ÍNDEX:
Averrois - Ramon Llull - Kant - Hegel - Wittgenstein
Averrois
El filòsof va néixer l’any 1126,
i morí al 1198. Era cordovès i musulmà, alhora que jutge, metge, polític i
matemàtic. Fou bon amic del califa del Marroc, fins que la seva profunda visió
filosòfica li va comportar l’acusació d’apartar-se de la vertadera veritat.
Això implicà la privació de les seves tasques intel·lectuals a la cort i el
posterior desterrament de la ciutat que
el va veure néixer: Còrdova.
Al llarg de la història, molts
són els exemples d’injustícia religiosa envers la filosofia o el coneixement.
Costa molt poc que el prejudici triomfi a la raó. Hipatia fou brutalment
assassinada pels cristians en defensar principis científics que podrien
vulnerar la fe. Sòcrates fou condemnat a mort argumentant que no creia en els
déus de la polis i corrompia a la joventut. Galileu fou obligat a abjurar de
les tesis heliocèntriques i retirar-se de la docència per sempre. Spinoza fou
excomunicat per la comunitat jueva i expulsat per la comunitat cristiana, i en
fi, aquest només és un fuent cop d’ull.
Front aquesta controvèrsia sempre
existent entre ciència i religió, el filòsof cercarà una conciliació.
Què passa quan, sobre una mateixa
qüestió, la raó em dóna una resposta i la fe me’n dóna una altra de diferent?
Cal refiar-se més de la raó? O
potser cal confiar més amb la fe? O potser hi ha dues veritats?
Averrois creu més amb la tercera
qüestió: hi ha una doble veritat; la veritat del creient i la veritat del
filòsof.
1. Teoria de la doble veritat
Tot en el món procedeix de déu.
Déu és la causa primera, el primer motor o impuls de creació de tot. I déu és
raó. Per tant, si déu és raó i tot procedeix d’ell, el món ha d’obeir a una
estructura racional. El món està regit per lleis naturals, racionals,
científiques. I com que l’ésser humà està proveït de raó, aquesta dipositada
per déu creador, pot descobrir i entendre aquestes lleis. Per tant, el que fa
el científic en la labor de desmantellar els misteris de la naturalesa és
aproximar-se de mica en mica a déu.
L’ésser humà s’aproxima a déu a
través del coneixement. Però també ho pot fer a través de la revelació.
La revelació divina és com una
il·luminació que rep l’ésser humà a través de la lectura de l’Alcorà. Del
llibre sagrat emana la llum que convertirà a l’home en creient, aproximant-lo
així a la veritat.
La veritat és la mateixa, és déu;
però s’hi pot accedir per dos camins: el de la raó i el de la fe.
2. Teoria de l’ànima
Aquesta qüestió, Averrois
l’aborda des de la teoria aristotèlica de l’enteniment agent i l’enteniment
pacient.
L’enteniment agent respon a la
nostra facultat de raonar, a la nostra capacitat racional, que res significa si
no l’omplim de coneixements concrets, reals, obtinguts en el transcurs de la
nostra vida. Aquests coneixements personals configuren l’altre enteniment;
l’enteniment pacient.
Un cop separat el cos de l’ànima,
l’enteniment agent sobreviu en l’eternitat, car l’enteniment agent participa de
l’enteniment diví. Déu és un gran enteniment agent dispersat per totes les
ànimes humanes. Tots tenim raó perquè participem de la gran racionalitat o
enteniment agent, que és déu.
I pel què fa a l’enteniment
pacient o coneixements personals, es mor i desapareix amb el cos.
Per tant, déu no coneix les
experiències personals, no coneix les coses individuals. Déu és facultat
d’ésser, però no conseqüència concreta. D’aquí ve que hi hagin injustícies en
el món. El mal existeix d’hagut a l’acció concreta dels homes i a la connatural
capacitat per triar entre actuar egoistament o actuar responsablement. Aquesta
capacitat és el lliure albir. Déu regeix el món, regula els esdeveniments
segons lleis racionals, però no controla els efectes concrets que aquells
causen.
Per exemple, si les lleis
climàtiques aboquen pluja sobre una església agredint l’estructura de manera
que causa l’enfonsament de la mateixa, en el moment que tres-cents fidels hi
oraven, podem dir que déu ha estat injust? Déu regeix les lleis climàtiques i
arquitectòniques que han generat cents de morts, però aquesta conseqüència
tràgica no pertany a la voluntat de déu. La voluntat de déu es mou dins de la
racionalitat, dins de les lleis. Ha estat culpa del egoisme o ignorància d’uns
homes que no varen revisar l’estructura de l’església i així preveure les
conseqüències.
Mireu doncs, com n’és d’important
el coneixement científic i com ens apropa a la voluntat racional de déu.
Coneixent millor a déu coneixerem millor el funcionament natural de les coses i
podrem preveure futurs esdeveniments.
 |
| La naturalesa està escrita en llenguatge matemàtic |
Ramon Llull
El primer
pensador català de la història de la filosofia del qual en tenim notícia és
Ramon Llull. De pares catalans, Llull va néixer a Mallorca l’any 1233. De ben
jove va entrar al servei de Jaume I el conqueridor servint-lo de patge. Més
endavant fou nombrat preceptor de l’Infant Jaume II, i finalment ostentà el
càrrec de senescal. El 1257 es ca casar amb la noble Blanca Picany, de la qual
va tenir dos fills.
El matrimoni amb
Blanca Picany fou de conveniència, i ell, pel que sembla, no n’estava gaire
d’ella; de fet, li feia el salt sempre que podia. La muller ho sabia, però
callava. Llull es va dedicar de valent a la vida cortesana i a escriure poemes
d’amor. Diuen que un dels nombrosos enamoraments fou la causa que produiria en
el jove Lluc el gir que el llançaria a la santedat i a la filosofia. El noi
passava nit i dia pensant en una donzella de qui n’estava ben enamorat, li
escrivia bells poemes i, incansable, li feia la cort tots els dies del món,
però ella sempre s’hi resistia i el rebutjava. Finalment, un bon dia, ella s’hi
va rendir i, ben aviat, mostrà al seu amant un secret que sempre havia guardat
amb molta cura i vergonya. Es va treure el cosset i deixà al descobert el seu
cos nu devorat per ferides i crostes. Els pits penjaven menjats per una
malaltia absenta de compassió i afamada gana. El poeta va tancar els ulls i
caigué de ple en una nova presa de consciència: la matèria, maleïda matèria.
Llavors esdevingueren les aparicions del Crist crucificat i el trauma es va fer
sublimació. Es dedicà en cos i ànima a viatjar pel món i a convertir infidels.
Va trencar amb els llaços familiars i desplegà les ales cap al món de la
filosofia. Va estudiar profundament el pensament de Plató, Sant Agustí,
Alexandre de Hales, Sant Bonaventura, Averrois etc. Va escriure obres en llatí,
àrab i, per damunt de tot, en català. Tenint el seny com a nucli fonamental de
la seva filosofia, elaborarà el pensament més ric i rellevant de tota la
història del pensament peninsular. Fou considerat el filòsof més il·lustre de
la corrent franciscana i l’anomenaren doctor il·luminat. Quan va tornar a
Mallorca fundà el col·legi Miramar, però la seva vocació evangelitzadora el va
empènyer a continuar amb la seva labor. Entrat en anys, es va traslladar a
Bugia en la recerca del martiri final, i gairebé l’aconsegueix. Els seus últims
dies els va passar a Mallorca.
Destaquem de la
seva gran obra: Lo Desconhort (Roma,
1295), Libre de Meravelles o Libre de Evast e Aloma, Libre d’Amic e Amat i Art de Contemplació (París, 1287-1289),
Art abreujada d’atrobar veritat
(Mallorca, 1271), Art demostrativa
(Montpeller, 1274), Art inventiva o Arts
inventiva veritatis (Montpeller, 1274), Taula
general (Tunis i Nàpols, 1293-1294) Arbre
de sciència (Roma, 1296), Arts
generalis ultima (Lió, 1305 i Pisa, 1308)
Cal destacar
també el Liber de ascensu et descensu
intelectus (Montpeller, 1304), Cent
noms de Déu (Mallorca, 1272) La
lògica nova (Gènova, 1304) i el Libre de
Contemplació en Déu (Mallorca, 1272), obra mestra aquesta, que fou
comparada reiteradament amb la Divina Comèdia de Dante.
El
pensament de Ramon Llull
Podem afirmar
que la seva obra magna emmarcada en el concepte Art es basa en la convicció de
què les veritats religioses poden ser demostrades per “raons necessàries”. Les
raons necessàries són raons lògiques demostratives mitjançant les quals es pot
refutar els errors pagans i demostrar les veritats de la fe cristiana.
El racionalisme
de Llull ve a afirmar que raó i fe coincideixen en essència. Afirma que les
dues vies d’accés directe a la veritat són la revelació i la mística, però que
també existeix la via de la raó com a mètode convincent. La ciència no és més
que l’expressió de la realitat, i l’art lògic de Llull és l’estructura racional
d’aquella. Realitat, ciència i art són tres aspectes d’una mateixa entitat
ontològica. Entenem doncs, que quan Llull ens parla d’art es refereix a la raó
lògica, i que aquesta és capaç de captar les entranyes de la realitat i llurs
interconneccions, i que aquesta realitat metafísica, racional i ordenadora de
tot el que existeix és alhora realitat, ciència i raó, o altrament dit,
veritat, coneixement i racionalitat, és a dir: Déu. Per tant, Déu és la
realitat fonamental i omnipresent, i arquetip perfecte de tot allò creat, en la
mesura que totes les coses del món o realitat física són l’expressió o ciència
de Déu. Qualsevol anàlisi profunda acaba descobrint la faç divina. El món és la
imatge o el reflex diví, i la naturalesa és com un llibre escrit amb raons
lògiques que són el llenguatge de Déu. La naturalesa, afirma Llull, està
escrita en llenguatge matemàtic. Segons ell, una lectura correcta de la
naturalesa física i humana acaba alliberant les mateixes veritats que les
revelades a la Bíblia.
Elabora una
lògica de caràcter existencial compresa entre dos límits: l’existència absoluta
o Déu anomenada majoritat existencial, i el no-res o minoritat existencial
absoluta. Entre les dues existències absolutes opera una gradació de conceptes
que corresponen a actes operatius concrets, que alhora es corresponen en
diferents gradacions dels ens de l’existència.
Parteix de la
base ontològica o Déu i els seus atributs. Llull afirma que la Idea de Déu es
configura a partir dels seus atributs o dignitats, que són quinze: bondat,
grandesa, eternitat, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat, glòria,
diferència, concordança, principi, mitjà, finalitat, igualtat. Aquests atributs
en el seu grau absolut constitueixen la naturalesa de Déu i també la causa o
raó del món. Ara bé, en el món els atributs es presenten en grau de semblança i
participació. Si els atributs són en Déu en la seva plenitud i perfecció, en
les criatures de Déu hi apareixen com a reflex imperfecte, per tant en més o
menys grau de semblança i participació amb l’atribut diví. Si la meva bondat,
tot i que imperfecte, s’apropa a la plenitud vol dir que jo sóc a prop de Déu;
ara bé, si la meva bondat s’allunya de la plenitud vol dir que jo sóc més a
prop del no-res que de Déu. D’acord amb la deficiència òntica de les criatures
caldrà afegir tres propietats més als atributs de Déu: contrarietat, majoritat
i minoritat. Aquestes 18 arrels són el fonament de l’estructura jeràrquica del
món, que Llull expressarà mitjançant els seus famosos “arbres”.
En la història
de les religions l’arbre simbolitza la vida, la representació arquetípica de la
realitat i del coneixement com també la unificació jeràrquica del saber.
L’Arbor Scientiae o l’Arbre de la ciència de Llull és una classificació dels
sabers unificat pel poderós tronc de la filosofia.
Partint dels
atributs divins o dignitats fonamentals, Llull elabora una mena de joc lògic
consistent en la combinació objectiva d’aquests per així deduir-ne noves
veritats. Ens recorda, aquesta combinatòria, a l’Ètica de Plató quan el filòsof
grec ens diu que en la pràctica excel·lent de la fortalesa, la temprança i la
saviesa neix una nova virtut: la justícia. L’articulació combinatòria dels
principis i deduir-ne de nous és el que en Llull anomena fer “càmeres”, és a
dir, fer agrupacions lògiques dins d’un sistema que té com a base les dignitats
de déu. Les dignitats divines són, per tant, la causa i arquetip de tota la
creació. Totes les coses creades participen en diferent grau dels principis
absoluts. És ben clara la influència que Plató va exercir en el pensament
metafísic de Llull; les “dignitats” exerceixen la mateixa funció que les Idees
de Plató. També Aristòtil es farà present en la doctrina lul·liana pel que fa a
les potencialitats de l’ànima. Segons Llull, l’ànima humana ve configurada per
cinc potències: vegetativa, sensitiva, imaginativa, motriu i racional. Afegeix
també als cinc sentits clàssics un sisè anomenat “afato” que ve a ser la
capacitat de comunicació o llenguatge.
En la teoria
mística, Llull afirma que l’enteniment humà pot arribar a transcendir
mitjançant la contemplació o el que ell anomena “ciència infusa”, que es
desenvolupa a través de cinc sentits espirituals o intel·lectuals: la cogitatio, que és la capacitat
intel·lectual que tenen els ulls de l’ànima per a captar realitats més enllà
dels sentits. El apercebiment, que
consisteix en comprendre les realitats intel·lectuals basant-nos en la
percepció sensible. La consciència,
que ordena la direcció de la conducta moral. La subtilesa, que es defineix com aquell enginy de la sensibilitat que
ens apropa al coneixement de la veritat divina. I el coratge, que és l’impuls que la voluntat necessita per a refusar
allò mundà i estimar allò diví.
El filòsof mallorquí ens diu que la mística és amor,
i que aquest amor és una poderosa voluntat que ens empeny cap al coneixement de
la veritat. La ciència i l’amor s’il·luminen mútuament per a mostrar-nos el
camí de la veritat, que al capdavall és déu, i déu és amor en estat d’infinita
plenitud. Si la ciència ens descobreix els misteris ocults de la naturalesa, la
mística els dota de sentit i valor.
Afegir per acabar que Llull creia fermament que l’adquisició
de les virtuts el alt grau és possible, i qui en gaudeix sent la necessitat de transmetre-les
als altres de manera cordial i pacífica. L’única guerra justa, deia, és la
guerra espiritual que hom lliura en la consciència, en el diàleg en un mateix o
amb els altres, i sempre des d’una posició filosòfica, és a dir, amorosa i
respectuosa amb el coneixement de les grans veritats.
Kant
1. Vida i obra
Immanuel
kant va néixer l’any 1.724 a Königsberg.
Va estudiar a la universitat de la seva ciutat fins a exercir-hi de professor.
Les
seves obres fonamentals són les anomenades tres crítiques: d’aquí ve que la
seva filosofia hagi estat qualificada de corrent crítica o criticisme.
La crítica de la raó pura, La crítica de la raó pràctica
i La crítica del judici.
Sobre
el caràcter de Kant es diu que era extremadament disciplinat. Entusiasta de la
revolució francesa, la va contemplar com la materialització dels ideals de la
racionalitat i l’inici del gran desig il·lustrat: llibertat i justícia.
Va
morir a l’any 1.804. a l’edat de vuitanta anys.
Completament
dedicat a la reflexió filosòfica, podem dir que a Kant el que l’amoïnava estava
comprès en aquestes tres preguntes:
Què
puc saber? Què he de fer? Què puc esperar, si faig el que he de fer?
Preocupacions d’àmbit epistemològic i ètic, però emmarcades en una pregunta
fonamental: Què és l’home?
En
l’home hi ha el misteri de la vida i el quelcom de la realitat. En l’home hi ha
raó i experiència.
2.
L’epistemologia de Kant
2.1 Conciliació empirisme i
racionalisme. Una qüestió pendent
Els
racionalistes afirmaven que amb els continguts innats de la raó (idees innates)
podem assolir un coneixement universal.
D’altra
banda, els empiristes negaven l’existència d’idees innates i defensaven que la
raó només pot operar amb el material obtingut per l’experiència; alhora,
experiència d’una realitat sempre canviant que només pot oferir coneixements
probables, mai fixes, absoluts i universals.
Amb
Kant es sintetitzen les dues corrents oposades. Recolzant als empiristes, Kant afirma:
és veritat que sense experiència no és possible el coneixement; ara bé, en
defensa dels racionalistes afirma que no tot és experiència. L’ésser humà no es
limita a rebre informació, a ser impressionat per la realitat, sinó que
construeix ell mateix la seva imatge del món.
Com
és el món? Tal i com el veu un gat? O potser és tal i com el veu un falcó? O
millor és tal i com ho veiem els éssers humans? De fet el món es representa als
nostres sentits de manera diferent a com es representa a la resta de les
espècies. El que nosaltres veiem, olorem, sentim i toquem no és tal i com és el
món, sinó tal i com ho capten els nostres sentits.
2.2. El gir copernicà de
Kant
Si
Copèrnic va capgirar la perspectiva científica que afirmava que la Terra era el
centre de l’univers (antropocentrisme), afirmant que la Terra és un planeta que
conjuntament amb els altres giren al voltant del Sol (heliocentrisme), Kant
afirma que la realitat no es mostra pura, tal i com és, a la percepció del
subjecte; sinó ben al contrari; és el subjecta el que s’adapta a les múltiples
i canviants peculiaritats de l’objecte. L’ésser humà neix amb unes estructures
o formes a priori que configuren la nostre percepció del món o de l’objecte.
Nosaltres veiem i sentim les coses del món en virtut d’una manera humana de
percebre-les.
Segons
Kant, l’experiència subministra el material sensible, però és l’enteniment qui
ordena aquestes dades sensorials i les fa cognoscibles. Les dades sensorials,
es a dir, imatges, gustos, olors, textures i sorolls, són captades pels nostres
sentits i enviades a la nostra ment. Aleshores, l’enteniment agafa aquestes
dades i les ordena, instaura enllaços lògics, els hi dóna forma i les fa
intel·ligibles a l’ésser humà. “sense l’aportació sensible, la raó és buida, i
sense la raó, els sentis són cecs”.
En
un bosc, un arbre perd una branca. La branca cau d’una bona alçada al terra.
Una vegada, la branca impacte contra el terra, si no hi ha cap ésser viu que ho
escolti, fa soroll?
La
resposta és no. No fa soroll. Per què? Doncs perquè l’impacte genera unes ones
que l’oïda capta enviant les dades sonores a l’enteniment; i serà l’enteniment
qui les transformarà en sons comprensibles per nosaltres convertint-les en el
que nosaltres entenem com a soroll.
El
coneixement, doncs, és possible gràcies a les idees o estructures a priori de
la sensibilitat que l’ésser humà imposa a la realitat. Aquestes estructures o
idees a priori són universals en tota l’espècie humana; venen amb nosaltres al
néixer.
2.3. La ciència i els judicis
científics
Els racionalistes afirmaven que un judici, per
a ser científic o vertader coneixement, ha de configurar-se per idees innates.
Les idees innates són els instruments del coneixement; amb elles podem mesurar
i analitzar el món.
Els
empiristes consideren que la veritat o falsedat d’un judici científic ha
d’establir-se recorrent a l’experiència. La ciència o el coneixement ha de
basar-se en qüestions de fet, han de ser comprovables empíricament.
Per
Kant, el judici científic ha de gaudir de les dues tesis anteriors: Ha de ser
universal i necessari, vàlid per tothom i per sempre com ho garanteixen les
idees innates (2+2=4, o “el tot és més gran que les parts”). I també, el
judici, ha de ser extensiu. És a dir, ha d’ampliar el nostre coneixement del
món, tal i com insinuaven els empiristes amb la necessària comprovació dels
fets (El Sol és el centre del sistema solar)
Per
a Kant, els judicis que satisfan aquests requisits són els que ell anomena:
judicis sintètics a priori. Sintètics vol dir que són extensius: amplien el
nostre coneixement del món. I a priori, vol dir que gaudeixen de validés
universal. Els judicis sintètics a
priori són els judicis propis de la ciència, propis de la física. En
conclusió, un judici científic ha d’ampliar la nostra informació sobre les
coses i, alhora, aquesta ampliació ha de ser vàlida per tothom i per sempre:
per exemple, si jo us pregunto, quina és la distància més curta entre dos
punts? Què em respondríeu?
La
resposta amplia el coneixement de les coses i, alhora és universal.
“La
distància més curta entre dos punts és la recta”. Això és un judici sintètic a
priori.
2.4. Crítica del coneixement.
Sensibilitat i enteniment
Kant
analitza la naturalesa, la funció i els límits de la raó. Només si sabem com
funciona la raó i fins a on pot arribar, podrem establir com és possible el
coneixement humà.
En
l’estètica transcendental, Kant
analitza la primera facultat que intervé en el procés del coneixement humà: la sensibilitat. La sensibilitat és la
nostre capacitat per obrir-nos al món, és la capacitat amb la que connectem amb
la realitat a través dels nostres sentits.
Totes
les espècies animals posseeixen aquesta capacitat, totes tenen percepció de la
realitat. Ara bé, aquesta percepció no és la mateixa per totes les espècies. Un
objecte no el veiem i sentim igual un humà que un gat o una abella. Tots el
veiem o sentim, però la percepció que tenim d’ell és en tots els casos
diferent. Front aquesta veritat, jo us pregunto: Com és aquest objecte
realment? És tal i com jo el veig, o és tal i com el veu el gat? La resposta és
senzilla: la percepció de l’objecte varia en base a la nostra condició
sensible. La nostra sensibilitat ens informa o ens mostra la realitat en virtut
de la manera que tenen els nostres sentits de captar-lo. Manera que és diferent
de les altres espècies. L’objecte tal i com és realment, més enllà de com ens
el mostra la nostra sensibilitat és quelcom impossible de saber. És el límit
del nostre coneixement. El que nosaltres coneixem és la percepció, és a dir
l’objecte filtrat pels sentits o, com anomena ell: fenomen. I l’objecte en si mateix, la cosa en si, és noumen, inaccessible al coneixement
humà.
Kant
diu que la nostre facultat sensitiva, la nostre sensibilitat, està constituïda
per unes estructures que venen amb nosaltres al néixer. Són estructures a
priori de la sensibilitat que ens capaciten per rebre impressions: fan possible
la percepció. Aquestes formes a priori
de la sensibilitat són l’espai i el
temps. Són a priori perquè són anteriors a l’experiència i determinen la
manera com podem tenir-la. Determinen la nostre manera de captar el món.
Què
vol dir que nosaltres captem el món segons l’espai i el temps?
Observem
primer la forma espai. Els éssers humans posseïm una objectiva forma
d’orientar-nos en l’espai. Tots projectem un escenari al món on n’és garantia
la nostra capacitat d’organitzar-lo o ordenar-lo. Tenim uns sabers innats que
ens procuren orientació i ordre en la percepció o escenari; tots operem en
l’espai distribuint-lo en segments que anomenem, a dalt, a baix, dreta,
esquerra, davant, darrera o línia recta. A aquests conceptes, Kant els anomena intuïcions pures a priori. Aquestes
intuïcions estan en nosaltres encara que no tinguin nom, i estan en nosaltres
encara que no tinguem elements en l’escenari. És a dir, les intuïcions pures
venen amb nosaltres al néixer abans de tenir cap percepció. La nostre capacitat
tridimensional de l’espai i la nostre capacitat per dotar-lo d’ordre és una
qualitat humana, que ens proporciona una manera de concebre la realitat. La
forma a priori de la sensibilitat espai és com un mapa en el qual hi sabem
llegir, el nord, el sud, l’est o l’oest; o orient o occident. Aquesta capacitat
en distribuir l’espai és una forma pura a priori. Si l’espai no estigués
ordenat difícilment obtindríem coneixement. Imagineu que no tinguéssim aquesta
capacitat, imagineu que som éssers sense aquestes intuïcions: no podríem situar
res en el món; no podríem fer indicacions.
Pel
que fa a la forma temps, respon a la capacitat d’ordenar els elements de la
percepció en virtut de la successió. Percebem els elements de la realitat
ordenadament, un darrere a l’altre, un després de l’altre. La realitat se’ns
presenta als nostres sentits en una seqüència ordenada on cada detall té el seu
moment. Aquesta sèrie tindrà un ordre diferent de continguts, però la seva
forma sempre serà la successió. Si no tinguéssim aquesta capacitat tots els
elements de la realitat percebuda se’ns presentarien al mateix temps, tot
alhora; seria el caos. No seria possible el coneixement. Per això som capaços
d’entendre el que anomenem, ara, abans o després. Encara que no existissin
aquests conceptes seguiríem entenen que una cosa està passant ara, o ha passat
abans o passarà després. Per això, Kant afirma que el ara és una intuïció pura.
Aquesta distribució ordenada dels successos és la forma a priori de la
sensibilitat anomenada temps.
En
l’analítica transcendental kant analitza l’enteniment.
L’enteniment és la nostre capacitat de fer judicis o de pensar. Segons Kant
aquesta capacitat és possible gràcies a les categories o formes a priori de l’enteniment. Les categories són
com conceptes buits, sense continguts però que necessiten ser omplerts pel
material que aporta la sensibilitat. El que fan les categories és analitzar,
agrupar i interpretar la informació sensible o impressions, per tal de ser
comprensible per a mi, és a dir, per tal de ser conceptualitzades per a mi. Les
categories són dotze: totalitat, pluralitat, unitat, realitat, negació,
limitació, substància, causa, reciprocitat, possibilitat, existència i
necessitat.
Una
vegada hem conceptualitzat els fenòmens podem relacionar-los i construir així,
judicis.
Posem
un exemple:
Un
subjecte mira aquest rellotge; immediatament, en el mateix fet de mirar-lo amb
la sensibilitat que tinc li proporciono al noumen o cosa en si, un escenari,
espai, i un moment en la successió d’impressions, temps. Gràcies a això
l’objecte se’m presenta així, tal i com el veig i el sento. Al mateix temps, la
impressió passa per l’enteniment on les categories el conceptualitzen. En
aquest cas li donen totalitat de rellotge de polsera, pluralitat de ser un de tants, de ser una
unitat autònoma, de gaudir de realitat material, de no ser una altre cosa, no
és un barret per exemple, té aquests límits, és un rellotge, al marge del
tipus. S’ha inventat per donar l’hora etc, etc. Les categories defineixen
l’objecte per ser quelcom comprensible, identificable per a nosaltres. L’hem
convertit en fenomen, o objecte de coneixement. I tota aquesta operativa, en un
moment. Ara que tenim el concepte rellotge de polsera, el podem relacionar amb
altres conceptes de la memòria per aconseguir judicis. Per exemple: aquest
rellotge de polsera està a sobre d’aquesta taula.
Però
que quedi clar, les categories només son continents que demanen ser omplerts
per la informació de l’experiència. Que la categoria de totalitat, pluralitat,
unitat, etc, es diguin així no vol dir que necessitin el nom. La necessitat
d’omplir-les la tindrem igual. I la informació que omple aquests conceptes
buits, la de ser aquest rellotge de polsera, me n’informa la seva realitat, me
n’informa aquesta impressió, que no poso jo, la posa ell. El que poso jo és la
necessitat d’analitzar, agrupar i interpretar la impressió rellotge: les
categories.
Conclusió,
el coneixement és possible gràcies a l’experiència que ens proporciona
informació sobre la realitat, però també gràcies a l’intel·lecte que és capaç
d’agafar aquesta informació i interpretar-la per donar-li sentit i fer-la
comprensible per a nosaltres els humans.
La
tercera facultat cognitiva és la raó.
Kant l’analitza en la part de la Crítica
de la raó pura anomenada La
dialèctica transcendental.
La
raó és la capacitat que tenim els éssers humans per fer progressar els
conceptes o judicis de l’enteniment cap principis més generals. Gràcies a la
tasca de la raó podem englobar tots els fenòmens subjectius procedents de
l’experiència interna per unificar-los en una sola identitat anomenada Jo o la idea de jo. O també som capaços
d’identificar la idea de Món com
aquella identitat d’on provenen tots els fenòmens de l’experiència externa. I,
també, gràcies a la facultat de la raó, podem agrupar tos els fenòmens, tant de
l’experiència interior com exterior, per unificar-los en una sola idea
absoluta: la idea de déu. Aquestes
idees són formes a priori de la raó o idees transcendentals.
Però
les idees han d’ésser enteses com a principis orientadors de la raó en la seva
tasca de cercar principis més generals. Per exemple, la forma a priori de la
raó Món m’empeny a agrupar tots els gats en una identitat diferent de les
altres espècies, fins a arribar a judicis generals com: tots els animals que
compleixen x característiques són gats. Configurant així el món dels gats. O la
idea de Jo agrupa sentiments x per afirmar: tots els que senten aquests
sentiments són enamoradissos i els que senten aquests altres són altruistes.
Si
fem això, si tenim la tendència d’etiquetar-ho tot és perquè la nostra
naturalesa ens ho demana. Segons Kant, degut a les formes a priori de la raó.
Tanmateix,
no cal confondre aquestes idees reguladores com idees objectives, reals.
Considerar l’ànima, o a déu com a realitats farà que la nostre raó traspassi
els seus límits per endinsar-se en somnis o il·lusions.
Per
tant, pel que ja hem vist, podem afirmar que la teoria epistemològica de Kant
nega la possibilitat d’un coneixement científic de la metafísica. Les idees
transcendentals són el fruit de l’ambició de la raó, que, respon a la natural
tendència humana a avançar cap a principis generals o absoluts. Aquests
principis absoluts no deixen de ser més que topes que la raó postula més enllà
del coneixement legítim: la metafísica travessa els límits del coneixement per
accedir a allò noümènic i incognoscible.
3.
L’Ètica o raó pràctica
El
coneixement no és res si no contribueix a fer més digne i moral la humanitat.
Què he de fer? Es pregunta kant. La resposta s’hi troba en el seu estudi sobre l’ètica
autònoma o formal.
Durant
tota la història les ètiques han estat materials; és a dir, ètiques amb
continguts morals que ens dicten com hem d’actuar per assolir objectius, com la
felicitat, la salut, o el cel. Però, aquestes, no deixen de ésser ètiques
interessades, doncs ens empenten a actuar bé en funció d’una recompensa. Ex.
Ajudo el pobre per guanyar-me el cel. Això no és ben bé un comportament moral,
doncs llur comportament no surt de la teva puresa com a persona, sinó d’un
interès que t’importa més. La recompensa t’obliga a comportar-te virtuosament,
però això no implica que la teva naturalesa o el teu caràcter gaudeixi de
consciència de bondat.
Les
ètiques materials determinen el camí a seguir: ens informen sobre què és o què
no és el bé i el mal, i ens exhorten a comportar-nos d’una determinada manera
en virtut d’una promesa o un càstig. “Fes el bé i aniràs al cel. Fes el mal i
coneixeràs la ira de déu”.
Per
Kant, la vertadera ètica ha de ser universal i autònoma.
Tots
els éssers humans tenim ètica, tots sentim la necessitat de cercar i trobar la
felicitat, i per aconseguir-la ens marquem comportaments amb els que creiem i
confiem. Els continguts de la nostra ètica solen ésser diferents a les dels
altres. Les filosofies, les religions, totes han apostat per uns comportaments
morals propis. La conseqüència ha estat una pluralitat infinita de propostes
morals, i tanmateix, encara que els continguts morals siguin distints, la
necessitat ètica en els éssers humans és inalterable i universal: tots la
tenim, està en nosaltres al néixer. Tots tenim ètica.
Per
aquest motiu, ja que l’ètica és universal en tots els éssers humans, Kant ens
exhorta a cercar una moral conseqüent amb la forma; és a dir, cal buscar una
moralitat vàlida per tots i per sempre, una moral universal. D’aquí ve que
formuli un imperatiu que ens empenyi a cercar un comportament categòric i
universal. Ell l’anomena imperatiu categòric, i el formula de la manera
següent: “Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps
voler que ella esdevingui llei universal”. Amb l’imperatiu categòric, Kant
estableix el requisit de la vertadera moralitat: ha d’ésser universalitzable.
Per tant, Kant no configura una llista de manaments morals que determinin com
hem d’actuar, sinó que estableix la forma que ha de tenir tota màxima per ésser
vertaderament moral: el teu comportament ha d’ésser transferible a tota la
humanitat. Si actues així has d’acceptar que tothom pugui actuar de la mateixa
manera. La teva conducte ha d’ésser bona i desitjable per tothom.
Per
exemple, suposem que algú enuncia com llei universal “mentir”. Si jo menteixo,
aleshores haig d’admetre l’autorització universal de la mentida: tothom
menteix. Ara bé, una màxima que pretengui ésser llei universal en relació a
mentir cau en la contradicció següent: quan menteixo el que pretenc és
enganyar, ja que la meva intenció és que creguin que el que dic és veritat; per
tant la norma universal de dir la veritat és bàsica i universal: tots esperem
que el que revela el llenguatge és la veritat; la veritat mana en el
llenguatge; està suposada en qualsevol diàleg. La mentida en canvi s’oculta en
la veritat. La llei universal “dir la veritat” està suposada, i ha d’ésser així
per poder mentir, i que la mentida sigui eficaç. Ans al contrari, si la llei
universal fos “mentir” ningú es creuria a ningú, la comunicació seria
impossible i el llenguatge perdria tot sentit.
Per
tant la llei moral és “dir la veritat” tot i que hi ha cops en que és necessari
mentir. Per exemple: Una mare en un llit d’hospital en els seus últims minuts
de vida pregunta pel seu fill. El pare, sap que el fill a mor en la carretera
venint cap el hospital, i tot i així s’acosta a la seva dona i li diu: “Està
aturat en un embús, però ja ve cap aquí”. Després la mare somriu i es mor.
Ha
obrat moralment el pare?
La
resposta és no. No ha obrat moralment, però ell s’ha vist a fer una excepció en
la norma per tranquil·litat de la seva dona i d’ell mateix. I sap que és una
excepció perquè sap que l’imperatiu categòric és dir sempre la veritat, per
això sap que és excepcional i que no s’ha de fer si no és en circumstàncies
extraordinàries.
Per
tant, encara que de vegades es menteixi “dir la veritat” segueix essent
necessàriament llei universal; llei moral.
Una
altra formulació de l’imperatiu categòric afirma Kant és: “Tracta tot ésser
humà, no com un mitjà, sinó com un fi en ell mateix”.
Això
significa que hem de tractar els altres tal i com ens agrada que ens tractin a
nosaltres mateixos. No com mitjans o instruments per satisfer els nostres
desitjos, sinó com entitats vives i amb consciència que busquen els seus propis
fins, el seu propi destí, la seva pròpia felicitat, com ho busquem tots. Això
vol dir que la nostra relació amb els altres no pot ésser egoistament
interessada, sinó compromesa d’igual a igual.
Per
a Kant, actuar èticament significa actuar de manera desinteressada, pel simple
amor al deure moral. Si estudio medicina, ho faig perquè vull fer-ho, perquè
una veu interior m’ho dicta: no per fer-me ric i poder comprar un vaixell, sinó
perquè m’agrada la medicina; perquè aquesta disciplina me la dicta una boca
interior. D’aquí ve el terme vocacional. El deure respon a la lleialtat cap a un
mateix, a un respecte interior que marca el teu destí i la teva realització i
felicitat personal, que és el teu vertader fi.
Per
exemple; en una barca hi ha dues persones que, de sobte, senten els crits
d’auxili d’un nàufrag. Els dos es disposen a socorre’l, tanmateix a un
l’empenta la idea de salvar-lo per així aconseguir el bé de déu, i a l’altre
l’empeny la convicció interior que té el deure de fer-ho. Quin dels dos actua
moralment? Només el segon ens mostra un comportament vertaderament moral, doncs
actua desinteressadament, en virtut de la seva lliura elecció de salvar-lo. El
seu deure s’imposa pel damunt de qualssevol coacció. El deure no s’ha
d’entendre com una convicció apresa, com quelcom ha estat ensenyat per alguna
realitat fora d’un mateix; sinó que és un element constitutiu de la naturalesa
humana que ens crida a actuar, però que en última instància podem decidir
escoltar o no aquest clamor del nostre cor.
Per
exemple: Una noia està enfilada a la barana d’un vaixell apunt de llançar-se al
mar amb la intenció de suïcidar-se. Un noi observa la determinació de la noia,
i s’hi acosta subtilment per darrere. Quan la té ben a prop li parla amb la
intenció de frenar la voluntat tràgica de la noia:
-
No ho faci – diu ell.
-
Aparti’s, no s’acosti més! - respon ella.
-
Va doni’m la mà, l’ajudaré a tornar a coberta.
-
No, quedis on és, parlo seriosament, penso saltar!
Aleshores
ell l’intenta distreure amb acurada xerrameca que fa que la suïcida es
qüestioni el convenciment de la seva acció. Tanmateix, ella s’hi revela i li
prega que marxi, però ell li fa saber que se sent obligat a quedar-se.
-
M’està distraient - diu ella -. Marxi d’aquí!!
-
No puc - respon ell -, em sento obligat. Si es deixa anar tindré que saltar per
ajudar-la.
-
No sigui absurd – exclama ella -, la caiguda el mataria!
-
Potser sí, però el que més por en fa és la temperatura de l’aigua.
El
noi sent el deure de salvar la noia, ningú l’obliga, ningú l’empeny a fer-ho, i
tanmateix ell lliurament tria obeir la veu del seu cor. “No tinc elecció”
apuntalarà al final. La seva fermesa i valentia al disposen a seguir allò que
li dicta la seva ànima, el seu cor, la seva naturalesa. Podria també decidir
fer oïdes sordes als clams del seu interior i fugí d’allà, rentar-se les mans,
però això és més propi dels cors febles i els covards.
Aquest
és un extracte d’una escena de la pel·lícula Titanic. L’heroi és Jack Dauson (Lonardo DiCaprio) i la suïcida és
la Rose (rous) o (Kate Winsler ).
El
cinema exemplifica forces cops la idea del deure moral. Exemples que em venen
al cap ara: Els set magnífics o Duel de titans. Però n’hi ha moltes més.
Quants cops hem vist en la pantalla com un home fuig corrents mentre sent els
crits d’auxili d’un company endarrerit: de vegades l’home finalment frena i
torna per ajudar-lo (el seu deure triomfa), però d’altres vegades, l’home que
fuig segueix fugin malgrat que el deure es converteix com un pes en la
consciència en forma de llast, que el covard se’n va lliurant amb plors i
fugisseres mirades enrere. I és que, anar en contra d’un mateix causa dolor, un
dolor dur i durador.
Parlar
de moralitat pressuposa acceptar que som éssers amb capacitat de decidir. La
llibertat de pogué triar entre fer el bé o no és una opció humana que
possibilita l’existència de la moral. No tindria cap sentit parlar de moralitat
si no poguéssim decidir les nostres accions.
Les
idees transcendentals Món, Ànima i Déu són indemostrables científicament,
tanmateix són útils per la moralitat humana. La raó no pot demostrar aquestes
idees, però les postula com possibles. Per exemple, la capacitat per decidir
les pròpies accions personals ens fan creure amb la idea de llibertat humana.
No podem demostrar la llibertat d’una manera científica, però actuem en la
creença que aquesta existeix. Actuen segons creiem que existeix la llibertat.
Igualment podem actuar en virtut de la creença en déu, o vivim segons creiem
que la nostra ànima és immortal. Postulem l’existència de les idees que ens
serveixen com a premisses del nostre quefer en el món. Però, aquestes són
postulats, és a dir, creences incognoscibles però diagnosticades per la nostre
raó.
Conclusió:
Conclusió:
Al
meu entendre Kant confecciona el fonament de l’Ètica sense implicar-se en cap
normativa moral explícita. Ens diu que la mateixa racionalitat humana ens dicta
la llei moral universal que ens guia de manera honesta; honesta cap als dictats
de la mateixa raó, per tant fidel amb la nostra naturalesa. Existeix en
nosaltres una llei, un imperatiu moral universal que obliga el total de l’espècie
humana, és per això autònoma, car emana de la nostra racionalitat i no de cap
entitat del més-enllà. No mentir, per exemple, és un deure, un imperatiu
categòric emmarcat en el propi sentit racional, per tant, comú de tots els
éssers racionals. I, tanmateix, tot i que la veritat és implícita en el llenguatge,
ja que la veritat s’entén suposada en la comunicació, podem mentir. En base a
la suposada llei moral de comunicar sempre la veritat, la mentida és possible,
i efectiu el seu engany, car no seria eficaç si no es contemplés en qualsevol
conversa la veritat com a imperatiu categòric o com a llei universal. El fet de
mentir trenca amb la forma moral, per tant sembla immoral, però Kant no jutja
el fet de mentir, ja que excepcionalment cal la mentida. El que l’importa a
Kant és subratllar la forma; el contingut el deixa a la nostra elecció o
llibertat. Ell ens fa veure que la mentida, de fet, reafirma l’estrenyiment de
l’imperatiu categòric. Mentim, sí, però en som conscients que enganyem; en som
conscients que ja sigui per pietat o per egoisme vulnerem una norma moral que
es revela en la nostra consciència o mala consciència, perquè ho sabem que
violem el deure. A Kant no l’importa el plaer o el dolor que pugui generar la
mentida en la nostra consciència, això és cosa de cadascú. El que Kant vol és
mostrar-nos el substrat de la moral, el fonament implícit en la mateixa
estructura racional, la causa metafísica que ha de dipositar llum en tota moral
material o normativa.
4.
L’estètica o la Crítica del Judici
Amb
la Crítica de la Raó Pura i amb la Crítica de la Raó Pràctica, Kant ens mostra
un profund dualisme en l’home: per una banda el món del coneixement amb les
seves estrictes limitacions i el seu determinisme físic: de la fisis només podem conèixer allò de què
ens informa la nostra percepció, més enllà de la qual és nomènic,
incognoscible. I la natura és mecanicisme, està determinada per lleis físiques.
I d’altra banda, el món de l’acció i la moralitat ha de ser necessàriament
lliure.
Com
concilia Kant el dualisme determinisme i llibertat?
En
la seva Crítica del Judici, Kant afirma que davant la sublimitat i la bellesa,
l’ésser humà experimenta un sentiment de conciliació entre allò que percep i allò
que sent. Davant un paisatge bell, l’ésser humà se sent integrat en la natura
alhora que lliure: li agradaria volar per sobre de les muntanyes, boscos i rius
com quelcom identificat amb la natura i lliure com un ocell. El sentiment
davant el paisatge sublim escapa a la possibilitat de definir-lo amb paraules,
escapa a les lleis racionals, i s’endinsa en allò impronunciable,
incognoscible, però que capta el sentiment humà. En aquesta capacitat estètica,
l’ésser humà concilia a través del sentiment, natura i llibertat, coneixement
científic i deure, lleis i bellesa. En l’ésser humà conflueix el determinisme
físic amb la llibertat d’acció, sempre en conflicte; ara bé, a través del
sentiment de sublimitat o bellesa reconciliem el dualisme en una sensació de
plaer espiritual, estètic, de pacífica unitat.
Hegel (1770 – 1831)
Va néixer a
Stuttgart. De família luterana, estudià al Gymnasium (institut d’ensenyament
secundària) i després a la universitat de Túbingem; allà conegué a Hölderlin i
a Schelling. Fou director de l’institut i després professor de filosofia a la
universitat de Heidelberg.
L’obra més
important fou Fenomenologia de l’Esperit.
Hegel era un home
tímid, reservat i distant. Se’l veia solitari i reflexiu i amb una mirada
sempre oberta al món, com aquell que sempre està capficat a registrar tot el
que succeeix en la realitat. Ell deia que el saber, el coneixement, la
filosofia són com dos ulls grans i rodons sempre parant esment de tot allò que
passa en el món. Com els ulls de l’òliba de Minerva o de la pròpia deessa,
sempre representada amb els ulls inquiets i la mirada resplendent.
1. Introducció
L’individu tendeix
a unir-se a altres de la seva espècie per realitzar objectius comuns. Les
persones naturalment cooperen en el treball de sobreviure, ja sigui en
l’obtenció d’aliments, refugi o protecció. El primer vincle entre éssers humans
on es produeixen llaços d’unitat és en la família. L’individu solitari és
vulnerable i feble, mentrestant la família subministra protecció, força,
confiança, amor, perdó, sacrifici... és una entitat que supera a l’individu
concret per configurar-lo com membre d’una primera i natural col·lectivitat. En
aquest primer col·lectiu hi neix la moralitat. L’amor, la confiança, el
sacrifici, les promeses i el perdó que es donen entre llaços de sang tindran
una repercussió profunda en l’eticitat dels membres i en la consciència humana
del bon obrar o el quefer correcte. L’individu no és un valor absolut, només
part d’un tot, un tot que supera l’egoisme i el narcisisme individual per
lliurar-se a projectes més elevats i complexes. L’embrió social de l’home es
manifesta per primer cop en la família com també si manifesta el desig de
superar etapes, progressar, fer la nostre pròpia història.
Les famílies
concretes, en aquest desig de superar o progressar, descobreixen la necessitat
de vincular-se amb altres, descobreixen una dependència recíproca que cal
esmentar. Els fills o filles d’una família s’uneixen amb els fills o filles d’una
altre. D’aquesta manera apareixen grups familiars mes grans que han superat en
entitat social a la família aïllada o concreta. I així anirem desenvolupant la
nostre història fins les societats més complexes i modernes. Les herències
familiars són empremtes del passat que es lliuren cap el futur a través de les
promeses. Tradicions i projectes futurs, així fem història. I es que l’ésser
humà és història.
Aquesta forma de
comprensió recíproca entre famílies genera un vincle entre elles que Hegel
anomena societat civil. La comunitat
de famílies o societat civil es posen d’acord per satisfer les necessitats
socials que convenen en aquell entorn concret. L’educació dels joves es
construeix en virtut d’aquestes necessitats reals, senyalant d’aquesta manera l’horitzó
de la nostre voluntat objectiva. Una societat concreta progressa segons les
necessitats reals dels seu entorn, per tant, el destí d’aquesta obeeix a
desitjos i necessitats concretes que varien de la mateixa manera que varia les
relacions socials. És a dir; imaginem que en una societat llunyana en el temps
s’hi desenvolupa l’art de transformar els arbres en fusta per construir
habitatges. L’educació apunta cap aquesta labor i els joves s’hi posen de
valent. Amb el temps els joves milloren la feina amb tècniques cada cop més
sofisticades i efectives, i el que era simple i rudimentari va adquirint major
complexitat. Ara, aquella persona que tallava l’arbre i construïa bigues i mobles
per la seva llar, ha estat substituït per una multiplicitat de persones que,
com a resultat de la complexitat que ha sofert el procés de transformació,
s’han tingut d’especialitzar en segments concrets d’aquest procés. Un es dedica
tan sols a la talla d’arbres, un altre a la fabricació de bigues, un altre a la
fabricació de mobles, un altre al disseny d’aquest mobles, un altre al muntatge
dels mobles a la llar de qui els demana, un altre a la fabricació del vernís
que haurà de protegir les fustes... etc. Amb això els segments que divideixen
un procés de producció es van especialitzant i dividint encara més: moltes
maneres de tallar arbres segons la maquinària i estris que també s’hauran de
fabricar, moltes maneres de fabricar bigues, diferents mides i densitats,
moltes qualitats de vernissos, farratges especials, diferents qualitats de
farratge, molts tipus i estils diferents de mobles, programes de disseny...
etc. D’aquesta manera la societat augmenta, i alhora, les seves relacions de
dependència. La relació entre treball i producte de consum que finalment arriba
als comerços es va tornant cada vegada més llunyana. L’ésser humà només
realitza una part del producte necessari. Aquesta manera de treballar, que no
domina la totalitat del producte, Hegel l’anomena treball abstracte. Aquesta simplificació del treball permet que es
converteixi en una cosa molt mecànica i prepara la substitució de treballadors
per la de màquines. Les especialitzacions en la producció són més o menys
complexes: no és el mateix l’ofici de saber aplicar el vernís als mobles que
l’ofici d’investigar i construir la dissolució de resines per aconseguir una
resistència i una brillantor específica. Aquestes diferents especialitzacions
són classes, a les quals s’hi
accedeix a través de la mateixa educació. La societat civil acaba sent una
societat de classes. L’individu es reconeix, en una classe o en una altre, en
virtut de la seva limitació en una forma de treball, que li dóna, alhora,
reconeixement i dignitat com a membre útil de la societat civil. Jo sóc fuster!
O jo sóc químic! Són dos oficis emmarcats en un objectiu social comú, tot i que
pertanyen a classes diferents. Cada professional treballa per si mateix i per
tothom, ja que la xarxa de dependències ens obliga a sobreviure en
col·lectivitat. Ara bé, no tothom rep la mateixa compensació.
Aquesta trama o
xarxa de dependències no pertany a ningú, sinó que és un patrimoni de la
societat; un mecanisme engegat per l’ésser humà que no pot controlar en
solitari. És un mecanisme viu i que dóna vida, podríem dir que és l’ànima de la
societat. Però qui o què controla aquesta ànima? S’ha de deixar que progressi
lliurament, sense res que ho dirigeixi o que guiï el seu destí? Podem deixar
que els més forts econòmicament s’apropiïn de les parts més productives i
deixin als més febles les més ruïnoses? O potser s’ha de crear alguna entitat
que administri el producte social en representació de tota la societat?
Hegel afirma que la
societat ha de ser controlada o gestionada per una entitat superior: l’Estat.
L’Estat ha de
gestionar les relacions socials per tal de procurar l’eticitat més òptima i
justa; com un pare just, savi i bondadós que vigila que els fills no caiguin en
vicis que puguin desarticular l’harmonia i l’equitat social. L’Estat aplica
aquella ètica nascuda en el si de la família basada en valors de solidaritat,
protecció, reciprocitat, amor... Per exemple, cal regular des de dalt el preu
de les mercaderies considerades de primera necessitat i consum diari, ja que
aquestes no són oferiments a individus concrets sinó al públic en general, a
tota la societat; tota la societat necessita menjar, per exemple. Per això, el
seu preu ha de ser protegit per tothom i, garantir així, que la necessitat es
satisfaci i es compleixi.
També cal
planificar l’economia d’una societat en base a assegurar la seva sana
reproducció. L’interdependència mundial és tan gran que cal una visió total de
la producció d’una societat, per tal de competir i col·laborar amb els mercats
aliens de manera eficaç i òptima per la societat.
La planificació ha
de tenir també caràcter previsor; és essencial garantir l’estabilitat social en
la seva totalitat; cal assegurar les necessitats immediates i més urgents dels
membres de la societat. Aquesta funció previsora apunta cap a les atencions
dels ciutadans com si d’una gran família es tractés. Cal administrar les
riqueses per obtenir el major patrimoni universal a favor dels més
desprotegits. L’Estat ha de ser previsor davant possibles accidents naturals o
desgràcies socials que puguin generar misèria a una part de la nostre societat.
En una família, si un fill perd la casa o el negoci a resultes d’una inundació
serà ajudat pels pares o germans. Igualment la societat s’ha de comprometre com
una gran família.
Tanmateix, tot i el
caràcter previsor, Hegel afirma que en aquesta societat és inevitable la
desigualtat: el treballador cada vegada és més substituïble per les màquines, i
això acaba produint, d’una banda, fortunes immenses, i de l’altra, pobreses
greus. Una possible solució són les
corporacions. Més semblants als sindicats, aquests s’interessen pels drets
dels treballadors i els ajuda i recolza jurídicament, i sempre des de la força
col·lectiva dels propis treballadors; com una segona família.
3. La dialèctica
Com ja hem apuntat
abans l’ésser humà és història, és un procés de superació d’etapes. Sempre en
la vida haurem de superar diferents períodes o fases. La primària, després la
ESO i ara el batxillerat són etapes de la nostra carrera estudiantil que anem
superant a través del nostre esforç. Tot el que hem anat fent a la vida, totes
les fases superades, formen la nostre història particular, i no només a nivell
educatiu, en l’àmbit sentimental també hem superat situacions, igualment en
l’àmbit esportiu, o en l’àmbit familiar. Tot, afirma Hegel, forma part d’un
procés de canvi. Tot! No només la nostra vida, també la natura, les societats,
les cultures, l’Univers sencer sofreix un dinamisme general i constant de
superació.
Aquest dinamisme és
l’essència de tot. En tot, afirma Hegel, s’hi dóna una lluita d’elements en
procés constant de canvi. Tot es modifica, tot el que ara és va deixant de ser
per convertir-se en un altre cosa. Nosaltres mateixos ja no som tan joves com
quan estàvem a primària, ni com quan estàvem a la ESO, ni tan joves com fa un
any, ni com fa unes setmanes; de fet, ja no som tan joves com ahir, ni com fa
unes hores, ni com fa un instant. Ben cert és que ens envellim a cada instant,
molt a poc a poc, però sense parar, contínuament. Vosaltres ja heu superat la
infantesa, i jo ja he superat la joventut. També la història corre fuent; ha
superat Grècia i Roma, i l’Edat Mitjana, i el Renaixement, i la Il·lustració.
També les nostres societats han tingut de superar moments d’eufòria econòmica,
guerres, crisis... Tot és dinamisme constant.
Aquest dinamisme
està constituït per un procés constant de negació. Per exemple, la vostre
joventut, ara mateix, tendeix a ser negada; ja està projectada cap a la seva
superació. Com una la poncella que des del mateix moment en que és poncella
tendeix ineludiblement a convertir-se en una altre realitat: la flor.
Hegel afirma que
aquest dinamisme constant de la realitat està configurat per tres moments: la
tesi, l’antítesi i la síntesi. La tesi respon a aquest primer moment d’allò que
és; per exemple la poncella, o la consciència de ser infant. L’antítesi respon
a allò que no som però que estem destinats a ser; per exemple la flor en el cas
de la poncella o la vellesa en el cas de l’infant. I la síntesi respon a la
reconciliació dels elements en una unitat superior: la planta com la totalitat
que suma la poncella i la flor, o la consciència d’ésser humà com aquella
consciència superior que integra infantesa i vellesa en una sola unitat.
Així doncs, tres
són els moments que formen el dinamisme de la realitat. La mort d’una cosa és
el naixement d’una altre en l’esdevenir constant de l’univers. Aquest procés de
superació s’anomena dialèctica. La
dialèctica és la llei del món, la seva essència, i opera lògicament. Tots els
canvis de la realitat, per exemple el creixement d’una flor o fins i tot el
desenvolupament d’una cultura, responen a una raó. Totes les realitats es
despleguen racionalment. Els canvis d’una flor responen a unes lleis físiques,
científiques, racionals. I el desenvolupament d’una cultura també respon a
lleis racionals. En tot hi ha una raó, doncs és la raó el que governa el món.
El desenvolupament de la realitat natural o la realitat històrica responen al
desplegament de la racionalitat que batega cap objectius sempre superiors. Tot
té una raó de ser, tot té un sentit, tot té una finalitat.
Hegel afirma que el
dinamisme universal segueix un projecte racional que esdevé real a cada
instant. La raó guia les idees i els esdeveniments, els construeix, els fa
reals; per tant, si tot sorgeix de la raó o del logos, alhora, tot allò real o
material és racional: ser i pensar s’identifiquen. Tot allò real és racional, i
tota la racionalitat esdevindrà real.
La raó, diu Hegel,
és a dir la Idea, s’autodesplega materialitzant-se en forma de naturalesa i en
fets que configuren la història.
4. Idealisme absolut
La Idea té primacia
en el fet de l’existència. L’existència, és a dir, tot allò real existeix
perquè és la materialització d’una relació numèrica, d’una operació matemàtica,
d’un procés racional. El pensament es fa real en el mateix moment que és
pensament. El pensament, la raó o la Idea són l’ànima; i la naturalesa i els esdeveniments
històrics són el cos: forma i matèria en un sol projecte, però un projecte cap
a on? On va tot aquest esdeveniment de raó i matèria? Cap on apunta la Idea?
Cap a on s’autodesplega?
El procés històric
no és absurd ni contingent, sinó que respon a un ordre racional i necessari que
ens guia en un camí de superació constant fins a copsar l’absolut.
Igual que en aquell
procés dialèctic en que la poncella representava la tesi, la flor era
l’antítesi i la planta la síntesi de les dues anteriors, en el procés de
l’existència la Idea és la tesi, la matèria respon a l’antítesi, i la síntesi
que ho concilia i ho integra tot és l’absolut (Déu, en termes religiosos). Si féssim
una interpretació teològica del pensament de Hegel podríem afirmar que
nosaltres, i tot allò físic, som el pensament materialitzat de Déu. I que
nosaltres, els éssers humans podem entendre tot això perquè participem de la Idea.
Som part de la Idea, doncs tenim raó, racionalitat, però també som matèria. Som
com un prototip de l’absolut, com una representació en miniatura del gran tot.
Tenim pensament i tenim cos, podem entendre l’infinit però som finits.
Abans ja havíem descrit
el desplegament triàdic de la realitat, ara ho tornarem a refer incloent-hi
elements de l’exposició que Hegel fa en la seva obra.
El desplegament de
la realitat passa per tres moments: la tesi que responia a la Idea, l’antítesi
que era la matèria, i la síntesi que és la conciliació o absolut.
El sistema hegelià explica
cada moment per separat. El moment que ell anomena de la Lògica respon al
primer estadi, el de la tesi. És el moment de la Idea pura, sense matèria. És
el pensament racional pur i que esdevé condició necessària de tota existència,
ja sigui natural (matèria física) o històrica (espiritual).
El segon moment
l’anomena Filosofia de la Natura, i respon a l’antítesi, la negació de la idea
ja que aquesta en el seu autodesplegament s’integra en l’espai i el temps en
forma de matèria finita. La idea o la raó queda oculta en la matèria com una
empremta original on s’hi troba l’ordre o la llei que seguirà la matèria.
I finalment, el
tercer moment anomenat Filosofia de l’Esperit respon a la síntesi. Aquí la Idea
i la natura es reconcilien en l’esperit que pren consciència d’ell mateix i de
tot el procés: l’absolut. Però, què vol dir que idea i natura es reconcilien en
l’esperit? Què vol dir que l’esperit pren consciència d’ell mateix?
La Idea, que
perdura presonera en la matèria o en la natura, té en l’ésser humà una sortida
a la llibertat. A través de l’ésser humà la idea es pot expressar conciliada
amb la matèria. L’ésser humà o esperit subjectiu és cos i ànima: matèria i raó,
naturalesa i idea. Aquí l’esperit subjectiu, o individu concret, mitjançant la
seva llibertat creadora es va convertint en esperit objectiu quan en el seu
desenvolupament col·lectiu crea les institucions humanes, crea societats,
cultura i història.
Quan l’ésser humà o
esperit subjectiu pren consciència de la seva llibertat i creativitat front el
món, desenvolupa l’esperit objectiu en un procés d’unió entre subjectes que
culmina en la creació de l’Estat. L’Estat és l’encarnació complerta i
finalitzada de l’esperit objectiu, però és ja l’absolut? No. L’esperit absolut
és una realitat superior a l’Estat, és un estat definitiu i perfecte
d’autoconsciència.
Malgrat va ser
declarat inútil per problemes de salut, ell va insistir i insistir fins a
allistar-se per fi com a voluntari en l’exèrcit austríac. Sembla que la seva
insistència responia a un poderós esperit patriòtic, però, de fet, hi ha qui
pensa fermament que tal perseverança era fruit d’una essencial atracció cap a
la mort. Un cop acabada la guerra es va dedicar a exercir de mestre en escoles
perdudes i rurals de la Baixa Àustria; als seus alumnes els aconsellava
enriquir la seva llengua, que se’n fessin amos, perquè com més ric és el
llenguatge que es domina, deia, més extensa és la realitat que es compren. Fou
acusat de maltractar alumnes i col·legues i, tot i que fou exculpat, aquell
episodi el va dur al llindar del suïcidi. Es va traslladar a Anglaterra per
continuar amb la seva tasca filosòfica, tanmateix, la manera de viure anglesa
li va semblar avorrida i poc interessant; finalment va morir de càncer. Abans
de perdre per sempre la consciència, diuen que va demanar que els metges
comuniquessin als seus amics que havia tingut una vida meravellosa.
Afirmava que el
llenguatge filosòfic no ha d’oferir representacions de la realitat, això ja ho
fa la ciència empírica. La finalitat racional de la filosòfica és aclarir els
pensaments des de la lògica, i tanmateix, traspassar els límits del llenguatge
té mèrit i un gran respecte, perquè és natural del filòsof envestir contra les
parets de les limitacions humanes. Arremetre contra el caràcter abismal amb que
sovint se’ns presenta la consciència de les limitacions racionals és feina de
la filosofia, no de la ciència, perquè tot allò que realment importa a la vida
humana és precisament allò mancat de paraules, allò sobre la qual cosa cal
guardar silenci.
Segons la seva
obra el Tractatus, les proposicions són imatges de la realitat,
pintures, quadres del món. En el Tractatus, el filòsof considera que l’estructura
de la realitat s’identifica amb l’estructura del llenguatge (isomorfisme). Les
proposicions del llenguatge són com fletxes que apunten als fets; tenen sentit,
orientació cap a la diana oferint-nos la veritat parlada sobre la veritat del
món i dels fets de la realitat.
No obstant això,
en la seva obra Investigacions filosòfiques, critica el Tractatus; ara la funció
principal del llenguatge deixa de ser únicament la de representar el món, i
passa a ser com una caixa d’eines on cadascuna de les eines té funcions
diferents, diversos usos de comunicació. Les paraules no tenen una funció
comuna i afirmar que aquestes tenen la funció inequívoca de descriure la
realitat seria caure en el parany del llenguatge tancat. El significat d’una
paraula o d’una expressió es defineix en virtut de l’ús que se’n fa en el
context concret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada