EXAMENS SELECTIVITAT



SELECTIVITAT


L'any que vam viure perillosament









1.  Com en anys anteriors, hi haurà una selecció de textos per a plantejar les tasques que caldrà fer en l’exercici-1 de l’examen. Tal com es va apuntar en la reunió informativa del curs passat, hi haurà un canvi en els textos seleccionats: s’incorpora una filòsofa del segle XX-XXI, Martha Nussbaum, concretament l’obra Creant Capacitats (Creating Capabilities) i, en conseqüència, la selecció deixarà d’incloure els textos del Segon Tractat de John Locke. A continuació, es detallen les parts específiques del llibre de Martha Nussbaum seleccionades (no hi ha canvis respecte als altres autors).



La selecció de textos per a la PAU 2025 és la

següent:



  Plató: La República: Llibre II: 368c-376c, Llibre IV: 427c-445e, Llibre VII: 514a-520a, 532b-535a.





  Descartes: Meditacions Metafísiques, Parts I, II, V i VI.








  Hume: Resum (‘Abstract’) del Tractat de la naturalesa humana.






  Kant: seleccions de Fonamentació de la Metafísica dels costums. Concretament:

Primera secció: “Transició del coneixement racional comú de la moralitat al coneixement filosòfic”. Paràgrafs 1-3, 8-13.

Segona secció: “Transició de la Filosofia moral popular a la Metafísica dels costums”. Paràgrafs 12-41, 46-54.




Descrivim la mateixa selecció fent referència a la paginació estàndard segons l'edició de les obres de Kant de l'Acadèmia Alemanya de Ciències (Kants gesammelte Schriften):


Primera secció:


Des de 4:393 fins al darrer paràgraf sencer de 4:394 (és a dir, fins incloure el paràgraf que comença per “La bona voluntat no és bona per allò que ella fa o aconsegueix”).

Des de 4:397 (“Per tal d’elucidar el concepte d’una voluntat que és estimable per ella mateixa i bona a banda de cap finalitat ulterior”) fins al darrer paràgraf sencer de 4:399 (és a dir, fins incloure el paràgraf que comença per: “En aquest sentit cal entendre també sens dubte els passatges de l’escriptura en què...”).


Segona secció:


Des del darrer paràgraf que comença a 4:412 (“Tot en la naturalesa actua segons lleis”) fins incloure el primer paràgraf de 4:425 (“Per consegüent, hem aconseguit de provar si més no que, si el deure és un concepte que ha de tenir una significació...”).

Des del darrer paràgraf que comença a 4:427 (“La voluntat és concebuda com una facultat de determinar-se a si mateix per actuar”) fins a incloure el darrer paràgraf sencer de 4:430 (el paràgraf que comença amb “En quart lloc, tocant al deure meritori envers els altres”).




  Mill: seccions II i IV de L'utilitarisme.









  Nietzsche: Selecció de textos de les obres:

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral: Secció 1

Aurora: secció 132

La gaia ciència: seccions 125, 341

Així parlà Zaratustra: Primera part. Pròleg de Zaratustra: apartats 3, 4. Segona part: secció XXIV ‘En les illes Afortunades’.

Més enllà del i del mal: Seccions 21, 56, 260

Genealogia de la moral: Part I: secció 10 i el començament de la secció 11 (fins incloure la frase que comença amb “La resposta estricta és aquesta:...”. Part II: secció 24. Part III: seccions 11 (a partir del tercer paràgraf, que comença amb “La idea per la qual es lluita en aquest punt és la valoració de la nostra vida...”), 12 i 13.





  Nussbaum: Selecció de Creant capacitats (Creating Capabilities). Concretament:

Prefaci: els tres primers paràgrafs.


Capítol 1: Paràgrafs 27-34.


[És a dir, des del paràgraf que comença per “Dissortadament, els enfocaments teòrics en teoria del desenvolupament dominants, que s’usen per tot el món, no són aliats de la Vasanti”, fins al final del capítol].

(Nota: tot i que, d’aquest capítol, estiguin seleccionats només aquests paràgrafs com a possibles textos que es puguin usar en l’examen, per a comprendre’ls bé caldrà conèixer les característiques bàsiques del cas que es descriu en la primera part del capítol).


Capítol 2: Paràgrafs 4, i 7-25.


[És a dir, el paràgraf que comença amb “L’Enfocament de les Capacitats es pot definir provisionalment com...”; i des del paràgraf que comença amb “Què són les capacitats?” fins al paràgraf que comença amb “L’Enfocament de les Capacitats no és una teoria sobre què és la naturalesa humana”].


Capítol 3: 

Segona secció. L’Enfocament Utilitarista: Tota la secció, llevat del 5è, i paràgrafs Tercera secció. Enfocaments basats en els recursos (secció sencera)

Quarta secció. Les capacitats i la qüestió del mesurament (secció sencera)

Cinquena secció. Els enfocaments basats en els Drets Humans: sols el 1è, 2n i paràgraf.


Capítol 4:


Quarta secció. Posicions basades en el contracte social: sols el 3è, 4t, i paràgrafs. Sisena secció. Conseqüencialisme i deontologia: sols el 1è, 3è, 4t i 5è paràgrafs.


Capítol 8:

Quarta secció: L’educació (secció sencera).



 

Estructura de l'examen

 

La prova parteix del text d’un filòsof i es demana que es respongui una sèrie de preguntes, algunes de les quals estan directament relacionades amb aquest text. Es vol avaluar la maduresa intel·lectual, la capacitat d’anàlisi i la capacitat de raonament crític, així com la comprensió de les principals teories i conceptes filosòfics estudiats en la matèria Història de la Filosofia.

Hauràs de respondre 5 preguntes repartides en tres exercicis: l’exercici-1 (que constarà d’un text i 3 preguntes relacionades directament amb aquest text), l’exercici-2 (que tindrà una sola pregunta) i l’exercici-3 (també amb una sola pregunta).

Cadascun dels tres exercicis tindrà dues opcions: l’opció A i l’opció B (que seran formalment iguals). Per a cadascun dels exercicis podràs triar fer l’opció A o l’opció B. És possible triar, per tant, fer, per exemple, l’opció A en un dels exercicis, i l’opció B en un altre. 

Aquesta estructura amb 3 exercicis s’introdueix per primer cop en la PAU del curs 2019-20. 

http://universitats.gencat.cat/ca/pau/model_examens/

 


L’exercici-1 inclourà un text (el text de l’opció A i el de l’opció B seran d’autors diferents). Totes les preguntes de l’opció A, en cadascun dels tres exercicis, estaran relacionades amb el pensament de l’autor del text de l’exercici-1 en l’opció A (tot i que les preguntes de l’exercici-2 i l’exercici-3 no tenen perquè està relacionades amb la temàtica específica del text de l’exercici-1). Anàlogament, totes les preguntes de l’opció B dels tres exercicis es vincularan amb el pensament de l’autor del text de l’opció B de l’exercici-1.

Cadascun dels textos serà d’un dels autors i materials seleccionats (que s’indiquen més avall).

En les cinc preguntes de la prova, agrupades en tres exercicis, es demana el següent:

Exercici-1  (que inclou un text)

Pregunta (I): Explicar breument les idees principals del text i com hi estan relacionades (2 punts).

Pregunta (II): Explicar breument el significat de dues paraules o expressions del text (1 punt).

Pregunta (III): Explicar les raons de l’autor a favor d’una determinada afirmació que fa en el text. Per explicar aquestes raons, s’haurà de fer referència als aspectes pertinents de pensament de l’autor, encara que no siguin explícitament expressats en el text. (3 punts)

 

Exercici-2

Comparar un concepte o idea important en el pensament de l’autor amb un altre concepte o idea del propi autor o d’algun altre/a autor/a o corrent de pensament.  (El concepte o idea de l’autor que cal comparar serà un concepte o idea que apareix en les lectures proposades però no té necessàriament per què aparèixer en el text de l’examen) (2 punts).

 

Exercici-3

Fer una avaluació raonada i personal d’una afirmació filosòfica. Aquesta afirmació estarà relacionada amb les temàtiques discutides per l’autor del text (l’afirmació que es proposi avaluar no té per què estar relacionada, però, amb la tesi o tesis que l’autor discuteix en el text de de l’exercici-1; sí estarà relacionada, però, d’alguna manera, amb les temàtiques que l’autor tracta en les lectures proposades) (2 punts).

 

 

Criteris generals d'avaluació

 

 

Exercici-1

 

Pregunta (I)Explicar breument el contingut del text (2 punts).


Per respondre aquesta pregunta has de llegir uns quants cops, amb deteniment, el que diu el text i has de mirar d’entendre bé què és el que diu. La teva resposta ha de consistir en fer un breu resum d’allò més important que diu el text. En el teu resum has de mostrar que saps identificar quines són les idees principals del text, i quina és l’estructura argumentativa bàsica del text. L’objectiu de la pregunta és detectar si has comprès bé el text. És important que no et limitis a enunciar idees sinó que mostris comprensió de l’estructura argumentativa del text. 

Per altra banda, en aquesta pregunta no es demana que l’alumne mostri que coneix els detalls de la filosofia de l’autor. S’ha de resumir allò que diu el text. No s’ha de desenvolupar res (sobre la filosofia de l’autor o sobre qualsevol altra qüestió) que no sigui part del que diu el text.

 

Pregunta (II): Explicar el significat, en el text, de termes o expressions. (Definicions) (1 punt)


Es tracta que mostris que has entès quin és el significat que el terme o expressió té per a l’autor en el text. Aquest significat pot coincidir amb el significat habitual que generalment té aquest terme, o pot ser que tingui un significat particular o tècnic que has de saber identificar.

 

 

Pregunta (III)Explicar les raons de l’autor a favor d’una tesi. (3 punts)


Aquesta pregunta busca avaluar si has entès bé cert aspecte important del pensament de l’autor. Per avaluar això, aquest pregunta et demana que expliquis com certa afirmació (que l’autor fa en el text) es justifica dins del marc de les propostes filosòfiques de l’autor. Encara que l’enunciat indiqui que cal referir-se al pensament de l’autor, cal tenir present que el que es demana no és una exposició general del seu pensament. Al corregir aquesta pregunta, només es tindran en compte les idees que siguin pertinents per a explicar l’afirmació sobre la qual es demana.

Aquesta pregunta no busca avaluar si l’alumne és capaç de repetir una descripció general sobre certs aspectes del pensament de l’autor (que l’alumne pot simplement haver après de memòria), sinó que busca avaluar si l’alumne ha entès aquests aspectes del pensament de l’autor. Un bon examen serà aquell que trobi el paper que l’afirmació particular juga en el conjunt del pensament del filòsof. Una exposició general i correcta del pensament de l’autor pot no respondre el que es demana si no explica com el pensament general de l’autor justifica l’afirmació particular que és objecte de la pregunta.

És absolutament essencial i imprescindible, doncs, que en la resposta a aquesta pregunta facis referència a l’afirmació de l’autor que és objecte de la pregunta: la resposta a aquesta pregunta ha d’explicar com aquesta afirmació particular encaixa i es justifica dins del pensament general de l’autor. 

 

Exercici-2

 

Comparar un concepte o idea de l’autor amb un altre (2 punts):

 

El concepte o idea de l’autor a comparar apareix en les lectures proposades però no té necessàriament que aparèixer en el text de l’examen. En qualsevol cas, es tracta d’un concepte o idea que es relaciona directament amb allò que l’autor tracta en algun dels textos seleccionats.

 

Per avaluar aquesta pregunta es té en compte:

1.      La identificació adequada i precisa dels dos termes (dues concepcions d’un problema o dos conceptes diferents) en la comparació demanada.

 

2.      El contrast pertinent dels dos termes de la comparació.

 

 

En qualsevol cas, pots triar fer una caracterització de les dues concepcions o idees de manera prèvia i independentment a la comparació, o bé fer-ne la caracterització implícita en termes de les seves diferències. També pots escollir fer una caracterització prèvia d’una de les dues concepcions i descriure l’altra per contrast. En tot cas, l’estratègia que triïs no pot afectar l’avaluació del corrector/a. Ara bé, és imprescindible que facis una comparació. 

 

Exercici-3 

 

Consideració raonada a favor o en contra d’una tesi. Opinió (2 punts):

 

Es tracta d’avaluar una afirmació que està relacionada amb les temàtiques que va tractar l’autor del text de l’exercici-1 (però pot no estar relacionada amb la temàtica específica del text de l’examen). Has d’intentar justificar la teva postura a favor o en contra de la afirmació tot fent-ne una valoració personal (la teva postura pot consistir també, és clar, en explicar, de forma raonada, perquè de fet no estàs ni a favor ni en contra de la afirmació).

No es demana, doncs, que expliquis què és el que tu creus que pensaria l’autor del text sobre aquesta afirmació, sinó que expliquis què és el que tu creus i perquè. Es tracta que facis l’esforç d’argumentar d’una forma personal, clara i coherent a favor o en contra de la tesi proposada.

És important que no et limitis simplement a fer afirmacions, sinó que facis l’esforç de proporcionar arguments o consideracions a favor de la postura que vols defensar: és a dir cal que facis l’esforç de justificar perquè estàs a favor o perquè està en contra de la tesi.

D’altra banda, a l’hora de corregir, el corrector/a no tindrà per res en compte si ell/a està d’acord o no amb la tesi que tu has decidit defensar, ni tampoc, si fos el cas, el fet que tu potser ignoris propostes o arguments històricament importants.



L’examen PAU:



L’exercici 1 consta d’un text i tres preguntes. 


Exercici 1 Pregunta I

Explicar breument el contingut del text. [2 punts]


L’objectiu de la pregunta és detectar el grau de comprensió del text. La resposta no cal que demostri que l’alumne/a coneix els detalls de la filosofia de l’autor (excepte si la manca d’aquest coneixement li impedeix d’entendre el text).

Les restriccions sobre espai (60-100 paraules en l’opció A, 100-150 paraules en l’opció B) són només orientatives per determinar indirectament el tipus de resum que s’espera: ni un breu títol, ni una llarga paràfrasi. Per tant, si el contingut del resum és equivalent al que es podria fer en el nombre de paraules indicades, no ha de comptar contra l’alumne/a el fet que no respecti aquests límits.

A continuació s'esmenten les idees principals que se suposen en una resposta correcta. Cal tenir en compte, però, que les formes en què s'enuncien i comparen en un petit resum poden ser molt diverses. El seu enunciat pot ser explícit o estar implícit en la redacció de l'alumne/a. I, per descomptat, no es pot esperar de cap manera un desenvolupament detallat de cada idea. És important, però, que l'alumne/a no es limiti a enunciar idees sinó que mostri comprensió de l'estructura argumentativa o discursiva del text: 


La precisió, la claredat i la correcció gramatical


En una prova de filosofia, la precisió, la claredat i la correcció gramatical són òbviament fonamentals. Els correctors hauran d’evitar, però, fer-ne una avaluació autònoma: aquests trets no poden ser avaluats independentment del contingut. Si la resposta no s’adequa en absolut al que es demana, aleshores la claredat, la precisió i la correcció gramatical no hi afegeixen cap valor. Això no vol dir que no hagin d'afectar la qualificació.


Respecte al grau de precisió: aquest és part intrínseca del contingut que es vol expressar.


Respecte a la claredat i la correcció gramatical, el criteri que s’haurà d’utilitzar és que, en la mesura que siguin deficients, afecten negativament el contingut que de fet s’expressa, i, per això mateix i en aquesta mesura, han d’afectar la qualificació. 



 

 Recordeu

 

Com respondre la pregunta 1

 

Primer cal anunciar el tema:

Si el text és de Pitàgores, Heràclit, Parmènides o Zenó, és de metafísica.

Si el text és de Protàgores, la branca de la filosofia o el tema és de política i epistemologia.

Si el text és de Sòcrates, és d’epistemologia o ètica.

 

Si el text és de Plató:

- Si parla de la veritat, el coneixement, el mite de la caverna, els segments del coneixement o la reminiscència, el tema és l’epistemologia.

- Si el text parla de les parts de l’ànima i les virtuts pròpies en l’ésser humà concret, el tema és l’antropologia i l’ètica.

- Si el text parla de les virtuts o parts de l’ànima aplicades a alguna de les classes socials (treballadors, governants o guardians), el tema és la política.

- Si el text parla de l’organització social, la justícia a la ciutat o el sistema polític ideal, el tema és la política.

 

Si el text és de Descartes:

- Si parla de les regles, del dubte, de la primera evidència (cogito, ergo sum) jo soc, jo existeixo, el tema és l’epistemologia.

- Si parla de la substància jo, la substància déu o substància mon, el tema és l’epistemologia i la metafísica.

- Si parla de l’ésser humà com a compost de cos i ànima, i la glàndula pineal, el tema és l’antropologia.

 

Si el text és de Locke:

- El tema és la política.

 

Si el text és de Hume:

- El tema és l’epistemologia.

 

Si el text és de Kant:

- El tema és l’ètica.

 

Si el text és de Mill:

- El tema és l’ètica.

 

Si el text és de Nietzsche:

- Si parla de la transmutació dels valors, la mort de déu, el superhome o l’etern retorn, el tema és la moral.

- Si parla dels conceptes generals, la realitat, la veritat o el coneixement, el tema és l’epistemologia.

 

 

Com respondre la pregunta 4 (comparacions)

 

Plató el podeu comparar amb tots els altres. És el gran comodí.  

 

Descartes i Hume

 

Descartes

 

Pare del racionalisme

 

 

 

La font fonamental de coneixement és la raó

 

Les idees que tenen el seu origen en l’experiència no ens proporcionen coneixement fiable i rigorós.

 

Naixem amb unes idees innates dipositades en el meu esperit per déu.

 

 

 

Les úniques idees fiables són les innates.

 

 

 

Existeixen realitats metafísiques deduïdes per la raó.

 

 

 

 

 

 

 

Existeixen tres substàncies reals: substància jo, substància déu i substància món.

 

 

 

 

Déu existeix i és garant del meu coneixement.

 

 

 

 

Hume

 

Màxim esplendor de l’empirisme

 

 

La font fonamental de coneixement són els sentits

 


Totes les nostres idees són records desdibuixats de les impressions.

 

 

Quan naixem el nostre enteniment és com un full en blanc (una tàbula rasa, Locke)

No existeixen les idees innates.

 

 

Totes les idees tenen el seu origen en l’experiència. 

 

 

 

Només puc considerar veritat aquelles idees que tenen la seva corresponent impressió (criteri de veritat). La metafísica va més enllà d’allò físic, per tant ha de ser una construcció de la imaginació.

 

 

Només puc obtenir impressions discontinues de mi i del món, mai puc obtenir una impressió única d’un suposat jo total, ni una impressió contínua i estable del món. 

 

Totes les meves impressions són finites. Jo no puc copsar amb una impressió infinita (qualitat pròpia de déu)

 

 

 

Plató i Nietzsche (des de la vessant epistemològica)

 

Plató

 

Dualisme ontològic: existeixen dos mons. El món de les Idees i el món de les coses.

 

El món de les idees és ontològicament superior.

 

El món de les coses són aparences; un món fictici.   

 

 

 La idea és més real que la cosa i té més entitat moral.

 

 

 

 

Quan veig la cosa concreta recordo la vertadera realitat, el seu model (la idea) Teoria de la reminiscència.

 

 

 

 Les idees són les vertaderes realitats de les coses, els models perfectes de totes les coses materials i imperfectes.

 

 

 

 

 

 

 

L’art, la imatge o Eikasia és la fase més allunyada del vertader coneixement. L’art imita les coses, és una còpia de la còpia de la Idea.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nietzsche

 

Només existeix un món, el nostre món, aquest que vivim i sentim.

 

L’altre món (món de les idees) és un invent de la raó.

 

El nostra món és únic i plenament real. Les idees són ficcions de la raó.

 

 

El concepte o la idea s’allunyen de la veritat concreta. Li donem més valor moral al concepte general que a la cosa real i concreta.

 

 

Quan veig la cosa concreta (un ocell volant, per exemple), la ment crea imatges, i en un exercici d’abstracció, la raó tria les altres imatges que tenen en comú amb l’ocell concret formant el concepte, l'espècie o la idea expressada en un so verbal: l'ocell.

 

Construïm els conceptes intentant unificar en un sol mot la multiplicitat de la coses reals. I això ens ajuda a comunicar-nos i socialitzar, però alhora ens allunyem de la genuïna realitat de les coses, dipositant més valor ontològic i moral al fet general que a la cosa individual. 

 

 

Només a través del llenguatge metafòric propi de l’art ens podem apropar a la veritat. El fet artístic ens allunya del dogmatisme, ens permet acceptar la pluralitat dels punts de vista i interpretacions sobre les coses. Les metàfores poètiques no empresonen la realitat, no la fixen, i això és el més honest i correcte, ja que la realitat i la veritat és tot plegat pur esdevenir.

 


 

 

 

 

Mill i Kant

 

Kant

 

 

Existeix una ètica formal, prèvia a qualsevol moral tradicional o material.

 

 

 

 

L’ètica vertadera és autònoma; sorgeix d’un mateix (deure moral)

 

 

 

 Elabora una ètica deontològica (basada en el deure moral)

 

 

És una ètica que afirma l’acte moral com un fi en si mateix. (el deure o la bona voluntat actua sense interessos posteriors; actua per lleialtat al deure)

 

La formulació de l’ètica formal és l’imperatiu categòric: “Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui llei universal”. I també: “Tracta les altres persones no com un mitjà sinó com un fi en si mateix”.

 



La llibertat és un postulat de la raó. La capacitat per decidir les pròpies accions morals ens fan creure amb la idea de llibertat humana. No podem demostrar la llibertat d’una manera científica, però actuem en la creença que aquesta existeix.

 

 

 

 

Mill

 

 

L’utilitarisme afirma una ètica material, normativa, que ens guia cap a l’obtenció de la felicitat, que és el bé suprem i el fi últim de tot ésser humà. 

 

 

L’utilitarisme és una ètica heterònoma, ja que ens aconsella que cal fer aconseguir la felicitat

 

 

 

Elabora una ètica hedonista, ja que identifica el plaer amb la felicitat; i és eudemonista ja que considera que la felicitat com el fi de tota acció humana.

 

L’ètica utilitarista és hipotètica, ja que proposa accions com a mitjans per aconseguir hipotètics resultats.

 

 

La regla moral bàsica de l’Utilitarisme és el principi d’utilitat o màxima felicitat: s’ha de realitzar preferentment aquelles accions que afavoreixin la més gran felicitat per al màxim nombre de persones.

 

 

La llibertat és l’exercici de desplegament i autorealització personal. Una societat justa i lliure és aquella que garanteix el desplegament de les potencialitats ciutadanes, la llibertat individual i, amb això, el progrés social i la felicitat personal i col·lectiva.

 

 

 

 

 

 

 

Plató Antropologia

 

 

Ambdós defensen el dualisme antropològic: l’ésser humà és un compost de cos i ànima.

 

Mite del carro alat. El cos és la presó de l’ànima.

 

L’ésser humà és fonamentalment ànima. Aquesta pertany al món de les Idees. És eterna.

 

L’ànima humana és tripartida: part racional, part irascible i part concupiscible. Virtuts: saviesa, fortalesa, temprança i justícia.

 

El món de les Idees i el món de les coses és relacionen per imitació i participació.

 

 

 

Epistemologia

 

L’ànima és subjecte de coneixement, i les coses són objecte de coneixement. 


 

L’ànima pertany al món intel·ligible o món de les Idees, i té impreses les idees com empremtes adormides.

 

 

L’ànima recorda la Idea en la cosa sensible. Reminiscència.

 

El coneixement no és possible sense el món de les Idees.

Descartes Antropologia

 

 

Ambdós defensen el dualisme antropològic: l’ésser humà és un compost de cos i ànima.

 

El cos és res extensa, matèria subordinada a les lleis mecàniques.

 

L’ànima és el jo pensant, la res cogitans, pensament pur, lliure i etern.

 

 

El jo pensant està configurat d’idees: adventícies, factícies i innates, aquestes últimes dipositades per la substància déu o res infinita.

 

l’ànima o jo pensant i el cos o res extensa es comuniquen per la glàndula pineal.

 

 

 

Epistemologia

 

L’ànima o jo pensant és subjecte de coneixement, i el món o res extensa és l’objecte del coneixement.

 

El jo pensant està configurat d’idees. Les idees innates proporcionen el coneixement científic del món.

 

 

El jo pensant coneix les qualitats primàries dels cossos

 

El coneixement no és possible sense les idees innates, inscrites en el jo pensant per déu.

 

 

 

 

 

 

 

Plató (VaC)

 

Kant (XVIII)

 

Plató construeix un debat sobre la Justícia, base aquesta del comportament moral.

L’interessa fonamentar la Idea de Justícia.

 

 

 

 

Kant elabora una ètica formal, l’interessa trobar el marc formal de tota ètica.

 

Amb el mite del carro alat, Plató ens mostra la seva teoria tripartida de l’ànima. Hi ha tres parts de l’ànima (part concupiscible, part irascible i part racional) que han de ser educades en les virtuts.

 

 

 

 

La moral no pot venir d’ideologies polítiques, filosòfiques o religioses. La moral no pot imposar-se des de fora, no pot ser heterònoma.

 

A través de la paideia (educació) conferim a la nostra ànima funcions excel·lents: la part racional anhela saviesa. La part irascible necessita fortalesa, i la part concupiscible necessita temprança.

 

 

 

 

 

 

 

La moral ha de ser autònoma. L’ésser humà ha de ser el legislador dels seus actes.

L’única cosa purament moral és la bona voluntat. Només el deure moral és universal.

 

Si cada part de l’ànima és excel·lent en les seves virtuts obtindrem la quarta virtut: la Justícia

 

 

 

 

L’ètica formal o universal queda formulada amb l’imperatiu categòric. En formula dos:

 

< Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que esdevingui llei universal > i < Tracta tot ésser humà, no com un mitjà, sinó com un fi en si mateix >

 

 

En la constitució de la República, els ciutadans tenen una funció determinada segons les seves aptituds personals (treballadors, guardians o governants)

Mite dels metalls. Els ciutadans són instruments del tot, mitjans per un Estat just.

 

 

 

L’ésser humà és un fi en si mateix, no un mitjà. No som instruments, sinó éssers amb consciència que busquem els nostres propis fins.

L’ésser humà exerceix la llibertat quan obeeix el deure moral dictada per la raó pràctica. 

 

Plató afirma l’existència de la Idea de Bé, Bellesa o Justícia, com a models preexistents i transcendentals que ens guien en el coneixement i la moralitat.

 

 

Les idees transcendentals com ànima o déu són postulats de la raó. No els podem demostrar científicament, però són útils en la moralitat humana, donen sentit a la raó pràctica.

 

 

 

Protàgores (Sofistes)

 

Sòcrates

 

Relativisme i escepticisme

 

Cobraven per ensenyar

 

 

Cercaven les veritats a través de l’oratòria i l’art de parlar bé.

 

 

  

Perseguien la persuasió i buscaven el consens de les majories.

 

La democràcia és el sistema adequat per conquerir la veritat que més convingui en cada moment.

 

Afirmen que la veritat està sotmesa a l’esdevenir del temps.

 

 

“L’home és la mesura de totes les coses”

 

 

 

 

 

Optimisme epistemològic

 

Dialogava amb qualsevol atenès. No cobrava per ensenyar

 

Cercava la veritat a través del diàleg, sempre orientat a la veritat universal. Exercia l’art d’alliberar les idees de la nostra ànima.

 

 

Perseguia la veritat a través de la Ironia i la Maièutica (mètode socràtic)

 

Amb els sofistes la democràcia es perverteix.

 

 

La veritat és fixa i universal, i roman en la meva ànima.

 

 

“Només sé que no sé res”

 

 

 

Heràclit

Parmènides

 

 

La realitat es troba en estat de fluïdesa constant. La realitat és canvi.

 

 

La Phiysis és un procés de canvi que no s’atura mai.

 

La realitat és com un riu en constant moviment. “Mai et podràs submergir dos cops en el mateix riu”

 


Hi ha una intel·ligència que governa el Món i la Natura: Logos. El logos és l’esdevenir ordenat de tot.

 

L’expressió física del Logos és el foc, que és transformació i moviment de tot. 

 

 

 

 

 

 

La veritat és fixa. Afirma la permanència de la veritat

 

 

La vertadera veritat no és física, és metafísica.

 

La veritat no pot ser que sigui i no sigui. “El Ser és i el no-ser no és”

 

 

Només el Ser és, la racionalitat és. Les veritats racionals són universals, immòbils i eternes. 

 

La realitat sensible és falsa, una il·lusió. La racionalitat permet veritats indiscutibles. El moviment no és possible (Paradoxa de Zenó).

 

Plató (Antropologia, psicologia)

 

Plató (política)

 

 

 

El mite del carro alat

 

Ànima Tripartida

 

Auriga: part racional

Cavall blanc: part irascible

Cavall negre: part concupiscible

 

 

 

   Part de l’ànima i Virtuts

 

Racional: saviesa

Irascible: fortalesa

Concupiscible: temprança

 

                 

 Justícia (ànima justa)

 

La virtut de la justícia es crea en l’ànima com efecte d’haver aconseguit l’excel·lència moral de les tres parts que configuren l’ànima humana.

 

 

El mite dels metalls

 

Part de l’ànima que domina

 

Or: domina la part racional

Plata o argent: domina la part irascible

Bronze i ferro: domina la part concupiscible.

 

 

Classes socials i Virtuts

 

Governants: saviesa, prudència

Guardians: fortalesa, coratge (símil del gos)

Treballadors: temprança, moderació

 

                Justícia (Estat just)

 

   Aristocràcia (únic sistema polític sa)

 

Malalties de l’Estat:

 

Timocràcia, Oligarquia, Democràcia i Tirania. (gradualment a pitjor).

 

 

 

Nussbaum

 

L’enfocament de les capacitats són fonamentals per tal d’aconseguir polítiques que siguin garants d’una vida mínimament justa.

 

 

Cal garantir un nivell mínim de llindar en les 10 capacitats centrals per a  tots els ciutadans.

 

 

Els ciutadans han de gaudir de llibertat i oportunitats per poder abastar una vida digna.

 

 

 

La justícia està lligada a la vida sensible (el plaer i el dolor). Capacitat de conació i agenda.

 

 

El resultat de tals polítiques es mesuren segons les conseqüències: augment de les llibertats i les oportunitats, i evitació del dolor i la frustració.

 

 

La justícia ha de ser equitativa.

 

 

 

L’ésser humà és autònom i ha de poder determinar la seva vida. L’educació és fonamental i igual per a tothom.

 

 

La llibertat d’elecció, la pluralitat de pensaments i la participació política del ciutadà és bàsica.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Plató

 

El pensament de Plató gira al voltant de la Idea de Justícia. El seu Estat ideal es basa en el concepte de justícia aplicat a l’individu i a la societat.

 

 

L’ordre de la ciutat esdevé en funció de les tres classes socials.

 

 

 

Cada classe social fa el que li pertoca segons la seva naturalesa (part de l’ànima dominant)

 

 

 

L’educació de les virtuts és fonamental per aconseguir una ànima justa.

 

 

 

Si les persones són excel·lents en les seves virtuts, i fan la seva labor sense interferir en els assumptes aliens, aconseguirem un Estat JUST.

 

 

L’Estat just ve jerarquitzat segons la qualitat de l’ànima.  

 

 

L’educació de les virtuts és fonamental per a tothom, tanmateix l’exigència educativa varia segons el càrrec social.

 

 

El poder ha de ser gestionat íntegrament pels governants, ja que són els únics que han contemplat el bé en la seva plenitud i sentit.

EXAMEN PAU 2020

 

Exercici 1 [6 punts en total]

Trieu una de les dues opcions següents, A o B, i responeu a les tres preguntes de l’opció que heu triat (que es formulen després del text).

OPCIÓ A

48. […] Jo pregunto: quin valor tindrien per a un home deu mil o cent mil acres de terreny exceŀlent, conreat com cal i ben proveït de bestiar, al bell mig d’alguna zona de l’interior d’Amèrica, sense cap esperança de comerciar amb cap altra part del món i poder obtenir diners de la venda dels productes? No valdria la pena de posar tanques a aquest terreny, i veuríem com aquest home retornaria a la natura comuna totes aquelles parts del terreny que produirien més béns que els que ell i la seva família podrien consumir. […]

50. L’or i la plata, en ser coses molt poc útils per a la vida d’un home en comparació amb els aliments, la roba o els mitjans de transport, adquireixen el seu valor, únicament, per mitjà del consentiment dels homes […]. És obvi, doncs, que els homes van acceptar que hi hagi propietats desproporcionades i desiguals a la Terra, des el moment que, mitjançant un acord tàcit i voluntari, van trobar la manera que un home pogués legítimament posseir més terra que la suficient per a abastar-se a si mateix i rebre, a canvi del romanent, or i plata que podria emmagatzemar sense perjudicar ningú, ja que aquests metalls no es deterioren ni es corrompen en mans del propietari. Aquest repartiment de les coses en propietats privades desiguals, els homes l’han fet practicable fora dels límits de la societat, i sense cap contracte, només a costa d’atribuir un valor a l’or i la plata i d’avenir-se tàcitament a l’ús del diner.

John Locke. Segon tractat sobre el govern civil, capítol v

 

Pregunta I.

Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

 

Pregunta II.

Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text el mot i l’expressió següents. [1 punt]

a) «diners»:

b) «acord tàcit»:

 

Pregunta III. Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Locke, de la frase següent del text: «mitjançant un acord tàcit i voluntari, van trobar la manera que un home pogués legítimament posseir més terra que la suficient per a abastar-se a si mateix». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

 

 

OPCIÓ B

 

 —Compara la nostra naturalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Imagina uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. A dintre hi viuen aquells homes, encadenats des d’infants de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells […]. »[…] aquests homes no han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que tenen al davant. »[…] Si un d’ells fos deslligat i de cop i volta me’l fessin redreçar i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum que ve de fora, quan fes tot això es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres… »[…] primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels homes i de les altres coses, i, finalment, les coses en si […] i al final podria mirar el sol. »[…] Tota aquesta imatge, estimat Glaucó —vaig dir-li—, cal que l’enllacis amb el que hem dit abans; la regió que ens és revelada per la vista, l’has de comparar amb l’estança de la presó; la llum del foc que hi ha en ella, amb la força del sol; i si ara compares la pujada i la contemplació de les coses de dalt amb l’ascensió de l’ànima cap al món inteŀligible, no t’apartaràs de la meva conjectura. […] »Creus que seria sorprenent —vaig continuar— que quan un home passi de la contemplació de les coses divines a les misèries humanes es mostri maldestre i ridícul si, quan encara està enlluernat i sense haver-se acostumat a les tenebres que l’envolten, es veu obligat a discutir, en un tribunal o a qualsevol altre lloc, sobre imatges de la justícia o sobre les ombres de les imatges de la justícia i s’ha d’enfrontar a la manera en què interpreten aquestes coses aquells que mai no han vist la justícia en si? —No, no em sorprendria gens —va dir.

Plató. La República, llibre vii

Pregunta I.

 Expliqueu breument (entre cent i cent cinquanta paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

 

Pregunta II.

Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents. [1 punt]

a) «món inteŀligible»:

b) «la justícia en si»:

 

 

Pregunta III.

Expliqueu el sentit d’aquesta frase aŀlegòrica del text i quina és la justificació, segons Plató, d’allò que s’hi vol expressar: «Creus que seria sorprenent […] que quan un home passi de la contemplació de les coses divines a les misèries humanes es mostri maldestre i ridícul si, quan encara està enlluernat i sense haver-se acostumat a les tenebres que l’envolten, es veu obligat a discutir, en un tribunal o a qualsevol altre lloc, sobre imatges de la justícia o sobre les ombres de les imatges de la justícia i s’ha d’enfrontar a la manera en què interpreten aquestes coses aquells que mai no han vist la justícia en si?» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

 

Exercici 2

 Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.


OPCIÓ A.

Compareu la concepció de Locke sobre en què consisteix i què involucra la creació d’una societat política (o estat o ciutat) amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]


OPCIÓ B.

Compareu la concepció de Plató sobre la naturalesa humana (o sobre l’ànima) amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

 


Exercici 3

Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.


OPCIÓ A.

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Produir idees i fer creacions artístiques o inteŀlectuals (com ara cançons, llibres, peŀlícules, poemes o videojocs) requereix treball i esforç; voler fer ús d’aquests productes sense compensar econòmicament a qui els ha ideat és robar o estafar, tal com també ho seria apropiar-se dels productes del camp d’un pagès, o agafar un taxi i baixar sense pagar.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]


OPCIÓ B.

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació final del text següent: «La posta de sol d’ahir va ser bella, La Gioconda és un quadre bell, Paraules d’amor és una cançó bella; la posta de sol, La Gioconda i Paraules d’amor tenen una cosa en comú: la bellesa; la bellesa, per tant, existeix; però no és un objecte que es pugui tocar, ni que existeixi en cap lloc concret; deu ser, doncs, que té una existència semblant a la de les idees platòniques. Tenim raons per a creure, per tant, que hi ha entitats com les que Plató postulava que es troben en el món de les idees.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

 

Exercici 1 [6 punts en total] Trieu una de les dues opcions següents, A o B, i responeu a les tres preguntes de l’opció que heu triat (que es formulen després del text).


OPCIÓ A

Enumerarem ara alguns deures, segons la divisió habitual entre deures envers nosaltres mateixos i deures envers els altres, i entre deures perfectes i imperfectes. […]

2. Un altre individu es veu empès per la necessitat a demanar que li prestin diners. Ell sap molt bé que no podrà tornar-los, però també veu que no li prestaran res si no promet fermament de tornar-ho en un temps determinat. Té ganes de fer aquesta promesa, però encara té prou consciència per a preguntar-se: No és prohibit i contrari al deure sortir del pas d’aquesta manera? Suposant, tanmateix, que prengués aquesta determinació, la màxima de la seva acció s’expressaria així: «Quan cregui que necessito diners, els demanaré prestats i prometré tornar-los, encara que sàpiga que no ho faré mai.» Malgrat que tal vegada aquest principi de l’amor a si mateix o del propi profit pugui estar d’acord amb tot el meu benestar futur, ara la pregunta és aquesta: És això lícit? Jo transformo, per tant, l’exigència de l’amor propi en una llei universal i plantejo la qüestió d’aquesta manera: Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal? Veig de seguida que mai no podria valer com una llei universal de la naturalesa i estar d’acord amb ella mateixa […].

Immanuel Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums, ii


Pregunta I.

Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

 

Pregunta II.

Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents. [1 punt]

a) «deures envers nosaltres mateixos»:

b) «estar d’acord amb ella mateixa»:

 

Pregunta III.

 Expliqueu què porta Immanuel Kant a formular la pregunta següent del text i quin sentit i justificació té la resposta que ofereix: «Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal? Veig de seguida que mai no podria valer com una llei universal de la naturalesa i estar d’acord amb ella mateixa.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Kant que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

 

 

 

 

OPCIÓ B

Com a fundadors de la ciutat —vaig dir jo— hem d’obligar els homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet. —Què? —No consentirem que es quedin en aquesta regió superior —vaig dir—, negant-se a baixar de nou a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en les seves penalitats i en els seus honors, tant si són de poca vàlua com de molta. —Però haurem de ser tan durs amb ells? —va preguntar—. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida més agradable? —Tornes, benvolgut amic —vaig dir—, a oblidar que la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tots els beneficis que cadascú pugui aportar a la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.

 Plató. La República, llibre vii

 

Pregunta I.

Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

 

Pregunta II.

Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text l’expressió i el mot següents. [1 punt]

a) «desgraciats captius»:

b) «persuasió»:

 

Pregunta III.

Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de l’afirmació següent del text: «la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar […] que es donin els uns als altres tots els beneficis que cadascú pugui aportar a la comunitat». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

 

 

Exercici 2


Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.


OPCIÓ A.

Compareu la concepció de Kant sobre la moral amb la concepció sobre la moral d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

 

OPCIÓ B.

 Compareu la concepció de Plató sobre què és el que atorga justificació a un govern amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

 

 

Exercici 3

Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.

 

OPCIÓ A.

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És més probable que actuï sempre d’una forma moralment adequada una persona que es deixa portar pels seus sentiments d’amor, compassió i empatia cap als altres, que no pas una persona que té molta autodisciplina i un alt sentit del deure, i actua, no moguda per sentiments de simpatia, sinó per la forta voluntat de fer sempre allò que prescriu el deure moral.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

 

OPCIÓ B.

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «La felicitat de l’Estat és més important que la felicitat de qualsevol dels individus que el formen.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]








EXÀMENS DE PLATÓ 

Opció A

 

“Penso que la ciutat, si està ben fundada, ens serà irreprotxablement perfecta”.

“És evident, doncs, que serà sàvia, coratjosa (forta), temperada i justa.”

(...)  “Però, de sabers, a la ciutat n’hi ha molts i de moltes menes.”

“Caldrà, doncs, anomenar la ciutat sàvia i assenyada pel saber dels constructors?”

“Per aquest saber no, de cap manera.”

“Però potser pel saber fer mobles de fusta, amb el desig que tingui els més ben fets, anomenarem sàvia la ciutat?”

“No, tampoc per això.”

“Doncs per què? Per l’art dels bronzistes o per algun altre com ara aquest?”

“No, per cap d’aquests” –va fer.

(...)  “Doncs què?” –vaig preguntar jo- “A la ciutat que acabem d’habitar, alguns dels seus ciutadans tindran un saber tal que no delibera sobre algun dels aspectes particulars d’ella, ans delibera sobre la seva totalitat, veient la manera de gestionar el millor bé possible amb ella mateixa i amb les altres ciutats.”

(...) Per tant, la ciutat fundada en les funcions naturals serà sàvia gràcies a una reduïda tipologia de gent que tindrà com ofici governar; i aquest llinatge sembla que per naturalesa és el més reduït, al qual li correspon participar de la prudència (saviesa). 

                                                                                                                  Plató. La República

 

1.     1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2punts)

 

  1. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas). (1 punt)

 

a)      Ciutat Justa

b)      Llinatge que per naturalesa li correspon la prudència.

 

3.      3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: « Penso que la ciutat, si està ben fundada, serà sàvia, coratjosa (forta), temperada i justa ». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.).(3 punts)

 

4.      4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper de la veritat i el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre filòsof. (2 punts).

 

5.      5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: “És millor viure en una societat on a cadascú se li assigni una feina que es correspongui amb les seves capacitats naturals i la seva educació, que no pas en una societat on cadascú faci la feina que vulgui o l’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com si no”(2 punts)

1. El text gira al voltant de la concepció política de Plató i, concretament, de la posició que hi juga la virtut de la saviesa en la ciutat ideal. Comença afirmant que tal ciutat gaudeix de les quatre grans virtuts: saviesa, fortalesa (o coratge), temprança i justícia. Tot seguit es centra especialment en la saviesa, i ens diu que tal virtut la posseeixen només uns quants, i només aquests pocs són capaços de deliberar excel·lentment sobre el bé comú (és a dir, magistrats, guardians perfectes o governants). 

 

2.

A) Ciutat  justa: La justícia a la ciutat es dona quan cada classe social exerceix excel·lentment la seva tasca sense barrejar-se en els assumptes aliens.

B) Llinatge que per naturalesa li correspon la prudència: Es refereix als governants, aquells que han contemplat la Idea de Bé i poden governar i gestionar sàviament el bé comú.

 

3. Plató conclou que una ciutat justa serà aquella que esdevingui excel·lent amb les altres tres virtuts: fortalesa, saviesa i temprança. Fa palès el resultat del diàleg que han mantingut Sòcrates i els altres tertulians, i que ha conclòs destacant allò que ha de posseir tota ciutat que pretengui ser justa.

Però, per què considera Plató que una ciutat d’odre just ha de ser excel·lent en temprança, fortalesa i saviesa?

Decebut per la mort del seu mestre Sòcrates, Plató prendrà com a objectiu primer fonamentar un sistema polític capaç de superar les imperfeccions de la democràcia. L’objecte essencial de La República serà, per tant, definir i fonamentar la idea de Justícia. Afirma que la Justícia és cosa d’un home en particular, però també és de tota la ciutat. Per tal d’observar la justícia a l’ànima humana ens endinsarem en la seva antropologia i psicologia, ben il·lustrada amb el mite del carro alat. 

L’antropologia Platònica es caracteritza per un dualisme. L’ésser humà és de naturalesa dual, ja que segons Plató l’ésser humà és un compost d’ànima i cos. Ànima i cos són dues entitats diferents; el cos pertany al món de les coses, per tant és de naturalesa sensible, és matèria mortal i efímera, en constant moviment i imperfecte. D'altra banda l’ànima és de naturalesa intel·ligible, immortal, eterna i perfecta. I és per tant l’ànima l’entitat que possibilita el coneixement de les Idees. Podem afirmar que segons la teoria platònica l’ésser humà és fonamentalment ànima. 

En la seva obra eFedre ens explica el mite del carro alat on compara l’ànima amb un carro dividit en tres parts: un auriga condueix un carro tirat per un cavall blanc i un cavall negre. El carro, de naturalesa divina o immortal, circula per les altures dels cels ideals. Allí recorre el món de les Idees que és el seu món, la seva llar. Contempla les Idees amb goig i plenitud. 

El cavall blanc tendeix a circular pel món ideal mentre que el cavall negre empeny cap al món de les coses; en aquesta lluita constant l’auriga perd el control dels cavalls i el carro cau tot perdent les ales cap al món de les coses. Allà el carro s’agafa a la solidesa d’un cos físic conformant d’aquesta manera l’ésser humà. I allí, presonera en un cos físic, l’ànima sent l’anhel de tornar a la seva llar, al seu món.

Igual que el carro del mite la nostre ànima és tripartida; està composta per tres parts: la part racional, la irascible i la concupiscible. 

El cavall blanc simbolitza les tendències més nobles de l’ésser humà. Aquell desig humà de fer el bé i cercar harmonia entre els homes. Representa les nostres tendències ideals, les més elevades com el sacrifici, l’esperança, el valor o la ira. És la nostra part irascible.

El cavall negre simbolitza les tendències materials o físiques de l’ésser humà, com l’instint animal de menjar, beure o procrear. És la part que ens lliga al cos físic; a l'instint de conservació i a la sexualitat. Respon a la nostra part concupiscible.

L’auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà. Representa el pensament i la racionalitat que dirigeix i controla les altres parts. És la nostra part racional. L'auriga simbolitza la raó que controla i doma els cavalls. 

Aquestes parts necessiten ser desenvolupades o controlades per les virtuts que li són pròpies; així ens endinsem en la seva Ètica. 

A través de l’aprenentatge o l’educació (paideia) conferim a la nostra ànima funcions excel·lents, així la nostra part racional anhela la virtut de la saviesa per a desenvolupar la seva plenitud; igualment la nostra part irascible necessita la virtut de la fortalesa, per tal de conferir a aquesta part fermesa en les conviccions ideals i força per no caure en la corrupció. Els homes i les dones febles es deixen seduir per vicis que prostitueixen els nostres valors més elevats. És per això necessari nodrir l’ànima de fortalesa i coratge per així evitar les temptacions més materials i baixes i saber-nos mantenir íntegres davant el suborn. I per últim la nostra part concupiscible, que tendeix sempre a allò efímer i material, necessita la virtut de la temprança  per, d’aquesta manera, obtenir el control necessari per no pertorbar el positiu i bon quefer humà. Representa el comportament mesurat i l'autocontrol; representa aquella capacitat que ens manté amb el cap fred enfront situacions hostils, adverses o descontrolades. 

I per últim, si cada part de l’ànima és excel·lent en les seves funcions virtuoses l’ànima obté equilibri i harmonia, adquirint així justícia. 

El seu disseny de la societat es relaciona íntimament amb la seva concepció tripartida de l’ànima. En el mite dels metalls ens introdueix la divisió de classes socials basades en tres predisposicions naturals en els homes, és a dir, basades en la part dominant de les seves ànimes. El mite ens diu que tots els éssers humans naixem amb una part de l’ànima més forta, que domina per sobre de les altres. Els éssers humans, diu el mite, naixem amb ànima d’or, d’argent o de bronze o ferro. L’ànima d’or respon a aquella tipologia de persones en les que hi domina la part racional de l’ànima. L’ànima d’argent respon a aquella tipologia de persones en les que hi domina la part irascible, i l’ànima de bronze o ferro respon a aquelles persones en les que hi domina la part concupiscible.

 Anàlogament a la concepció tripartida de l’ànima i les seves predisposicions, Plató estructura la societat en virtut de tres classes socials, treballadors, militars o guardians i governants; tasques que es corresponen amb les predisposicions naturals de les persones. Ens diu que si a un ésser humà (home o dona), li domina la part concupiscible haurà de ser treballador i educat en la temprança. Si, en canvi, li domina la part irascible haurà de ser militar o guardià (guerrer) i educat en la fortalesa. I si li domina la part racional haurà de ser governant i educat en la saviesa.

La temprança és una virtut necessària per tothom, ens diu Plató, però especialment confinada a la classe treballadora. Plató ens diu que la temprança és autodomini, i que ens ocupa a tots els ciutadans de posseir-la, ja que a la ciutat la temprança ha de ser mestressa de les passions que ens segresten. Totes les classes socials han de cultivar aquesta excel·lència per tal d’aconseguir concòrdia i respecte entre uns i altres.

La fortalesa, també necessària per tothom, pren especial atenció en la classe militar. Serà per tant forçós que en els futurs guardians se’ls hi apliqui mesures educatives més estrictes per tal de garantir l’honestedat i incorruptibilitat de les seves ànimes. La naturalesa dels guardians ha de ser coratjosa amb els enemics de la ciutat i del bé comú, però, alhora, amable i delicada amb els bons ciutadans. Amb el símil del gos, Plató ens diu que el guardià haurà de ser educat en la fortalesa, com el gos és ensinistrat en la ferocitat i en la capacitat d’identificar entre els amics i els enemics. Així el guardià haurà d’aprendre filosofia per tal de saber destriar les accions nobles de les accions deshonestes. La seva virtut ha de ser el coratge (o fortalesa), que és una mena de conservació o fermesa en la defensa de les lleis justes de la ciutat ideal, i tal defensa haurà de ser una convicció ferma en els guardians. La innata naturalesa irascible del soldat sumada a una instrucció o educació assentada en l’adquisició excel·lent de tal valor, faran d’ell un guardià excel·lent. 

I per últim la saviesa serà una virtut que adquirirà una fonamental importància en la classe dirigent (Magistrat, governat o guardià perfecte). Tot governant ha de ser savi i només els savis poden governar. Només aquells que, per el seu elevat grau de saber contemplen la idea de Bé poden ser justos en les seves decisions polítiques. Per tant, per a Plató els únics legitimitats per governar en justícia són els savis o filòsofs. Només aquell que estima el saber serà savi, i només el savi pot governar justament. Així l’Estat perfecte suggerit per Plató en la República és un estat governat per filòsofs, pels millors; d’aquí ve el terme Aristocràcia, el govern dels millors. 

Podem concloure afirmant que quan es donin les tres virtuts pròpies de cada classe social obtindrem la mateixa fusió harmoniosa que es dona en l’ànima quan cobreix les seves parts amb l’excel·lència moral que li és pròpia. És a dir, obtindrem la Justícia, un Estat just.  

Vet aquí que la justícia social per Plató consisteix en deixar fer a cadascú el que li és propi, natural, sense barrejar-se en els assumptes aliens. L’escultor, el ferrer, el mercader o el soldat han de practicar llurs ciències en exclusivitat, ja que si els oficis s’interfereixen perden l’eficàcia i sorgeix el desordre i la injustícia. Ens adonem que en la societat utòpica de Plató hi juga un paper fonamental l’educació (o paideia). Les virtuts, tan necessàries en el nostre caràcter excel·lent com necessàries en una societat perfecta, són adquirides; per tant ensenyades. No naixem virtuosos, no posseïm les virtuts morals que ens poden fer excel·lents, cal l’esforç de la nostra voluntat per conquerir-les, i per això es fa fonamental i necessària l’educació.

L’educació platònica es basa fonamentalment en l’adquisició de la saviesa, la fortalesa i la temprança, i així abastar la JUSTÍCIA.

 

 

4. Farem la comparació amb la concepció que en fa Aristòtil.

El primer que cal destacar és que Plató organitza la seva ontologia dividint-la en dos mons (dualisme ontològic), el Món de les Idees i el món de les coses, afirmant que són dos mons ben diferents. Considera que el Món de les Idees està configurat d’entitats eternes o Idees i que aquestes són independents de les coses sensibles. I això és el que fonamentalment li retraurà el seu deixeble Aristòtil. Amb la teoria de l’Hilemorfisme, Aristòtil critica el dualisme ontològic del seu mestre no admetent de cap manera l’existència de formes immaterials independents de la matèria. Afirma que la matèria és allò permanent de la qual està feta la cosa, i la forma respon a la realitat corpòria i present de la cosa.  La forma de la matèria, diu Aristòtil, es modifica amb el temps, com l’espelma que crema i es consumeix. D’altra banda, Plató considera que les formes de les coses només són imitacions de les Idees, i que aquestes no es modifiquen mai, ja que són de naturalesa intemporal i eterna.

Pel que fa al coneixement de les Idees, Plató ens parla de la seva teoria de la reminiscència. Ens diu que en la percepció de la cosa recordem la Idea. Quan veiem una cosa del món sensible podem recordar l’universal, podem veure en la cosa sensible allò que li manca de perfecció, podem reconèixer en la cosa sensible el seu model perfecte, així quan veiem un bastó recordem la idea de recta; tanmateix el bastó no és del tot recte, ni crec poder contemplar mai en el món sensible alguna cosa perfectament recta, i no obstant això, entenem la idea de recta en la nostra intel·ligència. Com és això? Plató ens diria que això passa perquè posseeim la idea de recta en la nostra ment, que és l’essència de totes les línies físiques que pretenen ser rectes, i que se’ns desperta quan percebem aquella cosa del món sensible que pretén aconseguir la rectitud.

D’altra banda, Aristòtil considera que amb l’exercici d’abstracció l’ésser humà pot discernir entre els trets particulars de la cosa concreta, allò que la fan única, dels trets comuns que la cosa comparteix amb altres substàncies, els trets universals d’una espècie o família de coses. Els trets concrets d’una substància, ens diu Aristòtil, són substància primera; i els trets comuns de la substància són substància segona. Plató, en canvi, afirma que les coses concretes i materials són les coses del món sensible, i els models universals i perfectes de les coses sensibles són les Idees.

 

 

 

5. Es difícil concebre la justícia social dins d’un marc polític on, en certa manera, l’estat es fa càrrec de les voluntats personals i lliures dels ciutadans en nom de talents o disposicions innates. Certament sembla apropiat un ordre d’aquestes característiques quan es considera que tal ordre és el fonament del bé comú. Però, n’estem ben segurs que les suposades disposicions innates són fixes en nosaltres i perduren per sempre més? De vegades, la pluralitat d’experiències viscudes modifiquen els caràcters; alguns s’enforteixen com el tità, d’altres canvien les perspectives originals i obren horitzons inesperats. És ben cert que vivim en un ordre natural, però l’ordre platònic em fa pensar en aquell equilibri social basat en la jerarquia i l’obediència, cohabitant en un suposat sistema estable preconcebut i fixa, i oblidant d’aquesta manera els factors també naturals, com ara l’espontaneïtat, l’esdevenir de les coses, la llibertat de decidir i el canvi.

Aquest és un debat molt important i reiteradament discutit. Des de la vessant política l’ordre platònic em fa pensar en el comunisme, les utopies del renaixement i les formes de vida col·lectiva on es prioritza el bé de tots per sobre del bé personal, considerant que el bé comú és la base essencial de la felicitat individual. I, d’altra banda, no puc deixar de banda una sospita. Sospito que l’ésser humà necessita també llibertat per marcar-se reptes suposadament impossibles, arriscar-se enfront la incertesa i fracassar heroicament. No hem d’oblidar que grans derrotes històriques han estat festejades com gran exemples de coratge i dignitat.

 

 

 Opció B

 

−I si ara l’arrenquem de la seva caverna i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol, (...) Els seus ulls hauran d’acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior. El que més fàcilment veurà al principi seran les siluetes, després les imatges dels homes i dels altres objectes, i finalment els objectes mateixos.

−Així ho crec.

−I en recordar-se llavors de la seva primera habitació i dels seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç pel seu canvi i no compadirà als altres?

—Certament.

−Imagina ara que aquest home torni a la caverna i se sent en el seu antic lloc. No se li quedarien els ulls com cegats per aquest pas sobtat a la foscor?

−Sí, no hi ha dubte.

−I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls s’hagin instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No diran que per haver pujat a l’exterior ha perdut la vista i la raó, i no val la pena intentar l’ascensió? I si algú intentés deslligar-los i portar-los allí, no s’ofendrien, i si poguessin agafar-ho el matarien?

−És molt probable.

                                                                                                                                                       Plató La República

 

1.      1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2punts)

 

2.     2.  Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas). (1 punt)

 

a)      Camí aspre i escarpat

b)      Regió superior

 

3.      3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: « (Ja en la regió superior), el que més fàcilment veurà al principi seran les siluetes, després les imatges dels homes i dels altres objectes, i finalment els objectes mateixos.». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.).(3 punts)

 

4.      4. Compara la noció d’ànima justa amb la noció de ciutat justa de Plató. (2 punts).

 

5.      5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: “És millor viure en una societat on a cadascú se li assigni una feina que es correspongui amb les seves capacitats naturals i la seva educació, que no pas en una societat on cadascú faci la feina que vulgui o l’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com si no”(2 punts)

 

 

1. El text de l’epistemologia de Plató ens parla de l’al·legoria de la caverna, concretament de l’alliberament d’un dels presoners. Ens narra el camí de sortida a la llum, el feixuc i dolorós procés del saber (educació, paideia), fins a la contemplació dels objectes reals (les Idees).  Plató, a través de la figura de Sòcrates, ens diu que un cop alliberat de les cadenes de la ignorància, el filòsof, meravellat pel que ha descobert torna fins als seus companys impulsat per la necessitat moral de compartir el saber, tanmateix aquests el prenen per boig i, molt ofesos, l’intenten callar i/o matar.

 

2.

a) Camí aspre i escarpat: El procés dolorós del coneixement o paideia que ens porta a la contemplació de les veritats eternes o Idees.

b) Regió superior: El món intel·ligible de les essències. El Món de les Idees.

 

3. A través del mite de la caverna, Plató ens narra la fase culminant del coneixement, la contemplació de les Idees. Ens explica simbòlicament l’esforç dialèctic que representa obrir-nos al coneixement de les veritats universals. Per Plató les Idees i fonamentalment la Idea de Bé o Bellesa són el fruit culminant del procés gnoseològic (coneixement).

Però, com ens explica Plató aquest procés del coneixement cap a la veritat?

Plató fou deixeble de Sòcrates i d’ell va heretar l’instrument bàsic del coneixement: la dialèctica. Plató afirma que la realitat és dual (dualisme ontològic). Vol dir això que la realitat està configurada per dos mons ben diferents; el món de les coses o món sensible (aquell món d’Heràclit governat pel canvi i l’esdevenir), i el Món de les Idees, (aquell món del Ser de Parmènides, configurat d’entitats invariables i absolutes).

Podem afirmar, per tant, que l’epistemologia platònica també és dual. Al món de les coses hi accedim amb el coneixement sensible o a través dels sentits, i al coneixement intel·ligible o de les Idees i accedim a través del pensament o la raó.

Plató il·lustra el procés del coneixement amb la famosa al·legoria de la caverna explicada en la seva obra La república. Plató ens explica, a través de la figura de Sòcrates, com en l’interior d’una caverna i al fons d’aquesta, s’hi troben uns homes lligats des de sempre, de tal manera que no poden veure més que la paret del final de la cova que tenen davant. Darrere d’ells, més elevat, hi ha un foc, i entre el foc i ells, una mica ensorrat hi ha un camí per on transiten homes amb tot d’objectes alçats. Amb la llum del foc, els objectes alçats es projecten al mur de la caverna generant la suposició que aquelles ombres són la realitat. Tanmateix, un dia, un presoner aconsegueix deslliurar-se de les cadenes i fugir cap a fora de la cova. Contempla les figures, el foc i al final el paisatge exterior il·luminat pel Sol. Meravellat pel que ha descobert torna fins als seus companys per comunicar-los la veritat, car sent la necessitat de compartir el seu coneixement, tanmateix aquests el prenen per boig i inclòs l’intenten callar i/o matar. Amb aquesta al·legoria, Plató ens vol explicar els dos tipus de coneixement, el món de les coses simbolitzat per l’interior de la caverna, i el Món de les Idees, simbolitzat per l’exterior de la caverna. Els presoners simbolitzen la condició humana inicial: la ignorància. L’home alliberat que observa la vertadera realitat simbolitza el camí dolorós del coneixement o paideia. Els reflexos en el mur simbolitza el coneixement sensible, un coneixement aparent, i l’exterior de la caverna simbolitza el Món de les Idees o món intel·ligible. El paisatge que l’home alliberat contempla venen a representar les Idees, il·luminades pel Sol, que ve a simbolitzar la Idea suprema de Bé i Bellesa.

El desenvolupament del coneixement s’entén com un procés d’aproximació i contemplació de les Idees, que Plató el segmenta en nivells o graus d’aproximació a la veritat.

El primer grau pertany al coneixement sensible, i dins del coneixement sensible el coneixement de les imatges; que són representacions de la realitat física, com per exemple el dibuix d’un cavall. El dibuix d’un cavall no és un cavall real, és només un intent d’aproximació a la veritat cavall. És una còpia de la còpia sensible. Igualment una representació teatral en la qual s’hi representa la mort d’un home no és realment una mort, només una imitació de la veritat mort. Per tant, el grau més allunyat de la veritat, segons Plató, pertany a l'àmbit de la imaginació, la fantasia o quimera; la al·lucinació o el somni. Ell ho anomena Eikasia : imaginació, conjectura.

El segon grau pertany també al coneixement sensible i respon a una veritat més real que l’anterior: és la realitat de les coses del món sensible; és a dir, tot allò físic, material: animals, vegetals, humans, és a dir, coses en general, totes les coses vives i no vives del món visible i/o sensible. Són còpies de les idees. Sobre aquesta realitat només puc afirmar creences. Les coses del món sensible són només còpies de les idees, igual que les imatges són còpies de les coses materials. Aquest segon grau en grec s'anomena Pistis: creença.

Aquests dos graus de coneixement pertanyen al coneixement sensible i, de fet, no són pròpiament coneixements. Són propis del món de les coses i referint-nos al mite estan simbolitzats per l’interior de la cova: les imatges són les ombres projectades al mur de la caverna, i el foc i els homes amb els objectes són les coses físiques i materials del món sensible. Sobre les imatges i les coses, i a través del coneixement sensible, només podem obtenir Doxa, és a dir: opinions.

El tercer grau de coneixement pertany ja al món intel·ligible. Aquí podem parlar ja de coneixement. Aquest tercer segment fa referència a l’univers matemàtic. Els objectes matemàtics ens poden oferir de la cosa l’expressió matemàtica o abstracta de la idea. Accedim a aquest univers o coneixement matemàtic a través de la raó o com diu Plató raó discursiva o Dianoia.

L’últim grau o segment de coneixement és ja el més real i vertader: pertany també al món intel·ligible i fa referència a les Idees. El coneixement de les Idees és el coneixement de la veritat, definitiva i universal. S’hi accedeix a través de la raó intuïtiva, altrament dit  Noesi: raó intuïtiva, dialèctica. Tots els sabers anteriors a la dialèctica (sabers científics; matemàtica, aritmètica, geometria, astronomia, harmonia...) són tots plegats sabers propedèutics; és a dir, són previs, com una preparació per a la dialèctica. La dialèctica és el cim de la formació filosòfica; la dialèctica és el coneixement de les idees, de la idea de bé i bellesa.

Aquests dos últims graus pertanyen al coneixement intel·ligible i són ja coneixement vertader o ciència (episteme). En el mite aquest coneixement es simbolitza per l’exterior de la caverna on el Sol il·lumina i fa visibles les coses dotant-les de vida i progrés. Com les idees que doten de visibilitat intel·lectual la nostra ment, i per sobre de totes les Idees la idea de Bé que il·lumina el vertader sentit de totes les coses.

Ara bé, si els sentits ens mostren la realitat sensible i la raó ens mostra les veritats universals, com connectem el coneixement sensible amb el coneixement dels universals? La teoria de la reminiscència intenta respondre a tal pregunta. Recordo en les coses del món sensible el seu model perfecte o Idea; així quan veig un bastó recordo la idea de recta; tanmateix el bastó no és del tot recte, ni crec poder contemplar mai en el món sensible alguna cosa perfectament recta, i no obstant això, jo entenc la idea de recta en la meva intel·ligència. Com és això? Segons Plató posseeixo la idea de recta en la meva ment que és l’essència de totes les línies físiques que pretenen ser rectes. I alhora és el model que il·lumina allò que es vol aconseguir: en aquest cas la rectitud. Plató afirma que nosaltres en la nostra ànima, des de sempre, posseïm les impressions o senyals o empremtes de les idees, que esperen en estat latent a ser desvetllades per les nostres sensacions. Aquesta teoria reafirma a l’ésser humà com coneixedor il·limitat, capaç de conèixer amb la seva raó les veritats definitives i absolutes. Aquesta visió tan positiva de l’ésser humà s’anomena optimisme epistemològic.

Per concloure podem afegir que en aquest procés gnoseològic (coneixement), el filòsof arriba al cim intel·lectual, a la contemplació del Bé en si mateix. Sap relacionar tots els sabers propedèutics i en sap treure el profit conjunt. Aquest coneixement sinòptic esdevé saviesa, el capacita per captar el vertader sentit de les coses. Per això, diu Plató, els filòsofs savis són els més adequats i els millors per gestionar el bé comú; ells han de ser els nostres governants.

 

4. Farem una comparació basada en les analogies que trobem entre l’antropologia i psicologia platònica i la seva política. 

Primer de tot cal dir que l’antropologia platònica és dual. Considera que l’ésser humà és un compost de cos i ànima. El cos és material, pertany al món de les coes; en canvi, l’ànima és intel·ligible, pertany al Món de les Idees.

Plató considera que l’ànima és la part de l’ésser humà més important, ja que és allò propi i essencial de la seva naturalesa. Es centra, per tant, en l’estudi de l’ànima humana. Amb el mite del carro alat, Plató afirma que l’ànima és tripartida. Ens diu que l’ànima és com un carro alat format per tres elements: Un cavall blanc, un cavall negre i un auriga. El cavall blanc simbolitza les tendències més nobles de l’ésser humà. Aquell desig humà de fer el bé i cercar harmonia entre els homes. Representa les nostres tendències ideals, les més elevades com el sacrifici, l’esperança, el valor o la ira. És la nostra part irascible.

El cavall negre simbolitza les tendències materials o físiques de l’ésser humà, com l’instint animal de menjar, beure o procrear. És la part que ens lliga al cos físic; a l'instint de conservació i a la sexualitat. Respon a la nostra part concupiscible.

I l’auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà. Representa el pensament i la racionalitat que dirigeix i controla les altres parts. És la nostra part racional. L'auriga simbolitza la raó que controla i doma els cavalls.

 

Aquestes parts necessiten ser desenvolupades o controlades per les virtuts que li són pròpies; així ens endinsem en la seva Ètica.

A través de l’aprenentatge o l’educació (paideia) conferim a la nostra ànima funcions excel·lents, així la nostra part racional anhela la virtut de la saviesa per a desenvolupar la seva plenitud; igualment la nostra part irascible necessita la virtut de la fortalesa, per tal de conferir a aquesta part fermesa en les conviccions ideals i força per no caure en la corrupció. I per últim la nostra part concupiscible, que tendeix sempre a allò efímer i material, necessita la virtut de la temprança  per, d’aquesta manera, obtenir el control necessari per no pertorbar el positiu i bon quefer humà. Representa el comportament mesurat i l'autocontrol; representa aquella capacitat que ens manté amb el cap fred enfront situacions hostils, adverses o descontrolades. 

I per últim, si cada part de l’ànima és excel·lent en les seves funcions virtuoses l’ànima obté equilibri i harmonia, adquirint així justícia. La virtut de la justícia es crea en l’ànima com efecte d’haver aconseguit l’excel·lència moral de les tres parts que configuren l’ànima humana.

 

 Anàlogament a la concepció tripartida de l’ànima i les seves predisposicions, Plató estructura la societat en virtut de tres classes socials, treballadors, militars o guardians i governants; tasques que es corresponen amb les predisposicions naturals de les persones.

Amb el mite dels metalls, Plató ens explica que tots els éssers humans naixem amb una part de l’ànima més forta, que domina per sobre de les altres. Els éssers humans, diu el mite, naixem amb ànima d’or, d’argent o de bronze o ferro. L’ànima d’or respon a aquella tipologia de persones en les que hi domina la part racional de l’ànima. L’ànima d’argent respon a aquella tipologia de persones en les que hi domina la part irascible, i l’ànima de bronze o ferro respon a aquelles persones en les que hi domina la part concupiscible.

Si en un home domina la part concupiscible haurà de ser treballador i educat en la temprança. Si en un home domina la part irascible haurà de ser militar o guardians i educat en la fortalesa. I Si en un home domina la part racional haurà de ser governant i educat en la saviesa. Quan es donin les tres virtuts pròpies de cada classe social obtindrem la mateixa fusió harmoniosa que es dona en l’ànima quan cobreix les seves parts amb l’excel·lència moral que li és pròpia. És a dir, obtindrem la Justícia, un Estat just.

Vet aquí que la justícia social per Plató consisteix en deixar fer a cadascú el que li és propi, natural, sense barrejar-se en els assumptes aliens.  

Ens adonem que en la societat utòpica de Plató hi juga un paper fonamental l’educació (o paideia). Les virtuts, tan necessàries en el nostre caràcter excel·lent com necessàries en una societat perfecta, són adquirides; per tant ensenyades. No naixem virtuosos, no posseïm les virtuts morals que ens poden fer excel·lents, cal l’esforç de la nostra voluntat per conquerir-les, i per això es fa fonamental i necessària l’educació.

L’educació platònica es basa fonamentalment en l’adquisició de la saviesa, la fortalesa i la temprança. 

La temprança és una virtut necessària per tothom, és autodomini, i ens ocupa a tots els ciutadans de posseir-la, ja que a la ciutat la temprança ha de ser mestressa de les passions que ens segresten i aconseguir així concòrdia i respecte entre uns i altres.

La fortalesa pren especial atenció en la classe militar. Serà per tant forçós que en els futurs guardians se’ls hi apliqui mesures educatives més estrictes per tal de garantir l’honestedat i incorruptibilitat de les seves ànimes. Amb el símil del gos, Plató ens diu que el guardià haurà de ser educat en la fortalesa i la filosofia per tal de saber destriar les accions nobles de les accions deshonestes. El coratge o fortalesa vol dir fermesa en la defensa de les lleis. La innata naturalesa irascible del soldat sumada a una instrucció o educació assentada en l’adquisició excel·lent de tal valor, faran d’ell un guardià excel·lent.  

I per últim la saviesa serà una virtut que adquirirà una fonamental importància en la classe dirigent. Només aquells que, per el seu elevat grau de saber contemplen la idea de Bé poden ser justos en les seves decisions polítiques. Per tant, per a Plató els únics legitimitats per governar en justícia són els savis o filòsofs. A aquesta classe de persones, Plató els anomena els millors, doncs són els millors per decidir perfectament. Així l’Estat perfecte suggerit per Plató en la República és un estat governat per filòsofs, pels millors; d’aquí ve el terme Aristocràcia. Plató afirma que el règim polític perfecte és l’Aristocràcia que vol dir el govern dels millors.

 

 

5. Es difícil concebre la justícia social dins d’un marc polític on, en certa manera, l’estat es fa càrrec de les voluntats personals i lliures dels ciutadans en nom de talents o disposicions innates. Certament sembla apropiat un ordre d’aquestes característiques quan es considera que tal ordre és el fonament del bé comú. Però, n’estem ben segurs que les suposades disposicions innates són fixes en nosaltres i perduren per sempre més? De vegades, la pluralitat d’experiències viscudes modifiquen els caràcters; alguns s’enforteixen com el tità, d’altres canvien les perspectives originals i obren horitzons inesperats. És ben cert que vivim en un ordre natural, però l’ordre platònic em fa pensar en aquell equilibri social basat en la jerarquia i l’obediència, cohabitant en un suposat sistema estable preconcebut i fixa, i oblidant d’aquesta manera els factors també naturals, com ara l’espontaneïtat, l’esdevenir de les coses, la llibertat de decidir i el canvi.

Aquest és un debat molt important i reiteradament discutit. Des de la vessant política l’ordre platònic em fa pensar en el comunisme, les utopies del renaixement i les formes de vida col·lectiva on es prioritza el bé de tots per sobre del bé personal, considerant que el bé comú és la base essencial de la felicitat individual. I, d’altra banda, no puc deixar de banda una sospita. Sospito que l’ésser humà necessita també llibertat per marcar-se reptes suposadament impossibles, arriscar-se enfront la incertesa i fracassar heroicament. No hem d’oblidar que grans derrotes històriques han estat festejades com gran exemples de coratge i dignitat.

  

 TEXT


– Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé, distingint-la de totes les altres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se per fonamentar les demostracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses per poder refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no de la ciència? [...]
– Sí, per Zeus! –va exclamar–. Diré tot això i amb totes les meves forces.
– Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó, com si fossin línies irracionals.
– No, en efecte –digué.
– ¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible?
– Els ho prescriuré –va dir–, completament d’acord amb tu.
– ¿I no creus –vaig dir– que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostres
ensenyaments i que no hi ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt
d’ella, i que ella és com el cim de tot ensenyament?

                                                                                                                                                               PLATÓ. República, 534c



  1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text. [2 punts]


  1. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. [1 punt]

a) «Idea de bé»
b) «opinió»


  1. Per què diu Plató que “Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó”? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

  1. Compareu la filosofia del coneixement de Plató amb una altra diferent que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]


  1. Creieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar? Raoneu la resposta. [2 punts]




 1.      En aquest fragment Plató fa palesa la importància que hi juga el coneixement en l’art de governar. La saviesa serà una virtut que adquirirà una fonamental importància en la classe dirigent. Tot governant ha de ser savi, car només aquells que, per el seu elevat grau de saber contemplen la idea de Bé poden ser assenyats en les seves decisions polítiques. Només aquells educats en la dialèctica transitaran pel camí ascendent cap a la veritat dels universals i seran vertaders portadors de justícia. D’altra banda, aquells que per la seva ignorància viuen encadenats en els prejudicis i les ombres no poden ostentar càrrecs importants, car habiten en l’aparença (opinió) i no en la raó.

(idees del text destacades en negreta)


2.      Idea de Bé: Idea suprema que en l’ordre jeràrquic seu per damunt de totes les altres Idees, car hi és present en tot allò existent. (Totes les coses pretenen el seu propi bé).

Opinió: Judici basat en el coneixement sensible i que, per tant, no és encara ciència.




         3. Veiem que l’educació platònica es basa fonamentalment en l’adquisició de les quatre virtuts que, alhora, seran bàsiques en el disseny de la societat. 
El filòsof afirma que les virtuts, tan necessàries en el nostre caràcter excel·lent com necessàries en una societat perfecta, són adquirides; per tant ensenyades. No naixem virtuosos, no posseïm les virtuts morals que ens poden fer excel·lents; tanmateix, sí que naixem amb unes predisposicions naturals que marquen la nostra educació i, finalment, la nostra situació en la societat. 
La concepció platònica de la predisposició natural o vocacional de l’home ens la explica amb el mite dels metalls on ens diu que tots els éssers humans naixem amb una part de l’ànima que domina per sobre de les altres. Els éssers humans, diu el mite, naixem amb ànima d’or, d’argent o de bronze o ferro. L’ànima d’or respon a aquella tipologia de persones en les que hi domina la part racional. L’ànima d’argent respon a aquella tipologia de persones en les que hi domina la part irascible, i l’ànima de bronze o ferro respon a aquelles persones en les que hi domina la part concupiscible. Anàlogament a la concepció tripartida de l’ànima i les seves predisposicions, Plató estructura la societat en virtut de tres classes socials, treballadors, militars o guardians i governants; tasques que es corresponen amb les predisposicions naturals de les persones. Si en un home domina la part concupiscible haurà de ser treballador i educat en la temprança. Si, d’altra banda, domina la part irascible haurà de ser militar o guardians i educat en la fortalesa, o si, per últim, en un home domina la part racional haurà de ser governant i educat en la saviesa.
Quan es donin les tres virtuts pròpies de cada classe social obtindrem la mateixa fusió harmoniosa que es dóna en l’ànima quan cobreix les seves parts amb l’excel·lència moral que li és pròpia. És a dir, obtindrem la Justícia, un Estat just.
La temprança és una virtut necessària per tothom, però especialment confinada a la classe treballadora. La fortalesa, també necessària per tothom, pren especial atenció en la classe militar. Serà per tant forçós que en els futurs guardians se’ls hi apliqui mesures educatives més estrictes per tal de garantir l’honestedat i incorruptibilitat de les seves ànimes. I per últim la saviesa serà una virtut que adquirirà una fonamental importància en la classe dirigent. Tot governant ha de ser savi i només els savis poden governar. Només aquells que, per el seu elevat grau de saber, contemplen l’idea de Bé poden ser justos en les seves decisions polítiques. Per tant, per Plató els únics legitimitats per governar en justícia són els savis o filòsofs. Només aquell que estima el saber serà savi, i només el savi pot governar justament. A aquesta classe de persones, Plató els anomena els millors, doncs són els millors per decidir perfectament. Així l’Estat perfecte suggerit per Plató en la República és un estat governat per filòsofs, pels millors; d’aquí ve el terme Aristocràcia.


1.      4. Segons Plató, el coneixement es basa en la contemplació de les Idees. Però, com hi accedim a la contemplació de les Idees? Bé,  segons Plató, accedim al coneixement dels universals en base a tres formes: la reminiscència ens proporciona les eines necessàries per discorre; posseïm les empremtes de les Idees en l’ànima, i això ens dota per a reconèixer en el món sensible allò universal; i ho aconseguim en un exercici dialèctic, ascendent, a través del qual les nostres opinions inicials milloren fins a solucions més reflexionades i racionals, reconeixent la veritat a mesura que ens hi anem aproximant. I tot plegat es desplega o a través de l’amor, doncs aquest impuls encuriosit i amorós cap al coneixement perfecte de les idees fa que veiem en les coses imperfectes el que els falta per millorar i ennoblir.
D’altra banda, l’epistemologia empírica de Locke nega el suposat innatisme de les Idees platòniques, radicalitzant el coneixement a l’estricta experiència. Nega l’existència d’idees innates. No hi ha cap contingut connatural al nostre enteniment. Totes les idees tenen el seu origen en l’experiència. Quan naixem la nostra ment és un full en blanc que anirem omplint en la nostra vida amb les dades de l’experiència. Totes les nostres idees són producte del coneixement sensible; les simples de sensació, simples de reflexió, idees complexes i, fins i tot, les anomenades essències són simples elaboracions del nostre enteniment.
Mentre Plató argumenta l’existència de les Idees universals en un món fora d’aquest: el món de les Idees, Locke atribueix a l’enteniment humà la construcció de les essències o universals. Afirma que l’enteniment agrupa sota una mateixa idea les qualitats o idees simples que acostumem a percebre juntes; per exemple la taronja. La taronja és una idea complexa resultat de combinar el color, el volum, el tacte, l’olor. Construïm el concepte taronja en base al conjunt real de les sensacions. Convertim així, la substància taronja, en un universal que engloba totes les taronges possibles. Quina és l’essència de la taronja? Doncs, allò que tenen en comú totes les taronges, que són, en definitiva, idees simples originades en l’experiència. En observar que determinat nombre d’idees simples sempre van unides, es presumeix que pertanyen a una mateixa cosa i se les designa amb un nom comú.


EXÀMENS DE DESCARTES


Text:

 

Jo, si més no, no soc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se’n segueix d’aquí? Soc jo de tal manera depenent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m’he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m’he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit, o solament si he pensat alguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo soc, si ell m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d’haver-hi pensat bé i d’haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo soc, jo existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit.

Però jo no conec encara prou clarament què soc, jo que estic cert que soc, de manera que, en endavant, cal que em posi en guàrdia acuradament per tal de no prendre imprudentment cap altra cosa per mi, i així de no equivocar-me en aquest coneixement, que sostinc que és més cert i més evident que tots els que he tingut abans.

                                                                                                                                                     Descartes Meditacions metafísiques

 

 

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2punts)

 

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas). (1 punt)

 

a. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut

b. Jo soc, jo existeixo

 

 

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Descartes, de la frase següent: « ...cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo soc, jo existeixo", és necessàriament veritable... ». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.).(3 punts)

 

4. Compareu la concepció antropològica d’ànima en Descartes amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor destacat de la història de la filosofia occidental. (2 punts)

 

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: < Una persona sorda, cega i muda mai podrà entendre 2+3=5 > (2 punts)




Text:

 

Jo, si més no, no soc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se’n segueix d’aquí? Soc jo de tal manera depenent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m’he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m’he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit, o solament si he pensat alguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo soc, si ell m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d’haver-hi pensat bé i d’haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo soc, jo existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit.

Però jo no conec encara prou clarament què soc, jo que estic cert que soc, de manera que, en endavant, cal que em posi en guàrdia acuradament per tal de no prendre imprudentment cap altra cosa per mi, i així de no equivocar-me en aquest coneixement, que sostinc que és més cert i més evident que tots els que he tingut abans.

                                                                                                                                                     Descartes Meditacions metafísiques

 

 

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2punts)

 

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas). (1 punt)

 

a. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut...

b. Però jo no conec encara prou clarament què soc...

 

 

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Descartes, de la frase següent: « ...cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo soc, jo existeixo", és necessàriament veritable... ». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.).(3 punts)

 

4. Compareu la concepció antropològica d’ànima en Descartes amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor destacat de la història de la filosofia occidental. (2 punts)

 

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: < ...veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni... > (2 punts)





Examen de Locke

En les meditacions que vaig portar a terme sobre l’enteniment, em vaig esforçar en provar que la ment és, inicialment, tabula rasa. Però, com que tot plegat només va servir per fer callar el prejudici que algunes persones guarden en els seus caps, crec que ara és millor deixar de moment aquest debat preliminar i endinsar-nos en el que és l’origen de les nostres idees, les quals el nostre enteniment fa servir per  pensar.
                        
                                                                             Locke.  Assaig sobre l’enteniment humà 

1. Expliqueu breument —al voltant de 40-80 paraules— les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2,5 punts]


El text expressa la voluntat crítica de Locke envers el prejudici epistemològic racionalista que afirma la presència de continguts innats motors del coneixement humà. Locke nega l’innatisme tot assegurant que la ment humana és, inicialment, un continent buit o una pissarra en blanc que anirà omplint d’idees produïdes per la recepció d’experiències sensibles. Comença així l’intent empirista de demostrar que tot contingut del nostre enteniment que possibilita, per tant, el pensament, té el seu origen en el món sensible.


2. Defineix breument – entre cinc i quinze paraules en cada cas – el significat que tenen en el text els mots o expressions següents: [1 punt]

-      Tabula rasa: estat inicial de l’enteniment que s’anirà omplint d’idees en virtut de l’experiència.
-      Idea: contingut de l’enteniment humà originat per la recepció de l’objecte físic.



3. Què vol dir, en el text, que cal < endinsar-nos en el que és l’origen de les nostres idees, les quals el nostre enteniment fa servir per  pensar>? (Tingueu en compte els aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en aquest text.) [3,5 punts]


Segons Locke només podem conèixer el món a través dels nostres sentits. Accedim a la realitat amb els sentits, i són ells els que ens proporcionen les idees, que són les representacions del món que configuren el contingut del nostre enteniment. No hi ha idees innates, totes tenen el seu origen en l’experiència i formen l’estructura del nostre pensament. Però anem a pams; d’idees en tenim de diferents tipus segons provinguin de la sensació o de la reflexió, o siguin simples o complexes.
Les idees de sensació són tots els continguts mentals o records de la realitat sensible adquirits a través dels nostres sentits; i les idees de reflexió són idees que semblen venir d’una experiència interna; per exemple, el desig, pensament, dubte. De fet, són idees que venen de la percepció que tenim de l’activitat de la nostra pròpia ment. Un sisè sentit o sentit intern ens fa conscients del fet de pensar, desitjar o dubtar; idees activades per les idees que provenen de l’experiència, ja que, no podríem pensar sense els continguts de la realitat, ni podríem desitjar-los, ni podríem dubtar de la seva existència. 
La idea simple respon a aquell constructe mental que se’ns presenta a la nostra ment de la manera més simple possible, com ara allò blanc, o el fred, o allò rodó. Són qualitats indivisibles d’un objecte físic que nosaltres recordem en la seva absoluta simplicitat, com per exemple el fred que vaig experimentar un dia de platja. D’altra banda, la idea complexa es forma en l’enteniment quan aquest  agrupa sota un mateix objecte físic les qualitats o idees simples que acostumem a percebre juntes; per exemple la taronja. La taronja és una idea complexa resultat de combinar el color, el volum, el tacte, l’olor. Construïm el concepte taronja en base al conjunt real de les sensacions. Convertim així, la substància taronja, en un universal que engloba totes les taronges possibles. Quina és l’essència de la taronja? Doncs, allò que tenen en comú totes les taronges, que són, en definitiva, idees simples originades en l’experiència. En observar que determinat nombre de qualitats sempre van unides, es presumeix que pertanyen a una mateixa cosa i se les designa amb un nom comú: la taronja. La idea de substància no és res més que el suport, que suposem però que no coneixem, de les qualitats que descobrim i que no podem imaginar com subsistents sense alguna cosa que les sustenti.
Sobre els graus de certeses, pel que fa al coneixement dels diferents tipus d’idees, Locke , tot i que manté una posició propera a Descartes, atorga graus de coneixement de major a menor segons els anem esmentant: Locke afirma: “Tenim un coneixement intuïtiu, immediat, de la nostra pròpia existència, i també un coneixement demostratiu de l’existència de déu; de l’existència de qualsevol altra cosa en  tenim coneixement sensitiu”.

Nota: el que ve ara pot servir també per respondre una pregunta de comparació entre Descartes i Locke pel que fa als seus sistemes epistemològics:

Per a Locke, i d’acord amb Descartes, la ment pren consciència de si mateixa i immediatament intueix la seva pròpia existència. Ara bé, si per Descartes només cal la deducció racional prèvia a qualsevol experiència, per a Locke no n’hi ha prou. Admet l’existència d’una ment humana que té plena consciència de si mateixa; però afirma rigorosament que la consciència de mi mateix me la proporciona les experiències del meu passat, les quals, em possibiliten el pensar o el dubtar.
Si a l’existència del jo hi copsem a través del coneixement intuïtiu, a l’existència de déu hi copsem a través del coneixement demostratiu. A través d’operacions lògiques puc demostrar l’existència de déu, però per a construir llur lògica em cal un conjunt d’idees simples procedents de la reflexió. La idea complexa de déu es forma quan dotem d’infinitud les idees més anhelades com ara la felicitat, el poder, el coneixement... aquestes  idees o virtuts ideals coparticipant amb la idea d’infinitud, demostren l’existència de déu. No el podem conèixer, però existeix. El coneixement humà és limitat, i nosaltres els humans hem d’ésser cauts i moderats en els judicis, diu Locke, tanmateix, sembla que traspassa els límits de la prudència empírica quan afirma la possibilitat de demostrar l’existència de déu, sense que tal demostració sigui coneixement empíric.
Pel que fa a les coses materials es coneixen a través de les idees de sensació. La sensació de la cosa no ens ha de fer dubtar de la seva existència. Les sensacions són representacions de les coses reals. D’això en tenim coneixement empíric. Ara bé, tot i que la sensació dóna compte de l’existència d’un cos real, aquest no es representa a la ment de forma exacta. Locke, igual que Descartes, distingeix entre qualitats primàries i qualitats secundàries en les coses o cossos del món. Les qualitats primàries són aquelles qualitats pròpies del cos en si: solidesa, extensió, forma, moviment, repòs i nombre. Mentre que les qualitats secundàries són aquelles qualitats que se’ns presenten al nostre enteniment modificades pels nostres propis sentits: olor, textura, color... l’olor d’una rosa no és el mateix per a mi que per un gos. L’aroma de la rosa és una qualitat secundària de la rosa que el meu olfacte registra a la manera humana, diferent de com ho registre el sentit de l’olfacte d’un gos.


 EXAMEN DE LOCKE (POLÍTICA)


 Atès que els homes són lliures, iguals i independents per natura, [...] ningú no pot sortir d’aquest estat i veure’s sotmès al poder polític d’un altre, llevat que li doni el seu consentiment. L’única manera per la qual hom renuncia a la seva llibertat natural i se situa sota els límits de la societat civil, és assolint un acord amb altres homes per reunir-se i viure en comunitat, per viure els uns amb els altres en pau, tranquil·litat i la comoditat deguda, en el gaudi segur de les propietats respectives i amb la major salvaguarda enfront d’aquells que no formen part d’aquesta comunitat.
En efecte, quan uns quants homes han constituït una comunitat, mitjançant un acord de cadascun dels individus, han fet d’aquesta comunitat un sol cos amb poder per actuar com a tal cos unit, la qual cosa es du a terme únicament a través de la voluntat i la determinació de la majoria. [...] En conseqüència, veiem que en les assemblees amb poder per fixar el nombre, l’acte de la majoria passa per ser l’acte de la totalitat i, per descomptat, les seves resolucions són definitives, perquè s’entén, per llei natural i racional, que compta amb el poder d’aquesta totalitat. I així, cada home que consent a reunir-se amb altres i formar un cos polític sota un govern es posa a si mateix sota l’obligació, davant tots els membres d’aquesta societat, de sotmetre’s a la determinació i les resolucions de la majoria. D’una altra manera, el pacte originari, pel qual tant ell com els altres s’incorporen a una societat, no tindria cap significat.

                                                     Locke  Segon tractat sobre el govern civil




1.      Expliqueu breument – entre cinquanta i vuitanta paraules – les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

2.      Expliqueu breument – entre cinc i quinze paraules en cada cas – el significat que tenen en el text els mots o expressions següents: (1 punt)

a)      “llei natural i racional”
b)      “pacte”

3.      Expliqueu per què l’autor afirma que “L’única manera per la qual hom renuncia a la seva llibertat natural i se situa sota els límits de la societat civil, és assolint un acord amb altres homes per reunir-se i viure en comunitat...” (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) (3 punts)

4.      Compareu la concepció política de Locke amb alguna altra proposta que es pugui trobar en un altre pensador occidental. (2 punts)

5.      Fes una reflexió personal expressant acord o desacord amb l’afirmació següent de Locke:  la finalitat més gran i principal dels homes que s’uneixen en comunitats polítiques i es posen sota el seu govern és la preservació de la seva propietat. (2 punts)


1.      El text gira al voltant de la idea contractualista que Locke vincula a la necessitat natural de pactar entre els individus per així garantir i respectar els intrínsecs drets naturals. Els homes s’uneixen renunciant a quotes de llibertat, atorgant a una autoritat la gestió social de protegir amb justícia els drets naturals de tothom. És així com neix la societat i sorgeix també l’Estat; un Estat del qual els governants són només la representació de la voluntat majoritària del poble, i que per tant, responen a la racionalitat col·lectiva empesa per la llei natural.

2.      Llei natural i racional: Llei inscrita en la naturalesa humana que atorga a tots els éssers humans uns drets naturals susceptibles de ser racionalitzats pel col·lectiu.

Pacte: Contracte social entre individus a favor de garantir i respectar equànimement els drets naturals i individuals de tots.

3.      Contrari  les teories de l’origen diví del poder de Filmer i Bossuet, i també a la teoria absolutista de Hobbes, Locke, esdevé defensor consagrat d’un liberalisme amb poder representatiu. Locke afirma que l’origen i legitimació de l’Estat és fruit d’un pacte (igual que Hobbes), però aquest contracte no comporta la renúncia dels drets naturals. Afirma que l’única llei que regeix la situació política és la llei natural inscrita en els homes per Déu.
Locke afirma que els éssers humans naixem subordinats a una llei natural; una llei que ve amb nosaltres al néixer i que ens obliga a tots a respectar uns drets originals, drets naturals i propis, connaturals, com són el dret a la vida, la salut, la llibertat i la propietat privada. Tanmateix, diu Locke, els drets naturals els homes els limitem a la pròpia persona i pot donar-se que per necessitat ens sentim obligats a violar els drets dels altres per garantir els nostres. Com no hi ha cap poder que reguli possibles conflictes entre homes cal un pacte.
Els homes s’uneixen renunciant a quotes de llibertat personal autoritzant un poder que protegeixi amb justícia els drets naturals de tots els ciutadans, creant així la societat i l’Estat. Ara bé, amb la creació de l’Estat, els éssers humans no renuncien als seus drets transferint-los a un sobirà, com deia Hobbes, simplement atorguen als seus governants poder per garantir i protegir amb equanimitat la llei natural i els seus drets.
D’aquest pacte en sorgeix l’Estat, però no un estat absolut, com afirmava Hobbes, sinó un Estat liberal amb un poder representatiu. Vol dir això que els governants són la representació de la voluntat del poble, per tant si el sobirà no acompleix la funció política desitjada pels ciutadans, aquests poden revelar-se i destituir-lo. La funció de l’autoritat és bàsicament gestionar els conflictes produïts en l’ús egoista dels drets naturals. Quan la cobdícia es manifesta en els ciutadans, l’Estat ha de gestionar amb justícia i garantir l’ús pacífic i racional dels drets naturals.
Locke és un gran defensor del liberalisme; afirma que el liberalisme és connatural a l’ésser humà i d’aquí la seva legitimitat. Tanmateix el pacte natural i liberal dels éssers humans es pot corrompre cap a l’absolutisme. Si el monarca aconsegueix molt poder es pot fer més fort que el poble i alhora subordina’l a ell. Per tal d’evitar això, Locke afirma la necessitat d’instaurar una divisió de poders que limitin el poder total del govern. D’aquesta manera es limita també la possibilitat de la corrupció, ja que el poder del monarca, per estar per sobre de la societat civil, es pot corrompre amb facilitat. L’activitat de l’Estat serà mínima i només intervindrà en allò propi de les seves competències.
Nota: (Recordem l’Estat mínim que aplicarà Betham i Mill en el pensament utilitarista). 
Cal que l’Estat liberal operi a través de tres poders ben diferenciats i independents: el poder legislatiu, l’executiu i el federatiu.
El poder legislatiu és el poder suprem i està representat pel parlament, que té com a funció l’elaboració de les lleis. Aquestes lleis han d’estar dirigides pel bé del poble i consentides pels propis ciutadans. Són lleis registrades dins d’un marc de respecte cap els drets naturals de l’individu; respon al poder judicial.
D’altra banda, el poder executiu s’encarregarà de l’execució de les lleis llegítimes. Aquest poder gaudeix de llibertat per sancionar l’incompliment de les lleis. El govern, la policia o guardians són les forces operatives d’aquest poder. I per últim, el poder federatiu tindrà com objecte representar a la comunitat enfront als estrangeres. Les seves competències inclouen decisions referents a aliances amb altres Estats, com també decidir sobre enfrontaments o guerres i fer respectar les constitucions. L’exèrcit i la corona són les forces operatives.
Veiem que Locke admet la monarquia dins de l’Estat liberal; ara bé, els plantejaments del filòsof es decanten per una monarquia parlamentària que anirà esdevenint en quelcom purament simbòlic.
La separació de poders esdevé un sistema de control entre forces. La separació fa que cada força vetlli per les seves pròpies competències impedint que cap altre sobrepassi la seva jurisdicció. D’aquesta manera cada poder controla la legitimitat dels altres i, així, mai es pot arribar a un poder únic i absolut.


4.       La política de Locke es defineix bàsicament en un liberalisme ordenat a favor de la racionalització dels drets naturals. Tot gira al voltant de la gestió, garantia i respecta al dret a la propietat privada, a la vida, la salut i a la llibertat. Tot i que admet la monarquia parlamentària, el tipus d’Estat que suggereix el contracte social de Locke és un govern triat pel poble que haurà de representar tots els ciutadans; un govern democràtic. La divisió de poders i la seva teoria política, malgrat sigui incompleta, va tenir una gran repercussió en homes com Montesquieu, Voltaire, Rousseau, Adam Smith  o Stuart Mill.
De fet, Mill és també un liberal preocupat per l’ordre i gestió de la societat democràtica. Si Locke era un home del segle XVII a contra cor dels poders absolutistes i a favor de la llibertat econòmica i democràtica, Mill és un home del segle XIX testimoni dels efectes devastadors que les polítiques liberals sense escrúpols han generat a gran part de la població. Poc s’imaginava Locke que el liberalisme democràtic podria violar tan cruelment els drets a la propietat privada, a la llibertat, a la salut i a la vida de tants i tants ciutadans. I és que la revolució industrial va generar desequilibris econòmics i morals massa significatius com perquè no es produís cap resposta en la societat anglesa. Mill en va voler donar la seva: va continuar creient en la llibertat democràtica i en el liberalisme, però afegint en el pensament liberal de Locke i A. Smith un element oblidat; la moralitat.
L’única forma de garantir el respecta dels drets individuals és partint d’una base moral que aposti pel bé de tot el col·lectiu. La garantia més saludable dels nostres drets és el lliure desplegament de les nostres llibertats, sempre que aquestes no esclavitzin les dels meus conciutadans. Per tant, a les societats liberals modernes els hi cal una normativa que l’Estat haurà d’aplicar castigant amb sancions polítiques a tots aquells que per egoisme dificulten el lliure desplegament de les potencialitats o vocacions dels altres. La felicitat general s’ha de basar en això. Per Mill la satisfacció humana es troba en el seu autodesplegament, en el desenvolupament de les seves potencialitats que és on l’ésser humà es nodreix d’autoestima.
Si l’Estat de Locke havia de ser mínimament intervencionista, també ho haurà de ser el de Mill; però no fins el punt de desatendre la natural cobdícia del capital. L’única manera de garantir els drets naturals de Locke és respectant les llibertats de Mill. 



EXAMEN DE MILL


No és lliure cap societat, sigui quina sigui la seva forma de govern, en la qual les llibertats no estiguin respectades  en la seva totalitat; i cap no és lliure per complert si no estan en ella absolutament i plenament garantitzades. L’única llibertat que mereix aquest nom és la de cercar el nostre propi bé, pel nostre propi camí, en tant no privem a la resta del seu o els impedim d’esforçar-se per aconseguir-lo. Cada un de nosaltres és el guardià de la seva pròpia salut , sigui física, mental i espiritual. La humanitat surt més guanyadora consentint a cadascú viure a la seva manera que obligant-lo a viure a la manera dels altres.


                                                                 John Stuart Mill, Sobre la llibertat



1.      Expliqueu breument – entre cinquanta i vuitanta paraules – les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

El text gira al voltant de la idea de llibertat utilitarista, la qual exigeix a tota societat, si vol ser legítima, les condicions de possibilitat per al lliure desplegament de les capacitats individuals, ja que, només en l’exercici responsable i solidari de llur desplegament, els individus conquereixen felicitat alhora que aporten a tota societat el benefici d’un progrés just i assenyat.


2.      Expliqueu breument – entre cinc i quinze paraules en cada cas – el significat que tenen en el text els mots o expressions següents: (1 punt)

a)      “Llibertat”
b)      “guardià de la seva pròpia salut”

a)     A Desplegament i desenvolupament de les capacitats individuals de tot ésser humà.

b)     B Només el propi individu és responsable dels seus actes, per tant, és lliure de qualsevol acció sempre que no perjudiqui les llibertats bàsiques dels altres.


3.      Expliqueu per què Mill pensa que “l’única llibertat que mereix aquest nom és la de cercar el nostre propi bé”, i que “la humanitat surt més guanyadora consentint a cadascú viure a la seva manera que obligant-lo a viure a la manera dels altres”. (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) (3 punts)

Amb Stuart Mill es configura el pensament utilitarista en la seva culminació. Sent que la seva missió a la vida a de ser millorar la societat; se sent amb el deure de convertir-se en un reformador moral. Lleial seguidor del pensament de Betham i del seu pare, considera que una societat justa proporciona, sens dubte, les condicions de possibilitat per la felicitat dels ciutadans; ara bé, la fita més important de l’ésser humà ha de ser la formació d’un caràcter excel·lent, i per això cal obrir-se al coneixement vocacional i l’autorealització i per tant a la consecució plaent de la felicitat personal. I això només és possible amb l’exercici de la llibertat individual i col·lectiva.
Fill del segle XIX i testimoni de les injustícies morals d’un liberalisme econòmic sense control, s’afanya en senyalar la importància d’afegir la moral en el sistema social. Vol demostrar que l’ideal de la màxima felicitat pel major nombre és un ideal perfectament moral, i no tan sols això, aquest constitueix el propi criteri de la moralitat. En Mill l’Ètica és com per Epicur una marea mesurada de viure plaentment, i alhora una vida de convivència social on tots aportem el millor de nosaltres a fi del bé col·lectiu. Hume ja havia demostrat que la font de la nostre vida moral i social era la nostre capacitat per compartir emocions; doncs bé, compartim-les!, diria Mill, simpatitzem amb aquells que com tu volen ser feliços, i sentim que és el millor i més just per a tots. Cerquem aquells plaers superiors, propis de la nostra naturalesa i, que, a diferència dels inferiors, constitueixen l’objectiu del quefer humà i impliquen el desplegament de les capacitats humanes més elevades, com ara la cultura intel·lectual i els valors de la benevolència i la solidaritat. Sense aquests plaers superiors, els inferiors perden força i sentit. La felicitat humana, diu Mill, respon a un goig solidari que suposa subjectes socials actius en el desplegament de les seves capacitats. D’aquesta manera els individus en la recerca de la seva pròpia felicitat, participen en la creació de la llibertat individual i col·lectiva, i en el progrés social. L’home educat en aquest sentiment, diu Mill, l’home que entén el bé comú com el seu propi bé és l’home moralment desenvolupat, és l’home que veu aquesta convicció com la més pròpia de l’ésser humà. Aquest home, diu Mill, descobreix en aquesta convicció una poderosa força interior que el frena en les seves accions egoistes: és el remordiment; sentiment només vinculable a la madurés de l’individu. Aquesta convicció és la sanció interna o sanció última
D’altra banda existeix el goig egoista propi de l’individu que no ha assolit encara la majoria d’edat moral, o autonomia moral. Aquí és on l’Estat pren protagonisme. L’Estat aplicarà sancions a aquells individus particulars que pels seus actes egoistes  o irresponsables generin perjudicis als altres, és a dir, impedeixin als seus iguals el respectuós i lliura desenvolupament de les seves capacitats. La felicitat general s’ha de basar en això, en la força de normes legítimes protegides per sancions externes. L’Estat respectarà i defensarà el principi de llibertat individual protegint la llibertat d’opinió i llibertat d’acció o elecció. Tanmateix, aquesta llibertat estarà limitada segons els interessos bàsics dels altres. La coacció social d’una normativa interna només és legítima quan s’aplica en funció de la defensa de la llibertat individual íntimament lligada al bé comú. 
Les disposicions polítiques no poden sacrificar les llibertats individuals; per això Mill formula l’anomenat  Principi del dany segons el qual els individus són lliures de fer allò que els sembli convenient sempre que això no suposi un dany o perjudici als altres. Més enllà del principi d’utilitat ningú pot fer-se representant genuí dels valors veritables que han de ser imposats a la resta. L’àmbit de les creences religioses, ideals, imperatius tradicionals etc. són de lliura participació i no poden ser entesos com obligacions; més i tot, aquests seran censurables per llei si produeixen danys sobre legítimes llibertats individuals.
Per Mill la democràcia és el millor sistema polític, però, adverteix que pot passar que amb l’excusa de ser majoria s’acabi imposant a tothom un pensament ideològic únic. Mill anomena aquesta tendència la tirania de la majoria o tirania de les opinions predominants.  Per a què això no passi, Mill aposta per una democràcia representativa que permeti un govern que defensi una igualtat que no homogeneïtzi i afavoreixi la diversitat tot respectant els drets de les minories.


4.      Compareu la concepció que Mill proposa sobre una societat justa amb alguna altra proposta de societat justa que es pugui trobar en un altre pensador occidental. (2 punts)


Potser el filòsof occidental que més interès va demostrar en gestionar una societat justa va ser Plató. Ell estructura la societat en virtut de tres classes socials: treballadors, militars o guardians i governants; tasques que es corresponen amb les predisposicions naturals de les persones. Si en un home domina la part concupiscible haurà de ser treballador i educat en la temprança. Si, d’altra banda, domina la part irascible haurà de ser militar o guardians i educat en la fortalesa o valentia. I, si, per últim, domina la part racional haurà de ser governant i educat en la saviesa. Quan es donin les tres virtuts pròpies de cada classe social obtindrem la mateixa fusió harmoniosa que es dóna en l’ànima quan cobreix les seves parts amb l’excel·lència moral que li és pròpia. És a dir, obtindrem la Justícia, un Estat just. Vet aquí que la justícia social per Plató consisteix en deixar fer a cadascú el que li és propi, natural, sense barrejar-se en els assumptes aliens. Una concepció de l’ordre polític que ressonarà  en les oïdes de Stuart Mill (uns quants segles després).
Igual que en la filosofia de Plató, Mill aposta per un sistema de govern que permeti el poder dels més aptes, considerant les persones il·lustres dignes candidats de tant valuosa responsabilitat. Només homes  moralment desenvolupats ofereixen el criteri de màxima felicitat de manera justa. Aquestes minories de persones il·lustres saben que la felicitat dels ciutadans radica en el desplegament de les seves potencialitats i que això és vertadera llibertat. I saben també que en llur desplegament s’hi allotja la llavor del progrés social i moral d’un país. Com s’assembla això a l’ideal platònic de filòsof-rei, tanmateix, a diferència de Plató, Mill aconsegueix traslladar l’aristòcrata i utòpica ciutat, tancada i definitiva, al si d’una modernitat oberta i democràtica. 


5.      Fes una reflexió personal expressant acord o desacord amb l’afirmació “Cada un de nosaltres és el guardià de la seva pròpia salut , sigui física, mental i espiritual”. (2 punts)

És difícil no està d’acord amb una frase que et convida a reafirmar-te com ésser moral, responsable d’allò que integra tot el que ets i el que pots ser. És difícil no està d’acord en assumir el repte de dirigir el teu propi destí amb el coratge que implica el valuós dret a decidir com vols enfrontar-te al món. Ara bé, cal prendre consciència que tal responsabilitat no només va dirigida al bé propi. Si la virtut que cal manegar és la responsabilitat, aleshores, aquesta no tant sols anirà dirigida a l’esguard d’assumir les conseqüències dels nostres actes, sinó també de fer-se’n càrrec d’aquells que en el seu entorn defalleixen. Perquè, és ben cert que en una societat que progressa, cal escoltar les raons de la veritat i la justícia, doncs, algun cop, la vida ens col·locarà en  situacions on haurem de decidir, de la forma més justa possible, sobre aquells que en el seva postració o decaïment, no poden.


EXAMEN NIETZSCHE







1.  La idea principal del text gira al voltant de la transmutació de valors que, segons  Nietzsche, ha sofert occident en l’origen de la seva cultura. Tot allò considerat bo entès com a noble o privilegiat, és a dir, aquella moral del senyor que enaltia la vida heroica i forta causa la por de la majoria, dels febles, que estigmatitzaran aquests instints elevats com a perillosos i al final de malvats; així es produeix la transmutació de valors; tot el que era bo com allò admirable i heroic ara serà considerat malvat en sentit moral. I el que abans era dolent per la seva feblesa davant la vida ara serà considerat bo des de la perspectiva moral dels esclaus.

2. Segons Nietzsche la moral primera fou la moral del senyor, és a dir la moral que lloa l’acceptació i afirmació de la vida, és la moral del individu fort que deixa fluir la voluntat de poder, que genera l‘admiració dels altres en els seus actes. I aquesta moral es troba en l’origen de tota cultura. Tanmateix, amb la rebel·lió dels esclaus, aquells que per la seva feblesa eren considerats dolents en el sentit de plebeus varen passar a ser els bons o bondadosos en el sentit moral. I els bons per la seva fortalesa anímica o sentit noble varen passar a ser dolents o malvats en el sentit moral. Amb la transmutació dels valors es configurarà una moral amarada d’instint de venjança, ressentida cap a tota vida superior. És la moral de l’esclau, la moral que lloa els febles, als oprimits. Una moral amb valors que fan suportable la vida dels dèbils com la docilitat, la compassió, la humilitat, la resignació, la igualtat. Nietzsche critica aquesta inversió dels valors morals culpant als jueus i el cristianisme que aposten per una moral que atenta contra la vida aquí a la terra. La idea d’una vida millor més enllà d’aquesta desvirtua el valor real de la vida, que és la categoria moral fonamental. Per això afirma que la vertadera moral s’ha d’ajustar a la voluntat de poder, al desig de viure amb intensitat amb valors lligats a aquesta vida i no pas amb valors lligats al més-enllà. Nietzsche carrega també contra la filosofia platònica, doncs també Plató apostà per una realitat vertadera més enllà d’aquesta; una realitat de la qual el nostre món és només una aparença. Nietzsche afirma que no hi ha un món veritable per sobre d’un món aparent; hi ha només el nostre món. Plató i el cristianisme han originat les grans creences o veritats que travessen la història d’occident; una història que ha tingut com eix fonamental la veritat absoluta i les idees immutables com impulsores de sentit on occident s’hi ha recolzat.  Però arribat en aquest punt de la història, Nietzsche  detecta que tots aquests ideals basats en un més-enllà ja no impulsen les vides de les persones, el món suprasensible ha perdut la força; “Déu ha mort” diu el filòsof, tot expressant la mort de les veritats absolutes i per tant l’enderrocament dels valors tradicionals que fonamenten occident.
La mort de Déu inaugura un temps nou. Davant d’això a l’home  se li escau  només dues posicions: la del darrer home, que viu en el nihilisme passiu, mancat d’objectius, sense valors que l’impulsin a plantejar-se grans reptes. És la vida de l’home modern, que només cerca una vida còmoda i mediocre. O, d'altra banda, la vida que es vol regenerar i reinventar, que s’autoafirma en valors nous; aquesta és la vida del superhome. El superhome és aquell capaç de donar un nou sentit a la realitat, amb valors ara recolzats en la vida mateixa i no en un més-enllà; valors dels quals som responsables la humanitat i no els déus.
Aquest camí de l’home envers el superhome, Nietzsche l’explica en el Zaratustra amb la metàfora de les tres transformacions on, en un primer moment, l’home és representat en la figura del camell que suporta el pes de la llei moral. Simbolitza l’esperit que s’inclina davant la moral dels esclaus. Però aquest es transformarà en lleó, que simbolitza l’home que es desfà de l’opressió moral i lluita contra el seu déu. És l’home que diu “no” però que no és capaç de crear nous valors, no és capaç de dir “sí” per això cal transformar-se en nen. El nen representa el voler creador, on la voluntat de poder s’allibera en tot el seu esplendor per crear valors nous; és la alliberació de la nostra naturalesa inquieta que vol crear formes noves de vida tot comportant la destrucció dels valors esgotats i decadents que reprimeixen la pròpia voluntat de poder. El nen representa doncs el moment culminat, l’arribada del superhome; és a dir una voluntat, que per la seva natura creadora i dionisíaca s’eleva en la seva obra admirable; per això s’oposa a la voluntat d’igualtat i als seus predicadors que intenten reduir tot el que és original i excepcional a ordinari i mediocre.
El superhome diu sí a la vida i per això la vol viure sempre. La viu amb intensitat i satisfacció plena i per això desitja viure-la una i una altra vegada de la mateixa manera, en un etern retorn. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada