Hipatia

Hipatia viatjà a Itàlia i Grècia on va rebre exhaustius coneixements de filosofia. Tanmateix, el lloc on es va consolidar com a una brillant científica fou a la Biblioteca d’Alexandria, aleshores un dels principals centres  de formació filosòfic i científic de la nostra era. La Biblioteca gaudia de més de cent professors, i acollia periòdicament un bon nombre de professors convidats. Hipatia la va dirigir alhora que es dedicava a investigar i ensenyar matemàtiques, geometria, astronomia, lògica, mecànica i filosofia. Ocupava la càtedra de filosofia aconseguint que estudiants d’Europa, Àsia i Àfrica s’hi acostessin entusiastes de rebre les seves ensenyances.

Malauradament, els incansables prejudicis cristians marcaren un episodi més en la història de la crueltat humana. Obligaren a tots els acadèmics del museu a convertir-se al cristianisme sota coacció de pena de mort. Això significava renunciar als coneixements filosòfics i científics transmesos durant anys en el museu. Naturalment, Hipatia es va negar. El 415, quan ella deuria tenir 45 anys fou acusada de conspirar contra la vida del bisbe Cirili, i un grup de cristians exaltats assaltaren el seu carruatge, la llançaren al mig del carrer i, allí mateix, li arrancaren el vestit i li esquinçaren la carn amb afilades clotxes marines fins al darrer alè.

Sòcrates Escolàstic ens explica: “Va aconseguir un grau tal de cultura que superà, en molt, a tots els filòsofs de la seva època. Hereva de l’escola platònica de Plotí, transmetia totes les ciències filosòfiques a qui ho desitgés. Per aquest motiu qui anhelava pensar sàviament s’hi acostava des de qualsevol lloc del món”

Hilary Putnam

Què és la filosofia?

Hilary Putnam va definir la filosofia usant una mena de faula fictícia en la qual se’ns presenta un científic que descobreix el fàrmac de la felicitat, que ofereix a la població gratis i amb la garantia de què tot aquell que s’ho prengui viurà feliç. És a dir, aquell que s’empassi una d’aquelles pastilles miraculoses habitarà en un món aparent, sense preocupacions; naturalment, la veritat serà la que és; amb els seus episodis agres i fins i tot tràgics, però, tant se val, ell serà feliç. Enfront aquesta proposició, què creieu que decidiria la majoria de la població? Putnam pensa que la majoria probablement no es prendria la pastilla. Doncs bé, la filosofia es pregunta per què no ens la prenem.




cançó dedicada als filòsofs.  "Yellowstone y voz "

Epicur

El plaer és l'absència del dolor 

Epicur ens diu: 

La gent creu en déus que controlen el comportament dels homes, i per això senten temor. Però, un déu és perfecte, i això significa que és un Home en grau ple. Si un déu és plenament feliç no pot preocupar-se dels problemes dels mortals, doncs no seria perfectament feliç. Jo no puc ser feliç si em preocupa la salut dels meus pares, fills o germans.

L’Ètica d’Epicur és hedonista, per tant, es defineix en la recerca de la felicitat a través dels plaers mesurats.

Tots sentim plaer quan satisfem les necessitats bàsiques i naturals com són menjar, dormir, beure, procrear. Ara bé, aquests plaers es poden intensificar per bé d’augmentar el goig; és a dir, menjar com un bon gastrònom un plat ben elaborat amb tot l’art culinari , o beure un bon vi com un tastador, o fer l’amor amb tot l’art amatori possible. Quan els plaers naturals i necessaris  són intensificats amb el prudent i temprat exercici del coneixement amorós, l’experiència es pot convertir en un profund plaer espiritual on es desperten els sentiments més nobles de l’ésser humà, com ara l’amistat, la bellesa i la felicitat. 





L’ideal del savi i de l’epicureisme és l’Ataràxia. L’ésser humà ha de plantejar-se com a fi últim l’obtenció de l’ataràxia. L’ataràxia respon a un estat ideal de permanent felicitat i/o constant plaer. Un estat que emana d'aquella saviesa que tan bé ens facilita la comprensió bella i assenyada del món, que ens separa de la pena i les ansietats mundanes, que ens encoratja en la superació de les profundes pors i les inquietuds del nostre esperit i que, finalment, així ens lliura la consciència en un estat de permanent benestar.

Feuerbach

El concepte d'alienació en Feuerbach

Contràriament al que sempre s’havia dit, és l’ésser humà qui forja Déu a imatge i semblança de l’home. Segons Feuerbach, els déus són projeccions humanes que completen allò que ens falta als essers humans. Aquest fenomen de desposseir-me de qualitats pròpies com a ésser humà i derivar-les cap alguna cosa fora de mi, Feuerbach ho anomena alienació.

Els déus tenen totes les qualitats humanes en la seva plenitud. Són perfectament savis, bons i totpoderosos. Objectivem així l’ideal humà en alguna cosa fora de mi, i que alhora es representa contra la humanitat, ja que ens postrem als seus peus degut al seu poder absolut. Inventem una entitat a la qual acabem tement.

Hannah Arendt

Hannah Arendt no contempla el fet de pensar sense diàleg, el no pensar és de fet l’aïllament filosòfic. No pensar és fer sense enraonar, sense judici ni crítica. Una conversa amb un mateix entaulada en la consciència, això és pensar, rumiar. Però es pot actuar sense repensar els fets passats i sense pensar les conseqüències futures. Es pot actuar irracionalment com ara un mer engranatge d’un gran mecanisme ideològic. És aleshores quan s’instal·la la banalitat del mal. L’home banal actua com a mer acte d’actuar, sense judici ni crítica, sense odi. No cal ser antisemita per matar jueus. No és necessari odiar una ciutat enemiga per llançar-li bombes i massacrar innocents. La banalitat del mal no té causes. Una peça dentada d’un rellotge, no es para a pensar per què roda ni per què en fa rodar una altra, simplement compleix l’ordre mecànica.

La naturalesa humana és afany de coneixement; curiositat envers el món. L’home banal renuncia a reflexionar, deixa de banda el judici i l’afany crític, deixa, en definitiva, de ser persona. Quan hom fa això es converteix en un ésser sense humanitat i vulnerable de protagonitzar i executar els fets més malvats. I els duu a terme sense pensar, sense examinar, sense intenció. No se n’adona que neda en aigües de pura maldat. No n’és conscient, perquè la consciència és el continent del debat, del pensament, del diàleg amb un mateix o amb els altres, continent reflexiu al qual ell hi ha renunciat. 

L’arbitrarietat com a base del terror, i el terror com a base del poder

Igual que un nen aixafa formiguetes amb el seu dit sense apreciar cap diferència entre elles, així es contempla el jueu. No hi ha cap tret físic o intel·lectual en el jueus que pugui despertar cap empatia en una raça superior. Aquesta pràctica basada en l’arbitrarietat a l’hora de triar qui viu qui mor produirà el terror en l’ànima del jueu, que haurà de viure en un estat sempre d’incertesa, de terror i d'absoluta submissió. 

L’assassinat arbitrari és un homicidi impersonal, com el que mata un mosquit molest.

La nena transitant en el cor de l'horror només demostra que el poder de l’home pot ser més gran i aterrador que tot el que ella ha pogut imaginar i estimar, i que la humanitat pot fer realitat l’infern a la terra sense que els cels caiguin ni l’abisme s’obri.

Hom no sap que tot és possible, el totalitarisme sí que ho sap. 

Zenó

Amb l’aporia o paradoxa d’Aquil•les i la tortuga, Zenó va intentar il•lustrar la teoria de la permanència i la impossibilitat del moviment defensada pel seu mestre Parmènides. Diu així:

Si el veloç Aquil•les es troba en el punt A d’un camí, i una lenta tortuga està una mica més avall en el punt T, Aquil•les no podrà atrapar mai la tortuga per molt que corri, perquè si Aquil•les es vol desplaçar del punt A fins al T, abans haurà d’arribar al punt intermedi K, i abans del punt K haurà d’arribar al punt intermedi F, i així fins a l’infinit. Per tant, segons la lògica matemàtica és impossible el moviment, i no obstant això, l’experiència ens informa que la bella Meg Ryan aconsegueix apropar-se al ben plantat Tim Robbins. Com ha pogut passar? No és possible, diu ella. Parmènides i Zenó ens dirien que els sentits només ens projecten pures il•lusions. Els sentits ens enganyen mostrant-nos una realitat que no és tal com la percebem.

Descartes

cogito, ergo sum

Descartes i el problema del somni i la vigília.

En la recerca de la primera veritat indubtable, Descartes afirma que els sentits ens enganyen i que , per tant, podem posar en dubte el món corporal, ja que en molts casos donem com a realitat vertadera a simples al•lucinacions o somnis. Aquest argument que usa Descartes en l’hiperbòlic dubte metòdic, és superat en la sisena meditació quan, en el seu afany de reconstruir racionalment la realitat, ens diu que la naturalesa del somni no respecta la continuïtat espaciotemporal de la vida real; és a dir, en els somnis les coses i escenaris apareixen i desapareixen sense respectar la continuïtat del curs de la vida; en canvi, en la vigília la realitat se’ns presenta en un enllaç de sentiments i vivències ininterromputs.

Penso, aleshores existeixo 

Descartes, per tal de conquerir una veritat amb claredat i distinció, empra l’exercici de dubtar de tot el que fins ara creu real. Argumenta que els records i vivències, com també els raonaments matemàtics, podrien ser el fruit d’un déu maligne, astut i enganyador. Si existeix un tal dimoni, pot succeir que totes les coses que visc siguin únicament un somni, una il•lusió que utilitza com a trampa per a la meva credulitat. Neo, com el presoner de la caverna de Plató, s’allibera de les cadenes que el sotmeten a l’aparença i la ignorància. En termes cartesians, Neo s’escapoleix de l’omnipotent poder del geni maligne per prendre consciència d’una primera veritat: ell és i existeix més enllà de què informen els sentits i la lògica.



El pensament de Descartes

Esquema de Lluna Pineda

Plató

Amb la teoria de les Idees, Plató concilia els dos mons oposats: el Món de les Idees; un Món intel•ligible on hi habiten aquelles entitats perfectes i eternes que no varien mai, com la nostra ànima que perdura immortal. I el Món de les coses, en què res perdura i que coneixem en virtut dels nostres sentits.

Si mirem la realitat amb els nostres ulls físics veiem un món que flueix, que canvia constantment: el que avui és jove demà és vell, el que avui és nou demà és antic. Res perdura, tot és temporal.

Ara bé, si mirem amb els ulls de la ment, amb la nostre intel•ligència, podem veure en totes les coses concretes allò que tenen en comú; per exemple, totes les nines de la Claudia, per diferents que siguin, comparteixen una Idea, la Idea de nina, personificada en la jove vampiressa, que ve a representar la pura essència de qualsevol nina, que no es modifica mai.

Les nines de la Claudia

Plató i l’ètica

A través de l’educació conferim a la nostra ànima funcions excel•lents, així la part racional demana coneixements per desenvolupar-se en la seva plenitud o saviesa; igualment, la nostra part irascible necessita fortalesa per tal d’obtenir fermesa en les nobles conviccions ideals i no caure en la corrupció. I per últim, la nostre part concupiscible, que tendeix sempre a allò efímer i material, cal nodrir-la de temprança i obtenir autocontrol enfront les demanes irracionals dels instints.
I per últim, si cada part de l’ànima és excel•lent en les seves virtuts, l’ànima obté equilibri i harmonia, adquirint així justícia. Un home savi, fort i temprat és inevitablement un home just.
Concloem doncs dient que l’ètica platònica es basa en la consecució de les quatre grans virtuts: la saviesa, la fortalesa, la temprança i la justícia, com diu Cómodo abans d’infringir-les totes.





La batalla de les Termòpiles fou tècnicament una derrota, però és l’exemple suprem del valor espartà. Tres-cents guerrers s’enfrontaren fins a la mort contra el vast exèrcit de Xerxes. Aquesta gesta fou recordada amb orgull per les posteriors generacions gregues; fins i tot, Plató s’inspirà en la vàlua espartana a l’hora de confeccionar l’Estat utòpic. Afirmava que la justícia consisteix en el fet que tothom faci la feina que per natura li és pròpia. L’escultor, el ferrer, el mercader o el soldat han de practicar llurs ciències en exclusivitat, ja que si els oficis s’interfereixen perden l’eficàcia i sorgeix el desordre i la injustícia.





Plató i la Idea suprema: la Idea de Bé:

El Món de les Idees no és el món del pensament que només existeix en la nostra ment; sinó que existeix per si mateix. Les Idees tenen existència pròpia i hi accedim a través del nostre pensament. És un Món jerarquitzat en funció d’importància: la Idea principal, o Idea suprema és la Idea de Bé o de Bellesa i Veritat. Per què la Idea de Bé? Perquè el bé, en més o menys grau, està en tot allò existent. Totes les coses pretenen la seva perfecció i el seu propi bé. Tot ésser viu lluita per la seva pròpia existència, per la seva supervivència, per la seva vida, pel seu bé. També les virtuts seran jutjades com millors o pitjors segons el seu grau de veritat i bellesa: per exemple si diem que Héctor és més valent que Paris és perquè considerem que la valentia d’Héctor fa més honor a la Idea de valentia que la de Paris, aquesta més feble, una mica allunyada de la veritat pura de valentia.




El pensament de Plató 

Esquema de Lluna Pineda

Rousseau

L’home, diu Rousseau, és bo per naturalesa, tanmateix es veu forçat a obrar mal empentat per la societat. Això vol dir, segons Rousseau, que l’home és en essència innocent, generós, compassiu i honest amb el que és i fa. L’expressió més clara d’aquesta essència és el nen que, encara mancat de grans desitjos i grans necessitats, pot viure en harmonia amb la seva naturalesa. Tanmateix, a mesura que vagi creixent i es vagi adaptant a la societat, potenciarà el seu egoisme com a virtut necessària. 

Rousseau planteja una pedagogia dirigida a recuperar el que es pugui d’aquella llibertat natural plena de bondat, honestedat i generositat.

Sòcrates

Només sé que no sé res

Sòcrates afirmava que en tots els actes bons, per diferents que siguin, hi puc reconèixer allò que tenen en comú; és a dir, la bondat. I si la puc reconèixer sense que ningú me l’hagi ensenyat, és perquè la posseïm en nosaltres des de sempre.

El seu deixeble Plató ens diu que la idea de bondat és també la idea de bellesa, i la bellesa produeix un poderós plaer d’admiració que ens emociona profundament, fins al punt de sentir un vital impuls per imitar-la. 

La realitat imita l’art, diuen; de fet, la realitat vol imitar els actes més bells. 

Aristòtil

Aristòtil ens diu que tots tenim una potència interna que vol expressar-se. Potser som incapaços o mediocres en moltes coses, però sempre hi ha alguna cosa adormida o latent en la nostra naturalesa que reclama despertar-se. És una boca interior que ens diu, gairebé xiuxiuejant, allò que volem ser a la vida; d’aquí ve el concepte vocació. 
Mill, uns quants segles després d’Aristòtil, ens dirà que aquesta facultat nostra és l’embrió de la nostra felicitat i de la nostra vertadera bellesa. Com la crisàlide que esdevé papallona, la nostra vocació demana el desplegament de les nostres capacitats.

Simone de Beauvoir

Simone de Beauvoir en la seva obra “el segon sexe” denuncia un sistema en què hi ha dues existències humanes ben diferenciades: el sexe dominat (referint-se a la dona) i el sexe dominador (referint-se a l’home). A favor de l’emancipació i en lluita contra l’opressió, la filòsofa afirma que la dona ha d’alliberar-se dels rols educatius i religiosos que la sotmeten en nom de “l’amor” etern. La dona no es pot doblegar a la voluntat d’un Déu creat a imatge i semblança dels homes, ni es pot doblegar a cap existència que menyspreï i condemni la seva.

Stuart Mill

Adam Smith deia que l’èxit del col•lectiu es basa en el triomf individual dels seus membres. Stuart Mill va completar la tesi d’Adam Smith afegint un oblidat element moral: el triomf individual beneficia a tot el col•lectiu sempre que les accions particulars cerquin, a més a més de l’èxit personal, afavorir la major felicitat per al major nombre de persones.

Stuart Mill

En conseqüència, si el bé comú ha de tenir com a premissa la llibertat de l’individu cal denunciar aquelles injustícies que violin la llibertat ciutadana basant-se en el supòsit històric i tradicional d’un poder moral que uns creuen tenir sobre els altres. Les realitats diferents han de ser tolerables i defensades, ja que són, de fet, la demostració de la llibertat en les societats plurals. L’home educat en aquest sentiment, que entén el bé comú com el seu propi bé és l’home moralment desenvolupat.

Pensament de Stuart Mill

Esquema de Lluna Pineda

Marx

MARX

< Per tant, abans de qualsevol constitució política i qualsevol govern hi ha en nosaltres una lluita natural transformadora que serà impulsora d’organitzacions polítiques i socials justes. L'objectiu és l'emancipació de l'ésser humà envers l'opressió de l'Estat, un objectiu compartit per anarquistes i marxistes. >
Plegats cercaren una línia d'acció comuna; fou la I Internacional. Avui ja no cal la lluita armada, no la volem, però cal una pacífica i enèrgica transformació.

L’alienació

D’aquesta manera, l’individu que, per necessitat o per falta de voluntat, no es pot alliberar de la condició de mer instrument al servei de la fàbrica, amb frustració se n’adona de la dificultat, cada dia més feixuga, de no poder donar una nova direcció al seu treball. Es fa cada vegada més dependent d’una feina que la pot fer qualsevol, i a qualsevol preu en temps de crisi laboral o cobdícia capitalista. És converteix així en un engranatge més en el procés de fabricació, una peça de la gran màquina-fàbrica, i en el defensor més aferrat i el protector més entregat d’un lloc de treball que l’esclavitza i anul·la. Vet aquí la ironia. 

El pensament de Marx

Discurs històric de José Mujica a l'ONU contra l'ordre mundial 2014

Nietzsche

Nietzsche deia que la naturalesa humana ve configurada per dos principis fonamentals: l’esperit apol•lini i l’esperit dionisíac. L’esperit apol•lini representa els valors racionals, el seny, la proporció, el comportament prudent i mesurat, la capacitat de dissenyar i gestionar amb equanimitat. Té la qualitat de la justícia. L’esperit dionisíac, d’altra banda, representa la rauxa, l’entusiasme vital, les forces de la passió, el plaer que vivifica cos i ànima davant la captació emocional del saber directe, de la il•lusió intuïda. Té la qualitat del crit. Quan els dos principis aconsegueixen conciliar-se, el resultat és l’ésser humà en plenitud, és la VIDA en majúscules a la qual no s’hi ha de renunciar mai, és el conjunt harmoniós del seny empès per l’apassionada voluntat de viure i experimentar el goig de ser més.

El Superhome: el somni magnífic


El superhome suporta la mort de déu i es responsabilitza de la vida aquí a la terra; el superhome és la superació de l'home. L’home és un estat  a mig camí entre la bèstia i el superhome, un ésser inacabat, feble, que precisa el suport de creences divines, superiors a ell, a les que li dóna tota la responsabilitat sobre la vida i el món. Superat això el superhome és l’estadi nou que substitueix les responsabilitats dels déus en responsabilitats seves; per això la responsabilitat de la creació de nous valors caurà íntegrament sobre les espatlles del superhome. Ell no té reis ni lleis, perquè és llibertat, i fa el que ha de fer en un sincer sí a la vida. El superhome viu la intensitat de la vida amb la mateixa vivesa i força que se li presenta. És aquell que encaixa l’existència amb tot el que això pot comportar, sense obviar cap matís.És voluntat de poder fer i ser. Quan més forta és la voluntat creadora, més forta i admirable és la capacitat dominadora de la seva llei. No s’ha de confondre aquesta llei amb la brutalitat de la injustícia del tirà o del més fort, sinó amb l’admiració que produeix en les nostres consciències la seva obra. La voluntat de poder s’identifica amb el poder que genera la seva magnífica grandesa.
La transmutació dels valors la varen dur a terme els jueus i la van continuar els cristians i és producte de la reacció dels febles envers els forts, basada aquesta en el ressentiment, en el gran odi, en un instint de venjança contra tota vida superior. Els febles volen tenir els mateixos drets i privilegis que els forts... però i els deures i obligacions... els podran suportar? 






La mort de déu, el nihilisme

Davant la mort de déu Nietzsche veu la fi de la civilització. Veu el darrer home, l’home que assisteix insòlit a la caiguda dels antics valors i es deixa devorar pel buit existencial; és l’home mancat d’objectius pels quals lluitar, és l’home vençut que es deixa arrossegar per la comoditat d’una vida mediocre sense plantejar-se metes més elevades. És l’home vegetal de la modernitat que negat de valors es resigna a una vida pobre i buida. Amb la mort dels gran ideals res té ja sentit, només queda el dolor del buit absolut, i no hi ha res a fer, no hi ha salvació. Això és nihilisme, negació absoluta.

El pensament de Nietzsche

Freud

Freud afirmava que el desenvolupament sexual dels éssers humans segueix diferents fases. Potser la més destacada i controvertida és la fase fàl•lica. En aquesta fase el nen/a experimenta una poderosa suma de desitjos ambivalents: amorosos i hostils envers els seus progenitors. La nena rivalitza amb la seva mare i intenta seduir el pare imitant les formes de seducció que ha vist en la seva progenitora. Freud anomena aquest fenomen complex d’Electra. En el cas del nen, la mare es converteix en objecte de pulsió sexual; el nen desitja conquistar la seva mare i acaparar tota la seva atenció. El pare es presenta en la psique del nen com a objecte de rivalitat i d’odi, de manera que fins i tot desitja la seva desaparició. Aquest fenomen és anomenat per Freud, complex d’Èdip.




Més sobre Freud