Ludwig Wittgenstein

Ludwig Wittgenstein

Malgrat va ser declarat inútil per problemes de salut, ell va insistir i insistir fins a allistar-se per fi com a voluntari en l’exèrcit austríac. Sembla que la seva insistència responia a un poderós esperit patriòtic, però, de fet, hi ha qui pensa fermament que tal perseverança era fruit d’una essencial atracció cap a la mort. Un cop acabada la guerra es va dedicar a exercir de mestre en escoles perdudes i rurals de la Baixa Àustria; als seus alumnes els aconsellava enriquir la seva llengua, que se’n fessin amos, perquè com més ric és el llenguatge que es domina, deia, més extensa és la realitat que es compren. Fou acusat de maltractar alumnes i col·legues i, tot i que fou exculpat, aquell episodi el va dur al llindar del suïcidi. Es va traslladar a Anglaterra per continuar amb la seva tasca filosòfica, tanmateix, la manera de viure anglesa li va semblar avorrida i poc interessant; finalment va morir de càncer. Abans de perdre per sempre la consciència, diuen que va demanar que els metges comuniquessin als seus amics que havia tingut una vida meravellosa.

Afirmava que el llenguatge filosòfic no ha d’oferir representacions de la realitat, això ja ho fa la ciència empírica. La finalitat racional de la filosòfica és aclarir els pensaments des de la lògica, i tanmateix, traspassar els límits del llenguatge té mèrit i un gran respecte, perquè és natural del filòsof envestir contra les parets de les limitacions humanes. Arremetre contra el caràcter abismal amb què sovint se’ns presenta la consciència de les limitacions racionals és feina de la filosofia, no de la ciència, perquè tot allò que realment importa a la vida humana és precisament allò mancat de paraules, allò sobre la qual cosa cal guardar silenci. 

Més sobre Wittgenstein

Els crims d'Oxford