosa falsa >

La construcció d’una identitat no és una acció gratuïta o banal, ans al contrari, és molt real  i bàsica per una persona. El que pretén Butler amb el seu pensament és qüestionar els models culturalment establerts i heretats, qüestionar els conceptes fixes que ens manen lleialtat sense crítica, i obrir el ventall de variants existents amb el seu reconeixement moral i legal.   

Judith tv3

Fàtima Mernissi

Fàtima Mernissi, filòsofa marroquí, ens diu: el problema de les dones no està en les religions o en els textos sagrats, sinó en la tergiversació d’aquests textos que han portat a terme homes per tal de legitimar l’absència de drets de la dona i legitimar també la seva situació d’opressió. 

Després d'estudiar els textos alcorànics, Mernissi va concloure que no hi ha res a l’Alcorà que sigui discriminatori amb la dona. Ha estat una lectura històrica d’aquest, l'elecció d'uns hadits dels més conservadors enfront d'altres el que va provocar que la visió misògina s'estengués i s’instal·lés en gran part del món musulmà. No va ser el profeta Mahoma qui va començar a considerar les dones com a persones de segona classe, sinó altres homes després d'ell.

Si els drets de les dones són un problema per a molts homes musulmans d'avui, no és per causa de l'Alcorà ni del Profeta, ni de la tradició islàmica, sinó simplement perquè aquests drets entren en conflicte amb els interessos d'una elit masculina. No és només que hagin manipulat els textos sagrats, sinó que aquesta manipulació és una característica estructural de la pràctica del poder a les societats musulmanes.