PSICOLOGIA

 

PSICOLOGIA

Si em veiessis, potser em temeries, potser m'adoraries, però l'únic que et demano és que m'estimis. Voldria més que m'estimessis com a igual que no pas m'adoressis com a un déu.

ÍNDEX

1. Les arrels de la psicologia (Definicions)

1. Plató i el mite del carro alat

2. Descartes i la glàndula pineal

2. L’Estructura de la ment humana.

1. Percepció: Estímul i sensació

2. L’atenció

1. L’escola de la Gestalt

2. La consciència 

Copycat film

1. Les arrels de la psicologia

Si cerquem la definició etimològica de Psicologia ens trobem amb dues arrels. La primera és “psico” que ve del mite grec sobre la princesa Psique, que personifica l’ànima humana. La segona arrel “lògia” que ve del mot grec “logos”, que significa coneixement, estudi, intel·ligència o discurs. Per tant, la definició més bàsica o essencial de Psicologia és “estudi de l’ànima”.

Una segona definició més acadèmica i allunyada de la noció metafísica d’ànima és la que ens apropa als nostres temps moderns. D’una manera més adaptada a la modernitat podem definir-la com a “la ciència que estudia els processos mentals que ens permeten conèixer i adaptar-nos a l’entorn”.

Tant el filòsof grec Paltó, del segle IV abans de Crist, com també el filòsof del renaixement (XVII), René Descartes coincideixen a defensar la separació entre cos i ànima. El vessant antropològic d’ambdós filòsofs defineixen l’ésser humà com a un compost de cos i ànima. Aquesta concepció dual de l’ésser humà s’anomena dualisme antropològic.

Coincideixen a definir el cos com a una entitat material, sotmesa a les lleis naturals del moviment i el canvi. El cos pertany al món físic, és mortal, efímer, algun dia desapareixerà. En canvi, l’ànima pertany al pla intel·ligible, és immaterial, eterna, ens dota de pensament i ens permet el coneixement de la realitat. Sembla, doncs, que el genuí i propi de la naturalesa humana és la possessió de l’ànima, ja que aquesta ens fa ser éssers pensants i conscients. Si l’ànima és la part més important de l’ésser humà, i és la part que ens diferencia de les altres espècies, sembla adient i lògic estudiar-la per tal de conèixer profundament la nostra naturalesa.

Plató i el Mite del carro alat

Plató ens explica la naturalesa de l’ànima humana a través d’un mite, el Mite del carro alat.

El mite compara l’ànima amb un carro dividit en tres parts: un auriga condueix un carro tirat per un cavall blanc i un cavall negre. El carro, de naturalesa divina o immortal, circula per les altures dels cels ideals. Allí recorre amb goig i plenitud el món celeste, el món perfecte, etern, feliç. El cavall blanc vol perdurar en el món ideal, simbolitza la nostra voluntat de cercar la perfecció, la justícia. Ve a representar aquella part irascible nostra que ens condueix sempre a conquerir la plenitud personal i social. És aquella part que ens empeny cap a la conquesta dels grans ideals. El cavall negre, d’altra banda, vol explorar el món físic. Simbolitza les nostres tendències concupiscibles, impulsades a satisfer els clams de les nostres passions materials, com ara la satisfacció sexual, el desig d’amassar béns o assaciar els plaers de la vida física. Són dos cavalls enfrontats, sempre en lluita. Desbocats i salvatges han de ser domats pel seny d’un auriga. L’auriga simbolitza la nostra capacitat intel·lectual; ve a representar la raó, la nostra part racional, capaç de posar mesura i prudència a les nostres accions.

Penseu que hi ha persones que han volgut abastar sense fre ni mesura els grans ideals polítics o religiosos; encegats per la idea han atemptat contra la vida dels altres, o han mort per tal de defensar-la. Altres persones, seduïdes per la cremor de les passions, s’han entregat als clams del desig, sense respectar cap altre interès que la de satisfer els seus plaers materials. De fanàtics i addictes n’estan plenes les penitenciaries de l’Estat. Sortosament, tenim l’auriga, dotat de pensament i de raó, amb capacitat per posar mesura, fre, equilibri, autodomini i enteresa. És aquella capacitat sàvia que ens manté ferms enfront dels extremismes, i ens manté moderats enfront de la cremor del desig.

