Ramón Llull

El filòsof mallorquí ens diu que la mística és amor, i que aquest amor és una poderosa voluntat que ens empeny cap al coneixement de la veritat. La ciència i l’amor s’il·luminen mútuament per a mostrar-nos el camí de la veritat, que al capdavall és la pura racionalitat de déu, i déu és amor en estat d’infinita plenitud.

Com bé escriu en el seu poema Lo Desconhort, Llull sempre va desitjar el martiri com a suprem ideal de vida. La mística medieval veia la redempció a través del turment com una forma d’apropament i unió de l’ànima amb déu. L’exemple de Crist mort a la creu reflectia en els mortals una mena de desig joiós que modificava el dolor en gradual plaer cap a l'èxtasi espiritual, tal i com experimenta la fervent religiosa mama de la Carrie. 

Uns quants segles més tard, Freud ens dirà que la repressió sexual a través de la flagel·lació farà que el poderós instint del pecador transformi el dolor en perversa satisfacció.  

El pensament de Ramón Llull

Dilthey

Dilthey deia que per a comprendre el succés històric cal pensar en les existències concretes, cal emfatitzar la vivència de l’experiència individual. L’empatia amb els protagonistes reals i els seus relats expressats en suports estètics com la poesia, la música o la pintura ens col·loquen en una situació de comprensió brutal i violentament real del fet històric. Si observem els dibuixos realitzats pels nens d’una escola de Gaza ens podem endinsar en allò que inspira la vivència angoixosa de les seves existències, i podem interpretar el germen de la veritat des d'una posició de sentiment i emoció , això és hermenèutica. La història s’explica de moltes maneres, gairebé sempre emfatitzant i jutjant els fets generals i oficials, però serà sempre insuficient i incompleta una història que oblidi la vivència concreta, perquè aquesta ens fa comprendre, ens apropa radicalment al protagonista que crea i  viu la història en la seva dimensió més real. 

Che Guevara

Amb el text de Lenin "L’Imperialisme, etapa superior del capitalisme", el colonialisme com a concepte entra en desús; tradicionalment el colonialisme s'ha definit com a un poder polític de dominació territorial que entra en un país i s’hi instaura. Tanmateix, amb la teoria de Lenin, el colonialisme passa a ser una etapa prèvia al capitalisme basada en la dominació, no ja territorial, sinó de dominació dels capitals.

El Che és un jove que sent un gran compromís emocional amb la situació que en aquell moment viuen els països llatinoamericans. La situació d’antany és una lluita ideològica i pràctica contra l’imperialisme ianqui.

- La corrupció dels nostres dirigents venuts a la cobdícia van devastar el nostre país. Les nostres filles es prostituïen per mantenir-nos, i es venien als mateixos homes sense ànima que havien provocat la miserable situació de la nostra pàtria. I ara, on són les nostres estimades filles que aromatitzaven els carrers ? On són els nostres estimats tresors que només desitjaven, cercaven i somiaven el seu destí?

"Val més morir dempeus que viure sempre agenollat"

Bakunin

Els principals ideòlegs anarquistes foren Mikhaïl Bakunin i Pierre-Joseph Proudhon.

Sense Estat, és a dir, sense poder l’home es converteix en únic responsable d’ell mateix i dels altres. Apareix així la llibertat i amb ella les virtuts més nobles de l’ésser humà; com la bondat, la solidaritat, la compassió i la responsabilitat. Afirma Bakunin que sense la imposició de normes hom pot demostrar l’alçada del cor humà, ja que només amb llibertat total les persones ens lliurem a nosaltres mateixos i a la nostra pròpia responsabilitat individual i social. Creu fermament que hom és per natura social i que, per tant, la llibertat individual de l’ésser humà només es pot realitzar mitjançant la llibertat col·lectiva de la societat a la qual pertany. No necessitem cap llei perquè nosaltres som la llei, la posseïm des de sempre, és la llei natural i immutable que ens fan conscients de tot allò que és bell o lleig, i de tot allò que és just o injust. Però aquesta llum només s’allibera quan som de veritat lliures, quan no hi ha res que emboiri la nostra consciència, quan no hi ha res que ens obligui a actuar en contra del sentit racional i social de la nostra naturalesa. Les obligacions ens ofenen perquè qüestionen la nostre responsabilitat, i per això ens rebel·lem i actuem en contra de les obligacions imposades.

Amb l’anarquisme s’aposta per una majoria d’edat moral on l’ésser humà pot demostrar per fi les gran potencialitats humanes, les grans virtuts. És així que descobrim en l’Anarquisme un sistema bàsicament moral més que polític. De fet l’Anarquisme nega la política i aposta per un comportament just basat necessàriament en la llibertat natural i immutable. Només serem justos si som lliures.

Bakunin i Proudhon deien que l’Estat és nociu per al lliure desplegament de les naturals bondats humanes. Consideraven l’Estat un instrument d’opressió creat per afavorir per damunt de tot la classe dirigent. Cal només fer un cop d’ull a les institucions que el configuren per adonar-se de la classe aristocràtica que les dirigeixen, amb unes lleis que els afavoreixen i els blinden i una policia creada essencialment per protegir-los del poble.






Qui és l'esclau? L'encadenat conscient que transita per la via de l'engany o bé l'obedient que es lliura a l'opressor sense dir ni piu?
Cal negar tot principi d'autoritat i forma de tutela de l'home sobre l'home.

Anaxímenes

Anaxímenes

Afirmava que el principi i origen de tota existència o Arkhé és l’aire.  L’aire és l’element etern d’on han sorgit totes les coses, és la força que anima el món, i és la causa del moviment i la mutació de tot allò que és i serà. És com una mena de boira o vapor que envolta, respira i regenera l'esdevenir cíclic de l'univers. 
L’aire, deia Anaxímenes, és l’ànima que penetra en tot, com l’alè etern que no mor mai i s’infiltra en la matèria dotant-la de vida.

L'escena ve a representar l'ànima del gat posseint a través de l'alè el cos de la noia. La modificació dels ulls de l'heroïna simbolitza el canvi culminat. Sempre s'ha dit que els ulls són el reflex de l’ànima.

Sant Tomàs

El problema del mal

Sant Tomàs afirmava que totes les coses creades sense excepció són producte diví, fins i tot les que generen el mal. Tots els instruments que hom empra per aconseguir un fi són de naturalesa divina i per tant són bons, malauradament, aquests instruments hom els pot usar equivocadament. Posem pel cas un tècnic que ha de reparar un televisor espatllat i té al seu abast les eines pròpies de la seva professió en una mà, i a l’altra hi porta una gran massa de ferro. Totes les eines han estat creades per un bé, però no totes elles han estat creades per recuperar el funcionament òptim del televisor. Si el tècnic considera arreglar l’aparell a cops de massa, tot i que la seva intenció pugui ésser bona, possiblement aconseguirà fer-lo malbé del tot, car el mitjà que ha emprat no és adequat per aquesta acció concreta. Sant Tomàs afirmava que totes les accions apunten sempre cap a un bé, malgrat que els instruments emprats puguin ésser equivocats. I en això radica el mal. El mal són els mitjans inadequats que equivocadament hom usa per aconseguir quelcom bo. 

La bellesa d'una cançó capaç de despertar la seducció d'una causa. El mal no és un fi en si mateix; ningú no fa mal per fer mal, sinó que fa el mal emprant un mitjà malencertat, molt allunyat de la bellesa que sempre va inspirar el bé.

Kant

Tracta tot ésser humà, no com
un mitjà, sinó com un fi en ell
mateix.

La filosofia pot servir per lligar

Ell s’hi va acostar per entaular conversa. Ella feia l’últim glop.

- Hola, puc convidar-te a una altra copa?

- No gràcies, he de tocar el dos.

- Per què tanta pressa?

- He d’acabar un treball de metafísica. L’he d’entregar demà.

- Metafísica? Sona complicat. Ets de les aplicades... de les que sempre aspiren a la bona nota?

- De fet, aquest treball no puntua.

- No puntua? Aleshores, per què el fas?

- Perquè puc.

Fer quelcom sense demanar res a canvi, només perquè vols, sense motius ni recompenses; emprendre una heroica acció perquè pots, sense esperar cap guany; convertir una tasca en un fi en si mateix, simplement perquè t’empeny el deure configurat i nodrit de justícia. Tot plegat ens evoca a la fondalada més bella de l’ètica formal de Kant, però també ens fa pensar en Nietzsche i la captivadora voluntat de poder que ens hauria de fer grans o supergans a tots.

Quan la voluntat de poder se sintetitza amb el deure moral es produeix una reacció poderosament seductora, que reté atent l’espectador fins al desenllaç final de la trama. 

L'Ètica formal

L'imperatiu categòric de Kant

Ha obrat moralment el pare?

La resposta és no. No ha obrat moralment, però ell s’ha sentit obligat a fer una excepció en la norma moral per a tranquil·litat de la seva filla i d’ell mateix. Sap que és una excepció perquè sap que l’imperatiu categòric és dir sempre la veritat, però, de vegades, excepcionalment la mentida és més noble que la veritat.