1. Filosofia
1. Què és la filosofia?
Definició etimològica.
La definició etimològica de Filosofia és jo estimo el saber, el coneixement, la saviesa. "Filo" vol dir amor o estimar, i "sofia" vol dir ciència o coneixement.
Ara bé, si voleu una definició més tècnica i actual podem definir la filosofia com a disciplina moderna aplicada a l’estudi crític de la realitat. Per què som?, qui som?, per què patim?, per què ens emocionem?, per què coneixem?, com coneixem?, que és el coneixement?, per què ens comportem així o d’aquesta altra manera?, hi ha una forma de comportament que pugui orientar les nostres vides cap a la felicitat?, per què ens organitzem en grups o col·lectius?, per què ens preguntem tot plegat?
Una definició artística, poètica o l'al·legòrica també ens ajuda a entendre millor el concepte filosofia, com per exemple una cançó, un film o un conte.
La cançó de ZPU <mamá me dijo>
Definició Putnam (escena de les pastilles de
Màtrix)
La definició de Putnam planteja una pregunta prou filosòfica: Veritat o felicitat?
Per què preferim la veritat a la felicitat?
Imagineu que els vostres pares són de fet
adoptius. De ben petits us van adoptar, però sempre us ho han ocultat per no
provocar en vosaltres decepció, tristesa o angoixa. Tanmateix, què preferiríeu
vosaltres?, continuar en l’ ignorància o saber la veritat malgrat el possible
dolor que tal notícia podria generar?
El concepte filosofia s’usa popularment
de moltes maneres, tanmateix la filosofia s’ha d’entendre com una tendència al
saber. Cal no oblidar que un dels trets fonamentals de la nostra naturalesa és
la curiositat.
El mite grec personifica l'ànima humana en la bella Psique, una
mena de deessa que es caracteritza per la seva imperiosa necessitat de
descobrir la identitat oculta del seu amant. La naturalesa de l’ànima és
la curiositat, el desig de descobrir nous mons, d’escodrinyar en els misteris
irresolts, d’esbrinar les causes d’un succés, de desvetllar els secrets del la
vida o la naturalesa. I tanmateix aquesta curiositat natural, intrínseca en
nosaltres, que en certa manera ens va marcant el nostre destí, és font
d’inseguretats, d’ànsia, perquè la inquietud que ens empenta a saber
ve suscitada per la por i l’angoixa. I només sentirem plaer a mesura que anem
colonitzant coneixements.
Per fi ho entenc! Exclamem, quan per fi
abastem la comprensió d'un fet. Sentim satisfacció quan esdevé en
nosaltres una nova possessió intel·lectual, però, d'altre banda, experimentem
una inquietant ànsia quan només esgarrapem la superfície d’aquella
realitat.
Tots som filòsofs, tots necessitem
saber. De vegades, ens aturem en curiositats prosaiques o banals, però
d'altres, ens endinsem en sabers més profunds; com ara l’audàcia del científic
quan es llança al saber dels misteris de la física o de la medicina, o
l’advocat quan s'interessa per fórmules de litigi més efectives, o l’artista
quan cerca maneres d’endinsar-se en els sentiments més profunds de l'ésser
humà, i expressar-los amb l’eficàcia que es precisa per emocionar el cor de les
persones.
Tots
aquests sabers que ens interessen i experimentem van culpin el nostre caràcter,
van configurant la nostre manera d'entendre i veure el món i van construint el
que som i el que serem.
2. Dos tipus de filosofia: filosofia pràctica
i filosofia teòrica
Filosofia teòrica:
-
La lògica, la metafísica,
l’epistemologia, l’antropologia.
Filosofia pràctica:
-
L’ètica, la política, filosofia social i l’estètica.
Veurem diferents disciplines de la filosofia tot plantejant, amb l'ajuda de l'audiovisual o text fílmic, els problemes, debats i pensaments que s'hi donen.
2. Ètica
Sòcrates,
filòsof grec del segle V aC considerava que els éssers humans tenim la idea de
bé a dins nostre i que per això som capaços de reconèixer en diferents
actes el que tenen en si mateixos de bondat.
Plató, deixeble avantatjat de Sòcrates, afirmava que la idea de Bé és una realitat en si mateixa, i que totes les coses i accions de la vida en participen de més o menys grau. Quan una acció humana s’apropa molt a la idea universal de bé, és a dir, a aquella acció que seria acceptada com a bona per la humanitat avui, demà i sempre, és quan l'acció participa en grau màxim de vertadera bondat; però, quan una acció apunta només a la satisfacció personal i egoista, i en participa ben poc de la Idea universal de Bé, és quan per allunyament i mancança ens apropem a la maldat. El mal consisteix en l’allunyament de la Idea suprema de Bé, no existeix com a Idea, només com a grau de carència d'aquella.
Plató, deixeble avantatjat de Sòcrates, afirmava que la idea de Bé és una realitat en si mateixa, i que totes les coses i accions de la vida en participen de més o menys grau. Quan una acció humana s’apropa molt a la idea universal de bé, és a dir, a aquella acció que seria acceptada com a bona per la humanitat avui, demà i sempre, és quan l'acció participa en grau màxim de vertadera bondat; però, quan una acció apunta només a la satisfacció personal i egoista, i en participa ben poc de la Idea universal de Bé, és quan per allunyament i mancança ens apropem a la maldat. El mal consisteix en l’allunyament de la Idea suprema de Bé, no existeix com a Idea, només com a grau de carència d'aquella.
Averrois:
El filòsof musulmà i cordovès del segle XII ens diu: si Déu és racionalitat
governadora de tot, per què existeix la injustícia i el mal en el món? Tot
hauria d’ésser harmonia i ordre, no?
Déu regeix el món com a realitat
reguladora de l’existència. Tot el que està sotmès a la necessitat natural
emana de Déu, però allò que és causa de l’actuació concreta dels éssers
individuals no pertany a l’ordre necessari del Cosmos i s’escapa al govern
diví.
Per exemple, si les lleis climàtiques
aboquen pluja sobre una església agredint l’estructura de manera que causa
l’enfonsament de la mateixa, en el moment en que tres-cents fidels hi oraven,
podem dir que déu ha estat injust? Déu regeix les lleis climàtiques i
arquitectòniques que han generat cents de morts, però aquesta conseqüència
tràgica no pertany a la voluntat de déu. La voluntat de déu es mou dins de la
racionalitat, dins de les lleis. Ha estat culpa de l'egoisme o la ignorància d’uns
homes que no varen revisar l’estructura de l’església i així preveure les
conseqüències. Per tant, podem afirmar que el mal radica en la incompetència o irresponsabilitat dels éssers humans, que no saben solucionar situacions de risc, o prevenir els efectes tràgics de les males decisions.
Sant Tomàs: A
diferència d’Averrois, Sant
Tomàs ( XIII ), fou més afinat en la recerca d’una solució teòrica que
respongués la qüestió del mal. Ell afirmava que totes les coses creades sense
excepció són producte diví, fins i tot les que generen el mal. Tots els
instruments que hom empra per aconseguir un fi són de naturalesa divina i per
tant són bons, malauradament, aquests instruments hom els pot usar
equivocadament. Posem per cas un tècnic que ha de reparar un televisor
espatllat i té al seu abast les eines pròpies de la seva professió en una mà, i
a l’altra hi porta una gran maça de ferro. Totes les eines han estat creades
per un bé, però no totes elles han estat creades per recuperar el funcionament
òptim del televisor. Si el tècnic considera arreglar l’aparell a cops de mall,
tot i que la seva intenció pugui ésser bona, possiblement aconseguirà fer-lo
malbé del tot, car el mitjà que ha emprat no és adequat per aquesta acció
concreta. Sant Tomàs afirmava que totes les accions apunten sempre cap a un bé,
malgrat que els instruments emprats puguin ésser equivocats. I en això radica
el mal. El mal són els mitjans inadequats que equivocadament hom usa per
aconseguir quelcom bo. El mal no és un fi en si mateix; ningú no fa mal per fer
mal, sinó que fa el mal com un mitjà per aconseguir un bé; un bé egoista o
altruista, però, al capdavall, sempre un bé.
S Mill: Per a Mill la satisfacció humana es troba en el seu
autodesplegament, en el desenvolupament de les seves potencialitats que és on
l’ésser humà es nodreix d’autoestima. Tanmateix, aquest desplegament de les capaciats o talents personals no seria possible sense escoles, instituts o universitats. La realització personal necessita de la societat, del col·lectiu, de l'altre. L’home educat en aquest sentiment, diu
Mill, l’home que entén el bé comú com el seu propi bé és l’home moralment
desenvolupat, és l’home que veu aquesta convicció com la més pròpia de l’ésser
humà. Aquest home, diu Mill, descobreix en aquesta convicció una poderosa força
interior que el frena en les seves accions egoistes: és el remordiment;
sentiment només vinculable a la madurés de l’individu. Aquesta convicció és la sanció interna o sanció última.
Les conductes extravagants han de ser
tolerables i defensades doncs, són, de fet, la demostració de la llibertat en
les societats plurals. La diversitat de idees morals, polítiques o estètiques obren les nostres ments i ens enriqueixen de noves possibilitats. La pluralitat d'idiomes són una enorme mitjà per enriquir idees, sentiments i passions, que se'ns presenten limitats en una sola llengua o expressió. El ministeri d'alguns règims polítics s'acuren en esborrar idiomes per tal d'esborrar el pensament. La diversitat pot encetar nous camins d'autorealització que no se'ns presentaven fins aleshores. Mill defensa una igualtat que no homogeneïtza i insisteix en
afavorir la diversitat de formes de vida.
Hannah Arendt, filòsofa del segle XX, no contempla el fet de pensar sense diàleg, el no
pensar és de fet l’aïllament filosòfic. No pensar és fer sense enraonar, sense
judici ni crítica. Una conversa amb un mateix entaulada en la consciència, això
és pensar, rumiar. Però es pot actuar sense repensar els fets passats i sense
pensar les conseqüències futures. Es pot actuar irracionalment com ara un mer
engranatge d’un gran mecanisme ideològic. És aleshores quan s’instal·la la
banalitat del mal. L’home banal actua com a mer acte d’actuar, sense judici ni
crítica, sense odi. No cal ser antisemita per matar jueus. No és necessari
odiar una ciutat enemiga per llançar-li bombes i massacrà innocents. La
banalitat del mal no té causes. Una peça dentada d’un rellotge, no es para a
pensar per què roda ni per què en fa rodar una altra, simplement compleix
l’ordre mecànica.
La naturalesa humana és afany de coneixement; curiositat envers el món.
L’home banal renuncia a reflexionar, deixa de banda el judici i l’afany crític,
deixa, en definitiva, de ser persona. Quan hom fa això es converteix en un
ésser sense humanitat i vulnerable de protagonitzar i executar els fets més
malvats. I els duu a terme sense pensar, sense examinar, sense intenció. No se
n’adona que neda en aigües de pura maldat. No n’és conscient, perquè la
consciència és el continent del debat, del pensament, del diàleg amb un mateix
o amb els altres, continent reflexiu al qual ell hi ha renunciat.
Simone de Beauvoir en
la seva obra “el segon sexe” denuncia un sistema en què hi ha dues existències
humanes ben diferenciades: el sexe dominat (referint-se a la dona) i el sexe
dominador (referint-se a l’home). A favor de l’emancipació i en lluita contra
l’opressió, la filòsofa afirma que la dona ha d’alliberar-se dels rols
educatius i religiosos que la sotmeten en nom de “l’amor” etern. La dona no es
pot doblegar a la voluntat d’un Déu creat a imatge i semblança dels homes, ni
es pot doblegar a cap existència que menyspreï i condemni la seva.
3. Metafísica
Aristòtil i la
teoria de l’acte i la potència
Segle IV aC, en la seva Ética a
Nicomec ens diu: Tota acció humana sempre va dirigida a un bé. Això és
teleologia. Tot va dirigit a un bé, i el bé final és la nostra felicitat.
Aristòtil afirma que totes les coses,
inclòs l’ésser humà som en potència alguna cosa que encara no som. Tots volem
ser més, tots aspirem a alguna cosa en la vida. I aquesta cosa que volem ser
està en nosaltres igual que una llavor vol ser arbre. Què hi ha en vosaltres.
No sentiu una boca interior que us parla, que us informa sobre el que heu
d’ésser a la vida? Aquesta boca interior és la vostra vocació que us demana ser
realitzada. La felicitat consta de la vostre voluntat en escoltar i desplegar
allò que us demana la vostra naturalesa. Una naturalesa per definició racional,
que per tant vol conèixer. Com més coneixeu millors sereu en allò que voleu ser
a la vida.
El gran imperi romà es caracteritza per
la seva gran tasca colonitzadora. La ciutat de Roma és el centre del món i les
poblacions restants són províncies de l’imperi. El mar mediterrani és com un
estany al mig de l’imperi; d’aquí ve que l’anomenessin mare nostrum. Tota la
riquesa intel·lectual, ja sigui científica o mítica religiosa és herència dels
grecs. Zeus passa a ser Júpiter; Afrodita és ara Venus; i pel que fa el
coneixement filosòfic científic una de les grans aportacions fou la continuïtat
de les escoles hel·lenistes. L’epicureisme fou continuat pel gran Lucreci.
L’escepticisme per Sext Empíric, i l’estoïcisme fou continuat i millorat per
tres grans filòsofs: l’orador i polític cordovès Sèneca, l’emperador Marc
Aureli, i l’esclau Epictet.
Segons els estoics, el cosmos és
un gran organisme viu compost per matèria i ànima. La matèria és allò de què
està constituït l’univers, allò de què estan fetes les coses. I l’ànima és allò
que anima la matèria, allò que li dona vida, moviment i sentit. L’ànima és logos,
racionalitat pura. És a dir, la causa del moviment de la matèria, el procés de
vida i mort està regit per lleis lògiques, matemàtiques; el logos és l’univers
matemàtic, racional que dota de vida i ordre a tot. El logos és la llei física,
les lleis científiques que regeixen la realitat.
Per ells, déu és la naturalesa. La
matèria és l’aspecte físic de déu, i el logos és el seu pensament, la seva raó
i intel·ligència. Aquesta identificació entre déu i natura es diu Panteisme.
Els éssers humans tenim raó, per tant
participem del logos, de la racionalitat, i és per això que podem conèixer i
comprendre la realitat. Si la natura està regida per racionalitat, alhora,
nosaltres que tenim racionalitat podem captar-la.
Per això el savi estoic accepta el
destí. Entén que tot forma part d’un disseny diví, que tot forma part de
l’ordre diví, i contra això és absurd lluitar.
L’home estoic accepta la realitat tal i
com ve, per això està tranquil i gaudeix de pau interior. És indiferent als
seus patiments, els entén i accepta.
La seva virtut és viure d’acord amb la
natura, és a dir, d’acord amb el logos, d’acord amb les lleis que ordenen el
món. Es tracte de exercitar la raó per conèixer-les i entendre-les. Per aquest
motiu rebutgen les passions i el desig, doncs aquests vicis els allunyen de la
racionalitat. Aposten per un comportament basat en l’exercici de l’autodomini.
L’ideal estoic és l’apatheia; un estat de perfecció des d’on es mostren
impassibles davant el desig i immutables davant els infortunis. Són homes impertorbables.
Descartes i el problema del somni i la vigília
Pel que fa al destí de
la humanitat, els estoics aposten pel coneixement del logos. Si coneixem les
lleis que regulen la naturalesa podem preveure les malalties o trobar cures a
malalties que el nostre cos biològic no hauria superat sense el nostre coneixement.
El destí de la matèria
està determinat pel pensament diví o lleis naturals o logos; ara bé, si
coneixem com intervenir, prevenir o curar l’inexorable destí d’un cos físic que
pateix una malaltia greu podrem evitar la mort, que era el seu destí natural.
El coneixement del logos ens proporciona la possibilitat de modificar el destí
de la matèria.
El destí personal se
sent en el nostre interior, com una veu que ens diu cap a on hem d’anar, i ens
podem equivocar una o varies vegades, però la veu insistirà, només cal parar
atenció i triar amb honesta fidelitat amb tu i la teva naturalesa.
Descartes i el problema del somni i la vigília
En un dels seus
dubtes sobre la realitat, Descartes ens fa qüestionar la nostra visió de la
realitat senyalant la nostra dificultat en destriar el somni de la vigília.
Afirma que quan somiem no sabem que somien i creiem fermament que aquella experiència
que vivim és la realitat.
Què passaria si visquéssim
en un somni del qual no ens poguéssim despertar mai? Segur que creuríem que la
ficció que vivim és la realitat. Per tant, podríem pensar que ara mateix tot el
que vivim i totes les nostres experiències podrien ser fruit d’una manipulació externa
a la nostra voluntat.
Descartes ens diu en
la seva sisena meditació que podem diferencia el somni de la vigília perquè,
segons ell, la
naturalesa del somni no respecta la continuïtat espaciotemporal de la vida
real; és a dir, en els somnis les coses i escenaris apareixen i desapareixen
sense respectar la continuïtat del curs de la vida; en canvi, en la vigília la
realitat se’ns presenta en un enllaç de sentiments i vivències ininterromputs.
4. Filosofia de la
societat o sociologia
Cultura o
natura.
El pes dels elements culturals en el caràcter de les
persones és tan poderós que difícilment podem distingir entre trets innats i
trets adquirits. Els trets innats són els propis de la naturalesa humana, dels
quals en participa tota la humanitat, per exemple la intel·ligència i la nostra
capacitat de reflexionar i argumentar. També podem parlar dels determinants
biològics que són els que portem en el nostre ADN i que determinen trets físics
com el color de la pell.
Els trets adquirits, en canvi, són elements
incorporats en nosaltres per l’aprenentatge o la nostra cultura i que
determinen les formes i les maneres d’entendre la realitat. Passa sovint que
els trets adquirits s’instal·len en el sentiment col·lectiu amb tanta força que
semblen inherents a la nostra naturalesa, habiten en nosaltres amb tanta
proximitat que, per irracionals i monstruosos que siguin, poc o res hi poden
fer els arguments de la raó.
Pot passar que sentim
aversió cap a altres espècies de la naturalesa. És força habitual sentir
repulsió cap a les rates o les serps i, en canvi, sentir simpatia cap als
elefants o els gats. Són casos que exemplifiquen molt bé el poder de la
influència cultural en les nostres consciències. Podem arribar al convenciment de
què les rates o les serps són animals repugnants en si mateixos, podem arribar
a creure fermament que tals espècies tenen una naturalesa universalment repulsiva.
No ens parem a pensar que tal sentiment de rebuig cap a certes espècies és
fruit d’una inclinació cultural transmesa en nosaltres en la nostra etapa de
formació.
A una nena li regalen
una serp de drap el dia del seu segon aniversari. Ella hi juga contenta i amorosa
sense cap temor ni prejudici, tanmateix, la tieta quan veu la serp de joguina
expressa un posat exagerat de fàstic i espant. Ho fa teatralment, només per
connectar amb la infantesa de la seva estimada neboda, sense saber que li està transmetent
l’aversió cultural cap a la serp. L’infant experimentarà més vegades tal
rebuig, ho veurà en altres membres de la família, potser també ho observarà en veïns
o a la televisió o a internet, i finalment sentirà tal aprensió en les seves
pròpies carns, arribant a considerar-la natural.
Pot passar que aquesta transmissió
de rebuig i aversió cap a les altres espècies s’efectuï cap a altres cultures
humanes? I, pot passar que tal rebuig s’instal·li també en les consciències dels
individus de tals cultures?
La visió etnocèntrica s’alimenta i es nodreix
d’emocions d’aquesta mena, de vegades fins al cim de l’esclat criminal.
Quan passa això les víctimes del prejudici han de
fermar la queixa; aguaiten amagades i espantades el perill que les setge,
escolten el silenci del déu que resen i no entenen la raó, no saben el perquè,
no poden justificar el càstig, ni santificar el dolor. Són testimonis d’unes
presències somrients, uniformades amb inquietant desdeny, i saben que no senten
compassió ni pietat, que no hi ha judici, potser tampoc odi, només aire pudent
que es filtra a la llar indiferent. I si alguna persona fuig ho farà
plorant,empesa pel sense sentit de la fatalitat, corrent empaitada per la
inexistència del delicte i del perdó.
5. L'Ètica formal de Kant i l'imperatiu categòric
El coneixement no és res si no contribueix a fer més digne i moral la humanitat. Què he de fer? Es pregunta kant. La resposta s’hi troba en el seu estudi sobre l’ètica autònoma o formal. L’ètica autònoma és l’ètica que sorgeix del
nostre esperit, de la nostra mateixa naturalesa; a diferència de l’ètica
heterònoma que és aquella que ve imposada des de fora, és l’ètica aliena que
ens diu com hem d’actuar en base a conviccions externes a tu. L’ètica autònoma
es fonamenta en el propi subjecte, mentre que l’heterònoma es fonamenta en
quelcom exterior al subjecte, ja sigui un codi filosòfic o religiós.
Durant tota la història les ètiques han estat materials; és a dir, ètiques amb continguts morals que ens dicten com hem d’actuar per assolir objectius, com la felicitat, la salut, o el cel. Però, aquestes, no deixen d'ésser ètiques interessades, doncs ens empenten a actuar bé en funció d’una recompensa. Ex. Ajudo el pobre per guanyar-me el cel. Això no és ben bé un comportament moral, doncs llur comportament no surt de la teva puresa com a persona, sinó d’un interès que t’importa més. La recompensa t’obliga a comportar-te virtuosament, però això no implica que la teva naturalesa o el teu caràcter gaudeixi de consciència de bondat.
Les ètiques materials determinen el camí a seguir: ens informen sobre què és o què no és el bé i el mal, i ens exhorten a comportar-nos d’una determinada manera en virtut d’una promesa o un càstig. “Fes el bé i aniràs al cel. Fes el mal i coneixeràs la ira de déu”.
Per Kant, la vertadera ètica ha de ser universal i autònoma.
Tots els éssers humans tenim ètica, tots sentim la necessitat de cercar i trobar la felicitat, i per aconseguir-la ens marquem comportaments amb els que creiem i confiem. Els continguts de la nostra ètica solen ésser diferents a les dels altres. Les filosofies, les religions, totes han apostat per uns comportaments morals propis. La conseqüència ha estat una pluralitat infinita de propostes morals, i tanmateix, encara que els continguts morals siguin distints, la necessitat ètica en els éssers humans és inalterable i universal: tots la tenim, està en nosaltres al néixer. Tots tenim ètica.
Per aquest motiu, ja que l’ètica és universal en tots els éssers humans, Kant ens exhorta a cercar una moral conseqüent amb la forma; és a dir, cal buscar una moralitat vàlida per tots i per sempre, una moral universal. D’aquí ve que formuli un imperatiu que ens empenyi a cercar un comportament categòric i universal. Ell l’anomena imperatiu categòric, i el formula de la manera següent: “Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui llei universal”. Amb l’imperatiu categòric, Kant estableix el requisit de la vertadera moralitat: ha d’ésser universalitzable. Per tant, Kant no configura una llista de manaments morals que determinin com hem d’actuar, sinó que estableix la forma que ha de tenir tota màxima per ésser vertaderament moral: el teu comportament ha d’ésser transferible a tota la humanitat. Si actues així has d’acceptar que tothom pugui actuar de la mateixa manera. La teva conducte ha d’ésser bona i desitjable per tothom.
Per exemple, suposem que algú enuncia com llei universal “mentir”. Si jo menteixo, aleshores haig d’admetre l’autorització universal de la mentida: tothom menteix. Ara bé, una màxima que pretengui ésser llei universal en relació a mentir cau en la contradicció següent: quan menteixo el que pretenc és enganyar, ja que la meva intenció és que creguin que el que dic és veritat; per tant la norma universal de dir la veritat és bàsica i universal: tots esperem que el que revela el llenguatge és la veritat; la veritat mana en el llenguatge; està suposada en qualsevol diàleg. La mentida en canvi s’oculta en la veritat. La llei universal “dir la veritat” està suposada, i ha d’ésser així per poder mentir, i que la mentida sigui eficaç. Ans al contrari, si la llei universal fos “mentir” ningú es creuria a ningú, la comunicació seria impossible i el llenguatge perdria tot sentit.
Per a Kant, actuar èticament significa actuar de manera desinteressada, pel simple amor al deure moral.
El deure respon a la lleialtat cap a un mateix, a un respecte interior que marca el teu fer moral en tota situació possible.
Per exemple; en una barca hi ha dues persones que, de sobte, senten els crits d’auxili d’un nàufrag. Els dos es disposen a socorre’l, tanmateix a un l’empenta la idea de salvar-lo per així aconseguir el bé de déu, i a l’altre l’empeny la convicció interior que té el deure de fer-ho. Quin dels dos actua moralment? Només el segon ens mostra un comportament vertaderament moral, doncs actua desinteressadament, en virtut de la seva lliura elecció de salvar-lo. El seu deure s’imposa pel damunt de qualssevol coacció. El deure no s’ha d’entendre com una convicció apresa, com quelcom ha estat ensenyat per alguna realitat fora d’un mateix; sinó que és un element constitutiu de la naturalesa humana que ens crida a actuar, però que en última instància podem decidir escoltar o no aquest clamor del nostre cor.
6. El desplegament de la raó HEGEL
Metafísica hegeliana
Hegel deia que les idees se superen sense mai parar en un procés on hi batega la llei de la raó. No hi ha entitats estàtiques, sinó un desenvolupament de la realitat ple de sentit. Tanmateix, el desplegament de l’esperit històric rep contínuament el setge dels momificats, que claven les ungles amb l’ingenu intent de retenir-lo. Però el camí de superació avança implacable i la raó repensa, revisa i modifica el pensament, sense aturar-se, sense esperar-nos, i llavors mira enrere amb escarni mordaç.
Tots els canvis de la realitat, per exemple el creixement d’una flor o fins i tot el desenvolupament d’una cultura, responen a una raó. Totes les realitats es despleguen racionalment. Els canvis d’una flor responen a unes lleis físiques, científiques, racionals. I el desenvolupament d’una cultura també respon a lleis racionals. En tot hi ha una raó, doncs és la raó la que governa el món. El desenvolupament de la realitat natural o la realitat històrica responen al desplegament de la racionalitat que batega cap objectius sempre superiors. Tot té una raó de ser, tot té un sentit, tot té una finalitat.
El desplegament de la raó en l'esdevenir històric, Hegel l'anomena l'esperit històric, i aquest es desplega en els subjectes humans que revisen, repensen, modifiquen o superen les idees. Així evolucionem i progressem cap a nous objectius. A través de l’ésser humà, la idea pot expressar el seu desenvolupament col·lectiu creant les institucions humanes, crea societats, cultura i història.
Hegel diu que l'objectiu final culmina en el que ell anomena: l'Absolut. Que ve a ser un estat de consciència d'absoluta conciliació, on cultures, societats, ètnies o religions esdevenen superades en un estadi definitiu de raó. De sentit comú.
7. Marx
filosofia antropològica i política
Marx afirma que l’home és essencialment transformador; transforma la naturalesa en humanització, i això ho fa a través del treball. El treball és doncs un principi fonamental de la natura humana. És propi de l’ésser humà i és el que ens diferencia de les altres espècies. Amb Marx el treball esdevé una necessitat i una forma d’humanització. Només el treball possibilita la realització personal i el desplegament de la vocació.
Tanmateix, Marx denuncia que en la societat capitalista el treball ja no dignifica, ans al contrari, desposseeix i aliena.
Kant, filòsof il·lustrat del segle XVIII, creia que l’ésser humà avançaria cap a la seva emancipació si li donaven llibertat suficient per formar-se, per escollir la feina, per assolir una autonomia civil. Posava l’exemple dels artesans de la seva època; veia en ells com s’autogestionaven el temps lliurement, com dissenyaven i construïen els seus productes segons les seves aptituds que al final eren reconegudes pels altres.
Malauradament, anys després, davant dels ulls de Marx apareixien formes de treball que no tenien res a veure amb els artesans de Kant. Amb la revolució industrial apareix la fàbrica, i amb la fàbrica l’explotació del treballador. La gent entrava a la fàbrica quan sortia el Sol i se’n tornaven a casa quan començava a enfosquir. Els seus rostres expressaven fatiga i desolació. Cobraven sous mínims, capaços només d’alimentar l’obrer perquè pogués continuar complint amb la seva feina.
El vell artesà que ens recordava Kant, després d’acabar un parell de sabates, o un atuell de fang, o un vestit, encara li quedava temps per veure’l, apreciar-lo, valorar-lo. L’exposava a la vitrina i la gent l’aguaitava, i ell se sentia bé, orgullós, ja que allò exposat era el fruit dels seu esforç, del seu gust per la bellesa, de la seva habilitat, com una prolongació del seu esperit, era la seva obra.
L’obrer a la fàbrica només ha collat rosques, o n’ha soldat unes juntes. Davant seu no hi veu productes que pugui considerar fruit seu. Les eines que usa no són seves, la nau on treballa tampoc, la matèria prima no és propietat seva, tots els mitjans de producció són del capitalista, i ell només hi ha de posar la força de treball perquè només és un engranatge més en el procés de fabricació d’un producte que ni tan sols el pot reconèixer com a obra seva. Desposseït totalment del treball artesanal, ara és posseït per un treball alienat, un treball amb el que no se sent reconegut, un treball que no sorgeix de la seva lliure voluntat o de la seva vocació.
D’aquesta manera, l’individu que, per necessitat o per falta de voluntat, no es pot alliberar de la condició de mer instrument al servei de la fàbrica, amb frustració se n’adona de la dificultat, cada dia més feixuga, de no poder donar una nova direcció al seu treball. Es fa cada vegada més dependent d’una feina que la pot fer qualsevol, i a qualsevol preu en temps de crisi laboral o cobdícia capitalista. És converteix així en un engranatge més en el procés de fabricació, una peça de la gran màquina-fàbrica, i en el defensor més aferrat i el protector més entregat d’un lloc de treball que l’esclavitza i anul·la. Vet aquí la ironia.
El líder
Hi ha dues tipologies de l'íder: el líder tirà i el líder carismàtic. El líder tirà té l'expressió de la tirania o la dictadura o absolutisme en el marc polític. En canvi el líder carismàtic respon més al líder legitimat per a la població i, per tant, a la democràcia.
De vegades, el poder polític pot imposar-se per mitjà de la força. És el cas del líder tirà que, malgrat no ser legitimat per la població, es manté en el poder sobre la base del terror i la repressió ciutadana. En aquest cas, passa sovint que quan el dictador es mor la ciutadania enceta una bona ampolla de cava.
D’altra banda, Max Weber ens diu que també existeix el líder legitimat, associat a aquell que causa una legitimació carismàtica del poder. En aquest cas la societat accepta lliurar per consens general el poder a un individu que en virtut de la seva heroica exemplaritat es guanya l’admiració i la confiança dels ciutadans.
Els seus seguidors li
atribueixen condicions i poders superiors, fins i tot màgics o sobrenaturals.
El líder carismàtic té la capacitat de generar entusiasme, la seva seducció
carismàtica aconsegueix que els seus seguidors creguin més en ell que en si
mateixos.
El carisma és una qualitat percebuda i construïda a través de l'altre,
per tant la qualitat carismàtica no es percep igual per a tots, no té perquè
ser real en un sentit objectiu. El carisma es construeix amb la relació de
seducció que el líder exerceix sobre els seus adeptes; la legitimitat se
sustenta amb el reconeixement dels seguidors. Per aquest motiu, el carisma es
pot convertir en un element empobridor dins del marc polític i pot tenir
conseqüències nocives per a la democràcia, ja que submergeix als individus sota
el seu embruix anul·lant o neutralitzant l’esperit crític dels individus. Pot
passar que el líder carismàtic s’acabi transformant en un líder tirà, degut a
la cega confiança dels seus seguidors.
En aquestes situacions el carisma pot mostrar la seva cara més amarga i
pot convertir una idea justa en perillós fanatisme.
Weber mostra admiració pel carisma heroic, individual i creatiu del líder individualista i revolucionari, però ens adverteix de les possibles conseqüències negatives.
Lenin en la seva obra "L’Imperialisme, etapa superior del capitalisme", afirma que amb el capitalisme apareix una nova modalitat de colonialisme.
Tradicionalment el colonialisme s'ha definit com a un poder polític de dominació territorial que entra en un país i s’hi instaura. Tanmateix, amb el capitalisme més ambiciós, el colonialisme passa a un nou estadi de dominació, no ja territorial, sinó de dominació dels capitals.A aquest fenomen, Lenin l'anomena imperialisme.
Els Estats capitalistes estenen la seva natural ambició explotant
territoris i éssers humans d’altres Estats. Corrompent els dirigents d’una
nació, el capitalisme explota els recursos naturals i als ciutadans de tal
nació aconseguint més hegemonia econòmica i política.
Actualment, aquesta explotació humana s’anomena mà d’obra
barata. La corrupció dels dirigents polítics per part de les grans entitats
econòmiques, actualment l’anomenem portes giratòries.
Ara mateix les persones que han hagut d’abandonar els seus països explotats per la cobdícia del neoimperialisme reben l'irracional rebuig occidental. Fixeu-vos que la naturalesa del capitalisme occidental es nodreix dels bens naturals i materials fins a la més brutal explotació (l'urani, els diamants, el petroli...). Les conseqüències són la misèria i les migracions massives, els ofegats en el mediterrani, les màfies que se n’aprofiten, les polítiques insolidàries i xenòfobes, els deplorables centres d’internaments per a estrangers, l’estigmatització i la marginació, o la privació de llibertat i les violentes deportacions.
Ara mateix les persones que han hagut d’abandonar els seus països explotats per la cobdícia del neoimperialisme reben l'irracional rebuig occidental. Fixeu-vos que la naturalesa del capitalisme occidental es nodreix dels bens naturals i materials fins a la més brutal explotació (l'urani, els diamants, el petroli...). Les conseqüències són la misèria i les migracions massives, els ofegats en el mediterrani, les màfies que se n’aprofiten, les polítiques insolidàries i xenòfobes, els deplorables centres d’internaments per a estrangers, l’estigmatització i la marginació, o la privació de llibertat i les violentes deportacions.
Che Guevara (1928-1967)
La virtut més bella
d’un revolucionari és sentir com a pròpia cadascuna de les injustícies que es
cometen a qualsevol lloc del món.
Aquesta frase del mite
revolucionari enllaça amb l’ètica universal. Ningú, cap ésser humà, pot no
sentir-se lligat a aquest principi moral ni sentir-lo aliè a ell. De fet,
s’emmarca en la idea del sentir innat de la justícia, que reacciona enfront l’experiència
de l’acte que creiem injust. Tots sentim la necessitat natural de manifestar
rebuig davant una injustícia, i sentim també l’imperatiu de reparar-la.
En cada home que mor,
moro jo perquè també mor una mica de la humanitat; no preguntis per qui toquen
les campanes, toquen per tu.
El Che és un jove que sent un gran compromís emocional amb la situació que en aquell moment viuen els països llatinoamericans. La situació d’antany és una lluita ideològica i pràctica contra l’imperialisma ianqui.
- La corrupció dels nostres dirigents venuts a la cobdícia van devastar el nostre país. Les nostres filles es prostituïen per mantenir-nos, i es venien als mateixos homes sense ànima que havien provocat la miserable situació de la nostra pàtria. I ara, on són les nostres estimades filles que aromatitzaven els carrers ? On són els nostres estimats tresors que només desitjaven, cercaven i somiaven el seu destí?
"Val més morir dempeus que viure sempre agenollat"
10. Filosofia del Racisme
Frantz Fanon
L’obra política de Fanon és complexa i alhora controvertida. Publicà Pell negre, màscares blanques a París l’any 1952. En aquesta obra tracte, a través de mètodes psicoanalítics, d’entendre perquè els negres adopten els valors dels opressors blancs. Ell diu: “Intento entendre perquè en el negre de les Antilles li agrada tant parlar francès”
La tesi
central es pot resumir en la idea que els subjugats intenten superar llur
condició assumint el bagatge cultural dels subjugadors, especialment el
llenguatge. Es posen les màscares blanques que dóna nom a l’obra. Tanmateix, en
posar-se les màscares assimilen sentiments contradictoris que els situen en un
estat de confusió, inferioritat i inseguretat. El preu és la pèrdua de la
identitat; l’home i la dona negres perden categoria ontològica, simplement ja
no són, si no és com a mere agregació.
Aquest canvi de rol provoca una mena de simulació perversa; l’oprimit actua com a opressor en un escenari que li és alhora hostil, fals i estimulant. L’oprimit adopta el paper d’opressor i l’exerceix contra el seu propi col·lectiu, ja sigui religiós, ètnic o cultural. Es converteix així en un mer adulador del poder. I serà titllat pels seus iguals com a traïdor o titella del seu amo sense identitat.
Aquest
fenomen el podem veure sovint en situacions històriques d’opressió. Per exemple,
en els guetos i camps de concentració nazis on apareix la figura del Kapo, o
presoner funcionari, altrament definit també com a víctima que es gira contra
les altres víctimes.
Fanon insisteix en la idea que el “ser blanc” es reafirma amb el seu complement “ser negre”. En contraposició amb la negre, la identitat blanca s’inscriu com a privilegiada, antropològicament superior, més elevada moralment, positiva i vertadera. En canvi, el “ser negre” queda identificat amb la posició contrària, negativa, inferior. La contraposició entre el concepte blanc i el concepte negre és ben present en la nostra cultura. De manera inconscient l’individu, tant el blanc com el negre, instal·la en la seva consciència l’ús lingüístic de tals conceptes atribuint-los a les persones que designem com a blanques o negres. Sembla que en el mateix univers del llenguatge s’hi allotja l’embrió racista que, de manera inconscient, arrela en l’àmbit cultural d’occident.
Derrida. Diferència entre tolerància i hospitalitat
Derrida diferència dos
conceptes que tot sovint es confonen: tolerància i hospitalitat.
La tolerància respon a
un criteri religiós que s’identifica amb la caritat. Jo sóc caritatiu (o
tolerant) amb el nouvingut sempre que aquest s’integri adequadament amb tot
allò que representa la meva cultura. És una noció paternalista semblant a
l’adopció familiar d’un nen desvalgut al qual se l’integra i dilueix a través
d’un exercici reeducatiu, basat aquest en el llenguatge d’acollida. Tolerància
vol dir integració, i per tant, renúncia de costums pròpies de la cultura
aliena. Jo et deixo viure a casa meva sempre que t’adaptis a les lleis i normes
del meu territori. En el discurs
biològic la tolerància indica que el teixit aliè ha estat aprovat pel conjunt
de l’organisme perquè és compatible, d’altra banda, si el teixit aliè no
s’adapta a les exigències biològiques del cos, aquest el rebutja.
L’hospitalitat, d’altra
banda, expressa una invitació incondicional. Jo et convido a casa meva (sóc
hospitalari) siguis qui siguis. L’hospitalitat acull l’altre enterament, en
tota la seva integritat cultural. Acceptant només una llei: la inviolable
moralitat de l’altre.
Per exemple: quan en
Bauli expressava el seu goig en escoltar la María José parlant el seu idioma
d’origen, i destacava l’accent identitari, estava expressant l’hospitalitat de
Derrida. I, tot seguit, quan en Andrée s'hi va adreçar en francès exigint que ella li respongués també en francès, la sensació que es va generar era producte de la
integració o sentit de tolerància de Derrida.
No és que tolerància i
hospitalitat mantinguin una mena de baralla; no s’ha de triar una o l’altra,
totes dues són vàlides segons la circumstància. Ara bé, no s’ha d’oblidar que
ambdós conceptes són categories morals, no polítiques. Per tant, quan s’escull
una de les dues per a usar-les dins del marc polític estem sent inevitablement
injustos. En l’àmbit polític és just confrontar les dues categories morals en
una dialèctica cap a un nou concepte superior i conciliador. En l’àmbit polític
mana la racionalitat lògica, una mena de conclusió positiva i conciliadora que ens hauria de beneficiar a
tots.
El postulat de Kant
Amb la
il·lustració del segle XVIII, Europa es reconeix com a conductora del gènere
humà. La raó il·lumina més que qualsevol astre del firmament i la missió dels
il·lustrats es convertirà en guia intel·lectual i moral de tots els natius dels
continents colonitzats. Kant creia fermament que amb la llum del pensament
il·lustrat la humanitat en el seu conjunt es col·locaria en el marc d’una
constitució política justa per a tothom, on hi cabrien blancs, negres o indis,
i totes les races sense excepció. Malauradament els fets foren ben diferents, i
en lloc de complir-se el somni kantià, la idea es pervertiria fins al punt de
produir una mena d’ ideologia racista que actuarà de manera inclement contra
els indis i negres, considerats aquests com a éssers salvatges, irreflexius i
incapaços d’il·lustrar-se per si mateixos. La perversió de la idea il·lustrada
coincidirà amb els genocidis americans i africans i la legitimació comercial de
l’esclavitud negra, que convertirà tal raça en mercaderia útil només pel
progrés de l’home civilitzat.
11. Ciutat oberta, ciutat tancada
Utopies
Renaixement: models de societats
perfectes, inspirades en Plató
Thomas More
U “no” i topos “lloc” en grec
- Una illa amb un ordre polític
ideal, una illa imaginària que constitueix l’escenari d’una societat perfecta
- que alhora criticarà la
societat del seu temps tot fen un intent de mostrar un model de societat sense
els mals.
- podria existir, i si més no,
podria servir de model a seguir alhora d’intentar modelar un Estat operatiu
just.
L'illa de More:
Aquesta felicitat és possible segons More
perquè
- s’ha suprimit la propietat privada,
- l’economia és col·lectiva
- el treball no supera les sis hores
diàries
- les tasques més dures són repartides en
torns equitatius.
- Hi ha tolerància religiosa i un gran esperit
pacifista.
Des d’aquest punt
de vista podem dir que les utopies són revolucionàries. Una societat utòpica
funciona només en las ments, en el buit, no en la realitat. La seva qualitat
perfecta la converteix en alguna cosa permanent, sense canvis, al marge del
temps. No progressa, no evoluciona, però perdura anacrònica, i és per això que
les utopies són organitzacions socials modèliques que aspiren a ser directrius
a aconseguir i o a millorar les societats reals. I en això han de ser
considerades útils i bones.
Ciutat oberta: ciutat oberta al
desenvolupament econòmic, ciutat lliure, ciutat democràtica. Ciutat real i oberta
als nous temps. Políticament imperfecte, sempre en moviment, incorpora la
novetat.
Ciutat tancada: tancada al
desenvolupament econòmic, comunisme, la seva qualitat perfecte la converteix en
quelcom permanent, sense canvis, intemporal. Pròpia del somni, anacrònica.
La societat tancada respon a una
organització social on impera la rigidesa dels costums i les normes socials i
morals. La societat tancada es resisteix a les transformacions del progrés
polític i econòmic, es tanca a l’esdevenir, planta cara a l’esperit del canvi i
observa impassible el pas dels nous temps; és autàrquica, autosuficient, i
immune enfront de les influències externes, que tan pernicioses les considera
per a la perpetuació de l’immutable sistema. L’esperit de col·lectivitat mana
per damunt de les llibertats individuals, que són reduïdes a la determinació
estructural de la societat tancada, i ells i elles poc o res poden fer per
canviar i triar els seus destins.
Diuen que els Amish senten un isme comú; diuen que la virtut l’han de construir plegats, amb l’enllaç senzill de les voluntats i el magisteri animós dels més vells, perquè quan tan bé les eines passen de mans i la bellesa descalçada apaivaga la set, la riquesa llueix més que l’or; i l’amor... passeja mentre la generosa rivalitat l’aguaita i la moralitat de ferro vigila. Només tenen un dia, però el cel és tan clar i net, oi? Magnífica escena.
Les
societats utòpiques i els herois cinematogràfics
Els herois cinematogràfics recuperats dels còmics de
la Marvel i l’univers DC són personatges amb superpoders que tenen com a missió
defensar i protegir la humanitat dels atacs del mal i la injustícia. Podem
subratllar, a tall de complement visual pel que fa al tema que ens ocupa, que
alguns d’aquests herois procedeixen de mons utòpics. La pantera negra o la dona
meravella són originaris de societats perfectament ordenades allunyades i
ocultades a l’ésser humà.
Però, per què ocultades a l’ésser humà?
Una resposta que es dóna en els mateixos films va
lligada a una visió pessimista de l’ésser humà. L’ésser humà és propens al
conflicte i a la desconfiança, la seva gelosia no té mida i és essencialment destructor.
El déu Zeus crea la societat meravellosa de les
amazones vetada a la visió i curiositat humana. L’illa utòpica de Themyscira és un bon exemple de ciutat tancada,
autosuficient, plena de bellesa i harmonia, eterna i anacrònica, immune als
canvis de la temporalitat, perfecte, però amenaçada per les guerres dels homes.
D’altra banda, la ciutat utòpica de Wakanda, tot i ser
una societat tancada i oculta, gaudeix del progrés tecnològic i científic propi
de les societats obertes i modernes. Una substància autòctona només de Wakanda
anomenada Vibranium els proporciona avanços extraordinaris en tots els camps
del coneixement humà. Els homes i dones viuen felices gràcies a la riquesa del
saber i a l’estabilitat harmoniosa que proporciona el progrés quan aquest opera
en funció de les necessitats, la dignitat i la felicitat de tot el poble de
Wakanda. El rei de tal magnífica utopia és la pantera negra, un superheroi que
com la Diana amazona sentiran el noble deure de protegir les utòpiques ciutats
i als seus ciutadans amb ungles i dents.
La utopia és un somni, però un somni ple de desig i
esperança, un somni amb una poderosa i extraordinària energia capaç d’empenya
moltíssimes persones cap a la seva realització. La utopia és un somni que té
llum pròpia i un horitzó modèlic, i que ens pot guiar en la construcció d’una
societat més justa i més humana.
12. Freud
1856 a Freiberg
Freud anirà mostrant al llarg de la
seva obra els interessos intel·lectuals. La filosofia, la tragèdia clàssica i
les grans obres literàries de Shakespeare, Cervantes o Goethe.
Afirma que en aquestes obres els
autors han expressat les autèntiques motivacions del comportament humà.
A París coneix el neuròleg Charcot
que tractava la histèria amb un mètode basat en la hipnosi. La histèria és una
disfunció nerviosa.
A través de la hipnosi, Charcot
aconseguia alliberar el pacient de la seva malaltia demostrant l’existència de
malalties psicosomàtiques.
Això va inspirar a Freud en la seva
investigació sobre l’inconscient.
Amb Breuer estudiaren la histèria
utilitzant com a mètode una nova teràpia anomenada psicoanàlisi.
La psicoanàlisi esdevingué, a més a
més d’una teràpia, tota una doctrina sobre la naturalesa humana.
L’inconscient
La concepció determinista de la seva
època que afirmava que tot fenomen físic o psíquic no succeeix mai sense causa,
esdevingué una premissa bàsica en l’estudi del comportament humà. Tots els
nostres comportaments han estat generats per una causa, i moltes vegades
aquestes causes són forces del subconscient. Motivacions que ignorem i no
controlem.
Amb la descoberta de l’inconscient,
Freud constata que l’home no sempre és amo de les seus pensaments, records i
desitjos. Una bona part de les causes
que han generat el disseny dels nostres projectes de futur són inconscients.
Aquests continguts inconscients són experiències que per la seva naturalesa
desagradable han estat reprimides per la nostra ment; marginades a l’oblit i
condemnades a les profunditats de l’inconscient on vaguen presoneres i ocultes.
Tanmateix, aquestes experiències, tot i que no les recordem, existeixen i ens
continuen afectant. Es manifesten en els somnis a través d’un llenguatge
simbòlic, i en la vigília ens fan fer coses o dir coses de manera espontània
que ens sorprenen a nosaltres mateixos. Aquests actes espontanis són els actes
fallits.
Els
actes fallits es produeixen quan, per exemple, una persona diu una paraula
volent-ne pronunciar una altra; és a dir, quan substitueix el missatge que
tenia previst dir per un altre que sorgeix fruit de l’inconscient.
O quan escrivim una cosa distinta de
la que teníem intenció d’escriure.
O quan llegim paraules que no estan
escrites en el text.
O quan sentim paraules distintes del
que s’està comunicant.
O quan oblidem una paraula o un nom
que quotidianament recordem sense problemes.
O quan oblidem un episodi de la
nostra vida que forma part del nostre passat immediat.
El que ens revelen els actes fallits
són els pensaments ocults de l’inconscient que insisteixen a manifestar-se com
els clams dels presoners.
El trauma i les pulsions
Les experiències oblidades pel seu caràcter insuportable són traumes. Experiències traumàtiques que la ment en un exercici de defensa esborra del conscient. Aquests traumes latents en algun racó de la nostra ment són la causa de les pulsions que són impulsos irracionals que es manifesten simbòlicament en els somnis o a través dels actes fallits. Per il·lustrar tot aquest entramat us posaré un exemple:
Imagineu que viviu en un palau on passeu feliçment la vida. Tanmateix, sense vosaltres saber-ho, sense que vosaltres en sigueu conscients, aquest palau amaga un subterrani amb masmorres on romanen tancats presoners. Aquests presos, de tant en tant criden, demanen pietat, volen ser redimits de les seves culpes. I tu, des de la teva cambra, els escoltes lleument, confusament. No saps què són aquestes queixes, ni saps d’on venen, però t’amoïnen i pertorben la teva felicitat. Aleshores, el neguit que això et produeix, t’empeny a comportar-te irracionalment, de manera impulsiva. La cambra on vius representa el conscient; les masmorres són l’inconscient; els presoners representen els traumes i els seus crits són les pulsions.
Quan les experiències són molt desagradables, la ment les reprimeix i les condemna a les profunditats de l’inconscient, però, aquestes experiències expulsades volen i demanen ser alliberades.
Si l’experiència oblidada és massa forta o insuportable pot provocar malalties nervioses com la neurosi.
Per tant, els actes fallits o lapsus són la manifestació d’un problema irresolt i reprimit que demana solució. De vegades els lapsus només són manifestacions d’un problema poc sever, però d’altres, són la manifestació d’un inconscient amb traumes greus.
Quan els traumes són severs les demandes solen ser insistents, ja que les pulsions demanen sempre una satisfacció immediata, ja que sinó, deixen al subjecte en un estat de dolor o neguit.
Una forma habitual en les persones amoïnades per l’inconscient és complir accions trivials, com anar de compres o anar al gimnàs de manera obsessiva. Hi ha casos en que els individus senten una fal·lera per la neteja o la pulcritud. Totes elles són formes de distracció que intenten insconscientment allunyar més profundament els traumes.
Ara bé, la pulsió sexual és per Freud la més important en la determinació de les nostres conductes. Segons Freud la forma de saciar les demandes de l’inconscient més habituals en el subjecte es tradueixen en accions derivades per la natural recerca del plaer. Quan el dolor inconscient és molt alt, el subjecte intenta pal·liar-lo amb comportaments de naturalesa sexual. Masturbació compulsiva o violació en els casos més violents.
Un subjecte es converteix en violador quan intenta satisfer una demanda insistent que pel seu caràcter immediat topa amb el rebuig natural de la seva víctima. Aquesta experiència violenta i incontrolada acaba creant un hàbit necessari que l’anirà repetint com quelcom incontenible.
La psicoanàlisi
La forma d’alliberar el malalt de les neurosis era la psicoanàlisi. Amb aquest mètode, Freud intentava retornar a la consciència els continguts de l’inconscient per desagradables que fossin. Inicialment ho va desenvolupar amb la hipnosi, i més endavant amb el diàleg íntim. A través de preguntes i respostes, més les interpretacions que feia dels somnis dels seus pacients, i prenent atenció als actes fallits que manifestava, Freud aconseguia desxifrar els missatges críptics de l’inconscient induint-los al conscient del pacient. Una vegada el malalt els recordava començava el dur procés de superació, i un cop els superava desapareixia la neurosi.
Freud ens diu que la majoria dels
traumes tenen un component moral. Mentre la moralitat ens diu quin és el
comportament bo, saludable i decent, els instints naturals com el desig sexual
demana satisfacció, moltes vegades en contraposició amb les regles morals de
l'individu. Aquest conflicte intern, quan la moralitat exerceix molt de pes en
l'ànima de l'individu, pot generar conflictes greus que es manifestaran de
manera psicosomàtica.
Pensem quan en l'edat mitjana o
encara ara en segons quins contextos d'estrictes imperatius religiosos, els
monjos o membres del col·lectiu religiós es flagel·laven quan sentien el pecat
del desig carnal; però com que l'instint és molt poderós aconseguia convertir
el dolor amb plaer; sorprenentment, el pecador descobria que l'acte de
flagel·lació i de càstig dolorós es transformava en un recurs sexual, en una
nova experiència plaent i satisfactòria. D'aquí ve el sadisme i el masoquisme. Quan
l'instint es deriva per vies no naturals, Freud les anomena perversions.
Jo, Superjo, l'Allò
Freud afirma que el desenvolupament
de la psique humana passa per tres agents: el jo, el superjo i l'allò, o ego,
superego i id.
Allò
Quan naixem, la nostra psique només
és instint, pur instint, no posseïm encara cap coneixement, només instints que
ens demanen satisfer necessitats naturals i innates com la gana o la set. Sentim
una necessitat de satisfer les demandes dels instints de manera immediata.
Aquest primer agent és totalment
inconscient, irracional i il·lògic. Es guia només pel principi de plaer.
El Jo
El jo es un nou estadi o agent de la
psique que sorgeix a partir de l'allò. Aquí el jo ve a ser la nostra capacitat
de raonar, de calcular o dissenyar estratègies. Aquí el nen pensa com
aconseguir satisfer les demandes innates o instintives. Fa servir el pensament
o la raó per aconseguir l'èxit. Pensa què ha de fer per aconseguir satisfer una
necessitat, pensa com ho ha de fer, fins i tot pot pensar les conseqüències de
tal acció. El jo ve a representar la nostra recent nascuda capacitat racional
que s'anirà desenvolupant amb el temps. Aquesta recerca del plaer pensada,
Freud l'anomena principi de realitat.
Mecanismes de defensa
Quan el principi de realitat fracassa
per error de càlcul o desídia apareixen els mecanismes de defensa com ara la
racionalització, la desviació o la sublimació.
La racionalització: Busquem raons que
justifiquin el nostra fracàs, per així sentir-nos menys insatisfets.
La desviació: Desviem la ira o ràbia
de les nostres frustracions cap a canals aliens. Una paperera, el company o
companya, amic o amiga, o el futbol.
La sublimació: Aconseguim canalitzar
les nostres frustracions realitzant tasques socialment acceptades.
Superjo
Aquesta fase o estadi o agent de la
psique es crea amb la interiorització de l'educació, bàsicament moral. La por
del càstig i la satisfacció del premi produeix en nosaltres una normativa de
conducte que assumim com a nostra. És la consciència moral. Té qualitat
repressora, ja que rivalitza i reprimeix les demandes de l’allò, les
instintives. Els instints poden generar desitjos que poden entrar en conflicte
amb l’educació moral de l’individu.
Teoria de la sexualitat infantil i el complex d’ Èdip
El concepte de sexualitat en Freud s’estén a tot allò que té a veure amb el plaer i les seves fonts.
Una de les novetats més destacades i controvertides de la teoria de la psicoanàlisi és l’afirmació de l’existència de l’instint sexual ja a la infància.
Freud afirma que el desenvolupament sexual segueix diferents fases fins a l’edat adulta.
La fase Oral
La primera fase és l’oral, on la font de plaer és la boca. El nen experimenta el plaer per la satisfacció de la gana que la succió de les mames li produeix. El fet de succionar el pit de la mare quedarà associada al plaer. D’aquí ve que l’ús del xumet relaxi de manera tant efectiva el nadó. La boca es converteix en la primera zona erògena.
La fase Anal (De 1 a 3 anys)
Aquí el plaer es detecta en el control i descontrol de les necessitats fisiològiques. El nen descobreix el plaer que genera el control dels esfínters . El nen aplaça la defecació en un primer exercici de control que augmenta i allarga la satisfacció.
Apareix per primer cop l’autocontrol.
La fase fàl·lica (de 3 a 5 anys)
El nen descobreix els òrgans genitals com a principal font de plaer. La sexualitat que fins ara era autoeròtica i parcial es torna objectal, és a dir, la relació de plaer va dirigida a persones totals. El pit de la mare ja no és l’objecte estimat en la seva individualitat; ara és la mare complerta l’objecte d’amor i desig. Apareix el complex d’Èdip: format per la suma de desitjos ambivalents, amorosos i hostils del nen/a vers els seus progenitors. El nen/a rivalitza amb el progenitor del mateix sexe per guanyar l’amor i atenció del sexe oposat, la mare en el cas de la nena i el pare en el cas del nen.
En el nen el complex d’Èdip no suposa un canvi de l’objecte d’amor, la mare és objecte de pulsió sexual i desitja conquistar-la, el pare es converteix en objecte de rivalitat i d’odi, de manera que fins i tot desitja
la seva desaparició. Però aquest rival és totpoderós i el pot castigar, llavors, davant la culpabilitat dels seus desitjos i fantasies de destrucció del seu rival, reprimeix el desig i renuncia a la possessió en exclusiva.
En la nena, segons Freud, la fase de complex d’Èdip es tradueix en el complex d’Electra. Aquí la nena desenvolupa ambivalència; interès pel pare quan constata la diferència de sexe, i veu la mare com a rival i la converteix en objecte de gelosia. En aquesta edat la nena intenta seduir el pare imitant les formes de seducció de la mare. Ballen davant del pare i intenten provocar tota l’atenció possible
La resolució del complex passa per la renúncia del pare com a objecte d’amor, sota la pressió de la por a perdre l’amor de la mare. La nena acaba identificant-se amb la seva mare, desitjant ser com ella.
Fase de latència (de 5 a 11 anys).
Identificació sexual, se supera el complex d'Èdip i el d’Electra. Es comença a desenvolupar el jo lògic i racional.
En la fase de latència el nen i la nena continuen preocupats pels aspectes sexuals, però d'una manera més serena i tranquil·la, sempre que els estadis anteriors s'hagin resolt bé. En aquesta etapa la pulsió sexual no és de cap manera protagonista, com si estigués adormida o latent.
El jo i superjò es continuen desenvolupant a mesura que el nen/a adquireix més capacitat de solució de problemes en l'escola. Interioritzen els valors socials i culturals.
Fase genital (a partir de 12 anys)
La
pubertat provoca el ressorgiment dels impulsos sexuals. Es desperten les
pulsions sexuals. Primacia dels òrgans genitals i l'objecte de plaer és l’altre.
Però ja no els progenitors, sinó subjectes de desig varis. En aquesta etapa de
maduració sexual, els adolescents han d'aprendre a expressar els impulsos sexuals
en formes socialment acceptables.
Ella afirma que les
categories home-dona definits des del supòsit heterosexual és un constructe
humà que, si més no, cal revisar. Afirma que la definició de gènere funciona
també com a dispositiu productor de subjectivitat. És a dir, les mateixes
normes de gènere, són productores de consciència, de tal manera que tal
normativa binària ens diu com ha de ser un home i com ha de ser una dona. El
comportament de la dona i el comportament de l’home és un disseny que ens diu
com cal sentir i quina és la conducte pròpia del teu gènere. Si ets un home has
de mostrar-te com a tal, si ets una dona també. Però aquest mostrar-se al món
és confecció humana, no hi ha cap essència ni cap imperatiu de la naturalesa
que defineixi la forma de ser home i la forma de ser dona. Per tant, la
categoria home-dona des d’una visió únicament heterosexual, necessàriament segrega,
discrimina i exclou les catalogades com a minories sexuals.
La idea de
l'existència d'un sexe natural organitzat en base a dues posicions oposades i
complementàries sempre incloses dins la matriu heterosexual produeix una
percepció o visió d'estabilitat. Aquesta visió d'estabilitat no la produeix la
naturalesa, sinó l'ànim o l'ideal humà. La idea de masculí i la idea de femení
designen formes de comportament, formes d'encaixar en el món, suposadament
ordenat, però no per la naturalesa sinó per l'ésser humà, i per tant per
instàncies creades, convencions com la religió o la política. Els ideals home dona
han estat configurats com a heterosexuals, sense pensar que tal configuració ha
estat construït sobre un supòsit no natural, i per tant inexacte.
El no reconeixement dels diferents
vídeo
vídeo 2
El no reconeixement dels diferents
Ens trobem que el
reconeixement familiar o social és sovint, i per desgràcia, molt coercitiu; ara
mateix, encara, descobrim que per tal de què les nostres vides íntimes siguin
reconegudes ens cal casar-nos, i aquells que no volen formar part de la
institució del matrimoni o senten que les seves vides amoroses o sexuals no s’ajusten
al matrimoni i la família són ràpidament expulsats del marc moral correcte o
del marc polític formal. Quantes parelles de fet, a l’hora de tenir fills, s’han
sentit obligades a formalitzar llur relació. Si acceptem les normes dominants
que delimiten el reconeixement del subjecte lliure, caurem en el parany immoral
de marginar la coratjosa llibertat de triar autònomament el nostre camí amorós
i sexual. Si acceptem la normativa dominant que regeix el reconeixement de les
persones en una societat, inevitablement marginarem els transvestits, el
poliamor, els treballadors sexuals... i a tots aquells que comparteixen
aliances íntimes inintel·ligibles per al discurs públic actual. El
reconeixement moral i polític de la diversitat sexual és, encara, un repte, una
assignatura pendent, un objectiu per colonitzar. Penseu que actualment el
moviment LGBTI (lesbianes, gais, bisexuals, transexuales, intersexuals),
han de lluitar sense treva contra les autoritats de la psiquiatria i l’assistència
social que els estigmatitzen patològicament o els anul·len com a pares o mares
legítims. Consideren que tals persones i les seves condicions sexuals o
amoroses poden generar mals emocionals i psicològics en els nens i nenes en
formació. De vegades les autoritats psiquiàtrica i religiosa treballen plegades
fundant centres on intenten desprogramar els seus interns de la condició sexual
o amorosa que senten. A través d’un programa basat en reiterades lectures de la
bíblia i molta disciplina intenten suprimir la identitat sexual de l’intern. Es
tracte d’un programa de conversió enfocat fonamentalment en anular els desitjos,
anhels i esforços del moviment LGBTI, que l’únic que pretén tal moviment LGBTI
és construir i dignificar noves relacions amoroses que fins ara eren criminalitzades
políticament i estigmatitzades moralment.
vídeo
vídeo 2
Plató i els Andrògins
Plató, en la seva obra
sobre l’amor “El Banquet” i en boca del tertulià Aristofen, revela l’existència
de tres tipologies sexuals humanes: l’home, la dona i una tercera anomenada
andrògina, constituïda aquesta per la participació del sexe masculí i el sexe
femení. De fet, l’espècie andrògina ha estat objecte de mitificació en totes
les cultures, per molta diferència i llunyania que hi hagi entre elles. La dona
fàl·lica o l’àngel cristià són bones icones de l’imaginari humà que hom ha
expressat inspirant-se en el fet i en la fantasia d’una realitat, molts cops
menyspreada i estigmatitzada per les religions, oblidada per la racionalitat
històrica, però també desitjada per l’enigmàtica naturalesa humana.
- Una política
totalitària aspira a dominar tot el món. El comunisme, per la pròpia llei de la
història acabarà, més aviat o més tard, apareixent per tots els racons del món. Marx afirmava que el comunisme és la fase posterior i inevitable del capitalisme. La mateixa naturalesa del capitalisme tendeix a la seva autodestrucció donant pas a una nova consciència social i política: un istme comú o comunisme. I sobre el nazisme... bé, només cal donar un cop d’ull a la història: la segona
guerra mundial manifesta clarament l’intent de dominació nazi. La intenció de
Hitler fou sempre la dominació total del planeta.
- En les polítiques
totalitàries, la Idea està per damunt de qualsevol altre pressupost. L’objectiu
de materialitzar la Idea justifica qualssevol mitjà. La materialització del gran ideal comunista o nazista és l'horitzó suprem, és la perfecció utòpica garant del millor bé col·lectiu. Res és més important que la realització de tal ordre perfecte. Aquest és el fi suprem i abastable.
- Somni basat en la
idea d’un poder capaç d’eliminar de l’existència un poble, cultura o raça. Un
assassí deixa un cadàver present; el totalitarisme creu que pot assassinar i
esborrar de l’existència física i històrica a qualsevol víctima. Es pretén
esborrar tot rastre i record de la víctima fins a la destrucció total de la
seva existència, com si mai hagués existit.
- La solució final.
Eliminació total del poble jueu. Intent de posar en pràctica l’aniquilació
absoluta del poble jueu. Projecte dissenyat amb la intenció d'exterminar el poble jueu en la seva totalitat. Si s’elimina tot rastre, les generacions venidores mai
sabran que va existir un poble anomenat jueu.
- L’arbitrarietat
com a base del terror, i el terror com a base del poder. El poble jueu fou considerat una raça moribunda subhumana. Els jueus seran percebuts com un escalafó entre
l’ésser humà i la bèstia; un estadi intermig que encara no abastava la plenitud humana; només així es pot entendre la pràctica arbitraria de l'assassinat. Igual que un nen aixafa formiguetes amb el seu dit
sense apreciar cap diferència entre elles, així es contempla la mort del jueu. Per a la percepció del nen no hi ha
formigues més encisadores que altres, i de la mateixa manera no hi ha cap tret físic o intel·lectual
en el jueus que pugui despertar cap empatia en una raça superior. Aquesta
pràctica basada en l’arbitrarietat a l’hora de triar qui viu qui mor produirà
el terror en l’ànima del jueu, que haurà de viure en un estat sempre
d’incertesa pel que fa a una possible supervivència. El terror generarà en els
jueus un estat d’absoluta submissió.
L’assassinat
arbitrari és un homicidi impersonal, com el que mata un mosquit molest.
- Impossibilitat
d’acceptar l’horror de l’holocaust. La majoria de la població europea no era capaç
d’acceptar els camps d’extermini, ni tan sols les mateixes víctimes ho podien
encaixar. No hi havia cap precedent que hagués arribat a tan elevat grau de
crueltat.
- Negació de
l’holocaust. Mai va passar. A Alemanya després de la guerra, els fets de
l’holocaust es van enterrar com si mai no haguessin passat. Encara avui hi ha qui
creu que l’holocaust és una ficció.
- Els homes normals no saben que tot és possible. David Rousset. Hannah Arendt afegeix: el totalitarisme sí que ho sap.
La llista de Schindler és un film o s'hi exemplifica diferents trets assenyalats per Hannah Arendt com a característics del totalitarisme:
0:50 eliminats del pla existent
1:12 l'arbitrarietat
1:35 l'arbitrarietat
1:52 No acceptació de l'horror
2:24:34 La solució final
Els 11 principis de
Joseph Goebbels
Propaganda política
Introducció
Joseph Goebbels fou
ministre de propaganda durant el règim nazi d’Adolf Hitler. És l’autor de la
famosa frase:
“Moltes repeticions fan
una veritat”
Si es repeteix moltes
vegades una mentida al damunt d’una comunitat aquesta mentida acabarà resultant
veritat, perquè si incideixes insistentment sobre la subjectivitat humana el
receptor acaba instal·lant a la consciencia el missatge emès. La mentida
reiteradament repetida penetra en la consciencia i s’hi instal·la de tal manera
que el receptor quan parli del tema repetirà el missatge com una veritat
assumida.
Goebbels aplicarà
aquesta idea com a element fonamental en el corpus de propaganda política.
Si els mitjans de
comunicació són afins al règim, les idees polítiques seran captades per les
masses de manera extraordinàriament eficaç. Els mitjans de comunicació són
bàsics per la difusió reiterada de les idees polítiques.
Per tal que la
propaganda política sigui enèrgicament operativa Goebbels confecciona 11
principis:
1.
Principi de simplificació i enemic únic
Cal
simplificar la propaganda en un enemic concret i únic. Un enemic que haurà de
ser causant de totes les desgràcies del país. Cal un enemic concret en cada
circumstància o eventualitat que sorgeixi. Cal un únic símbol que englobi a tot
el col·lectiu i cal el rebuig actiu de tot símbol enemic.
2.
Principi de contagi
Les
idees enemigues penetren en els patriotes i els infecten i contagien. La idea
del règim és la natural, la moralment correcte o la políticament legítima, i en
canvi les idees dels enemics o de l’oposició són malalties morals o polítiques
que tendeixen a contagiar o encomanar els ciutadans de bé. Les polítiques dels
enemics són tractades com a una mena d’epidèmies que es propaguen perillosament
en la població.
Cal unificar i concentrar tot enemic en una unitat estigmatitzada.
Cal unificar i concentrar tot enemic en una unitat estigmatitzada.
3.
Principi de transposició
Cal
culpar sempre els altres, mai a nosaltres mateixos. Traslladar la culpa dels mals socials i polítics als nostres enemics. Els vertaders culpables de les
nostres deficiències socials o polítiques sempre són els altres. Sabem que han
estat les nostres polítiques la causa del malestar ciutadà, però tant se val,
la culpa sempre ha de projectar-se a l’enemic.
4.
Principi d’exageració i desfiguració
És
el principi de la inseguretat. Si hi ha un delicte, cal exagerar-lo molt per
tal d’atemorir i indignar la població. La por del receptor acaba generalitzant
el delicte; converteix un delicte concret en un problema generalitzat. Si som l'oposició política convertirem un delicte en molts delictes, culpant el govern d’incapacitat o d'imprudència per
no saber eradicar un problema general. Si som el govern l’oposició ha de ser el causant de la inseguretat.
Els
mitjans de comunicació afins són els millors transmissors de tots els temors,
però també es fan servir altres recursos com teatrals o cinematogràfics.
5.
Principi de vulgarització
Els
missatges han de ser de fàcil comprensió. Han de ser màximament intel·ligibles,
màximament simples. Accessibles a totes les ments més simples. Cal que el
missatge sigui concís i no estimuli el dubte o la reflexió. No s’ha de provocar
el pensament crític. És més fàcil convèncer i manipular un poble idiota que un
poble intel·ligent. Cal missatges senzills, actituds vulgars i maniobres
infantils.
6.
Principi de orquestració
Cal
emetre les notícies favorables i ocultar les desfavorables. Cal ordenar la
informació segons la dimensió de favor o perjudici. Quan les notícies són
positives per al règim aniran en primera pàgina, i les negatives en les planes
darreres o simplement no s’editaran.
7.
Principi de renovació
Cal
donar novetats, noves notícies que no deixin repensar les antigues. Si
bombardegem la població en moltes notícies i totes nocives cap a l’enemic, els
ciutadans no tindran temps de reacció i no podran analitzar-les.
8.
Principi de versemblança
Cal
erosionar la versemblança del fet negatiu al règim amb interpretacions
contràries. Cal una bateria d’interpretacions diferents que qüestionin la
certesa d’un fet. Si un fet no ens agrada el podem inundar de diferents
interpretacions emeses per distints mitjans afins per tal que la veritat naufragui.
9.
Principi de silenciació
Si
una veritat incomoda el règim o el poder, cal desdramatitzar-la al màxim, per
tal que el fet inconvenient arribi esmorteït a la població. Si un fet o una
veritat incomoda el poder aquest cal que utilitzi els mitjans al seu abast per
tal de què la informació inconvenient arribi en format intranscendent al poble.
10 Principi de transfusió
Tota
la propaganda política ha de basar-se en un principi essencial de la història
de la nació. Tota propaganda serà més efectiva si la relacionem íntimament amb
algun episodi històric. Si volem reforçar una idea o si volem condemnar-la cal
trobar fets del passat històric que potenciïn les idees presents. Si la idea
exposada per l’oposició no ens agrada la relacionarem amb un fet històric
condemnat per la humanitat, i si la idea exposada pel règim ha de ser recolzada
o potenciada positivament, la relacionarem amb fets que hagin esdevinguts
lloats o qualificats com a èxits per la humanitat.
11
Principi d’unanimitat
Cal
trobar un text en el qual dipositar l’ànim comú; un text que ens unifiqui a
tots en un sol pensament. Cal atorgar respecte total a un text des del qual
fonamentar principis inviolables i unificadors. Es tracta d’imposar uns
principis que esdevinguin suposadament unànimes. Cal transformar un text fidel
al règim en sentit comú.
LA TEORIA DEL PODER DE FOUCAULT
Foucault també s’oposa a la concepció tradicional de poder. Considera que el poder no té a veure amb el domini del polític sobre el poble (la figura del rei). Però a diferència d’Arendt, no vincula el poder amb la potència humana a actuar i transformar la realitat sinó amb una xarxa de micropoders que es caracteritza, en primer lloc, per trobar-se arreu. No es pot dir que el poder sigui una cosa concreta, sinó una relació en la que hi ha un subjecte dominador i un objecte de domin. Aquestes relacions de poder, segons Foucault, es troben a tota la societat: a la família, a la feina, a l’escola, en les relacions de gènere, etc. En segon lloc, aquestes relacions de poder tenen uns “Efectes de veritat”: Les relacions de poder, generen saber, una determinada “veritat” sobre el món que ha canviat al llarg de la història i que varia en diferents contextos culturals. Per exemple, durant el S.XIX, la pràctica d’extermini dels jueus alimenta una veritat sobre els jueus “que són d’una raça inferior”.
La no acceptació de la dona en Gina Traveria Casas Matèria: Filosofia 4t d’ESO, curs 2016-2017
Determinats espais públics de països teocràtics consolida un saber: que la dona és inferior o que té una funció que es limita a l’àmbit domèstic pel seu vincle en l’àmbit reproductiu. I aquest “saber” segons Foucault, alimenta al seu torn la relació de poder, la perpetua, fet que explica el fet que Focoult parli de “Saber reproductiu”. En els exemples anteriors el saber alimenta les actituds antisemites o la discriminació de gènere. Però a nivell estatal, aquest saber es reprodueix legítimament (sota la legalitat) a través d’institucions com per exemple les fàbriques, els hospitals, les presons o les escoles que a través de normes, perpetuen la relació de poder fent valdre les distincions acceptades: allò bo/dolent, normal/anormal, superior/inferior. Aquí però, el poder ja no es legitima per la violència directa, sinó pel saber i el control institucional.
I com controlen les institucions contemporànies?
A través de la vigilància i el càstig, un mètode que té com a origen el model de presó “panòptic” de Bentham .
En les societats contemporànies, com en la presó, es tracta de sotmetre la societat en
un estat de constant vigilància, aplicar un mecanisme d’observació constant per incidir
en el seu comportament. Igual que a la presó, tots els presos veuen que estan
controlats per una torre central entorn la qual es senten persuadits i es mantenen
passius, les càmeres dels carrers controlen i influeixen en els moviments dels individus
que es senten controlats, malgrat que a l’altra banda de la càmera no hi hagi ningú que
la controli. És un joc amb la consciència humana, que coacciona i disminueix la llibertat
El panòptic és el model de presó dissenyat per Bentham al 1870.
Conseqüències d’aquest poder fomentat en la vigilància i el càstig:
Desplaçament del
poder d’un àmbit concret individual (Rei) o grupal (Poble) a una noció de poder
abstracte: disgregat, difuminat, fins i tot, absent. H.Arendt ja planteja el problema del
domini contemporani per part de la tecnologia com “un domini de ningú”: Amb la disgregació del poder, s’ha perdut el centre de responsabilitat, sovint passa
desapercebut, hi ha control i no ens n’adonem. Però també hi ha una altra
conseqüència: es perd la diferència d’espai públic i privat. Quan la vigilància i el control
és constant – i avui en dia, ho sabem pel control al que estem sotmesos mentre
naveguem per internet, per exemple-, aquells espais que suposàvem privats, la
intimitat, es perd i la llibertat individual està en perill.
Podem preguntar-nos: és un mètode eficaç? Quin tipus de ciutadans crea? Com afecta
això a la llibertat i a la intimitat? Si estem permanentment controlats hi pot haver
llibertat?
15. Sartre
Marit de Simone de Beauvoir, el filòsof francès, parisenc, afirma que l’ésser humà neix com ésser buit. De fet, va més lluny i afirma que l’home és un ésser essencialment buit que cerca ansiosament omplir-se: busca la plenitud, una vida plena. Per això al llarg de la seva vida, hom omple la seva existència amb coneixements, amb experiències que són, en definitiva, els materials que el formen com allò que és. Totes aquestes experiències o coneixements el doten de consciència, però també de natural intencionalitat. Sartre afirma que tot el que hom fa avui, ho fa per algun motiu o desig de realització futura. La seva condició d'ésser incomplet, buit, de no-ésser, l'empeny a cercar ésser, a voler ser, i això el defineix en una mena de projecte perpetu, sempre inacabat. Tot el que fa forma part d’un projecte en activa construcció.
Sartre defineix la naturalesa humana com a el conjunt de les experiències passades en projecció cap al futur. L’ésser humà no neix fet, es fa a través de les seves decisions que pren a la vida. L’home és naturalment lliure, comdemnat sempre a decidir. La llibertat és la gran condemna de l’home. L’ésser humà està obligat a decidir el que vol ser a la vida i això el neguiteja i l’angoixa. La sensació que patim els éssers humans quan hem de prendre una decisió difícil; aquella sensació de nàusea enfront el no-res, conscient que estàs sola o sol, allò és la llibertat.
Sartre quan diu que estem condemnats a ser lliures ens ve a dir que no ens és possible trobar en la nostra llibertat més límits que ella mateixa, és a dir que no som lliures de deixar de ser lliures.
Fins i tot, encara que existeixi una forta coacció que ens inclini a triar l'opció A i refutar l'opció B, continuem tenint llibertat per rebutjar la coacció. Quan hem de decidir A o B i la coacció que ens inclina a decidir B té molt de pes, seguim gaudint de llibertat per triar l'opció A.
De fet, diu Sartre, que molt cops ens servim de les coaccions per no haver de decidir i estalviar-nos així haver d'assumir les conseqüències de les nostres decisions. La por a prendre decisions, o la por a la llibertat ens empeny forces cops a atorgar més pes a l'opció més coercitiva amb la creença que tal opció ens allibera de responsabilitats. Però no és així. Sartre ens diu que el nostre interior sempre sabrà que la nostra tria, sigui la que sigui, tingui més pes coercitiu o menys, sempre és decisió nostra, i sempre generarà conseqüències de les quals sempre en seré responsable, en més o menys pau a la consciència. "Ho he fet perquè m'ha obligat, no tenia cap altre opció". Aquesta frase no és un argument, és una fal·làcia, ja que, segons Sartre, la llibertat és consubstancial a la naturalesa humana; sempre va amb nosaltres, sempre ens acompanya en totes les nostres decisions.
De fet, Sartre anomena actes de mala fe a totes aquelles accions irresponsables que intenten desfer-se de la llibertat negant-la.
16. El
consum i la pèrdua de la singularitat
Parafrasejant i
complementant a Pier Paolo Pasolini.
Hi ha una ideologia
real i inconscient que unifica a tothom, i que és la ideologia del consum. Un s’agafa
a una posició ideològica feixista, un altre a una posició contrària, però
ambdós queden units per una ideologia comuna: el consumisme, que és un nou
feixisme molt més radical, efectiu i totalitari. La pobresa i l’explotació ja
no són els pitjors mals, sinó que és la pèrdua de la singularitat sota l’imperi
del consum. Sota el feixisme podies anar a la presó; però avui, fins i tot això
és estèril. El feixisme basava el seu poder en l’església i l’exèrcit, que no
són res comparats amb el televisor, el mòbil i la xarxa.
Marcuse
L’home unidimensional
És una obra escrita pel filòsof al 1964.
Afirma que les tendències del capitalisme modern ens condueixen a una societat tancada, car aquest model de societat tancada tendeix a disciplinar i integrar totes les dimensions de l’existència, privada o pública.
Les tendències socials es converteixen en aspiracions individuals i la necessitat de satisfer aquestes tendències promou els negocis, que alhora per tal de vendre el producte inventa falses necessitats integrant a l’individu en el sistema de producció i consum. L’invent de les falses necessitats es distribueix en la societat a través dels mitjans de comunicació massius i la publicitat. Les conseqüències és un nivell de vida cada cop més alt i competitiu on les capacitats intel·lectuals dels nostres joves cada cop són més exigides i augmentades. El marc social esdevé d’aquesta manera un repte constant on l’individu i queda sotmès i integrat, amb un únic objectiu: conquerir un ideal de benestar que no el deixa pensar gairebé en res més. Apareix així l’home unidimensional, és a dir, un ésser humà que ja no es planteja la crítica social ni s’enfronta a allò establert. L’home unidimensional es caracteritza per la interiorització d’una paranoia que distorsiona el pensament i l’impulsa cap a un estat de consciència on l’espontaneïtat, l’autonomia i la pluralitat de pensament xoquen amb el seu pensament acomodat per les exigències de producció. La realitat política i econòmica promou el pensament unidimensional marginant i, fins i tot, estigmatitzant aquells que s’atreveixen a pensar més enllà d’aquest marc. Segur que heu sentit a parlar dels “antisistema” o “perroflautas”.
El
poder dels Centres Comercials
Darrere les interpretacions romàntiques
que hom fa d’una compra sempre s’hi amaga la necessitat de completar mancances.
Desitgem allò que no tenim i això ens produeix
dolor, i quan per fi adquirim el producte desitjat el plaer
efímer s’escapa fuent alhora que anem construint la idea d’una nova compra. La
satisfacció mai és completa i el consum sempre és garantit.
Els
Centres Comercials són la gegantina expressió d’aquest efecte. George A. Romero
ens mostra en el film els cossos sense ànima que transiten guiats per una mena
d’instint de consum. No és res més que una metàfora ben real del despertar
d’una voluntat de possessió quantitativa. L’objecte es presenta seductor als
nostres ulls com allò que completa i omple buits, molts cops amb un atractiu de
caire existencial o psicològic i no tant de caire pràctic.
L’entrada
oberta i accessible de les botigues dins d’un gran recinte tancat i guarnit de
naturalesa vital mistifica l’indret, fins al punt de convertir el vici de la
cobdícia en virtut. No veiem el Centre Comercial com un univers unidimensional
que té com a únic objectiu escurar butxaques; el moderns dissenys ens el fan
veure també com a lloc de teràpia espiritual on sovint s’hi està millor que a
casa. Hom tendeix a racionalitzar tot plegat en la creença que el Centre
Comercial és el resultat natural de l’esperit històric del progrés, i no se
n’adona que podria ser només el producte evolutiu d’un sistema econòmic molt concret:
el capitalisme.
Marcuse afirma que la societat capitalista, recolzada pels
mitjans de comunicació massiva i la publicitat, integra l’individu en un
sistema de consum i producció on el subjecte es confon i dissol en un estat de
pèrdua d’identitat personal. El resultat és l’home unidimensional, l’home
occidental vagant en una dimensió de confusió mancada de crítica social i
oposició a tot allò establert. Els Centres Comercials són
l’expressió plàstica d’aquesta idea: l’aparença ven, i tant se val el mitjà. No
cal pensar-hi. No ens preocupa la precarietat dels sous, ni l’explotació, ni els
tallers proveïdors que esgarrapen l’esclavitud. La necessitat d’omplir buits a
través del consum és molt més cega i poderosa.
Schopenhauer ens deia que l’home no és res més que voluntat, desitjos
encarnats, un compost de mil necessitats... la vida no se’ns presenta com un regal
complaent, sinó com un deure, una tasca que hem d’efectuar amb l’esforç del
treball. Tant en les grans com en les petites coses, una misèria general, una
labor sense descans, una rivalitat sense treva, un combat sense fi. I
d’això el sistema neoliberal se n’aprofita i se’n beneficia sense cap mena de
contemplació moral.
Un polític neoliberal sembla lamentar la desigualtat econòmica en un pla
abstracte, però no pensa en la conveniència de prendre mesures per evitar-la.
És indubtable que tots els homes i dones de la seva ideologia se senten
impressionats pels beneficis aportats a la civilització pels rics. Creuen que,
en gran part, el progrés depèn de la generositat de les grans empreses. Ells
creuen que la civilització avança gràcies a la injustícia social.
Jean-François Lyotard (Versalles,
10 d'agost de 1924 - París,
21 d'abril de 1998), filòsof francès associat
al postestructuralisme i reconegut per la
seva articulació del postmodernisme a la fi de la dècada
del 1970.
Analitza els 4 grans
relats.
Lyotard ens diu que hi ha
4 grans relats imposats en la història de la humanitat. Ell ens diu que tals
relats han mort; són els següents:
-
El relat cristià, que postula un espai de plenitud després de la vida, en el
regne dels cels.
-
Un altre relat és el marxisme, en el qual se’ns postula un estat de plenitud a la terra,
el comunisme, un estat sense classes ni injustícies, és el cel a la terra.
-
Un altre gran relat, és l’il·luminisme, la
il·lustració i l’imperi de la raó.
La raó és la deessa de la història i el triomf de la racionalitat i el
coneixement per sobre de les irracionalitats, religions i superxeries.
-
L’últim gran relat és el capitalisme, fruit de la burgesia i el
progrés econòmic, el qual ens portarà a la felicitat comuna.
Els 4 grans relats són
teleològics. Vol dir això que existeix una intenció en tot, la història té
sentit i va cap algun lloc. El fi s’ha de complir inevitablement. La teleologia
aplicada a la historia ve a dir que en l’esdevenir històric hi ha instal·lat
alguna cosa que s’està desenvolupant i expressant internament cap a la
plenitud. Tanmateix, sembla que tals promeses de plenitud dels 4 grans relats no
arriben ni es compleixen.
La postmodernitat ve a definir-se
com el fracàs dels gran relats i l’exaltació dels petits relats. Els relats
esmicolats dels gran relats. No hi ha cap corrent metafísica que desenvolupa la
realitat històrica de forma teleològica, més aviat hi ha diferents relats que
entaulen relacions. És una multiplicitat de fets que cadascun té la seva
centralitat. D’aquí ve el respecte cap a totes les singularitats, siguin
polítiques, morals, sexuals... hi ha un estètica de la diferència i un culte
cap allò que respecti la pluralitat: la democràcia, la tolerància, la llibertat
de pensament, la llibertat d’expressió, la diversitat cultural, etc.
Els grans relats han
caigut del pedestal i s’han esmicolat, i ara toca reconstruir-los. De fet, el
postmodernisme és això, un exercici de deconstrucció, destruir per a construir.
Tots som tractats amb el
mateix valor o això s’intenta, perquè creiem que això és el correcte. És el postmodernisme. El gran enemic del
postmodernisme és l’aparició dels fonamentalismes, que venen a representar
l’atac a la postmodernitat en què de manera violenta la irracionalitat torna a
la realitat històrica. Amb el segle XXI el fonamentalisme religiós islàmic
entre en lluita dialèctica amb el fonamentalisme occidental. Déu no és neutral,
dirà el president Bush, déu és amb nosaltres. Els fonamentalistes són l’exaltació
d’una única veritat, creuen que la veritat és una i està en ells, és la negació
de la pluralitat.
17. Lògica
La ciència i els seus mètodes
El sistema inductiu i el sistema
deductiu
Mètode inductiu
Si el mètode deductiu és propi del racionalisme, el mètode
inductiu respon més a l’empirisme.
Consisteix a extreure una veritat universal a partir de veritats
particulars. Després d’observar molts casos concrets puc aventurar-me a
concloure una veritat universal. Per exemple, si les premisses responen a
l’observació de casos particulars com ara:
El dilluns estava emboirat, tot seguit va ploure.
El dimarts estava emboirat, tot seguit va ploure
El dimecres estava emboirat, tot seguit va ploure
Puc concloure:
Sempre que el cel estigui emboirat, plourà.
O bé:
Si Demòcrit, Plató, Aristòtil i Descartes són homes
I Demòcrit, Plató, Aristòtil i Descartes són mortals
I Demòcrit, Plató, Aristòtil i Descartes són mortals
Aleshores, tots els homes són mortals
Tot mètode inductiu parteix de l’observació de la realitat per
així assolir lleis universals. Parteix de l’hàbit d’experimentar la repetició
de dades o fenomens que semblen units en una relació de causa-efecte. Partim de
casos comprovats per l’observació per concloure futures prediccions.
Tanmateix, l’empirista Hume, i més tard el filòsof contemporani
Bertand Russell, afirmen que el mètode no pot proporcionar seguretat. Afirmen
que només podem confirmar veritats o certeses dels fets observats, no dels fets
futurs. Per molts casos que hàgim comprovat en el passat, no podem incloure com
a coneixement científic esdeveniments futurs que encara no han estat comprovats
empíricament.
Per tant, en la inducció, no podem parlar de certeses
científiques, tan sols podem parlar de probabilitats.
La conclusió Tots els homes són mortals és un
judici més probable que Sempre que estigui emboirat, plourà.
Tots dos són judicis probables, però no absoluts, ja que sobre el futur només
podem obtenir creences.
El caràcter de probabilitat de la ciència obliga als científics
a una permanent disposició de revisió de les lleis científiques.
Mètode deductiu
Al llarg de la història, el coneixement científic ha defensat
diversos mètodes. El mètode deductiu exemplifica molt bé la corrent
racionalista. Consisteix en deduir, a través d’un principi universal, una
conclusió particular o concreta. En un raonament deductiu no cal recórrer a
l’experiència, n’hi ha prou amb l’operació lògica de la raó.
Per exemple, si construïm un sil·logisme lògic amb les premisses
següents:
Tots els homes són mortals
Sòcrates és un home
La conclusió deduirà:
Sòcrates és mortal
No cal recórrer a l’experiència per confirmar la validesa de la
conclusió. La conclusió del raonament deductiu ja és implícita en les
premisses. Jo, a través d’una primera evidència o certesa, puc deduir veritats
individuals.
En tot mètode deductiu, si les premisses són vertaderes, la
conclusió indubtablement també ho serà. Però si les premisses són falses...
18. L’Estètica
El plaer estètic
Podem definir el plaer
estètic com una experiència de plenitud emocional, una enèrgica sensació d’esclat
intern que impacta al cor i a l’intel·lecte en sorprenent sintonia, i amb una
força emocional extraordinària. Tan fort és l’impacte que fins i tot genera
efectes somàtics, efectes al nostre cos. És aquell moment en què enfront una
escena cinematogràfica hem vessat una llàgrima, o la pell s’ha esgarrifat. És l’impacte
de la bellesa.
La presència de la bellesa suscita en nosaltres un
plaer, una exaltació de l’emoció; és el que anomenem plaer
estètic.
La filosofia ha definit el plaer estètic de moltes
maneres, de vegades amb certa càrrega simbòlica o figurativa. El mite grec
personifica la bellesa en la deessa Afrodita, i la defineix com a una entitat vanitosa
i infidel; la seva presència pertorba fins i tot als déus, ningú es pot
resistir a la seva titànica seducció. Així de pertorbador i captivador és el
plaer estètic. Poèticament, podríem suscitar el sentiment complet, com un
sentiment fugaç i infidel, que marxa de pressa, però ple; tan ple que deixa petjada.
Hi ha qui ha expressat el plaer estètic com un món perfectament reconciliat,
com una mena de sensació utòpica en què per fi el tot és perfectament ideal, i que,
alhora, en el fons, el sabem inconciliable.
Segur que tots heu
sentit el plaer estètic; heu experimentat l’impacte de la bellesa, veien una pel·lícula
o escoltant una cançó; de sobte, una música extraordinària us ha emocionat de
tal manera que us ha fet plorar. De fet, hi ha persones que han caigut en rodó,
desmaiades, en experimentar la presència de la bellesa. L’impacte de la bellesa
ha estat tan exuberant en elles que no l’han pogut suportar i han sucumbit
fulminades. Aquest fenomen s’anomena la síndrome
de Stendhal; aquesta síndrome és
un trastorn psicosomàtic, els símptomes són
acceleració del ritme cardíac, al·lucinacions i, fins i tot, el desmai. La
síndrome de Stendhal el provoca el plaer estètic quan aquest és molt intens.
És fàcil reconèixer l’impacte que produeix en nosaltres la bellesa, i no obstant això, com n’és de dificultós definir l’enigmàtica bellesa.
Nessun dorma
La bellesa
És difícil
definir la bellesa. De fet, la bellesa s’escapa a la definició verbal. La
bellesa se sent. Els grecs la definien des de la racionalitat, i atribuïen el
fet bell a l’adequació de l’objecte bell a l’ordre matemàtic. La bellesa és
proporció, simetria, equilibri, perfecció; la cosa bella, deien, gaudeix del
perfecte ordre, com el cos d’una persona pintat per l’artista, ben
proporcionat i harmònic; mentre que la cosa lletja la representem asimètrica,
desproporcionat, monstruós. Els moviments ben calculats d’un gimnasta i les
coreografies de la natació sincronitzada són belles; tanmateix, els
romàntics creien que la bellesa té a veure amb la capacitat d’emoció que es desperta
en el subjecte, més enllà de la interpretació formalista, més enllà de la regla
matemàtica. La bellesa, deien, és etèria, sense
forma, es presenta sobtadament com un adveniment màgic que impacta en la nostra
vulnerable ànima. S’escapa, no es deixa capturar per la raó ni les definicions
limitades del llenguatge. De fet, molts cops ens han emocionat
experiències que trenquen amb l’ordre racional.
La bellesa no es
pot ubicar en un marc propi, la bellesa no és una categoria exclusiva de l’art,
també apareix la bellesa en l’esport o a l’ètica. Els actes bons, solidaris,
ens poden també emocionar, i ens emocionen perquè contemplem la bellesa de tals
actes. Podem rebre l’emoció de la bellesa a través d’una imatge, una cançó, una
olor, un tacte agradable, un sabor. Podem contemplar la bellesa en un paisatge,
en un somriure, etc.
L’obra d’art
Per tant, alhora de definir l’art hem de dir que
l’art és tot objecte estètic dotat de bellesa, i que ha estat creat per l’ésser
humà. Descartem la posta de sol, el paisatge o la flor, ja que tot plegat són
creacions de la natura, no de l’artista. En canvi, podem dir que una jugada
mestre de Messi és art?
L’objectivisme estètic ens dirà que sí, ja que la
manifestació de la bellesa en una acció del jugador és creació seva, i a més a
més, la bellesa intrínseca en la jugada copsa en el nostre esperit de manera
intensa i agradable. El plaer estètic que ens proporciona la jugada és la
bellesa que d’allà emana.
D’altra banda, el subjectivisme estètic ens dirà que
l’acció del jugador desperta en mi el plaer estètic gràcies a la meva capacitat
de contemplació. La bellesa, per tant, depèn de la meva capacitat subjectiva de
valorar la jugada. La bellesa depèn per tant de mi, més que de l’objecte
artístic.
La bellesa en l’obra d’art
Observeu
detingudament una pintura. Preneu total atenció i concentreu-vos tan sols en l’obra.
Fixeu-hi
el pensament tot explorant-la fins al més petit detall. Feu un examen acurat de
cada racó, de cada particularitat, no tingueu ànsia i espereu...
I és que l’obra d’art vol comunicar alguna
cosa, vol despertar en l’observador un sentiment, una sensació, vol explicar-te
coses que no es poden explicar amb paraules. L’obra d’art és quelcom que guarda
alguna cosa misteriosa. En una obra d’art hi ha un misteri per resoldre. El
subjecte que la contempla intenta esbrinar el misteri, cerca respostes, busca
la informació que s’oculta, vol entendre, vol trobar-hi sentit.
La metàfora del
castell encantat
Mireu
l’obra d’art com un castell encantat, un castell on hi habita un fantasma
empresonat, que, invisible, romana pels passadissos i les nombroses cambres del
castell. Ningú el pot veure, ningú el pot escoltar, però, en canvi, les
persones més sensibles poden notar la seva presència, cada segon amb més
intensitat, fins que, de sobte, la presència és manifesta davant d’ells amb tot
el seu poder pertorbador, i els sensibles espectadors, impactats xisclen
ressonant per tots els recons del gran castell.
Què
representa el castell, i el fantasma, i les persones sensibles? I l’esclat de
xiscles?
Cal que el
subjecte amb la seva condició intel·lectual i sensibilitat sigui capaç de
rendir-se al progressiu embruix de l’obra d’art fins a copsar tota la seva
esplendor. El resultat d’aquesta trobada amb la bellesa és el plaer estètic.
L’èxtasi intel·lectual.
Nietzsche i “El Naixement de la
tragèdia”
En el Naixement de la tragèdia Nietzsche ens mostra
l’embrió de la seva filosofia, és a dir el reconeixement de la vida com a valor
fonamental.
Nietzsche defensa l’acceptació de la vida tal i com
és; amb el dolor i la mort que comporta. En la realitat hi ha dolor i
destrucció i el camí de superació no és ni la resignació (cristianisme) ni la
fugida ( suïcidi grec, Sòcrates, estoics Sèneca) sinó l’expressió artística que
afirmi la vida en la seva plenitud.
Afirma que la vida es constitueix de dos elements fonamentals;
el que ell anomena:
L’esperit dionisíac (del déu dionís) que conté els
valors de la vida.
L’esperit apol·lini (del déu apol·lo) que conté els
valors racionals.
Amb l’esperit dionisíac, Nietzsche es refereix a
aquella part de la nostra naturalesa que tendeix a trencar els esquemes
racionals; es refereix a la nostra vinculació amb allò màgic, espiritual o
místic.
Nietzsche anomena aquesta naturalesa nostra com a dionisíaca
inspirant-se en el déu Dionís o Bacus. Divinitat del vi, de la fecunditat, de
la inspiració, de la fantasia i la imaginació. Es relaciona sovint amb l’embriaguesa
i la inspiració poètica de l’artística. És l’entusiasme bàquic, és a dir, vinculació
amb les forces de la passió i de l'instint com a identificació amb la natura.
L’esperit dionisíac es refereix a la realitat vital, a
la realitat que prové de la vida i que no es pot mesurar per la raó. S’escapa a
la racionalitat o l’enteniment, té a veure amb un saber directe, intuïtiu, una
captació profunda del món que no es deixa racionalitzar. Té a veure amb els
sentiments desmesurats com l’alegria i el dolor.
D’altra banda, Nietzsche ens parla també del nostre jo
racional, i el relaciona amb el déu Apol·lo, déu de la proporció i la mesura,
representa els valors de la raó en tot; representa el comportament prudent, pensat
o mesurat. el domini i l’harmonia. Representa l’obra bella, mesurada i
simètrica. Els cànons de bellesa grega són la simetria i la proporció, i
aquests han estat molt sovint ben presents en els esquemes estètics de tota la
història de l’art.
Igual passa amb el discòbol de Miró que esdevé una figura plena de moviment harmoniós, calculat.
D'altra banda l’obra Laocoont i els seus fills és
expressió dramàtica de lluita on els cossos trenquen amb la serenitat i
l’equilibri. Les contorsions mentre agonitzen mostren el moviment caòtic del
sofriment amb una forta expressivitat, té la qualitat del crit. Aquí l’element
dionisíac domina a l'apol·lini.
Nietzsche afirma que en la Grècia presocràtica i en
l’art de les tragèdies els dos elements es mantenen força vius: en l’equilibri
apol·lini s’hi troba la passió dionisíaca. La tragèdia clàssica mostra aquesta
oposició inconciliable entre els dos elements: la vida i la raó són els
elements propis de l’existència humana. L’art tràgic és una valenta i sublim
acceptació d’aquesta naturalesa confrontada; és un heroic sí a la vida malgrat
el dolor que aquesta comporta.
D’altra banda, amb Plató i el predomini d'allò
racional comença la decadència espiritual d’occident. Els valors apol·linis es
sobrevaloren pel damunt dels dionisíacs. La racionalitat lògica duu a Sòcrates
a preferir la mort a la lluita. Amb Sòcrates triomfa l’individu teòric sobre
l’individu tràgic. Amb ell neix un optimisme cap a la ciència universal i una
sobreestimació de la raó que produirà mòmies conceptuals com el jo de Descartes
o el deure moral de Kant.
Els romàntics i allò sublim
Els artistes romàntics consideren que la creació
artística l’ha de generar, no la racionalitat dels grecs, sinó la irracionalitat,
els sentiments, l’exaltació de les passions. En aquest deixar-se dur per les
passions sense cadenes, els romàntics descobreixen una nova categoria estètica:
el sublim.
El sublim és un sentiment que es caracteritza per la
seva força abassegadora; és aquell sentiment que corgela i et deixa immòbil davant
el fenomen sublim.
En la seva Crítica del Judici, Kant afirma que davant la sublimitat i la bellesa, l’ésser humà experimenta un sentiment de conciliació entre allò que percep i allò que sent. Davant un paisatge bell, l’ésser humà se sent integrat en la natura alhora que lliure: li agradaria volar per sobre de les muntanyes, boscos i rius com quelcom identificat amb la natura i lliure com un ocell. El sentiment davant el paisatge sublim escapa a la possibilitat de definir-lo amb paraules, escapa a les lleis racionals, i s’endinsa en allò impronunciable, incognoscible, però que capta el sentiment humà. En aquesta capacitat estètica, l’ésser humà concilia a través del sentiment, natura i llibertat, coneixement científic i deure, lleis i bellesa. En l’ésser humà conflueix el determinisme físic amb la llibertat d’acció, sempre en conflicte; ara bé, a través del sentiment de sublimitat o bellesa reconciliem el dualisme en una sensació de plaer espiritual, estètic, de pacífica unitat.
L’Art com a denúncia
L’art sovint ha mantingut una relació molt íntima amb
la política, car ha estat usat moltes vegades per denunciar injustícies i
criticar les realitats polítiques enganyoses, il·legítimes o immorals. Aquest
art té el compromís polític i social de denunciar els excessos contra la vida i
la dignitat.
L’Art com a denúncia respon a l’ús de suports estètics
(revistes, llibres, pintures, fotografia, cinema, música, teatre...) amb l’objectiu
de denunciar injustícies contra els drets humans.
L’Art com a denúncia aspira a penetrar en les consciències
de les persones a través del missatge emocional, emotiu, capaç de commoure l’observador.
Vol tocar el cor de l’ésser humà a través de l’expressió simbòlica, metafòrica,
de vegades realista o fins i tot extrema o exagerada.
Molts
artistes també han utilitzat la seva capacitat emotiva per realitzar obres de
suport al moviment polític vigent:
L’art com a denúncia s’ha transmès
a la població des de diferents suports artístics; la cançó o la música, el
cinema i la literatura són bons exemples. En el cas cinematogràfic cal destacar
el director soviètic Eisenstein i el seu film El cuirassat Potemquin i la magnífica escena a l’escala d’Odessa,
aquesta tants i tants cops homenatjada per tants altres cineastes d’arreu.
En el cas del suport literari cal esmentar el poeta i autor teatral: Bertolt Brecht.
- El pitjor
analfabet és l’analfabet polític. No escolta, no parla, no participa dels
esdeveniments polítics: no sap que el cost de la vida, el preu de les mongetes,
del pa, de la farina, del vestit, del calçat i dels remeis, depenen de
decisions polítiques. L’analfabet polític és tan ruc que se n’enorgulleix i
infla el pit tot afirmant que odia la política. No sap que de la seva
ignorància política neix la meuca, la menor abandonada i el més roí de tots els
bandits que és el polític corrupte, un cresta de gall i lacai de les empreses
nacionals i multinacionals.
- Hi ha homes que
lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. N’hi
ha que lluiten molts anys i són encara més bons. Però, n’hi ha que lluiten tota
la vida: aquests són els imprescindibles
Pel que fa a l’art com a denúncia tenim bons exemples a Catalunya amb
cançó
cançó 2
També s’ha fet servir l’Art com a denúncia com a
mitjà terapèutic: La catarsi
La
Catarsi
La "katharsis" es produeix en la consciència
de l’espectador. De vegades l’obra d’art aconsegueix alliberar la mala
consciència de l’espectador, com una mena de purga capaç d’alliberar el pes de
realitats amb les quals ens sentim culpables.
Un dels exemples més clars és la gran producció de
cinema americà dirigit a conciliar el ciutadà americà actual amb el genocidi
indi, desencadenats en el mateix moment del naixement de la nació americana.
Amèrica neix amb un pecat original: el genocidi contra
la població indígena. El sentiment de culpa ha estat purgat insistentment a
través de films com: Fletxa trencada,
Petit gran home, o l’entranyable Soldat blau...
Són films en els quals se’ns mostra les terribles massacres
contra els indis realitzades per l’home blanc. Ens ensenyen sense reserva un
grau de violència tan cru que, inevitablement, l’espectador cau en un sentiment
de ràbia, impotència i disgust del qual no se’n pot alliberar. Tanmateix, en el
film sempre hi apareix un heroi blanc i bo, just que intentarà frenar amb dents
i ungles tota aquella injustícia; malauradament, els seus nobles intents de
protegir la població índia seran inútils; però tant se val, l’heroi serà la
nostra catarsi, la nostra purificació, ja que l’espectador se sentirà molt
identificat amb l’heroi, s’hi sentirà reconegut, i gens avingut amb els actors
del genocidi. Això el portarà a la conciliació, a l’alliberament de la culpa, a
la catarsi.
També sentim l’efecte catàrtic quan veiem films que es
posicionen contra l’esclavitud negra, films que són literalment magnífics banys
catàrtics, com ara Mandingo, Amistat, o Django desencadenat:
aqui estudian
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina