PSICOLOGIA
Si em veiessis, potser em temeries, potser m'adoraries, però l'únic que et demano és que m'estimis. Voldria més que m'estimessis com a igual que no pas m'adoressis com a un déu.
ÍNDEX
Les arrels de la psicologia (Definicions)
Plató i el mite del carro alat
Descartes i la glàndula pineal
L’Estructura de la ment humana.
Percepció: Estímul i sensació
L’atenció
Les arrels de la psicologia
Si cerquem la definició etimològica de Psicologia ens trobem amb dues arrels. La primera és “psico” que ve del mite grec sobre la princesa Psique, que personifica l’ànima humana. La segona arrel “lògia” que ve del mot grec “logos”, que significa coneixement, estudi, intel·ligència o discurs. Per tant, la definició més bàsica o essencial de Psicologia és “estudi de l’ànima”.
Una segona definició més acadèmica i allunyada de la noció metafísica d’ànima és la que ens apropa als nostres temps moderns. D’una manera més adaptada a la modernitat podem definir-la com a “la ciència que estudia els processos mentals que ens permeten conèixer i adaptar-nos a l’entorn”.
Tant el filòsof grec Paltó, del segle IV abans de Crist, com també el filòsof del renaixement (XVII), René Descartes coincideixen a defensar la separació entre cos i ànima. El vessant antropològic d’ambdós filòsofs defineixen l’ésser humà com a un compost de cos i ànima. Aquesta concepció dual de l’ésser humà s’anomena dualisme antropològic.
Coincideixen a definir el cos com a una entitat material, sotmesa a les lleis naturals del moviment i el canvi. El cos pertany al món físic, és mortal, efímer, algun dia desapareixerà. En canvi, l’ànima pertany al pla intel·ligible, és immaterial, eterna, ens dota de pensament i ens permet el coneixement de la realitat. Sembla, doncs, que el genuí i propi de la naturalesa humana és la possessió de l’ànima, ja que aquesta ens fa ser éssers pensants i conscients. Si l’ànima és la part més important de l’ésser humà, i és la part que ens diferencia de les altres espècies, sembla adient i lògic estudiar-la per tal de conèixer profundament la nostra naturalesa.
Plató i el Mite del carro alat
Plató ens explica la naturalesa de l’ànima humana a través d’un mite, el Mite del carro alat.
El mite compara l’ànima amb un carro dividit en tres parts: un auriga condueix un carro tirat per un cavall blanc i un cavall negre. El carro, de naturalesa divina o immortal, circula per les altures dels cels ideals. Allí recorre amb goig i plenitud el món celeste, el món perfecte, etern, feliç. El cavall blanc vol perdurar en el món ideal, simbolitza la nostra voluntat de cercar la perfecció, la justícia. Ve a representar aquella part irascible nostra que ens condueix sempre a conquerir la plenitud personal i social. És aquella part que ens empeny cap a la conquesta dels grans ideals. El cavall negre, d’altra banda, vol explorar el món físic. Simbolitza les nostres tendències concupiscibles, impulsades a satisfer els clams de les nostres passions materials, com ara la satisfacció sexual, el desig d’amassar béns o assaciar els plaers de la vida física. Són dos cavalls enfrontats, sempre en lluita. Desbocats i salvatges han de ser domats pel seny d’un auriga. L’auriga simbolitza la nostra capacitat intel·lectual; ve a representar la raó, la nostra part racional, capaç de posar mesura i prudència a les nostres accions.
Penseu que hi ha persones que han volgut abastar sense fre ni mesura els grans ideals polítics o religiosos; encegats per la idea han atemptat contra la vida dels altres, o han mort per tal de defensar-la. Altres persones, seduïdes per la cremor de les passions, s’han entregat als clams del desig, sense respectar cap altre interès que la de satisfer els seus plaers materials. De fanàtics i addictes n’estan plenes les penitenciaries de l’Estat. Sortosament, tenim l’auriga, dotat de pensament i de raó, amb capacitat per posar mesura, fre, equilibri, autodomini i enteresa. És aquella capacitat sàvia que ens manté ferms enfront dels extremismes, i ens manté moderats enfront de la cremor del desig.
Descartes i La glàndula pineal
En el vessant antropològic de Descartes, el filòsof ens diu que l’ésser humà té una part material i una altra espiritual. Afirma que el cos és res extensa, que vol dir que és una cosa material, que ocupa una extensió física en el món. El cos no és lliure, està governat per les lleis naturals, les mateixes lleis del moviment que ordenen el món. Descartes afirma que totes les coses naturals, també el cos humà, estan subordinades a unes lleis mecàniques que regulen la matèria. La naturalesa física esdevé ordenada en funció del principi causal, la llei de causa i efecte, que ve a afirmar que tot fenomen natural que es produeix en el món té una causa necessària. Tot està determinat, igual que el funcionament mecànic d’un rellotge. No hi ha llibertat, no hi ha atzar. D’aquí ve que la física de Descartes sigui qualificada de mecanicisme.
D’altra banda, l’ésser humà també posseeix ànima, esperit. L’ànima és una entitat intel·ligible, no física. L’ànima no es veu, no es pot tocar, no se’ns mostra a través dels sentits, només la podem pensar. No pertany al món físic, per tant, no està subordinada al determinisme, no està sotmesa a les lleis físiques ni mecàniques pròpies del món material. L’ànima és lliure, pot pensar, imaginar el que vulgui, és immortal, eterna, perdura més enllà de la mort del cos. És el que Descartes anomena, Jo pensant.
Cos i ànima estan connectats per la glàndula pineal, que està situada al cervell i és on s’allotja l’ànima. A través dels “esperits animals” cos i ànima es transmeten els estats del cos com ara el dolor o el plaer. (Sembla una aproximació al sistema neuronal i la transmissió dels impulsos nerviosos). Descartes afirma que la glàndula pineal és el punt d'intersecció de les dues substàncies (res extensa i jo pensant). Una ferida en un peu, per exemple, excita el cervell generant en l’esperit allò que entenem com a dolor, cosa útil per a la conservació del cos.
Descartes afirma les dues substàncies separades poden existir per separat. Ho veiem en la realitat quan la fina connexió entre la ment i el cos es fractura. En la mort cerebral, per exemple, la ment ha deixat tota activitat, mentrestant el cos continua amb el batec del seu cor, o a l’inrevés, el cos ha deixat de respondre, però la ment del pacient continua ben conscient.
Cos i ànima són dues substàncies separades, però alhora íntimament connectades, i això és l’ésser humà: un compost interconnectat entre cos i ànima, i per aquest motiu la ment sent les necessitats del cos, i les necessitats del cos activen la ment; i no només l’activen, la naturalesa del cos pot canviar o modificar l’ànima. Les necessitats corporals poden regirar el caràcter de la persona. A una persona de caràcter excel·lent, no el pot transformar per complet l’addicció física a l’alcohol?
El cos està supeditat a unes lleis que el limiten, no és lliure, no pot fer qualsevol cosa; en canvi, l’ànima sí que pot imaginar i desitjar l’impossible. La ment humana és lliure i pot anhelar l’infinit. I d’aquí venen les grans frustracions humanes, les grans decepcions. Quantes persones han desitjat i somiat ser grans músics, o grans cantants o grans gimnastes, però, malauradament, el seu cos no els hi ha permès? Mentre una substància ens ofereix qualsevol meta per difícil i absurda que pugui ser, l’altra substància ens fa tocar de peus a terra mostrant-nos les limitacions del nostre ésser físic. I això, malauradament, ha devastat moltes esperances i ha esmicolat moltes il·lusions.
L’ànima es pot no sotmetre al determinisme i lleis mecàniques que regeixen la matèria. L’ànima o el pensament humà pot decidir accions que atempten contra l’impuls instintiu o la mecànica natural del món material. Podem decidir, per exemple, fer vaga de fam i no menjar. Per molt que empenyin els instints, podem allargar la vaga de fam fins a la mort. I també podem esforçar-nos a aconseguir i abastar reptes malgrat els entrebancs del cos. Pot semblar que no tinc el cos per ser un bon cantant o un bon gimnasta, però, malgrat això, la voluntat i perseverança de l’ànima pot abastar fins que semblaven impossibles.
L’Estructura de la ment humana
La psicologia se separa de la mare filosofia amb l’anàlisi de l’estructura de la ment humana. Investiga els continguts mentals, se centra en les sensacions, els estímuls, els sentiments, les imatges... i sobretot amb la percepció. Què és la percepció?
De manera bàsica, podem definir la percepció com la suma de l’estímul i la sensació. Imagineu una pomera de la qual una poma es desprèn de la branca que la sosté i cau. Quan la poma impacte al sòl, si no hi ha ningú que senti l’impacte, la poma fa soroll?
L’impacte genera ones acústiques que capta l’oïda. Les ones acústiques es propaguen a través de les partícules de l’aire fins que són captades per l’oïda i cervell, que s’encarrega de codificar les ones en allò que nosaltres coneixem com a soroll.
Podem definir un estímul com aquella energia que afecta un sentit, i que és transmesa i captada al cervell. Les ones electromagnètiques que afecten els ulls produeixen la visió; les ones acústiques que afecten l’oïda produeixen el soroll; les partícules químiques que afecten l’olfacte produeixen l’olor...
I podem definir la sensació com a l’experiència que rep un individu davant la recepció de l’estímul. Quan l’estímul es transmet al cervell en forma d’impuls nerviós es converteix en experiència conscient o sensació. Ara mateix els estímuls que genera l’entorn són captats per mi i transformats en sensacions: el soroll dels que parlen, les olors dels perfums, la visió que tinc de l’aula amb els alumnes asseguts, el tacte de la fusta... Tot plegat construeix en mi una percepció de l’entorn.
Per tant, podem definir la percepció com hem dit abans, la suma d’estímuls i sensacions; però crec que no n’hi ha prou. La percepció és alguna cosa més. Quan mirem el carrer i, de sobte veiem un amic, rebem alguna cosa més que el mer estímul mecànic. Sentim una emoció, un sentiment. Sentim el plaer de veure’l, i també estima.
La percepció no és una mera suma d’estímuls; sinó una organització subjectiva de la informació rebuda, en la qual intervenen factors com ara l’aprenentatge de l’individu, la seva influència cultural i moral, les seves experiències a la vida, la seva posició política o ideològica...
Wilhem Wund, (1832), alemany. Fou considerat el pare de la psicologia científica i l’estructuralisme. Ell va definir la percepció d’una manera més completa; considerava que la percepció és com “un mosaic de sensacions”
Vol dir això que la percepció és un procés actiu; els estímuls són seleccionats, interpretats i organitzats per la nostra ment conscient.
Imagineu que l’alumne que pregunta és un noi que s’expressa amb to despectiu o arrogant, i imagineu també a un altre alumne que pregunta al professor amb un to cordial. Tot i que preguntin el mateix no obtindrem la mateixa percepció. No ens limitarem als estímuls com ara la visió o to de veu, sinó que hi afegirem valoracions morals subjectives.
El mosaic de sensacions és el conjunt de factors que intervenen en la percepció de la realitat. Davant d’un accident de cotxe no ens limitem a observar els efectes de l’impacte, també valorarem la possible imprudència o la vulneració del codi de circulació que l’ha causat.
L’Atenció
Davant d’una percepció complexa o general prenem atenció d’estímuls concrets. Enfront de tota la classe, el professor selecciona l’individu singular que li fa una pregunta. Això s’anomena atenció selectiva.
Entre tots els estímuls sensorials que ens arriben simultàniament, existeix una funció cerebral que selecciona o tria aquell estímul que ens genera més interès o consideració. L’atenció del professor a una o un alumne que pregunta enfoca l’atenció de l’aula. Un crit sobtat al mig d’una reunió centrarà l’atenció de tots els seus membres. També hem experimentat activitats que requereixen tota la nostra atenció, tota la nostra concentració; per exemple en l’estudi d’una assignatura el dia abans d’un examen.
William James, (1890), psicòleg nord-americà, pare del funcionalisme, ens diu que la funció de l’atenció tria allò que jo decideixo atendre. Què és el que ens desperta més atenció durant el dia? Prendre atenció d’una cosa concreta implica abandonar-ne d’altres.
Hi ha activitats que demanen absoluta atenció, per exemple una partida d’escacs. Però no sempre ens podem concentrar del tot, no sempre podem fixar el pensament en una sola tasca, hi ha factors que poden boicotejar la nostra atenció. La fatiga mental, el son, alguns fàrmacs, la calor o el fred, en són bons exemples. Tot i això, hi ha persones que tenen l’habilitat de mantenir l’atenció en el que els interessa malgrat les distraccions de l’entorn. A això ho podem anomenar control d’atenció. Aquesta habilitat és un signe de maduresa, ja que durant la infància el control d’atenció és molt feble.
L’escola de la Gestalt
A principis del segle XX apareix una nova escola d’investigació psíquica anomenada Gestalt. Nascuda a Alemanya, la psicologia de la Gestalt considera que en la percepció intervenen factors innats. La Gestalt afirma que existeixen unes lleis de percepció pròpies de la ment humana, per tant, comunes a tota l’espècie humana. Aquestes lleis innates són les següents:
- Llei de figura i fons: La nostra ment selecciona la figura que destaca sobre un fons, tot i que el fons pot ser una altra figura. La nostra atenció se centra en la que destaca a sobre del fons. La Copa de Rubin n’és un bon exemple.
La copa es fa conscient de seguida; en canvi, les cares enfrontades semblen més subliminars. Tot i que no he percebut conscientment els rostres enfrontats, aquests han quedat enregistrats inconscientment en la meva ment.
- Llei de proximitat: La nostra ment interpreta la percepció de grup en funció de la proximitat dels elements. Si no sabem que el grup està integrat per totes cinc persones, i les percebem separades en l’espai, quatre unides al cantó esquerre de l’escenari i la cinquena allunyada al cantó dret, veurem les primeres com un grup i la persona distanciada com una estranya.
- Llei de tancament: La nostra ment tendeix a tancar diferents elements en un conjunt unificat. Podem unificar les diferents taques d’humitat de la paret en la figura d’un animal o d’una cara. Aquest fenomen es percep molt clar quan observem núvols. Podem veure en els núvols infinitat d’imatges que ens evoquen figures reals. Un home molt religiós pot veure en una roca d’un paisatge el rostre de la Verge Maria o a Crist. En aquest cas, la llei innata de tancament impulsa la interpretació cultural o religiosa de l’home.
Crítica cinematogràfica
Cal fer la crítica d’un film vist a l’aula, i respondre un qüestionari confeccionat per una bateria de preguntes sobre aspectes de la pel·lícula.
Psicosi
Títol original en anglès: Psycho: és una pel·lícula de terror i suspens de 1960, dirigida per Alfred Hitchcock.
Per tal de preparar la crítica del film seria una bona opció ordenar les idees segons les parts que l’estructuren.
Aristòtil en la seva obra La Poètica ens diu que tota tragèdia es divideix en tres parts: el plantejament, el nus i el desenllaç.
El plantejament és la introducció del drama; és a dir, ens introdueix el problema o la qüestió que desencadenarà la història. En la fase de plantejament s’introdueix l’objecte del debat filosòfic, moral, polític, èpic ... que encetarà el desenvolupament de la trama.
El nus ens explica el desenvolupament de la trama. Configura els fets que constitueixen la història i ens mostra el seu desplegament. És la part més llarga de la història.
El desenllaç respon a la conclusió de la trama. Descriu els efectes culminants del relat i desvetlla la seva solució i coronació
Caldrà també respondre a les següents preguntes:
- Qui és Norman Bates? Construeix un perfil psicològic d'ell.
- Què representa la figura de la mare?
- Parla’m de la patologia psicològica descrita al film.
Exemple de perfil psicològic de dues persones fictícies: Robert i Teresa.
- Persona seriosa, formal, correcte, adopta un comportament lògic, racional, cap a la realització dels seus projectes.
- Adopta una visió diferent del món.
- Introvertit. No li agrada l’enfrontament amb els altres.
- Es mostra distant amb els sentiments dels altres.
- Sap ocultar la seva vertadera naturalesa. Viu una quotidianitat discreta.
- Rebutja les relacions amistoses.
- Viu una vida rutinària molt estricte i ordenada. No trenca gairebé mai els seus hàbits quotidians.
- És desordenada.
- És molt creativa.
- Sempre està enfadada amb tothom.
- Mostra episodis de violència amb els que més estima.
- Es distreu molt. Té absències.
- És madura, però manifesta episodis infantils.
- No li agrada la vida social. Dona molta importància a l'amistat. Té una bona amiga.
4. Test de Rorschach
El test de Hermann Rorschach és un mètode publicat al 1921. El psicoanalista mostra al pacient una sèrie de 10 làmines amb taques simètriques de tinta, llavors li demana que les interpreti i expliqui què li suggereixen. A partir de les respostes del subjecte, el psicòleg pot extreure trets inconscients del pacient, com ara què l’amoïna, si pateix algun tipus de mala experiència no superada, quins són els desitjos que més imperen en ell, quines ansietats manifesta, cap a quines coses sembla sentir aversió o temor, etc...
Làmina 1
Làmina 2
Làmina 3
Làmina 4
Làmina 5
Làmina 6
Làmina 7
Làmina 8
Làmina 9
Làmina 10
5. La consciència
Els neurocientífics Paul i Patrícia Churchland, marit i muller canadencs, defineixen la consciència com una capacitat neurològica que ens permet la reflexió, o la flexió del pensament cap a nosaltres mateixos. Som conscients de...
Soc conscient del que sento, faig, dic; soc conscient del dolor o el plaer que experimento o genero. Tinc consciència del bé i del mal, tinc consciència de la vida i tinc consciència de la futura mort. Puc analitzar i valorar els sentiments i pensaments propis abans de formular un judici moral sobre una cosa o una altra. Penso en consciència que... Tot plegat em dota d’identitat; tinc consciència de mi i el meu entorn.
Tanmateix, hi ha esdeveniments naturals o artificials que poden modificar el nostre estat de consciència. Quan diem que tal persona ha caigut inconscient a terra, o quan diem que tal persona no parla conscientment del tema, o quan atribuïm segons quins fets a accions inconscients, estem subratllant casos de no consciència. Per exemple, en estat de coma o son profund la pèrdua de la consciència dels estímuls és completa.
També podem experimentar estats psíquics que, sense perdre la consciència, salten cap a territoris de consciència diferents, distints dels que experimentem normalment. Són els anomenats estats de consciència alterats (ECA). Aquests són causats, per exemple, per l’insomni o per les drogues.
L’insomni
L’insomni és un trastorn del son que pot ser provocat per factors biològics, com ara l’ús excessiu d’estimulants (cafè, te...), o factors psíquics, com ara inquietuds no superades (fracàs escolar o professional, pèrdua d’un ésser estimat, desengany amorós...)
Això pot provocar la sensació de viure de manera confusa o emboirada durant el dia. El que experimentes és un estat de consciència alterat. La manca de son pot provocar també sensació de fatiga i hipersensibilitat.
Les drogues
Hipòcrates (reconegut com a pare de la medicina) IV abans de Crist, i Galè (metge romà) III de la nostra era, definien la droga com aquella substància que en lloc de ser vençuda o assimilada pel cos, és capaç de vèncer-lo provocant canvis orgànics o anímics.
El regne de la botànica ha proporcionat tota mena de drogues, psicoactives o no, que hom ha usat en diferents àmbits de la realitat humana. L’ús de les drogues de caràcter psicoactiu apareixen ben aviat en els ritus i pràctiques místiques o religioses, també se’n fa ben aviat ús medicinal, i també, i no menys digne, en pràctiques estrictament hedonistes.
Podem classificar les drogues de moltes maneres; una manera bastant recorrent és la de seleccionar-les segons la legalitat i il·legalitat. Nosaltres les catalogarem segons els efectes que produeixen. A grans trets, existeixen drogues que produeixen eufòria; ens referim a les estimulants. També existeixen les visionàries o al·lucinògens. I també podem parlar de les drogues sedants, capaces d’anul·lar el dolor.
Exemples de drogues estimulants són la cocaïna, l'amfetamina, cafeïna, teïna, cacau o nicotina. Són fàrmacs que produeixen un gran rendiment físic i intel·lectual. Són bones per activar l’atenció i combatre la fatiga.
L’arbust de la coca a Amèrica és explotat des del segle III a C. Les fulles s’han consumit fins a l’actualitat com a estimulants purs. Freud quedarà extraordinàriament fascinat pels efectes de la cocaïna. La droga desperta de tal manera la ment que no deixa indiferent el creador de la psicoanàlisi; ben aviat en serà un enorme investigador i una autoritat mundial sobre tal fàrmac.
A finals del segle XIX, la cocaïna es comercialitza en begudes refrescants; apareix ben aviat un dels refrescos que més riquesa produirà: la coca-cola. Ja als anys vuitanta del segle XX, la cocaïna obtindrà un bon espai de consum entre els yuppies o executius.
També el cacau és autòcton d’Amèrica, com també el mate. D’Aràbia és originari el cafè que segons els antics li atribuïen la virtut de proporcionar energia per treballar més i menjar menys.
De les visionàries i al·lucinògens en podem destacar la mescalina i peiot a Mèxic, l’ayahuasca a Amazònia. Però un dels psicotròpics més cèlebres és el descobert per Albert Hofmann: l’LSD; una droga sintètica estreta d’un fong anomenat banya de sègol. És un fong al·lucinogen amb alcaloides derivats de l’àcid lisèrgic o LSD.
De fet, l’expressió catalana “estar tocat del bolet” prové dels efectes que produeixen en els individus els fongs com la banya de sègol o l’amanita muscaria.
L’LSD va ser considerat un poderós mitjà per abastar el més profund de la ment humana. Fou utilitzat per prestigioses universitats americanes en la investigació psiquiàtrica i antropològica. Sobre aquest fàrmac deien que alliberava els elements reprimits de la ment dels pacients i els subministrava pau espiritual. Van experimentar també amb reclusos homicides els quals mentre estaven sota els efectes de la droga enraonaven sobre l’amor i la generositat humana.
Amb l’LSD arriba també l’era de la psicodèlia, protagonitzada sobretot pel moviment dels hippies i la música rock. Les experiències psicodèliques propicien noves corrents místiques i estètiques. Les fantàstiques i inquietants percepcions sobre la realitat produeixen una expansió general de la ment i la imaginació que inspirarà cançons, pintures, poemes i escrits substancialment reivindicadors i contraculturals.
El corrent psicodèlic és molt proper al surrealisme. Es diu que el gran pintor del Cap de Creus Salvador Dalí consumia de tant en tant alguna dosi d’LSD. També s’especula sobre els dissenys modernistes de Gaudí i possibles relacions amb substàncies al·lucinògenes, però aquestes són només especulacions sense raons fiables.
Pel que fa a les drogues
sedants, podem destacar l’opi. Ja a l’antic Egipte l’ús de l’opi es
recomanava com a calmant i analgèsic. Calmava el plor dels nadons i els ajudava
a dormir. Homer en l’Odissea ens diu que l’opi fa oblidar qualsevol pena.
Les drogues sedants serveixen per anul·lar o
alleugerir el dolor i el malestar. En els primers hospitals de l’antiga
Grècia els pacients eren sotmesos al somni sanador a través de sessions
controlades d’opi. La dosi científica de l’opi era entesa com el control
beneficiós de la substància. Una dosi adequada anima l’amor propi, però un
consum excessiu no controlat pel seny pot provocar l’addicció i la follia.
A l’imperi romà l’opi es feia servir per curar el
dolor, també com a filtres de la sexualitat, i també com a procés de mort o
eutanàsia.
De l’opi s’extreuen drogues com el làudanum, o vi d’opi, que es va fer servir com a vehicle d’inspiració artística: Són ben famoses les reunions a la Vila Diodati on es concentraven talents de la talla de Byron, Shelley, Polidori o Mary Shelley. Es diu que bevien làudanum durant tota la nit i en el frenesí dels seus ànims eren segrestats per sublims inspiracions. La genial obra Franquenstein és concebuda per l’ànima de Mary Shelley en una d’aquelles dionisíaques sessions.
De l’opi també s’extreuen drogues sintètiques com
l’heroïna i la morfina. L'heroïna és un derivat de l’opi com també ho és la
morfina, però cinc vegades més activa amb uns efectes molts seductors pel
consumidor. Produeix un estat de plaer, adorm les pors i serena l’esperit. És doncs
lògic pensar que l’heroïna ha estat tota una deessa amiga i salvadora per a tots
aquells que patien dolor. Naturalment tots patim, però el dolor és fa més
sensible en els barris pobres i deprimits, més susceptibles de rebre la visita
dels traficants o camells.
En el segle XI el vell de la muntanya Hassan Al-Sabbah va fundar una secta de guerrers d’honor anomenats haschischins, els quals prenien dosis de cànem abans d’encetar la batalla contra els croats cristians. D’aquí ve que s’anomeni haixix a la droga derivada del cànem. El psiquiatre J. Moreau considera que el cànem és una bona via per conèixer la ment humana. Fundarà una mena de club de fumadors de cànem on s’hi reuniran grans escriptors com ara Baudelaire, Delacroix, Nerval, Rimbaud o Balzac. El resultat seran meravellosos articles que passaran a la història de la literatura universal com és el cas dels Paradisos artificials o Les flors del mal de Baudelaire. El club de fumadors de cànem es deia Club des Haschischiens, en memòria del vell de la muntanya.
Sobre els efectes del cànnabis també en parla
Nietzsche; s’hi refereix dient que tal droga li permet apropar-se a la
prodigiosa velocitat dels processos mentals. La tradició budista ens diu
que el cànem o cànnabis facilita la concentració espiritual i la meditació. Els
usos medicinals més antics ens parlen de les virtuts del cànem en el tractament
de la febre, l’insomni, la tos seca i la disenteria. També augmenta el desig
sexual i la gana, és útil per frenar el glaucoma (malaltia del nervi òptic),
disminueix les nàusees produïdes per la quimioteràpia, i alleugereix els
espasmes propis de l’esclerosi múltiple; també estimula la tendència a anar al
fons de les coses.
Pel que fa als alcohols, les plantes productores són
moltes. Les cerveses i els vins són substàncies que des de l’antiguitat es
consideraven apropiades en tot tipus de celebracions. El cristianisme apostava
pel vi, sempre present en cerimònies religioses com la celebració del
matrimoni, com també en victòries militars. L’Islam repudiarà les begudes
alcohòliques per el seu poder per desinhibir-se i els seus efectes ridículs.
L’alcohol, en dosis petites, redueix les inhibicions
socials i relaxa. Com a afrodisíac no és apropiat, ja que, tot i que genera
desig, disminueix el rendiment.
Els efectes
nocius de les drogues
El tabac és la droga amb més alta mortalitat. El grau
d’addicció és molt alt; possiblement, és la droga més addictiva de totes. Les
conseqüències més freqüents de tal addicció és el càncer de pulmó i les
malalties respiratòries i cardiovasculars.
L’abús de la cocaïna pot produir insomni, depressió,
irritabilitat o agitació intel·lectual.
Pel que fa a l’alcohol, quan la freqüència d’ingestió
és alta, danya el sistema nerviós i el fetge. El consum freqüent d’altes dosis
produeix addició, amb un síndrome d’abstinència mortal. El consum excessiu pot
produir delírium tremens i "el síndrome de Korsakoff" que ve a
ser la pèrdua de memòria dels actes recents.
La marihuana i el haixix poden produir episodis de
paranoia i por. També disminueix la voluntat de fer (sensació de mandra). Disminueix
l’actitud agressiva o violenta.
6. La Memòria
Podem definir la memòria com la capacitat d’adquirir, emmagatzemar i
recuperar la informació de l’experiència. Ens permet reviure el passat i
aprendre d’ell. Gràcies a la memòria comprenem millor el nostre present i ens
podem anticipar als esdeveniments futurs. Sense memòria no podríem entendre la
temporalitat. Els records del nostre passat ens doten d’identitat i ens
permeten identificar la realitat present. Si conec un amic quan el veig és
perquè el recordo del passat, igualment, mitjançant la memòria sé quin camí he
de seguir per arribar fins a l’institut. La memòria em permet la continuïtat
temporal, imprescindible per viure. Recordo també els esdeveniments futurs que
cal tenir presents, com ara l’aniversari d’alguna persona estimada. La memòria
ens permet planificar el futur. A l’abric de la memòria construeixo la meva
identitat, car jo soc la suma de les meves experiències passades en projecció
cap al futur.
Pel que fa a l’Alzheimer és una malaltia que afecta l’hipocamp afectant la memòria
i l’aprenentatge. La malaltia destrueix les neurones encarregades de formar
records nous; això provoca la pèrdua de la memòria recent, com ara converses,
llocs o cites. Provoca desorientació espaiotemporal, canvis d’estat emocional,
oblit de paraules i rostres, i finalment la pèrdua de la identitat.
Actualment, la demència és tractada amb
teràpies cognitives i el suport familiar.
Cal subratllar que els records són modificats per la nostra ment. La memòria no és una
còpia fidel de la realitat. Quan recordem un esdeveniment passat el visualitzem
amb matisos que no eren presents en l’experiència original. Això ho podem comprovar
quan visualitzem un film que ja havíem vist temps enrere. De sobte, quan veiem
una escena concreta emmagatzemada a la nostra memòria, l’observem una mica
diferent de com la recordàvem.
Tres tipus de
memòria (MCT), (MLT) i (MS).
Un dels primers psicòlegs interessats per
l’assumpte de la memòria fou George
Miller. Bon referent de la psicologia cognitiva, Miller va publicar el 1956
el seu cèlebre article El màgic nombre
set, més o menys dos: alguns límits de la nostra capacitat per processar
informació. En aquest article, Miller afirma que les persones podem retenir
aproximadament de 5 a 7 elements alhora. Això es va anomenar memòria a curt
termini (MCT).
La memòria a curt
termini (MCT) guarda informació
recent que només necessitem en un moment present. No tenen una durada llarga a
la memòria. Són records que oblidem fàcilment i no els considerem essencials
per a nosaltres.
Comprovarem si es compleix o no la hipòtesi de
Miller; llegirem en veu alta una sèrie d’ítems i, tot seguit, un alumne/a els
haurà de repetir acollint-se només a la seva memòria. Començarem amb sèries de
5 i 7 elements i continuarem amb sèries de més elements:
3 1 8
6 2
P J M H Q
6
9 4 2
7 0
N D R
G U S
9 6 8 3 9 2 7
V P R
E D S N
8 5 4
7 9 4 1 8 3
Q P E
D F L K S
C
6 2 3
1 9 6 3 6
7 5 2 0 4
E D G
C Z L S Q
F J B
T P
La memòria a llarg
termini (MLT), conserva de
manera permanent els coneixements que considerem bàsics per dirigir-nos en el
món.
Per exemple, els records autobiogràfics (el nostre
nom o data de naixement); els records semàntics (com ara el llenguatge o el
significat dels conceptes, els records de les capitals dels països o els noms
dels rius); els records episòdics (es refereix a episodis essencials de la
nostra vida, com ara els records de la mare parlant-te d’alguna cosa, la
reflexió d’un professor o amic, el primer petó...).
Els records d’experiències passades poden
produir en nosaltres associacions entre l’estímul i la resposta que no oblidem;
per exemple, el mal gust d’un aliment concret del nostre passat pot generar en
nosaltres la convicció que tal aliment mai ens agradarà. L’experiència
associativa d’una mala experiència passada amb els gats o amb els gossos pot
provocar el defuig de tals animals, com també, una bona experiència plaent pot
generar la il·lusió que sempre que es repeteixi tal experiència produirà plaer.
Cal prendre consciència que tals associacions no han de donar-se
irremissiblement ni de manera necessària en la realitat.
7. L’Oblit
L’oblit tendim a valorar-lo negativament. Oblidar un fet de la nostra història, un objecte, una idea o una paraula ens empipa i ens molesta. Per tant, podem definir l’oblit com la incapacitat de recordar experiències i coneixements que en el passat eren presents a la nostra memòria. Sembla que s’hagin esborrat de la memòria. Generalment, l’oblit és un fenomen espontani del qual no en tenim control. Però també hi ha mecanismes de la ment que esborren records de manera voluntària. Volem oblidar.
Què pot provocar que la ment esborri material de la memòria?
- La saturació d’informació. Quan la ment acumula més dades de les que pot retenir. Sembla que això varia en funció de cadascú. No tinc tanta memòria, diu el que se sent saturat d’informació.
- La memòria és selectiva. Tendim a seleccionar la informació rellevant o nova, en detriment d’informacions que ja considerem obsoletes o inaprofitables.
- Manca de processament. No hem donat importància a la informació rebuda; l’hem considerat de manera superficial, sense rigor. No hem processat tal informació amb prou atenció per ser ben entesa.
- Per interferència. Confonem un record amb un altre. És una confusió d’experiències del passat que s’assemblen entre elles.
Oblit voluntari
Existeixen mecanismes mentals que ens permeten l’oblit d'experiències doloroses. De vegades no volem recordar experiències perquè tal record ens fa reviure episodis angoixosos.
Preferim no combatre experiències emocionals desagradables per tal d’evitar l’ansietat que produeixen. No hi vull pensar, diem.
Freud ens diu que l’oblit d’un episodi traumàtic pot generar malalties psicosomàtiques. Segons Freud quan una experiència és molt insuportable la nostra ment l’oblida del pla conscient, però continua latent en el pla inconscient. Aquesta experiència oblidada per la seva càrrega insuportable és el trauma.
A l’inconscient hi habiten els nostres traumes, i totes aquelles experiències que no volem recordar. Tanmateix, aquestes experiències desagradables ens continuen afectant a través de les pulsions inconscients. Aquestes pulsions es manifesten a través dels somnis de manera disfressada, que cal interpretar. La pulsió pot afectar a la persona impulsant-la a fer coses que sembla que no venen al cas; són actes irracionals, com ara manies o malalties que no tenen cap causa física. Jo mateix me la provoco. Bons exemples són les compres compulsives o oniomania, o l'obsessió per la higiene o ablutomania. També podem subratllar el trastorn psicològic que porta al robatori compulsiu o cleptomania. E seu significat etimològic és obsessió a furtar o robar; molt ben il·lustrada a la pel·lícula d'Alfred Hitchcock, Marnie.
A través de les sessions de la psicoanàlisi el psicòleg extreu la vertadera realitat del trauma ocult i disfressat en el somni. Un cop el pacient recorda el trauma i el porta a la seva consciència la malaltia psicosomàtica desapareix. El record del trauma continua sent dolorós, però caldrà enfrontar-s’hi i superar-lo, sense oblidar.
La psicoanàlisi és un conjunt de teories relacionades amb l'estudi de l'inconscient, un mètode de tractament de traumes establerta pel pare de la psicoanàlisi Sigmund Freud. Consisteix a fer reviure al pacient l’episodi on suposadament es va originar el trauma.
Pel·lícula 55:50. Exemple de sessió de la psicoanàlisi. Passió secreta de John Huston (1962)
Amnèsia i tipus d’amnèsia
Pèrdua total o parcial dels records. Les causes de l’amnèsia solen atribuir-se a malalties o lesions neurològiques. Es poden produir per motius de degeneració del teixit cerebral, accidents o desordres químics.
- Amnèsia anterògrada. Incapacitat d’enregistrar records nous. A partir de l’incident només pots recordar les experiències anteriors a tal incident.
- Amnèsia retrògrada. Incapacitat de recordar les experiències del passat anteriors a l’incident. Es pot adquirir nova informació.
- Amnèsia psicògena. Mecanisme de defensa que anul·la el record traumàtic.
- Prosopagnòsia. Incapacitat de recordar rostres.
- Paramnèsia. Tendència a construir records falsos. Aquest fenomen és freqüent en persones obsessionades a crear realitats falses i mentir compulsivament. Aquest comportament del mentider crònic s'anomena mitomania.
També existeix el contrari de l’amnèsia. La hipermnèsia és la facultat de recordar un gran nombre de dades, fins i tot les que considerem inútils. Es donen casos en joves autistes.
D’altra banda, també hi ha persones que tenen memòria eidètica. És un fenomen molt reduït en infants i gairebé inexistent en adults. S’anomena també memòria fotogràfica.
La diferència entre la hipermnèsia i la memòria eidètica radica en el fet que la naturalesa de la hipermnèsia és quantitativa; un excés de dades. En canvi, la memòria eidètica és de naturalesa qualitativa; enregistra imatges molt precises.
Un exemple d'hipermnèsia és quan el subjecte pot recordar amb precisió què va menjar, què va vestir i què va dir cada dia des dels onze anys de vida i fins als catorze anys.
Un exemple de memòria eidètica és quan el subjecte pot descriure amb detall una pintura que només ha vist uns segons, com si encara la tingués davant dels ulls.
8. L’aprenentatge
Els éssers humans
i els animals naixem amb uns comportaments innats que ens ajuden a adaptar-nos
i a sobreviure en el món. Són els que anomenem actes reflexos i pautes fixes
d’acció o instints.
Podem definir els
reflexos com a mecanismes de defensa automàtics que ens alerten davant
possibles perills. Són respostes involuntàries, per exemple un sobtat excés de
llum provoca la contracció de la pupil·la.
Condicionament clàssic
Tanmateix, el
fisiòleg i psicòleg conductista rus Ivan Petróvitx Pavlov va demostrar que no tots els
reflexos són innats. Pavlov va comprovar que existeixen reflexos apresos o
adquirits. Aquest fenomen s’anomena condicionament clàssic.
L’experiment de Pavlov amb gossos va demostrar que la relació entre l’estímul i el reflex biològic pot esdevenir fruit d’un aprenentatge o condicionament. L’experiment va consistir en el següent:
Pavlov feia sonar
una campana davant de diferents gossos amb fam, però els gossos no responien de
manera biològica enfront de l’estímul del so.
Tot seguit, els va
mostrar un bol de menjar, i aquest cop els animals reaccionaren segregant
saliva (la segregació de la saliva és un acte reflex de la gana).
A continuació, i
de manera reiterada, Pavlov tocava la campana i seguidament els mostrava el
menjar. Aquesta seqüència la va repetir diverses vegades: primer “so de la
campana” i després “presentació de menjar”.
Els resultats de l’experiment foren que els gossos van començar a salivar quan Pavlov feia sonar la campana, sense mostrar-los el menjar. Els gossos van aprendre a associar el so de la campana amb el menjar. Pavlov va saber provocar l’acte reflex de la salivació amb un estímul condicionat (so de la campana).
El menjar és un
estímul incondicionat (EI) perquè provoca salivació sense un entrenament o
aprenentatge previ. Inicialment, el so de la campana només era un estímul
neutre (EN), ja que per si sol no va provocar salivació; però, associat amb el
menjar es va convertir en un estímul condicionat (EC). És a dir, la relació
d’estímul i resposta que són innats i no depenen d’un aprenentatge previ són
els “incondicionats”, i la relació de l’estímul i la resposta que depenen d’un
entrenament o aprenentatge previ són els “condicionats”.
Una cançó en si mateixa
és un estímul neutre, però quan l’associem al signe d’entrar o sortir de les
aules convertim la música en un estímul condicionat.
Imagineu que un
alumne que per motius d’assetjament, dia rere dia experimenta estat d’ansietat
i angoixa quan és dins l’aula. Si totes les classes s’enceten amb el so de la
mateixa cançó, pot passar que l’alumne acabi sentint angoixa sempre que escolti
aquella cançó, encara que la senti a l’esguard de la seva habitació?
Les teories
conductistes afirmen que sí, i que tal fenomen és un cas de condicionament
clàssic. L’alumne ha associat la cançó o estímul neutre (EN), amb el reflex de
l’angoixa (EI) que li provoca l’assetjament escolar; convertint la cançó en
generadora de malestar (EC). “Ja no puc escoltar aquesta cançó”, diu.
El psicòleg conductista Burrhus Frederic Skinner va escriure l’any 1948 Walden Dos. En aquesta obra, Skinner descriu una societat utòpica que havia arribat al cim moral i social gràcies a tècniques de conducte, basades en l’administració de recompenses per promoure les conductes desitjables. L’obra ens ve a dir que existeixen mètodes psicològics capaços d’alterar el comportament de les persones.
Skinner explica que per aconseguir incrementar la freqüència de conductes desitjables un bon mecanisme és el reforç positiu. Actualment, el reforç positiu que més es fa servir són els diners. Però també són útils els regals, els elogis, el reconeixement o l’agraïment.
D’altra banda, també es pot modificar el comportament a través del càstig negatiu, com ara retirar el carnet de conduir a un conductor que ha consumit una alta quantitat d’alcohol.
El reforç positiu i el càstig negatiu són mecanismes que alteren la conducta humana. Tanmateix, aquests mecanismes no sempre s’usen per fer el bé comú, també es poden fer servir per obtenir obediència política interessada o egoista. Segons Skinner, totes les nostres decisions són condicionades per experiències de recompensa o càstig.
La superstició dels coloms
L’any 1948, Skinner va dur a terme un experiment amb coloms. Vuit coloms afamats van ser tancats, d’un en un, en una caixa transparent. Skinner els subministrava aliment en intervals regulars de temps, observant que els coloms espontàniament desenvolupaven respostes idiosincràtiques. Per exemple, un colom quan tenia gana va aprendre a donar cops de cap contra una de les cantonades. Un altre, també quan sentia fam, va aprendre a donar voltes sobre el seu eix com si ballés. Semblava que els coloms es comportaven d’aquesta manera idiosincràtica o tan particular perquè creien que tal conducta provocaria l’aparició de l’aliment. Si se’ls subministrava l’aliment després que els coloms expressessin el comportament idiosincràtic, els animals repetien el ritu creient que tal comportament tindria efectivament la resposta del menjar. Això pot explicar l’origen de les supersticions. D’aquí ve que anomenessin aquest cèlebre experiment de Skinner com «la superstició dels coloms».
Skinner afirmà que el comportament supersticiós dels coloms es donava perquè els animals havien associat el seu comportament idiosincràtic amb l’obtenció de l’aliment, cosa que es reforçava quan apareixia el menjar. Els cops de cap contra les cantonades de la caixa, o el ball fent girs al voltant del seu eix eren recompensats.
Si traslladem aquest experiment a la conducta humana podem induir que el ball ritual de tribus demanant pluja, o altres formes rituals que demanen bones collites, o prosperitat en els negocis, o sort en els estudis, venen reforçats per l’èxit del ritu. Si sempre que sec a una taula determinada de l’aula aprovo l’examen, o sempre que porto l’anell que em va regalar la mare trec bones notes, consideraré que hi ha una relació màgica entre el comportament ritual i la recompensa. La recompensa és reforçada gràcies a l’èxit, però si l’èxit afluixa o falla, el ritu perd sentit i pot arribar a desaparèixer. També pot continuar realitzant-se si obtenim recompenses intermitents. La connexió atzarosa entre ritual i conseqüències favorables pot generar comportaments mantinguts en el temps, encara que no tinguin cap suport necessari, causal o científic.
9. Teoria cognitiva
Per exemple, en la
presa de decisions enfront de diverses alternatives d’acció, el nostre programa
mental imposarà les opcions apropiades amb la lògica de les nostres creences.
Per exemple, decidir sobre diferents ofertes laborals, triar una parella o
escollir una carrera universitària, dependrà de factors creats a partir de
l’experiència. Potser els factors prioritaris i decisius són el benefici
econòmic, la lleialtat moral o religiosa, o l’afany pel risc i l’aventura. Són
factors que hem après i s’han instaurat i actualitzat en el nostre programa
mental.
Què faig quan entro
en un bar i no hi ha cap taula lliure? M’apropio de la taula d’uns estranys i
els faig marxar? Em quedo a la barra?
Marxo, jo? L’opció que triï vindrà generada per les pautes prèvies de
comportament que he après, i que considero les correctes i les més sensates.
Igualment, el meu comportament variarà si vaig al cine o a un enterrament. Les
actituds apropiades en cada situació són presents en el programa mental de
cadascú, segons la seva educació moral, experiències o aprenentatge. El programa
mental d’una persona pot contemplar, per exemple, apropiar-se d’una taula
aliena perquè ha passat un mal dia; l’ha deixat la seva companya i ara se sent
legitimitat a actuar violentament.
Aquesta
legitimació de la violència injustificada i gratuïta pot ser fruit de la
distorsió en el processament de la informació. El processament d’informació que
no passa per la reflexió del subjecte pot originar conductes automàtiques
indesitjables o desadaptatives. Són errors cognitius que si no els corregim
poden generar frustració, malestar i, fins i tot, depressió. Anem a veure’n
unes quantes:
Distorsions cognitives
Distorsió dicotòmica: Tendència a
veure de forma categòrica els aspectes de la vida; les coses són blanques o
negres. Per exemple: “O estàs a favor del que penso o estàs en contra meu”, o “És
un bon o un mal amic”. No hi ha grisos. És una forma de raonar la realitat de
manera binària absoluta; o tot o res.
Sobregeneralització: Convertir una
experiència concreta en una regla general. Els mots sempre o mai apareixen
sovint en aquest error cognitiu. Per exemple, si en una festa amb amics i
parents em sento desatès o desatesa per la meva parella, quan marxem sols li
recrimino “sempre em deixes sol o sola quan ets amb els teus amics”, o si un
dia els amics no elogien el mèrit d’haver tret un nou a l’examen, els faig l’exclamació
“mai us alegreu per mi”.
Raonament emocional: Creure que les coses són com un les sent. Donem més importància a l’emoció que a la raó. Per exemple, un dia m’aventuro a parlar amb una persona que m’agrada, però els nervis em traeixen i m’encallo parlant, explico temes sense sentit i m’equivoco amb les coses que em pregunta. Això em fa sentir estúpid, i m’ho acabo creient. Imagineu que algú, de manera reiterada, em diu que no serveixo per a res, que soc un o una inútil, que sempre m’equivoco i no faig res bé. Aquest clima psicològic si es repeteix molt a casa, a l’aula o amb el grup d’amics pot provocar una il·lusió o una creença distorsionada de mi, i puc arribar a creure fermament que soc realment una persona incapaç, que soc poca cosa. Malgrat que aquest raonament no és real, malgrat només és una construcció de la ment generada per la companyia tòxica, el puc instal·lar a la meva ment i convertir-lo en un tret del meu caràcter. Cal reaccionar i enfrontar-s’hi.
Inferència arbitrària: Tendència a
derivar conclusions a partir de creences infundades. Creure saber el que els
altres pensen, com ara la persona que es creu molt intuïtiva i pensa que pot
llegir i anticipar-se als desitjos dels altres encara que no els hagin revelat.
“Demà anirem a veure la Marta perquè sé que vols parlar amb ella”
Abstracció selectiva: Ens fixem sempre
en els detalls negatius de les situacions en què participem, en comptes de
centrar-nos en les positives. Adoptem una posició victimista. Per exemple, si
organitzem una festa d’aniversari preferim fustigar-nos en les coses que no han
anat prou bé, malgrat que la majoria hagin sortit molt bé.
Enfront dels
raonaments distorsionats es pot intentar fer una reestructuració cognitiva; és
a dir, podem revisar els pensaments que ens fan patir i adoptar una posició cognitiva
més tolerant o flexible, apreciant les nostres qualitats i encaixant les
adversitats de la vida.
De la lògica del nen a la lògica de l’adolescent
Jean Piaget va escriure l’obra De la lògica del nen a la lògica de l’adolescent,
on descriu les fases del pensament formal en l’adolescència. Piaget afirma que en
l’última fase, els adolescents abasten el pensament abstracte i comencen a
formar identitats complexes. Poden sentir amor per idees abstractes, com ara la
llibertat o la igualtat. Anem a veure quatre característiques pròpies del pensament
formal:
Obertura al món del possible: L’adolescent
descobreix que la vida suscita un ample ventall de possibilitats, i aprèn a
discernir entre el que és real i el que ho pot ser. Comencem a entendre les
possibilitats reals que tenim a l’abast.
Pensament lògic: Comencem a ser
capaços de construir deduccions lògiques sense recórrer a l’experiència. Per
exemple, puc deduir que si A és igual a B, i B és igual a C, aleshores A és
igual a C. Aquests raonaments no necessiten la comprovació empírica. “Tot A és
B” és equivalent a “Tot B és A”? No, perquè tots els catalans són europeus,
però no tots els europeus són catalans.
Pensament egocèntric: L’adolescent tendeix a sobrevalorar les seves idees. Pensa que el món s’ha d’adaptar a les seves idees i no les seves idees a la realitat.
Possibilitat de raonament hipoteticodeductiu: Podem resoldre incògnites
utilitzant el raonament hipoteticodeductiu, que consisteix a establir una
hipòtesi o explicació provisional sobre un fenomen, deduir conseqüències i
comprovar-les. En la comprovació podem variar un factor mentre deixem els
altres invariables. Finalment, només cal rebutjar la hipòtesi si és falsa, i
confirmar-la si és vertadera. Posem un exemple:
Cas fictici:
La Dàlia, la
Nasrin, la Rama, en Marc, en Lluc i l’Albert formen un grup d’estudi d’un
institut. Es reuneixen cada divendres en un bar per fer un treball de filosofia;
tanmateix, dues cambreres que els coneixen s’adonen que en Marc gairebé no
parla en aquelles reunions. Sembla que en Marc se sent encongit, tímid, tot i
que ell és un noi normalment molt extravertit i llançat.
Les dues
cambreres, l’Alix i la Rut estableixen les següents hipòtesis:
- Hipòtesi de l’Alix:
En Marc es comporta vergonyós perquè està enamorat de la Dàlia.
- Hipòtesi de la
Rut: En Marc es comporta vergonyós perquè la intel·ligència d’en Lluc l’intimida.
- Comprovació de
les hipòtesis:
El següent divendres
les cambreres s’ho maneguen per a aconseguir que a la reunió hi compareguin
tots menys en Lluc. Tanmateix, en Marc es mostra igual de tímid.
El divendres
posterior les cambreres efectuen la mateixa operació, però ara aconsegueixen
que a la reunió hi compareguin tots menys la Dàlia. No obstant això, en Marc es
mostra igual de tímid.
El successiu divendres
les cambreres aconsegueixen que a la reunió hi compareguin tots menys la Rama.
De sobte, aquest cop en Marc recupera el seu caràcter extravertit. Ja no hi ha
ningú que l’intimidi o el ruboritzi.
Conclusió:
Les hipòtesis de
la Rut i l’Alix són falses. En Marc de qui està enamorat o de qui se sent intimidat
és de la Rama.
10. La Intel·ligència
La definició de la intel·ligència és de les més controvertides de la Psicologia. No hi ha una definició consensuada; tanmateix, si ens remetem a la definició etimològica aquesta ens diu que intel·ligència té dues arrels: inter, que significa “entre”, i legere, que significa “escollir” o “llegir”. Per tant, podem definir la intel·ligència en saber triar, saber escollir la millor opció entre diverses.
També podem
definir-la com una capacitat mental. És la capacitat que ens permet raonar,
pensar, reflexionar, comprendre idees abstractes, aprendre de l’experiència i
resoldre problemes. Tanmateix, aquesta definició no és la correcta per molts
psicòlegs, ja que posseir la capacitat de raonar no vol dir raonar
intel·ligentment. Tenir les capacitats sense desenvolupar-les em fan una
persona intel·ligent?
Per tant, en la
qualitat d’intel·ligent s’inscriu la capacitat i el seu desenvolupament.
Francis Galton
(1822-1911), en la seva obra El geni hereditari formula una
pregunta clau sobre la intel·ligència: per què els subjectes difereixen en grau
d’intel·ligència? La diferència es deu a l’herència biològica o és el resultat d’un
entorn culturalment propici?
Probablement,
intervenen els dos factors. De fet, sembla ser una interacció dels dos factors.
La dotació genètica s’ha de desenvolupar en l’entorn. Per tant, segons l’entorn
la intel·ligència es pot desenvolupar de formes diferents. Una persona que viu
en un entorn inestable o hostil desenvoluparà una intel·ligència més
estratègica, basada en establir plans vinculats a la prevenció, protecció o a
la prospectiva (el que pot passar).
En canvi, un
subjecte que viu en un entorn segur i estable pot desenvolupar una
intel·ligència basada en els coneixements, regles i procediments propis d’una o
diverses ciències o disciplines.
Les 7 habilitats de la intel·ligència
Segons Louis Thurstone (1887-1955), la
intel·ligència ve formada per set habilitats mentals primàries:
- Comprensió verbal. Es refereix a la
compressió lectora i el vocabulari.
- Fluïdesa verbal. Consisteix a recordar
el màxim de mots i saber-los usar en el context adient.
- Aptitud numèrica. Capacitat per
efectuar càlculs numèrics.
- Memòria. Capacitat per recordar moltes
dades.
- Rapidesa perceptiva. Reconeixement
ràpid de la realitat (física, estètica...), les seves semblances i diferències.
- Visualització espacial. Capacitat en
visualitzar l’entorn en diferents angles i saber entendre les mesures dins d’un
ordre. Per exemple, saber ordenar caixes de distintes mesures, saber encaixar
una peça en un puzle o saber interpretar un mapa.
- Raonament inductiu. Raonament que pot
arribar a conclusions generals a partir de casos particulars. Per exemple, si dilluns
veig núvols i després plou, dimarts veig núvols i més tard plou i dimecres veig
núvols i en acabat plou, puc induir que sempre que vegi núvols plourà.
La intel·ligència fluida i la intel·ligència cristal·litzada
Raymond Cattel
(1905-1998), va dividir la intel·ligència en dos tipus: la intel·ligència
fluida i la intel·ligència cristal·litzada.
- La intel·ligència fluida. Capacitat de
pensar i de resoldre problemes nous i abstractes sense coneixements previs.
També s’anomena intel·ligència líquida. Aquesta intel·ligència ens habilita a
triar l’opció més lògica encara que la tria sigui nova. Ens permet pensar
ajustant-nos a nous entorns. Per exemple, un individu perdut en un bosc troba
una destral a terra; ell no havia vist mai aquella eina, però un cop l’observa
compren que amb la destral pot tallar branques i fer llenya pel foc. Un altre
exemple és reconèixer la seqüència lògica de: 3, 6, 9, 12, 15... ? També podem
definir-la com intel·ligència fluida la capacitat que tenim les persones per
orientar-nos en una ciutat nova quan anem de vacances. Trobar nous usos en un
clip per subjectar papers, com ara fer-lo servir per manipular el pany d’una
porta, o desembossar els forats d’un saler, també és intel·ligència
fluida.
Intel·ligència cristal·litzada. Fa referència a
l’habilitat de fer servir els coneixements apresos. Capacitat per fer ús
pràctic dels sabers adquirits en l’experiència. Saber cristal·litzar els sabers
mentals. Per exemple, reconèixer fets històrics d’una ciutat quan la visitem,
saber escriure un correu sense fer faltes d’ortografia, reconèixer els
símptomes d’una malaltia o els estils artístics del Louvre.
Teoria de les intel·ligències múltiples
Howard Gardner en
la seva teoria de les múltiples intel·ligències de 1983, afirma que els
individus poden destacar en certes intel·ligències i, en canvi, ser uns negats
en altres. Dependrà del desenvolupament que hagin pogut assolir en virtut de
les seves dotacions biològiques i les seves interaccions amb l’entorn cultural.
Gardner va
catalogar vuit tipus d’intel·ligència, molt relacionades amb les set habilitats
de la intel·ligència de Thurstone. Les vuit intel·ligències de Gardner són:
- La intel·ligència lingüística, que destaca en
l’elaboració de la poesia, novel·les...
- La intel·ligència
logicomatemàtica, que destaca en les ciències i enginyeries.
- La intel·ligència espacial, pròpia de
l’arquitectura o artistes escènics.
- La intel·ligència
interpersonal, pròpia de les professions que requereixen bona disposició en
el treball en equip, com ara la medicina o la infermeria.
- La intel·ligència intrapersonal, que
destaca en persones capaces de comprendre els estats d’ànim personals, com ara
els professionals de la psicologia o l’art.
- La intel·ligència naturalista, que
destaca en les persones amb sensibilitat envers la naturalesa i les altres
espècies.
- La intel·ligència musical, que destaca en la composició musical, habilitat en tocar un instrument o el cant.
- La intel·ligència corporal-cinestèsica,
que destaca en persones amb habilitat motriu del cos, com ara la coordinació,
l’equilibri, la força i la velocitat. Pròpia de l’esport, la dansa o l’expressió
corporal. Es manifesta també quotidianament en la gesticulació i el llenguatge
corporal.
La intel·ligència emocional
Daniel Goleman en
la seva obra Intel·ligència emocional
de 1995, ens subratlla el poder de les emocions i els sentiments en el
creixement de la intel·ligència humana. Sembla que les emocions i els
sentiments s’han menystingut i, fins i tot, s’han apartat històricament de la
intel·ligència dels éssers humans. “El pensament ve de la raó, i els sentiments
del cor”, diuen. La freda lògica de la raó sembla triomfar per damunt de la
sensibilitat. Goleman ens diu que existeix també la intel·ligència emocional, i
que és la que ens facilita la interacció amb el món; car ens permet el control
dels nostres impulsos instintius, ens desperta l’empatia envers els altres, ens
desvetlla la motivació i la perseverança, ens omple d’orgull quan fem les coses
bé.
Goleman ens
descriu la intel·ligència emocional a través de cinc habilitats:
- Consciència d’un mateix. Ens reconeixem
en les nostres emocions i els nostres sentiments. No ens reconeixem sumant o
restant, ens reconeixem sentint. Ens reconeixem en les nostres llibertats i en
les conseqüències dels nostres actes.
- Autocontrol emocional. Podem controlar
les emocions que ataquen el nostre cor; podem ser flexibles enfront dels
esdeveniments que ens produeixen tristesa, ansietat o estrès.
- Automotivació. Consisteix en saber
despertar la motivació que ens empeny a ser; sabem que no cal rendir-nos envers
els fracassos o adversitats. Si caiem, sabem automotivar-nos i aixecar-nos.
Sabem trobar un bon motiu per tirar endavant.
- Empatia. Saber posar-se a la pell dels altres; consisteix en entendre i compartir els sentiments dolorosos o alegres dels altres. Aquesta qualitat humana és fonamental en les relacions i la comprensió dels altres, siguin amics o desconeguts, siguin d’una cultura o d’una altra, siguin d’un col·lectiu o d’un altre, siguin membres de la nostra societat o visquin molt lluny de la nostra acomodada situació social.
- Habilitats socials. Consisteix en saber
maniobrar la nostra conducta en situacions d’interacció social. Aquesta
intel·ligència ens permet liderar grups o crear bon ambient entre els membres
d’un col·lectiu, veïns o agrupacions diverses.
Intel·ligència artificial (IA)
John Mcarthy en
una convenció d’informàtica a la Universitat de Dartmouth va parlar per primer
cop de la intel·ligència artificial o màquines pensants. La conferència es va
dur a terme a l’estiu de 1956. Mcarthy va proposar la fabricació d’una màquina
capaç de simular les característiques pròpies de la intel·ligència humana. Ell
afirmà que qualsevol aspecte de la intel·ligència humana pot ser descrita en total
precisió i, per tant, es pot reproduir artificialment. Mcarthy va idear la
possibilitat de crear màquines amb la facultat d’usar el llenguatge humà,
formar abstraccions i conceptes, raonar per elles mateixes i
autoperfeccionar-se.
Actualment, la
intel·ligència artificial (AI), és ben present en molts àmbits de la nostra
vida. Opera en assumptes de mercat, medicina, educació, defensa, gestió
administrativa, assessorament empresarial i jurídic, automoció... fins i tot en
orientacions psicològiques o espirituals. El seu ràpid desenvolupament desperta
fascinació a uns, i inquietud a altres. Anem a veure les característiques
essencials de la IA.
- Aprenentatge automàtic. El sistema té a l’abast un volum immesurable de dades incessants, amb les quals aprèn a identificar patrons i construir prediccions.
- Aprenentatge profund. Utilitza
algoritmes per funcionar de manera semblant al cervell humà. Per exemple, imita
el processament del llenguatge i pot traduir textos o identificar veus.
- Big Data. La magnitud del volum de
dades amb totes les seves complexitats són processades a gran celeritat. La
rapidesa del creixement i l’assimilació de dades no es pot igualar amb cap
altra tecnologia o eina convencional. L’ús quotidià de xarxes i webs d’internet,
l’ús de les aplicacions del mòbil, validar un bitllet al tren o l’autobús,
pagar amb targeta... són hàbits diaris efectuats cada dia per milions d’éssers
humans que queden enregistrats i a l’abast de les entitats i la intel·ligència
artificial. D’aquesta manera la IA pot saber quines xarxes són les més
visitades i de què es parla amb més interès. Pot saber quants diners gastem de
mitjana i quins establiments freqüentem, si anem al metge, quin cotxe posseïm, quins
països volem visitar o quants fills tenim i a quines escoles van.
- ChatGPT. Sembla el contacte directe i
personal amb la IA. Pots parlar amb ella i demanar-li gairebé qualsevol
informació o feina intel·lectual, tot i que sempre s’autoaplicarà els límits
legislatius de protecció de dades, protecció de menors, confidencialitat o
moralitat. No pot accedir a dades privades o restringides.
- Internet de les coses (IoT). Es
refereix als objectes físics amb software connectats a internet, que permeten
la manipulació del funcionament de la cosa; per exemple, la connexió de
termòstats, cotxes, portes elèctriques... poden ser controlats a grans
distàncies pel mòbil o l’ordinador.
- Robòtica. La construcció de màquines
pensants, IA, poden dur a terme tasques molt difícils o perilloses per als
éssers humans, com ara la desconnexió d’explosius o la manipulació de
substàncies tòxiques; de fet, els drons són ja una realitat en la labor d’extinció
d’incendis, vigilància, transport de productes o armes ofensives; també
existeixen exoesquelets que permeten a persones paraplègiques poder caminar
drets; però no tan sols això, la imaginació humana fantasieja amb la possibilitat
futura de robots qualificats per fer qualsevol tasca professional amb més eficàcia
que els humans. Us imagineu robots metges cirurgians, bombers, policies o
professors?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada