(Dilluns, 17 de juny de 2024)
“No tinc lloc
I no tinc paisatge
Jo, encara menys, tinc
pàtria”
És difícil abordar això
en els marcs existents. Tot i que sovint en vull parlar i anar al cor de
l’assumpte, se’m fa difícil parlar-ne com voldria. Se’ns demana que ens
posicionem, que condemnem o aprovem; i és que tota moralitat condemna sense
pal·liatius la monstruosa massacre de Hamàs. Ha estat del tot imperdonable, i aquesta
és la reacció de qualsevol subjecte moral que ha vist les terribles imatges pel
televisor. No sé vosaltres, però jo no em puc quedar amb aquest sol sentiment. Condemno
les accions de Hamàs, i condemno també els crims igualment atroços, menys
destacats i menys repetits pels mitjans de comunicació, comesos per Israel
contra els palestins de manera massiva des de fa anys: bombardejos incessants,
assassinats de persones de totes les edats a casa seva i als carrers, tortures
a les presons israelianes, tècniques de fam a Gaza, expropiació radical i
continuada de terres i habitatges. Si la voluntat meva és emetre un judici
màximament just sobre tot plegat, no puc oblidar aquesta violència, en totes
les seves formes, comesa contra un poble sotmès a un règim colonial i a
l’apartheid. Seria immoral fer ulls grossos a la despossessió sistemàtica de
terres, els atacs aeris rutinaris, les detencions arbitràries en punts de
control militars, les separacions familiars forçades, els assassinats específics
i a la intensificació del setge, que priva els habitants de Gaza d’aigua,
aliments i medicaments. Malauradament, la resposta de Hamàs ha estat terrible,
podria haver estat una altra. Potser si Hamàs es dissolgués i fos reemplaçat
per grups no violents, aquests podrien abastar una Palestina lliure. Tanmateix, els mitjans
d’avui, en la seva majoria, no expliquen els horrors que viuen els palestins
des de fa dècades, els bombardejos, els assassinats, els atacs i les detencions
arbitràries. I si els horrors dels últims dies tenen més importància moral per
als mitjans de comunicació que els horrors dels últims setanta anys, aleshores
la reacció moral del moment amenaça d’impedir qualsevol comprensió de les
injustícies radicals suportades durant tant de temps pels habitants i
desplaçats de Palestina. On comença i on acaba aquest horror? Si entenem que
Gaza és una presó a l’aire lliure habitada per animals, poc o res ens importarà
la quantitat de nens i nenes assassinats a Gaza i Cisjordània durant tots els
anys de l’ocupació. Tots tenen dret a plorar el seu dol, afirmava Antígona.
Malauradament, l’odi jueu i islàmic té molt més poder i ira que els seus déus.
Per entendre que la causa
de per què els Estats Units fa costat a Israel cal una mica de retrospectiva
històrica, ve de lluny, cal recordar que el sionisme cristià fou una força
religiosa molt poderosa a Anglaterra, particularment en les seves elits
polítiques. Cal llegir amb atenció la declaració de Balfour per al suport de la
Gran Bretanya a la colonització jueva d’Israel en territoris palestins. Així ho
diu la bíblia, diuen, i així ho senten també els americans com Woodrow Wilson,
Harry Truman i l’administració Roosevelt. Harold Igkes va escriure amb orgull que
l’èxode dels jueus a Palestina és un gran esdeveniment històric. Són moviments
profundament religiosos amb uns mandats bíblics que es prenen al peu de la
lletra. Sense oblidar que en tot plegat també influeixen fets geoestratègics;
el nou Estat d’Israel a Palestina, tot i que podia generar problemes amb els
desplaçats i refugiats, fou entès pel Pentàgon com una extraordinària força
militar aliada amb els Estats Units i en contra del món àrab i l’Islam. Molts
veuen Israel com una branca militar dels Estats Units, amb relacions
d’intel·ligència molt estretes, i amb molt poder sobre els mitjans de
comunicació que defensen les polítiques d’ocupació sense gaires limitacions.
El cruent atac de Hamàs i
els atacs devastadors d’Israel ignoren totes les restriccions reconegudes en
nom del Dret internacional humanitari, ignoren els drets dels ferits i
l’autorització dels serveis mèdics, no distingeixen entre militars i civils,
tant se val si les víctimes són nens, nenes, homes o dones. Són tots una nosa
sacrificable. L’odi és del tot demolidor, esmicola tot acord de pau del passat,
i construeix ressentiments molt difícils d’oblidar en el futur.
El 7 d’octubre passat Hamàs va atacar territoris d’Israel matant a 1.200 persones i capturant a uns 200 ostatges. La resposta de Benjamin Netanyahu ha estat una operació militar que ha deixat ja 36.300 palestins morts, la majoria dels quals són innocents, nens i nenes. Enfront de la fúria desencadenada i el càstig devastador, bona part del món pren consciència de l’horror i demana aturar ja tal salvatjada. El president americà proposa un “alto el foc” en tres fases al qual s’avenen el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, el president francès, Emmanuel Macron, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i la ministra d'Exteriors alemanya, Annalena Baerbock, i el mateix moviment de resistència islàmic, Hamàs. No obstant això, Benjamin Netanyahu no n’està satisfet, demana la destrucció total de Hamàs, l'alliberament de tots els ostatges i la garantia que Gaza ja no suposi mai més una amenaça. Aquestes condicions absolutes indiquen i anuncien la naturalesa biopolítica de Netanyahu i el sionisme; un poder regulador sobre la vida d’uns i la mort d’uns altres. Qui mereix viure i qui no. A qui cal preservar la vida i a qui podem deixar morir. La lògica és ben clareta: Qui vulgui viure, ha de llevar vides, ha de ser capaç de matar. Per viure, l’altre ha de morir. Si apliquem aquesta lògica de la guerra a la pregunta: quines vides importen i quines no?, immediatament podem formular la següent: què succeeix quan es considera que una vida no és del tot una vida humana? No s’ha produït al llarg de la història injustícies recolzades en supòsits similars? No podem oblidar quan, en altres temps, el pes de la tirania tradicional consentia i aprovava el poder que uns creien tenir sobre altres. Així ha passat entre els homes lliures i els esclaus, els nobles i els serfs o els homes i les dones.
“La dansa del vel”
Són reiterades les vegades que sentim retrets de tota mena contra el vel islàmic. Molts s’hi pronuncien de manera contundent, reivindicant el dret de la dona musulmana a viure amb els cabells ventolejant lliures. Hi estic d’acord, elles han de poder triar si el volen dur o no; i, no obstant això, detecto amb recel que molts d’aquests paladins que es pronuncien en lluita contra la repressió de la dona musulmana, poc o res han fet en lluita contra la repressió de la dona catòlica, o cristiana, o jueva, o la dona en tant que dona, tampoc es pronuncien contra el vel de les monges ni el tichel o vel jueu. Sospito que no els importa gaire els drets de la dona i els moviments feministes actuals, i el que els fa nosa de debò és veure, transitant pels carrers del seu poble o ciutat, un signe religiós que representa una cultura que no és la d’ells. La reacció d’aquests paladins ha estat construïda en forma d’una alerta cabdal, la idea se sobreposa pel damunt de tot; la dona musulmana és, a ulls d’ells, la que s’amaga darrere del vel, la presonera i l’esclava de l’home, la víctima d’un patriarcat retrògrada i fanàtic, les seves cadenes són el mocador que porta al cap. D’aquesta manera el hijab, bell per a elles i la seva cultura, es converteix en el tret visible de l’opressió islàmica. Es converteix així en la causa legítima de l’antipatia justificada, i la primera batalla lliurada per la destrucció dels hàbits “no europeus”.
En aquesta nova croada fa
presència, de manera més subtil, una percepció que sembla aliada amb la dona
musulmana, però que posseeix arteroses estratègies xenòfobes. És la percepció suposadament
compassiva que mira la dona musulmana com un objecte que anhela ser subjecte,
que es vol alliberar de la seva càrrega opressora. És la percepció que veu a la
dona musulmana cosificada, inaccessible, alienada, amb ingredients masoquistes.
Cal, per tant, alliberar-la, conquerir-la, arrancar-la del seu estat de
clausura medieval, convidar-la a rebutjar l’ús del vel que, en el fons del seu
cor, desitja a crits. I és en l’àmbit quotidià del llenguatge on aquesta ofensiva
es materialitza amb expressions coercitives com les següents: “Per què et poses
vel, amb els cabells tan macos que tens?” “Abans era una noia alegre, però ara
que porta vel se la veu trista, apagada” “Mentre estiguis treballant a casa
meva et pots treure el vel, no cal que el portis” “Si vols trobar feina, millor
que et treguis el vel”. Aquesta percepció unilateral, pròpia del món
occidental-capitalista fa que la decisió de la dona musulmana no es consideri.
Per als nostres paladins,
llevar el vel es tradueix en poder exhibir la bellesa femenina, desvelar el
misteri, fer-la disponible; en canvi, amagar el seu rostre significa ocultar
alguna cosa inconfessable, amenaçadora. El paladí creuat de la postmodernitat
és massa covard per indagar en el misteriós costum del vel, tot i tenir a l’abast
la dona musulmana disposada a parlar amb ell del que vulgui. A través dels
mitjans de comunicació ha vist la cara més obscura i terrible del
fonamentalisme, i ara, profundament atemorit, no vol saber-ne res. Fruit de la
por, els caràcters aprensius construeixen els prejudicis generals, judicis
precipitats mancats d’informació i coneixements suficients per a ser justos. I
amb això alimenten l’odi i es nodreixen de fal·laços sabers. Com els presoners
de la caverna platònica, aguaiten ombres reflectides al mur del fons, i creuen
fermament que contemplen la veritat. La por és una emoció que fàcilment impulsa
el defuig cap a uns suposats enemics que creiem que intenten simular no ser-ho.
La por pot derivar fàcilment en aversió projectada cap a col·lectius, als
quals, a l’acte, se`ls atribueix propietats poc humanes o poc civilitzades, com
és el cas del mal olor, o l’astúcia i la falsedat del caràcter, la poca
voluntat d’integració, o les indumentàries estètiques o morals d’un món
“preil·lustrat”. D’aquí les expressions com ara: “No es renten, són uns porcs”
“No te’n pots refiar d’aquests, són falsos de mena” “No han evolucionat, viuen
a l’edat mitjana” La por pot avenir-se també en la relació de determinats
esdeveniments passats que, per la seva dimensió tràgica i terrible, són
automàticament encadenats amb futurs esdeveniments quotidians que, suposadament,
si es produeixen seguiran les mateixes horroroses conseqüències. Els episodis
violents que guardem a l’epidermis de la memòria són fàcilment evocats quan
possibilitem ocurrències similars. Subratllen, per exemple: “No podem fer
acudits sobre l’islam perquè et foten una bomba”, evocant de manera automàtica els
atacs a la revista satírica Charlie Hebdo.
Aquestes pors frenen el coneixement i la convivència amb tots aquells musulmans
i musulmanes amb qui podríem entaular tota mena de diàleg obert i franc. Cal
tenir el coratge de parlar, de dialogar amb calma i respecte, de comprendre el
vertader sentit de la generositat, d’entendre que la por és sovint el pitjor
perill en la consecució del benestar col·lectiu i la bona educació.
Molts veuen l’ús
del vel islàmic com un fracàs en la integració dels musulmans i musulmanes en
la nostra societat, entenent la integració com a sinònim de renúncia i
abandonament dels hàbits i costums de la cultura islàmica. D’aquí venen les
actituds contràries manifestades en prohibicions i en reiterades
discriminacions de tota mena; discriminacions laborals, discriminació a l’accés
d’habitatges, prohibició de l’ús del vel en segons quins espais o entrebancs
administratius en la construcció de mesquites o centres de culte.
Les dones musulmanes
volen portar o no el vel, volen decidir elles sense la pressió dels homes; volen
llibertat per ser bones musulmanes. I lluiten per tal d’aconseguir-ho, de
vegades amb alts sacrificis. Vivim en l’esfera del sistema democràtic, significa
això que cal respectar el principi de llibertat individual, com també el dret
de culte. Això vol dir que si una noia vol portar el vel islàmic, l’Estat l’ha
de protegir de tots aquells que volen que se’l tregui. I, a l’inrevés, si una
noia es vol treure el vel, l’Estat ha de protegir-la de tots aquells que volen
que se’l posi. Si la societat anhela ser plenament democràtica haurà
d’acceptar totes les creences religioses i la seva lliure participació, però
sense ser enteses com a obligacions imperatives; més i tot, aquestes seran
censurades per la llei si produeixen danys sobre les legítimes llibertats
individuals. Això és la democràcia.
No es neix boc, un se’n fa
Molts són els bocs expiatoris que la història
moderna ha triat com a grans elegits. I, malgrat que volem ser tolerants,
comprensius i respectuosos amb la diferència, els trets històrics dels règims
medievals es repeteixen de manera semblant a la contemporaneïtat. Totes les
cultures i civilitzacions demanen llibertat en el seu desplegament, també
l’individu concret demana el digne respecte del seu personal avenç. Però, quan
tal desenvolupament no sembla realitzable, i el camí de la nostra obertura al
món s’obstaculitza contundentment, la violència entra en escena i el boc es fa
protagonista. La catarsi estètica ja no alleugereix gens, es necessita un boc
catàrtic potent, efectiu i real, amb cos físic visible al qual poder assenyalar.
L’ànima vol escoltar un discurs salvador que li prometi esporgar tot entrebanc,
que li projecti la causa de tots els mals, que el reafirmi en el seu odi.
Malauradament, actualment n’hi ha uns quants de discursos polítics constituïts
per a la satisfacció d’aquest enverinament del caràcter. Discursos polítics que
exhalen la bilis negra de l’esperit vessant-la al damunt dels més febles,
proclamant-los com a vertaders culpables de les nostres deficiències socials o
polítiques. Els crims màximament exagerats fan del boc el gran culpable de la
nostra inseguretat ciutadana; convertim així el delicte concret en un problema
generalitzat; aquesta és la missió del polític. La il·lusió de la inseguretat
ha de ser més real que la realitat que quotidianament vivim. El boc expiatori
és útil, molt útil, perquè tot i que sabem perfectament que les nostres
polítiques han estat la causa del malestar, tant se val, la culpa projectada al
boc sempre convenç. Però, tanmateix, quan l’esperit és coratjós sap percebre
sense por la persona concreta, riu amb ella, l’abraça i plora al seu costat, ja
no la pot veure com a objecte general, com a boc on expulsar les frustracions,
sinó que l’entén com a subjecte concret ple de dignitat, perquè hi ha més vida
i veritat en el cos concret d’una nena devastada pel dolor que en totes les
idees de Plató.
La potent indústria cinematogràfica de Hollywood,
des dels germans Warner, fundadors de MGM, fins a guionistes, compositors o directors
com ara Stephen Spielberg i Roman Polanski, han aconseguit transformar el
monstruós dol de l’Holocaust en catàrtic espectacle, descarnadament informatiu
i molt lucratiu; un recordatori reiteradament present, perquè, com diu una placa en un dels pavellons d'Auschwitz: qui
no coneix la història està condemnat a repetir-la. El
gran boc expiatori de la història ha esdevingut sagrat, immortal en la memòria
de la humanitat, etern, la víctima de totes les víctimes, en qui s’ha abocat el
mal radical. Del film-documental de deu hores, Shoah, recordo la imatge
del nen al camp d’extermini, mostrant el nombre tatuat al seu braç, la marca i
estigma del boc, també l’embrió de l’odi. Molts encara es lamenten constants al
mur; tanmateix, si ha existit Auschwitz, sentencià Primo Levi, no pot existir
Déu.
Menys populars són les penes del camp
d’extermini
de Jasenovac, a Croàcia, i el genocidi
de Srebrenica de 1995,
considerat l'assassinat massiu més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Tot i
que cal esmentar que l’actual invasió Russa d’Ucraïna, o el genocidi d’Israel a
Gaza potser li han pres l’abominable encapçalament. L’horror té cara, deia el
tenebrós cor del coronel Kurtz. Recordo quan vaig voltar per Sarajevo, encara
es poden contemplar els impactes dels projectils en les seves façanes. Aquest
és el tret essencial del boc; el dolor convertit en etnografia. No puc ni vull
oblidar tampoc els nens i nenes morts o mutilats, víctimes dels bombardejos
indiscriminats, i aquella nena amb la pell cremada, demanant la cura a la seva
mare i metges, implorant la recomposició de la bella fisonomia per poder jugar
com abans. La mare pregava plorant. Però, a quin Déu pregava, quin Déu permet
això? Perquè si existeix un Déu d’aquesta naturalesa, jo li torno les cartes
del joc. Res més en vull saber d’Ell.
Al seu
cèlebre assaig Tesi sobre la filosofia de la història, Walter
Benjamin, ens explica l’esdevenir del nostre món a través de la fisonomia
aterrida d’un àngel que contempla l’implacable fatum de la història. Allò que
anomenem progrés és solament barbàrie, i els desitjos de bondat i justícia
només són quimeres. Pessimisme científic, el de Walter Benjamin. Encara sort
que hi ha qui interpreta el relat com la representació de la redempció. La
mirada de l’àngel cap al passat podria simbolitzar la potencial rectificació,
la transformació del dany en coneixement i cura. Potser sí que podem aprendre
de la història i no repetir-la més. Però, si amb la poderosa imaginació humana
posseíssim l’esperit de l’Angelus Novus
i, com ell, féssim una retrospectiva històrica, ben aviat ens
adonaríem que al llarg del temps la diversitat de cultures, pobles i nacions
han plasmat fil per randa la cèlebre màxima de Hobbes escrita en l’obra El Leviatan: “L’home és un llop per a l’home”
I, no obstant això, el boc expiatori transforma la guerra de tots contra tots
en la guerra de tots contra un, un enemic comú, al qual abocar tota la ira col·lectiva. Molts s’han
afartat de ser bocs, i lluiten per no ser-ho mai més; d’altres aprenen a ser-ho
de seguida, de ben menuts. Ho veiem als carrers del poble o de la ciutat, a les
places, als supermercats, a les comissaries de policia; malauradament, també a
les escoles. Entre totes les matèries de l’educació secundària, obligatòria o
no, s’hi oculta ben dissimulada la que els forma com a bocs. És la matèria que
s’imparteix a tot arreu, més enllà dels murs dels instituts, és l’ensenyança
que es transmet sense enraonar, s’implanta a les consciències a través de la
mirada que els objectiva, són els ulls que sospiten sempre, els que s’alarmen i
s’inquieten de seguida, els que vigilen i no els n’hi deixen passar ni una. Els
ulls que motivats pel temor i el judici previ condemnen i acusen sense
enteniment. És la mirada que els determina i els forma com a víctimes naturals,
perpètues, és la mirada que els aguaita des d’una suposada autoritat moral, i
els percep com a menors d’edat permanents, declinats sempre al comportament
abjecte. És la mirada que penetra severa i els fa conscients d’ells mateixos i
la seva condició. Alguns dels joves, nois i noies, nens i nenes, s’ho empassen
i ho encaixen resignats, d’altres planten cara, reaccionen amb el que Foucault
anomenava la contraconducte, que és la manifestació que més temen els mateixos
artífexs, tot i que, alhora, els reafirma en la seva mirada rapaç. La història
ens mostra que la vida és moviment i canvi, un continu d’experiències i sabers,
les víctimes són ara botxins, el destí no està escrit al firmament, i nosaltres
podem aprendre o no de la història. No hi ha déus, només la nostra voluntat.
El
més noble de tots els oficis
Si un filòsof és de
veritat, bada. Ja de ben menut, quan un marrec mostra la seva genuïna
naturalesa filosòfica, bada. I ell ho sap, se n’adona, perquè amb to indulgent els
seus pares li fan saber de seguida: “Ep!, no badis”, li diuen, “aquest badoc
sempre està a la lluna”, “en què coi pensa?”. Però el nen no barrina res
tangible, no ho sap explicar, i s’angoixa una mica; segrestat pels déus, s’ha
quedat embadalit, encantat, encuriosit sense motiu, no sembla haver-hi un
perquè. Ja el primer filòsof de qui en tenim notícia, Tales, inaugurà aquest
peculiar atribut amb un bell relat. Plató ens diu que Tales passejava un dia
ben abstret aguaitant el firmament, quan, de sobte, va ensopegar caient de
morros a terra. Una jove esclava que havia estat al cas del succés, esclatà a
riure tot exclamant: “Oh Tales, tu que escodrinyes els misteris de l’univers,
no veus què tens als peus”
L’anècdota atribuïda al
suposat primerenc dels filòsofs de la història del pensament és molt remarcable,
diu molt del tret de sortida del pensament filosòfic i científic. Els homes i les
dones que no en tenen prou amb les explicacions banals, tradicionals i tants
cops repetides pels predicadors de les faules eternes, són els que cerquen més
i més enllà, els que no es conformen amb qualsevol resposta, i dialoguen insistentment
amb la seva consciència fins que la realitat els retorna al món, de vegades,
amb una ensopegada; perquè, per un filòsof, sentir l’existència vol dir
viure-la i encaixar-la.
Les religions són molt
útils per a tots aquells que no poden o no saben entomar l’existència. Les fes
encativen els nostres nadons, exhorten vides virtuoses que fascinen a molts,
perquè, molts cops, la vida és massa miserable per ser viscuda. “És tota una
experiència viure amb por”, confessà el replicant Roy a Blade Runner, “això és el que vol dir ser esclau” Aquest és alt
cost, aquest és el preu de la promesa eterna.
Els grecs foren més honestos.
Els seus relats fonamenten i descriuen, encara sense pal·liatius, la conducta
humana, per obscura i escandalosa que li pugui semblar al predicador moral.
D’aquí ve que un bon psicòleg, quan és de veritat, estima en profunditat els
grans mites homèrics, i les tragèdies gregues d’Èsquil, Sòfocles o Eurípides. El
mite grec personificà l'ànima humana amb la bella Psique, una mena de deessa
que es caracteritzava per la seva imperiosa necessitat de descobrir la
identitat oculta del seu monstruós amant. El més real de tots els amors. I
és que l’esperit humà és afany, curiositat envers el món. L’únic pecat dels
humans és la renúncia, abandonar el judici i l’afany de furgar i inspeccionar,
deixar, en definitiva, de ser filòsofs. La consciència oblidada del nen que
pregunta; la recordeu? És el continent del debat inesgotable, el diàleg que no
es tanca mai, l’ànim de conèixer les coses, cada cop amb més profunditat. És
aquella sensació de disconformitat enfront de la resposta resignada, que, lluny
de rendir-se, conrea l’essencial del fet de preguntar cada vegada més bé; és la
convivència perpètua amb la interrogació, perquè, què és l’home sinó l’animal
que pregunta i que continuarà preguntant més enllà de qualsevol resposta
imaginable?
Però, això
també té càrrec, un deute dolorós, perquè tots experimentem una inquietant ànsia
de saber quan no assolim allò que sense èxit volem comprendre. Un dels debats
metafísics que molt ha preocupat a grans pensadors de la història de la filosofia
és el problema del dolor, el connatural, el que sembla ben instal·lat a la
nostra naturalesa i que Schopenhauer
conferia simplement pel fet d’existir. És un tipus de patiment inherent a la
nostra, sempre insatisfeta, voluntat de saber. L’intent més destacat de la
història de les idees a l’hora d’intentar resoldre i derrotar tal dolor han
estat les posicions dogmàtiques. Les religions, alguns corrents filosòfics i
alguns discursos científics han afirmat poder conquerir veritats definitives,
tancades i absolutes. Les veritats innegables, les que ja no susciten més
preguntes, les que, suposadament, et plantifiquen en un terreny de pau anímica
perenne, existeixen i es poden abastar, afirmen intransigents els que pretenen
viure de la credibilitat dels altres. Quin gran èxtasi epistemològic ha
d’experimentar una persona quan creu que posseeix la comprensió definitiva de
la veritat, ha de sentir un plaer intel·lectual extraordinari, o l’hauria de
sentir. No és el meu cas, ni el de tants com jo. El que percebo sovint i he
copsat subtilment durant anys als instituts és l’amarg i estimulant “per què?”.
A les classes de filosofia, veig amb orgull i freqüència les joves ànimes
captivades, petrificades com l’esposa de Lot, transitant com carros voladors i
contemplant els bells tresors que tot ho transformen i que ens conviden a repensar
les coses que mai són com semblaven; són ànimes sorpreses, fins i tot
desorientades, però jo no oblido mai que el més valuós de tots els tresors
contemplats és l’ànima que els contempla. “La vida és una batalla”, diuen sense
parlar, “i jo vull ser apte”.
Si les escolto amb
atenció, aquest esperit inquiet es materialitza i pren forma en el noble ofici
d’ensenyar. El desplegament de la curiositat, com el “Panta rei” del riu d’Heràclit,
ofega el cabal de les aules amb tot un ventall d’inquietuds; malauradament, no
sempre he sabut percebre el neguit de les ànimes perdudes, les més agitades i disgustades.
En recordo una ara mateix: Quan jo era un marrec com tu, li vaig dir, sentia la
il·lusió d'estudiar filosofia i poder, amb els anys, viure d’ella. Quina gran
sort he tingut, he estat molt afortunat, ja que no hi ha millor fortuna per mi
que poder viure de la més noble de totes les disciplines. Però, pensa, que res
d'això hauria estat possible sense les persones que heu fet realitzable el meu
somni adolescent. I pensa també, que gens d’importància ni sentit té el somni
d'ensenyar filosofia sense les experiències entranyables que vius amb els
altres. Tu, tresor, ets una d'aquestes entranyables experiències, capaces de
vivificar el meu esperit i dotar de magnífic sentit el meu ofici. Espero que
visquis amb passió la vida, sense obviar cap matís, sense defallir ni una
espurna. I alguna tarda, camarada, podríem fer un cafè en alguna terrassa de la
plaça de Vic, i xerrar.
Llengües
minoritzades
Quan una persona diu que
l’escola ha nascut per ensenyar, no pas per salvar el català, i, a més a més,
ella és consellera d’educació de la Generalitat de Catalunya, podem sospitar,
de seguida, que ens hem tornat a equivocar en la col·locació dels càrrecs
educatius. Una persona que diu allò no ha pres consciència encara de la
importància de la protecció de les llengües en la base educativa.
Una llengua és un
organisme viu que reflecteix una cultura i contribueix en la seva creació i
desenvolupament. Amb les nostres formes d'expressió no diem només coses, sinó
que ens relacionem amb el món de manera genuïna, a la nostra manera. Les
nostres paraules són vives perquè amb elles fem vida, amb elles construïm la
nostra ciència, la nostra filosofia, el nostre genuí progrés. El filòsof John
Austin ens fa veure que sovint, quan afirmem alguna cosa, inevitablement construïm
realitat, i aquesta construcció de la realitat està bastida per mots, molts
cops, intraduïbles; i per això mateix, quan, agosarats, fem l’exercici de
traduir-los, forçosament desvirtuem el sentit original. Ens hi podem apropar,
res més. Perquè, podem traduir amb rigor el sentit que es desprèn de mots com
ara: badar, patxoca, enraonar, lletraferit...? Deixar perdre una llengua, a
favor d’un suposat idioma majoritari, universalment reconegut i comprès per
tota la humanitat, capaç de redimir-nos del càstig bíblic de Babel, pot semblar
un sacrifici assumible, pot semblar la solució al caos, la comunicació ideal
reduïda al mínim esforç. Però, oblidem, d’aquesta manera, les peculiars i
autèntiques emocions, experiències i sentiments
que han edificat i han fet tangible una forma autèntica i real de veure
i relacionar-se amb el món. Totes aquestes parcel·les de coneixement humà es
perdran amb la pèrdua de la llengua pròpia, car és l’únic vehicle que pot
fer-les visibles als altres. Malauradament, en tenim constància històrica
d’aquesta irrecuperable pèrdua. El continent americà ha estat un exemple ben
claret, últimament enfosquit per la crònica blanca dels que no poden assumir la
culpa dels seus ancestres conquistadors. S’estima que 150 llengües autòctones
foren gairebé extingides o suplantades per les llengües invasores. Un poble en
pot colonitzar un altre no només amb la força militar i l’explotació dels
mitjans, també a través del llenguatge. La llengua imposada gesta en les noves
consciències la manera de pensar i interpretar el món dels colonitzadors. A l’obra
Pell negra, màscares blanques, Frantz Fanon explica molt bé aquest
fenomen; ens diu: “Intento entendre per què en el negre de les Antilles li
agrada tant parlar francès”. La tesi central es pot resumir en la idea que els
subjugats intenten superar llur condició assumint el bagatge cultural dels
subjugadors, especialment el llenguatge. Es posen les màscares del més fort,
mimetitzen amb l’intrús. Tanmateix, en posar-se les màscares assimilen
sentiments contradictoris que els situen en un estat de confusió, inferioritat
i inseguretat. El preu és convertir-se en mers aduladors del poder, mera
agregació. Aquest fenomen de glotofàgia en la qual a través de la dominació
lingüística la llengua pròpia és devorada per la dominant, passa, per exemple,
a Catalunya, segons afirma el lingüista francès Louis-Jean Calvet; l’idioma
català, afirma, és reivindicat com el tret central de la identitat catalana,
mentre que pels espanyols és menystinguda i titllada de llengua inferior, de
poc valor. També la filòsofa Martha Nussbaum apunta que la justícia esdevé
només “teoria” si no hi ha drets lingüístics per a les llengües minoritàries.
Molts insisteixen a subratllar que una
llengua comuna per tot l’Estat cohesiona un país, que cal una mateixa Educació
perquè tots tinguem coneixement de la mateixa Història amb els fets bons i
dolents i els mateixos referents culturals. Asseguren que bascos, catalans i
castellans ens entendrem millor en un sol idioma, el castellà. I és que la uniformitat
de llengües i idees beneficia moltes campanyes publicitàries de tota mena, polítiques,
econòmiques, ètiques, religioses, però també té remarcables inconvenients.
A l’obra 1984, Orwell imagina una distopia en la
qual el Gran Germà controla una societat a través d’una educació ciutadana
limitada a la “nova-parla”. Limitar el llenguatge, simplificar-lo al màxim,
homogeneïtzar-lo a la mínima expressió es tradueix en limitar l’abast del
pensament i estrènyer el radi d’acció de la ment i la voluntat. I és que
darrere d’una cultura íntegra que només contempla el seu parlar com a
civilitzat i moralment transferible, s’hi pot amagar, un pervers mecanisme
d’alienació molt ben orquestrat. Com menys paraules a la consciència, menys
matisos de veritat pot detectar ningú. La dona sense formació, ve a dir la
Martha Nussbaum, és més obedient i és més vulnerable de manipulació, la
presonera perfecta de l’home. Una de les màximes més cèlebres de Ludwig
Wittgenstein, l’escriu en el Tractatus,
i diu així «els límits del meu llenguatge són els límits del meu món». Quina
gran veritat. Coneixem el nostre món a mesura que l’anem definint amb els
nostres sons verbals, jugant sempre amb la relació entre el jo i la realitat.
Per aquest motiu, el bon professor intenta ampliar el reialme de les joves
consciències amb un seguit d’idees, suggeriments, inspiracions i nocions,
capaces d’expandir al màxim la relació dels subjectes amb les coses; perquè, el
professor no aprova presidiaris perfectes de l’Estat.
Aristòtil ens diu
que allò que diferencia l’ésser humà de les altres espècies no humanes és el
llenguatge. I el llenguatge és obert als altres, és comunicatiu, creix alhora
que civilitza; es desplega de la mateixa manera que la llavor s’actualitza en
un arbre, cada dia més esplèndid i generós. Malauradament, no sempre l’embrió
abasta l’esplendor del seu destí, el procés de desplegament es pot interrompre
en funció de les inclemències del temps. També les llengües poden patir les
devastacions de l’esdevenidor. Cal estar alerta, perquè, com ens ha ensenyat la
història reiteradament, l’ambició política, si és poc assenyada, no deixa
créixer l’herba que trepitja. Ha passat
i passa a Espanya amb les llengües minoritzades com el català o el basc, tot i
que la UNESCO reivindicà la importància de les llengües i la diversitat
lingüística.
La UNESCO xifra en 7.000
les llengües parlades al planeta, de les quals, 300 es parlen a Catalunya. La
directora general, Irina Bokova, afirmà que “excloure llengües implica excloure
els seus parlants del dret humà fonamental al coneixement científic” i
“Reconèixer les llengües locals fa possible que més persones puguin fer sentir
la seva veu i formar part activa del destí col·lectiu”. Ban Ki-moon, secretari
general de l’ONU, demanà unir esforços per promoure la diversitat lingüística i
el multilingüisme. I és que la protecció i el respecte de les llengües obre un
ventall de realitat humana extraordinari,
que pot afectar positivament el
desenvolupament creatiu i innovador de les noves societats modernes, més justes
i més inclusives. En fi, tot un repte.
La
sang dels innocents
Són ja al voltant de
40.000 els palestins morts a Gaza, dels quals, segons Nacions Unides, gairebé
17.000 són nens i nenes. S’estima també que 20.000 més han perdut els seus
pares i avis en els bombardejos, alguns d’ells han vist morir els seus germans
a trets i han pogut contemplar el rostre dels seus assassins. El Comitè sobre
els Drets del Nen, confirma que 6.000 nens greument ferits i mutilats no poden
rebre medicaments, ja que se’ls ha denegat l’ajuda humanitària. Els atacs a les
escoles i hospitals han estat fulminants, molt efectius; nenes, nens i ferits
indefensos exitosament aniquilats. I, malgrat el brutal sadisme d’aquests fets,
hi ha qui ho justifica, tal com dicta Benjamin Netanyahu i els seus portaveus
de l’exèrcit d’Israel. La causa del mal és l’ancestral antisemitisme que es
contagia com un virus, deia un dels portaveus. Una excusa que recorda un dels
onze principis de Joseph Goebbels; el
principi de contagi, que ve a dir que les idees enemigues han de ser comparades
amb malalties morals o polítiques que tendeixen a contagiar o encomanar les
ments dels pobres ciutadans. Les opinions contràries, ordenava Goebbels, han de
ser tractades com una perillosa epidèmia destinada a propagar-se entre la
població. Segons el banal portaveu totes les institucions, entitats i individus
concrets que condemnem la massacre de Gaza i Cisjordània som malalts,
contagiats pel virus antisemita. En fi, potser, els professors contaminats, com
a bons infectats, hauríem de deixar de posar films com ara La llista de Schindler o El
Pianista o El noi del pijama de
ratlles a les escoles. Les perverses justificacions no s’aturen amb aquesta
barbaritat; afirmen que la destrucció de Gaza no és un genocidi sinó una guerra
contra Hamàs. Declaren que el bombardeig contra hospitals, escoles i habitatges
de civils són atacs contra membres ocults de Hamàs que fan servir la població
civil com a escuts humans. Us imagineu que l’exèrcit espanyol hagués operat
militarment contra Euskadi, i que després de bombardejar Bilbao a la manera de
Gaza, argumentés que tal devastació no s’ha realitzat contra els ciutadans sinó
contra etarres? En fi, ben segur que d’escuts humans en queden ben pocs a Gaza.
Qui
es creu els subterfugis de Netanyahu sense atendre l’enteniment? Segur que
molts. Hannah Arendt no contemplava el fet de pensar sense diàleg, el no pensar
és, de fet, fer sense enraonar, sense judici ni crítica. Ja des de Sòcrates i
Plató entenem que pensar és una conversa amb un mateix entaulada a la consciència.
Però, la filòsofa ens fa veure que es pot actuar sense reflexió, sense repensar
els fets passats i sense rumiar les conseqüències futures. Es pot actuar
irracionalment com ara un mer engranatge d’un gran mecanisme ideològic. Una
peça dentada d’un rellotge, no es para a pensar per què roda ni per què en fa
rodar una altra, simplement compleix l’ordre mecànica. A aquest fenomen, Hannah
Arendt el va anomenar “la banalitat del mal”. Els que aproven les massacres de
nens i nenes m’hi fan pensar, evoquen en mi l’home banal; els veiem sovint als
programes de televisió espanyols i catalans, còmodament asseguts mentre
comenten la invasió sense mostrar ni una
espurna de dolor, ni un esquitx de compassió, amb el mateix posat impàvid que
mostrà Eichmann a Jerusalem. Són aquella tipologia de gent que no entén el
dolor dels palestins, no els saben veure com a persones sensibles i amoroses
dels seus fills, perquè el seu profund racisme no els ho permet. No semblen
conscients de la sang innocent vessada, ja que la consciència és el continent
del debat, del pensament, del diàleg amb un mateix o amb els altres, continent
reflexiu al qual, ells, sembla que hi han renunciat. Què engendrarà la sang
dels innocents?, en què es transformarà?, com evolucionarà?, quina serà la
reacció dels pares, mares i germans dels 17.000 nens i nenes cruelment
massacrats? S’ho prendran amb perdó i resignació, o bé amb dolor i odi? Què
hauran après els infants supervivents? La nena que transita entre sang i
cadàvers, la que cerca els seus pares morts, la que es pregunta quin mal ha fet
ella.
Tots
sabem o hauríem de saber que l’agressió sionista perpetrada contra la Franja de
Gaza, basada en polítiques d’ocupació criminals, colonització i apartheid, iniciades el 1948, no s’hauria pogut portar a
terme sense la complicitat de la Comunitat Internacional. Sabem que, ara
mateix, els poders d’Europa i els Estats Units es posicionen a favor d’Israel,
i sabem també que l’Estat espanyol i el Govern català exporten material
antidisturbis i armament a Israel. Amb tot plegat, no és pas estrany que
la majoria dels mitjans de comunicació facin costat a Israel, condemnant
qualsevol manifestació de resistència a favor de Palestina. Malauradament, enfront dels crims homicides dels soldats i colons
israelians no és gens difícil apostar per la reacció armada.
Molt
probablement la lliçó que tants han rebut a Gaza els ha lligat a la ira i al
desig de venjança. Experiències que han anat forjant la idea del crim
imperdonable. Quants joves adolescents decidiran mitigar el seu odi amb
l’assassinat, i sentiran que la venjança del seu germà o germana morta els
calma. Potser, fins i tot, ho festegen. El
coneixement ens apropa a la veritat, ens la mostra de ben a prop. La nena que
camina sangonosa no és un soldat, no forma part del conflicte, no en sap res. La banalitat és insistent, i no podem oblidar
que les persones que actuen segons els prejudicis són més propenses a
desplegar l’odi, i aquest es desplega amb molta facilitat.
Si
el segle XX fou considerat per Albert Camus el segle de l’assassinat, el XXI
s’enceta amb l’entusiasme apocalíptic de l’antic llibre sagrat. És tan fàcil
matar, quan Déu et fa costat, oi? L’assassinat resulta fàcilment justificable, quan
creiem posseir la més alta raó. Podem, fins i tot, mantenir la passivitat i la
indiferència vers la mort dels innocents del passat i dels que vindran. Però,
quan els eufemismes dels poderosos buròcrates es transformen en matar de
veritat, cara a cara, i som nosaltres els assassins i els assassinats, la vida
fa un tomb radical. Recordo l’episodi que explica un soldat a la magnífica
pel·lícula-documental Human. Una nit,
ell i la seva unitat, eren a prop del poble de Nablús; explica que van disparar
contra les parets d’una casa fins que va sortir una dona amb una nena alçada i
una altra agafada de la mà. La petita, espantada, es va desfer de la mà de la
seva mare i va córrer cap a ell. El soldat reaccionà sense pensar disparant-li
un tret al cap, la nena es va quedar quieta com una estàtua. Llavors, la petita
va caure estesa i el temps es va aturar. Només els déus i els folls poden tolerar
i encaixar una cosa així.
Les
morts injustes
Imagineu que som al segle
XII, a l’esplendorós al-Àndalus, passejant pel campus de la Universitat
cordovesa amb l’il·lustre filòsof i jutge suprem Averrois. Havent parlat una
mica sobre el problema del mal a la manera dels aristotèlics peripatètics, el
filòsof s’atura, s’apropa a una de les columnes de la Universitat i s’hi
repenja, ben embadalit observa un bon nombre de joves envaint les aules de
medicina, poesia, música, gramàtica, àlgebra, astronomia i filosofia. Llavors,
tot dirigint-se a nosaltres ens pregunta i planteja el següent:
"Sabeu què és el mal? Visualitzeu
una ficció en la qual, Déu no ho permeti, les lleis climàtiques aboquen pluja
damunt d’aquesta Universitat, debilitant l’estructura i l’enfonsament necessari,
en el mateix moment en què tres-cents alumnes hi estudien; podríem jutjar el
fet com a manifestació del mal? Creieu que les lleis naturals estan subjectes a
la moralitat? Podem construir judicis sobre la bondat i la maldat de la
naturalesa? Jo afirmo que les lleis racionals que regeixen les tempestes, i que
també regeixen les regles arquitectòniques que haurien cedit són certeses
inevitables, però, en aquest cas, no haurien estat les causes exclusives de la
tragèdia. També la ignorància o la negligència dels homes que no vetllaren ni
revisaren l’estructura de la Universitat, i que, per tant, no van saber
preveure les conseqüències, en foren responsables. Més greu seria encara si
aquells homes, tot i tenir coneixement del mal estat estructural de la
Universitat, i sabent-ne la magnitud de la pertorbació, decidissin no avisar l’alumnat o desdramatitzar l’abast del
perill real. No és això el mal o una de les seves formes?"
La realitat és
persistent, s’imposa, deia Blumenberg en la seva teoria sobre l’absolutisme de
la realitat. Quan els morts són els nostres fills la realitat es fa absoluta,
s’imposa molt pel damunt de tots els discursos que la neguen. Quan una persona
amb notòria influència pública treu ferro a les massacres bèl·liques actuals,
pot convèncer a molts, però no a aquells que hi han perdut éssers estimats i
experimenten en primera línia l’horror de la guerra. En ells la realitat se’ls
imposa, se’ls fa absoluta, ja res els distanciarà de la veritat. Quan el succés
implica la mort injusta, el perdó i l’oblit es converteixen en categories impossibles,
o gairebé impossibles d’abastar. Em recorda això aquella frase de Bertolt
Brecht, amb la qual estic plenament d’acord, que diu “El que desconeix la veritat és un ignorant; però qui la coneix i la
desmenteix, és un criminal” Sí; tots aquells que sabent la veritat d’una
realitat terrible, la desmenteixen i la neguen per afinitats polítiques,
són criminals, i com a tals se’ls hauria
de jutjar quan toqui.
Quan la fúria de la
naturalesa se suma a la negligència o irresponsabilitat política, el resultat
és la devastació, no només del territori, també de l’ànima humana. Perquè ser
un bon polític no significa només clavar la ideologia més votada a un
territori, ni imposar arreu les formes metodològiques somiades, ni convertir la
regió en el plaent profit d’altres contrades, ni destinar els recursos a
revifar espectacles medievals, a cost de suprimir garanties de protecció
ciutadana, comparant-les amb guinguetes de platja. Un governant excel·lent,
deia Plató, custòdia la ciutat, la vigila sempre, la protegeix d’imminents
perills, prioritza el bé comú per damunt del bé particular dels timòcrates i
oligàrquics. En casos d’emergència, un bon polític no impedeix les ajudes de
les altres comunitats, i exigeix prestesa enfront dels crits de socors dels
ciutadans en perill.
Però quan la negligència
i la irresponsabilitat política ha mostrat de manera irreparable el seu rostre,
entren en acció les veus dels miserables, els discursos fal·laços,
tergiversadors, inventats i patèticament dolorosos. Subratllen les heroïcitats
tardanes, les gestes ja més banals que audaces, tots cerquen la vènia, la
imatge paternal, la fotografia.
Tot seguit, compareixerà
l’escenari més deplorable de la febre política, de seguida concorreran els
suborns, les traïcions, les amenaces, les mentides i les víctimes expiatòries,
i s’esbatussaran per tal d’assumir el paper de Ponç Pilat; però, tant se val,
nosaltres ja hem vist el llautó dels mesquins, i cal que els polítics no ho
oblidin mai que les víctimes han contemplat de manera clara la realitat, i és
que el neguit imperdonable d’aquesta ferida és la memòria de les morts
injustes.
A València la veritat
l’han protagonitzat elles i ells, les valencianes i els valencians, que han
suportat el drama sense el suport de les autoritats, que han sostingut la vida
amb tota la vivesa i la força amb què l’adversitat se’ls ha presentat. Que
l’únic exèrcit lloable han estat les fileres de joves voluntaris caminant cap a
Aldaia, Catarroja, Alfafar, Albal, Alaquàs, Algemesí, Pedralba, Xiva, Requena,
Benetússer, Massanassa, Paiporta, Picanya, Sedaví o Utiel. Que els veïns han
mostrat més coratge que els governants, que els nouvinguts han demostrat més
talla moral que els líders de tall racista, i
que la frase "Cuando los valencianos confían en nosotros,
cumplimos" és ja el majúscul postulat de la mala fe i la vergonya.
Els homes i les dones,
deia Maquiavel en El Príncep, demanen
la retribució dels danys rebuts, desitgen poder perdonar les faltes dels seus
prínceps; cal que el governant, davant del públic esperançat, es mostri virtuós
i prometi restabliment, redreçament, rectificació i càstig. El governant,
aconsellà Maquiavel, ha de fer servir la moral, no com a principi, sinó com a
instrument rehabilitador. El governant ha de ser amoral, ha de ser més útil que
compassiu, més eficaç que virtuós, ha d’emprar el mitjà més efectiu, per
innoble que sigui, ja que si el fi és recuperar l’estabilitat i la confiança
del poble, el mitjà sempre està justificat. I així ho creuen i actuaran bon
nombre de polítics nostres, a la manera maquiavèl·lica, sense cap mena de
dubte.
Filòsofes
de la talla de Margaret Mead, Simone de Beauvoir, Fàtima Mernissi o Judith Butler coincideixen a afirmar
que la cultura assigna distints papers de conducta a l’home i a la dona. Ja de
ben menuts els nens i les nenes són sotmesos a un ideal de conducta correcte
segons hagin nascut amb vulva o penis. Aquesta tradicional insistència
pedagògica sobre com ha de comportar-se un home o una dona ha construït la
ficció d’un temperament propi en cada sexe. El temperament de l’home és fred,
orgullós, dominant; en canvi, el temperament de la dona és feble, sensible,
submís. Tanmateix,
elles ens adverteixen que les cultures humanes no s’inclinen cap a una escala
de comportament únic. La nostra cultura ha definit el temperament d’home/dona
en funció d’un suposat contrast o oposició entre els dos sexes. Si l’home és el
sexe fort, la dona ha de ser el sexe dèbil; si l’home és el racional, la dona
ha de ser l’emocional; si l’home és un esperit lliure, la dona ha de ser un
esperit depenent; si l’home és guerrer, la dona ha de ser conciliadora...
Fixeu-vos que les religions han
esdevingut clares amb aquest assumpte. L’exemple més clar és el taoisme. Tao
significa el Tot (Univers), Unitat, i està dividit en dues forces: el Yin i el
Yang. El Yin és el principi femení, obscur, representa la part que ens lliga a
la terra, és la passivitat i l'absorció. El yang, d’altra banda, és el principi
masculí, la llum, representa la part que ens lliga amb el cel, és l'activitat i
la penetració. Pel que fa al regne cristià, Sant Agustí, un dels
pares de l’Església, ens diu: “És Eva, la temptadora, de qui
hem de cuidar-nos és de tota dona ... No arribo a veure quina utilitat pot tenir
la dona per a l'home, si s'exclou la funció de concebre nens.” I diu també:
“Les dones no han de ser il·luminades ni educades en cap forma. De fet, haurien
de ser segregades, ja que són causa d’insidioses i involuntàries ereccions en
els sants homes." Els hereus més aferrats a la tradició cristiana senten
encara en el fons de les seves ànimes el privilegi d’haver nascut mascles,
antropològicament superiors a la dona, i senten nostàlgia d’aquell ordre social
on la dona era mestressa de la llar, relegada sempre de portes endins, i és que
les arrels religioses monoteistes han fonamentat cultures marcadament
masclistes i patriarcals. Els actors prioritaris en tots els àmbits de la
realitat humana: àmbit polític, àmbit religiós, àmbit professional... han estat
clarament els homes, i la presència de la dona ha assumit el paper secundari, a
l’ombra del company mascle: “Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran
dona”, diuen condescendents. El paper de la dona a la història és episòdica i
relativa i, molts cops, apareix com una entitat necessàriament relacionada amb
l’home: és mare, esposa, filla, amant o prostituta.
El filòsof alemany Engels, en la seva obra L'origen
de la família, la propietat privada i l'Estat, ens diu que les esposes
proporcionen un servei domèstic barato, cuiden els nens i els ancians i pareixen
hereus legítims. A canvi els homes els hi proporcionen el manteniment.
D'aquesta situació Engels dedueix que la sexualitat en aquesta estructura
familiar burgesa és una forma de prostitució, ja que ve a representar
l'explotació dels atributs essencials de la dona i el bloqueig dels seus anhels
de realització personal. La feminista Catherine Mackinnon afirmà que els rols sexuals de les dones
fan que elles creguin que la sexualitat és bàsicament una mena de servei cap al
marit, oblidant els seus propis interessos, desitjos i necessitats sexuals o
deixant aquests com a secundaris. Més lluny va arribar Jill Johnston quan proclamà el
sexe entre dones com l'única forma política de superar l'opressió dels homes.
Sostingué el feminisme com a teoria i el lesbianisme com a pràctica. Per a
Simone de Beauvoir el lesbianisme són experiències sexuals legítimes que,
habitualment, les noies les fan servir com a primera experiència sexual.
Tanmateix, també es donen com a reacció contra l’autoritat de l’home. Entre
dones la simpatia, la dolçor i el respecte sexual és clar i està garantit; en
canvi, sovint amb els homes es produeix una sensació de submissió, acatament i,
fins i tot de violació.
La suma de les
històriques onades feministes han resultat efectives, i sembla que els avenços
a favor de la igualtat són cada cop més visibles; però no del tot. A la
matinada del 7 de juliol de 2016, durant les festes dels Sanfermines, un grup de
cinc individus, anomenats La Manada, van violar una adolescent i ho van
gravar amb el mòbil. En el judici es van defensar argumentant que ella
“semblava” consentir la violació grupal. El mateix vídeo enregistrat per ells
els va condemnar a 15 anys de presó. Però, cal esmentar que si no hagués estat
pel suport feminista i la pressió popular, la pena hauria estat només de 9
anys. Sembla que el conservadorisme patriarcal clava amb força les urpes al
progressisme i a la igualtat de sexes. Molts homes i dones de tall conservador
qualifiquen el feminisme de moviment femellista, col·locant-lo ben a prop del
nazisme. Són persones amb la mateixa alçada intel·lectual que els neologismes
que creen, com ara el vocable “feminazi”. No cal obviar que moltes dones se
senten a gust amb el seu rol tradicional, i és que, com deia Simone, de
vegades, la dona és còmplice del masclisme que
pateix, se sent bé en el paper de nina, de menor d’edat perpètua. Molts són els
que intenten soscavar la influència feminista en assumptes que fins ara
eren controlats per polítiques i moralitats patriarcals. Ho veiem encara en
alguns mítings polítics, tertúlies televisades o en colles d’amics asseguts a
la terrassa d’un bar, assegurant que molts cops són elles les súcubes, capaces de
segrestar les passions incontrolables dels mascles. La femme fatale, així
veuen la dona, hàbil en aconseguir el que vol. A través de la sensual astúcia
que li ve per natura, provoca el mascle fins que el passerell desventurat
sucumbeix. Molts homes es creuen aquest mite, i se senten amb el dret d’actuar
abusivament quan la il·lusió els convida, perquè assumeixen el mite no com a
ficció sinó com una realitat que els allibera de tot autocontrol; no necessiten
exercir la temprança, no l’estimen obligada, se senten lliures com bèsties, ja
que durant segles la seva aliada cultural els ho ha permès.
Plató, en la seva obra La República, ens recomana educar a tots
els ciutadans amb la virtut de la temprança, ja que l’exercici de tal virtut
ens ensenya a mantenir el cap fred enfront de situacions excessivament
eufòriques i desenfrenades. L’home de veritat, deia Plató, és el que posseeix
el control de si mateix i no es deixa arrossegar ni esclavitzar per
l’animalitat dels seus instints. En segons quins aspectes de la vida, moltes
ideologies polítiques i religioses han dispensat l’home de l’autodomini i la
temprança, limitant així la llibertat de la dona a vestir, caminar, mirar o
parlar, si no és de manera pudorosa, sempre cautelosa de no incitar la bestial
pulsió sexual del mascle. Sembla que molts homes creuen més natural i noble
reprimir la dona que no pas reprimir-se ells mateixos; són els que veuen les
dones progressistes com a enemigues de la realitat, són els que les perceben
desnaturalitzades, transitant per un camí que no és el d’elles; d’altra banda,
ells es clissen i es jutgen a si mateixos com a homes coherents amb la seva
natural condició, són homes com cal, són homes com Déu mana.
El
futur de les joves il·lusions
Adorno, en la seva obra Dialèctica de la Il·lustració,
reflexionà críticament sobre l’estimulant projecte il·lustrat que pretenia
alliberar l’ésser humà de la ignorància i les supersticions a través de la raó.
Afirmava que l’ambició positiva de la il·lustració, tot i que anhelava afavorir
la humanitat de manera radical i definitiva, també ocultava posseir un costat
fosc i negatiu: la instrumentalització de la raó convertida en un eficaç
mecanisme de constrenyiment. L’aposta il·lustrada de la raó és ara l’estuari de
la postmodernitat, on aigües de diferents catecismes, sempre visceralment
competitives, han convertit el sistema
social en un camp de batalla que té com a fi l’eficiència pràctica. Si
analitzem amb cura les estructures de poder o formes de dominació polític,
econòmic i culturals, ens adonem que totes plegades sembla que es projecten en
una sola dimensió fonamental, la de perpetuar la producció i el consum
multitudinari i, amb això, la inevitable alienació de les societats
contemporànies. L’objectiu substancial, vigorosament impulsat pels mitjans de
comunicació massius i la publicitat, han aconseguit convertir les falses
necessitats en les aspiracions naturals dels joves occidentals. La conseqüència
és un nivell de vida cada cop més alt i competitiu, on les capacitats
intel·lectuals dels nostres fills i alumnes cada cop són més exigides i
quantificades. Ells són ara futurs objectes de càlcul i producció, donant per
llest que aquest és l’únic ordre social possible, i que les altres opcions són
pures il·lusions infantils. Amb orgull els volem veure convertits en éssers
competitius, bons productes, atractives ofertes laborals. El marc social esdevé
d’aquesta manera un repte constant on l’individu hi queda sotmès i integrat,
amb un únic objectiu: conquerir un ideal de benestar que no el deixa pensar
gairebé en res més, i que transita pel malestar del potencial fracàs.
Apareixen així els
col·legials, els deixebles de la postmodernitat; ells i elles no es plantegen
la crítica social ni s’enfronten al sistema establert. Interioritzen i
normalitzen la seva situació de mercaderia viva, sense reflexió ni crítica. Es
queixen a casa, no estan per sortir al carrer a manifestar les inquietuds que
els neguiteja, les classes i els exàmens coercitius triomfen; la nota de tall,
els graus i les universitats que estimen abastar són objectius prioritaris, inaccessibles
per molts; però, cal passar per l’adreçador del sistema, el qual els
proporciona també formes d’evasió dissenyades a facilitar l’accés a les regions
lúdiques d’internet i les xarxes. Alguns cauen en el neguit, l’ansietat,
l’addicció, i es donen per vençuts. Llavors, el sistema educatiu actua
compassiu, baixa el nivell d’exigència a les escoles, dissenya un sistema
educatiu basat a protegir-los del malestar, exhortant els professors a no fer
ús de segons quines actituds, paraules, deures o els colors dels bolígrafs de
correcció, i a saber portar sempre la classe amb la remor de la contraconducte,
sense oblidar el respecte infrangible a l’inquietant elenc de plans de suport
individualitzats. Hi ha qui els anomena amb l’estereotip “generació de
cristall”, argumentant que són fills engendrats per la sobreprotecció i que
aquesta és la causa de l’ansietat, la por al fracàs, la frustració, la
hipersensibilitat, la fragilitat emocional i, en virtut d’això, les malalties
mentals, els trastorns alimentaris o els suïcidis. Però, malgrat totes les
etiquetes i els bàlsams educatius, sabem que la realitat política i econòmica
orienta el pensament dels nostres adolescents cap a una dimensió
substancialment pràctica i egoistament útil pel sistema de mercat, producció i
consum. Marginem i estigmatitzem així a tots aquells que s’atreveixen a pensar
més enllà d’aquest marc de consciència; els anomenen inadaptats, insociables,
però, de fet, són també la reacció que planta cara a la paranoica distorsió de
la voluntat, acomodada aquesta per les exigències dels altres. Hi ha joves que
aposten per l'autonomia, reclamen el sí ferm de l’espontaneïtat; són la
revelació d’una veritat substancial, aquella que ens sorprèn, la que no es
deixa capturar fàcilment per la mala fe dels ensinistradors de consciències.
Actualment, l’expressió
radical i plàstica de la raó instrumentalitzada és el nou feixisme o extrema
dreta. A favor sempre de l’ordre jeràrquic de la riquesa, construeix fantasies
per les classes treballadores; ideen formes d’organització bàsiques, com ara
l’exclusió dels immigrants, la persecució dels diferents i mà dura contra
aquells inadaptats que s’oposen a tal instrumentalització. Els nous feixismes
s’aprofiten de les masses alienades amb la promesa de l’ordre i l’estabilitat
econòmica en el marc d’una cultura dominada i sotmesa a les lògiques del mercat
capitalista. Si hi ha problemes en educació i sanitat pública, el motiu és
atribuït als mateixos que les necessiten i hi assisteixen. S’aparten de les causes
i convencen amb guetes solucions. El patiment dels més vulnerables és convertit
en càlcul estadístic, sense cap consideració ètica. Aquests nous feixistes sí
que haurien de romandre tots al centre penitenciari més remot, apartats de la
llibertat dels humans, a l’ombra de la seva mateixa ambició. La veritat democràtica
no pot instrumentalitzar el destí dels ciutadans. El desplegament i protecció
de l’autonomia, l’espontaneïtat i la divulgació de les idees, per inusuals o
extravagants que semblin, han de ser els factors de mesura de tota filosofia i
programa polític; ja que si no es fa, el discurs esdevé inevitablement
condemnat al constrenyiment de les modernes i afamades tiranies.
.jpg)
S’atansa el dia de les Proves d’Accés a la Universitat (PAU)
Ara mateix, els cors de molts nois i noies se senten forçosament segrestats per les imminents proves d’accés a la universitat. L’horitzó de les PAU és ja visible i les maneres amb les quals s’hi enfronten expressen tot un ventall de sentiments diversos, inquietantment encreuats. Sovint distingeixo en ells i elles la sensació de la vulnerabilitat, la ira davant l’amenaça, l’humor que vol desdramatitzar, la voluntat delerosa de saber-ho tot, i el fals desaire.
Tal com aconsella Plató, cal que us presenteu a les proves ben preparats intel·lectualment, amb tots els coneixements que hàgiu pogut assolir, amb l’alta saviesa del vostre esforç. Presenteu-vos-hi també amb la controlada temprança, segurs i segures del que heu après, amb autodomini i cap fred, que res no pertorbi el vostre bon quefer. Aneu-hi amb ànim coratjós, mantingueu la fortalesa íntegra enfront de les possibles adversitats del dia. No defalliu, perquè si compareixeu allà governats per la prudent saviesa, com artesans de la serena temprança i guardians de coratjosa fortalesa, enllestireu els exàmens de manera correcta i justa.
No oblideu tampoc els consells del pare del racionalisme, Descartes. Recordeu que no sou déus, no atresoreu enteniments infinits, no ho podeu saber tot, però, malgrat això, la voluntat us entossudirà a fer judicis prematurs. No us precipiteu en les solucions, perquè és aquesta la principal causa dels errors. Penseu, sempre penseu, perquè pensar és la prova més clara i evident de la vostra existència. I per més que la física de Descartes sigui un acèrrim mecanicisme, no confieu del tot en les mateixes lleis causals que un dia us van perjudicar o beneficiar. Tal com ens adverteix el filòsof escocès David Hume en la crítica al principi de causalitat, que un fenomen sempre hagi succeït en el passat, no ens assegura que es produirà en el futur. Encara que sembli que l’esdevenidor s’hagi confabulat a repetir fatalitats o fortunes, els reiterats signes del passat no ens assevera idèntics efectes. Estalvieu-vos, per tant, les supersticions i les creences i feu d’aquesta experiència un bell record, una real i bella idea.
Si us sorprèn la feblesa escolteu el xiuxiueig de la raó pràctica de l’il·lustrat Kant; perquè allò que us mana el deure és insistent i no us abandona mai. Feu-li cabal. Sigueu lleials a la vostra naturalesa, sabeu que els imperatius de la vostra consciència són bons i assenyats, confieu-hi sense patir. Estudieu fins on abasti la raó, perquè sembla que només quan ens sentim ben equipats evitem el dolor. Qui sap, potser si no us acontenteu només amb els plaers sensuals o inferiors, com afirmava Mill, podreu convertir les PAU en una adorable experiència de plaers intel·lectuals i superiors.
De vegades convé tenir present Nietzsche, ell ens convida a viure amb passió tots els episodis de la nostra vida, fins i tot els que percebem com a carregosos i ens omplen de temors. Posseïm un magnífic poder del qual som lliures de fer-ne ús. Tenim voluntat de poder, capaç de transformar el malestar en admirable bellesa i fer de tal selectiva vivència un etern i bon record. Tot depèn de vosaltres, tot és a les vostres mans. Com afirma la flamant i recent filòsofa incorporada a les PAU, Martha Nussbaum, les vostres capacitats internes, combinades amb les oportunitats materials, us possibiliten el desenvolupament personal i el funcionament real i efectiu d’allò que voleu i podeu arribar a fer i ser.
Escolteu els set filòsofs esmentats, que són també els triats per les PAU. Aprofiteu les seves ensenyances, planteu cara a les vostres pors, no tolereu que el temor us paralitzi ni empal·lideixi les ments, i que la deessa Fortuna us acompanyi sempre, camarades.
(Divendres, 30 de maig de 2025)
Posa la teva ànima a la mà i camina
Si ens preguntem pel significat del mot “educació”,
ben aviat ens adonem que no és un concepte unívoc, s’interpreta de formes
diferents, tot i que sovint, segons el relativisme cultural, hi ha una
definició que domina per sobre de les altres. Aquí a Occident, en els nostres
dies, la interpretació més sonora és aquella que defineix l’educació com el
procés de formació que té com a missió l’abast de bones feines i l’emancipació
econòmica dels nostres joves. Convertir els educands en els millors productes,
els més competitius i la millor mercaderia possible a favor de l’engreix de les
grans riqueses és el que defineix, si més no en grau considerable, el sentit
educatiu actual.
Albert el Gran, filòsof alemany del segle
XIII, definia l’educació com una mena de dolç diàleg entaulat conjuntament
entre professors i alumnes en la recerca del coneixement. Penso que el filòsof
va definir molt bé l’essència del procés educatiu. Potser la missió fonamental
de l’educació no és la de produir ànimes competitives, sinó la de produir bones
persones. Em refereixo a persones qualitativament bones, per tant, bones en
medicina, docència, dret, investigació científica, expressió artística... però
també bones en la convivència: bons amics, bons veïns, bons ciutadans o, com
diu la Martha Nussbaum, bons demòcrates. La diferència entre el sistema democràtic
i l’autoritari depèn sobretot d’això: dels ben educats. La dictadura, per exemple,
està configurada per un dictador que dicta, i uns súbdits obedients que
assumeixen el dictat. Vol dir això que aquest règim polític tracta el conjunt
de la població com a menors d’edat morals i intel·lectuals. En canvi, la
democràcia suposa ciutadans responsables, lliures en les seves eleccions i
decisions; implica persones amb majoria d’edat moral i intel·lectual que, per
la mateixa talla ètica, se senten empentats a no callar davant de les
injustícies, ni en consciència es poden permetre una actitud d’indiferència
enfront dels genocidis i els crims contra la humanitat, que actualment es
perpetren, per exemple, a Gaza. Poc importen ja els debats sobre si la noció de
genocidi és adequada, o si les massacres són legítimes, o si l’antisemitisme
està perillosament emergint. Res de tot plegat pesa prou davant de l’envergadura
de tals crims. A l’horror poc li importen els debats dels cretins i aduladors.
La cantant israeliana Yuval Raphael, a
Eurovisió, va poder interpretar New day
will rise amb tot el seu talent i força. Ella va expressar l’esperança envers
l’horror. I ho va poder festejar tot seguit amb l’alegria que li va generar el
segon lloc de la qualificació. No és el cas de la fotoperiodista Fàtima
Hassouna, protagonista del documental Put
Your Soul on Your Hand and Walk (Posa la teva ànima a la mà i camina), de
la directora iraniana Sepideh Farsi. El film és una coproducció franco-palestino-iraniana,
i fou seleccionat a la secció ACID del Festival de Cannes de 2025.
Malauradament, l’endemà de la selecció del documental, Fàtima Hassouna fou
assassinada amb la seva germana embarassada i vuit membres més de la seva
família, en un atac aeri israelià.
Ja compten
més de cinquanta mil persones mortes a Gaza, de les quals quinze mil són nens i
nenes. El camp d’extermini més gran del món és real, i una persona de veritat
no ho pot tolerar, ha d’alçar la veu per tots els cels del món. Perquè els que
prefereixen silenciar-ho, els que demanen no polititzar greus i lícites
denúncies en tots els esdeveniments, siguin els que siguin, potser són ciutadans
que no han assolit encara la maduresa moral necessària, i potser són més a prop
de la dictadura que no pas de la democràcia.
Per aquest motiu la bona
educació ha d’anar íntimament lligada a la formació de persones bones, amb
capacitat d’empatitzar amb els qui pateixen, amb capacitat d’imaginar escenaris
que no són els que viuen, que no són pas els seus. L’educació pren sentit i
triomfa quan aconsegueix homes i dones responsables d’ells mateixos i dels
altres, capaços de fer de la ciutat, el poble o el món un bon lloc per
viure-hi.
(Divendres, 25 de juliol de 2025)
El
Robin Hood que va sacsejar el Departament d’Educació
El Departament d’Educació ha decidit
suspendre el procés d’adjudicacions de docents penjades el passat dimecres 16
de juliol. El motiu és un greu error perpetrat per un audaç trapella que opera entre
l’espessor del Departament. La consellera ha deixat clar que es depuraran les responsabilitats que
convinguin, ja que, segons ella, es tracta d’una acció “deliberada,
voluntària i conscient”. En fi, si això és veritat, a mi només em ve al cap el
mític Robin de Loxley.
Des de Les aventures de Robin Hood (de 1938), dirigida per Michael Curtiz i
William Keighley i interpretada per Errol Flynn i Olivia de Havilland fins a Robin Hood (de 2010), dirigida per Ridley Scott i
protagonitzada per Russell Crowe i Cate
Blanchett, ha brollat en mi, malgrat els canvis de les successives generacions,
una lleial admiració per aquest pocavergonya, príncep dels lladres, romàntic,
capaç de personificar la màxima moral que des del cristianisme primitiu fins al
marxisme del segle XX, ens exhorta a ajudar els altres sempre donant prioritat
als que en tenen menys per sobre dels que en tenen més.
Ocult als boscos de
Sherwood, als afores de Nottingham, i perseguit pel xèrif del comtat, Robin Hood
és la llegenda que protagonitzà l’ideal de justícia basat en robar als rics per
donar-ho als pobres. No podem negar que aquest principi, tot i ser sospitós i
polèmic, ha seduït a molts. El filòsof i historiador Eric Hobsbawm afirma que
existeix, encara que només sigui en el nostre imaginari, una mena de lladre de
bon cor, generós amb els pobres, ve a representar l’esperit lliure, que viu més
enllà de la canònica moral fixada, i planta cara amb coratge al poder que
menysté als més febles. És el bandit social, útil com a vàlvula de seguretat i
bo per alleugerir els greuges dels injustos. Robin Hood encarna la figura de líder
carismàtic, amb qui confien els esperançats; és l’home verd, conjugat amb
l’arbreda i la màgia de les fades. Com una fusió del bon salvatge de Rousseau i
el bon lladre bíblic. Però, cal afegir també, que l’heroi dels boscos també té
detractors; destaca la filòsofa Ayn Rand, autora de la novel·la La rebel·lió d’Atlas, on, amb to
contundent, ens parla així del símbol de Robin Hood: “Fins que l'últim vestigi
seu quedi esborrat de la ment dels homes, no tindrem un món decent on viure”.
Ella carrega contra aquell home que, amb l’aurèola de la virtut, practica la
caritat amb la riquesa aliena, per regalar béns que ell no ha produït. Robin
Hood, afirma Ayn Rand, representa la justificació de l’home gandul i mediocre
que, incapaç de guanyar-se la seva pròpia vida, exigeix el poder de disposar de
la propietat dels altres. Hi ha persones que interpreten la figura de l’heroi medieval
a la manera de Rand, i n’hi ha d’altres que veuen en ell el símbol de la
insubordinació popular, nascuda de les decepcions de la classe treballadora
enfront d’unes lleis que semblen només dissenyades a beneficiar els capricis
dels qui llueixen el poder.
No sé si el greu error que
ha infringit la normativa i les resolucions del Departament ha estat
intencionat o no. Si ha estat intencionat, com suggereix la consellera, cal
adonar-se que moltes places assignades als interins han estat deliberadament llevades
als funcionaris. L’acte rebel ha agitat tot el sistema, però amb quin propòsit?
Potser ens alerta contra una posició administrativa que no es fa càrrec del
clima docent. Potser hi ha qui pensa que alguna cosa fa pudor al regne escolar.
Què deu pensar, ara
mateix, el trapella del Departament d’Educació? Com es deu sentir tal humà davant
la unilateralitat que li atribueix l’acusació? Potser s’ensuma com a cap de
turc, sol davant el perill, igual que Gary Cooper al Punt del migdia, sense altre suport que el seu. Segur que milers de
professors i professores hem pensat, poc o molt, en ell o ella, i segur que
algun judici haurem emès. Haurà estat negligència, badada, desdeny, convicció...?
Ha de rebre una bona sanció? Qui la fa, la paga, diuen. Sigui com sigui, jo li
recomano cura si ha estat fruit de la negligència; esment si ha estat una
badada; reflexió si ha estat desdeny; i fermesa si ha estat convicció. Recordo
una de les iròniques frases de Robin de Loxley en un dels primers films: “Si
intentes munyir una mamella seca només aconseguiràs una guitza de la vaca”.
(Divendres, 1 d'agost de 2025)
La por
La primera accepció que sobre la por
ens transmet el seny és de tall favorable, útil i natural; entenem la por de
manera positiva, biològica, consubstancial amb la nostra naturalesa. La definim
com aquella emoció que ens alerta del perill de possibles hostilitats, ens posa
en guàrdia, ens fa prudents. Montaigne la qualificava de necessària, com
l’escut de defensa i supervivència en el camp de batalla de la vida. Tanmateix,
també hi ha una accepció divergent, negativa, la que ens posiciona en rebel·lió
contra la por, i que el mateix Montaigne destaca quan ens confessa que “Res m'horroritza
més que la por, i que res cal témer tant com a la por”. Giordano
Bruno la ubica en les profundes i incognoscibles regions de l’ànima humana,
molt endins nostre, inabastable, però omnipresent, ben real, capaç de deformar
la percepció de la realitat i apartar-nos del caliu cordial i fraternal de la
vida. Els primers episodis es produeixen aviat, recordo la por irracional que
sentia de menut a la foscor del llit, quan el pànic s’apoderava de tot i
semblava que res el podia vèncer; sortosament, de sobte, escoltava les passes i
el xiuxiueig amorós de la mare, i tot es calmava. La mare fulminava el monstre
carregós, que no era altra cosa que la mateixa por, la
tenebrosa emoció universal que paralitza marrecs i també adults, de vegades generada
per quimeres infantils, d’altres cops causada per insuportables alteracions
d’experiències passades.
Spinoza afirmava que la por és una
eina de dominació molt efectiva. La por al càstig etern i la culpa són
autèntics mitjans d’obediència, i, de fet, molts se senten ben seduïts amb la
imatge d’un món sense llibertat, però segur, sòlid, permanent. La por desperta
l’esperança d’una plenitud impossible, però desitjable, encara que s’hagi de
complir en el més-enllà.
Cal reconèixer que la por, quan és
immensa o exagerada, s’alça com un mur difícil de flanquejar, dificulta la vida
bona i destorba la pau del cor. Molts experimenten por de perdre la identitat,
la llengua o la democràcia, s’inquieten profundament, i de seguida cerquen bocs
expiatoris identificats en els diferents, els que venen de fora, els que,
presumptament, amassen les causes evidents dels seus temors. Però, l’únic
evident és la por, productora sempre d’inquietants fantasies, poc pensades,
però molt eficaces a l’hora de transformar tots els irracionals temors en odi.
Esdevenen així les demandes populars d’un govern fort, tirànic si cal; un
govern capaç d’esborrar de les nostres ànimes els orígens de les nostres
fòbies.
Som testimonis conscients de les
deportacions americanes, l’extermini a Gaza o les invasions i bombardejos a
Síria o l’Iran, tot en nom de democràcies que, infestades per sentiments de
vulnerabilitat, han oblidat del tot els drets universals i els motius pels
quals foren construïdes. Quan la passió ideològica és dominada per la desbocada
follia de les idees, la por generalitzada posa en qüestió el suposat dret de
tots els pobles a existir, i només la mateixa paüra que genera l’amenaça del
gran terror, ens exhorta a cercar acords. L’historiador israelià Avi Shlaim ens
recorda que foren els EUA qui va decidir retirar-se de l’acord nuclear
internacional, i que la democràcia d’Israel es va negar a signar el Tractat de
No Proliferació Nuclear, i no s’ha sotmès mai a les inspeccions de l’Organisme
Internacional d’Energia Atòmica. Ambdós Estats emmagatzemen un copiós arsenal
d’armes nuclears, i això sí que representa una amenaça existencial a les altres
nacions.
Crec fermament que la suma d’idees
que al llarg de la vida han nodrit les consciències, és, sovint, la causa
vigorosa de moltes basardes emocionals. Hi ha consciències que senten el temor
de no complir amb les expectatives dels avials imaginaris, vius o agonitzants.
Senten espant del que diran, de vulnerar les comunions fixades, de mostrar
infidelitat envers un col·lectiu que les ha vist créixer, i que ara en reclama
lleialtat. Sigui el que sigui, potser cal fer bon ús de la llibertat humana, i
preguntar-nos, quines de les nostres idees i decisions són vertaderament correctes?,
o vertaderament nostres? Sovint ens deixem guiar per formes de conducta
parcials o inflexibles, heretades de fonts tribals revisables. La por és la
mare de moltes conductes, però, és també la mateixa mare que ens repta a
plantar-li cara i ens convida a batallar-la amb el digne coratge. De vegades,
sembla que convé recordar que un dels sentiments més temuts és descobrir que
les nostres santes idees són il·lusions imposades, impostores, preferències
adaptatives que ens allunyen de la molt remota justícia.
(Divendres 22 d'agost de 2025)
Les filles de Ripoll
De
les classes de filosofia política a la facultat, recordo el zel vehement del
professor Bermudo anunciant-nos a tots la responsabilitat moral que posseïm
envers el poder polític democràtic. Som els ciutadans, deia, els qui de comú acord
hem establert aquest poder i els qui hem autoritzat a legislar a qui hem
atorgat la representació; en conseqüència, tenim la facultat i l’obligació
moral de revocar tal autoritat si aquells representats no respecten les lleis
ni els fins pels quals foren triats. La democràcia és massa valuosa per
deixar-la en mans de qualsevol, i els valors que d’ella emanen massa elevats
per usar-los de manera egoista o arbitrària. Integració, tolerància, solidaritat,
respecte a la diferència, llibertat d’elecció, d’opinió, de culte o de reunió.
Són valors que plegats apunten a un sol fi: el bé comú. La decepció arriba quan
detectes que, sovint, tals valors són usats només per satisfer inclinacions
interessades, impulsades per l’esplet d’emocions primàries, com ara la por,
l’odi o la repugnància.
L’animadversió
actual entre religions o cultures ens ho mostra amb prou nitidesa. Un bon
exemple és el que ha generat la prohibició de l’ús del burquini a la piscina
municipal de Ripoll. Argumenten que s’ha procedit així per motius d’higiene, també
perquè aquest vestit de bany integral pot suposar risc en cas d’emergència, i
perquè altres usuaris “de tota la vida” han deixat d’anar-hi. Suposo que hi ha
altres raons menys amatents amb la higiene, la seguretat de les noies
musulmanes o l’evasió dels intransigents. Suposo que en el fons el que fa nosa
són les indumentàries de la cultura islàmica, la qual desperta en moltes ments
emocions elementals: temor tribal a perdre la identitat; ira contra el suposat
invasor; o aversió als febles. Aquestes forces irracionals són les encarregades
de distorsionar els valors democràtics. La resposta és el previst imperatiu
d’integració, que sense tribunal moral a la consciència anul·la la llibertat de
culte de les devotes musulmanes, considerant que una bella forma d’integrar-se seria
l’ús del banyador o el biquini, i si això les incomoda que facin com les nobles
monges de clausura, simplement que no nedin. Sospito que l’enteniment
consistorial bloquejaria també el bany de noies jueves conservadores, les quals,
per tal de crear un clima de castedat i modèstia, neden amb roba de bany que tapa
les clavícules, els genolls i els colzes. El filòsof francès del segle XX nascut
a Algèria, Jacques Derrida, ens adverteix de la típica tendència a alterar la
noció d’integració en una mena d’exigència reeducativa basada en la dissolució
i renúncia dels costums i hàbits aliens. Aquesta afecció narcisista impacta
frontalment amb la il·lusió educativa d’aprendre i eixamplar la visió del món a
favor d’uns i altres.
És habitual assenyalar
el principi democràtic de la tolerància com a prescindible, inconsistent i
vulnerable si els costums occidentals no són igualment respectats al país de
procedència de les noies amb burquini. “Si vas als seus països, hauràs de
portar vel”, diuen. Envesteix amb braó la reciprocitat. Es veu que per alguns
ciutadans el valor de la tolerància de la seva democràcia és menys important
que la compensació dels despropòsits i dogmatismes. Quan l’emoció emergeix de
les vísceres i s’apodera de la sensatesa, la tolerància esdevé una altra cosa, adquireix
un nou caràcter, un criteri més proper a la caritat, semblant a l’adopció
paternalista d’un nen desvalgut que necessita reaprendre el món a la manera
civilitzada. La posició etnocèntrica enfosqueix el sentit del principi
democràtic, aquell que es defineix i s’identifica amb el respecte a les idees,
creences o pràctiques en matèria religiosa, política, ètica o artística, i no
n’impedeix l’exercici encara que siguin contràries a les pròpies. Això és la tolerància,
això és democràcia, un acolliment amb tota la seva integritat cultural, però
que mai oblida i sempre obliga una llei: la inviolable legislació del país
d’acollida i la intocable dignitat de l’altre.
És ben cert
que cultures de diferent tall han coincidit a centrar la manera de vestir de la
dona com a objecte de debat. El burquini, el hijab, el tichel, la cotilla, la còfia
o la toca en són bons exemples. De fet, encara sentim jutges, policies i
familiars d’una víctima de violació formular la pregunta: Com anaves vestida? Sembla
que la dona digna, la que no provoca l’animalitat de l’home, la que no desperta
el desig incontrolable del mascle, ha d’anar ben tapadeta. És l’esposa dels
textos sagrats, entregada a l’espòs verge i pura. En fi, jo, en aquest cas, m’inclino
a recórrer al principi de dany de Stuart Mill, un principi extret de
l’estructura mateixa del sistema democràtic, que afirma la llibertat dels
ciutadans a fer el que vulguin, sempre que la llibertat no suposi un dany o
perjudici als altres.
(Divendres, 26 de setembre de 2025)
Des de les cendres
A l’estil de l’au Fènix, renascuda de les
mateixes cendres, la jove Simone Zimmerman
recorda la seva formació jueva als Estats Units en el documental Israelism, d’Erin
Axelman i Sam Eilertsen, guanyador del premi Spirit del Festival de Cinema de
Brooklyn.
Simone ens diu que a Primària, a l’edat de
set anys, resava cada dia projectant les seves oracions a Israel i a l’abraçada
del seu Déu compromès. Ben aviat, en un intercanvi a batxillerat, Simone va
viatjar a “la terra promesa”, on a través del programa Gadna, un divertit
programa militar, va aprendre a disparar i, simuladament, a matar.
Amb els seus companys i
amics, Simone compartia des de sempre la visió d’una Palestina sense esperit,
buida, terres sense poble, enemiga perpètua d’Israel. Organitzaven viatges cap
a la llar nacional jueva, que anomenaven Birthright, o dret de naixement.
Sentia que un dels més grans honors era convertir-se en soldat de l’Estat
israelià.
De les cendres de l’Holocaust va néixer
Israel, ens diu, un trauma profundament arrelat
que reprimeix qualsevol atac a la consciència i qualsevol judici sobre
l’ocupació. El programa de curació es basa en no oblidar mai el mal antisemita,
la viva flama del mal radical, l’embrió del gran odi. Per fortuna, molts joves
jueus experimenten un despertar moral divergent, els preocupa el patiment
palestí, i no volen perpetuar el cicle de l’odi. Simone va renéixer, més ferma,
canviada, capaç d’encarar la realitat tal com se li presentava als ulls i a la
raó.
Hi ha altres maneres de
plantar cara a les atrocitats de la repressió i l’ocupació; només cal una
mirada a la història recent i evocar la resposta armada de Terra Lliure a
Catalunya, ETA al País Basc, l’IRA a Irlanda, Hamàs a Palestina o els grups
terroristes jueus Lehi i Irgun també a Palestina. L’historiador i advocat
especialitzat en drets humans, Alfred de Zayas, autor de l’obra Qui vigilarà als vigilants, ens recorda
que Israel va néixer amb el suport d’Irgun Tzaí Leumí, una organització
terrorista sionista. Ens diu que el terrorisme israelià es va manifestar no
només contra els palestins, també contra els britànics, per exemple quan van
fer volar l’Hotel Rei David, el 22 de juliol de 1946, seu de la comandància
militar britànica a Jerusalem, causant 92 morts. Tot seguit, l’Organització de
les Nacions Unides va enviar el comte Folke Bernadotte com a mediador
diplomàtic per tal d’entrevistar-se amb el governador militar de Jerusalem. En
el trajecte de tornada a l’hotel, el cotxe del comte fou interceptat per un
jeep de l’exèrcit israelià, els militars van demanar que s’identifiquessin i a
continuació els dispararen a ell i el seu acompanyant. L’assassinat fou perpetrat
pel grup terrorista jueu Lehi. Cal remarcar que després de seixanta anys de
l’atemptat contra l’Hotel Rei David, el Primer ministre Benjamin Netanyahu
acompanyat d’exmembres del grup terrorista Irgun celebraren amb el poble
israelià l’aniversari de tal massacre. Sovint sembla que molts dels membres de
les organitzacions armades són persones que han sofert de ben a prop els
efectes violents de l’ocupació, i ara cerquen venjança, alliberament o
redempció. El dualisme moral és real; uns els enalteixen com a herois i
d’altres els condemnen com a sanguinaris terroristes.
Potser la resposta moral més
madura, la més demòcrata és la que ens ensenya Simone Zimmerman; la postura que
diu “no” a les injustícies, la que desafia el mal amb l’exposició i la
propagació real de la veritat; és el to valent i arriscat dels bons
periodistes, és també el to encoratjat de cineastes com ara Farah Nabulsi,
Maysaloun Hamound, Mareike Engelhardt o Kaouther Ben Hania. Les persones que
s’enfronten a les injustícies de tots els Leviatans del món són els herois
reals, els que aturen esdeveniments indignes, els que fan visible el poder del
poble, els que modifiquen els catecismes polítics i disparen orgull als
condemnats de la terra. No és aquest el gran repte humà? No és aquest el
llindar mínim exigible per a qualsevol demòcrata? El filòsof alemany Friedrich
Nietzsche, si tornés a la vida segurament denunciaria que res ens queda per
travessar, que tot allò que uns tenen de pertorbats vessa en la indiferència
nihilista dels altres, que moltes idees són un sac de pillatge i saqueig, del
qual no n’extraiem res més que pregàries. Potser sí, però també tenim voluntat
per poder triar entre la resignació i la gesta, només cal superar l’amargura dels
que no poden suportar la vida sense aquells predicadors que, paradoxalment, són
incapaços de pronunciar la veritat. És històric que un bon nombre de ramats que
amb armes de foc han participat dels genocidis passats, o els han negat per
ceguesa ideològica, o els han silenciat per covarda vergonya, prest o tard han
hagut d’arreglar comptes amb les seves males consciències, batalles internalitzades
contra tot allò que han vist o callat i, sobretot, contra tot allò que han fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada