Sèneca, com l’escola
estoica en general, identifica l’ordre natural de les coses amb el Logos, que
ve a ser les causes i les lleis naturals que regulen i gestionen la naturalesa
i a l’home. S’identifica amb la racionalitat o intel·ligència que posa en
moviment al món. Per tant, el sentit de la naturalesa i de l’home està en les
mans d’aquesta intel·ligència ordenadora de la realitat que identifiquen amb déu.
Sèneca ens diu que nosaltres, els éssers humans, gaudim de pensament, per tant
participem del Logos, i vivim entre el mandat del determinisme i la llibertat
del pensament, entre el destí i la queixa, entre el cel i la terra; però si
participem del pensament, del Logos, aleshores podem conèixer i entendre les lleis
naturals que regulen i causen les pluges, o els terratrèmols, o el creixement
d’una flor, o l’odi o l’amor de les persones, i poden aprendre a evitar-los
sense odi. Per aquest motiu l’estoic accepta el seu destí, perquè la vida tal
com es presenta ens aproxima a l’ordre diví, a l’ineludible esdevenir de les
lleis naturals, i anar en contra de tan poderós averany és una contradicció que
només produirà dolor.
