Frantz Fanon

Fanon afirma que el racisme és una jerarquia global de superioritat i inferioritat sobre la línia de la cosa humà que ha estat políticament produïda i reproduïda com a estructura de dominació durant segles pel sistema capitalista imperialista, l'etnocentrisme occidental, l'etnocentrisme cristià, el sistema patriarcal o el sistema colonial.

Les persones que protagonitzen les estructures de dominació són reconegudes socialment com a éssers humans amb accés als drets humans civils i laborals, mentre que les persones subjugades a les estructures de dominació són qüestionades com a éssers humans de dret. 
Els efectes de l’imperialisme marca decisivament  la línia divisòria que organitza les relacions opressor/oprimit en funció de la classe, la sexualitat, el color de la pell i la religió. És irònic descobrir que les persones que més pateixen el racisme són les víctimes de l'imperialisme; són les persones que possiblement han hagut d’abandonar els seus països explotats per la cobdícia del poder capitalista. I ara, quan vénen aquí, alguns els reben amb proclames de l’estil: "vénen a prendre’ns la feina", o "venen a colonitzar-nos", quan, de fet, ha estat l’imperialisme occidental capitalista el que els ha deixat sense feina colonitzant els capitals dels seus països, i extorsionant o comprant els dirigents encarregats de gestionar els recursos naturals locals, els quals eren el gran bé de la seva població.

L’oposició opressors/oprimits marca la l’ínia divisòria racial blanc/negre heretada del colonialisme europeu i americà i s’instal·la en la consciència col·lectiva. L’opressor es relaciona directament amb l’hereu blanc, l’home civilitzat, il·lustrat, l’home recte i moral, triomfador; mentrestant, l’hereu de l’esclavitud negre queda íntimament vinculat al salvatge, l’home tosc, propens al delicte, fracassat. La mirada de l’home blanc envers l’home negre es nodreix del prejudici colonialista, s’infla de judici precipitat i l’aguaita des de la suposada autoritat moral, com a un menor d’edat perpetu, declinat sempre al comportament abjecte.   

Fanon ens diu que els moviments cap a la independència estan lligats a cultures madures amb consciència nacional. Són nacions amb necessitats creixents d’expressió objectives d’Estat, cada dia que passa més vives i àvides d’aconseguir-ho a qualsevol preu. Fanon afegeix que un cop abastada la independència no només desapareix l’ocupació, també sorgeix una humanitat nova amb la missió de definir un nou món per a uns i altres. El moviment dialèctic de superació del colonialisme produeix el naixement d’un estadi nou, moralment renovat i políticament millorat.

No obstant això, Fanon adverteix dels perills de les elits locals encara servils en funció d’interessos que comparteixen amb els eterns enemics del poble.