 |
| L'any que vam viure perillosament |
1. Com en anys anteriors, hi haurà una selecció
de textos per a plantejar
les tasques que caldrà fer en
l’exercici-1 de l’examen. Tal com
es va apuntar en la reunió informativa
del curs passat, hi haurà un canvi en els textos seleccionats:
s’incorpora una filòsofa del segle XX-XXI, Martha Nussbaum, concretament l’obra Creant Capacitats (Creating Capabilities) i, en conseqüència, la selecció deixarà d’incloure els textos del Segon Tractat de John Locke. A
continuació, es detallen les parts específiques del llibre de Martha Nussbaum
seleccionades (no hi ha canvis respecte
als altres autors).
La selecció de textos per a la PAU 2025 és la
següent:
• Plató: La República: Llibre II: 368c-376c,
Llibre IV: 427c-445e,
Llibre VII: 514a-520a, 532b-535a.
• Descartes: Meditacions Metafísiques, Parts I, II, V i VI.
• Hume: Resum (‘Abstract’) del Tractat de la naturalesa humana.
• Kant: seleccions de Fonamentació de la Metafísica dels costums. Concretament:
Primera secció:
“Transició del coneixement racional comú de la moralitat al coneixement
filosòfic”. Paràgrafs 1-3, 8-13.
Segona secció:
“Transició de la Filosofia moral popular a la Metafísica dels costums”.
Paràgrafs 12-41, 46-54.
Descrivim la
mateixa selecció fent referència a la paginació estàndard segons l'edició de
les obres de Kant de l'Acadèmia Alemanya de Ciències (Kants gesammelte
Schriften):
Primera secció:
Des de 4:393
fins al darrer paràgraf sencer de 4:394 (és a dir, fins incloure el paràgraf
que comença per “La bona voluntat no és bona per allò que ella fa o
aconsegueix”).
Des de 4:397 (“Per tal d’elucidar el concepte d’una voluntat que és estimable
per ella mateixa i bona a banda de cap finalitat
ulterior”) fins al darrer paràgraf sencer de 4:399 (és a dir, fins incloure el
paràgraf que comença per: “En aquest sentit cal entendre també sens dubte els
passatges de l’escriptura en què...”).
Segona secció:
Des del darrer
paràgraf que comença a 4:412 (“Tot en la naturalesa actua segons lleis”) fins
incloure el primer paràgraf de 4:425 (“Per consegüent, hem aconseguit de provar
si més no que, si el deure és un concepte que ha de tenir una
significació...”).
Des del darrer
paràgraf que comença a 4:427 (“La voluntat és concebuda com una facultat de determinar-se a si mateix
per actuar”) fins a incloure el darrer paràgraf sencer de 4:430 (el paràgraf
que comença amb “En quart lloc, tocant al deure meritori envers els altres”).
• Mill: seccions II i IV de L'utilitarisme.
• Nietzsche: Selecció de textos de les obres:
Sobre veritat i mentida en sentit extramoral: Secció 1
Aurora: secció
132
La gaia ciència: seccions 125, 341
Així parlà Zaratustra: Primera part.
Pròleg de Zaratustra: apartats 3, 4. Segona part: secció XXIV ‘En les illes
Afortunades’.
Més enllà del bé i del mal:
Seccions 21, 56, 260
Genealogia de la moral: Part I: secció
10 i el començament de la secció 11 (fins incloure la frase que comença amb “La resposta
estricta és aquesta:...”. Part II: secció
24. Part III: seccions
11 (a partir del tercer paràgraf, que comença amb “La idea per la qual es
lluita en aquest punt és la valoració de la nostra vida...”), 12 i 13.
• Nussbaum: Selecció de Creant capacitats (Creating Capabilities). Concretament:
Prefaci: els tres primers paràgrafs.
Capítol 1: Paràgrafs 27-34.
[És a dir, des del paràgraf
que comença per “Dissortadament, els enfocaments teòrics
en teoria del desenvolupament dominants, que s’usen per tot el món, no són aliats de la Vasanti”, fins al final del
capítol].
(Nota: tot i que, d’aquest capítol, estiguin seleccionats només aquests
paràgrafs com a possibles textos que es puguin usar en l’examen, per a
comprendre’ls bé caldrà conèixer les característiques bàsiques del cas que es
descriu en la primera part del capítol).
Capítol 2: Paràgrafs 4, i 7-25.
[És a dir, el
paràgraf que comença amb “L’Enfocament de les Capacitats es pot definir
provisionalment com...”; i des del
paràgraf que comença amb “Què són les capacitats?” fins al paràgraf
que comença amb “L’Enfocament de les Capacitats no és una teoria sobre què és la
naturalesa humana”].
Capítol 3:
Segona secció.
L’Enfocament Utilitarista: Tota la secció,
llevat del 5è, 6è i 9è paràgrafs Tercera secció. Enfocaments basats en els recursos (secció
sencera)
Quarta secció. Les capacitats i la qüestió
del mesurament (secció sencera)
Cinquena secció. Els enfocaments basats en els Drets Humans: sols el 1è, 2n i 6è paràgraf.
Capítol 4:
Quarta secció.
Posicions basades en el contracte social: sols el 3è, 4t, 5è i 6è paràgrafs.
Sisena secció. Conseqüencialisme i
deontologia: sols el 1è, 3è, 4t i 5è paràgrafs.
Capítol 8:
Quarta secció: L’educació (secció sencera).
Estructura de l'examen
Aquest examen vol avaluar
la maduresa intel·lectual, la capacitat d’anàlisi i la capacitat de raonament
crític, així com la comprensió de les principals teories i conceptes filosòfics
estudiats en la matèria Història de la Filosofia.
L’examen consta de tres
exercicis obligatoris: l’exercici 1 (que inclou un text i tres preguntes
relacionades directament amb aquest text), l’exercici 2 (que té una sola
pregunta) i l’exercici 3 (també amb una sola pregunta).
Opcionalitat. L’exercici
1 i l’exercici 3 tenen dues opcions: A i B (que són formalment iguals). En
cadascun d’aquests dos exercicis pots triar fer l’opció A o l’opció B. És
possible triar, per tant, si es vol, per exemple, l’opció A en un dels
exercicis, i l’opció B en un altre. A l’exercici 2 no hi ha opcionalitat.
L’exercici 1 inclou un
text. El text de l’opció A i el de l’opció B són d’autors diferents.
Cadascun dels textos és
d’un dels autors i materials seleccionats (que s’indiquen més avall).
A les cinc preguntes de la prova,
agrupades en tres exercicis, es demana el següent:
Exercici 1 (que
inclou un text)
Pregunta I: fer un breu
resum del text, que se centri a identificar-ne les idees principals i les
relacions que s’estableixen entre aquestes idees. (2 punts)
Pregunta II: descriure
breument el significat de dues paraules o expressions que apareixen al text. (1
punt)
Pregunta III: explicar el
sentit d’una afirmació determinada que es fa en el text, i les raons que té
l’autor/a per fer aquesta afirmació. Per explicar aquestes raons, cal fer
referència als aspectes pertinents del pensament de l’autor/a,
encara que no estiguin expressats explícitament en el text. (3 punts)
Exercici 2
L’anunciat d’aquest
exercici planteja una situació o un problema i tu has de dir com podríem
analitzar la situació o respondre al problema a partir de les idees
d’un autor/a determinat (o de més d’un).
Sempre és possible (tot i
que pot no ser obligatori) respondre a aquest exercici a partir de les idees
que es tracten a les lectures seleccionades. (2 punts)
Exercici 3
En aquest exercici cal
fer una avaluació raonada i personal d’una afirmació filosòfica (o d’un grup
d’afirmacions o d’un argument). Aquesta afirmació està relacionada, d’alguna
manera, amb les temàtiques que algun dels autors tracta a les lectures
proposades. (2 punts)
Criteris generals
d'avaluació
Exercici 1 (6 punts)
Pregunta I. Fer
un resum del text (2 punts)
Per respondre a aquesta
pregunta, has de llegir el text amb deteniment uns quants cops i mirar
d’entendre bé què és el que diu. La teva resposta ha de consistir a fer un breu
resum del més important que diu el text. En el teu resum has de demostrar que
saps identificar quines són les idees principals del text, i quina n’és
l’estructura argumentativa bàsica. L’objectiu de la pregunta és detectar si has
entès bé el text. És important que no et limitis a enunciar idees, sinó que
comprenguis l’estructura del text.
D’altra banda, en aquesta
pregunta no es demana que l’alumne/a demostri que coneix els detalls de la
filosofia de l’autor/a. S’ha de resumir allò que diu el text. No s’ha
d’explicar res (sobre la filosofia de l’autor/a o sobre qualsevol altra
qüestió) que no sigui part del que diu el text.
Pregunta II. Descriure el
significat, en el text, de termes o expressions (1
punt)
Es tracta que demostris
que has entès quin és el significat que el terme o expressió té per a l’autor/a
en el text. Aquest significat pot coincidir amb el significat habitual que
generalment té aquest terme, o pot ser que tingui un significat particular o
tècnic que has de saber identificar.
Pregunta III. Explicar
el sentit d’una afirmació determinada del text, i les raons que l’autor/a té
per fer aquesta afirmació (3 punts)
Aquesta pregunta busca
avaluar si has entès bé algun aspecte important del pensament de l’autor/a. Per
avaluar-ho, la pregunta et demana que facis una tasca determinada, que
segurament afrontes per primer cop: se’t demana que expliquis com una certa
afirmació (que l’autor/a fa en el text) es pot justificar dins del marc de les
propostes filosòfiques de l’autor/a. Encara que l’enunciat indiqui que cal referir-se
al pensament de l’autor/a, s’ha de tenir present que el que es demana no és una
exposició general del seu pensament. En corregir aquesta pregunta, només es
tindran en compte les idees que siguin pertinents per explicar l’afirmació
sobre la qual versa la pregunta.
Aquesta pregunta no busca
avaluar si l’alumne/a és capaç de repetir una descripció general sobre certs
aspectes del pensament de l’autor/a (que podria simplement haver après de
memòria), sinó avaluar si ha entès aquests aspectes del
pensament de l’autor/a. Un bon examen serà aquell que trobi el paper que
l’afirmació particular fa en el conjunt del pensament del filòsof/a. Una
exposició general i correcta del pensament de l’autor/a pot no respondre al que
es demana si no explica com el seu pensament general justifica l’afirmació
particular que és objecte de la pregunta.
És absolutament essencial
i imprescindible, doncs, que a la resposta a aquesta pregunta facis
referència a l’afirmació de l’autor/a que és objecte de la pregunta: la
resposta a aquesta pregunta ha d’explicar com aquesta afirmació particular
encaixa i es justifica dins del pensament general de l’autor/a.
Competències i sabers:
aquest exercici 1 es vincula a l’avaluació de les competències específiques
CE1.1, CE3.1, CE3.2, CE5.1 i CE6 (RD 243/2022, de 5 d’abril). Els sabers bàsics
(RD 243/2022, de 5 d’abril) que cal posar en acció a les preguntes d’aquest
exercici depenen, en cada examen, del text concret a partir del qual es
formulen les preguntes de l’exercici (i de l’autor/a).
Exercici 2. Analitzar una
situació o respondre a un problema a partir de la concepció d’un autor/a
determinat (o de més d’un) (2 punts)
Aquest exercici pretén
avaluar el teu grau de comprensió de les idees d’un autor/a determinat (o de
més d’un). La manera com aquest exercici busca avaluar-ho és comprovant si saps
aplicar el que has après sobre les idees d’aquest autor/a o autors per dur a
terme una tasca determinada. La tasca, en aquest exercici, consisteix a dir com
caldria avaluar una situació determinada, o respondre a un problema, a partir
de les idees d’un autor/a determinat (o de més d’un). Es tracta d’una tasca que
molt probablement no havies considerat abans i que afrontes per primer cop.
Saber fer un ús adequat de les idees dels autors que has estudiat és una molt
bona manera de demostrar que tens una bona comprensió d’aquestes idees.
L’enunciat concret
d’aquesta pregunta pot prendre diferents formes. Pot ser que se’t demani, per
exemple, com creus que un autor/a determinat analitzaria una situació determinada
o respondria a una certa pregunta, o que comparis les respostes que dos autors
donarien a aquella pregunta. En aquest darrer cas, pot ser que l’enunciat de
l’exercici esmenti explícitament un autor/a i et permeti triar a tu amb quin
altre autor/a el compararàs, o que ho deixi del tot obert i tu triïs quins són
els dos autors que consideres en aquesta pregunta.
En qualsevol cas, sempre
és possible respondre a aquest exercici prenent com a base les idees que es
tracten a les lectures seleccionades (tot i que, com dèiem, a vegades es pot
respondre a aquest exercici, si es vol, apel·lant a allò que saps sobre les
propostes d’altres autors diferents d’aquells dels quals s’han seleccionat
textos).
L’avaluació d’aquesta
pregunta es fa de manera global: s’avalua el grau de comprensió que demostris
de les idees de l’autor/a o autors dels quals has d’explicar com creus que
analitzarien una situació determinada o respondrien a un problema filosòfic
determinat.
Competències i sabers:
aquest exercici 2 es vincula a l’avaluació de les competències específiques
CE1.2, CE2.1, CE2.2, CE3.1, CE3.2, CE4.1 i CE5.2 (RD 243/2022, de 5 d’abril).
Els sabers bàsics (RD 243/2022, de 5 d’abril) que cal posar en acció en aquest
exercici depenen de l’autor/a o autors que calgui tenir en compte per fer la
tasca proposada en aquest exercici.
Exercici 3. Exposició
raonada i personal a favor o en contra d’una tesi (2 punts)
Es tracta d’avaluar una
afirmació (o un argument, o un grup d’afirmacions) que està relacionada (potser
indirectament) amb alguna de les temàtiques tractades per algun/a dels autors
seleccionats. Has d’intentar justificar la teva postura a
favor o en contra de l’afirmació (o grup d’afirmacions o argument) i fer-ne una
valoració personal (la teva postura pot consistir també, és clar, a explicar,
de manera raonada, per què, de fet, no estàs ni a favor ni en contra de
l’afirmació).
No es demana, doncs, que
expliquis què és el que tu creus que pensaria un cert autor/a sobre aquesta
afirmació, sinó que expliquis què és el que tu creus i per què. Es
tracta que facis l’esforç d’argumentar d’una manera personal, clara i
coherent a favor o en contra de la tesi proposada.
És important que no et
limitis simplement a fer afirmacions, sinó que facis l’esforç de
proporcionar arguments o consideracions a favor de la postura
que vols defensar: és a dir, cal que facis l’esforç de justificar per què estàs
a favor de l’afirmació o per què hi estàs en contra.
D’altra banda, a l’hora
de corregir, el corrector/a no tindrà gens en compte si ell/a està d’acord o no
amb la tesi que tu has decidit defensar, ni tampoc, si escau, el fet que tu
potser ignores propostes o arguments històricament importants.
Competències i sabers:
aquest exercici 3 es vincula a l’avaluació de les competències específiques
CE1.2, CE2.1, CE2.2, CE3.2 (RD 243/2022, de 5 d’abril). Els sabers bàsics (RD
243/2022, de 5 d’abril) que cal posar en acció en aquest exercici depenen de la
temàtica concreta que es demani (i, més concretament, depenen de quins autors o
corrents han fet propostes l’estudi de les quals resulta especialment pertinent
a l’hora d’estimular i millorar la reflexió personal sobre la qüestió concreta
que es plantegi en aquest exercici al teu examen).
Exemple:
Examen 2025
Exercici 1
[6 punts en total] Trieu
UNA de les dues opcions següents, A o B,
i responeu a les tres preguntes de l’opció que heu triat (que es formulen
després del text).
OPCIÓ A
Text:
L’educació és un àmbit en
què és legítim que es relaxi l’habitual deferència a la llibertat d’elecció:
aquí, els governs faran bé d’exigir que els infants tinguin certs
funcionaments, i no només capacitats. Per què és aquest cas diferent de molts
altres? És diferent només quan estem pensant en infants, els quals tenen les
capacitats de lliure elecció encara immadures i són susceptibles de sucumbir a
les pres-sions dels pares perquè treballin en lloc d’estudiar (atès que depenen
econòmicament d’ells i tenen molt poques opcions per a poder evitar aquesta
situació). L’educació és un factor tan fonamental a l’hora de donar accés a un
ampli espectre de les capacitats que pot tenir un adult que fer que sigui
obligatòria durant la infància és una mesura justificada per l’espectacular
expansió de capacitats que propicia de cara a moments posteriors de la vida.
Pel que fa als infants, doncs, el compromís de l’estat amb les capacitats
futures dels seus ciutadans, unit al seu profund interès a comptar amb
ciutadans informats i capaços, justifica un enfocament governamental agressiu
que converteixi l’educació primà-ria i secundària en obligatòria […]. En el cas
de l’educació d’adults a qui caldria obtenir més educació de la que van tenir
en el seu dia, l’enfocament correcte seria recórrer a la persuasió.Martha C.
Nussbaum,
Crear capacitats, capítol 8
Pregunta I.
Feu un breu resum
d’aquest text, centrant-vos en les idees principals que hi apa-reixen i en la
relació que s’estableix entre aquestes idees. (Responeu usant, aproximadament,
entre noranta i cent trenta paraules.) [2 punts]
Pregunta II.
Expliqueu breument el
significat que tenen en el text els mots següents (respo-neu usant,
aproximadament, entre cinc i vint paraules en cada cas): [1 punt]
a)
«funcionaments»:
b)
«persuasió»:
Pregunta III.
Considereu la següent
afirmació del text: «L’educació és un àmbit on és legítim que es relaxi
l’habitual deferència a la llibertat d’elecció: aquí, els governs faran bé
d’exigir que els infants tinguin certs funcionaments, i no només capacitats.»
Expliqueu quin és el sentit d’aquesta afirmació i de quina manera es relaciona
amb les propostes filosòfiques de Martha C. Nussbaum; indiqueu quina
justificació ofereix Nussbaum per a aquesta afirmació. (En la resposta, us heu
de referir als aspectes del pensament de Nussbaum que siguin pertinents, encara
que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts][Comenceu a respondre a
aquesta pregunta aquí sota; podeu continuar escrivint a les pàgines 6 i 7.]
OPCIÓ B
Text:
Tot i que la sequedat de
la gola no sempre ve, com és habitual, del fet que beure és necessari per a la
salut del cos, sinó de vegades d’una causa del tot contrària, com és el cas
dels hidròpics, és de totes maneres molt millor que ens enganyi en aquesta
circumstància que no pas que ens enganyés sempre, quan el cos està ben disposat
[…].Aquesta consideració m’és molt útil no només per a reconèixer tots els
errors a què la meva naturalesa està sotmesa, sinó també per a evitar-los, o
per a corregir-los més fàcilment. Sé que allò que els meus sentits m’indiquen
sobre el que és bo o és nociu per al cos és més sovint veritat que no pas fals;
puc gairebé sempre examinar una mateixa cosa amb molts sentits; i puc, a més,
utilitzar la meva memòria (que connecta el present i el passat) i el meu
enteniment (que ara ja ha descobert totes les causes dels meus errors). No haig
de témer, doncs, que hi pugui haver falsedat en les coses que els meus sentits
em representen habitualment. […] De cap manera no haig de dubtar de la veritat
d’aquestes coses, si després d’haver apeŀlat als meus sentits, a la meva memòria
i al meu enteniment per a examinar-les, cap d’aquestes facultats no em diu res
que repugni al que em diuen les altres. Perquè, del fet que Déu no és
enganyador, se’n segueix necessàriament que jo en això tampoc no m’enganyo.
René
Descartes. Meditacions metafísiques, VI
Pregunta I.
Feu un breu resum
d’aquest text, centrant-vos en les idees principals que hi apa-reixen i en la
relació que s’estableix entre aquestes idees. (Responeu usant, aproximadament,
entre noranta i cent trenta paraules.) [2 punts]
Pregunta II.
Expliqueu breument el
significat que tenen en el text el mot i l’expressió següents (responeu usant,
aproximadament, entre cinc i vint paraules en cada cas): [1 punt]
a) «falsedat»:
b) «se’n segueix
necessàriament»:
Pregunta III.
Considereu la següent
afirmació del text: «De cap manera no haig de dubtar de la veritat d’aquestes
coses, si després d’haver apeŀlat als meus sentits, a la meva memòria i al meu
enteniment per a examinar-les, cap d’aquestes facultats no em diu res que
repugni al que em diuen les altres.» Expliqueu quin és el sentit d’aquesta
afirmació i de quina manera es relaciona amb les propostes filosòfiques de René
Descartes; indiqueu com aquesta afirma-ció es justificaria a partir de les
propostes de Descartes. (En la resposta, us heu de referir als aspectes del
pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin
explíci-tament en el text.) [3 punts]
Exercici 2
[2 punts] Considereu el
punt de vista següent: «Suposem el cas d’una persona de vint anys que disposa
de recursos que li permeten no haver de treballar. Si a aquesta persona li ve
de gust dedicar tot el dia a dormir, prendre el sol, anar de festa i, sobretot,
a mirar vídeos intranscendents de gatets o de persones que s’entre-banquen a
TikTok, no hi ha cap impediment moral perquè ho faci.»Analitzeu com s’avaluaria
aquest punt de vista des de la perspectiva de dos autors/es destacats de la
història de la filosofia occidental (podeu prendre en consideració els dos
autors/es que vulgueu). Per fer-ho, expliqueu primer com creieu que caldria
avaluar aquest punt de vista a partir de les idees d’un d’aquests autors/es, i
després com creieu que caldria avaluar-lo a partir de les idees de l’altre. Per
acabar, indiqueu, molt breument, quin us sembla que és el punt principal de
semblança o de contrast entre les propostes dels dos autors/es, pel que fa a la
qüestió tractada.
Exercici 3
[2 punts] Trieu UNA de
les dues opcions següents, A o B.
OPCIÓ A
Considereu l’afirmació
següent: «És millor ser Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet.» Indiqueu
si esteu d’acord o en desacord amb aquesta afirmació. Justifiqueu la vostra
resposta tot aportant raons que donin suport al punt de vista que decidiu
defensar.
OPCIÓ B
Considereu les
afirmacions següents: «Hi ha motoristes a qui els agradaria poder conduir la
moto sense dur casc, per a tenir una visió més àmplia, notar de ple el vent als
cabells i fruir de la sensació de llibertat. Les con-seqüències de portar o no
portar casc recauen, bàsicament, en la persona que el porta (o no el porta).
Per tant, la societat no hi hauria d’intervenir, i no hi hauria d’haver lleis
que obliguin els motoristes (i ciclistes, i conductors/es de patinets) a portar
casc.» Indiqueu si esteu d’acord o en desacord amb allò que s’expressa en
aquest grup d’afir-macions. Justifiqueu la vostra resposta tot aportant raons
que donin suport al punt de vista que decidiu defensar.
Criteris
d’avaluació i Correcció de l’examen
Cal respondre cinc
preguntes repartides en tres exercicis. L’exercici 1 consta d’un text i tres
preguntes. Els altres dos exercicis tenen una sola pregunta cadascun.
L’exercici 1 i l’exercici 3 inclouen, cadascun, dues opcions (les dues opcions
tenen les mateixes característiques). L’exercici 2 té una sola opció.
Hi ha, òbviament,
multitud de maneres correctes de respondre les diferents preguntes. Els
criteris que figuren a continuació pretenen unificar al màxim possible la
correcció d’exàmens que es presten a solucions molt diferents. Res no pot
substituir, però, l’exercici de sentit comú que requereix la decisió del
corrector sobre si, i en quin grau, una resposta s’ajusta o no als principis
generals que s’enuncien a continuació.
El paper de la
coherència, la cohesió i la correcció gramatical, lèxica i ortogràfica
En una prova de filosofia
és fonamental que l’estudiant s’expressi de forma clara, precisa i ben
estructurada, i que elabori textos coherents i cohesionats, en què no hi hagi
contradiccions i en què quedi clar el fil conductor d’allò que es va exposant i
la relació entre les diferents idees que es presenten. Per altra banda, en un
examen de filosofia, aquests elements no es poden avaluar de forma autònoma.
Expressar-se amb claredat i de forma coherent i ben estructurada és essencial
per mostrar que es pensa amb claredat i que es té una bona comprensió d’allò
sobre què es parla. Aquests darrers dos aspectes (claredat de pensament i grau
de comprensió) constitueixen el nucli d’allò que es vol avaluar amb aquest
examen. La coherència, cohesió, claredat i precisió en l’expressió són, per
tant, elements fonamentals de les respostes en aquest examen i resulten
indestriables de l’avaluació del contingut d’allò que es diu. No se’n pot fer
una avaluació separada o autònoma. En la mesura en què en una resposta hi manqui
coherència, cohesió, claredat o precisió en l’expressió, això reflectirà una
deficiència en el grau de comprensió de la temàtica tractada i, en aquesta
mesura, haurà d’afectar negativament la qualificació d’aquesta resposta.
A més, cal tenir en
compte que si una resposta exposa idees de forma coherent i ben estructurada
que no es corresponen, però, amb allò que es demana, la claredat, coherència i
precisió no afegeixen cap valor a la resposta.
Finalment, pel que fa a
l’exercici 3, en què es produeix un text d’una certa extensió, es valorarà
també específicament la correcció ortogràfica i la presentació (claredat de la
lletra). Les faltes d’ortografia significatives poden restar, cadascuna, 0,05
punts, fins a un màxim de 0,15 punts. Per altra banda, una deficiència clara en
la presentació del text, que en dificulti la comprensió, pot restar 0,05 punts.
Per tant, en aquest exercici, les deficiències en ortografia i presentació
poden restar en total fins a un màxim de 0,2 punts.
Exercici 1
Pregunta I
Sintetitzar breument
el contingut del text.
[2 punts]
L’objectiu de la pregunta
és detectar el grau de comprensió del text. La resposta no cal que demostri
que l’alumne/a coneix els detalls de la filosofia de l’autor/a (excepte si
la manca d’aquest coneixement li impedeix d’entendre el text). Les restriccions
sobre espai (entre 90 i 130 paraules) són només orientatives per determinar
indirectament el tipus de resum que s’espera: ni un breu títol, ni una llarga
paràfrasi de tot el text. Per tant, si el contingut del resum és equivalent
al que es podria fer en el nombre de paraules indicat, no ha de comptar contra
l’alumne/a el fet que no respecti aquests límits.
A continuació s’esmenten
les idees principals que se suposen en una resposta correcta. Cal tenir en
compte, però, que les formes en què s’enuncien i articulen en un petit resum
poden ser molt diverses. El seu enunciat pot ser explícit o estar implícit en
la redacció de l’alumne/a. I, per descomptat, no es pot esperar de cap manera
un desenvolupament detallat de cada idea. És important, però, que l’alumne/a no
es limiti a enunciar idees, sinó que mostri comprensió de l’estructura
argumentativa o discursiva del text.
Opció A
Una resposta ha d’assolir
la màxima puntuació si exposa, d’una manera o altra, les idees següents:
(i) En el cas de
l’educació dels infants, cal que el govern actuï d’una forma diferent de com hauria
d’actuar en molts altres casos: no sols ha de propiciar que els ciutadans
tinguin determinades capacitats, sinó que ha d’assegurar que tinguin funcionaments.
(ii) El text ofereix
diferents motius pels quals això és així: (a) la capacitat d’elecció dels
infants és encara immadura. (b) Si l’Estat no hi intervé, pot ser que els pares
els empentin a deixar els estudis. (c) L’educació, en el cas dels infants, els
obre les portes de manera extraordinària per poder adquirir moltes capacitats
com adults.
(iii) Sols estem
justificats a fer que l’educació sigui obligatòria en el cas dels infants. En
el cas d’adults, el correcte, en lloc d’obligar, seria sols intentar de
convèncer.
Opció B
Una resposta ha d’assolir
la màxima puntuació si exposa, d’una manera o altra, les idees següents:
(i) Normalment, allò que
m’indiquen els meus sentits sobre allò que és bo o que és nociu per al meu cos
és correcte.
(ii) Tot i així, hi ha la
possibilitat que en alguns casos un sentit m’enganyi, per exemple, quan, per
una determinada malaltia, tinc set, tot i que no em convindria veure.
(iii) Ara bé, tinc la
possibilitat d’evitar caure en l’error, fins i tot en aquests casos, perquè
normalment m’és possible examinar una mateixa cosa usant diferents sentits i
usant la memòria i l’enteniment.
(iv) Del fet que sé que
Déu no ens enganya, puc concloure que, quan faig un ús curós de les meves
capacitats (els diferents sentits, la memòria i l’enteniment), no pot ser que
estigui enganyat.
En totes dues opcions,
l’avaluació de la pregunta I s’ha de fer de manera global. L’alumne/a no
té en absolut per què fer el seu resum distingint exactament el mateix nombre
d’apartats que s’indiquen en aquests criteris. El que s’ha de fer en una bona
resposta és articular d’una manera coherent les idees que s’hi indiquen.
Pregunta II
Identificar el significat
de termes o expressions.
[1 punt]
El que es demana no és
donar definicions exactes o precises que hagin de ser vàlides per a qualsevol
context d’ús de les expressions, ni tampoc que l’alumne/a utilitzi un
vocabulari tècnic. El fet que l’alumne/a utilitzi un llenguatge sense cap
tecnicisme, si no té incorreccions, no haurà de comptar en contra seu. Quan
sigui possible, té dret a inferir el significat només de la informació que li
proporciona el text. En la mesura en què demostri la comprensió pertinent, això
no pot comptar en contra seu.
Opció A
a)
«funcionament»: quelcom
que algú és, o que algú fa.
b) «persuasió»:
intentar que algú faci una determinada acció oferint-li raons per convèncer-lo,
en lloc d’obligar-lo.
Opció B
a) «falsedat»:
que no hi hagi correspondència entre la manera en què es representen les coses
i la manera en què les coses realment són.
b) «se’n
segueix necessàriament»: si una cosa se segueix necessàriament d’una altra,
aleshores és impossible que passi la primera i que no passi la segona.
Important: aquestes
respostes són sols un exemple de resposta correcta. En cadascun dels casos hi
ha moltes altres maneres correctes de respondre.
Pregunta III
Explicar el sentit d’una
determinada afirmació i les raons de l’autor/a per fer aquesta afirmació. [3
punts]
L’enunciat demana
referir-se al pensament de l’autor/a. S’haurà de tenir present, però, que el
que es demana no és una exposició general del seu pensament. Només es tindran
en compte les idees que siguin pertinents per entendre l’afirmació que es vol
explicar i per entendre les raons de l’autor/a per fer aquesta afirmació. Una
bona resposta ha de saber indicar quin paper té aquesta afirmació particular en
el conjunt del pensament de l’autor/a i com aquesta afirmació es justifica a
partir d’allò que l’autor/a defensa. A vegades, una exposició general i
correcta del pensament del filòsof/a pot no respondre al que es demana si no
explica com el pensament general de l’autor/a justifica la tesi particular que
és objecte de la pregunta.
Opció A
Una resposta ha de tenir
la màxima puntuació si tracta, adequadament, els punts següents:
(i) El projecte de
Nussbaum a Crear capacitats: oferir una teoria bàsica de la justícia
social. Trets bàsics de l’enfocament de les capacitats.
(ii) Rol central de la
noció de llibertat d’elecció en la identificació de les capacitats bàsiques.
(iii) Explicar el sentit
de la frase de la pregunta, identificant el sentit tècnic que hi tenen els
termes capacitat i funcionament: els governs han d’assegurar no
sols (a) que els infants tinguin la possibilitat (capacitat) d’anar a escola
(sense cap disposició legal que els ho prohibeixi, i sense que hi hagi cap
impediment material que pogués fer que, a la pràctica i de fet, no els fos
possible anar-hi encara que volguessin), sinó, a més, (b) que els infants, de
fet, van a escola (és a dir, tenen el funcionament d’anar a escola).
(iv) Explicar de quina
manera dir que a cert grup de la població (els menors) se’ls pot restringir de
forma significativa la llibertat d’elecció sembla contraposar-se a allò que
defensa l’enfocament de les capacitats.
(v) Les raons per pensar
que el cas de l’educació dels infants és especial: aquestes raons són les que
es presenten en el mateix text. Es tracta que l’estudiant les expliqui de
manera clara i amb les seves pròpies paraules.
(vi) Serà meritori (però
no és necessari per tenir la màxima puntuació) que la resposta indiqui que
rebre educació (especialment com a infant) és un funcionament fèrtil, en
el sentit que és quelcom que algú fa i que dona lloc al fet que s’adquireixin
moltes capacitats, en particular que s’adquireixin moltes capacitats
internes.
Opció B
Una resposta ha de tenir
la màxima puntuació si tracta, adequadament, els punts següents:
(i) Presentar els
elements centrals de l’argument general de Descartes a les Meditacions —amb
la finalitat que es pugui entendre el pas al qual es fa esment en la frase
objecte d’aquesta pregunta. Això requerirà mostrar que es coneix, adequadament,
les idees principals sobre el dubte metòdic, el pas al coneixement de la
primera veritat “dubto, penso, existeixo”; esmentar que Descartes intenta
provar l’existència de Déu (no cal que en aquesta resposta s’entri a descriure
cap prova específica de l’existència de Déu), i, finalment, assenyalar com el
fet que Déu sigui omnipotent i bondadós em permet concloure que Déu no
permetria que jo estigui enganyat en tot allò en què crec, si m’esforço per fer
un ús curós de les meves capacitats.
(ii) Explicar per què el
cas de les persones que tenen una malaltia que els fa tenir set (i, per tant,
els sentits les empenyen a beure) encara que, en el seu cas, beure els seria
perjudicial presentaria d’entrada una dificultat per a la idea que Déu no és un
enganyador.
(iii) Explicar, amb les
mateixes paraules de l’estudiant, com respon Descartes a aquesta dificultat
(que es presenta en part en el mateix text): els nostres sentits funcionen de
manera que en la majoria dels casos allò que ens diuen és veritat, i en els
casos en què no ho és, podem descobrir que no és veritat si usem adequadament
les nostres capacitats, en particular, la possibilitat d’examinar la mateixa
cosa usant diferents sentits i, sobretot, la nostra memòria i el nostre enteniment.
• En les dues opcions,
l’avaluació de la pregunta III s’ha de fer de manera global. L’alumne/a
no té en absolut per què fer la seva explicació distingint el mateix nombre
d’apartats que s’indiquen en aquests criteris. El que s’ha de fer en una bona resposta
és articular d’una manera coherent les idees que s’hi indiquen.
Exercici 2
Avaluar una situació tot
aplicant les idees de dos autors/ores. [2 punts]
És una pregunta oberta i
poden haver-hi diferents tipus de resposta. Una possible resposta, segurament
la que resultarà més prominent a una majoria d’estudiants, es fixaria en les
propostes de Kant i de Mill.
Tant Mill com Kant, tot i
que per motius diferents, defensarien que no és moralment permissible dedicar
la major part del temps a activitats com les descrites. Es tracta d’activitats
que no contribueixen ni al benestar general ni a la promoció dels talents
propis.
Aquest tipus d’actuació
seria contrari al que prescriu l’imperatiu categòric de Kant; es pot mostrar
això apel·lant ja sigui a la formulació de l’imperatiu categòric en termes de
llei universal, o apel·lant a la formulació en termes del fi en ell mateix
(probablement, l’aplicació de la primera formulació resulta més clara en aquest
cas).
Des de la teoria
utilitarista de Mill, s’hauria d’assenyalar que prendre el sol i mirar vídeos
intranscendents de TikTok gairebé segur que no és, d’entre les diferents
accions que podria fer la persona de la qual parla la pregunta, aquella que
aportaria més felicitat (plaer i absència de dolor) al món: primer, perquè
encara que la persona en qüestió experimenti plaer fent les accions esmentades,
no aporta res a la resta de la societat; en lloc de passar-se el dia mirant
vídeos intranscendents, es podria dedicar a ajudar gent que té necessitats,
evitant-los patiments i contribuint així, d’una manera important al benestar
general; segon, perquè, de fet, una cosa que podria fer aquesta persona jove és
dedicar part del seu temps a educar-se i formar-se i això augmentaria la seva
capacitat de poder accedir al que Mill anomena plaers d’ordre superior, entre
els quals hi ha, per exemple, poder fruir de les obres d’art, o el plaer
d’aprendre i de conèixer.
L’avaluació d’aquesta
resposta es pot fer en dues parts, cadascuna de les quals valdrà 1 punt:
i
Grau de comprensió de les idees del primer
autor/a que siguin pertinents per a fer una avaluació del punt de vista descrit
en la pregunta.
ii
Grau de comprensió de les idees del segon
autor/a que siguin pertinents per a fer una avaluació del punt de vista descrit
en la pregunta.
Allò que es respongui a
la darrera indicació en la pregunta (“Per acabar, indiqueu, molt breument, quin
us sembla que és el punt principal de semblança o de contrast entre les
propostes dels dos autors/ores pel que fa al punt tractat”) s’haurà de
considerar que contribueix tant a l’avaluació de (i) com de (ii).
En l’avaluació d’aquesta
pregunta, cal tenir compte que no es pot exigir, òbviament, que l’alumne/a
tingui un coneixement d’especialista d’allò que diu l’autor/a de qui es parla,
ni tan sols que conegui tots els detalls del pensament de l’autor/a que
poguessin ser pertinents a l’hora d'avaluar el cas plantejat en aquest
exercici. Una resposta pot obtenir perfectament la màxima qualificació si
l’alumne/a mostra una bona comprensió de les idees bàsiques de l’autor/a
i en fa un ús raonable a l’hora d’avaluar la situació indicada (encara que en
alguns aspectes aquesta aplicació s’aparti d’allò que, en un coneixement més
ampli i exacte de les idees de l’autor/a, seria adequat de dir).
Finalment, cal tenir en
compte que l’element central que es vol avaluar en aquesta pregunta és el grau
de comprensió que l’alumne/a té de les idees d’uns determinats autors/es sobre
un cert tema. Una manera d’avaluar aquesta comprensió és comprovant si
l’alumne/a sap aplicar el coneixement de les idees dels autors estudiats a
l’hora de resoldre un determinat problema o dur a terme una determinada tasca
que l’alumne/a no havia considerat prèviament i que, en aquest examen, ha
d’encarar per primer cop. En cadascuna de les dues parts de la pregunta cal
avaluar el grau de comprensió global que l’alumne/a demostra de les idees de
l’autor/a en qüestió (específicament: el grau de comprensió de les idees de
l’autor/a rellevants per a respondre al cas plantejat).
Exercici 3
Consideració raonada de
l’estudiant a favor o en contra d’una tesi. [2 punts]
Es tracta d’avaluar una
afirmació (o un argument, o un grup d’afirmacions) que estarà relacionada
(potser indirectament) amb algun dels problemes tractats per algun/a dels
autors/ores seleccionats. En aquesta pregunta, l’estudiant ha d’intentar
justificar la seva posició a favor o en contra de l’afirmació (o grup
d’afirmacions o argument) fent-ne una valoració personal (la resposta pot també
consistir a explicar, de manera raonada, per què de fet no està ni a favor ni
en contra de l’afirmació).
Es tracta que l’estudiant
faci l’esforç d’argumentar d’una manera personal, clara i
coherent a favor o en contra de la tesi.
D’altra banda, l’acord
del corrector/a amb la tesi defensada no pot tenir-se en compte a l’hora
d’avaluar aquesta pregunta, ni tampoc el fet que l’alumne/a ignori arguments
històricament importants.
Caldrà valorar, doncs:
(a) El grau de comprensió
que es demostri de la tesi (o argument o grup d’afirmacions) que cal discutir.
(b) La coherència de les
raons que l’estudiant doni, ja sigui a favor o en contra de la tesi, i la
claredat de la seva exposició.
http://universitats.gencat.cat/ca/pau/model_examens/
Recordeu
Com
respondre la pregunta 1
Primer cal anunciar el tema.
Si el text és de Plató:
- Si parla de la veritat, el coneixement, el mite de
la caverna, els segments del coneixement o la reminiscència, el tema és l’epistemologia.
- Si el text parla de les parts de l’ànima i les
virtuts pròpies en l’ésser humà concret, el tema és l’antropologia i l’ètica.
- Si el text parla de les virtuts o parts de l’ànima
aplicades a alguna de les classes socials (treballadors, governants o
guardians), el tema és la política.
- Si el text parla de l’organització social, la
justícia a la ciutat o el sistema polític ideal, el tema és la política.
Si el text és de Descartes:
- Si parla de les regles, del dubte, de la primera
evidència (cogito, ergo sum) jo soc, jo existeixo, el tema és l’epistemologia.
- Si parla de la substància jo, la substància déu o
substància mon, el tema és l’epistemologia
i la metafísica.
- Si parla de l’ésser humà com a compost de cos i
ànima, i la glàndula pineal, el tema és l’antropologia.
Si el text és de Hume:
- El tema és l’epistemologia.
Si el text és de Kant:
- El tema és l’ètica.
Si el text és de Mill:
- El tema és l’ètica.
Si el text és de Nietzsche:
- Si parla de la transmutació dels valors, la mort de
déu, el superhome o l’etern retorn, el tema és la moral.
- Si parla dels conceptes generals, la realitat, la
veritat o el coneixement, el tema és l’epistemologia.
Comparacions
Plató
el podeu comparar amb tots els altres. És el gran comodí.
Descartes
i Hume
|
Descartes
Pare
del racionalisme
La
font fonamental de coneixement és la
raó
Les
idees que tenen el seu origen en l’experiència no ens proporcionen
coneixement fiable i rigorós.
Naixem
amb unes idees innates dipositades
en el meu esperit per déu.
Les
úniques idees fiables són les innates.
Existeixen
realitats metafísiques deduïdes per la raó.
Existeixen
tres substàncies reals: substància jo, substància déu i substància món.
Déu
existeix i és garant del meu coneixement.
|
Hume
Màxim
esplendor de l’empirisme
La
font fonamental de coneixement són els
sentits
Totes
les nostres idees són records desdibuixats de les impressions.
Quan
naixem el nostre enteniment és com un full
en blanc (una tàbula rasa, Locke) No
existeixen les idees innates.
Totes
les idees tenen el seu origen en l’experiència.
Només
puc considerar veritat aquelles idees que tenen la seva corresponent
impressió (criteri de veritat). La metafísica va més enllà d’allò físic, per
tant ha de ser una construcció de la imaginació.
Només
puc obtenir impressions discontinues de mi i del món, mai puc obtenir una
impressió única d’un suposat jo total, ni una impressió contínua i estable
del món.
Totes
les meves impressions són finites.
Jo no puc copsar amb una impressió infinita
(qualitat pròpia de déu)
|
Plató
i Nietzsche (des de la vessant epistemològica)
|
Plató
Dualisme
ontològic: existeixen dos mons. El món de les Idees i el món de les coses.
El món de les idees és ontològicament superior.
El
món de les coses són aparences; un món fictici.
La idea és més real que la cosa i té més entitat moral.
Quan
veig la cosa concreta recordo la vertadera realitat, el seu model (la idea)
Teoria de la reminiscència.
Les idees són les vertaderes realitats de les coses, els models perfectes de totes les coses materials i imperfectes.
L’art,
la imatge o Eikasia és la fase més allunyada del vertader coneixement. L’art
imita les coses, és una còpia de la còpia de la Idea.
|
Nietzsche
Només
existeix un món, el nostre món, aquest que vivim i sentim.
L’altre
món (món de les idees) és un invent de la raó.
El
nostra món és únic i plenament real. Les idees són ficcions de la raó.
El
concepte o la idea s’allunyen de la veritat concreta. Li donem més valor
moral al concepte general que a la cosa real i concreta.
Quan
veig la cosa concreta (un ocell volant, per exemple), la ment crea imatges, i
en un exercici d’abstracció, la raó tria les altres imatges que tenen en comú
amb l’ocell concret formant el concepte, l'espècie o la idea expressada en un
so verbal: l'ocell.
Construïm
els conceptes intentant unificar en un sol mot la multiplicitat de la coses
reals. I això ens ajuda a comunicar-nos i socialitzar, però alhora ens allunyem
de la genuïna realitat de les coses, dipositant més valor ontològic i moral
al fet general que a la cosa individual.
Només a través del llenguatge metafòric propi
de l’art ens podem apropar a la veritat. El fet artístic ens allunya del
dogmatisme, ens permet acceptar la pluralitat dels punts de vista i
interpretacions sobre les coses. Les metàfores poètiques no empresonen la
realitat, no la fixen, i això és el més honest i correcte, ja que la realitat
i la veritat és tot plegat pur esdevenir. |
Mill
i Kant
|
Kant
Existeix
una ètica formal, prèvia a
qualsevol moral tradicional o material.
L’ètica
vertadera és autònoma; sorgeix
d’un mateix (deure moral)
Elabora una ètica deontològica (basada en el deure moral)
És
una ètica que afirma l’acte moral com un
fi en si mateix. (el deure o la bona voluntat actua sense interessos
posteriors; actua per lleialtat al deure)
La
formulació de l’ètica formal és l’imperatiu categòric: “Actua només segons
aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui
llei universal”. I també: “Tracta les altres persones no com un mitjà sinó
com un fi en si mateix”.
La llibertat és un postulat de la raó. La capacitat per
decidir les pròpies accions morals ens fan creure amb la idea de llibertat
humana. No podem demostrar la llibertat d’una manera científica, però actuem
en la creença que aquesta existeix.
|
Mill
L’utilitarisme
afirma una ètica material,
normativa, que ens guia cap a l’obtenció de la felicitat, que és el bé suprem
i el fi últim de tot ésser humà.
L’utilitarisme
és una ètica heterònoma, ja que
ens aconsella que cal fer aconseguir la felicitat
Elabora
una ètica hedonista, ja que identifica el plaer amb la felicitat; i és eudemonista
ja que considera que la felicitat com el fi de tota acció humana.
L’ètica
utilitarista és hipotètica, ja que
proposa accions com a mitjans per aconseguir hipotètics resultats.
La
regla moral bàsica de l’Utilitarisme és el principi d’utilitat o màxima
felicitat: s’ha de realitzar preferentment aquelles accions que
afavoreixin la més gran
felicitat per al màxim nombre de persones.
La llibertat és l’exercici
de desplegament i autorealització personal. Una societat justa i lliure és
aquella que garanteix el desplegament de les potencialitats ciutadanes, la
llibertat individual i, amb això, el progrés social i la felicitat personal i
col·lectiva. |
|
|
|
|
|
|
|
|
Plató Antropologia
Ambdós
defensen el dualisme antropològic: l’ésser humà és un compost de cos i ànima.
Mite
del carro alat. El cos és la presó de l’ànima. L’ésser
humà és fonamentalment ànima. Aquesta pertany al món de les Idees. És eterna.
L’ànima
humana és tripartida: part racional, part irascible i part concupiscible.
Virtuts: saviesa, fortalesa, temprança i justícia.
El
món de les Idees i el món de les coses és relacionen per imitació i
participació.
Epistemologia
L’ànima
és subjecte de coneixement, i les coses són objecte de coneixement.
L’ànima
pertany al món intel·ligible o món de les Idees, i té impreses les idees com
empremtes adormides.
L’ànima
recorda la Idea en la cosa sensible. Reminiscència.
El
coneixement no és possible sense el món de les Idees. |
Descartes Antropologia
Ambdós
defensen el dualisme antropològic: l’ésser humà és un compost de cos i ànima.
El
cos és res extensa, matèria subordinada a les lleis mecàniques.
L’ànima
és el jo pensant, la res cogitans, pensament pur, lliure i etern.
El
jo pensant està configurat d’idees: adventícies, factícies i innates,
aquestes últimes dipositades per la substància déu o res infinita.
l’ànima
o jo pensant i el cos o res extensa es comuniquen per la glàndula pineal.
Epistemologia
L’ànima
o jo pensant és subjecte de coneixement, i el món o res extensa és l’objecte
del coneixement.
El
jo pensant està configurat d’idees. Les idees innates proporcionen el
coneixement científic del món.
El
jo pensant coneix les qualitats primàries dels cossos
El
coneixement no és possible sense les idees innates, inscrites en el jo
pensant per déu.
|
||
|
Plató
(VaC)
|
Kant
(XVIII) |
|
Plató
construeix un debat sobre la Justícia, base aquesta del comportament moral. L’interessa
fonamentar la Idea de Justícia.
|
Kant
elabora una ètica formal, l’interessa trobar el marc formal de tota ètica. |
|
Amb
el mite del carro alat, Plató ens mostra la seva teoria tripartida de
l’ànima. Hi ha tres parts de l’ànima (part concupiscible, part irascible i
part racional) que han de ser educades
en les virtuts.
|
La
moral no pot venir d’ideologies polítiques, filosòfiques o religioses. La
moral no pot imposar-se des de fora, no pot ser heterònoma. |
|
A
través de la paideia (educació)
conferim a la nostra ànima funcions excel·lents: la part racional
anhela saviesa. La part
irascible necessita fortalesa, i la part concupiscible necessita temprança.
|
La
moral ha de ser autònoma. L’ésser
humà ha de ser el legislador dels seus actes. L’única
cosa purament moral és la bona voluntat. Només el deure moral és universal. |
|
Si
cada part de l’ànima és excel·lent en les seves virtuts obtindrem la quarta
virtut: la Justícia.
|
L’ètica
formal o universal queda formulada amb l’imperatiu categòric. En formula dos:
<
Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler
que esdevingui llei universal > i < Tracta tot ésser humà, no com un
mitjà, sinó com un fi en si mateix >
|
|
En
la constitució de la República, els ciutadans tenen una funció determinada
segons les seves aptituds personals (treballadors, guardians o governants) Mite
dels metalls. Els ciutadans són instruments del tot, mitjans per un Estat
just.
|
L’ésser
humà és un fi en si mateix, no un mitjà. No som instruments, sinó éssers amb
consciència que busquem els nostres propis fins. L’ésser
humà exerceix la llibertat quan obeeix el deure moral dictada per la raó
pràctica. |
|
Plató
afirma l’existència de la Idea de Bé, Bellesa o Justícia, com a models
preexistents i transcendentals que ens guien en el coneixement i la
moralitat.
|
Les
idees transcendentals com ànima o déu són postulats de la raó. No els podem
demostrar científicament, però són útils en la moralitat humana, donen sentit
a la raó pràctica.
|
|
Protàgores
(Sofistes)
|
Sòcrates |
|
Relativisme
i escepticisme
Cobraven
per ensenyar
Cercaven
les veritats a través de l’oratòria i l’art de parlar bé.
Perseguien
la persuasió i buscaven el consens de les majories.
La
democràcia és el sistema adequat per conquerir la veritat que més convingui
en cada moment.
Afirmen
que la veritat està sotmesa a l’esdevenir del temps.
“L’home
és la mesura de totes les coses”
|
Optimisme
epistemològic
Dialogava
amb qualsevol atenès. No cobrava per ensenyar
Cercava
la veritat a través del diàleg, sempre orientat a la veritat universal.
Exercia l’art d’alliberar les idees de la nostra ànima.
Perseguia
la veritat a través de la Ironia i la Maièutica (mètode socràtic)
Amb
els sofistes la democràcia es perverteix.
La
veritat és fixa i universal, i roman en la meva ànima.
“Només
sé que no sé res”
|
|
Heràclit
|
Parmènides
|
|
La
realitat es troba en estat de fluïdesa constant. La realitat és canvi.
La
Phiysis és un procés de canvi que no s’atura mai.
La
realitat és com un riu en constant moviment. “Mai et podràs submergir dos
cops en el mateix riu”
Hi
ha una intel·ligència que governa el Món i la Natura: Logos. El logos és
l’esdevenir ordenat de tot.
L’expressió
física del Logos és el foc, que és transformació i moviment de tot.
|
La
veritat és fixa. Afirma la permanència de la veritat
La
vertadera veritat no és física, és metafísica.
La
veritat no pot ser que sigui i no sigui. “El Ser és i el no-ser no és”
Només
el Ser és, la racionalitat és. Les veritats racionals són universals,
immòbils i eternes.
La
realitat sensible és falsa, una il·lusió. La racionalitat permet veritats
indiscutibles. El moviment no és possible (Paradoxa de Zenó). |
|
Plató (Antropologia, psicologia)
|
Plató
(política)
|
|
El mite del
carro alat
Ànima Tripartida
Auriga: part
racional Cavall blanc:
part irascible Cavall negre:
part concupiscible
Part de l’ànima i Virtuts
Racional:
saviesa Irascible:
fortalesa Concupiscible:
temprança
Justícia (ànima justa)
La virtut de la justícia es crea
en l’ànima com efecte d’haver aconseguit l’excel·lència moral de les tres
parts que configuren l’ànima humana.
|
El mite dels
metalls
Part de l’ànima
que domina
Or: domina la
part racional Plata o argent:
domina la part irascible Bronze i ferro:
domina la part concupiscible.
Classes socials
i Virtuts
Governants:
saviesa, prudència Guardians:
fortalesa, coratge (símil del gos) Treballadors:
temprança, moderació
Justícia (Estat just)
Aristocràcia (únic sistema polític sa)
Malalties de
l’Estat:
Timocràcia,
Oligarquia, Democràcia i Tirania. (gradualment a pitjor).
|
|
Nussbaum
L’enfocament
de les capacitats són fonamentals per tal d’aconseguir polítiques que siguin
garants d’una vida mínimament justa.
Cal
garantir un nivell mínim de llindar en les 10 capacitats centrals per a tots els ciutadans. Els
ciutadans han de gaudir de llibertat i oportunitats per poder abastar una
vida digna.
La
justícia està lligada a la vida sensible (el plaer i el dolor). Capacitat de
conació i agenda.
El
resultat de tals polítiques es mesuren segons les conseqüències: augment de
les llibertats i les oportunitats, i evitació del dolor i la frustració.
La
justícia ha de ser equitativa.
L’ésser
humà és autònom i ha de poder determinar la seva vida. L’educació és
fonamental i igual per a tothom.
La
llibertat d’elecció, la pluralitat de pensaments i la participació política del
ciutadà és bàsica.
|
Plató
El
pensament de Plató gira al voltant de la Idea de Justícia. El seu Estat ideal
es basa en el concepte de justícia aplicat a l’individu i a la societat.
L’ordre
de la ciutat esdevé en funció de les tres classes socials.
Cada
classe social fa el que li pertoca segons la seva naturalesa (part de l’ànima
dominant)
L’educació
de les virtuts és fonamental per aconseguir una ànima justa.
Si
les persones són excel·lents en les seves virtuts, i fan la seva labor sense
interferir en els assumptes aliens, aconseguirem un Estat JUST.
L’Estat
just ve jerarquitzat segons la qualitat de l’ànima.
L’educació
de les virtuts és fonamental per a tothom, tanmateix l’exigència educativa
varia segons el càrrec social.
El
poder ha de ser gestionat íntegrament pels governants, ja que són els únics
que han contemplat el bé en la seva plenitud i sentit. |
EXAMEN
PAU 2020
Exercici 1 [6 punts en
total]
Trieu una de les dues
opcions següents, A o B, i responeu a les tres preguntes de l’opció que heu
triat (que es formulen després del text).
OPCIÓ A
48. […] Jo pregunto: quin
valor tindrien per a un home deu mil o cent mil acres de terreny exceŀlent,
conreat com cal i ben proveït de bestiar, al bell mig d’alguna zona de
l’interior d’Amèrica, sense cap esperança de comerciar amb cap altra part del
món i poder obtenir diners de la venda dels productes? No valdria la pena de posar
tanques a aquest terreny, i veuríem com aquest home retornaria a la natura
comuna totes aquelles parts del terreny que produirien més béns que els que ell
i la seva família podrien consumir. […]
50. L’or i la plata, en
ser coses molt poc útils per a la vida d’un home en comparació amb els
aliments, la roba o els mitjans de transport, adquireixen el seu valor,
únicament, per mitjà del consentiment dels homes […]. És obvi, doncs, que els
homes van acceptar que hi hagi propietats desproporcionades i desiguals a la
Terra, des el moment que, mitjançant un acord tàcit i voluntari, van trobar la
manera que un home pogués legítimament posseir més terra que la suficient per a
abastar-se a si mateix i rebre, a canvi del romanent, or i plata que podria
emmagatzemar sense perjudicar ningú, ja que aquests metalls no es deterioren ni
es corrompen en mans del propietari. Aquest repartiment de les coses en
propietats privades desiguals, els homes l’han fet practicable fora dels límits
de la societat, i sense cap contracte, només a costa d’atribuir un valor a l’or
i la plata i d’avenir-se tàcitament a l’ús del diner.
John Locke. Segon tractat
sobre el govern civil, capítol v
Pregunta I.
Expliqueu breument (entre
seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades. [2 punts]
Pregunta II.
Expliqueu breument (entre
cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text el mot i
l’expressió següents. [1 punt]
a) «diners»:
b) «acord tàcit»:
Pregunta III. Expliqueu
el sentit i la justificació, segons John Locke, de la frase següent del text:
«mitjançant un acord tàcit i voluntari, van trobar la manera que un home pogués
legítimament posseir més terra que la suficient per a abastar-se a si mateix».
(En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que
siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
OPCIÓ B
—Compara la nostra naturalesa, pel que fa a
l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Imagina uns homes en un
habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al
llarg de tota la cova. A dintre hi viuen aquells homes, encadenats des
d’infants de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només
veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap.
Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells […]. »[…] aquests
homes no han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret
de la cova que tenen al davant. »[…] Si un d’ells fos deslligat i de cop i
volta me’l fessin redreçar i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum que
ve de fora, quan fes tot això es trobaria malament, els ulls li farien
pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les
ombres… »[…] primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a
continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels homes i de les altres
coses, i, finalment, les coses en si […] i al final podria mirar el sol. »[…]
Tota aquesta imatge, estimat Glaucó —vaig dir-li—, cal que l’enllacis amb el
que hem dit abans; la regió que ens és revelada per la vista, l’has de comparar
amb l’estança de la presó; la llum del foc que hi ha en ella, amb la força del
sol; i si ara compares la pujada i la contemplació de les coses de dalt amb
l’ascensió de l’ànima cap al món inteŀligible, no t’apartaràs de la meva
conjectura. […] »Creus que seria sorprenent —vaig continuar— que quan un home
passi de la contemplació de les coses divines a les misèries humanes es mostri
maldestre i ridícul si, quan encara està enlluernat i sense haver-se acostumat
a les tenebres que l’envolten, es veu obligat a discutir, en un tribunal o a
qualsevol altre lloc, sobre imatges de la justícia o sobre les ombres de les
imatges de la justícia i s’ha d’enfrontar a la manera en què interpreten
aquestes coses aquells que mai no han vist la justícia en si? —No, no em
sorprendria gens —va dir.
Plató. La República,
llibre vii
Pregunta I.
Expliqueu breument (entre cent i cent
cinquanta paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades. [2 punts]
Pregunta II.
Expliqueu breument (entre
cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les
expressions següents. [1 punt]
a) «món inteŀligible»:
b) «la justícia en si»:
Pregunta III.
Expliqueu el sentit
d’aquesta frase aŀlegòrica del text i quina és la justificació, segons Plató,
d’allò que s’hi vol expressar: «Creus que seria sorprenent […] que quan un home
passi de la contemplació de les coses divines a les misèries humanes es mostri
maldestre i ridícul si, quan encara està enlluernat i sense haver-se acostumat
a les tenebres que l’envolten, es veu obligat a discutir, en un tribunal o a
qualsevol altre lloc, sobre imatges de la justícia o sobre les ombres de les
imatges de la justícia i s’ha d’enfrontar a la manera en què interpreten
aquestes coses aquells que mai no han vist la justícia en si?» (En la resposta,
us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents,
encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
Exercici 2
Trieu UNA de les dues opcions següents, A o B.
OPCIÓ A.
Compareu la concepció de
Locke sobre en què consisteix i què involucra la creació d’una societat
política (o estat o ciutat) amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un
altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]
OPCIÓ B.
Compareu la concepció de
Plató sobre la naturalesa humana (o sobre l’ànima) amb la concepció sobre
aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la
filosofia occidental. [2 punts]
Exercici 3
Trieu UNA de les dues
opcions següents, A o B.
OPCIÓ A.
Expliqueu si esteu
d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Produir idees i fer creacions
artístiques o inteŀlectuals (com ara cançons, llibres, peŀlícules, poemes o
videojocs) requereix treball i esforç; voler fer ús d’aquests productes sense
compensar econòmicament a qui els ha ideat és robar o estafar, tal com també ho
seria apropiar-se dels productes del camp d’un pagès, o agafar un taxi i baixar
sense pagar.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]
OPCIÓ B.
Expliqueu si esteu
d’acord o en desacord amb l’afirmació final del text següent: «La posta de sol
d’ahir va ser bella, La Gioconda és un quadre bell, Paraules d’amor és una
cançó bella; la posta de sol, La Gioconda i Paraules d’amor tenen una cosa en
comú: la bellesa; la bellesa, per tant, existeix; però no és un objecte que es
pugui tocar, ni que existeixi en cap lloc concret; deu ser, doncs, que té una
existència semblant a la de les idees platòniques. Tenim raons per a creure,
per tant, que hi ha entitats com les que Plató postulava que es troben en el
món de les idees.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]
Exercici 1 [6 punts en
total] Trieu una de les dues opcions següents, A o B, i responeu a les tres
preguntes de l’opció que heu triat (que es formulen després del text).
OPCIÓ A
Enumerarem ara alguns
deures, segons la divisió habitual entre deures envers nosaltres mateixos i
deures envers els altres, i entre deures perfectes i imperfectes. […]
2. Un altre individu es
veu empès per la necessitat a demanar que li prestin diners. Ell sap molt bé
que no podrà tornar-los, però també veu que no li prestaran res si no promet
fermament de tornar-ho en un temps determinat. Té ganes de fer aquesta promesa,
però encara té prou consciència per a preguntar-se: No és prohibit i contrari
al deure sortir del pas d’aquesta manera? Suposant, tanmateix, que prengués
aquesta determinació, la màxima de la seva acció s’expressaria així: «Quan
cregui que necessito diners, els demanaré prestats i prometré tornar-los,
encara que sàpiga que no ho faré mai.» Malgrat que tal vegada aquest principi
de l’amor a si mateix o del propi profit pugui estar d’acord amb tot el meu
benestar futur, ara la pregunta és aquesta: És això lícit? Jo transformo, per
tant, l’exigència de l’amor propi en una llei universal i plantejo la qüestió
d’aquesta manera: Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei
universal? Veig de seguida que mai no podria valer com una llei universal de la
naturalesa i estar d’acord amb ella mateixa […].
Immanuel Kant.
Fonamentació de la metafísica dels costums, ii
Pregunta I.
Expliqueu breument (entre
seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades. [2 punts]
Pregunta II.
Expliqueu breument (entre
cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les
expressions següents. [1 punt]
a) «deures envers
nosaltres mateixos»:
b) «estar d’acord amb
ella mateixa»:
Pregunta III.
Expliqueu què porta Immanuel Kant a formular
la pregunta següent del text i quin sentit i justificació té la resposta que
ofereix: «Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal? Veig
de seguida que mai no podria valer com una llei universal de la naturalesa i
estar d’acord amb ella mateixa.» (En la resposta, us heu de referir als
aspectes del pensament de Kant que siguin pertinents, encara que no apareguin
explícitament en el text.) [3 punts]
OPCIÓ B
Com a fundadors de la
ciutat —vaig dir jo— hem d’obligar els homes de naturalesa privilegiada a
dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé
en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat;
però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant
cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet. —Què? —No
consentirem que es quedin en aquesta regió superior —vaig dir—, negant-se a
baixar de nou a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en les seves
penalitats i en els seus honors, tant si són de poca vàlua com de molta. —Però
haurem de ser tan durs amb ells? —va preguntar—. Per què hem de condemnar-los a
una vida miserable quan poden gaudir d’una vida més agradable? —Tornes,
benvolgut amic —vaig dir—, a oblidar que la llei no ha de proposar-se per
objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les
altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en
harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de
la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tots els
beneficis que cadascú pugui aportar a la comunitat; i que, en formar amb cura
ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les
seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la
finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.
Plató. La República, llibre vii
Pregunta I.
Expliqueu breument (entre
seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades. [2 punts]
Pregunta II.
Expliqueu breument (entre
cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text
l’expressió i el mot següents. [1 punt]
a) «desgraciats captius»:
b) «persuasió»:
Pregunta III.
Expliqueu el sentit i la
justificació, segons Plató, de l’afirmació següent del text: «la llei no ha de
proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb
exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta
finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de
procurar […] que es donin els uns als altres tots els beneficis que cadascú
pugui aportar a la comunitat». (En la resposta, us heu de referir als aspectes
del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin
explícitament en el text.) [3 punts]
Exercici 2
Trieu UNA de les dues
opcions següents, A o B.
OPCIÓ A.
Compareu la concepció de
Kant sobre la moral amb la concepció sobre la moral d’un altre autor/a destacat
de la història de la filosofia occidental. [2 punts]
OPCIÓ B.
Compareu la concepció de Plató sobre què és el
que atorga justificació a un govern amb la concepció sobre aquesta mateixa
qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.
[2 punts]
Exercici 3
Trieu UNA de les dues
opcions següents, A o B.
OPCIÓ A.
Expliqueu si esteu
d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És més probable que actuï
sempre d’una forma moralment adequada una persona que es deixa portar pels seus
sentiments d’amor, compassió i empatia cap als altres, que no pas una persona
que té molta autodisciplina i un alt sentit del deure, i actua, no moguda per
sentiments de simpatia, sinó per la forta voluntat de fer sempre allò que
prescriu el deure moral.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]
OPCIÓ B.
Expliqueu si esteu
d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «La felicitat de l’Estat és més
important que la felicitat de qualsevol dels individus que el formen.» Responeu
d’una manera raonada. [2 punts]
Opció A
“Penso
que la ciutat, si està ben fundada, ens serà irreprotxablement perfecta”.
“És evident, doncs, que serà
sàvia, coratjosa (forta), temperada i justa.”
(...) “Però, de sabers, a la ciutat n’hi ha molts i
de moltes menes.”
“Caldrà, doncs,
anomenar la ciutat sàvia i assenyada pel saber dels constructors?”
“Per aquest saber
no, de cap manera.”
“Però potser pel
saber fer mobles de fusta, amb el desig que tingui els més ben fets, anomenarem
sàvia la ciutat?”
“No, tampoc per
això.”
“Doncs per què? Per
l’art dels bronzistes o per algun altre com ara aquest?”
“No, per cap
d’aquests” –va fer.
(...) “Doncs què?” –vaig preguntar jo- “A la ciutat
que acabem d’habitar, alguns dels seus ciutadans tindran un saber tal que no
delibera sobre algun dels aspectes particulars d’ella, ans delibera sobre la
seva totalitat, veient la manera de gestionar el millor bé possible amb ella
mateixa i amb les altres ciutats.”
(...) Per tant, la
ciutat fundada en les funcions naturals serà sàvia gràcies a una reduïda
tipologia de gent que tindrà com ofici governar; i aquest llinatge sembla que
per naturalesa és el més reduït, al qual li correspon participar de la
prudència (saviesa).
Plató. La República
1. 1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules)
les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2punts)
- Expliqueu breument el significat, en el text, de
les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas).
(1 punt)
a)
Ciutat Justa
b)
Llinatge que
per naturalesa li correspon la prudència.
3. 3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató,
de la frase següent del text: « Penso que la ciutat, si està ben fundada, serà sàvia, coratjosa (forta),
temperada i justa ». (En la
resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin
pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.).(3 punts)
4. 4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper de la
veritat i el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un
altre filòsof. (2 punts).
5. 5. Expliqueu si
esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: “És millor viure en una
societat on a cadascú se li assigni una feina que es correspongui amb les seves
capacitats naturals i la seva educació, que no pas en una societat on cadascú
faci la feina que vulgui o l’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com
si no”(2 punts)
2.
A) Ciutat justa: La justícia a la ciutat es dona quan cada classe social
exerceix excel·lentment la seva tasca sense barrejar-se en els assumptes
aliens.
B) Llinatge que per naturalesa li
correspon la prudència: Es refereix als governants, aquells que han contemplat la Idea de Bé i poden governar i gestionar
sàviament el bé comú.
3. Plató
conclou que una ciutat justa serà aquella que esdevingui excel·lent amb les
altres tres virtuts: fortalesa, saviesa i temprança. Fa palès el resultat del
diàleg que han mantingut Sòcrates i els altres tertulians, i que ha conclòs destacant
allò que ha de posseir tota ciutat que pretengui ser justa.
Però, per què considera Plató que
una ciutat d’odre just ha de ser excel·lent en temprança, fortalesa i saviesa?
Decebut per la mort del seu mestre Sòcrates, Plató prendrà com a objectiu primer fonamentar un sistema polític capaç de superar les imperfeccions de la democràcia. L’objecte essencial de La República serà, per tant, definir i fonamentar la idea de Justícia. Afirma que la Justícia és cosa d’un home en particular, però també és de tota la ciutat. Per tal d’observar la justícia a l’ànima humana ens endinsarem en la seva antropologia i psicologia, ben il·lustrada amb el mite del carro alat.
L’antropologia Platònica es caracteritza per un dualisme. L’ésser humà és de naturalesa dual, ja que segons Plató l’ésser humà és un compost d’ànima i cos. Ànima i cos són dues entitats diferents; el cos pertany al món de les coses, per tant és de naturalesa sensible, és matèria mortal i efímera, en constant moviment i imperfecte. D'altra banda l’ànima és de naturalesa intel·ligible, immortal, eterna i perfecta. I és per tant l’ànima l’entitat que possibilita el coneixement de les Idees. Podem afirmar que segons la teoria platònica l’ésser humà és fonamentalment ànima.
En la seva obra el Fedre ens explica el mite del carro alat on compara l’ànima amb un carro dividit en tres parts: un auriga condueix un carro tirat per un cavall blanc i un cavall negre. El carro, de naturalesa divina o immortal, circula per les altures dels cels ideals. Allí recorre el món de les Idees que és el seu món, la seva llar. Contempla les Idees amb goig i plenitud.
El cavall blanc tendeix a circular pel món ideal
mentre que el cavall negre empeny cap al món de les coses; en aquesta lluita
constant l’auriga perd el control dels cavalls i el carro cau tot perdent les
ales cap al món de les coses. Allà el carro s’agafa a la solidesa d’un cos
físic conformant d’aquesta manera l’ésser humà. I allí, presonera en un cos
físic, l’ànima sent l’anhel de tornar a la seva llar, al seu món.
Igual que el carro del mite la nostre ànima és tripartida; està composta per tres parts: la part racional, la irascible i la concupiscible.
El cavall blanc simbolitza les tendències més
nobles de l’ésser humà. Aquell desig humà de fer el bé i cercar harmonia entre
els homes. Representa les nostres tendències ideals, les més elevades com el
sacrifici, l’esperança, el valor o la ira. És la nostra part irascible.
El cavall negre simbolitza les tendències
materials o físiques de l’ésser humà, com l’instint animal de menjar, beure o
procrear. És la part que ens lliga al cos físic; a l'instint de conservació i a
la sexualitat. Respon a la nostra part concupiscible.
L’auriga simbolitza la capacitat
intel·lectual de l’ésser humà. Representa el pensament i la racionalitat que
dirigeix i controla les altres parts. És la nostra part racional. L'auriga
simbolitza la raó que controla i doma els cavalls.
Aquestes parts necessiten ser desenvolupades o controlades per les virtuts que li són pròpies; així ens endinsem en la seva Ètica.
A través de l’aprenentatge o l’educació (paideia) conferim a la nostra ànima funcions
excel·lents, així la nostra part racional anhela la
virtut de la saviesa per a desenvolupar la seva plenitud; igualment
la nostra part irascible necessita la virtut de la fortalesa,
per tal de conferir a aquesta part fermesa en les conviccions ideals i força
per no caure en la corrupció. Els homes i les dones febles es deixen seduir per
vicis que prostitueixen els nostres valors més elevats. És per això necessari
nodrir l’ànima de fortalesa i coratge per així evitar les temptacions més
materials i baixes i saber-nos mantenir íntegres davant el suborn. I per últim
la nostra part concupiscible, que tendeix sempre a allò efímer i
material, necessita la virtut de la temprança per, d’aquesta
manera, obtenir el control necessari per no pertorbar el positiu i bon quefer
humà. Representa el comportament mesurat i l'autocontrol; representa aquella
capacitat que ens manté amb el cap fred enfront situacions hostils, adverses o
descontrolades.
I per últim, si cada part de l’ànima és excel·lent en les seves funcions virtuoses l’ànima obté equilibri i harmonia, adquirint així justícia.
El seu disseny de la societat es relaciona íntimament
amb la seva concepció tripartida de l’ànima. En el mite dels metalls ens introdueix la divisió de classes socials basades
en tres predisposicions naturals en els homes, és a dir, basades en la part
dominant de les seves ànimes. El mite ens diu que tots els éssers humans naixem
amb una part de l’ànima més forta, que domina per sobre de les altres. Els
éssers humans, diu el mite, naixem amb
ànima d’or, d’argent o de bronze o ferro. L’ànima d’or respon a aquella
tipologia de persones en les que hi domina la part racional de l’ànima. L’ànima
d’argent respon a aquella tipologia de persones en les que hi domina la part
irascible, i l’ànima de bronze o ferro respon a aquelles persones en les que hi
domina la part concupiscible.
La temprança és una virtut necessària per
tothom, ens diu Plató, però especialment confinada a la classe treballadora.
Plató ens diu que la temprança és autodomini, i que ens ocupa a tots els
ciutadans de posseir-la, ja que a la ciutat la temprança ha de ser mestressa de
les passions que ens segresten. Totes les classes socials han de cultivar
aquesta excel·lència per tal d’aconseguir concòrdia i respecte entre uns i
altres.
La fortalesa, també necessària per
tothom, pren especial atenció en la classe militar. Serà per tant forçós que en
els futurs guardians se’ls hi apliqui mesures educatives més estrictes per tal
de garantir l’honestedat i incorruptibilitat de les seves ànimes. La naturalesa
dels guardians ha de ser coratjosa amb els enemics de la ciutat i del bé comú,
però, alhora, amable i delicada amb els bons ciutadans. Amb el símil del gos,
Plató ens diu que el guardià haurà de ser educat en la fortalesa, com el gos és
ensinistrat en la ferocitat i en la capacitat d’identificar entre els amics i
els enemics. Així el guardià haurà d’aprendre filosofia per tal de saber
destriar les accions nobles de les accions deshonestes. La seva virtut ha de
ser el coratge (o fortalesa), que és una mena de conservació o fermesa en
la defensa de les lleis justes de la ciutat ideal, i tal defensa haurà de
ser una convicció ferma en els guardians. La innata naturalesa
irascible del soldat sumada a una instrucció o educació assentada en
l’adquisició excel·lent de tal valor, faran d’ell un guardià excel·lent.
I per últim la saviesa serà una virtut que adquirirà una fonamental importància en la classe dirigent (Magistrat, governat o guardià perfecte). Tot governant ha de ser savi i només els savis poden governar. Només aquells que, per el seu elevat grau de saber contemplen la idea de Bé poden ser justos en les seves decisions polítiques. Per tant, per a Plató els únics legitimitats per governar en justícia són els savis o filòsofs. Només aquell que estima el saber serà savi, i només el savi pot governar justament. Així l’Estat perfecte suggerit per Plató en la República és un estat governat per filòsofs, pels millors; d’aquí ve el terme Aristocràcia, el govern dels millors.
Podem concloure afirmant que quan es donin les tres virtuts pròpies de cada classe social obtindrem la mateixa fusió harmoniosa que es dona en l’ànima quan cobreix les seves parts amb l’excel·lència moral que li és pròpia. És a dir, obtindrem la Justícia, un Estat just.
Vet aquí que la justícia social per Plató consisteix
en deixar fer a cadascú el que li és propi, natural, sense barrejar-se en els
assumptes aliens. L’escultor, el ferrer, el mercader o el soldat han de
practicar llurs ciències en exclusivitat, ja que si els oficis s’interfereixen
perden l’eficàcia i sorgeix el desordre i la injustícia. Ens adonem que en la
societat utòpica de Plató hi juga un paper fonamental l’educació (o paideia). Les virtuts, tan necessàries
en el nostre caràcter excel·lent com necessàries en una societat perfecta, són
adquirides; per tant ensenyades. No naixem virtuosos, no posseïm les virtuts
morals que ens poden fer excel·lents, cal l’esforç de la nostra voluntat per
conquerir-les, i per això es fa fonamental i necessària l’educació.
L’educació platònica es basa fonamentalment en
l’adquisició de la saviesa, la fortalesa i la temprança, i així abastar la JUSTÍCIA.
4. Farem la
comparació amb la concepció que en fa Aristòtil.
El primer que cal destacar és que Plató organitza la
seva ontologia dividint-la en dos mons (dualisme ontològic), el Món de les
Idees i el món de les coses, afirmant que són dos mons ben diferents. Considera
que el Món de les Idees està configurat d’entitats eternes o Idees i que
aquestes són independents de les coses sensibles. I això és el que
fonamentalment li retraurà el seu deixeble Aristòtil. Amb la teoria de
l’Hilemorfisme, Aristòtil critica el dualisme ontològic del seu mestre no
admetent de cap manera l’existència de formes immaterials independents de la
matèria. Afirma que la matèria és allò permanent de la qual està feta la cosa,
i la forma respon a la realitat corpòria i present de la cosa. La forma de la matèria,
diu Aristòtil, es modifica amb el temps, com l’espelma que crema i es
consumeix. D’altra banda, Plató considera que les formes de les coses només són
imitacions de les Idees, i que aquestes no es modifiquen mai, ja que són de
naturalesa intemporal i eterna.
Pel que fa al coneixement de les Idees,
Plató ens parla de la seva teoria de la reminiscència. Ens diu que en la
percepció de la cosa recordem la Idea. Quan veiem una cosa del món sensible podem
recordar l’universal, podem veure en la cosa sensible allò que li manca de
perfecció, podem reconèixer en la cosa sensible el seu model perfecte, així quan veiem un bastó recordem la idea de recta;
tanmateix el bastó no és del tot recte, ni crec poder contemplar mai en el món
sensible alguna cosa perfectament recta, i no obstant això, entenem la idea de
recta en la nostra intel·ligència. Com és això? Plató ens diria que això passa
perquè posseeim la idea de recta en la nostra ment, que és l’essència de totes
les línies físiques que pretenen ser rectes, i que se’ns desperta quan percebem
aquella cosa del món sensible que pretén aconseguir la rectitud.
D’altra banda, Aristòtil considera que amb
l’exercici d’abstracció l’ésser humà pot discernir entre els trets particulars
de la cosa concreta, allò que la fan única, dels trets comuns que la cosa comparteix
amb altres substàncies, els trets universals d’una espècie o família de coses. Els
trets concrets d’una substància, ens diu Aristòtil, són substància primera; i
els trets comuns de la substància són substància segona. Plató, en canvi,
afirma que les coses concretes i materials són les coses del món sensible, i
els models universals i perfectes de les coses sensibles són les Idees.
Aquest
és un debat molt important i reiteradament discutit. Des de la vessant política
l’ordre platònic em fa pensar en el comunisme, les utopies del renaixement i
les formes de vida col·lectiva on es prioritza el bé de tots per sobre del bé
personal, considerant que el bé comú és la base essencial de la felicitat
individual. I, d’altra banda, no puc deixar de banda una sospita. Sospito que
l’ésser humà necessita també llibertat per marcar-se reptes suposadament
impossibles, arriscar-se enfront la incertesa i fracassar heroicament. No hem
d’oblidar que grans derrotes històriques han estat festejades com gran exemples
de coratge i dignitat.
−I si ara l’arrenquem de la seva
caverna i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol,
(...) Els seus ulls hauran d’acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior.
El que més fàcilment veurà al principi seran les siluetes,
després les imatges dels homes i dels altres objectes, i finalment els objectes
mateixos.
−Així ho crec.
−I en recordar-se llavors de la seva primera habitació i dels
seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç
pel seu canvi i no compadirà als altres?
—Certament.
−Imagina ara que aquest home torni a la caverna i se sent en
el seu antic lloc. No se li quedarien els ulls com cegats per aquest pas sobtat
a la foscor?
−Sí, no hi ha dubte.
−I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que
els seus ulls s’hagin instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva
opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que
no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No diran que per
haver pujat a l’exterior ha perdut la vista i la raó, i no val la pena intentar
l’ascensió? I si algú intentés deslligar-los i portar-los allí, no s’ofendrien,
i si poguessin agafar-ho el matarien?
−És molt probable.
Plató La
República
1. 1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules)
les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2punts)
2. 2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les
paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas). (1 punt)
b)
Regió
superior
3. 3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató,
de la frase següent del text: « (Ja en la regió superior), el que més fàcilment
veurà al principi seran les siluetes, després les imatges dels homes i dels
altres objectes, i finalment els objectes mateixos.». (En la resposta, us heu
de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara
que no apareguin explícitament en el text.).(3 punts)
4. 4. Compara la noció d’ànima justa amb la noció de ciutat
justa de Plató. (2 punts).
5. 5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb
l’afirmació següent: “És millor viure en una societat on a cadascú se li
assigni una feina que es correspongui amb les seves capacitats naturals i la
seva educació, que no pas en una societat on cadascú faci la feina que vulgui o
l’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com si no”(2 punts)
1. El
text de l’epistemologia de Plató ens parla de l’al·legoria de la caverna,
concretament de l’alliberament d’un dels presoners. Ens narra el camí de
sortida a la llum, el feixuc i dolorós procés del saber (educació, paideia),
fins a la contemplació dels objectes reals (les Idees). Plató, a través de la figura de Sòcrates, ens
diu que un cop alliberat de les cadenes de la ignorància, el filòsof,
meravellat pel que ha
descobert torna fins als seus companys impulsat per la necessitat moral de
compartir el saber, tanmateix aquests el prenen per boig i, molt ofesos,
l’intenten callar i/o matar.
2.
a) Camí aspre i escarpat: El procés
dolorós del coneixement o paideia que ens porta a la contemplació de les
veritats eternes o Idees.
b) Regió superior: El món intel·ligible
de les essències. El Món de les Idees.
3. A través del mite de la caverna,
Plató ens narra la fase culminant del coneixement, la contemplació de les
Idees. Ens explica simbòlicament l’esforç dialèctic que representa obrir-nos al
coneixement de les veritats universals. Per Plató les Idees i fonamentalment la
Idea de Bé o Bellesa són el fruit culminant del procés gnoseològic
(coneixement).
Però, com
ens explica Plató aquest procés del coneixement cap a la veritat?
Plató fou
deixeble de Sòcrates i d’ell va heretar l’instrument bàsic del coneixement: la
dialèctica. Plató afirma que la realitat és dual (dualisme ontològic). Vol dir
això que la realitat està configurada per dos mons ben diferents; el món de les
coses o món sensible (aquell món d’Heràclit governat pel canvi i l’esdevenir),
i el Món de les Idees, (aquell món del Ser de Parmènides, configurat d’entitats
invariables i absolutes).
Podem
afirmar, per tant, que l’epistemologia platònica també és dual. Al món de les
coses hi accedim amb el coneixement sensible o a través dels sentits, i al
coneixement intel·ligible o de les Idees i accedim a través del pensament o la
raó.
Plató il·lustra
el procés del coneixement amb la famosa al·legoria de la caverna explicada en
la seva obra La república. Plató ens explica, a través de la figura de
Sòcrates, com en l’interior d’una caverna i al fons d’aquesta, s’hi troben uns
homes lligats des de sempre, de tal manera que no poden veure més que la paret
del final de la cova que tenen davant. Darrere d’ells, més elevat, hi ha un
foc, i entre el foc i ells, una mica ensorrat hi ha un camí per on transiten
homes amb tot d’objectes alçats. Amb la llum del foc, els objectes alçats es
projecten al mur de la caverna generant la suposició que aquelles ombres són la
realitat. Tanmateix, un dia, un presoner aconsegueix deslliurar-se de les
cadenes i fugir cap a fora de la cova. Contempla les figures, el foc i al final
el paisatge exterior il·luminat pel Sol. Meravellat pel que ha descobert torna
fins als seus companys per comunicar-los la veritat, car sent la necessitat de
compartir el seu coneixement, tanmateix aquests el prenen per boig i inclòs
l’intenten callar i/o matar. Amb aquesta al·legoria, Plató ens vol explicar els
dos tipus de coneixement, el món de les coses simbolitzat per l’interior de la
caverna, i el Món de les Idees, simbolitzat per l’exterior de la caverna. Els
presoners simbolitzen la condició humana inicial: la ignorància. L’home
alliberat que observa la vertadera realitat simbolitza el camí dolorós del
coneixement o paideia. Els reflexos en el mur simbolitza el coneixement
sensible, un coneixement aparent, i l’exterior de la caverna simbolitza el Món
de les Idees o món intel·ligible. El paisatge que l’home alliberat contempla
venen a representar les Idees, il·luminades pel Sol, que ve a simbolitzar la
Idea suprema de Bé i Bellesa.
El
desenvolupament del coneixement s’entén com un procés d’aproximació i
contemplació de les Idees, que Plató el segmenta en nivells o graus
d’aproximació a la veritat.
El primer
grau pertany al coneixement sensible, i dins del coneixement sensible el
coneixement de les imatges; que són representacions de la realitat
física, com per exemple el dibuix d’un cavall. El dibuix d’un cavall no és un
cavall real, és només un intent d’aproximació a la veritat cavall. És una còpia
de la còpia sensible. Igualment una representació teatral en la qual s’hi
representa la mort d’un home no és realment una mort, només una imitació de la
veritat mort. Per tant, el grau més allunyat de la veritat, segons Plató,
pertany a l'àmbit de la imaginació, la fantasia o
quimera; la al·lucinació o el somni. Ell ho anomena Eikasia :
imaginació, conjectura.
El segon
grau pertany també al coneixement sensible i respon a una veritat més real que
l’anterior: és la realitat de les coses del món sensible; és a
dir, tot allò físic, material: animals, vegetals, humans, és a dir, coses en
general, totes les coses vives i no vives del món visible i/o sensible. Són
còpies de les idees. Sobre aquesta realitat només puc afirmar creences.
Les coses del món sensible són només còpies de les idees, igual que les imatges
són còpies de les coses materials. Aquest segon grau en grec s'anomena Pistis:
creença.
Aquests dos
graus de coneixement pertanyen al coneixement sensible i, de fet, no són
pròpiament coneixements. Són propis del món de les coses i referint-nos al mite
estan simbolitzats per l’interior de la cova: les imatges són
les ombres projectades al mur de la caverna, i el foc i els homes amb els
objectes són les coses físiques i materials del món sensible.
Sobre les imatges i les coses, i a través del coneixement sensible, només podem
obtenir Doxa, és a dir: opinions.
El tercer
grau de coneixement pertany ja al món intel·ligible. Aquí
podem parlar ja de coneixement. Aquest tercer segment fa referència a l’univers
matemàtic. Els objectes matemàtics ens poden oferir de la cosa l’expressió
matemàtica o abstracta de la idea. Accedim a aquest univers o coneixement
matemàtic a través de la raó o com diu Plató raó discursiva
o Dianoia.
L’últim grau
o segment de coneixement és ja el més real i vertader: pertany també al món
intel·ligible i fa referència a les Idees. El coneixement de les Idees és
el coneixement de la veritat, definitiva i universal. S’hi accedeix a través
de la raó intuïtiva, altrament dit Noesi:
raó intuïtiva, dialèctica. Tots els sabers anteriors a la dialèctica (sabers científics; matemàtica, aritmètica,
geometria, astronomia, harmonia...) són tots plegats sabers propedèutics; és a
dir, són previs, com una preparació per a la dialèctica. La dialèctica és el
cim de la formació filosòfica; la dialèctica és el coneixement de les idees, de
la idea de bé i bellesa.
Aquests dos
últims graus pertanyen al coneixement intel·ligible i són ja coneixement
vertader o ciència (episteme). En el mite aquest coneixement es
simbolitza per l’exterior de la caverna on el Sol il·lumina i fa visibles les
coses dotant-les de vida i progrés. Com les idees que doten de visibilitat
intel·lectual la nostra ment, i per sobre de totes les Idees la idea de Bé que
il·lumina el vertader sentit de totes les coses.
Ara bé, si
els sentits ens mostren la realitat sensible i la raó ens mostra les veritats
universals, com connectem el coneixement sensible amb el coneixement dels
universals? La teoria de la reminiscència intenta respondre a tal pregunta. Recordo
en les coses del món sensible el seu model perfecte o Idea; així quan veig un
bastó recordo la idea de recta; tanmateix el bastó no és del tot recte, ni crec
poder contemplar mai en el món sensible alguna cosa perfectament recta, i no
obstant això, jo entenc la idea de recta en la meva intel·ligència. Com és
això? Segons Plató posseeixo la idea de recta en la meva ment que és l’essència
de totes les línies físiques que pretenen ser rectes. I alhora és el model que
il·lumina allò que es vol aconseguir: en aquest cas la rectitud. Plató afirma
que nosaltres en la nostra ànima, des de sempre, posseïm les impressions o
senyals o empremtes de les idees, que esperen en estat latent a ser
desvetllades per les nostres sensacions. Aquesta teoria reafirma a l’ésser humà
com coneixedor il·limitat, capaç de conèixer amb la seva raó les veritats
definitives i absolutes. Aquesta visió tan positiva de l’ésser humà
s’anomena optimisme epistemològic.
Per
concloure podem afegir que en aquest procés gnoseològic (coneixement), el
filòsof arriba al cim intel·lectual, a la contemplació del Bé en si mateix. Sap
relacionar tots els sabers propedèutics i en sap treure el profit conjunt.
Aquest coneixement sinòptic esdevé saviesa, el capacita per captar el vertader
sentit de les coses. Per això, diu Plató, els filòsofs savis són els més
adequats i els millors per gestionar el bé comú; ells han de ser els nostres
governants.
4. Farem una comparació basada en les analogies que
trobem entre l’antropologia i psicologia platònica i la seva política.
Primer de
tot cal dir que l’antropologia platònica
és dual. Considera que l’ésser humà és un compost de cos i ànima. El cos és material, pertany al món de les coes; en
canvi, l’ànima és intel·ligible, pertany al Món de les Idees.
Plató considera que l’ànima és la part de l’ésser humà
més important, ja que és allò propi i essencial de la seva naturalesa. Es
centra, per tant, en l’estudi de l’ànima humana. Amb el mite del carro alat,
Plató afirma que l’ànima és tripartida. Ens diu que l’ànima és com un carro
alat format per tres elements: Un cavall blanc, un cavall negre i un auriga.
El cavall blanc simbolitza les tendències més nobles de l’ésser humà.
Aquell desig humà de fer el bé i cercar harmonia entre els homes. Representa
les nostres tendències ideals, les més elevades com el sacrifici, l’esperança,
el valor o la ira. És la nostra part irascible.
El cavall negre simbolitza les tendències
materials o físiques de l’ésser humà, com l’instint animal de menjar, beure o
procrear. És la part que ens lliga al cos físic; a l'instint de conservació i a
la sexualitat. Respon a la nostra part concupiscible.
I l’auriga simbolitza la capacitat
intel·lectual de l’ésser humà. Representa el pensament i la racionalitat que
dirigeix i controla les altres parts. És la nostra part racional. L'auriga
simbolitza la raó que controla i doma els cavalls.
Aquestes parts necessiten ser desenvolupades o
controlades per les virtuts que li són pròpies; així ens endinsem en la
seva Ètica.
A través de l’aprenentatge o l’educació (paideia) conferim a la nostra ànima funcions
excel·lents, així la nostra part racional anhela la
virtut de la saviesa per a desenvolupar la seva plenitud;
igualment la nostra part irascible necessita la virtut de
la fortalesa, per tal de conferir a aquesta part fermesa en les
conviccions ideals i força per no caure en la corrupció. I per últim la nostra
part concupiscible, que tendeix sempre a allò efímer i material,
necessita la virtut de la temprança per, d’aquesta manera,
obtenir el control necessari per no pertorbar el positiu i bon quefer humà.
Representa el comportament mesurat i l'autocontrol; representa aquella
capacitat que ens manté amb el cap fred enfront situacions hostils, adverses o
descontrolades.
I per últim, si cada part de l’ànima és excel·lent en
les seves funcions virtuoses l’ànima obté equilibri i harmonia, adquirint
així justícia. La virtut de la justícia es crea en l’ànima com
efecte d’haver aconseguit l’excel·lència moral de les tres parts que configuren
l’ànima humana.
Anàlogament a
la concepció tripartida de l’ànima i les seves predisposicions, Plató
estructura la societat en virtut de tres classes socials, treballadors,
militars o guardians i governants; tasques que es corresponen amb les
predisposicions naturals de les persones.
Amb el mite dels metalls, Plató ens explica que tots
els éssers humans naixem amb una part de l’ànima més forta, que domina per
sobre de les altres. Els éssers humans, diu el mite, naixem amb ànima d’or, d’argent o de bronze o ferro.
L’ànima d’or respon a aquella tipologia de persones en les que hi domina la
part racional de l’ànima. L’ànima d’argent respon a aquella tipologia de
persones en les que hi domina la part irascible, i l’ànima de bronze o ferro
respon a aquelles persones en les que hi domina la part concupiscible.
Si en un home domina la part concupiscible haurà
de ser treballador i educat en la temprança. Si en
un home domina la part irascible haurà de ser militar
o guardians i educat en la fortalesa. I Si en un home
domina la part racional haurà de ser governant i
educat en la saviesa. Quan es donin les tres virtuts pròpies de
cada classe social obtindrem la mateixa fusió harmoniosa que es dona en l’ànima
quan cobreix les seves parts amb l’excel·lència moral que li és pròpia. És a
dir, obtindrem la Justícia, un Estat just.
Vet aquí que la justícia social per Plató consisteix en deixar fer a cadascú el que li és propi, natural, sense barrejar-se en els assumptes aliens.
Ens adonem que en la societat utòpica de Plató hi juga
un paper fonamental l’educació (o
paideia). Les virtuts, tan necessàries en el nostre caràcter excel·lent com
necessàries en una societat perfecta, són adquirides; per tant ensenyades. No
naixem virtuosos, no posseïm les virtuts morals que ens poden fer excel·lents,
cal l’esforç de la nostra voluntat per conquerir-les, i per això es fa
fonamental i necessària l’educació.
L’educació platònica es basa fonamentalment en
l’adquisició de la saviesa, la fortalesa i la temprança.
La temprança és una virtut necessària per
tothom, és autodomini, i ens ocupa a tots els ciutadans de posseir-la, ja que a
la ciutat la temprança ha de ser mestressa de les passions que ens segresten i
aconseguir així concòrdia i respecte entre uns i altres.
La fortalesa pren especial atenció en la
classe militar. Serà per tant forçós que en els futurs guardians se’ls hi
apliqui mesures educatives més estrictes per tal de garantir l’honestedat i
incorruptibilitat de les seves ànimes. Amb el símil del gos, Plató ens diu que
el guardià haurà de ser educat en la fortalesa i la filosofia per tal de saber
destriar les accions nobles de les accions deshonestes. El coratge o fortalesa vol
dir fermesa en la defensa de les lleis. La innata naturalesa irascible del
soldat sumada a una instrucció o educació assentada en l’adquisició
excel·lent de tal valor, faran d’ell un guardià excel·lent.
I per últim la saviesa serà una
virtut que adquirirà una fonamental importància en la classe dirigent. Només
aquells que, per el seu elevat grau de saber contemplen la idea de Bé poden ser
justos en les seves decisions polítiques. Per tant, per a Plató els únics
legitimitats per governar en justícia són els savis o filòsofs. A aquesta
classe de persones, Plató els anomena els millors, doncs són els millors per
decidir perfectament. Així l’Estat perfecte suggerit per Plató en la República és un estat governat per
filòsofs, pels millors; d’aquí ve el terme Aristocràcia. Plató afirma que el
règim polític perfecte és l’Aristocràcia que vol dir el govern dels millors.
5. Es difícil concebre la justícia social dins d’un marc polític on, en certa manera, l’estat es fa càrrec de les voluntats personals i lliures dels ciutadans en nom de talents o disposicions innates. Certament sembla apropiat un ordre d’aquestes característiques quan es considera que tal ordre és el fonament del bé comú. Però, n’estem ben segurs que les suposades disposicions innates són fixes en nosaltres i perduren per sempre més? De vegades, la pluralitat d’experiències viscudes modifiquen els caràcters; alguns s’enforteixen com el tità, d’altres canvien les perspectives originals i obren horitzons inesperats. És ben cert que vivim en un ordre natural, però l’ordre platònic em fa pensar en aquell equilibri social basat en la jerarquia i l’obediència, cohabitant en un suposat sistema estable preconcebut i fixa, i oblidant d’aquesta manera els factors també naturals, com ara l’espontaneïtat, l’esdevenir de les coses, la llibertat de decidir i el canvi.
Aquest és un debat molt important i reiteradament discutit. Des de la vessant política l’ordre platònic em fa pensar en el comunisme, les utopies del renaixement i les formes de vida col·lectiva on es prioritza el bé de tots per sobre del bé personal, considerant que el bé comú és la base essencial de la felicitat individual. I, d’altra banda, no puc deixar de banda una sospita. Sospito que l’ésser humà necessita també llibertat per marcar-se reptes suposadament impossibles, arriscar-se enfront la incertesa i fracassar heroicament. No hem d’oblidar que grans derrotes històriques han estat festejades com gran exemples de coratge i dignitat.
- Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text. [2 punts]
- Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. [1 punt]
- Per què diu Plató que “Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó”? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
- Compareu la filosofia del coneixement de Plató amb una altra diferent que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]
- Creieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar? Raoneu la resposta. [2 punts]
EXÀMENS DE DESCARTES
Text:
Jo, si més no, no soc alguna cosa? Però ja he negat
que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se’n segueix d’aquí?
Soc jo de tal manera depenent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense
ells? Però jo m’he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia
cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m’he persuadit doncs també que
jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit, o solament si
he pensat alguna cosa. Però hi ha una
mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota
la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo soc, si
ell m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no
sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès
d’haver-hi pensat bé i d’haver examinat acuradament totes les coses, cal a la
fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo soc, jo
existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio,
o que la concebo en el meu esperit.
Però jo no conec encara prou clarament què soc, jo
que estic cert que soc, de manera que, en endavant, cal que em posi en guàrdia
acuradament per tal de no prendre imprudentment cap altra cosa per mi, i així
de no equivocar-me en aquest coneixement, que sostinc que és més cert i més
evident que tots els que he tingut abans.
Descartes Meditacions metafísiques
1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent
paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades.(2punts)
2. Expliqueu breument el significat, en el text, de
les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas). (1
punt)
a. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut
b. Jo soc, jo existeixo
3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons
Descartes, de la frase següent: « ...cal a la fi concloure i tenir per constant
que aquesta proposició "Jo soc, jo existeixo", és necessàriament
veritable... ». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament
de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el
text.).(3 punts)
4. Compareu la concepció antropològica d’ànima en
Descartes amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor
destacat de la història de la filosofia occidental. (2 punts)
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: <
Una persona sorda, cega i muda
mai podrà entendre 2+3=5 > (2 punts)
Text:
Jo, si més no, no soc alguna cosa? Però ja he negat
que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se’n segueix d’aquí?
Soc jo de tal manera depenent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense
ells? Però jo m’he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia
cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m’he persuadit doncs també que
jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit, o solament si
he pensat alguna cosa. Però hi ha una
mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota
la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo soc, si
ell m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no
sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès
d’haver-hi pensat bé i d’haver examinat acuradament totes les coses, cal a la
fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo soc, jo
existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio,
o que la concebo en el meu esperit.
Però jo no conec encara prou clarament què soc, jo que estic cert que soc, de manera que, en endavant, cal que em posi en
guàrdia acuradament per tal de no prendre imprudentment cap altra cosa per mi,
i així de no equivocar-me en aquest coneixement, que sostinc que és més cert i
més evident que tots els que he tingut abans.
Descartes Meditacions metafísiques
1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent
paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades.(2punts)
2. Expliqueu breument el significat, en el text, de
les paraules o expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas). (1
punt)
a. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt
astut...
b. Però jo no conec encara prou clarament què soc...
3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons
Descartes, de la frase següent: « ...cal a la fi concloure i tenir per constant
que aquesta proposició "Jo soc, jo existeixo", és necessàriament
veritable... ». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament
de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el
text.).(3 punts)
4. Compareu la concepció antropològica d’ànima en
Descartes amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor
destacat de la història de la filosofia occidental. (2 punts)
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: < ...veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni
marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla
del somni... > (2 punts)
EXAMEN NIETZSCHE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada