Ludwig Wittgenstein
Malgrat va ser
declarat inútil per problemes de salut, ell va insistir i insistir fins a
allistar-se per fi com a voluntari en l’exèrcit austríac. Sembla que la seva
insistència responia a un poderós esperit patriòtic, però, de fet, hi ha qui
pensa fermament que tal perseverança era fruit d’una essencial atracció cap a
la mort. Un cop acabada la guerra es va dedicar a exercir de mestre en
escoles perdudes i rurals de la Baixa Àustria; als seus alumnes els aconsellava enriquir la
seva llengua, que se’n fessin amos, perquè com més ric és el llenguatge que es
domina, deia, més extensa és la realitat que es compren. Fou acusat de maltractar alumnes
i col·legues i, tot i que fou exculpat, aquell episodi el va dur al llindar del
suïcidi. Es va traslladar a Anglaterra per continuar amb la seva tasca
filosòfica, tanmateix, la manera de viure anglesa li va semblar avorrida i poc
interessant; finalment va morir de càncer. Abans de perdre per sempre la
consciència, diuen que va demanar que els metges comuniquessin als seus amics
que havia tingut una vida meravellosa.
Afirmava que el
llenguatge filosòfic no ha d’oferir representacions de la realitat, això ja ho
fa la ciència empírica. La finalitat racional de la filosòfica és aclarir els
pensaments des de la lògica, i tanmateix, traspassar els límits del llenguatge
té mèrit i un gran respecte, perquè és natural del filòsof envestir contra les
parets de les limitacions humanes. Arremetre contra el caràcter abismal amb què sovint se’ns presenta la consciència de les limitacions racionals és feina de
la filosofia, no de la ciència, perquè tot allò que realment importa a la vida
humana és precisament allò mancat de paraules, allò sobre la qual cosa cal
guardar silenci.
Més sobre Wittgenstein
Els crims d'Oxford