Descartes i La glàndula pineal

En el vessant antropològic de Descartes, el filòsof ens diu que l’ésser humà té una part material i una altra espiritual. Afirma que el cos és res extensa, que vol dir que és una cosa material, que ocupa una extensió física en el món. El cos no és lliure, està governat per les lleis naturals, les mateixes lleis del moviment que ordenen el món. Descartes afirma que totes les coses naturals, també el cos humà, estan subordinades a unes lleis mecàniques que regulen la matèria. La naturalesa física esdevé ordenada en funció del principi causal, la llei de causa i efecte, que ve a afirmar que tot fenomen natural que es produeix en el món té una causa necessària. Tot està determinat, igual que el funcionament mecànic d’un rellotge. No hi ha llibertat, no hi ha atzar. D’aquí ve que la física de Descartes sigui qualificada de mecanicisme.

D’altra banda, l’ésser humà també posseeix ànima, esperit. L’ànima és una entitat intel·ligible, no física. L’ànima no es veu, no es pot tocar, no se’ns mostra a través dels sentits, només la podem pensar. No pertany al món físic, per tant, no està subordinada al determinisme, no està sotmesa a les lleis físiques ni mecàniques pròpies del món material. L’ànima és lliure, pot pensar, imaginar el que vulgui, és immortal, eterna, perdura més enllà de la mort del cos. És el que Descartes anomena, Jo pensant.

Cos i ànima estan connectats per la glàndula pineal, que està situada al cervell i és on s’allotja l’ànima. A través dels “esperits animals” cos i ànima es transmeten els estats del cos com ara el dolor o el plaer. (Sembla una aproximació al sistema neuronal i la transmissió dels impulsos nerviosos). Descartes afirma que la glàndula pineal és el punt d'intersecció de les dues substàncies (res extensa i jo pensant). Una ferida en un peu, per exemple, excita el cervell generant en l’esperit allò que entenem com a dolor, cosa útil per a la conservació del cos.

Descartes afirma les dues substàncies separades poden existir per separat. Ho veiem en la realitat quan la fina connexió entre la ment i el cos es fractura. En la mort cerebral, per exemple, la ment ha deixat tota activitat, mentrestant el cos continua amb el batec del seu cor, o a l’inrevés, el cos ha deixat de respondre, però la ment del pacient continua ben conscient.

Cos i ànima són dues substàncies separades, però alhora íntimament connectades, i això és l’ésser humà: un compost interconnectat entre cos i ànima, i per aquest motiu la ment sent les necessitats del cos, i les necessitats del cos activen la ment; i no només l’activen, la naturalesa del cos pot canviar o modificar l’ànima. Les necessitats corporals poden regirar el caràcter de la persona. A una persona de caràcter excel·lent, no el pot transformar per complet l’addicció física a l’alcohol? 

El cos està supeditat a unes lleis que el limiten, no és lliure, no pot fer qualsevol cosa; en canvi, l’ànima sí que pot imaginar i desitjar l’impossible. La ment humana és lliure i pot anhelar l’infinit. I d’aquí venen les grans frustracions humanes, les grans decepcions. Quantes persones han desitjat i somiat ser grans músics, o grans cantants o grans gimnastes, però, malauradament, el seu cos no els hi ha permès? Mentre una substància ens ofereix qualsevol meta per difícil i absurda que pugui ser, l’altra substància ens fa tocar de peus a terra mostrant-nos les limitacions del nostre ésser físic. I això, malauradament, ha devastat moltes esperances i ha esmicolat moltes il·lusions.  

L’ànima es pot no sotmetre al determinisme i lleis mecàniques que regeixen la matèria. L’ànima o el pensament humà pot decidir accions que atempten contra l’impuls instintiu o la mecànica natural del món material. Podem decidir, per exemple, fer vaga de fam i no menjar. Per molt que empenyin els instints, podem allargar la vaga de fam fins a la mort. I també podem esforçar-nos a aconseguir i abastar reptes malgrat els entrebancs del cos. Pot semblar que no tinc el cos per ser un bon cantant o un bon gimnasta, però, malgrat això, la voluntat i perseverança de l’ànima pot abastar fins que semblaven impossibles.

2. L’Estructura de la ment humana

Percepció

La psicologia se separa de la mare filosofia amb l’anàlisi de l’estructura de la ment humana. Investiga els continguts mentals, se centra en les sensacions, els estímuls, els sentiments, les imatges... i sobretot amb la percepció. Què és la percepció?

De manera bàsica, podem definir la percepció com la suma de l’estímul i la sensació. Imagineu una pomera de la qual una poma es desprèn de la branca que la sosté i cau. Quan la poma impacte al sòl, si no hi ha ningú que senti l’impacte, la poma fa soroll?

L’impacte genera ones acústiques que capta l’oïda. Les ones acústiques es propaguen a través de les partícules de l’aire fins que són captades per l’oïda i cervell, que s’encarrega de codificar les ones en allò que nosaltres coneixem com a soroll.

Podem definir un estímul com aquella energia que afecta un sentit, i que és transmesa i captada al cervell. Les ones electromagnètiques que afecten els ulls produeixen la visió; les ones acústiques que afecten l’oïda produeixen el soroll; les partícules químiques que afecten l’olfacte produeixen l’olor...

I podem definir la sensació com a l’experiència que rep un individu davant la recepció de l’estímul. Quan l’estímul es transmet al cervell en forma d’impuls nerviós es converteix en experiència conscient o sensació. Ara mateix els estímuls que genera l’entorn són captats per mi i transformats en sensacions: el soroll dels que parlen, les olors dels perfums, la visió que tinc de l’aula amb els alumnes asseguts, el tacte de la fusta... Tot plegat construeix en mi una percepció de l’entorn.

Per tant, podem definir la percepció com hem dit abans, la suma d’estímuls i sensacions; però crec que no n’hi ha prou. La percepció és alguna cosa més. Quan mirem el carrer i, de sobte veiem un amic, rebem alguna cosa més que el mer estímul mecànic. Sentim una emoció, un sentiment. Sentim el plaer de veure’l, i també estima.

La percepció no és una mera suma d’estímuls; sinó una organització subjectiva de la informació rebuda, en la qual intervenen factors com ara l’aprenentatge de l’individu, la seva influència cultural i moral, les seves experiències a la vida, la seva posició política o ideològica...

Wilhem Wund, (1832), alemany. Fou considerat el pare de la psicologia científica i l’estructuralisme. Ell va definir la percepció d’una manera més completa; considerava que la percepció és com “un mosaic de sensacions”

Vol dir això que la percepció és un procés actiu; els estímuls són seleccionats, interpretats i organitzats per la nostra ment conscient.

Imagineu que l’alumne que pregunta és un noi que s’expressa amb to despectiu o arrogant, i imagineu també a un altre alumne que pregunta al professor amb un to cordial. Tot i que preguntin el mateix no obtindrem la mateixa percepció. No ens limitarem als estímuls com ara la visió o to de veu, sinó que hi afegirem valoracions morals subjectives.

El mosaic de sensacions és el conjunt de factors que intervenen en la percepció de la realitat. Davant d’un accident de cotxe no ens limitem a observar els efectes de l’impacte, també valorarem la possible imprudència o la vulneració del codi de circulació que l’ha causat.

L’Atenció

Davant d’una percepció complexa o general prenem atenció d’estímuls concrets. Enfront de tota la classe, el professor selecciona l’individu singular que li fa una pregunta. Això s’anomena atenció selectiva.

Entre tots els estímuls sensorials que ens arriben simultàniament, existeix una funció cerebral que selecciona o tria aquell estímul que ens genera més interès o consideració. L’atenció del professor a una o un alumne que pregunta enfoca l’atenció de l’aula. Un crit sobtat al mig d’una reunió centrarà l’atenció de tots els seus membres. També hem experimentat activitats que requereixen tota la nostra atenció, tota la nostra concentració; per exemple en l’estudi d’una assignatura el dia abans d’un examen.

William James, (1890), psicòleg nord-americà, pare del funcionalisme, ens diu que la funció de l’atenció tria allò que jo decideixo atendre. Què és el que ens desperta més atenció durant el dia? Prendre atenció d’una cosa concreta implica abandonar-ne d’altres.

Hi ha activitats que demanen absoluta atenció, per exemple una partida d’escacs. Però no sempre ens podem concentrar del tot, no sempre podem fixar el pensament en una sola tasca, hi ha factors que poden boicotejar la nostra atenció. La fatiga mental, el son, alguns fàrmacs, la calor o el fred, en són bons exemples. Tot i això, hi ha persones que tenen l’habilitat de mantenir l’atenció en el que els interessa malgrat les distraccions de l’entorn. A això ho podem anomenar control d’atenció. Aquesta habilitat és un signe de maduresa, ja que durant la infància el control d’atenció és molt feble.

3. L’escola de la Gestalt

A principis del segle XX apareix una nova escola d’investigació psíquica anomenada Gestalt. Nascuda a Alemanya, la psicologia de la Gestalt considera que en la percepció intervenen factors innats. La Gestalt afirma que existeixen unes lleis de percepció pròpies de la ment humana, per tant, comunes a tota l’espècie humana. Aquestes lleis innates són les següents:

- Llei de figura i fons: La nostra ment selecciona la figura que destaca sobre un fons, tot i que el fons pot ser una altra figura. La nostra atenció se centra en la que destaca a sobre del fons. La Copa de Rubin n’és un bon exemple.

La copa es fa conscient de seguida; en canvi, les cares enfrontades semblen més subliminars. Tot i que no he percebut conscientment els rostres enfrontats, aquests han quedat enregistrats inconscientment en la meva ment.

- Llei de proximitat: La nostra ment interpreta la percepció de grup en funció de la proximitat dels elements. Si no sabem que el grup està integrat per totes cinc persones, i les percebem separades en l’espai, quatre unides al cantó esquerre de l’escenari i la cinquena allunyada al cantó dret, veurem les primeres com un grup i la persona distanciada com una estranya.

- Llei de tancament: La nostra ment tendeix a tancar diferents elements en un conjunt unificat. Podem unificar les diferents taques d’humitat de la paret en la figura d’un animal o d’una cara. Aquest fenomen es percep molt clar quan observem núvols. Podem veure en els núvols infinitat d’imatges que ens evoquen figures reals. Un home molt religiós pot veure en una roca d’un paisatge el rostre de la Verge Maria o a Crist. En aquest cas, la llei innata de tancament impulsa la interpretació cultural o religiosa de l’home.

4. La consciència

Els neurocientífics Paul i Patrícia Churchland, marit i muller canadencs, defineixen la consciència com una capacitat neurològica que ens permet la reflexió, o la flexió del pensament cap a nosaltres mateixos. Som conscients de...

Soc conscient del que sento, faig, dic; soc conscient del dolor o el plaer que experimento o genero. Tinc consciència del bé i del mal, tinc consciència de la vida i tinc consciència de la futura mort. Puc analitzar i valorar els sentiments i pensaments propis abans de formular un judici moral sobre una cosa o una altra. Penso en consciència que... Tot plegat em dota d’identitat; tinc consciència de mi i el meu entorn.

Tanmateix, hi ha esdeveniments naturals o artificials que poden modificar el nostre estat de consciència. Quan diem que tal persona ha caigut inconscient a terra, o quan diem que tal persona no parla conscientment del tema, o quan atribuïm segons quins fets a accions inconscients, estem subratllant casos de no consciència. Per exemple, en estat de coma o son profund la pèrdua de la consciència dels estímuls és completa.

També podem experimentar estats psíquics que, sense perdre la consciència, salten cap a territoris de consciència diferents, distints dels que experimentem normalment. Són els anomenats estats de consciència alterats (ECA). Aquests són causats, per exemple, per l’insomni o per les drogues.

L’insomni

L’insomni és un trastorn del son que pot ser provocat per factors biològics, com ara l’ús excessiu d’estimulants (cafè, te...), o factors psíquics, com ara inquietuds no superades (fracàs escolar o professional, pèrdua d’un ésser estimat, desengany amorós...)

Això pot provocar la sensació de viure de manera confusa o emboirada durant el dia. El que experimentes és un estat de consciència alterat. La manca de son pot provocar també sensació de fatiga i hipersensibilitat.

Les drogues

Hipòcrates (reconegut com a pare de la medicina) IV abans de Crist, i Galè (metge romà) III de la nostra era, definien la droga com aquella substància que en lloc de ser vençuda o assimilada pel cos, és capaç de vèncer-lo provocant canvis orgànics o anímics.

El regne de la botànica ha proporcionat tota mena de drogues, psicoactives o no, que hom ha usat en diferents àmbits de la realitat humana. L’ús de les drogues de caràcter psicoactiu apareixen ben aviat en els ritus i pràctiques místiques o religioses, també se’n fa ben aviat ús medicinal, i també, i no menys digne, en pràctiques estrictament hedonistes.

Podem classificar les drogues de moltes maneres; una manera bastant recorrent és la de seleccionar-les segons la legalitat i il·legalitat. Nosaltres les catalogarem segons els efectes que produeixen. A grans trets, existeixen drogues que produeixen eufòria; ens referim a les estimulants. També existeixen les visionàries o al·lucinògens. I també podem parlar de les drogues sedants, capaces d’anul·lar el dolor.

Exemples de drogues estimulants són la cocaïna, l'amfetamina, cafeïna, teïna, cacau o nicotina. Són fàrmacs que produeixen un gran rendiment físic i intel·lectual. Són bones per activar l’atenció i combatre la fatiga.

L’arbust de la coca a Amèrica és explotat des del segle III a C. Les fulles s’han consumit fins a l’actualitat com a estimulants purs. Freud quedarà extraordinàriament fascinat pels efectes de la cocaïna. La droga desperta de tal manera la ment que no deixa indiferent el creador de la psicoanàlisi; ben aviat en serà un enorme investigador i una autoritat mundial sobre tal fàrmac.

A finals del segle XIX, la cocaïna es comercialitza en begudes refrescants; apareix ben aviat un dels refrescos que més riquesa produirà: la coca-cola. Ja als anys vuitanta del segle XX, la cocaïna obtindrà un bon espai de consum entre els yuppies o executius.

També el cacau és autòcton d’Amèrica, com també el mate. D’Aràbia és originari el cafè que segons els antics li atribuïen la virtut de proporcionar energia per treballar més i menjar menys.

De les visionàries i al·lucinògens en podem destacar la mescalina i peiot a Mèxic, l’ayahuasca a Amazònia. Però un dels psicotròpics més cèlebres és el descobert per Albert Hofmann: l’LSD; una droga sintètica estreta d’un fong anomenat banya de sègol. És un fong al·lucinogen amb alcaloides derivats de l’àcid lisèrgic o LSD.

De fet, l’expressió catalana “estar tocat del bolet” prové dels efectes que produeixen en els individus els fongs com la banya de sègol o l’amanita muscaria.  

L’LSD va ser considerat un poderós mitjà per abastar el més profund de la ment humana. Fou utilitzat per prestigioses universitats americanes en la investigació psiquiàtrica i antropològica. Sobre aquest fàrmac deien que alliberava els elements reprimits de la ment dels pacients i els subministrava pau espiritual. Van experimentar també amb reclusos homicides els quals mentre estaven sota els efectes de la droga enraonaven sobre l’amor i la generositat humana.

Amb l’LSD arriba també l’era de la psicodèlia, protagonitzada sobretot pel moviment dels hippies i la música rock. Les experiències psicodèliques propicien noves corrents místiques i estètiques. Les fantàstiques i inquietants percepcions sobre la realitat produeixen una expansió general de la ment i la imaginació que inspirarà cançons, pintures, poemes i escrits substancialment reivindicadors i contraculturals.

El corrent psicodèlic és molt proper al surrealisme. Es diu que el gran pintor del Cap de Creus Salvador Dalí consumia de tant en tant alguna dosi d’LSD. També s’especula sobre els dissenys modernistes de Gaudí i possibles relacions amb substàncies al·lucinògenes, però aquestes són només especulacions sense raons fiables.