 |
| L'any que vam viure perillosament |
Autors seleccionats a partir del currículum per a la PAU de
2020:
A. Època antiga i medieval: Plató
B. Època moderna: Descartes,
Locke, Hume i Kant.
C. Època contemporània: Mill i
Nietzsche.
 |
| Plató, Descartes, Locke, Hume, Kant, Mill, Nietzsche |
Grup A
Plató: La
República: Llibre II: 368c-376c, Llibre IV: 427c-445e, Llibre VII:
514a-520a, 532b-535a.
Grup B
B1.
Descartes: Meditacions Metafísiques, Parts I, II, V i VI.
B2.
Locke, Segon tractat sobre el govern civil, capítols I, II, III, V
(seccions 26, 27, 31-34, 42-51), VIII i XIX (seccions 211-229).
B3.
Hume: Resum (“Abstract”) del Tractat de la
naturalesa humana.
B4. Kant:
seleccions de Fonamentació de la Metafísica dels costums.
Concretament:
Primera
secció: “Transició del coneixement racional comú de la moralitat al coneixement
filosòfic”. Paràgrafs 1-3, 8-13.
Segona
secció: “Transició de la Filosofia moral popular a la Metafísica dels costums”.
Paràgrafs 12-41, 46-54.
Descrivim la
mateixa selecció fent referència a la paginació estàndard segons l'edició de
les obres de Kant de l'Acadèmia Alemanya de Ciències (Kant'sgesammelteSchriften):
Primera
secció:
Des de 4:393
fins al darrer paràgraf sencer de 4:394 (és a dir, fins incloure el paràgraf
que comença per “La bona voluntat no és bona per allò que ella fa o
aconsegueix”).
Des de 4:397
(“Per tal d’elucidar el concepte d’una voluntat que és estimable per ella
mateixa i bona a banda de cap finalitat ulterior”) fins al darrer paràgraf
sencer de 4:399 (és a dir, fins incloure el paràgraf que comença per: “En
aquest sentit cal entendre també sens dubte els passatges de l’escriptura en
què..”).
Segona
secció:
Des del
darrer paràgraf que comença a 4:412 (“Tot en la naturalesa actua segons lleis”)
fins incloure el primer paràgraf de 4:425 (“Per consegüent, hem aconseguit de
provar si més no que, si el deure és un concepte que ha de tenir una
significació...”).
Des del
darrer paràgraf que comença a 4:427 (“La voluntat és concebuda com una facultat
de determinar-se a si mateix per actuar”) fins a incloure el darrer paràgraf
sencer de 4:430 (el paràgraf que comença amb “En quart lloc, tocant al deure
meritori envers els altres”).
Grup C
C1. Mill:
seccions II i IV de L’Utilitarisme.
C2.
Nietzsche: Selecció de textos de les obres:
- Sobre
veritat i mentida en sentit extramoral: Secció 1
- Aurora: secció 132
- La gaia
ciència:
seccions 125, 341
- Així parlà
Zaratustra: Primera
part. Pròleg de Zaratustra: apartats 3, 4. Segona part: secció XXIV “En
les illes Afortunades”.
- Més enllà
del bé i del mal: Seccions
21, 56, 260
- Genealogia
de la moral: Part I:
secció 10 i el començament de la secció 11 (fins incloure la frase que comença
amb “La resposta estricta és aquesta:...”. Part II: secció 24. Part III:
seccions 11 (a partir del tercer paràgraf, que comença amb “La idea per la qual
es lluita en aquest punt és la valoració de la nostra
vida...”), 12 i 13.
La prova
parteix del text d’un filòsof i es demana que es respongui una sèrie de
preguntes, algunes de les quals estan directament relacionades amb aquest text.
Es vol avaluar la maduresa intel·lectual, la capacitat d’anàlisi i la capacitat
de raonament crític, així com la comprensió de les principals teories i
conceptes filosòfics estudiats en la matèria Història de la Filosofia.
Hauràs de
respondre 5 preguntes repartides en tres exercicis: l’exercici-1 (que constarà
d’un text i 3 preguntes relacionades directament amb aquest text), l’exercici-2
(que tindrà una sola pregunta) i l’exercici-3 (també amb una sola pregunta).
Cadascun
dels tres exercicis tindrà dues opcions: l’opció A i l’opció B (que seran
formalment iguals). Per a cadascun dels exercicis podràs triar fer l’opció A o
l’opció B. És possible triar, per tant, fer, per exemple, l’opció A en un dels
exercicis, i l’opció B en un altre.
Aquesta
estructura amb 3 exercicis s’introdueix per primer cop en la PAU del curs
2019-20.
http://universitats.gencat.cat/ca/pau/model_examens/
L’exercici-1
inclourà un text (el text de l’opció A i el de l’opció B seran d’autors
diferents). Totes les preguntes de l’opció A, en cadascun dels tres exercicis,
estaran relacionades amb el pensament de l’autor del text de l’exercici-1 en
l’opció A (tot i que les preguntes de l’exercici-2 i l’exercici-3 no tenen
perquè està relacionades amb la temàtica específica del text de l’exercici-1).
Anàlogament, totes les preguntes de l’opció B dels tres exercicis es vincularan
amb el pensament de l’autor del text de l’opció B de l’exercici-1.
Cadascun
dels textos serà d’un dels autors i materials seleccionats (que s’indiquen més
avall).
En les cinc preguntes
de la prova, agrupades en tres exercicis, es demana el següent:
Exercici-1
(que inclou un text)
Pregunta (I):
Explicar breument les idees principals del text i com hi estan relacionades (2
punts).
Pregunta (II):
Explicar breument el significat de dues paraules o expressions del text (1
punt).
Pregunta
(III): Explicar les raons de l’autor a favor d’una determinada afirmació que fa
en el text. Per explicar aquestes raons, s’haurà de fer referència als
aspectes pertinents de pensament de l’autor, encara que no
siguin explícitament expressats en el text. (3 punts)
Exercici-2
Comparar un
concepte o idea important en el pensament de l’autor amb un altre concepte o
idea del propi autor o d’algun altre/a autor/a o corrent de pensament.
(El concepte o idea de l’autor que cal comparar serà un concepte o idea que
apareix en les lectures proposades però no té necessàriament per què aparèixer
en el text de l’examen) (2 punts).
Exercici-3
Fer una
avaluació raonada i personal d’una afirmació filosòfica. Aquesta afirmació
estarà relacionada amb les temàtiques discutides per l’autor del text
(l’afirmació que es proposi avaluar no té per què estar relacionada, però,
amb la tesi o tesis que l’autor discuteix en el text de de l’exercici-1;
sí estarà relacionada, però, d’alguna manera, amb les temàtiques que l’autor
tracta en les lectures proposades) (2 punts).
Exercici-1
Pregunta (I): Explicar breument el
contingut del text (2 punts).
Per respondre aquesta pregunta has de llegir uns quants cops, amb deteniment,
el que diu el text i has de mirar d’entendre bé què és el que diu. La teva
resposta ha de consistir en fer un breu resum d’allò més important que diu el
text. En el teu resum has de mostrar que saps identificar quines són les idees
principals del text, i quina és l’estructura argumentativa bàsica del text.
L’objectiu de la pregunta és detectar si has comprès bé el text. És important
que no et limitis a enunciar idees sinó que mostris comprensió de l’estructura
argumentativa del text.
Per altra
banda, en aquesta pregunta no es demana que l’alumne mostri que coneix els
detalls de la filosofia de l’autor. S’ha de resumir allò que diu el text. No
s’ha de desenvolupar res (sobre la filosofia de l’autor o sobre qualsevol altra
qüestió) que no sigui part del que diu el text.
Pregunta (II): Explicar
el significat, en el text, de termes o expressions. (Definicions) (1 punt)
Es tracta que mostris que has entès quin és el significat que el terme o
expressió té per a l’autor en el text. Aquest significat pot coincidir amb el
significat habitual que generalment té aquest terme, o pot ser que tingui un
significat particular o tècnic que has de saber identificar.
Pregunta
(III): Explicar
les raons de l’autor a favor d’una tesi. (3 punts)
Aquesta pregunta busca avaluar si has entès bé cert aspecte important del
pensament de l’autor. Per avaluar això, aquest pregunta et demana que expliquis
com certa afirmació (que l’autor fa en el text) es justifica dins del marc de
les propostes filosòfiques de l’autor. Encara que l’enunciat indiqui que cal
referir-se al pensament de l’autor, cal tenir present que el que es demana no
és una exposició general del seu pensament. Al corregir aquesta pregunta, només
es tindran en compte les idees que siguin pertinents per a explicar l’afirmació
sobre la qual es demana.
Aquesta
pregunta no busca avaluar si l’alumne és capaç de repetir una
descripció general sobre certs aspectes del pensament de l’autor (que l’alumne
pot simplement haver après de memòria), sinó que busca avaluar si l’alumne
ha entès aquests aspectes del pensament de l’autor. Un bon
examen serà aquell que trobi el paper que l’afirmació particular juga en el
conjunt del pensament del filòsof. Una exposició general i correcta del
pensament de l’autor pot no respondre el que es demana si no explica com el
pensament general de l’autor justifica l’afirmació particular que és objecte de
la pregunta.
És
absolutament essencial i imprescindible, doncs, que en la resposta
a aquesta pregunta facis referència a l’afirmació de l’autor que és objecte de
la pregunta: la resposta a aquesta pregunta ha d’explicar com aquesta afirmació
particular encaixa i es justifica dins del pensament general de l’autor.
