Descartes

cogito, ergo sum

Descartes i el problema del somni i la vigília.

En la recerca de la primera veritat indubtable, Descartes afirma que els sentits ens enganyen i que , per tant, podem posar en dubte el món corporal, ja que en molts casos donem com a realitat vertadera a simples al•lucinacions o somnis. Aquest argument que usa Descartes en l’hiperbòlic dubte metòdic, és superat en la sisena meditació quan, en el seu afany de reconstruir racionalment la realitat, ens diu que la naturalesa del somni no respecta la continuïtat espaciotemporal de la vida real; és a dir, en els somnis les coses i escenaris apareixen i desapareixen sense respectar la continuïtat del curs de la vida; en canvi, en la vigília la realitat se’ns presenta en un enllaç de sentiments i vivències ininterromputs.

Penso, aleshores existeixo 

Descartes, per tal de conquerir una veritat amb claredat i distinció, empra l’exercici de dubtar de tot el que fins ara creu real. Argumenta que els records i vivències, com també els raonaments matemàtics, podrien ser el fruit d’un déu maligne, astut i enganyador. Si existeix un tal dimoni, pot succeir que totes les coses que visc siguin únicament un somni, una il•lusió que utilitza com a trampa per a la meva credulitat. Neo, com el presoner de la caverna de Plató, s’allibera de les cadenes que el sotmeten a l’aparença i la ignorància. En termes cartesians, Neo s’escapoleix de l’omnipotent poder del geni maligne per prendre consciència d’una primera veritat: ell és i existeix més enllà de què informen els sentits i la lògica.



El pensament de Descartes

Esquema de Lluna Pineda