Articles publicats

“No tinc lloc

I no tinc paisatge

Jo, encara menys, tinc pàtria”

 

 

És difícil abordar això en els marcs existents. Tot i que sovint en vull parlar i anar al cor de l’assumpte, se’m fa difícil parlar-ne com voldria. Se’ns demana que ens posicionem, que condemnem o aprovem; i és que tota moralitat condemna sense pal·liatius la monstruosa massacre de Hamàs. Ha estat del tot imperdonable, i aquesta és la reacció de qualsevol subjecte moral que ha vist les terribles imatges pel televisor. No sé vosaltres, però jo no em puc quedar amb aquest sol sentiment. Condemno les accions de Hamàs, i condemno també els crims igualment atroços, menys destacats i menys repetits pels mitjans de comunicació, comesos per Israel contra els palestins de manera massiva des de fa anys: bombardejos incessants, assassinats de persones de totes les edats a casa seva i als carrers, tortures a les presons israelianes, tècniques de fam a Gaza, expropiació radical i continuada de terres i habitatges. Si la voluntat meva és emetre un judici màximament just sobre tot plegat, no puc oblidar aquesta violència, en totes les seves formes, comesa contra un poble sotmès a un règim colonial i a l’apartheid. Seria immoral fer ulls grossos a la despossessió sistemàtica de terres, els atacs aeris rutinaris, les detencions arbitràries en punts de control militars, les separacions familiars forçades, els assassinats específics i a la intensificació del setge, que priva els habitants de Gaza d’aigua, aliments i medicaments. Malauradament, la resposta de Hamàs ha estat terrible, podria haver estat una altra. Potser si Hamàs es dissolgués i fos reemplaçat per grups no violents, aquests podrien abastar una Palestina lliure. Tanmateix, els mitjans d’avui, en la seva majoria, no expliquen els horrors que viuen els palestins des de fa dècades, els bombardejos, els assassinats, els atacs i les detencions arbitràries. I si els horrors dels últims dies tenen més importància moral per als mitjans de comunicació que els horrors dels últims setanta anys, aleshores la reacció moral del moment amenaça d’impedir qualsevol comprensió de les injustícies radicals suportades durant tant de temps pels habitants i desplaçats de Palestina. On comença i on acaba aquest horror? Si entenem que Gaza és una presó a l’aire lliure habitada per animals, poc o res ens importarà la quantitat de nens i nenes assassinats a Gaza i Cisjordània durant tots els anys de l’ocupació. Tots tenen dret a plorar el seu dol, afirmava Antígona. Malauradament, l’odi jueu i islàmic té molt més poder i ira que els seus déus.

Per entendre que la causa de per què els Estats Units fa costat a Israel cal una mica de retrospectiva històrica, ve de lluny, cal recordar que el sionisme cristià fou una força religiosa molt poderosa a Anglaterra, particularment en les seves elits polítiques. Cal llegir amb atenció la declaració de Balfour per al suport de la Gran Bretanya a la colonització jueva d’Israel en territoris palestins. Així ho diu la bíblia, diuen, i així ho senten també els americans com Woodrow Wilson, Harry Truman i l’administració Roosevelt. Harold Igkes va escriure amb orgull que l’èxode dels jueus a Palestina és un gran esdeveniment històric. Són moviments profundament religiosos amb uns mandats bíblics que es prenen al peu de la lletra. Sense oblidar que en tot plegat també influeixen fets geoestratègics; el nou Estat d’Israel a Palestina, tot i que podia generar problemes amb els desplaçats i refugiats, fou entès pel Pentàgon com una extraordinària força militar aliada amb els Estats Units i en contra del món àrab i l’Islam. Molts veuen Israel com una branca militar dels Estats Units, amb relacions d’intel·ligència molt estretes, i amb molt poder sobre els mitjans de comunicació que defensen les polítiques d’ocupació sense gaires limitacions.

El cruent atac de Hamàs i els atacs devastadors d’Israel ignoren totes les restriccions reconegudes en nom del Dret internacional humanitari, ignoren els drets dels ferits i l’autorització dels serveis mèdics, no distingeixen entre militars i civils, tant se val si les víctimes són nens, nenes, homes o dones. Són tots una nosa sacrificable. L’odi és del tot demolidor, esmicola tot acord de pau del passat, i construeix ressentiments molt difícils d’oblidar en el futur.  

El 7 d’octubre passat Hamàs va atacar territoris d’Israel matant a 1.200 persones i capturant a uns 200 ostatges. La resposta de Benjamin Netanyahu ha estat una operació militar que ha deixat ja 36.300 palestins morts, la majoria dels quals són innocents, nens i nenes. Enfront de la fúria desencadenada i el càstig devastador, bona part del món pren consciència de l’horror i demana aturar ja tal salvatjada. El president americà proposa un “alto el foc” en tres fases al qual s’avenen el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, el president francès, Emmanuel Macron, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i la ministra d'Exteriors alemanya, Annalena Baerbock, i el mateix moviment de resistència islàmic, Hamàs. No obstant això, Benjamin Netanyahu no n’està satisfet, demana la destrucció total de Hamàs, l'alliberament de tots els ostatges i la garantia que Gaza ja no suposi mai més una amenaça. Aquestes condicions absolutes indiquen i anuncien la naturalesa biopolítica de Netanyahu i el sionisme; un poder regulador sobre la vida d’uns i la mort d’uns altres. Qui mereix viure i qui no. A qui cal preservar la vida i a qui podem deixar morir. La lògica és ben clareta: Qui vulgui viure, ha de llevar vides, ha de ser capaç de matar. Per viure, l’altre ha de morir. Si apliquem aquesta lògica de la guerra a la pregunta: quines vides importen i quines no?, immediatament podem formular la següent: què succeeix quan es considera que una vida no és del tot una vida humana?  No s’ha produït al llarg de la història injustícies recolzades en supòsits similars? No podem oblidar quan, en altres temps, el pes de la tirania tradicional consentia i aprovava el poder que uns creien tenir sobre altres. Així ha passat entre els homes lliures i els esclaus, els nobles i els serfs o els homes i les dones.

 

“La dansa del vel”

Són reiterades les vegades que sentim retrets de tota mena contra el vel islàmic. Molts s’hi pronuncien de manera contundent, reivindicant el dret de la dona musulmana a viure amb els cabells ventolejant lliures. Hi estic d’acord, elles han de poder triar si el volen dur o no; i, no obstant això, detecto amb recel que molts d’aquests paladins que es pronuncien en lluita contra la repressió de la dona musulmana, poc o res han fet en lluita contra la repressió de la dona catòlica, o cristiana, o jueva, o la dona en tant que dona, tampoc es pronuncien contra el vel de les monges ni el tichel o vel jueu. Sospito que no els importa gaire els drets de la dona i els moviments feministes actuals, i el que els fa nosa de debò és veure, transitant pels carrers del seu poble o ciutat, un signe religiós que representa una cultura que no és la d’ells. La reacció d’aquests paladins ha estat construïda en forma d’una alerta cabdal, la idea se sobreposa pel damunt de tot; la dona musulmana és, a ulls d’ells, la que s’amaga darrere del vel, la presonera i l’esclava de l’home, la víctima d’un patriarcat retrògrada i fanàtic, les seves cadenes són el mocador que porta al cap. D’aquesta manera el hijab, bell per a elles i la seva cultura, es converteix en el tret visible de l’opressió islàmica. Es converteix així en la causa legítima de l’antipatia justificada, i la primera batalla lliurada per la destrucció dels hàbits “no europeus”.  

En aquesta nova croada fa presència, de manera més subtil, una percepció que sembla aliada amb la dona musulmana, però que posseeix arteroses estratègies xenòfobes. És la percepció suposadament compassiva que mira la dona musulmana com un objecte que anhela ser subjecte, que es vol alliberar de la seva càrrega opressora. És la percepció que veu a la dona musulmana cosificada, inaccessible, alienada, amb ingredients masoquistes. Cal, per tant, alliberar-la, conquerir-la, arrancar-la del seu estat de clausura medieval, convidar-la a rebutjar l’ús del vel que, en el fons del seu cor, desitja a crits. I és en l’àmbit quotidià del llenguatge on aquesta ofensiva es materialitza amb expressions coercitives com les següents: “Per què et poses vel, amb els cabells tan macos que tens?” “Abans era una noia alegre, però ara que porta vel se la veu trista, apagada” “Mentre estiguis treballant a casa meva et pots treure el vel, no cal que el portis” “Si vols trobar feina, millor que et treguis el vel”. Aquesta percepció unilateral, pròpia del món occidental-capitalista fa que la decisió de la dona musulmana no es consideri.

Per als nostres paladins, llevar el vel es tradueix en poder exhibir la bellesa femenina, desvelar el misteri, fer-la disponible; en canvi, amagar el seu rostre significa ocultar alguna cosa inconfessable, amenaçadora. El paladí creuat de la postmodernitat és massa covard per indagar en el misteriós costum del vel, tot i tenir a l’abast la dona musulmana disposada a parlar amb ell del que vulgui. A través dels mitjans de comunicació ha vist la cara més obscura i terrible del fonamentalisme, i ara, profundament atemorit, no vol saber-ne res. Fruit de la por, els caràcters aprensius construeixen els prejudicis generals, judicis precipitats mancats d’informació i coneixements suficients per a ser justos. I amb això alimenten l’odi i es nodreixen de fal·laços sabers. Com els presoners de la caverna platònica, aguaiten ombres reflectides al mur del fons, i creuen fermament que contemplen la veritat. La por és una emoció que fàcilment impulsa el defuig cap a uns suposats enemics que creiem que intenten simular no ser-ho. La por pot derivar fàcilment en aversió projectada cap a col·lectius, als quals, a l’acte, se`ls atribueix propietats poc humanes o poc civilitzades, com és el cas del mal olor, o l’astúcia i la falsedat del caràcter, la poca voluntat d’integració, o les indumentàries estètiques o morals d’un món “preil·lustrat”. D’aquí les expressions com ara: “No es renten, són uns porcs” “No te’n pots refiar d’aquests, són falsos de mena” “No han evolucionat, viuen a l’edat mitjana” La por pot avenir-se també en la relació de determinats esdeveniments passats que, per la seva dimensió tràgica i terrible, són automàticament encadenats amb futurs esdeveniments quotidians que, suposadament, si es produeixen seguiran les mateixes horroroses conseqüències. Els episodis violents que guardem a l’epidermis de la memòria són fàcilment evocats quan possibilitem ocurrències similars. Subratllen, per exemple: “No podem fer acudits sobre l’islam perquè et foten una bomba”, evocant de manera automàtica els atacs a la revista satírica Charlie Hebdo. Aquestes pors frenen el coneixement i la convivència amb tots aquells musulmans i musulmanes amb qui podríem entaular tota mena de diàleg obert i franc. Cal tenir el coratge de parlar, de dialogar amb calma i respecte, de comprendre el vertader sentit de la generositat, d’entendre que la por és sovint el pitjor perill en la consecució del benestar col·lectiu i la bona educació.   

Molts veuen l’ús del vel islàmic com un fracàs en la integració dels musulmans i musulmanes en la nostra societat, entenent la integració com a sinònim de renúncia i abandonament dels hàbits i costums de la cultura islàmica. D’aquí venen les actituds contràries manifestades en prohibicions i en reiterades discriminacions de tota mena; discriminacions laborals, discriminació a l’accés d’habitatges, prohibició de l’ús del vel en segons quins espais o entrebancs administratius en la construcció de mesquites o centres de culte.

 

Les dones musulmanes volen portar o no el vel, volen decidir elles sense la pressió dels homes; volen llibertat per ser bones musulmanes. I lluiten per tal d’aconseguir-ho, de vegades amb alts sacrificis. Vivim en l’esfera del sistema democràtic, significa això que cal respectar el principi de llibertat individual, com també el dret de culte. Això vol dir que si una noia vol portar el vel islàmic, l’Estat l’ha de protegir de tots aquells que volen que se’l tregui. I, a l’inrevés, si una noia es vol treure el vel, l’Estat ha de protegir-la de tots aquells que volen que se’l posi. Si la societat anhela ser plenament democràtica haurà d’acceptar totes les creences religioses i la seva lliure participació, però sense ser enteses com a obligacions imperatives; més i tot, aquestes seran censurades per la llei si produeixen danys sobre les legítimes llibertats individuals. Això és la democràcia.

No es neix boc, un se’n fa  

 

Molts són els bocs expiatoris que la història moderna ha triat com a grans elegits. I, malgrat que volem ser tolerants, comprensius i respectuosos amb la diferència, els trets històrics dels règims medievals es repeteixen de manera semblant a la contemporaneïtat. Totes les cultures i civilitzacions demanen llibertat en el seu desplegament, també l’individu concret demana el digne respecte del seu personal avenç. Però, quan tal desenvolupament no sembla realitzable, i el camí de la nostra obertura al món s’obstaculitza contundentment, la violència entra en escena i el boc es fa protagonista. La catarsi estètica ja no alleugereix gens, es necessita un boc catàrtic potent, efectiu i real, amb cos físic visible al qual poder assenyalar. L’ànima vol escoltar un discurs salvador que li prometi esporgar tot entrebanc, que li projecti la causa de tots els mals, que el reafirmi en el seu odi. Malauradament, actualment n’hi ha uns quants de discursos polítics constituïts per a la satisfacció d’aquest enverinament del caràcter. Discursos polítics que exhalen la bilis negra de l’esperit vessant-la al damunt dels més febles, proclamant-los com a vertaders culpables de les nostres deficiències socials o polítiques. Els crims màximament exagerats fan del boc el gran culpable de la nostra inseguretat ciutadana; convertim així el delicte concret en un problema generalitzat; aquesta és la missió del polític. La il·lusió de la inseguretat ha de ser més real que la realitat que quotidianament vivim. El boc expiatori és útil, molt útil, perquè tot i que sabem perfectament que les nostres polítiques han estat la causa del malestar, tant se val, la culpa projectada al boc sempre convenç. Però, tanmateix, quan l’esperit és coratjós sap percebre sense por la persona concreta, riu amb ella, l’abraça i plora al seu costat, ja no la pot veure com a objecte general, com a boc on expulsar les frustracions, sinó que l’entén com a subjecte concret ple de dignitat, perquè hi ha més vida i veritat en el cos concret d’una nena devastada pel dolor que en totes les idees de Plató.

La potent indústria cinematogràfica de Hollywood, des dels germans Warner, fundadors de MGM, fins a guionistes, compositors o directors com ara Stephen Spielberg i Roman Polanski, han aconseguit transformar el monstruós dol de l’Holocaust en catàrtic espectacle, descarnadament informatiu i molt lucratiu; un recordatori reiteradament present, perquè, com diu  una placa en un dels pavellons d'Auschwitz: qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. El gran boc expiatori de la història ha esdevingut sagrat, immortal en la memòria de la humanitat, etern, la víctima de totes les víctimes, en qui s’ha abocat el mal radical. Del film-documental de deu hores, Shoah, recordo la imatge del nen al camp d’extermini, mostrant el nombre tatuat al seu braç, la marca i estigma del boc, també l’embrió de l’odi. Molts encara es lamenten constants al mur; tanmateix, si ha existit Auschwitz, sentencià Primo Levi, no pot existir Déu. 

Menys populars són les penes del camp d’extermini de Jasenovac, a Croàcia, i el genocidi de Srebrenica de 1995, considerat l'assassinat massiu més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Tot i que cal esmentar que l’actual invasió Russa d’Ucraïna, o el genocidi d’Israel a Gaza potser li han pres l’abominable encapçalament. L’horror té cara, deia el tenebrós cor del coronel Kurtz. Recordo quan vaig voltar per Sarajevo, encara es poden contemplar els impactes dels projectils en les seves façanes. Aquest és el tret essencial del boc; el dolor convertit en etnografia. No puc ni vull oblidar tampoc els nens i nenes morts o mutilats, víctimes dels bombardejos indiscriminats, i aquella nena amb la pell cremada, demanant la cura a la seva mare i metges, implorant la recomposició de la bella fisonomia per poder jugar com abans. La mare pregava plorant. Però, a quin Déu pregava, quin Déu permet això? Perquè si existeix un Déu d’aquesta naturalesa, jo li torno les cartes del joc. Res més en vull saber d’Ell.

Al seu cèlebre assaig Tesi sobre la filosofia de la història, Walter Benjamin, ens explica l’esdevenir del nostre món a través de la fisonomia aterrida d’un àngel que contempla l’implacable fatum de la història. Allò que anomenem progrés és solament barbàrie, i els desitjos de bondat i justícia només són quimeres. Pessimisme científic, el de Walter Benjamin. Encara sort que hi ha qui interpreta el relat com la representació de la redempció. La mirada de l’àngel cap al passat podria simbolitzar la potencial rectificació, la transformació del dany en coneixement i cura. Potser sí que podem aprendre de la història i no repetir-la més. Però, si amb la poderosa imaginació humana posseíssim l’esperit de l’Angelus Novus i, com ell, féssim una retrospectiva històrica, ben aviat ens adonaríem que al llarg del temps la diversitat de cultures, pobles i nacions han plasmat fil per randa la cèlebre màxima de Hobbes escrita en l’obra El Leviatan: “L’home és un llop per a l’home” I, no obstant això, el boc expiatori transforma la guerra de tots contra tots en la guerra de tots contra un, un enemic comú, al qual abocar tota la ira col·lectiva. Molts s’han afartat de ser bocs, i lluiten per no ser-ho mai més; d’altres aprenen a ser-ho de seguida, de ben menuts. Ho veiem als carrers del poble o de la ciutat, a les places, als supermercats, a les comissaries de policia; malauradament, també a les escoles. Entre totes les matèries de l’educació secundària, obligatòria o no, s’hi oculta ben dissimulada la que els forma com a bocs. És la matèria que s’imparteix a tot arreu, més enllà dels murs dels instituts, és l’ensenyança que es transmet sense enraonar, s’implanta a les consciències a través de la mirada que els objectiva, són els ulls que sospiten sempre, els que s’alarmen i s’inquieten de seguida, els que vigilen i no els n’hi deixen passar ni una. Els ulls que motivats pel temor i el judici previ condemnen i acusen sense enteniment. És la mirada que els determina i els forma com a víctimes naturals, perpètues, és la mirada que els aguaita des d’una suposada autoritat moral, i els percep com a menors d’edat permanents, declinats sempre al comportament abjecte. És la mirada que penetra severa i els fa conscients d’ells mateixos i la seva condició. Alguns dels joves, nois i noies, nens i nenes, s’ho empassen i ho encaixen resignats, d’altres planten cara, reaccionen amb el que Foucault anomenava la contraconducte, que és la manifestació que més temen els mateixos artífexs, tot i que, alhora, els reafirma en la seva mirada rapaç. La història ens mostra que la vida és moviment i canvi, un continu d’experiències i sabers, les víctimes són ara botxins, el destí no està escrit al firmament, i nosaltres podem aprendre o no de la història. No hi ha déus, només la nostra voluntat.

 

 

El més noble de tots els oficis

 

Si un filòsof és de veritat, bada. Ja de ben menut, quan un marrec mostra la seva genuïna naturalesa filosòfica, bada. I ell ho sap, se n’adona, perquè amb to indulgent els seus pares li fan saber de seguida: “Ep!, no badis”, li diuen, “aquest badoc sempre està a la lluna”, “en què coi pensa?”. Però el nen no barrina res tangible, no ho sap explicar, i s’angoixa una mica; segrestat pels déus, s’ha quedat embadalit, encantat, encuriosit sense motiu, no sembla haver-hi un perquè. Ja el primer filòsof de qui en tenim notícia, Tales, inaugurà aquest peculiar atribut amb un bell relat. Plató ens diu que Tales passejava un dia ben abstret aguaitant el firmament, quan, de sobte, va ensopegar caient de morros a terra. Una jove esclava que havia estat al cas del succés, esclatà a riure tot exclamant: “Oh Tales, tu que escodrinyes els misteris de l’univers, no veus què tens als peus”

L’anècdota atribuïda al suposat primerenc dels filòsofs de la història del pensament és molt remarcable, diu molt del tret de sortida del pensament filosòfic i científic. Els homes i les dones que no en tenen prou amb les explicacions banals, tradicionals i tants cops repetides pels predicadors de les faules eternes, són els que cerquen més i més enllà, els que no es conformen amb qualsevol resposta, i dialoguen insistentment amb la seva consciència fins que la realitat els retorna al món, de vegades, amb una ensopegada; perquè, per un filòsof, sentir l’existència vol dir viure-la i encaixar-la.

Les religions són molt útils per a tots aquells que no poden o no saben entomar l’existència. Les fes encativen els nostres nadons, exhorten vides virtuoses que fascinen a molts, perquè, molts cops, la vida és massa miserable per ser viscuda. “És tota una experiència viure amb por”, confessà el replicant Roy a Blade Runner, “això és el que vol dir ser esclau” Aquest és alt cost, aquest és el preu de la promesa eterna.

Els grecs foren més honestos. Els seus relats fonamenten i descriuen, encara sense pal·liatius, la conducta humana, per obscura i escandalosa que li pugui semblar al predicador moral. D’aquí ve que un bon psicòleg, quan és de veritat, estima en profunditat els grans mites homèrics, i les tragèdies gregues d’Èsquil, Sòfocles o Eurípides. El mite grec personificà l'ànima humana amb la bella Psique, una mena de deessa que es caracteritzava per la seva imperiosa necessitat de descobrir la identitat oculta del seu monstruós amant. El més real de tots els amors. I és que l’esperit humà és afany, curiositat envers el món. L’únic pecat dels humans és la renúncia, abandonar el judici i l’afany de furgar i inspeccionar, deixar, en definitiva, de ser filòsofs. La consciència oblidada del nen que pregunta; la recordeu? És el continent del debat inesgotable, el diàleg que no es tanca mai, l’ànim de conèixer les coses, cada cop amb més profunditat. És aquella sensació de disconformitat enfront de la resposta resignada, que, lluny de rendir-se, conrea l’essencial del fet de preguntar cada vegada més bé; és la convivència perpètua amb la interrogació, perquè, què és l’home sinó l’animal que pregunta i que continuarà preguntant més enllà de qualsevol resposta imaginable?

Però, això també té càrrec, un deute dolorós, perquè tots experimentem una inquietant ànsia de saber quan no assolim allò que sense èxit volem comprendre. Un dels debats metafísics que molt ha preocupat a grans pensadors de la història de la filosofia és el problema del dolor, el connatural, el que sembla ben instal·lat a la nostra naturalesa i que Schopenhauer conferia simplement pel fet d’existir. És un tipus de patiment inherent a la nostra, sempre insatisfeta, voluntat de saber. L’intent més destacat de la història de les idees a l’hora d’intentar resoldre i derrotar tal dolor han estat les posicions dogmàtiques. Les religions, alguns corrents filosòfics i alguns discursos científics han afirmat poder conquerir veritats definitives, tancades i absolutes. Les veritats innegables, les que ja no susciten més preguntes, les que, suposadament, et plantifiquen en un terreny de pau anímica perenne, existeixen i es poden abastar, afirmen intransigents els que pretenen viure de la credibilitat dels altres. Quin gran èxtasi epistemològic ha d’experimentar una persona quan creu que posseeix la comprensió definitiva de la veritat, ha de sentir un plaer intel·lectual extraordinari, o l’hauria de sentir. No és el meu cas, ni el de tants com jo. El que percebo sovint i he copsat subtilment durant anys als instituts és l’amarg i estimulant “per què?”. A les classes de filosofia, veig amb orgull i freqüència les joves ànimes captivades, petrificades com l’esposa de Lot, transitant com carros voladors i contemplant els bells tresors que tot ho transformen i que ens conviden a repensar les coses que mai són com semblaven; són ànimes sorpreses, fins i tot desorientades, però jo no oblido mai que el més valuós de tots els tresors contemplats és l’ànima que els contempla. “La vida és una batalla”, diuen sense parlar, “i jo vull ser apte”.

Si les escolto amb atenció, aquest esperit inquiet es materialitza i pren forma en el noble ofici d’ensenyar. El desplegament de la curiositat, com el “Panta rei” del riu d’Heràclit, ofega el cabal de les aules amb tot un ventall d’inquietuds; malauradament, no sempre he sabut percebre el neguit de les ànimes perdudes, les més agitades i disgustades. En recordo una ara mateix: Quan jo era un marrec com tu, li vaig dir, sentia la il·lusió d'estudiar filosofia i poder, amb els anys, viure d’ella. Quina gran sort he tingut, he estat molt afortunat, ja que no hi ha millor fortuna per mi que poder viure de la més noble de totes les disciplines. Però, pensa, que res d'això hauria estat possible sense les persones que heu fet realitzable el meu somni adolescent. I pensa també, que gens d’importància ni sentit té el somni d'ensenyar filosofia sense les experiències entranyables que vius amb els altres. Tu, tresor, ets una d'aquestes entranyables experiències, capaces de vivificar el meu esperit i dotar de magnífic sentit el meu ofici. Espero que visquis amb passió la vida, sense obviar cap matís, sense defallir ni una espurna. I alguna tarda, camarada, podríem fer un cafè en alguna terrassa de la plaça de Vic, i xerrar. 

 

 

Llengües minoritzades

 

Quan una persona diu que l’escola ha nascut per ensenyar, no pas per salvar el català, i, a més a més, ella és consellera d’educació de la Generalitat de Catalunya, podem sospitar, de seguida, que ens hem tornat a equivocar en la col·locació dels càrrecs educatius. Una persona que diu allò no ha pres consciència encara de la importància de la protecció de les llengües en la base educativa.

Una llengua és un organisme viu que reflecteix una cultura i contribueix en la seva creació i desenvolupament. Amb les nostres formes d'expressió no diem només coses, sinó que ens relacionem amb el món de manera genuïna, a la nostra manera. Les nostres paraules són vives perquè amb elles fem vida, amb elles construïm la nostra ciència, la nostra filosofia, el nostre genuí progrés. El filòsof John Austin ens fa veure que sovint, quan afirmem alguna cosa, inevitablement construïm realitat, i aquesta construcció de la realitat està bastida per mots, molts cops, intraduïbles; i per això mateix, quan, agosarats, fem l’exercici de traduir-los, forçosament desvirtuem el sentit original. Ens hi podem apropar, res més. Perquè, podem traduir amb rigor el sentit que es desprèn de mots com ara: badar, patxoca, enraonar, lletraferit...? Deixar perdre una llengua, a favor d’un suposat idioma majoritari, universalment reconegut i comprès per tota la humanitat, capaç de redimir-nos del càstig bíblic de Babel, pot semblar un sacrifici assumible, pot semblar la solució al caos, la comunicació ideal reduïda al mínim esforç. Però, oblidem, d’aquesta manera, les peculiars i autèntiques emocions, experiències i sentiments  que han edificat i han fet tangible una forma autèntica i real de veure i relacionar-se amb el món. Totes aquestes parcel·les de coneixement humà es perdran amb la pèrdua de la llengua pròpia, car és l’únic vehicle que pot fer-les visibles als altres. Malauradament, en tenim constància històrica d’aquesta irrecuperable pèrdua. El continent americà ha estat un exemple ben claret, últimament enfosquit per la crònica blanca dels que no poden assumir la culpa dels seus ancestres conquistadors. S’estima que 150 llengües autòctones foren gairebé extingides o suplantades per les llengües invasores. Un poble en pot colonitzar un altre no només amb la força militar i l’explotació dels mitjans, també a través del llenguatge. La llengua imposada gesta en les noves consciències la manera de pensar i interpretar el món dels colonitzadors. A l’obra Pell negra, màscares blanques, Frantz Fanon explica molt bé aquest fenomen; ens diu: “Intento entendre per què en el negre de les Antilles li agrada tant parlar francès”. La tesi central es pot resumir en la idea que els subjugats intenten superar llur condició assumint el bagatge cultural dels subjugadors, especialment el llenguatge. Es posen les màscares del més fort, mimetitzen amb l’intrús. Tanmateix, en posar-se les màscares assimilen sentiments contradictoris que els situen en un estat de confusió, inferioritat i inseguretat. El preu és convertir-se en mers aduladors del poder, mera agregació. Aquest fenomen de glotofàgia en la qual a través de la dominació lingüística la llengua pròpia és devorada per la dominant, passa, per exemple, a Catalunya, segons afirma el lingüista francès Louis-Jean Calvet; l’idioma català, afirma, és reivindicat com el tret central de la identitat catalana, mentre que pels espanyols és menystinguda i titllada de llengua inferior, de poc valor. També la filòsofa Martha Nussbaum apunta que la justícia esdevé només “teoria” si no hi ha drets lingüístics per a les llengües minoritàries. Molts insisteixen  a subratllar que una llengua comuna per tot l’Estat cohesiona un país, que cal una mateixa Educació perquè tots tinguem coneixement de la mateixa Història amb els fets bons i dolents i els mateixos referents culturals. Asseguren que bascos, catalans i castellans ens entendrem millor en un sol idioma, el castellà. I és que la uniformitat de llengües i idees beneficia moltes campanyes publicitàries de tota mena, polítiques, econòmiques, ètiques, religioses, però també té remarcables inconvenients.

A l’obra 1984, Orwell imagina una distopia en la qual el Gran Germà controla una societat a través d’una educació ciutadana limitada a la “nova-parla”. Limitar el llenguatge, simplificar-lo al màxim, homogeneïtzar-lo a la mínima expressió es tradueix en limitar l’abast del pensament i estrènyer el radi d’acció de la ment i la voluntat. I és que darrere d’una cultura íntegra que només contempla el seu parlar com a civilitzat i moralment transferible, s’hi pot amagar, un pervers mecanisme d’alienació molt ben orquestrat. Com menys paraules a la consciència, menys matisos de veritat pot detectar ningú. La dona sense formació, ve a dir la Martha Nussbaum, és més obedient i és més vulnerable de manipulació, la presonera perfecta de l’home. Una de les màximes més cèlebres de Ludwig Wittgenstein, l’escriu en el Tractatus, i diu així «els límits del meu llenguatge són els límits del meu món». Quina gran veritat. Coneixem el nostre món a mesura que l’anem definint amb els nostres sons verbals, jugant sempre amb la relació entre el jo i la realitat. Per aquest motiu, el bon professor intenta ampliar el reialme de les joves consciències amb un seguit d’idees, suggeriments, inspiracions i nocions, capaces d’expandir al màxim la relació dels subjectes amb les coses; perquè, el professor no aprova presidiaris perfectes de l’Estat.

Aristòtil ens diu que allò que diferencia l’ésser humà de les altres espècies no humanes és el llenguatge. I el llenguatge és obert als altres, és comunicatiu, creix alhora que civilitza; es desplega de la mateixa manera que la llavor s’actualitza en un arbre, cada dia més esplèndid i generós. Malauradament, no sempre l’embrió abasta l’esplendor del seu destí, el procés de desplegament es pot interrompre en funció de les inclemències del temps. També les llengües poden patir les devastacions de l’esdevenidor. Cal estar alerta, perquè, com ens ha ensenyat la història reiteradament, l’ambició política, si és poc assenyada, no deixa créixer l’herba  que trepitja. Ha passat i passa a Espanya amb les llengües minoritzades com el català o el basc, tot i que la UNESCO reivindicà la importància de les llengües i la diversitat lingüística.

La UNESCO xifra en 7.000 les llengües parlades al planeta, de les quals, 300 es parlen a Catalunya. La directora general, Irina Bokova, afirmà que “excloure llengües implica excloure els seus parlants del dret humà fonamental al coneixement científic” i “Reconèixer les llengües locals fa possible que més persones puguin fer sentir la seva veu i formar part activa del destí col·lectiu”. Ban Ki-moon, secretari general de l’ONU, demanà unir esforços per promoure la diversitat lingüística i el multilingüisme. I és que la protecció i el respecte de les llengües obre un ventall de realitat humana extraordinari, que pot afectar positivament el desenvolupament creatiu i innovador de les noves societats modernes, més justes i més inclusives. En fi, tot un repte.

 

La sang dels innocents

 

Són ja al voltant de 40.000 els palestins morts a Gaza, dels quals, segons Nacions Unides, gairebé 17.000 són nens i nenes. S’estima també que 20.000 més han perdut els seus pares i avis en els bombardejos, alguns d’ells han vist morir els seus germans a trets i han pogut contemplar el rostre dels seus assassins. El Comitè sobre els Drets del Nen, confirma que 6.000 nens greument ferits i mutilats no poden rebre medicaments, ja que se’ls ha denegat l’ajuda humanitària. Els atacs a les escoles i hospitals han estat fulminants, molt efectius; nenes, nens i ferits indefensos exitosament aniquilats. I, malgrat el brutal sadisme d’aquests fets, hi ha qui ho justifica, tal com dicta Benjamin Netanyahu i els seus portaveus de l’exèrcit d’Israel. La causa del mal és l’ancestral antisemitisme que es contagia com un virus, deia un dels portaveus. Una excusa que recorda un dels onze principis de Joseph Goebbels; el principi de contagi, que ve a dir que les idees enemigues han de ser comparades amb malalties morals o polítiques que tendeixen a contagiar o encomanar les ments dels pobres ciutadans. Les opinions contràries, ordenava Goebbels, han de ser tractades com una perillosa epidèmia destinada a propagar-se entre la població. Segons el banal portaveu totes les institucions, entitats i individus concrets que condemnem la massacre de Gaza i Cisjordània som malalts, contagiats pel virus antisemita. En fi, potser, els professors contaminats, com a bons infectats, hauríem de deixar de posar films com ara La llista de Schindler o El Pianista o El noi del pijama de ratlles a les escoles. Les perverses justificacions no s’aturen amb aquesta barbaritat; afirmen que la destrucció de Gaza no és un genocidi sinó una guerra contra Hamàs. Declaren que el bombardeig contra hospitals, escoles i habitatges de civils són atacs contra membres ocults de Hamàs que fan servir la població civil com a escuts humans. Us imagineu que l’exèrcit espanyol hagués operat militarment contra Euskadi, i que després de bombardejar Bilbao a la manera de Gaza, argumentés que tal devastació no s’ha realitzat contra els ciutadans sinó contra etarres? En fi, ben segur que d’escuts humans en queden ben pocs a Gaza.

Qui es creu els subterfugis de Netanyahu sense atendre l’enteniment? Segur que molts. Hannah Arendt no contemplava el fet de pensar sense diàleg, el no pensar és, de fet, fer sense enraonar, sense judici ni crítica. Ja des de Sòcrates i Plató entenem que pensar és una conversa amb un mateix entaulada a la consciència. Però, la filòsofa ens fa veure que es pot actuar sense reflexió, sense repensar els fets passats i sense rumiar les conseqüències futures. Es pot actuar irracionalment com ara un mer engranatge d’un gran mecanisme ideològic. Una peça dentada d’un rellotge, no es para a pensar per què roda ni per què en fa rodar una altra, simplement compleix l’ordre mecànica. A aquest fenomen, Hannah Arendt el va anomenar “la banalitat del mal”. Els que aproven les massacres de nens i nenes m’hi fan pensar, evoquen en mi l’home banal; els veiem sovint als programes de televisió espanyols i catalans, còmodament asseguts mentre comenten  la invasió sense mostrar ni una espurna de dolor, ni un esquitx de compassió, amb el mateix posat impàvid que mostrà Eichmann a Jerusalem. Són aquella tipologia de gent que no entén el dolor dels palestins, no els saben veure com a persones sensibles i amoroses dels seus fills, perquè el seu profund racisme no els ho permet. No semblen conscients de la sang innocent vessada, ja que la consciència és el continent del debat, del pensament, del diàleg amb un mateix o amb els altres, continent reflexiu al qual, ells, sembla que hi han renunciat. Què engendrarà la sang dels innocents?, en què es transformarà?, com evolucionarà?, quina serà la reacció dels pares, mares i germans dels 17.000 nens i nenes cruelment massacrats? S’ho prendran amb perdó i resignació, o bé amb dolor i odi? Què hauran après els infants supervivents? La nena que transita entre sang i cadàvers, la que cerca els seus pares morts, la que es pregunta quin mal ha fet ella.

Tots sabem o hauríem de saber que l’agressió sionista perpetrada contra la Franja de Gaza, basada en polítiques d’ocupació criminals, colonització i apartheid, iniciades el 1948, no s’hauria pogut portar a terme sense la complicitat de la Comunitat Internacional. Sabem que, ara mateix, els poders d’Europa i els Estats Units es posicionen a favor d’Israel, i sabem també que  l’Estat espanyol i el Govern català exporten material antidisturbis i armament a Israel. Amb tot plegat, no és pas estrany que la majoria dels mitjans de comunicació facin costat a Israel, condemnant qualsevol manifestació de resistència a favor de Palestina. Malauradament, enfront dels crims homicides dels soldats i colons israelians no és gens difícil apostar per la reacció armada.  

Molt probablement la lliçó que tants han rebut a Gaza els ha lligat a la ira i al desig de venjança. Experiències que han anat forjant la idea del crim imperdonable. Quants joves adolescents decidiran mitigar el seu odi amb l’assassinat, i sentiran que la venjança del seu germà o germana morta els calma. Potser, fins i tot, ho festegen. El coneixement ens apropa a la veritat, ens la mostra de ben a prop. La nena que camina sangonosa no és un soldat, no forma part del conflicte, no en sap res. La banalitat és insistent, i no podem oblidar que les persones que actuen segons els prejudicis són més propenses a desplegar l’odi, i aquest es desplega amb molta facilitat.

Si el segle XX fou considerat per Albert Camus el segle de l’assassinat, el XXI s’enceta amb l’entusiasme apocalíptic de l’antic llibre sagrat. És tan fàcil matar, quan Déu et fa costat, oi? L’assassinat resulta fàcilment justificable, quan creiem posseir la més alta raó. Podem, fins i tot, mantenir la passivitat i la indiferència vers la mort dels innocents del passat i dels que vindran. Però, quan els eufemismes dels poderosos buròcrates es transformen en matar de veritat, cara a cara, i som nosaltres els assassins i els assassinats, la vida fa un tomb radical. Recordo l’episodi que explica un soldat a la magnífica pel·lícula-documental Human. Una nit, ell i la seva unitat, eren a prop del poble de Nablús; explica que van disparar contra les parets d’una casa fins que va sortir una dona amb una nena alçada i una altra agafada de la mà. La petita, espantada, es va desfer de la mà de la seva mare i va córrer cap a ell. El soldat reaccionà sense pensar disparant-li un tret al cap, la nena es va quedar quieta com una estàtua. Llavors, la petita va caure estesa i el temps es va aturar. Només els déus i els folls poden tolerar i encaixar una cosa així.

 

Les morts injustes

 

Imagineu que som al segle XII, a l’esplendorós al-Àndalus, passejant pel campus de la Universitat cordovesa amb l’il·lustre filòsof i jutge suprem Averrois. Havent parlat una mica sobre el problema del mal a la manera dels aristotèlics peripatètics, el filòsof s’atura, s’apropa a una de les columnes de la Universitat i s’hi repenja, ben embadalit observa un bon nombre de joves envaint les aules de medicina, poesia, música, gramàtica, àlgebra, astronomia i filosofia. Llavors, tot dirigint-se a nosaltres ens pregunta i planteja el següent:

- Sabeu què és el mal? Visualitzeu una ficció en la qual, Déu no ho permeti, les lleis climàtiques aboquen pluja damunt d’aquesta Universitat, debilitant l’estructura i l’enfonsament necessari, en el mateix moment en què tres-cents alumnes hi estudien; podríem jutjar el fet com a manifestació del mal? Creieu que les lleis naturals estan subjectes a la moralitat? Podem construir judicis sobre la bondat i la maldat de la naturalesa? Jo afirmo que les lleis racionals que regeixen les tempestes, i que també regeixen les regles arquitectòniques que haurien cedit són certeses inevitables, però, en aquest cas, no haurien estat les causes exclusives de la tragèdia. També la ignorància o la negligència dels homes que no vetllaren ni revisaren l’estructura de la Universitat, i que, per tant, no van saber preveure les conseqüències, en foren responsables. Més greu seria encara si aquells homes, tot i tenir coneixement del mal estat estructural de la Universitat, i sabent-ne la magnitud de la pertorbació, decidissin no  avisar l’alumnat o desdramatitzar l’abast del perill real. No és això el mal o una de les seves formes?

La realitat és persistent, s’imposa, deia Blumenberg en la seva teoria sobre l’absolutisme de la realitat. Quan els morts són els nostres fills la realitat es fa absoluta, s’imposa molt pel damunt de tots els discursos que la neguen. Quan una persona amb notòria influència pública treu ferro a les massacres bèl·liques actuals, pot convèncer a molts, però no a aquells que hi han perdut éssers estimats i experimenten en primera línia l’horror de la guerra. En ells la realitat se’ls imposa, se’ls fa absoluta, ja res els distanciarà de la veritat. Quan el succés implica la mort injusta, el perdó i l’oblit es converteixen en categories impossibles, o gairebé impossibles d’abastar. Em recorda això aquella frase de Bertolt Brecht, amb la qual estic plenament d’acord, que diu “El que desconeix la veritat és un ignorant; però qui la coneix i la desmenteix, és un criminal” Sí; tots aquells que sabent la veritat d’una realitat terrible, la desmenteixen i la neguen per afinitats polítiques, són  criminals, i com a tals se’ls hauria de jutjar quan toqui.

Quan la fúria de la naturalesa se suma a la negligència o irresponsabilitat política, el resultat és la devastació, no només del territori, també de l’ànima humana. Perquè ser un bon polític no significa només clavar la ideologia més votada a un territori, ni imposar arreu les formes metodològiques somiades, ni convertir la regió en el plaent profit d’altres contrades, ni destinar els recursos a revifar espectacles medievals, a cost de suprimir garanties de protecció ciutadana, comparant-les amb guinguetes de platja. Un governant excel·lent, deia Plató, custòdia la ciutat, la vigila sempre, la protegeix d’imminents perills, prioritza el bé comú per damunt del bé particular dels timòcrates i oligàrquics. En casos d’emergència, un bon polític no impedeix les ajudes de les altres comunitats, i exigeix prestesa enfront dels crits de socors dels ciutadans en perill.    

Però quan la negligència i la irresponsabilitat política ha mostrat de manera irreparable el seu rostre, entren en acció les veus dels miserables, els discursos fal·laços, tergiversadors, inventats i patèticament dolorosos. Subratllen les heroïcitats tardanes, les gestes ja més banals que audaces, tots cerquen la vènia, la imatge paternal, la fotografia.

Tot seguit, compareixerà l’escenari més deplorable de la febre política, de seguida concorreran els suborns, les traïcions, les amenaces, les mentides i les víctimes expiatòries, i s’esbatussaran per tal d’assumir el paper de Ponç Pilat; però, tant se val, nosaltres ja hem vist el llautó dels mesquins, i cal que els polítics no ho oblidin mai que les víctimes han contemplat de manera clara la realitat, i és que el neguit imperdonable d’aquesta ferida és la memòria de les morts injustes.

A València la veritat l’han protagonitzat elles i ells, les valencianes i els valencians, que han suportat el drama sense el suport de les autoritats, que han sostingut la vida amb tota la vivesa i la força amb què l’adversitat se’ls ha presentat. Que l’únic exèrcit lloable han estat les fileres de joves voluntaris caminant cap a Aldaia, Catarroja, Alfafar, Albal, Alaquàs, Algemesí, Pedralba, Xiva, Requena, Benetússer, Massanassa, Paiporta, Picanya, Sedaví o Utiel. Que els veïns han mostrat més coratge que els governants, que els nouvinguts han demostrat més talla moral que els líders de tall racista, i  que la frase "Cuando los valencianos confían en nosotros, cumplimos" és ja el majúscul postulat de la mala fe i la vergonya. 

Els homes i les dones, deia Maquiavel en El Príncep, demanen la retribució dels danys rebuts, desitgen poder perdonar les faltes dels seus prínceps; cal que el governant, davant del públic esperançat, es mostri virtuós i prometi restabliment, redreçament, rectificació i càstig. El governant, aconsellà Maquiavel, ha de fer servir la moral, no com a principi, sinó com a instrument rehabilitador. El governant ha de ser amoral, ha de ser més útil que compassiu, més eficaç que virtuós, ha d’emprar el mitjà més efectiu, per innoble que sigui, ja que si el fi és recuperar l’estabilitat i la confiança del poble, el mitjà sempre està justificat. I així ho creuen i actuaran bon nombre de polítics nostres, a la manera maquiavèl·lica, sense cap mena de dubte.