Exercici-2
Comparar un
concepte o idea de l’autor amb un altre (2 punts):
El concepte
o idea de l’autor a comparar apareix en les lectures proposades però no té
necessàriament que aparèixer en el text de l’examen. En qualsevol cas, es
tracta d’un concepte o idea que es relaciona directament amb allò que l’autor
tracta en algun dels textos seleccionats.
Per avaluar
aquesta pregunta es té en compte:
1. La identificació adequada i precisa
dels dos termes (dues concepcions d’un problema o dos conceptes
diferents) en la comparació demanada.
2. El contrast pertinent dels dos
termes de la comparació.
En qualsevol
cas, pots triar fer una caracterització de les dues concepcions o idees de
manera prèvia i independentment a la comparació, o bé fer-ne la caracterització
implícita en termes de les seves diferències. També pots escollir fer una
caracterització prèvia d’una de les dues concepcions i descriure l’altra per
contrast. En tot cas, l’estratègia que triïs no pot afectar l’avaluació del
corrector/a. Ara bé, és imprescindible que facis una comparació.
Exercici-3
Consideració
raonada a favor o en contra d’una tesi. Opinió (2 punts):
Es tracta
d’avaluar una afirmació que està relacionada amb les temàtiques que va tractar
l’autor del text de l’exercici-1 (però pot no estar relacionada amb la temàtica
específica del text de l’examen). Has d’intentar justificar la teva postura a
favor o en contra de la afirmació tot fent-ne una valoració personal (la teva
postura pot consistir també, és clar, en explicar, de forma raonada, perquè de
fet no estàs ni a favor ni en contra de la afirmació).
No es
demana, doncs, que expliquis què és el que tu creus que pensaria l’autor del
text sobre aquesta afirmació, sinó que expliquis què és el que tu creus
i perquè. Es tracta que facis l’esforç d’argumentar d’una forma personal,
clara i coherent a favor o en contra de la tesi proposada.
És important
que no et limitis simplement a fer afirmacions, sinó que facis l’esforç de
proporcionar arguments o consideracions a favor de la postura
que vols defensar: és a dir cal que facis l’esforç de justificar perquè estàs a
favor o perquè està en contra de la tesi.
D’altra
banda, a l’hora de corregir, el corrector/a no tindrà per res en compte si
ell/a està d’acord o no amb la tesi que tu has decidit defensar, ni tampoc, si
fos el cas, el fet que tu potser ignoris propostes o arguments històricament
importants.
L’examen PAU:
L’exercici 1 consta d’un
text i tres preguntes.
Exercici 1 Pregunta I
Explicar breument el
contingut del text. [2 punts]
L’objectiu de la pregunta
és detectar el grau de comprensió del text. La resposta no cal que demostri que
l’alumne/a coneix els detalls de la filosofia de l’autor (excepte si la manca
d’aquest coneixement li impedeix d’entendre el text).
Les restriccions sobre
espai (60-100 paraules en l’opció A, 100-150 paraules en l’opció B) són només
orientatives per determinar indirectament el tipus de resum que s’espera: ni un
breu títol, ni una llarga paràfrasi. Per tant, si el contingut del resum és
equivalent al que es podria fer en el nombre de paraules indicades, no ha de
comptar contra l’alumne/a el fet que no respecti aquests límits.
A continuació s'esmenten
les idees principals que se suposen en una resposta correcta. Cal tenir en
compte, però, que les formes en què s'enuncien i comparen en un petit resum
poden ser molt diverses. El seu enunciat pot ser explícit o estar implícit en
la redacció de l'alumne/a. I, per descomptat, no es pot esperar de cap manera
un desenvolupament detallat de cada idea. És important, però, que l'alumne/a no
es limiti a enunciar idees sinó que mostri comprensió de l'estructura
argumentativa o discursiva del text:
La precisió,
la claredat i la correcció gramatical
En una prova de
filosofia, la precisió, la claredat i la correcció gramatical són òbviament fonamentals.
Els correctors hauran d’evitar, però, fer-ne una avaluació autònoma: aquests
trets no poden ser avaluats independentment del contingut. Si la resposta no
s’adequa en absolut al que es demana, aleshores la claredat, la precisió i la
correcció gramatical no hi afegeixen cap valor. Això no vol dir que no hagin
d'afectar la qualificació.
Respecte al grau de
precisió: aquest és part intrínseca del contingut que es vol expressar.
Respecte a la claredat i
la correcció gramatical, el criteri que s’haurà d’utilitzar és que, en la
mesura que siguin deficients, afecten negativament el contingut que de fet
s’expressa, i, per això mateix i en aquesta mesura, han d’afectar la
qualificació.
Recordeu
Com
respondre la pregunta 1
Primer cal anunciar el tema:
Si el text és de Pitàgores, Heràclit, Parmènides o
Zenó, és de metafísica.
Si el text és de Protàgores, la branca de la filosofia
o el tema és de política i epistemologia.
Si el text és de Sòcrates, és d’epistemologia o ètica.
Si el text és de Plató:
- Si parla de la veritat, el coneixement, el mite de
la caverna, els segments del coneixement o la reminiscència, el tema és l’epistemologia.
- Si el text parla de les parts de l’ànima i les
virtuts pròpies en l’ésser humà concret, el tema és l’antropologia i l’ètica.
- Si el text parla de les virtuts o parts de l’ànima
aplicades a alguna de les classes socials (treballadors, governants o
guardians), el tema és la política.
- Si el text parla de l’organització social, la
justícia a la ciutat o el sistema polític ideal, el tema és la política.
Si el text és de Descartes:
- Si parla de les regles, del dubte, de la primera
evidència (cogito, ergo sum) jo soc, jo existeixo, el tema és l’epistemologia.
- Si parla de la substància jo, la substància déu o
substància mon, el tema és l’epistemologia
i la metafísica.
- Si parla de l’ésser humà com a compost de cos i
ànima, i la glàndula pineal, el tema és l’antropologia.
Si el text és de Locke:
- El tema és la política.
Si el text és de Hume:
- El tema és l’epistemologia.
Si el text és de Kant:
- El tema és l’ètica.
Si el text és de Mill:
- El tema és l’ètica.
Si el text és de Nietzsche:
- Si parla de la transmutació dels valors, la mort de
déu, el superhome o l’etern retorn, el tema és la moral.
- Si parla dels conceptes generals, la realitat, la
veritat o el coneixement, el tema és l’epistemologia.
Com
respondre la pregunta 4 (comparacions)
Plató
el podeu comparar amb tots els altres. És el gran comodí.
Descartes
i Hume
|
Descartes
Pare
del racionalisme
La
font fonamental de coneixement és la
raó
Les
idees que tenen el seu origen en l’experiència no ens proporcionen
coneixement fiable i rigorós.
Naixem
amb unes idees innates dipositades
en el meu esperit per déu.
Les
úniques idees fiables són les innates.
Existeixen
realitats metafísiques deduïdes per la raó.
Existeixen
tres substàncies reals: substància jo, substància déu i substància món.
Déu
existeix i és garant del meu coneixement.
|
Hume
Màxim
esplendor de l’empirisme
La
font fonamental de coneixement són els
sentits
Totes
les nostres idees són records desdibuixats de les impressions.
Quan
naixem el nostre enteniment és com un full
en blanc (una tàbula rasa, Locke) No
existeixen les idees innates.
Totes
les idees tenen el seu origen en l’experiència.
Només
puc considerar veritat aquelles idees que tenen la seva corresponent
impressió (criteri de veritat). La metafísica va més enllà d’allò físic, per
tant ha de ser una construcció de la imaginació.
Només
puc obtenir impressions discontinues de mi i del món, mai puc obtenir una
impressió única d’un suposat jo total, ni una impressió contínua i estable
del món.
Totes
les meves impressions són finites.
Jo no puc copsar amb una impressió infinita
(qualitat pròpia de déu)
|
Plató
i Nietzsche (des de la vessant epistemològica)
|
Plató
Dualisme
ontològic: existeixen dos mons. El món de les Idees i el món de les coses.
El món de les idees és ontològicament superior.
El
món de les coses són aparences; un món fictici.
La idea és més real que la cosa i té més entitat moral.
Quan
veig la cosa concreta recordo la vertadera realitat, el seu model (la idea)
Teoria de la reminiscència.
Les idees són les vertaderes realitats de les coses, els models perfectes de totes les coses materials i imperfectes.
L’art,
la imatge o Eikasia és la fase més allunyada del vertader coneixement. L’art
imita les coses, és una còpia de la còpia de la Idea.
|
Nietzsche
Només
existeix un món, el nostre món, aquest que vivim i sentim.
L’altre
món (món de les idees) és un invent de la raó.
El
nostra món és únic i plenament real. Les idees són ficcions de la raó.
El
concepte o la idea s’allunyen de la veritat concreta. Li donem més valor
moral al concepte general que a la cosa real i concreta.
Quan
veig la cosa concreta (un ocell volant, per exemple), la ment crea imatges, i
en un exercici d’abstracció, la raó tria les altres imatges que tenen en comú
amb l’ocell concret formant el concepte, l'espècie o la idea expressada en un
so verbal: l'ocell.
Construïm
els conceptes intentant unificar en un sol mot la multiplicitat de la coses
reals. I això ens ajuda a comunicar-nos i socialitzar, però alhora ens allunyem
de la genuïna realitat de les coses, dipositant més valor ontològic i moral
al fet general que a la cosa individual.
Només a través del llenguatge metafòric propi
de l’art ens podem apropar a la veritat. El fet artístic ens allunya del
dogmatisme, ens permet acceptar la pluralitat dels punts de vista i
interpretacions sobre les coses. Les metàfores poètiques no empresonen la
realitat, no la fixen, i això és el més honest i correcte, ja que la realitat
i la veritat és tot plegat pur esdevenir. |
Paltó
i Locke
|
Plató
El
millor sistema polític és l’aristocràcia (poder dels millors)
Plató
confecciona una organització social ideal basada en les tres parts de l’ànima
i les seves virtuts.
El
mite dels metalls ens diu que les persones neixen amb una part dominant. Si a
un individu li domina la part concupiscible serà treballador, si li domina la
part irascible serà guardià, i si li domina la part racional serà governant.
En
funció de l’educació (paideia) dotem a cada classe social de la virtut que li
és pròpia: temprança, fortalesa i saviesa. Si cada classe social exerceix la
seva virtut excel·lentment sense barrejar-se en assumptes aliens, obtindrem
una societat Justa.
El
governat i filòsof (ha contemplat la idea de bé) vetllarà per l’ordre i el bé
comú i intentarà que l’aristocràcia no emmalalteixi.
El
poder de l’aristocràcia pot caure en degradació i malaltia. L’Aristocràcia
pot degenerar en timocràcia, oligarquia, democràcia, finalment, tirania.
|
Locke
El
millor sistema polític és la democràcia representativa (poder del poble)
Amb
la intenció de garantir i respectar equànimement els drets naturals de les
persones cal un pacte (organització política).
Els
éssers humans naixem amb una llei natura inscrita en nosaltres per Déu que
vetlla per un drets naturals i fonamentals: dret a la vida, la salut, la
llibertat i la propietat.
El
poble (les majories i propietàries) triaran els representants de la voluntat
popular. En l’Estat Liberal hom perd quotes de llibertat i es sotmet a les
decisions de la majoria.
Els
governants legislaran d’acord amb el consens de la majoria. Vetllaran per la
protecció i gestió dels drets naturals.
Per
tal de no caure en la corrupció política cal la divisió de poders:
legislatiu, executiu i federatiu. Cadascun vetlla per la seva jurisdicció i
competència. Ara bé, hi ha raons que poden fer dissoldre el poder; aquestes
raons legitimen la rebel·lió del poble. |
Mill
i Kant
|
Kant
Existeix
una ètica formal, prèvia a
qualsevol moral tradicional o material.
L’ètica
vertadera és autònoma; sorgeix
d’un mateix (deure moral)
Elabora una ètica deontològica (basada en el deure moral)
És
una ètica que afirma l’acte moral com un
fi en si mateix. (el deure o la bona voluntat actua sense interessos
posteriors; actua per lleialtat al deure)
La
formulació de l’ètica formal és l’imperatiu categòric: “Actua només segons
aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui
llei universal”. I també: “Tracta les altres persones no com un mitjà sinó
com un fi en si mateix”.
La llibertat és un postulat de la raó. La capacitat per
decidir les pròpies accions morals ens fan creure amb la idea de llibertat
humana. No podem demostrar la llibertat d’una manera científica, però actuem
en la creença que aquesta existeix.
|
Mill
L’utilitarisme
afirma una ètica material,
normativa, que ens guia cap a l’obtenció de la felicitat, que és el bé suprem
i el fi últim de tot ésser humà.
L’utilitarisme
és una ètica heterònoma, ja que
ens aconsella que cal fer aconseguir la felicitat
Elabora
una ètica hedonista, ja que identifica el plaer amb la felicitat; i és eudemonista
ja que considera que la felicitat com el fi de tota acció humana.
L’ètica
utilitarista és hipotètica, ja que
proposa accions com a mitjans per aconseguir hipotètics resultats.
La
regla moral bàsica de l’Utilitarisme és el principi d’utilitat o màxima
felicitat: s’ha de realitzar preferentment aquelles accions que
afavoreixin la més gran
felicitat per al màxim nombre de persones.
La llibertat és l’exercici
de desplegament i autorealització personal. Una societat justa i lliure és
aquella que garanteix el desplegament de les potencialitats ciutadanes, la
llibertat individual i, amb això, el progrés social i la felicitat personal i
col·lectiva. |
|
|
|
|
|
|
|
|
Plató Antropologia
Ambdós
defensen el dualisme antropològic: l’ésser humà és un compost de cos i ànima.
Mite
del carro alat. El cos és la presó de l’ànima. L’ésser
humà és fonamentalment ànima. Aquesta pertany al món de les Idees. És eterna.
L’ànima
humana és tripartida: part racional, part irascible i part concupiscible.
Virtuts: saviesa, fortalesa, temprança i justícia.
El
món de les Idees i el món de les coses és relacionen per imitació i
participació.
Epistemologia
L’ànima
és subjecte de coneixement, i les coses són objecte de coneixement.
L’ànima
pertany al món intel·ligible o món de les Idees, i té impreses les idees com
empremtes adormides.
L’ànima
recorda la Idea en la cosa sensible. Reminiscència.
El
coneixement no és possible sense el món de les Idees. |
Descartes Antropologia
Ambdós
defensen el dualisme antropològic: l’ésser humà és un compost de cos i ànima.
El
cos és res extensa, matèria subordinada a les lleis mecàniques.
L’ànima
és el jo pensant, la res cogitans, pensament pur, lliure i etern.
El
jo pensant està configurat d’idees: adventícies, factícies i innates,
aquestes últimes dipositades per la substància déu o res infinita.
l’ànima
o jo pensant i el cos o res extensa es comuniquen per la glàndula pineal.
Epistemologia
L’ànima
o jo pensant és subjecte de coneixement, i el món o res extensa és l’objecte
del coneixement.
El
jo pensant està configurat d’idees. Les idees innates proporcionen el
coneixement científic del món.
El
jo pensant coneix les qualitats primàries dels cossos
El
coneixement no és possible sense les idees innates, inscrites en el jo
pensant per déu.
|
||
|
Plató
(VaC)
|
Kant
(XVIII) |
|
Plató
construeix un debat sobre la Justícia, base aquesta del comportament moral. L’interessa
fonamentar la Idea de Justícia.
|
Kant
elabora una ètica formal, l’interessa trobar el marc formal de tota ètica. |
|
Amb
el mite del carro alat, Plató ens mostra la seva teoria tripartida de
l’ànima. Hi ha tres parts de l’ànima (part concupiscible, part irascible i
part racional) que han de ser educades
en les virtuts.
|
La
moral no pot venir d’ideologies polítiques, filosòfiques o religioses. La
moral no pot imposar-se des de fora, no pot ser heterònoma. |
|
A
través de la paideia (educació)
conferim a la nostra ànima funcions excel·lents: la part racional
anhela saviesa. La part
irascible necessita fortalesa, i la part concupiscible necessita temprança.
|
La
moral ha de ser autònoma. L’ésser
humà ha de ser el legislador dels seus actes. L’única
cosa purament moral és la bona voluntat. Només el deure moral és universal. |
|
Si
cada part de l’ànima és excel·lent en les seves virtuts obtindrem la quarta
virtut: la Justícia.
|
L’ètica
formal o universal queda formulada amb l’imperatiu categòric. En formula dos:
<
Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler
que esdevingui llei universal > i < Tracta tot ésser humà, no com un
mitjà, sinó com un fi en si mateix >
|
|
En
la constitució de la República, els ciutadans tenen una funció determinada
segons les seves aptituds personals (treballadors, guardians o governants) Mite
dels metalls. Els ciutadans són instruments del tot, mitjans per un Estat
just.
|
L’ésser
humà és un fi en si mateix, no un mitjà. No som instruments, sinó éssers amb
consciència que busquem els nostres propis fins. L’ésser
humà exerceix la llibertat quan obeeix el deure moral dictada per la raó
pràctica. |
|
Plató
afirma l’existència de la Idea de Bé, Bellesa o Justícia, com a models
preexistents i transcendentals que ens guien en el coneixement i la
moralitat.
|
Les
idees transcendentals com ànima o déu són postulats de la raó. No els podem
demostrar científicament, però són útils en la moralitat humana, donen sentit
a la raó pràctica.
|
|
Protàgores
(Sofistes)
|
Sòcrates |
|
Relativisme
i escepticisme
Cobraven
per ensenyar
Cercaven
les veritats a través de l’oratòria i l’art de parlar bé.
Perseguien
la persuasió i buscaven el consens de les majories.
La
democràcia és el sistema adequat per conquerir la veritat que més convingui
en cada moment.
Afirmen
que la veritat està sotmesa a l’esdevenir del temps.
“L’home
és la mesura de totes les coses”
|
Optimisme
epistemològic
Dialogava
amb qualsevol atenès. No cobrava per ensenyar
Cercava
la veritat a través del diàleg, sempre orientat a la veritat universal.
Exercia l’art d’alliberar les idees de la nostra ànima.
Perseguia
la veritat a través de la Ironia i la Maièutica (mètode socràtic)
Amb
els sofistes la democràcia es perverteix.
La
veritat és fixa i universal, i roman en la meva ànima.
“Només
sé que no sé res”
|
|
Heràclit
|
Parmènides
|
|
La
realitat es troba en estat de fluïdesa constant. La realitat és canvi.
La
Phiysis és un procés de canvi que no s’atura mai.
La
realitat és com un riu en constant moviment. “Mai et podràs submergir dos
cops en el mateix riu”
Hi
ha una intel·ligència que governa el Món i la Natura: Logos. El logos és
l’esdevenir ordenat de tot.
L’expressió
física del Logos és el foc, que és transformació i moviment de tot.
|
La
veritat és fixa. Afirma la permanència de la veritat
La
vertadera veritat no és física, és metafísica.
La
veritat no pot ser que sigui i no sigui. “El Ser és i el no-ser no és”
Només
el Ser és, la racionalitat és. Les veritats racionals són universals,
immòbils i eternes.
La
realitat sensible és falsa, una il·lusió. La racionalitat permet veritats
indiscutibles. El moviment no és possible (Paradoxa de Zenó). |
|
Plató (Antropologia, psicologia)
|
Plató
(política)
|
|
El mite del
carro alat
Ànima Tripartida
Auriga: part
racional Cavall blanc:
part irascible Cavall negre:
part concupiscible
Part de l’ànima i Virtuts
Racional:
saviesa Irascible:
fortalesa Concupiscible:
temprança
Justícia (ànima justa)
La virtut de la justícia es crea
en l’ànima com efecte d’haver aconseguit l’excel·lència moral de les tres
parts que configuren l’ànima humana.
|
El mite dels
metalls
Part de l’ànima
que domina
Or: domina la
part racional Plata o argent:
domina la part irascible Bronze i ferro:
domina la part concupiscible.
Classes socials
i Virtuts
Governants:
saviesa, prudència Guardians:
fortalesa, coratge (símil del gos) Treballadors:
temprança, moderació
Justícia (Estat just)
Aristocràcia (únic sistema polític sa)
Malalties de
l’Estat:
Timocràcia,
Oligarquia, Democràcia i Tirania. (gradualment a pitjor).
|
EXAMEN
PAU 2020
Exercici 1 [6 punts en
total]
Trieu una de les dues
opcions següents, A o B, i responeu a les tres preguntes de l’opció que heu
triat (que es formulen després del text).
OPCIÓ A
48. […] Jo pregunto: quin
valor tindrien per a un home deu mil o cent mil acres de terreny exceŀlent,
conreat com cal i ben proveït de bestiar, al bell mig d’alguna zona de
l’interior d’Amèrica, sense cap esperança de comerciar amb cap altra part del
món i poder obtenir diners de la venda dels productes? No valdria la pena de posar
tanques a aquest terreny, i veuríem com aquest home retornaria a la natura
comuna totes aquelles parts del terreny que produirien més béns que els que ell
i la seva família podrien consumir. […]
50. L’or i la plata, en
ser coses molt poc útils per a la vida d’un home en comparació amb els
aliments, la roba o els mitjans de transport, adquireixen el seu valor,
únicament, per mitjà del consentiment dels homes […]. És obvi, doncs, que els
homes van acceptar que hi hagi propietats desproporcionades i desiguals a la
Terra, des el moment que, mitjançant un acord tàcit i voluntari, van trobar la
manera que un home pogués legítimament posseir més terra que la suficient per a
abastar-se a si mateix i rebre, a canvi del romanent, or i plata que podria
emmagatzemar sense perjudicar ningú, ja que aquests metalls no es deterioren ni
es corrompen en mans del propietari. Aquest repartiment de les coses en
propietats privades desiguals, els homes l’han fet practicable fora dels límits
de la societat, i sense cap contracte, només a costa d’atribuir un valor a l’or
i la plata i d’avenir-se tàcitament a l’ús del diner.
John Locke. Segon tractat
sobre el govern civil, capítol v
Pregunta I.
Expliqueu breument (entre
seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades. [2 punts]
Pregunta II.
Expliqueu breument (entre
cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text el mot i
l’expressió següents. [1 punt]
a) «diners»:
b) «acord tàcit»:
Pregunta III. Expliqueu
el sentit i la justificació, segons John Locke, de la frase següent del text:
«mitjançant un acord tàcit i voluntari, van trobar la manera que un home pogués
legítimament posseir més terra que la suficient per a abastar-se a si mateix».
(En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que
siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
OPCIÓ B
—Compara la nostra naturalesa, pel que fa a
l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Imagina uns homes en un
habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al
llarg de tota la cova. A dintre hi viuen aquells homes, encadenats des
d’infants de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només
veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap.
Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells […]. »[…] aquests
homes no han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret
de la cova que tenen al davant. »[…] Si un d’ells fos deslligat i de cop i
volta me’l fessin redreçar i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum que
ve de fora, quan fes tot això es trobaria malament, els ulls li farien
pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les
ombres… »[…] primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a
continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels homes i de les altres
coses, i, finalment, les coses en si […] i al final podria mirar el sol. »[…]
Tota aquesta imatge, estimat Glaucó —vaig dir-li—, cal que l’enllacis amb el
que hem dit abans; la regió que ens és revelada per la vista, l’has de comparar
amb l’estança de la presó; la llum del foc que hi ha en ella, amb la força del
sol; i si ara compares la pujada i la contemplació de les coses de dalt amb
l’ascensió de l’ànima cap al món inteŀligible, no t’apartaràs de la meva
conjectura. […] »Creus que seria sorprenent —vaig continuar— que quan un home
passi de la contemplació de les coses divines a les misèries humanes es mostri
maldestre i ridícul si, quan encara està enlluernat i sense haver-se acostumat
a les tenebres que l’envolten, es veu obligat a discutir, en un tribunal o a
qualsevol altre lloc, sobre imatges de la justícia o sobre les ombres de les
imatges de la justícia i s’ha d’enfrontar a la manera en què interpreten
aquestes coses aquells que mai no han vist la justícia en si? —No, no em
sorprendria gens —va dir.
Plató. La República,
llibre vii
Pregunta I.
Expliqueu breument (entre cent i cent
cinquanta paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades. [2 punts]
Pregunta II.
Expliqueu breument (entre
cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les
expressions següents. [1 punt]
a) «món inteŀligible»:
b) «la justícia en si»:
Pregunta III.
Expliqueu el sentit
d’aquesta frase aŀlegòrica del text i quina és la justificació, segons Plató,
d’allò que s’hi vol expressar: «Creus que seria sorprenent […] que quan un home
passi de la contemplació de les coses divines a les misèries humanes es mostri
maldestre i ridícul si, quan encara està enlluernat i sense haver-se acostumat
a les tenebres que l’envolten, es veu obligat a discutir, en un tribunal o a
qualsevol altre lloc, sobre imatges de la justícia o sobre les ombres de les
imatges de la justícia i s’ha d’enfrontar a la manera en què interpreten
aquestes coses aquells que mai no han vist la justícia en si?» (En la resposta,
us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents,
encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
Exercici 2
Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.
OPCIÓ A.
Compareu la concepció de
Locke sobre en què consisteix i què involucra la creació d’una societat
política (o estat o ciutat) amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un
altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]
OPCIÓ B.
Compareu la concepció de
Plató sobre la naturalesa humana (o sobre l’ànima) amb la concepció sobre
aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la
filosofia occidental. [2 punts]
Exercici 3
Trieu UNA de les dues
opcions següents, A o B.
OPCIÓ A.
Expliqueu si esteu
d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Produir idees i fer creacions
artístiques o inteŀlectuals (com ara cançons, llibres, peŀlícules, poemes o
videojocs) requereix treball i esforç; voler fer ús d’aquests productes sense
compensar econòmicament a qui els ha ideat és robar o estafar, tal com també ho
seria apropiar-se dels productes del camp d’un pagès, o agafar un taxi i baixar
sense pagar.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]
OPCIÓ B.
Expliqueu si esteu
d’acord o en desacord amb l’afirmació final del text següent: «La posta de sol
d’ahir va ser bella, La Gioconda és un quadre bell, Paraules d’amor és una
cançó bella; la posta de sol, La Gioconda i Paraules d’amor tenen una cosa en
comú: la bellesa; la bellesa, per tant, existeix; però no és un objecte que es
pugui tocar, ni que existeixi en cap lloc concret; deu ser, doncs, que té una
existència semblant a la de les idees platòniques. Tenim raons per a creure,
per tant, que hi ha entitats com les que Plató postulava que es troben en el
món de les idees.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]
Exercici 1 [6 punts en
total] Trieu una de les dues opcions següents, A o B, i responeu a les tres
preguntes de l’opció que heu triat (que es formulen després del text).
OPCIÓ A
Enumerarem ara alguns
deures, segons la divisió habitual entre deures envers nosaltres mateixos i
deures envers els altres, i entre deures perfectes i imperfectes. […]
2. Un altre individu es
veu empès per la necessitat a demanar que li prestin diners. Ell sap molt bé
que no podrà tornar-los, però també veu que no li prestaran res si no promet
fermament de tornar-ho en un temps determinat. Té ganes de fer aquesta promesa,
però encara té prou consciència per a preguntar-se: No és prohibit i contrari
al deure sortir del pas d’aquesta manera? Suposant, tanmateix, que prengués
aquesta determinació, la màxima de la seva acció s’expressaria així: «Quan
cregui que necessito diners, els demanaré prestats i prometré tornar-los,
encara que sàpiga que no ho faré mai.» Malgrat que tal vegada aquest principi
de l’amor a si mateix o del propi profit pugui estar d’acord amb tot el meu
benestar futur, ara la pregunta és aquesta: És això lícit? Jo transformo, per
tant, l’exigència de l’amor propi en una llei universal i plantejo la qüestió
d’aquesta manera: Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei
universal? Veig de seguida que mai no podria valer com una llei universal de la
naturalesa i estar d’acord amb ella mateixa […].
Immanuel Kant.
Fonamentació de la metafísica dels costums, ii
Pregunta I.
Expliqueu breument (entre
seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades. [2 punts]
Pregunta II.
Expliqueu breument (entre
cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les
expressions següents. [1 punt]
a) «deures envers
nosaltres mateixos»:
b) «estar d’acord amb
ella mateixa»:
Pregunta III.
Expliqueu què porta Immanuel Kant a formular
la pregunta següent del text i quin sentit i justificació té la resposta que
ofereix: «Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal? Veig
de seguida que mai no podria valer com una llei universal de la naturalesa i
estar d’acord amb ella mateixa.» (En la resposta, us heu de referir als
aspectes del pensament de Kant que siguin pertinents, encara que no apareguin
explícitament en el text.) [3 punts]
OPCIÓ B
Com a fundadors de la
ciutat —vaig dir jo— hem d’obligar els homes de naturalesa privilegiada a
dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé
en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat;
però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant
cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet. —Què? —No
consentirem que es quedin en aquesta regió superior —vaig dir—, negant-se a
baixar de nou a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en les seves
penalitats i en els seus honors, tant si són de poca vàlua com de molta. —Però
haurem de ser tan durs amb ells? —va preguntar—. Per què hem de condemnar-los a
una vida miserable quan poden gaudir d’una vida més agradable? —Tornes,
benvolgut amic —vaig dir—, a oblidar que la llei no ha de proposar-se per
objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les
altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en
harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de
la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tots els
beneficis que cadascú pugui aportar a la comunitat; i que, en formar amb cura
ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les
seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la
finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.
Plató. La República, llibre vii
Pregunta I.
Expliqueu breument (entre
seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades. [2 punts]
Pregunta II.
Expliqueu breument (entre
cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text
l’expressió i el mot següents. [1 punt]
a) «desgraciats captius»:
b) «persuasió»:
Pregunta III.
Expliqueu el sentit i la
justificació, segons Plató, de l’afirmació següent del text: «la llei no ha de
proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb
exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta
finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de
procurar […] que es donin els uns als altres tots els beneficis que cadascú
pugui aportar a la comunitat». (En la resposta, us heu de referir als aspectes
del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin
explícitament en el text.) [3 punts]
Exercici 2
Trieu UNA de les dues
opcions següents, A o B.
OPCIÓ A.
Compareu la concepció de
Kant sobre la moral amb la concepció sobre la moral d’un altre autor/a destacat
de la història de la filosofia occidental. [2 punts]
OPCIÓ B.
Compareu la concepció de Plató sobre què és el
que atorga justificació a un govern amb la concepció sobre aquesta mateixa
qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.
[2 punts]
Exercici 3
Trieu UNA de les dues
opcions següents, A o B.
OPCIÓ A.
Expliqueu si esteu
d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És més probable que actuï
sempre d’una forma moralment adequada una persona que es deixa portar pels seus
sentiments d’amor, compassió i empatia cap als altres, que no pas una persona
que té molta autodisciplina i un alt sentit del deure, i actua, no moguda per
sentiments de simpatia, sinó per la forta voluntat de fer sempre allò que
prescriu el deure moral.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]
OPCIÓ B.
Expliqueu si esteu
d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «La felicitat de l’Estat és més
important que la felicitat de qualsevol dels individus que el formen.» Responeu
d’una manera raonada. [2 punts]
Opció A
“Penso
que la ciutat, si està ben fundada, ens serà irreprotxablement perfecta”.
“És evident, doncs, que serà
sàvia, coratjosa (forta), temperada i justa.”
(...) “Però, de sabers, a la ciutat n’hi ha molts i
de moltes menes.”
“Caldrà, doncs,
anomenar la ciutat sàvia i assenyada pel saber dels constructors?”
“Per aquest saber
no, de cap manera.”
“Però potser pel
saber fer mobles de fusta, amb el desig que tingui els més ben fets, anomenarem
sàvia la ciutat?”
“No, tampoc per
això.”
“Doncs per què? Per
l’art dels bronzistes o per algun altre com ara aquest?”
“No, per cap
d’aquests” –va fer.
(...) “Doncs què?” –vaig preguntar jo- “A la ciutat
que acabem d’habitar, alguns dels seus ciutadans tindran un saber tal que no
delibera sobre algun dels aspectes particulars d’ella, ans delibera sobre la
seva totalitat, veient la manera de gestionar el millor bé possible amb ella
mateixa i amb les altres ciutats.”
(...) Per tant, la
ciutat fundada en les funcions naturals serà sàvia gràcies a una reduïda
tipologia de gent que tindrà com ofici governar; i aquest llinatge sembla que
per naturalesa és el més reduït, al qual li correspon participar de la
prudència (saviesa).
Plató. La República
1. 1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules)
les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2punts)
- Expliqueu breument el significat, en el text, de
les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas).
(1 punt)
a)
Ciutat Justa
b)
Llinatge que
per naturalesa li correspon la prudència.
3. 3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató,
de la frase següent del text: « Penso que la ciutat, si està ben fundada, serà sàvia, coratjosa (forta),
temperada i justa ». (En la
resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin
pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.).(3 punts)
4. 4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper de la
veritat i el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un
altre filòsof. (2 punts).
5. 5. Expliqueu si
esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: “És millor viure en una
societat on a cadascú se li assigni una feina que es correspongui amb les seves
capacitats naturals i la seva educació, que no pas en una societat on cadascú
faci la feina que vulgui o l’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com
si no”(2 punts)
2.
A) Ciutat justa: La justícia a la ciutat es dona quan cada classe social
exerceix excel·lentment la seva tasca sense barrejar-se en els assumptes
aliens.
B) Llinatge que per naturalesa li
correspon la prudència: Es refereix als governants, aquells que han contemplat la Idea de Bé i poden governar i gestionar
sàviament el bé comú.
3. Plató
conclou que una ciutat justa serà aquella que esdevingui excel·lent amb les
altres tres virtuts: fortalesa, saviesa i temprança. Fa palès el resultat del
diàleg que han mantingut Sòcrates i els altres tertulians, i que ha conclòs destacant
allò que ha de posseir tota ciutat que pretengui ser justa.
Però, per què considera Plató que
una ciutat d’odre just ha de ser excel·lent en temprança, fortalesa i saviesa?
Decebut per la mort del seu mestre Sòcrates, Plató prendrà com a objectiu primer fonamentar un sistema polític capaç de superar les imperfeccions de la democràcia. L’objecte essencial de La República serà, per tant, definir i fonamentar la idea de Justícia. Afirma que la Justícia és cosa d’un home en particular, però també és de tota la ciutat. Per tal d’observar la justícia a l’ànima humana ens endinsarem en la seva antropologia i psicologia, ben il·lustrada amb el mite del carro alat.
L’antropologia Platònica es caracteritza per un dualisme. L’ésser humà és de naturalesa dual, ja que segons Plató l’ésser humà és un compost d’ànima i cos. Ànima i cos són dues entitats diferents; el cos pertany al món de les coses, per tant és de naturalesa sensible, és matèria mortal i efímera, en constant moviment i imperfecte. D'altra banda l’ànima és de naturalesa intel·ligible, immortal, eterna i perfecta. I és per tant l’ànima l’entitat que possibilita el coneixement de les Idees. Podem afirmar que segons la teoria platònica l’ésser humà és fonamentalment ànima.
En la seva obra el Fedre ens explica el mite del carro alat on compara l’ànima amb un carro dividit en tres parts: un auriga condueix un carro tirat per un cavall blanc i un cavall negre. El carro, de naturalesa divina o immortal, circula per les altures dels cels ideals. Allí recorre el món de les Idees que és el seu món, la seva llar. Contempla les Idees amb goig i plenitud.
El cavall blanc tendeix a circular pel món ideal
mentre que el cavall negre empeny cap al món de les coses; en aquesta lluita
constant l’auriga perd el control dels cavalls i el carro cau tot perdent les
ales cap al món de les coses. Allà el carro s’agafa a la solidesa d’un cos
físic conformant d’aquesta manera l’ésser humà. I allí, presonera en un cos
físic, l’ànima sent l’anhel de tornar a la seva llar, al seu món.
Igual que el carro del mite la nostre ànima és tripartida; està composta per tres parts: la part racional, la irascible i la concupiscible.
El cavall blanc simbolitza les tendències més
nobles de l’ésser humà. Aquell desig humà de fer el bé i cercar harmonia entre
els homes. Representa les nostres tendències ideals, les més elevades com el
sacrifici, l’esperança, el valor o la ira. És la nostra part irascible.
El cavall negre simbolitza les tendències
materials o físiques de l’ésser humà, com l’instint animal de menjar, beure o
procrear. És la part que ens lliga al cos físic; a l'instint de conservació i a
la sexualitat. Respon a la nostra part concupiscible.
L’auriga simbolitza la capacitat
intel·lectual de l’ésser humà. Representa el pensament i la racionalitat que
dirigeix i controla les altres parts. És la nostra part racional. L'auriga
simbolitza la raó que controla i doma els cavalls.
Aquestes parts necessiten ser desenvolupades o controlades per les virtuts que li són pròpies; així ens endinsem en la seva Ètica.
A través de l’aprenentatge o l’educació (paideia) conferim a la nostra ànima funcions
excel·lents, així la nostra part racional anhela la
virtut de la saviesa per a desenvolupar la seva plenitud; igualment
la nostra part irascible necessita la virtut de la fortalesa,
per tal de conferir a aquesta part fermesa en les conviccions ideals i força
per no caure en la corrupció. Els homes i les dones febles es deixen seduir per
vicis que prostitueixen els nostres valors més elevats. És per això necessari
nodrir l’ànima de fortalesa i coratge per així evitar les temptacions més
materials i baixes i saber-nos mantenir íntegres davant el suborn. I per últim
la nostra part concupiscible, que tendeix sempre a allò efímer i
material, necessita la virtut de la temprança per, d’aquesta
manera, obtenir el control necessari per no pertorbar el positiu i bon quefer
humà. Representa el comportament mesurat i l'autocontrol; representa aquella
capacitat que ens manté amb el cap fred enfront situacions hostils, adverses o
descontrolades.
I per últim, si cada part de l’ànima és excel·lent en les seves funcions virtuoses l’ànima obté equilibri i harmonia, adquirint així justícia.
El seu disseny de la societat es relaciona íntimament
amb la seva concepció tripartida de l’ànima. En el mite dels metalls ens introdueix la divisió de classes socials basades
en tres predisposicions naturals en els homes, és a dir, basades en la part
dominant de les seves ànimes. El mite ens diu que tots els éssers humans naixem
amb una part de l’ànima més forta, que domina per sobre de les altres. Els
éssers humans, diu el mite, naixem amb
ànima d’or, d’argent o de bronze o ferro. L’ànima d’or respon a aquella
tipologia de persones en les que hi domina la part racional de l’ànima. L’ànima
d’argent respon a aquella tipologia de persones en les que hi domina la part
irascible, i l’ànima de bronze o ferro respon a aquelles persones en les que hi
domina la part concupiscible.
La temprança és una virtut necessària per
tothom, ens diu Plató, però especialment confinada a la classe treballadora.
Plató ens diu que la temprança és autodomini, i que ens ocupa a tots els
ciutadans de posseir-la, ja que a la ciutat la temprança ha de ser mestressa de
les passions que ens segresten. Totes les classes socials han de cultivar
aquesta excel·lència per tal d’aconseguir concòrdia i respecte entre uns i
altres.
La fortalesa, també necessària per
tothom, pren especial atenció en la classe militar. Serà per tant forçós que en
els futurs guardians se’ls hi apliqui mesures educatives més estrictes per tal
de garantir l’honestedat i incorruptibilitat de les seves ànimes. La naturalesa
dels guardians ha de ser coratjosa amb els enemics de la ciutat i del bé comú,
però, alhora, amable i delicada amb els bons ciutadans. Amb el símil del gos,
Plató ens diu que el guardià haurà de ser educat en la fortalesa, com el gos és
ensinistrat en la ferocitat i en la capacitat d’identificar entre els amics i
els enemics. Així el guardià haurà d’aprendre filosofia per tal de saber
destriar les accions nobles de les accions deshonestes. La seva virtut ha de
ser el coratge (o fortalesa), que és una mena de conservació o fermesa en
la defensa de les lleis justes de la ciutat ideal, i tal defensa haurà de
ser una convicció ferma en els guardians. La innata naturalesa
irascible del soldat sumada a una instrucció o educació assentada en
l’adquisició excel·lent de tal valor, faran d’ell un guardià excel·lent.
I per últim la saviesa serà una virtut que adquirirà una fonamental importància en la classe dirigent (Magistrat, governat o guardià perfecte). Tot governant ha de ser savi i només els savis poden governar. Només aquells que, per el seu elevat grau de saber contemplen la idea de Bé poden ser justos en les seves decisions polítiques. Per tant, per a Plató els únics legitimitats per governar en justícia són els savis o filòsofs. Només aquell que estima el saber serà savi, i només el savi pot governar justament. Així l’Estat perfecte suggerit per Plató en la República és un estat governat per filòsofs, pels millors; d’aquí ve el terme Aristocràcia, el govern dels millors.
Podem concloure afirmant que quan es donin les tres virtuts pròpies de cada classe social obtindrem la mateixa fusió harmoniosa que es dona en l’ànima quan cobreix les seves parts amb l’excel·lència moral que li és pròpia. És a dir, obtindrem la Justícia, un Estat just.
Vet aquí que la justícia social per Plató consisteix
en deixar fer a cadascú el que li és propi, natural, sense barrejar-se en els
assumptes aliens. L’escultor, el ferrer, el mercader o el soldat han de
practicar llurs ciències en exclusivitat, ja que si els oficis s’interfereixen
perden l’eficàcia i sorgeix el desordre i la injustícia. Ens adonem que en la
societat utòpica de Plató hi juga un paper fonamental l’educació (o paideia). Les virtuts, tan necessàries
en el nostre caràcter excel·lent com necessàries en una societat perfecta, són
adquirides; per tant ensenyades. No naixem virtuosos, no posseïm les virtuts
morals que ens poden fer excel·lents, cal l’esforç de la nostra voluntat per
conquerir-les, i per això es fa fonamental i necessària l’educació.
L’educació platònica es basa fonamentalment en
l’adquisició de la saviesa, la fortalesa i la temprança, i així abastar la JUSTÍCIA.
4. Farem la
comparació amb la concepció que en fa Aristòtil.
El primer que cal destacar és que Plató organitza la
seva ontologia dividint-la en dos mons (dualisme ontològic), el Món de les
Idees i el món de les coses, afirmant que són dos mons ben diferents. Considera
que el Món de les Idees està configurat d’entitats eternes o Idees i que
aquestes són independents de les coses sensibles. I això és el que
fonamentalment li retraurà el seu deixeble Aristòtil. Amb la teoria de
l’Hilemorfisme, Aristòtil critica el dualisme ontològic del seu mestre no
admetent de cap manera l’existència de formes immaterials independents de la
matèria. Afirma que la matèria és allò permanent de la qual està feta la cosa,
i la forma respon a la realitat corpòria i present de la cosa. La forma de la matèria,
diu Aristòtil, es modifica amb el temps, com l’espelma que crema i es
consumeix. D’altra banda, Plató considera que les formes de les coses només són
imitacions de les Idees, i que aquestes no es modifiquen mai, ja que són de
naturalesa intemporal i eterna.
Pel que fa al coneixement de les Idees,
Plató ens parla de la seva teoria de la reminiscència. Ens diu que en la
percepció de la cosa recordem la Idea. Quan veiem una cosa del món sensible podem
recordar l’universal, podem veure en la cosa sensible allò que li manca de
perfecció, podem reconèixer en la cosa sensible el seu model perfecte, així quan veiem un bastó recordem la idea de recta;
tanmateix el bastó no és del tot recte, ni crec poder contemplar mai en el món
sensible alguna cosa perfectament recta, i no obstant això, entenem la idea de
recta en la nostra intel·ligència. Com és això? Plató ens diria que això passa
perquè posseeim la idea de recta en la nostra ment, que és l’essència de totes
les línies físiques que pretenen ser rectes, i que se’ns desperta quan percebem
aquella cosa del món sensible que pretén aconseguir la rectitud.
D’altra banda, Aristòtil considera que amb
l’exercici d’abstracció l’ésser humà pot discernir entre els trets particulars
de la cosa concreta, allò que la fan única, dels trets comuns que la cosa comparteix
amb altres substàncies, els trets universals d’una espècie o família de coses. Els
trets concrets d’una substància, ens diu Aristòtil, són substància primera; i
els trets comuns de la substància són substància segona. Plató, en canvi,
afirma que les coses concretes i materials són les coses del món sensible, i
els models universals i perfectes de les coses sensibles són les Idees.
Aquest
és un debat molt important i reiteradament discutit. Des de la vessant política
l’ordre platònic em fa pensar en el comunisme, les utopies del renaixement i
les formes de vida col·lectiva on es prioritza el bé de tots per sobre del bé
personal, considerant que el bé comú és la base essencial de la felicitat
individual. I, d’altra banda, no puc deixar de banda una sospita. Sospito que
l’ésser humà necessita també llibertat per marcar-se reptes suposadament
impossibles, arriscar-se enfront la incertesa i fracassar heroicament. No hem
d’oblidar que grans derrotes històriques han estat festejades com gran exemples
de coratge i dignitat.
−I si ara l’arrenquem de la seva
caverna i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol,
(...) Els seus ulls hauran d’acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior.
El que més fàcilment veurà al principi seran les siluetes,
després les imatges dels homes i dels altres objectes, i finalment els objectes
mateixos.
−Així ho crec.
−I en recordar-se llavors de la seva primera habitació i dels
seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç
pel seu canvi i no compadirà als altres?
—Certament.
−Imagina ara que aquest home torni a la caverna i se sent en
el seu antic lloc. No se li quedarien els ulls com cegats per aquest pas sobtat
a la foscor?
−Sí, no hi ha dubte.
−I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que
els seus ulls s’hagin instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva
opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que
no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No diran que per
haver pujat a l’exterior ha perdut la vista i la raó, i no val la pena intentar
l’ascensió? I si algú intentés deslligar-los i portar-los allí, no s’ofendrien,
i si poguessin agafar-ho el matarien?
−És molt probable.
Plató La
República
1. 1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules)
les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2punts)
2. 2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les
paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas). (1 punt)
b)
Regió
superior
3. 3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató,
de la frase següent del text: « (Ja en la regió superior), el que més fàcilment
veurà al principi seran les siluetes, després les imatges dels homes i dels
altres objectes, i finalment els objectes mateixos.». (En la resposta, us heu
de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara
que no apareguin explícitament en el text.).(3 punts)
4. 4. Compara la noció d’ànima justa amb la noció de ciutat
justa de Plató. (2 punts).
5. 5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb
l’afirmació següent: “És millor viure en una societat on a cadascú se li
assigni una feina que es correspongui amb les seves capacitats naturals i la
seva educació, que no pas en una societat on cadascú faci la feina que vulgui o
l’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com si no”(2 punts)
1. El
text de l’epistemologia de Plató ens parla de l’al·legoria de la caverna,
concretament de l’alliberament d’un dels presoners. Ens narra el camí de
sortida a la llum, el feixuc i dolorós procés del saber (educació, paideia),
fins a la contemplació dels objectes reals (les Idees). Plató, a través de la figura de Sòcrates, ens
diu que un cop alliberat de les cadenes de la ignorància, el filòsof,
meravellat pel que ha
descobert torna fins als seus companys impulsat per la necessitat moral de
compartir el saber, tanmateix aquests el prenen per boig i, molt ofesos,
l’intenten callar i/o matar.
2.
a) Camí aspre i escarpat: El procés
dolorós del coneixement o paideia que ens porta a la contemplació de les
veritats eternes o Idees.
b) Regió superior: El món intel·ligible
de les essències. El Món de les Idees.
3. A través del mite de la caverna,
Plató ens narra la fase culminant del coneixement, la contemplació de les
Idees. Ens explica simbòlicament l’esforç dialèctic que representa obrir-nos al
coneixement de les veritats universals. Per Plató les Idees i fonamentalment la
Idea de Bé o Bellesa són el fruit culminant del procés gnoseològic
(coneixement).
Però, com
ens explica Plató aquest procés del coneixement cap a la veritat?
Plató fou
deixeble de Sòcrates i d’ell va heretar l’instrument bàsic del coneixement: la
dialèctica. Plató afirma que la realitat és dual (dualisme ontològic). Vol dir
això que la realitat està configurada per dos mons ben diferents; el món de les
coses o món sensible (aquell món d’Heràclit governat pel canvi i l’esdevenir),
i el Món de les Idees, (aquell món del Ser de Parmènides, configurat d’entitats
invariables i absolutes).
Podem
afirmar, per tant, que l’epistemologia platònica també és dual. Al món de les
coses hi accedim amb el coneixement sensible o a través dels sentits, i al
coneixement intel·ligible o de les Idees i accedim a través del pensament o la
raó.
Plató il·lustra
el procés del coneixement amb la famosa al·legoria de la caverna explicada en
la seva obra La república. Plató ens explica, a través de la figura de
Sòcrates, com en l’interior d’una caverna i al fons d’aquesta, s’hi troben uns
homes lligats des de sempre, de tal manera que no poden veure més que la paret
del final de la cova que tenen davant. Darrere d’ells, més elevat, hi ha un
foc, i entre el foc i ells, una mica ensorrat hi ha un camí per on transiten
homes amb tot d’objectes alçats. Amb la llum del foc, els objectes alçats es
projecten al mur de la caverna generant la suposició que aquelles ombres són la
realitat. Tanmateix, un dia, un presoner aconsegueix deslliurar-se de les
cadenes i fugir cap a fora de la cova. Contempla les figures, el foc i al final
el paisatge exterior il·luminat pel Sol. Meravellat pel que ha descobert torna
fins als seus companys per comunicar-los la veritat, car sent la necessitat de
compartir el seu coneixement, tanmateix aquests el prenen per boig i inclòs
l’intenten callar i/o matar. Amb aquesta al·legoria, Plató ens vol explicar els
dos tipus de coneixement, el món de les coses simbolitzat per l’interior de la
caverna, i el Món de les Idees, simbolitzat per l’exterior de la caverna. Els
presoners simbolitzen la condició humana inicial: la ignorància. L’home
alliberat que observa la vertadera realitat simbolitza el camí dolorós del
coneixement o paideia. Els reflexos en el mur simbolitza el coneixement
sensible, un coneixement aparent, i l’exterior de la caverna simbolitza el Món
de les Idees o món intel·ligible. El paisatge que l’home alliberat contempla
venen a representar les Idees, il·luminades pel Sol, que ve a simbolitzar la
Idea suprema de Bé i Bellesa.
El
desenvolupament del coneixement s’entén com un procés d’aproximació i
contemplació de les Idees, que Plató el segmenta en nivells o graus
d’aproximació a la veritat.
El primer
grau pertany al coneixement sensible, i dins del coneixement sensible el
coneixement de les imatges; que són representacions de la realitat
física, com per exemple el dibuix d’un cavall. El dibuix d’un cavall no és un
cavall real, és només un intent d’aproximació a la veritat cavall. És una còpia
de la còpia sensible. Igualment una representació teatral en la qual s’hi
representa la mort d’un home no és realment una mort, només una imitació de la
veritat mort. Per tant, el grau més allunyat de la veritat, segons Plató,
pertany a l'àmbit de la imaginació, la fantasia o
quimera; la al·lucinació o el somni. Ell ho anomena Eikasia :
imaginació, conjectura.
El segon
grau pertany també al coneixement sensible i respon a una veritat més real que
l’anterior: és la realitat de les coses del món sensible; és a
dir, tot allò físic, material: animals, vegetals, humans, és a dir, coses en
general, totes les coses vives i no vives del món visible i/o sensible. Són
còpies de les idees. Sobre aquesta realitat només puc afirmar creences.
Les coses del món sensible són només còpies de les idees, igual que les imatges
són còpies de les coses materials. Aquest segon grau en grec s'anomena Pistis:
creença.
Aquests dos
graus de coneixement pertanyen al coneixement sensible i, de fet, no són
pròpiament coneixements. Són propis del món de les coses i referint-nos al mite
estan simbolitzats per l’interior de la cova: les imatges són
les ombres projectades al mur de la caverna, i el foc i els homes amb els
objectes són les coses físiques i materials del món sensible.
Sobre les imatges i les coses, i a través del coneixement sensible, només podem
obtenir Doxa, és a dir: opinions.
El tercer
grau de coneixement pertany ja al món intel·ligible. Aquí
podem parlar ja de coneixement. Aquest tercer segment fa referència a l’univers
matemàtic. Els objectes matemàtics ens poden oferir de la cosa l’expressió
matemàtica o abstracta de la idea. Accedim a aquest univers o coneixement
matemàtic a través de la raó o com diu Plató raó discursiva
o Dianoia.
L’últim grau
o segment de coneixement és ja el més real i vertader: pertany també al món
intel·ligible i fa referència a les Idees. El coneixement de les Idees és
el coneixement de la veritat, definitiva i universal. S’hi accedeix a través
de la raó intuïtiva, altrament dit Noesi:
raó intuïtiva, dialèctica. Tots els sabers anteriors a la dialèctica (sabers científics; matemàtica, aritmètica,
geometria, astronomia, harmonia...) són tots plegats sabers propedèutics; és a
dir, són previs, com una preparació per a la dialèctica. La dialèctica és el
cim de la formació filosòfica; la dialèctica és el coneixement de les idees, de
la idea de bé i bellesa.
Aquests dos
últims graus pertanyen al coneixement intel·ligible i són ja coneixement
vertader o ciència (episteme). En el mite aquest coneixement es
simbolitza per l’exterior de la caverna on el Sol il·lumina i fa visibles les
coses dotant-les de vida i progrés. Com les idees que doten de visibilitat
intel·lectual la nostra ment, i per sobre de totes les Idees la idea de Bé que
il·lumina el vertader sentit de totes les coses.
Ara bé, si
els sentits ens mostren la realitat sensible i la raó ens mostra les veritats
universals, com connectem el coneixement sensible amb el coneixement dels
universals? La teoria de la reminiscència intenta respondre a tal pregunta. Recordo
en les coses del món sensible el seu model perfecte o Idea; així quan veig un
bastó recordo la idea de recta; tanmateix el bastó no és del tot recte, ni crec
poder contemplar mai en el món sensible alguna cosa perfectament recta, i no
obstant això, jo entenc la idea de recta en la meva intel·ligència. Com és
això? Segons Plató posseeixo la idea de recta en la meva ment que és l’essència
de totes les línies físiques que pretenen ser rectes. I alhora és el model que
il·lumina allò que es vol aconseguir: en aquest cas la rectitud. Plató afirma
que nosaltres en la nostra ànima, des de sempre, posseïm les impressions o
senyals o empremtes de les idees, que esperen en estat latent a ser
desvetllades per les nostres sensacions. Aquesta teoria reafirma a l’ésser humà
com coneixedor il·limitat, capaç de conèixer amb la seva raó les veritats
definitives i absolutes. Aquesta visió tan positiva de l’ésser humà
s’anomena optimisme epistemològic.
Per
concloure podem afegir que en aquest procés gnoseològic (coneixement), el
filòsof arriba al cim intel·lectual, a la contemplació del Bé en si mateix. Sap
relacionar tots els sabers propedèutics i en sap treure el profit conjunt.
Aquest coneixement sinòptic esdevé saviesa, el capacita per captar el vertader
sentit de les coses. Per això, diu Plató, els filòsofs savis són els més
adequats i els millors per gestionar el bé comú; ells han de ser els nostres
governants.
4. Farem una comparació basada en les analogies que
trobem entre l’antropologia i psicologia platònica i la seva política.
Primer de
tot cal dir que l’antropologia platònica
és dual. Considera que l’ésser humà és un compost de cos i ànima. El cos és material, pertany al món de les coes; en
canvi, l’ànima és intel·ligible, pertany al Món de les Idees.
Plató considera que l’ànima és la part de l’ésser humà
més important, ja que és allò propi i essencial de la seva naturalesa. Es
centra, per tant, en l’estudi de l’ànima humana. Amb el mite del carro alat,
Plató afirma que l’ànima és tripartida. Ens diu que l’ànima és com un carro
alat format per tres elements: Un cavall blanc, un cavall negre i un auriga.
El cavall blanc simbolitza les tendències més nobles de l’ésser humà.
Aquell desig humà de fer el bé i cercar harmonia entre els homes. Representa
les nostres tendències ideals, les més elevades com el sacrifici, l’esperança,
el valor o la ira. És la nostra part irascible.
El cavall negre simbolitza les tendències
materials o físiques de l’ésser humà, com l’instint animal de menjar, beure o
procrear. És la part que ens lliga al cos físic; a l'instint de conservació i a
la sexualitat. Respon a la nostra part concupiscible.
I l’auriga simbolitza la capacitat
intel·lectual de l’ésser humà. Representa el pensament i la racionalitat que
dirigeix i controla les altres parts. És la nostra part racional. L'auriga
simbolitza la raó que controla i doma els cavalls.
Aquestes parts necessiten ser desenvolupades o
controlades per les virtuts que li són pròpies; així ens endinsem en la
seva Ètica.
A través de l’aprenentatge o l’educació (paideia) conferim a la nostra ànima funcions
excel·lents, així la nostra part racional anhela la
virtut de la saviesa per a desenvolupar la seva plenitud;
igualment la nostra part irascible necessita la virtut de
la fortalesa, per tal de conferir a aquesta part fermesa en les
conviccions ideals i força per no caure en la corrupció. I per últim la nostra
part concupiscible, que tendeix sempre a allò efímer i material,
necessita la virtut de la temprança per, d’aquesta manera,
obtenir el control necessari per no pertorbar el positiu i bon quefer humà.
Representa el comportament mesurat i l'autocontrol; representa aquella
capacitat que ens manté amb el cap fred enfront situacions hostils, adverses o
descontrolades.
I per últim, si cada part de l’ànima és excel·lent en
les seves funcions virtuoses l’ànima obté equilibri i harmonia, adquirint
així justícia. La virtut de la justícia es crea en l’ànima com
efecte d’haver aconseguit l’excel·lència moral de les tres parts que configuren
l’ànima humana.
Anàlogament a
la concepció tripartida de l’ànima i les seves predisposicions, Plató
estructura la societat en virtut de tres classes socials, treballadors,
militars o guardians i governants; tasques que es corresponen amb les
predisposicions naturals de les persones.
Amb el mite dels metalls, Plató ens explica que tots
els éssers humans naixem amb una part de l’ànima més forta, que domina per
sobre de les altres. Els éssers humans, diu el mite, naixem amb ànima d’or, d’argent o de bronze o ferro.
L’ànima d’or respon a aquella tipologia de persones en les que hi domina la
part racional de l’ànima. L’ànima d’argent respon a aquella tipologia de
persones en les que hi domina la part irascible, i l’ànima de bronze o ferro
respon a aquelles persones en les que hi domina la part concupiscible.
Si en un home domina la part concupiscible haurà
de ser treballador i educat en la temprança. Si en
un home domina la part irascible haurà de ser militar
o guardians i educat en la fortalesa. I Si en un home
domina la part racional haurà de ser governant i
educat en la saviesa. Quan es donin les tres virtuts pròpies de
cada classe social obtindrem la mateixa fusió harmoniosa que es dona en l’ànima
quan cobreix les seves parts amb l’excel·lència moral que li és pròpia. És a
dir, obtindrem la Justícia, un Estat just.
Vet aquí que la justícia social per Plató consisteix en deixar fer a cadascú el que li és propi, natural, sense barrejar-se en els assumptes aliens.
Ens adonem que en la societat utòpica de Plató hi juga
un paper fonamental l’educació (o
paideia). Les virtuts, tan necessàries en el nostre caràcter excel·lent com
necessàries en una societat perfecta, són adquirides; per tant ensenyades. No
naixem virtuosos, no posseïm les virtuts morals que ens poden fer excel·lents,
cal l’esforç de la nostra voluntat per conquerir-les, i per això es fa
fonamental i necessària l’educació.
L’educació platònica es basa fonamentalment en
l’adquisició de la saviesa, la fortalesa i la temprança.
La temprança és una virtut necessària per
tothom, és autodomini, i ens ocupa a tots els ciutadans de posseir-la, ja que a
la ciutat la temprança ha de ser mestressa de les passions que ens segresten i
aconseguir així concòrdia i respecte entre uns i altres.
La fortalesa pren especial atenció en la
classe militar. Serà per tant forçós que en els futurs guardians se’ls hi
apliqui mesures educatives més estrictes per tal de garantir l’honestedat i
incorruptibilitat de les seves ànimes. Amb el símil del gos, Plató ens diu que
el guardià haurà de ser educat en la fortalesa i la filosofia per tal de saber
destriar les accions nobles de les accions deshonestes. El coratge o fortalesa vol
dir fermesa en la defensa de les lleis. La innata naturalesa irascible del
soldat sumada a una instrucció o educació assentada en l’adquisició
excel·lent de tal valor, faran d’ell un guardià excel·lent.
I per últim la saviesa serà una
virtut que adquirirà una fonamental importància en la classe dirigent. Només
aquells que, per el seu elevat grau de saber contemplen la idea de Bé poden ser
justos en les seves decisions polítiques. Per tant, per a Plató els únics
legitimitats per governar en justícia són els savis o filòsofs. A aquesta
classe de persones, Plató els anomena els millors, doncs són els millors per
decidir perfectament. Així l’Estat perfecte suggerit per Plató en la República és un estat governat per
filòsofs, pels millors; d’aquí ve el terme Aristocràcia. Plató afirma que el
règim polític perfecte és l’Aristocràcia que vol dir el govern dels millors.
5. Es difícil concebre la justícia social dins d’un marc polític on, en certa manera, l’estat es fa càrrec de les voluntats personals i lliures dels ciutadans en nom de talents o disposicions innates. Certament sembla apropiat un ordre d’aquestes característiques quan es considera que tal ordre és el fonament del bé comú. Però, n’estem ben segurs que les suposades disposicions innates són fixes en nosaltres i perduren per sempre més? De vegades, la pluralitat d’experiències viscudes modifiquen els caràcters; alguns s’enforteixen com el tità, d’altres canvien les perspectives originals i obren horitzons inesperats. És ben cert que vivim en un ordre natural, però l’ordre platònic em fa pensar en aquell equilibri social basat en la jerarquia i l’obediència, cohabitant en un suposat sistema estable preconcebut i fixa, i oblidant d’aquesta manera els factors també naturals, com ara l’espontaneïtat, l’esdevenir de les coses, la llibertat de decidir i el canvi.
Aquest és un debat molt important i reiteradament discutit. Des de la vessant política l’ordre platònic em fa pensar en el comunisme, les utopies del renaixement i les formes de vida col·lectiva on es prioritza el bé de tots per sobre del bé personal, considerant que el bé comú és la base essencial de la felicitat individual. I, d’altra banda, no puc deixar de banda una sospita. Sospito que l’ésser humà necessita també llibertat per marcar-se reptes suposadament impossibles, arriscar-se enfront la incertesa i fracassar heroicament. No hem d’oblidar que grans derrotes històriques han estat festejades com gran exemples de coratge i dignitat.
- Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text. [2 punts]
- Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. [1 punt]
- Per què diu Plató que “Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó”? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
- Compareu la filosofia del coneixement de Plató amb una altra diferent que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]
- Creieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar? Raoneu la resposta. [2 punts]
EXÀMENS DE DESCARTES
Text:
Jo, si més no, no soc alguna cosa? Però ja he negat
que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se’n segueix d’aquí?
Soc jo de tal manera depenent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense
ells? Però jo m’he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia
cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m’he persuadit doncs també que
jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit, o solament si
he pensat alguna cosa. Però hi ha una
mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota
la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo soc, si
ell m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no
sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès
d’haver-hi pensat bé i d’haver examinat acuradament totes les coses, cal a la
fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo soc, jo
existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio,
o que la concebo en el meu esperit.
Però jo no conec encara prou clarament què soc, jo
que estic cert que soc, de manera que, en endavant, cal que em posi en guàrdia
acuradament per tal de no prendre imprudentment cap altra cosa per mi, i així
de no equivocar-me en aquest coneixement, que sostinc que és més cert i més
evident que tots els que he tingut abans.
Descartes Meditacions metafísiques
1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent
paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades.(2punts)
2. Expliqueu breument el significat, en el text, de
les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas). (1
punt)
a. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut
b. Jo soc, jo existeixo
3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons
Descartes, de la frase següent: « ...cal a la fi concloure i tenir per constant
que aquesta proposició "Jo soc, jo existeixo", és necessàriament
veritable... ». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament
de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el
text.).(3 punts)
4. Compareu la concepció antropològica d’ànima en
Descartes amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor
destacat de la història de la filosofia occidental. (2 punts)
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: <
Una persona sorda, cega i muda
mai podrà entendre 2+3=5 > (2 punts)
Text:
Jo, si més no, no soc alguna cosa? Però ja he negat
que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se’n segueix d’aquí?
Soc jo de tal manera depenent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense
ells? Però jo m’he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia
cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m’he persuadit doncs també que
jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit, o solament si
he pensat alguna cosa. Però hi ha una
mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota
la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo soc, si
ell m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no
sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès
d’haver-hi pensat bé i d’haver examinat acuradament totes les coses, cal a la
fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo soc, jo
existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio,
o que la concebo en el meu esperit.
Però jo no conec encara prou clarament què soc, jo que estic cert que soc, de manera que, en endavant, cal que em posi en
guàrdia acuradament per tal de no prendre imprudentment cap altra cosa per mi,
i així de no equivocar-me en aquest coneixement, que sostinc que és més cert i
més evident que tots els que he tingut abans.
Descartes Meditacions metafísiques
1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent
paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades.(2punts)
2. Expliqueu breument el significat, en el text, de
les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas). (1
punt)
a. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt
astut...
b. Però jo no conec encara prou clarament què soc...
3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons
Descartes, de la frase següent: « ...cal a la fi concloure i tenir per constant
que aquesta proposició "Jo soc, jo existeixo", és necessàriament
veritable... ». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament
de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el
text.).(3 punts)
4. Compareu la concepció antropològica d’ànima en
Descartes amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor
destacat de la història de la filosofia occidental. (2 punts)
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: < ...veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni
marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla
del somni... > (2 punts)
EXAMEN NIETZSCHE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada