1.3. Exemples actuals de violacions de
diferents articles
1.4. La diversitat
1.5. Les societats plurals i el progres moral i
col·lectiu
Avaluació primer trimestre
Actitud (60%)
-Participació
en el debat i respecte cap a les opinions alienes, com també contribució activa en la realització i exposició del treball.
Interpretacions (10%)
-Individual:
interpretació escrita de textos. Treball en grup (30%)
-En grup:
exposició amb suport informàtic. Temes desenvolupats i tractats a l’aula.
2. Unitat 2 La dimensió interpersonal
2.1. La discriminació racial
2.2. La discriminació de sexes
2.3. La discriminació política
2.4. La discriminació religiosa
Avaluació segon trimestre
Actitud (60%)
-Participació
en el debat i respecte cap a les opinions alienes
Treballs
(20%)
-Individual:
interpretació escrita de textos
-En grup:
exposició amb suport informàtic. Temes desenvolupats i tractats a l’aula
Examen (20%)
Un examen per trimestre
3. Unitat 3 La dimensió sociocultural
3.1. Bioètica
Avaluació tercer trimestre
Actitud (60%)
-Participació
en el debat i respecte cap a les opinions alienes
Treballs
(20%)
-Individual:
interpretació escrita de textos
-En grup:
exposició amb suport informàtic. Temes desenvolupats i tractats a l’aula
Examen (20%)
Un examen per trimestre
1.Els
drets humans
Adoptada i proclamada
per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de
desembre de 1948
1.1. PREÀMBUL de la Declaració Universal de Drets
Humans
Considerant que el
reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de
tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la
justícia i la pau en el món,
Considerant que el
desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie
que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com
l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans,
deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de
creença,
Considerant que és
essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal
que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel_lió
contra la tirania i l'opressió,
Considerant també que
és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les
nacions,
Considerant que els
pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets
humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la
igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés
social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia,
Considerant que els
Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de
les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les
llibertats fonamentals,
Considerant que una
concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per
al ple compliment d'aquest compromís,
1.2.L'Assemblea
General
Proclama aquesta Declaració Universal de Drets
Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que
cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta
Declaració, promoguin, mitjançant I'ensenyament i l'educació, el respecte a
aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i
internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant
entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur
jurisdicció.
1.3.Els
trenta articles
Article 1
Tots els éssers humans
neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de
consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Article 2
Tothom té tots els
drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de
raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena,
origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició. A més, no es
farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del
país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com
si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol
altra limitació de sobirania.
Article 3
Tota persona té dret a la vida, a la llibertat
i a la seva seguretat.
Article 4
Ningú no serà sotmès a
esclavitud o servitud: I'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en
totes llurs formes.
Article 5
Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o
tractes cruels, inhumans o degradants.
Article 6
Tota persona té el dret
arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica.
Article 7
Tots són iguals davant la llei i tenen dret,
sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual
protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra
qualsevol incitació a una tal discriminació.
Article 8
Tota persona té dret a un recurs efectiu prop
dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els
seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei.
Article 9
Ningú no serà detingut, pres o desterrat
arbitràriament.
Article 10
Tota persona té dret, en condicions de plena
igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal
independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o
per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal.
Article 11
1. Tots els acusats d'un delicte tenen el dret
que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat
segons la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les
garanties necessàries per a la seva defensa.
2. Ningú no serà
condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no
eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà
cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.
Article 12
Ningú no serà objecte d'intromissions
arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva
correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la
protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.
Article 13
1. Tota persona té dret a circular lliurement
i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.
2. Tota persona té dret
o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.
Article 14
1. En cas de
persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a
beneficiar-se'n.
2. Aquest dret no podrà
ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o
per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.
Article 15
1. Tota persona té dret
a una nacionalitat.
2. Ningú no serà privat
arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.
Article 16
1. Els homes i les dones, a partir de l'edat
núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o
religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa
al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.
2. Nomes es realitzarà
el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.
3. La família és l'element natural i
fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.
Article 17
1. Tota persona té dret
a la propietat, individualment i col_lectiva.
2. Ningú no serà privat
arbitràriament de la seva propietat.
Article 18
Tota persona té dret a
la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la
llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o
col lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença
per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança.
Article 19
Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i
d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies
opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per
qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.
Article 20
1. Tota persona té dret
a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
2. Ningú no pot ser
obligat a pertànyer a una associació.
Article 21
1. Tota persona té dret
a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de
representants lliurement elegits.
2. Tota persona té
dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu
país.
3. La voluntat del
poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha
d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se
periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre
procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.
Article 22
Tota persona, com a
membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant
l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els
recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals
indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva
personalitat.
Article 23
1. Tota persona té dret al treball, a la
lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries
de treball, i a la protecció contra l'atur.
2. Tota persona, sense
cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball.
3. Tothom que treballa
té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i
la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si
cal, amb altres mitjans de protecció social.
4. Tothom té dret a
constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.
Article 24
Tota persona té dret al
descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada
de treball i a vacances periòdiques pagades.
Article 25
1. Tota persona té dret a un nivell de vida
que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment
quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis
socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia,
incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència
independent de la seva voluntat.
2. La maternitat i la
infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els
infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual
protecció social.
Article 26
1. Tota persona té dret
a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i
fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i
professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior
serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.
2. L'educació tendirà al ple desenvolupament
de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a
les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat
entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats
de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare
tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus
fills.
Article 27
1. Tota persona té dret
a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les
arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.
2. Tota persona té dret
a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions
científiques, literàries o artístiques de què sigui autor.
Article 28
Tota persona té dret a
un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en
aquesta Declaració puguin ser plenament efectius.
Article
29
1. Tota persona té
deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i
ple desenvolupament de la seva personalitat.
2. En l'exercici dels
drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions
establertes per la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el
reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de
complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar
general en una societat democràtica.
3. Aquests drets i
llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de
les Nacions Unides.
Article 30
Res en aquesta
Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a
un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que
tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien.
Exercici:
-Tria 5 articles que consideris es vulneren
molt en la nostra societat. Descriu les situacions en què aquests drets no es
compleixen tot recolzant-te amb retalls de diari o altres.
-El fet que no es compleixin, els
invalida com a dret moral?, i els invalida també com a dret polític o legal?
-La legalitat pot entrar en conflicte amb
la moralitat? Quan passa això, a favor de quina opció creus que t’hauries de
posicionar?
En conseqüència, si el
bé comú ha de tenir com a premissa la llibertat de l’individu cal denunciar
aquelles injustícies que violin la llibertat ciutadana basant-se en el supòsit
històric i tradicional d’un poder moral que uns creuen tenir sobre els altres.
Les realitats diferents han de ser tolerables i defensades, ja que són, de fet,
la demostració de la llibertat en les societats plurals. L’home educat en
aquest sentiment, que entén el bé comú com el seu propi bé és l’home moralment
desenvolupat. 2n TRIMESTRE La discriminació racial
El
Racisme
Què
és el racisme?, com el podem definir?
Per
definir el racisme ens centrarem en el pensament de diferents
filòsofs que han abordat aquest fenomen. Frantz
Fanon afirma
que el racisme és una jerarquia global de superioritat i
inferioritat sobre la l’ínia d’allò humà que ha estat
políticament produïda i reproduïda com a estructura de dominació
durant segles pel sistema capitalista imperialista, l'etnocentrisme
occidental, l'etnocentrisme cristià, el sistema patriarcal o el
sistema colonial.
Durant la invasió francesa a Algèria
dirà: "No demanarem a les nostres dones que es treguin el
vel"
Segons Fanon, les persones que
protagonitzen les estructures de dominació són reconegudes
socialment com éssers humans amb accés als drets humans civils i
laborals, mentre que les persones subjugades a les estructures de
dominació són qüestionades com a éssers humans de ple dret. Els
concepte de "racisme" de Fannon marca la l’ínia
divisòria que organitza les relacions opressor/oprimit en funció de
la classe, la sexualitat, el color de la pell i la religió.
Podem
definir el racisme com aquella relació entre opressors i oprimits, o
també com la relació de superioritat i inferioritat d'unes races o
ètnies humanes respecte a les altres, en virtut de la qual se'n
justifica la discriminació, la segregació social, l'explotació
econòmica, etc.
En
virtut d'aquesta definició podem extreure els binomis blanc/negre,
protestant/catòlic, cristià/musulmà, ric/pobre, o fins i tot
home/dona.
Binomi blanc/negre
Aquest
binomi és herència directe del colonialisme europeu i americà a terres
africanes. Amb el colonialisme a Àfrica els indígenes són tractats com a
mercaderia, força de treball per a fer bons negocis; l’individu negre és considerat
subhumà, un ésser a mig camí entre l’home i la bèstia. Amb aquest tipus d’esclavitud,
l’individu negre queda relegat a un tractament més proper al que usem amb els
animals que el que usem amb les persones. Aquesta manera de percebre l’home i
la dona negre serà transmesa i heretada fins a la modernitat, i quedarà instal·lada
en la consciència col·lectiva. L’opressor es relaciona directament amb l’hereu
blanc, l’home civilitzat, il·lustrat, l’home recte i moral, triomfador;
mentrestant, l’hereu de l’esclavitud negre queda íntimament vinculat al
salvatge, l’home tosc, propens al delicte, fracassat. La mirada de l’home blanc
envers l’home negre es nodreix del prejudici colonialista, s’infla de judici
precipitat i l’aguaita des de la suposada autoritat moral, com a un menor
d’edat perpetu, declinat sempre al comportament abjecte.
Binomi protestant/catòlic
En la
història colonial irlandesa, els britànics van constituir la seva superioritat
racial sobre els irlandesos sense marcar la divisió racial a partir del color
de la pell, sinó a partir de la religió. No era possible marcar una jerarquia
racial a Irlanda usant el racisme de color, ja que tant els colonitzadors com a
els colonitzats tenien el mateix.
L’imperi
britànic va fer servir la jerarquia religiosa protestant com a superior a la
catòlica. El que semblava un conflicte religiós entre catòlics i protestants
era de facto un conflicte racial colonial.
Binomi ric/pobre
L’imperialisme
capitalista és la causa principal del racisme de classes; la diferència entre
rics i pobres esdevé un ingredient ben visible en la ideologia capitalista. No
hi ha divisió racial en les elits capitalistes; tant se val si ets blanc o negre,
cristià o musulmà. En canvi, la població menys adinerada sí que pateix la
divisió racial segons el color de la pell o la religió que practiqui.
És irònic
descobrir que les persones que més pateixen el racisme imperialiste són les
seves víctimes; són les persones que possiblement han hagut d’abandonar els
seus països explotats per la cobdícia d’uns quants capitalistes. I ara, quan
venen aquí, alguns els reben amb proclames de l’estil: venen a prendre’ns la
feina, o venen a colonitzar-nos, quan, de fet, ha estat l’imperialisme
occidental capitalista el que els ha deixat sense feina colonitzant els
capitals dels seus països, extorsionant o comprant els dirigents encarregats de
gestionar els recursos naturals locals, els quals eren el gran bé de la seva
població.
Binomi cristià/musulmà
L'oposició opressors/oprimits marca també la línia divisòria entre
cristià/musulmà. La visió occidental de la veritat està íntimament lligada a
l’avenç científic i tecnològic, i sembla perseverar en destinar el dogma
religiós en l’esfera privada. D’aquí ve que alguns arguments racistes es
recolzin en aquesta línia d'atac: «Els musulmans no evolucionen, viuen fixats
en l’edat mitja» «Els musulmans van en contra dels valors occidentals»
Binomi
home/dona
L'oposició
opressors/oprimits marca també la línia divisòria entre home/dona. La cultura
occidental atorga al sexe masculí una posició antropològica superior al
sexe femení, contribuint a la gestació de formes educatives marcadament
masclistes, en les quals els homes han de ser els actors
prioritaris en tots els àmbits de la realitat humana: àmbit polític, àmbit
religiós, àmbit professional... En canvi, la dona queda relegada a la
llar, sempre de portes endins.La dona és educada per procrear i cuidar de nens, malalts i
avis. L’educació cria nenes amb l’objectiu primordial de casar-se, de
cuidar-se de la llar, la neteja, la cuina... El destí de la dona és el
matrimoni i tenir fills. Actualment això està canviant, i sembla que la
consciència de la dona s’està alliberant, però encara hi ha molt per fer.
El
somni de Kant
Amb
la il·lustració del segle XVIII, Europa es reconeix com a
conductora del gènere humà. La raó il·lumina més que qualsevol
astre del firmament i la missió dels il·lustrats es convertirà en
guia intel·lectual i moral de tots els natius dels continents
colonitzats. Kant creia fermament que amb la llum del pensament
il·lustrat la humanitat en el seu conjunt es col·locaria en el marc
d’una constitució política justa per a tothom, on hi cabrien
blancs, negres o indis, i totes les races sense excepció.
Malauradament els fets foren ben diferents, i en lloc de complir-se
el somni kantià, la idea es pervertiria fins al punt de produir una
mena d’ ideologia racista que actuarà de manera inclement contra
els indis i negres, considerats aquests com a éssers salvatges,
irreflexius i incapaços d’il·lustrar-se per si mateixos. La
perversió de la idea il·lustrada coincidirà amb els genocidis
americans i africans i la legitimació comercial de l’esclavitud
negra, que convertirà tal raça en mercaderia útil només pel
progrés de l’home civilitzat.
Racisme i proximitat
Vic, la nostra ciutat
Derrida. Diferència entre tolerància i hospitalitat
Derrida diferència dos conceptes que tot sovint es confonen: tolerància i hospitalitat.
La tolerància respon a un criteri religiós que s’identifica amb la caritat. Jo sóc caritatiu (o tolerant) amb el nouvingut sempre que aquest s’integri adequadament amb tot allò que representa la meva cultura. És una noció paternalista semblant a l’adopció familiar d’un nen desvalgut al qual se l’integra i dilueix a través d’un exercici reeducatiu, basat aquest en la cultura d’acollida. Tolerància vol dir, en aquest cas, integració, i per tant, renúncia de costums pròpies de la cultura aliena. Jo et deixo viure a casa meva sempre que t’adaptis a les lleis i normes del meu territori.
L’hospitalitat, d’altra banda, expressa una invitació incondicional. Jo et convido a casa meva (sóc hospitalari) siguis qui siguis. L’hospitalitat acull l’altre enterament, en tota la seva integritat cultural. Acceptant només una llei: la inviolable moralitat de l’altre.
Per exemple: quan en Nicole expressava el seu goig en escoltar la Irina parlant el seu idioma d’origen, i destacava l’accent identitari, estava expressant l’hospitalitat de Derrida. I, tot seguit, quan en Antoine s'hi va adreçar en francès exigint que ella li respongués també en francès, la sensació que es va generar era producte de la integració o sentit de tolerància de Derrida.
No és que tolerància i hospitalitat mantinguin una mena de baralla; no s’ha de triar una o l’altra, totes dues són vàlides segons la circumstància. Ara bé, no s’ha d’oblidar que ambdós conceptes són categories morals, no polítiques. Per tant, quan s’escull una de les dues per a usar-les dins del marc polític estem sent inevitablement injustos. En l’àmbit polític és just confrontar les dues categories morals en una dialèctica cap a un nou concepte superior i conciliador. En l’àmbit polític mana la racionalitat lògica, una mena de conclusió positiva i conciliadora que ens hauria de beneficiar a tots.
tercer trimestre
Bioètica
Etimològicament el
concepte bioètica és definit com ètica de la vida. És una branca de l’ètica que
intenta orientar el comportament moral en relació a l’àmbit mèdic.
La bioètica entaula,
des de la vessant moral, tots aquells conflictes que puguin sorgir entre els
drets de les persones i l’àmbit mèdic, i en els quals intervenen les normatives
polítiques, les creences teològiques i les inclinacions ideològiques.
Alguns conflictes morals tractats en bioètica
són:
L’avortament, la
clonació, l’eutanàsia, el suïcidi o la genètica.
Farem un treball en el
qual es plantegi alguna de les qüestions morals referides abans. Estructurarem
el treball de la següent manera:
1.Introducció: plantejament de la qüestió
bioètica triada, per exemple l’eutanàsia.
2.Historial clínic del cas real.
3.Judici crític del cas.
4.Conclusions finals.
Exposaré un treball a
tall d’exemplificació. Aquest planteja un cas real d’eutanàsia passiva. La
eutanàsia passiva es pot definir com aquella pràctica consistent en “deixar
morir”. És a dir, es permet que el procés de la mort actuï sense traves. Amb la
finalitat d’evitar una vida de sofriment indigne s’abandona el tractament; dit
d’una altra manera, no s’impedeix el que és inevitable.
D’altra banda, l’eutanàsia
activa es caracteritza per aquelles accions dirigides a provocar la mort digne
d’un persona.
TREBALL
DE BIOÈTICA
1.Introducció
Des de sempre, la
humanitat ha practicat diferents formes consistents en “ajudar a morir”. Els
Aimares d’Amèrica del sud, per exemple, quan es troben en estat terminal
demanen als seus familiars ajuda per morir, i aquets li neguen els aliments
fins a la mort. Els esquimals s’abandonen en plena naturalesa i els Hotentots
abandonen els seus vells o malalts al mig de la selva.
En aquets exemples de
societats es considera completament legítima ajudar a morir. Acceleren el
procés de la mort a totes aquelles persones que es troben en un estat de
transit inevitable, dolorós i indigne.
Tanmateix, actualment
aquestes pràctiques estan absolutament prohibides, i malgrat els avanços
tècnics, la nostra societat no admet la legalitat de l’eutanàsia. És cert que
tècnicament la pràctica de la mort assistida es pot realitzar amb la minuciosa
garantia de procurar la mort dolça i digna, però tot i això, la justícia
contempla amb màxima prudència tal legalitat.
Malauradament, la
història ha estat testimoni d’una de les més terribles perversions del concepte
“eutanàsia”. Durant l’Alemanya nazi més de 100.000 persones considerades
físicament o psíquicament disminuïdes van ser aniquilades en nom de la puresa
racial. El projecte es va anomenar “Albatros” i es va executar en la pròpia
nació alemanya.
Hitler va escriure en
la seva obra Mein Kampf:
“ Tots els que en
aquest món no són de bona raça no valen res. I tots els esdeveniments històrics
mundials no són més que l’expressió de l’instint de conservació de les races,
ja sigui en el bon o mal sentit”
El totalitarisme nazi
no facultava a la víctima ni veu ni vot. No existia cap alternativa; l’esgarrat
físic o mental ha de morir:
“Si un home sa tractés
de posar dempeus un grup d’esgarrats, i esgotés les seves energies en
sostenir-los, ell acabaria esgarrat també”
Aquesta pràctica creada
pel nazisme gaudia de plena força legal. A l’any 1939 es va formar la Fundació
caritativa per a l’assistència, que actuava secretament a Tiergartenstrasse, 4;
d’aquí ve la clau secreta T4 identificada amb el programa d’extermini sobre la
població amb deficiència. Per tal que els familiars no se n’assabentessin de la
cruel veritat els enviaven una carta:
"Algunes persones neixen per ser una càrrega de la resta"
“Lamentem informar-los
que el seu... ha estat traslladat a la nostra institució per ordre ministerial
i inesperadament ha mort el... de... Tots els nostres esforços per salvar-lo
han estat inútils. Malgrat la incurable i greu malaltia, la mort li ha evitat
una permanent estada a la nostra institució i ha suposat una alliberació. Per
tal d’evitar epidèmies contagioses ens hem sentit obligats a incinerar el
cadàver immediatament, així com també la desinfecció dels efectes personals de
la víctima”
Després d’aquests
successos històrics l’eutanàsia s’ha convertit en una pràctica molt debatuda.
El dret a morir mai s’ha de confondre amb el dret a matar.
2.Historial clínic del cas real
Carla M. va ingressar
al servei de maternitat de l’hospital general de la població el 6 de setembre
de 1982 a l’edat de 21 anys. La pacient presentava els símptomes del part. A
les 13 hores del mateix dia va parir una nena amb espina bífida.
La Carla es va recuperà
ràpidament i ben aviat va rebre la presència del metge. Ell li va explicar la
greu situació en què es trobava la seva filla i, tot seguit, li plantejà dues
opcions a seguir:
a)Intervenir immediatament la nena i
garantir-li la possibilitat de viure; aquesta opció li proporcionaria una vida
consistent en un rigorós control mèdic constant, sumat a inevitables
intervencions quirúrgiques i tractaments llargs i dolorosos, i sense mai perdre
de vista la presència de la mort. A més a més, la nena quedaria sotmesa de per
vida de tetraplegia.
b)No intervenir la nena, acabant en poc
temps amb el patiment i la vida del nadó, com també amb les angoixes que
aquesta situació generaria en la jove mare i familiars.
Enfront d’aquest
terrible dilema la Carla va demanar les opinions de diversos metges, el pare de
la seva filla i els familiars més propers. Tots coincidien en deixar morir la
nena. Finalment, la Carla, després del llarg debat i tantes i tantes reflexions
va decidir la segona opció.
La Carla era una noia
jove i vital, molt alegra. En el passat sempre havia mostrat enteresa i
intel·ligència i, fins i tot, alguna vegada s’havia plantejat amb el seu marit
què fer davant la possibilitat de donar a llum un nadó amb anomalies greus. En
aquest cas, ells se sentien disposats a interrompre l’embaràs. Anys després
encara recordava el rostre d’aquella nena tan maca, assegurant que havia
decidit l’opció correcte. No sé si
existeix el cel, deia, però sí que sé que com a mínim he evitat l’infern a la
meva filla.
3.Judici crític del cas
Com hem vist la Carla
creu fermament que la seva decisió és la correcte; tanmateix, cal confrontar el
cas de la Carla amb els principis de la Bioètica.
Cal que es compleixin
els principis fonamentals de la bioètica: el principi de beneficència, principi
d’autonomia, principi de no maleficència i principi de justícia.
Principi
de beneficència
Aquest principi es basa
en el jurament hipocràtic que obliga a tot facultatiu a actuar sempre “en
benefici del malat”
El metge del nostre cas
va assumir el principi de Beneficència quan va informar rigorosament i amb
exactitud del penós estat de la nena. L’imperatiu moral de Beneficència obliga
moralment al metge a actuar sempre pel major bé del pacient. Informar
objectivament sempre hauria d’afavorir la millor decisió a favor del pacient.
El metge ha d’actuar sempre atorgant tota l’ajuda possible al pacient sense mai
perjudicar-lo.
Un cop posada sobre la
taula la situació de la nena, es va actuar en benefici del pacient?, o es va
vulnerar el principi de Beneficència?
Per als metges,
familiars i la mare es va actuar segons l’imperatiu moral de Beneficència, ja
que un cop ben assabentats dels factors objectius en què hauria de viure la
nena es va determinar per part dels adults responsables que el millor i més
ètic pels pacients, mare i filla, era la mort del nadó. Es va considerar que el
millor i més digne benefici per la nena era acabar amb el seu sofriment. Bé,
segur que aquesta decisió suscita controvèrsia, i potser hi ha algú que opina
que malgrat el patiment el principi de Beneficència sempre mana afavorir la
vida.
More ens diu que de
vegades les decisions dels responsables converteixen el pacient en víctima. I
el filòsof romà Sèneca escriu:
“Hi ha una gran
diferència entre un home que prolonga la seva vida o la seva mort. Si el cos ja
no serveix per res, per què no s’ha d’alliberar l’ànima turmentada?”
El principi de
Beneficència ens diu que cal fer sempre el millor i més digne pel pacient, ara
bé, qui ho decideix què és el millor o més digne? Segons els principis de la
Bioètica la decisió només la pot prendre aquell que gaudeix d’Autonomia.
Principi
d’Autonomia
Una acció només es pot
considerar autònoma si compleix amb la intencionalitat
de qui fa l’acció. En aquest cas, la Carla va actuar segons la seva
consciència, que ja s’ajustava amb les seves conviccions. Ella ja se sentia
predisposada a actuar segons les seves creences abans de parir. La decisió
final es pot considerar autèntica i sincera ja que és coherent amb el seu
sistema de valors que defensava i que va assumir reflexivament i conscientment.
Un altre requisit que
el principi d’Autonomia ha de tenir sempre en compte és el coneixement; és a dir, el pacient ha de ser coneixedor dels seus
drets i de la circumstància que viu. Ha de saber en quina situació es troba i
quines són les alternatives legals que pot assumir. En aquest cas la Carla
n’estava molt ben informada de la situació mèdica en la qual es trobava ella i
la seva filla. També va ser assessorada des de l’àmbit legal.
I l’últim requisit que
demana el principi d’Autonomia és que no hi hagi coacció per part d’un possible
control extern. Cal l’absència de
control extern; això vol dir que una acció només serà autònoma si l’acció
no ha estat coaccionada per un poder superior al que fa l’acció. En el cas de
la Carla aquest requisit també es complia ja que ella mai va patir cap pressió
coercitiva; mai es va sentir obligada per ningú ni per cap entitat de poder a
l’hora de prendre una o altra decisió. La seva decisió va ser totalment lliure.
Principi
de no-maleficència
Aquest principi es basa
en el fonament moral que diu que ningú pot fer el mal a un altre. El
principi de no-maleficència recau en els
professionals o
agents actius del cas. Aquests
sempre han de vetllar la millor manera de no fer mal, no
produir incapacitats
ni provocar o
perpetuar
el dolor. En el cas
mèdic es refereix també a la responsabilitat del metge a facilitar sempre els avanços
mèdics més útils i més dignes per al pacient. Tots els éssers humans han de ser tractats en la
mateixa consideració i respecte. El cas d’eutanàsia passiva que ens ocupa fou
causat pels danys que provoca l’anomalia espina bífida. Actualment se’n tenen
plens coneixements de les causes que la provoquen i es pot detectar amb uns
simples anàlisis; malauradament, res de tot plegat se sabia quan la Carla la va
patir.
Principi
de justícia
Es va actuar amb
justícia? Va ser just deixar morir la nena?
Aquest principi es
refereix al codi legal del lloc on s’hagi practicat l’acció en qüestió. Per
exemple, l’avortament fins no fa gaire estava prohibit a Espanya, i hi ha
països on continua prohibida tal intervenció. Pel que fa a l’eutanàsia, la
legislació del nostre país la prohibeix, és totalment il·legal.
Ara bé, cal definir
també la justícia des de la posició moral. El filòsof Justinià la defineix
així:
“La justícia és la
constant i perpètua voluntat de donar a cadascú el seu propi dret”
Tothom té dret a viure
el seu propi somni i intentar fer-lo real. L’ésser humà ha de gaudir de
llibertat per poder realitzar-se com a persona, tanmateix, aquesta llibertat ha
de permetre la realització personal dels altres; per tant, la llibertat
individual no ha de danyar els drets dels altres.
El valor de la justícia
ha de ser un marc de possibilitat; és a dir, les legislacions polítiques d’un
país han d’oferir les condicions de possibilitat perquè els individus puguin
realitzar els seus desitjos i anhels, sempre en un marc de respecte mutu. Els
essers humans tenim tot el dret del món de perseguir el nostre bé, i la Carla
tenia el deure de perseguir el millor bé de la seva filla.
Tots tenim una bella
qualitat humana que ens capacita per posar-nos a la pell dels altres; es diu
empatia. Què hauríem fet nosaltres en l’hipotètic cas que fóssim la Carla? I
què hauríem desitjat triar si fóssim la seva filla? Generalment ningú desitja
el patiment, i molt menys si aquest patiment inevitablement s’estén a tota la
vida. Sembla doncs que la Carla va actuar segons el sentit comú, sempre en
benefici de la seva filla i, per tant, de manera justa.
Si el metge s’hagués
obstinat en operar el nadó guiat per les seves creences morals i la personal
convicció que la vida està per damunt de
tot sofriment, i que la decisió de viure o morir pertany a un poder superior a
ell, hauria vulnerat el principi de Beneficència, ja que s’hauria oposat al
sistema de valors dels seus pares i familiars i hauria permès el perjudici que suposaria
la vida de la nena; una vida que no li permetria a la nena l’experiència i el real
benefici de viure.
D’altra banda, si el
metge hagués ajudat a morir la nena subministrant-li una substància letal per
tal de provocar-li la mort, aleshores hauria actuat al marge de la llei del
país, la qual cosa hauria significat una acció qualificada d’il·legal i, per
tant, des del marc legal, injusta.
4.Conclusions finals
El
principi d`autonomia de la Carla encarnada en la decisió de
deixar morir la seva filla, més el principi
de Beneficència del metge traduïda en la seva professionalitat sempre
objectiva i mai paternalista ni ideològica es concilien. És a dir, ambdós
principis es concilien amb el de no
maleficència, ja que “deixar morir” no es contradiu amb el deure general de
procurar el bé comú i actuar sempre sense danyar els altres; en aquest cas,
deixar viure la nena hauria esdevingut un dany, amb l’afegit de perpetuar-lo
durant tota la vida de la nena.
Pel que fa a aquest cas el principi de justícia legal s’ha mantingut al marge. Ningú va infringir
la llei. No es va practicar l’eutanàsia activa, il·legal en el nostre país, tan
sols se li nega el tractament tècnic i mèdic indispensable per evitar
indefugible procés cap a la mort.
L’ètica és la dimensió humana en què les persones poden demostrar el
millor d’ells mateixos. Si la virtut que
cal manegar és la responsabilitat, aleshores, aquesta no tan sols anirà
dirigida a l’esguard d’assumir les conseqüències dels nostres actes, sinó també
de fer-se’n càrrec d’aquells que en el seu entorn defalleixen. Perquè, és ben
cert que en una societat que progressa, cal escoltar les raons de la veritat i
la justícia, doncs, algun cop, la vida ens col·locarà en situacions on
haurem de decidir, de la forma més justa possible, sobre aquells que en el seva
postració o decaïment, no poden.
Exercicis 3r ESO Ètica
Bioètica
Apliqueu els principis de la bioètica a aquests tres cassos:
1. Cas clínic:
María José Carrasco era una dona de 61 anys; de jove fou secretària judicial, era una noia intel·ligent i culta. Amb trenta anys se li va diagnosticar esclerosis múltiple. Vivia totalment immobilitzada i en forts dolors. La esclerosis múltiple (EM) és una malaltia autoimmunitària que afecta el cervell i el sistema nerviós central, actualment sense cura. En aquesta fase final, la malaltia era ja demolidora. Els metges van informar-los de la situació indigne i, ara per ara, ineludible i incurable en la qual es trobava la Maria José. Últimament, la morfina no la deixava respirar, i ella demanava reiteradament al seu marit que se li apliqués l’eutanàsia: la mort dolça, sense dolor. Però, també manifestava angoixa per les conseqüències i les sancions legals que patiria el seu marit.
El seu marit Ángel Hernández, el 3 de abril de 2019, li va subministrar una dosi mortal de pentotal sòdic que va acabar amb la seva vida en 11 minuts.
Llavors va difondre el vídeo de la mort de la seva esposa, despertant i obrint de nou el gran debat sobre el dret a morir dignament.
Malauradament, l’Àngel Hernàndez fou imputat per la Justícia de l’Estat, ja que l’eutanàsia és il·legal en el nostre país.
2. Cas clínic:
La Sara, una noia de 18 anys, va ser violada per dos homes amb antecedents penals. A causa de l’agressió la Sara va quedar embarassada. Els seus pares eren persones de fortes conviccions religioses i li van aconsellar tenir el fill. Ella, no obstant això, després de pensar-ho i parlar-ho molt amb altres persones, va decidir avortar. La Sara va triar una clínica i es va sotmetre al procés d’interrupció de l’embaràs, que es va practicar eficientment.
3. Cas clínic:
La Judith és una noia de 16 anys que ha quedat embarassada del seu estimat, un noi també de també 16 anys. Els dos volen tenir la criatura, però els pares de la noia i els pares del noi coincideixen que cal avortar. La Judith, coaccionada per les dues famílies, decideix avortar. A la clínica privada, el metge, per tal de no perdre cap benefici econòmic, no l’informa de res a la Judith, i li aplica la intervenció, això sí, sense generar-li cap mal ni dolor. La clínica d’avortament és legal i està emparada per la legislació del país.
Recordeu que per tal de realitzar bé aquests exercicis cal respondre a la pregunta: Creieu que s’ha vulnerat algun dels principis de la bioètica?
Responeu amb ordre:
- Cas Clínic: exposat més amunt (és la descripció del cas especificat en l’anunciat de cadascun dels exercicis).
- Principi d’autonomia:
El principi d’autonomia recau en el pacient. Pregunteu-vos si el pacient és moralment autònom per prendre tal decisió. Pregunteu-vos si el pacient o la pacient actua lliurement i d’acord amb la seva manera de pensar.
- Principi de Beneficència:
El principi de Beneficència recau en l’equip mèdic i professional. Respon al deure de curar el dany i beneficiar sempre el pacient. Per tant, el pacient ha de ser coneixedor dels seus drets i de la circumstància que viu, cal informar-lo objectivament de la situació en què es troba per tal que pugui decidir de la manera més correcte. Pregunteu-vos si el o la pacient ha estat informat o informada de manera objectiva i si ha estat atès o atesa sempre en el seu benefici.
- Principi de no-maleficència:
El principi de no-maleficència recau en els professionals o agents actius del cas. Aquests sempre han de vetllar la millor manera de no fer mal, no produir incapacitats ni provocar o perpetuar el dolor. Pregunteu-vos si el o la pacient ha rebut en tot moment un tractament digne i adequat a la seva voluntat i situació.
- Principi de Justícia:
El principi de justícia recau sobre la legislació vigent del país on succeeix el cas. Ara bé, també cal valorar-ho des de la posició ètica, ja que no sempre les lleis polítiques semblen del tot justes. Pot passar que les lleis d’un Estat discriminin certs drets només per la teva condició de dona, o d’immigrant, o de menor, o d’homosexual...
- Conclusions:
Valoració personal del cas.
La clonació
Un altre debat que es produeix dins dels marcs de la bioètica és la clonació.
El progrés científic en l'àmbit de la genètica ofereix la possibilitat de crear una còpia biològica idèntica al model.
La clonació de teixits humans, bacteris, insectes o plantes sembla que és ja una realitat. Fins i tot la clonació d'organismes vius complerts és ja possible, i aquí és on s'entaula el debat ètic.
El primer organisme viu complet clonat fou l'ovella Dolly a l'any 1996, i més tard ja en el 2008 es va clonar un dromedari. Aquesta avanços científics en el camp de la genètica ofereixen un mitjà per preservar les espècies i millorar-les en la producció d'existències útils a l'ésser humà, com per exemple, la producció de carns, llet, pells etc. També es pot millorar la resistència física en animals de càrrega.
La pel.lícula Jurassic Park planteja la recuperació del regne dels desapareguts dinosaures a través de la clonació de cèl·lules. El descobriment d'un mosquit del juràssic conservat en resina permet l'abstracció de cèl·lules de dinosaures resguardades en la sang de l'insecte.
El prejudici i els temors de tal pas científic s'expressen en el film. Tot s'escapa de les mans i el perill esclata.
La pel·lícula L'illa tracta la clonació humana. Què passaria si una empresa pogués clonar legalment éssers humans complets en benefici de l'humà model? Convertiríem éssers humans clons en pura mercaderia, en una mena de dispensari de recanvis biològics.
Què passaria si els clons se n'adonen del seu destí? Si són éssers de plena consciència ningú de dret sobre ells.
Un altre debat que produeix la clonació és el problema de l'ànima. En la pel·lícula Godsend un científic planteja a uns pares la recuperació del fill recentment mort, a través de la clonació genètica. Amb les cèl·lules del nen mort, el científic regenera el cos sencer; però el nen resultant és el mateix que el nen model?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada