Ludwig Wittgenstein

Ludwig Wittgenstein

Malgrat va ser declarat inútil per problemes de salut, ell va insistir i insistir fins a allistar-se per fi com a voluntari en l’exèrcit austríac. Sembla que la seva insistència responia a un poderós esperit patriòtic, però, de fet, hi ha qui pensa fermament que tal perseverança era fruit d’una essencial atracció cap a la mort. Un cop acabada la guerra es va dedicar a exercir de mestre en escoles perdudes i rurals de la Baixa Àustria; als seus alumnes els aconsellava enriquir la seva llengua, que se’n fessin amos, perquè com més ric és el llenguatge que es domina, deia, més extensa és la realitat que es compren. Fou acusat de maltractar alumnes i col·legues i, tot i que fou exculpat, aquell episodi el va dur al llindar del suïcidi. Es va traslladar a Anglaterra per continuar amb la seva tasca filosòfica, tanmateix, la manera de viure anglesa li va semblar avorrida i poc interessant; finalment va morir de càncer. Abans de perdre per sempre la consciència, diuen que va demanar que els metges comuniquessin als seus amics que havia tingut una vida meravellosa.

Afirmava que el llenguatge filosòfic no ha d’oferir representacions de la realitat, això ja ho fa la ciència empírica. La finalitat racional de la filosòfica és aclarir els pensaments des de la lògica, i tanmateix, traspassar els límits del llenguatge té mèrit i un gran respecte, perquè és natural del filòsof envestir contra les parets de les limitacions humanes. Arremetre contra el caràcter abismal amb què sovint se’ns presenta la consciència de les limitacions racionals és feina de la filosofia, no de la ciència, perquè tot allò que realment importa a la vida humana és precisament allò mancat de paraules, allò sobre la qual cosa cal guardar silenci. 

Més sobre Wittgenstein

Els crims d'Oxford

Frantz Fanon

Fanon afirma que el racisme és una jerarquia global de superioritat i inferioritat sobre la línia de la cosa humà que ha estat políticament produïda i reproduïda com a estructura de dominació durant segles pel sistema capitalista imperialista, l'etnocentrisme occidental, l'etnocentrisme cristià, el sistema patriarcal o el sistema colonial.

Les persones que protagonitzen les estructures de dominació són reconegudes socialment com a éssers humans amb accés als drets humans civils i laborals, mentre que les persones subjugades a les estructures de dominació són qüestionades com a éssers humans de dret. 
Els efectes de l’imperialisme marca decisivament  la línia divisòria que organitza les relacions opressor/oprimit en funció de la classe, la sexualitat, el color de la pell i la religió. És irònic descobrir que les persones que més pateixen el racisme són les víctimes de l'imperialisme; són les persones que possiblement han hagut d’abandonar els seus països explotats per la cobdícia del poder capitalista. I ara, quan vénen aquí, alguns els reben amb proclames de l’estil: "vénen a prendre’ns la feina", o "venen a colonitzar-nos", quan, de fet, ha estat l’imperialisme occidental capitalista el que els ha deixat sense feina colonitzant els capitals dels seus països, i extorsionant o comprant els dirigents encarregats de gestionar els recursos naturals locals, els quals eren el gran bé de la seva població.

L’oposició opressors/oprimits marca la l’ínia divisòria racial blanc/negre heretada del colonialisme europeu i americà i s’instal·la en la consciència col·lectiva. L’opressor es relaciona directament amb l’hereu blanc, l’home civilitzat, il·lustrat, l’home recte i moral, triomfador; mentrestant, l’hereu de l’esclavitud negre queda íntimament vinculat al salvatge, l’home tosc, propens al delicte, fracassat. La mirada de l’home blanc envers l’home negre es nodreix del prejudici colonialista, s’infla de judici precipitat i l’aguaita des de la suposada autoritat moral, com a un menor d’edat perpetu, declinat sempre al comportament abjecte.   

Fanon ens diu que els moviments cap a la independència estan lligats a cultures madures amb consciència nacional. Són nacions amb necessitats creixents d’expressió objectives d’Estat, cada dia que passa més vives i àvides d’aconseguir-ho a qualsevol preu. Fanon afegeix que un cop abastada la independència no només desapareix l’ocupació, també sorgeix una humanitat nova amb la missió de definir un nou món per a uns i altres. El moviment dialèctic de superació del colonialisme produeix el naixement d’un estadi nou, moralment renovat i políticament millorat.

No obstant això, Fanon adverteix dels perills de les elits locals encara servils en funció d’interessos que comparteixen amb els eterns enemics del poble.

Hegel

Hegel deia que les idees se superen sense mai parar en un procés on hi batega la llei de la raó. No hi ha entitats estàtiques, sinó un desenvolupament de la realitat ple de sentit. Tanmateix, el desplegament de l’esperit històric rep contínuament el setge dels momificats, que claven les ungles amb l’ingenu intent de retenir-lo. Però el camí de superació avança implacable i la raó repensa, revisa i modifica el pensament, sense aturar-se, sense esperar-nos, i llavors mira enrere amb escarni mordaç.

Sèneca

Sèneca i l'escola estoica

Sèneca, com l’escola estoica en general, identifica l’ordre natural de les coses amb el Logos, que ve a ser les causes i les lleis naturals que regulen i gestionen la naturalesa i a l’home. S’identifica amb la racionalitat o intel·ligència que posa en moviment al món. Per tant, el sentit de la naturalesa i de l’home està en les mans d’aquesta intel·ligència ordenadora de la realitat que identifiquen amb déu. Sèneca ens diu que nosaltres, els éssers humans, gaudim de pensament, per tant participem del Logos, i vivim entre el mandat del determinisme i la llibertat del pensament, entre el destí i la queixa, entre el cel i la terra; però si participem del pensament, del Logos, aleshores podem conèixer i entendre les lleis naturals que regulen i causen les pluges, o els terratrèmols, o el creixement d’una flor, o l’odi o l’amor de les persones, i poden aprendre a evitar-los sense odi. Per aquest motiu l’estoic accepta el seu destí, perquè la vida tal com es presenta ens aproxima a l’ordre diví, a l’ineludible esdevenir de les lleis naturals, i anar en contra de tan poderós averany és una contradicció que només produirà dolor. 

Jean-Paul Sartre

Sartre afirmava que l'ésser humà ha d'estar compromès amb el seu temps. El compromís és una qüestió moral que ens llança al món a decidir i actuar sobre tot allò que considerem immoral. Si la realitat és injusta, no ens podem esmunyir i ocultar-nos a les cavernes, perquè fins i tot allà penetrarà la consciència de la mala fe, ja que la consciència no resideix en si mateixa, sinó que viu fervorosa en el món que t'encercla. Nosaltres som els únics responsables del nostre destí social, polític i individual, tot plegat, sempre lligat amb l'íntima llibertat de fer o no fer. Aquell que calla davant la injustícia, de fet, parla a favor seu. És, per això, impossible desmarcar-se de la responsabilitat.

Sartre quan diu que estem condemnats a ser lliures ens ve a dir que no ens és possible trobar en la nostra llibertat més límits que ella mateixa, és a dir que no som lliures de deixar de ser lliures.  

Fins i tot, encara que existeixi una forta coacció que ens inclini a triar l'opció A i refutar l'opció B, continuem tenint llibertat per rebutjar la coacció. Quan hem de decidir A o B i la coacció que ens inclina a decidir B té molt de pes, seguim gaudint de llibertat per triar l'opció A.  

De fet, diu Sartre, que molt cops ens servim de les coaccions per no haver de decidir i estalviar-nos així haver d'assumir les conseqüències de les nostres decisions. La por a prendre decisions, o la por a la llibertat ens empeny forces cops a atorgar més pes a l'opció més coercitiva amb la creença que tal opció ens allibera de responsabilitats. Però no és així. Sartre ens diu que el nostre interior sempre sabrà que la nostra tria, sigui la que sigui, tingui més pes coercitiu o menys, sempre és decisió nostra, i sempre generarà conseqüències de les quals sempre en seré responsable, en més o menys pau a la consciència. "Ho he fet perquè m'ha obligat, no tenia cap altre opció". Aquesta frase no és un argument, és una fal·làcia, ja que, segons Sartre, la llibertat és consubstancial a la naturalesa humana; sempre va amb nosaltres, sempre ens acompanya en totes les nostres decisions.

De fet, Sartre anomena actes de mala fe a totes aquelles accions irresponsables que intenten desfer-se de la llibertat negant-la.