Locke deia que tots els éssers humans naixement amb uns principis naturals, uns principis que formen part de la nostra naturalesa i que ningú té dret a violar-los. Són els drets a la vida, a la salut, a la propietat i a la llibertat. A partir d'aquests drets es fonamenta tota legislació política. Si els nostres governants no protegeixen algun dels drets naturals, el poble té el dret i el deure de destituir-los sense contemplació.
Nosaltres som propietaris de la nostra llibertat i del nostre treball en el món, per tant, diu Locke, quan treballem afegim alguna cosa a la realitat de la qual som propietaris. Aquesta afirmació té alguna relació amb les posteriors idees marxistes que afirmaran el treball com a títol de la propietat en tots els naixements de les societats. Per a Marx, els camps i terrenys per sembrar són propietat dels qui ho treballen, pagesos i camperols, i de ningú més.
Què passa quan algunes persones no se senten lligades a la definició hegemònica de gènere? Sabem que no viuen el seu gènere de forma intel•ligible per a tots els estaments polítics i religiosos, i sabem també que són més susceptibles d’agressió física o discriminació patològica. Quan diem que tots els subjectes humans mereixen reconeixement similar presumim que tots els subjectes humans són igualment reconeguts, però, què passa si el camp de l’aspecte no reconeix a tothom? Quins humans són reconeguts com a tals i quins no? Els que no compten amb l’aspecte hegemònic de gènere sovint pateixen el risc de ser estigmatitzats i rebutjats com a persones de ple dret.
El prejudici empresona la llibertat, i la llibertat és el motor generador de la bellesa.
Malgrat va ser
declarat inútil per problemes de salut, ell va insistir i insistir fins a
allistar-se per fi com a voluntari en l’exèrcit austríac. Sembla que la seva
insistència responia a un poderós esperit patriòtic, però, de fet, hi ha qui
pensa fermament que tal perseverança era fruit d’una essencial atracció cap a
la mort. Un cop acabada la guerra es va dedicar a exercir de mestre en
escoles perdudes i rurals de la Baixa Àustria; als seus alumnes els aconsellava enriquir la
seva llengua, que se’n fessin amos, perquè com més ric és el llenguatge que es
domina, deia, més extensa és la realitat que es compren. Fou acusat de maltractar alumnes
i col·legues i, tot i que fou exculpat, aquell episodi el va dur al llindar del
suïcidi. Es va traslladar a Anglaterra per continuar amb la seva tasca
filosòfica, tanmateix, la manera de viure anglesa li va semblar avorrida i poc
interessant; finalment va morir de càncer. Abans de perdre per sempre la
consciència, diuen que va demanar que els metges comuniquessin als seus amics
que havia tingut una vida meravellosa.
Afirmava que el
llenguatge filosòfic no ha d’oferir representacions de la realitat, això ja ho
fa la ciència empírica. La finalitat racional de la filosòfica és aclarir els
pensaments des de la lògica, i tanmateix, traspassar els límits del llenguatge
té mèrit i un gran respecte, perquè és natural del filòsof envestir contra les
parets de les limitacions humanes. Arremetre contra el caràcter abismal amb què sovint se’ns presenta la consciència de les limitacions racionals és feina de
la filosofia, no de la ciència, perquè tot allò que realment importa a la vida
humana és precisament allò mancat de paraules, allò sobre la qual cosa cal
guardar silenci.
Fanon
afirma que el racisme és una jerarquia global de superioritat i inferioritat
sobre la línia de la cosa humà que ha estat políticament produïda i reproduïda com
a estructura de dominació durant segles pel sistema capitalista imperialista, l'etnocentrisme
occidental, l'etnocentrisme cristià, el sistema patriarcal o el sistema colonial.
Les persones que protagonitzen
les estructures de dominació són reconegudes socialment com a éssers humans amb
accés als drets humans civils i laborals, mentre que les persones subjugades a
les estructures de dominació són qüestionades com a éssers humans de dret. Els efectes de l’imperialisme marca decisivament
la línia divisòria que organitza les
relacions opressor/oprimit en funció de la classe, la sexualitat, el color de
la pell i la religió. És irònic
descobrir que les persones que més pateixen el racisme són les víctimes de l'imperialisme; són les persones que possiblement han hagut d’abandonar els
seus països explotats per la cobdícia del poder capitalista. I ara, quan
vénen aquí, alguns els reben amb proclames de l’estil: "vénen a prendre’ns la
feina", o "venen a colonitzar-nos", quan, de fet, ha estat l’imperialisme occidental
capitalista el que els ha deixat sense feina colonitzant els capitals dels seus
països, i extorsionant o comprant els dirigents encarregats de gestionar els
recursos naturals locals, els quals eren el gran bé de la seva població.
L’oposició opressors/oprimits marca
la l’ínia divisòria racial blanc/negre heretada del colonialisme europeu i
americà i s’instal·la en la consciència col·lectiva. L’opressor es relaciona
directament amb l’hereu blanc, l’home civilitzat, il·lustrat, l’home recte i
moral, triomfador; mentrestant, l’hereu de l’esclavitud negre queda íntimament vinculat
al salvatge, l’home tosc, propens al delicte, fracassat. La mirada de l’home
blanc envers l’home negre es nodreix del prejudici colonialista, s’infla de
judici precipitat i l’aguaita des de la suposada autoritat moral, com a un
menor d’edat perpetu, declinat sempre al comportament abjecte.
Fanon ens diu que els moviments cap
a la independència estan lligats a cultures madures amb consciència nacional.
Són nacions amb necessitats creixents d’expressió objectives d’Estat, cada dia
que passa més vives i àvides d’aconseguir-ho a qualsevol preu. Fanon afegeix
que un cop abastada la independència no només desapareix l’ocupació, també
sorgeix una humanitat nova amb la missió de definir un nou món per a uns i
altres. El moviment dialèctic de superació del colonialisme produeix el
naixement d’un estadi nou, moralment renovat i políticament millorat.
No obstant això, Fanon adverteix
dels perills de les elits locals encara servils en funció d’interessos que comparteixen
amb els eterns enemics del poble.
Hegel deia que les idees se superen sense mai parar en un procés on hi batega la llei de la raó. No hi ha entitats estàtiques, sinó un desenvolupament de la realitat ple de sentit. Tanmateix, el desplegament de l’esperit històric rep contínuament el setge dels momificats, que claven les ungles amb l’ingenu intent de retenir-lo. Però el camí de superació avança implacable i la raó repensa, revisa i modifica el pensament, sense aturar-se, sense esperar-nos, i llavors mira enrere amb escarni mordaç.
Sèneca, com l’escola
estoica en general, identifica l’ordre natural de les coses amb el Logos, que
ve a ser les causes i les lleis naturals que regulen i gestionen la naturalesa
i a l’home. S’identifica amb la racionalitat o intel·ligència que posa en
moviment al món. Per tant, el sentit de la naturalesa i de l’home està en les
mans d’aquesta intel·ligència ordenadora de la realitat que identifiquen amb déu.
Sèneca ens diu que nosaltres, els éssers humans, gaudim de pensament, per tant
participem del Logos, i vivim entre el mandat del determinisme i la llibertat
del pensament, entre el destí i la queixa, entre el cel i la terra; però si
participem del pensament, del Logos, aleshores podem conèixer i entendre les lleis
naturals que regulen i causen les pluges, o els terratrèmols, o el creixement
d’una flor, o l’odi o l’amor de les persones, i poden aprendre a evitar-los
sense odi. Per aquest motiu l’estoic accepta el seu destí, perquè la vida tal
com es presenta ens aproxima a l’ordre diví, a l’ineludible esdevenir de les
lleis naturals, i anar en contra de tan poderós averany és una contradicció que
només produirà dolor.
Sartre afirmava que l'ésser humà ha d'estar compromès amb el seu temps. El compromís és una qüestió moral que ens llança al món a decidir i actuar sobre tot allò que considerem immoral. Si la realitat és injusta, no ens podem esmunyir i ocultar-nos a les cavernes, perquè fins i tot allà penetrarà la consciència de la mala fe, ja que la consciència no resideix en si mateixa, sinó que viu fervorosa en el món que t'encercla. Nosaltres som els únics responsables del nostre destí social, polític i individual, tot plegat, sempre lligat amb l'íntima llibertat de fer o no fer. Aquell que calla davant la injustícia, de fet, parla a favor seu. És, per això, impossible desmarcar-se de la responsabilitat.
Sartre quan diu que estem condemnats a ser lliures ens ve a dir que no ens és possible trobar en la nostra llibertat més límits que ella mateixa, és a dir que no som lliures de deixar de ser lliures.
Fins i tot, encara que existeixi una forta coacció que ens inclini a triar l'opció A i refutar l'opció B, continuem tenint llibertat per rebutjar la coacció. Quan hem de decidir A o B i la coacció que ens inclina a decidir B té molt de pes, seguim gaudint de llibertat per triar l'opció A.
De fet, diu Sartre, que molt cops ens servim de les coaccions per no haver de decidir i estalviar-nos així haver d'assumir les conseqüències de les nostres decisions. La por a prendre decisions, o la por a la llibertat ens empeny forces cops a atorgar més pes a l'opció més coercitiva amb la creença que tal opció ens allibera de responsabilitats. Però no és així. Sartre ens diu que el nostre interior sempre sabrà que la nostra tria, sigui la que sigui, tingui més pes coercitiu o menys, sempre és decisió nostra, i sempre generarà conseqüències de les quals sempre en seré responsable, en més o menys pau a la consciència. "Ho he fet perquè m'ha obligat, no tenia cap altre opció". Aquesta frase no és un argument, és una fal·làcia, ja que, segons Sartre, la llibertat és consubstancial a la naturalesa humana; sempre va amb nosaltres, sempre ens acompanya en totes les nostres decisions.
De fet, Sartre anomena actes de mala fe a totes aquelles accions irresponsables que intenten desfer-se de la llibertat negant-la.
De vegades, el
poder polític pot imposar-se per mitjà de la força. És el cas del líder tirà
que, malgrat no ser legitimat per la població, es manté en el poder sobre la base
del terror i la repressió ciutadana. En aquest cas, passa sovint que quan el
dictador es mor la ciutadania enceta una bona ampolla de cava. D’altra banda, Max
Weber ens diu que també existeix el líder legitimat, associat a aquell que
causa una legitimació carismàtica del poder. En aquest cas la societat accepta lliurar democràticament el poder a un individu que en virtut de la seva heroica exemplaritat es guanya l’admiració
i la confiança dels ciutadans.
En el film deRidley
Scott, l’heroi respon a l’exemple idealitzat de líder legítim: la
seva presència els enforteix, les seves paraules els motiva, els seus savis consells
els tempera i els seus encoratjats actes els porta al triomf i a la salvació.
Foucault es
pregunta: d’on ve aquesta estranya pràctica i el curiós projecte de recloure per
a corregir? Segons Foucoult, tot plegat respon a un exercici iniciat en les
institucions penitenciàries i que s’ha anat estenent fora de la presó. Les
tècniques disciplinàries, basades en la remodelació de la persona per tal d’aconseguir
individus dòcils i útils, han esdevingut maneres de dominar les multiplicitats
humanes incloses en alguns discursos polítics, pedagògics i científics actuals.
Segons Foucault el concepte d’”home” és una abstracció que s’ha fet possible amb el modern desenvolupament de mecanismes de control i sotmetiment. Els hospitals, les escoles, els centres psiquiàtrics o les presons són dispositius de poder que serveixen també per disciplinar els individus i acomodar-los a un patró idealitzat anomenat “l’ésser humà”. Tanmateix, aquest patró no correspon a cap persona concreta, sinó a una situació cultural que es podria modificar en el futur.
Marcuse afirma que
la societat capitalista, recolzada pels mitjans de comunicació massiva i la publicitat, integra l’individu en un sistema de consum i producció on el subjecte es confon
i dissol en un estat de pèrdua d’identitat personal. El resultat és l’home
unidimensional, l’home occidental vagant en una dimensió de confusió mancada de
crítica social i oposició a tot allò establert.
L’escena de Thomas
Crown retornant la pintura robada evoca l’obra de Marcuse i el seu postulat sobre
l’home modern i banal, transitant sense sentit amb un maletí on s’hi amaga l’home
sense rostre o “El fill de l’home” del crític artista René Magritte. La veritat habita sempre oculta sota la falsedat de l'aparença, com ens mostren els darrers plans de l'escena.
L’home
unidimensional
És una obra
escrita pel filòsof al 1964.
Afirma que les
tendències del capitalisme modern ens
condueixen a una societat tancada, car aquest model de societat tancada tendeix
a disciplinar i integrar totes les dimensions de l’existència, privada o
pública.
Les tendències
socials es converteixen en aspiracions individuals i la necessitat de satisfer
aquestes tendències promou els negocis, que alhora per tal de vendre el
producte inventa falses necessitats integrant a l’individu en el sistema de
producció i consum. L’invent de les falses necessitats es distribueix en la
societat a través dels mitjans de comunicació massius i la publicitat. Les conseqüències
és un nivell de vida cada cop més alt i competitiu on les capacitats
intel·lectuals dels nostres joves cada cop són més exigides i augmentades. El
marc social esdevé d’aquesta manera un repte constant on l’individu hi queda
sotmès i integrat, amb un únic objectiu: conquerir un ideal de benestar que no
el deixa pensar gairebé en res més. Apareix així l’home unidimensional, és a
dir, un ésser humà que ja no es planteja la crítica social ni s’enfronta a allò
establert. L’home unidimensional es caracteritza per la interiorització d’una paranoia
que distorsiona el pensament i l’impulsa cap a un estat de consciència on l’espontaneïtat,
l’autonomia i la pluralitat de pensament xoquen amb el seu pensament acomodat per
les exigències de producció. La realitat política i econòmica promou el
pensament unidimensional marginant i, fins i tot, estigmatitzant aquells que s’atreveixen
a pensar més enllà d’aquest marc. Segur que heu sentit a parlar dels “antisistema”
o “perroflautas”.
El filòsof mallorquí ens diu que la mística és amor,
i que aquest amor és una poderosa voluntat que ens empeny cap al coneixement de
la veritat. La ciència i l’amor s’il·luminen mútuament per a mostrar-nos el
camí de la veritat, que al capdavall és la pura racionalitat de déu, i déu és amor en estat d’infinita
plenitud.
Com bé escriu en el seu poema Lo Desconhort, Llull sempre va desitjar el martiri com a suprem
ideal de vida. La mística medieval veia la redempció a través del turment com una
forma d’apropament i unió de l’ànima amb déu. L’exemple de Crist mort a la creu
reflectia en els mortals una mena de desig joiós que modificava el dolor en gradual plaer cap a l'èxtasi
espiritual, tal i com experimenta la fervent religiosa mama de la Carrie.
Uns quants
segles més tard, Freud ens dirà que la repressió sexual a través de la flagel·lació
farà que el poderós instint del pecador transformi el dolor en perversa satisfacció.
Dilthey
deia que per a comprendre el succés històric cal pensar en les existències
concretes, cal emfatitzar la vivència de l’experiència individual. L’empatia
amb els protagonistes reals i els seus relats expressats en suports estètics
com la poesia, la música o la pintura ens col·loquen en una situació de comprensió brutal i violentament real del fet
històric. Si observem els dibuixos realitzats pels nens d’una escola de Gaza
ens podem endinsar en allò que inspira la vivència angoixosa de les seves
existències, i podem interpretar el germen de la veritat des d'una posició de sentiment i emoció , això és
hermenèutica. La història s’explica de moltes maneres, gairebé sempre
emfatitzant i jutjant els fets generals i oficials, però serà sempre
insuficient i incompleta una història que oblidi la vivència concreta, perquè aquesta ens fa comprendre, ens apropa radicalment al protagonista que crea i viu la història en la seva dimensió més real.
Amb el
text de Lenin "L’Imperialisme, etapa superior del capitalisme", el colonialisme
com a concepte entra en desús; tradicionalment el colonialisme s'ha definit com a un poder
polític de dominació territorial que entra en un país i s’hi instaura.
Tanmateix, amb la teoria de Lenin, el colonialisme passa a ser una etapa prèvia al capitalisme basada en
la dominació, no ja territorial, sinó de dominació dels capitals.
El Che és un
jove que sent un gran compromís emocional amb la situació que en aquell moment
viuen els països llatinoamericans. La situació d’antany és una lluita
ideològica i pràctica contra l’imperialisme ianqui.
- La corrupció dels
nostres dirigents venuts a la cobdícia van devastar el nostre país. Les nostres
filles es prostituïen per mantenir-nos, i es venien als mateixos homes sense
ànima que havien provocat la miserable situació de la nostra pàtria. I ara, on
són les nostres estimades filles que aromatitzaven els carrers ? On són els
nostres estimats tresors que només desitjaven, cercaven i somiaven el seu
destí?
"Val més morir dempeus
que viure sempre agenollat"
Els principals
ideòlegs anarquistes foren Mikhaïl Bakunin i Pierre-Joseph Proudhon.
Sense Estat, és a
dir, sense poder l’home es converteix en únic responsable d’ell mateix i dels
altres. Apareix així la llibertat i amb ella les virtuts més nobles de l’ésser
humà; com la bondat, la solidaritat, la compassió i la responsabilitat. Afirma Bakunin que sense
la imposició de normes hom pot demostrar l’alçada del cor humà, ja que només amb llibertat
total les persones ens lliurem a nosaltres mateixos i a la nostra pròpia
responsabilitat individual i social. Creu fermament que hom és per natura social i que, per tant, la llibertat individual de l’ésser humà només es pot realitzar mitjançant la llibertat col·lectiva de la
societat a la qual pertany. No necessitem cap llei perquè nosaltres som la llei,
la posseïm des de sempre, és la llei natural i immutable que ens fan conscients de tot allò que és bell o lleig, i de tot allò que és just o injust. Però
aquesta llum només s’allibera quan som de veritat lliures, quan no hi ha res que emboiri la nostra consciència, quan no hi ha res que ens
obligui a actuar en contra del sentit racional i social de la nostra naturalesa. Les obligacions ens ofenen perquè qüestionen la nostre
responsabilitat, i per això ens rebel·lem i actuem en contra de les obligacions imposades.
Amb l’anarquisme
s’aposta per una majoria d’edat moral on l’ésser humà pot demostrar per fi les
gran potencialitats humanes, les grans virtuts. És així que descobrim en
l’Anarquisme un sistema bàsicament moral més que polític. De fet l’Anarquisme
nega la política i aposta per un comportament just basat necessàriament en la
llibertat natural i immutable. Només serem justos si som lliures.
Bakunin i Proudhon deien que l’Estat és nociu per al lliure desplegament de les naturals bondats humanes. Consideraven l’Estat un instrument d’opressió creat per afavorir per damunt de tot la classe dirigent. Cal només fer un cop d’ull a les institucions que el configuren per adonar-se de la classe aristocràtica que les dirigeixen, amb unes lleis que els afavoreixen i els blinden i una policia creada essencialment per protegir-los del poble.
Qui és l'esclau? L'encadenat conscient que transita per la via de l'engany o bé l'obedient que es lliura a l'opressor sense dir ni piu?
Cal negar tot principi d'autoritat i forma de tutela de l'home sobre l'home.
Afirmava que el
principi i origen de tota existència o Arkhé és l’aire.
L’aire és l’element etern d’on han sorgit totes les coses, és la
força que anima el món, i és la causa del moviment i la mutació de tot allò que és i serà. És com una mena de boira o vapor que envolta, respira i regenera l'esdevenir cíclic de l'univers. L’aire, deia Anaxímenes, és l’ànima que penetra en tot, com l’alè etern que no mor mai i s’infiltra en la matèria dotant-la de vida.
L'escena ve a representar l'ànima del gat posseint a través de l'alè el cos de la noia. La modificació dels ulls de l'heroïna simbolitza el canvi culminat. Sempre s'ha dit que els ulls són el reflex de l’ànima.
Sant Tomàs afirmava
que totes les coses creades sense excepció són producte diví, fins i tot les
que generen el mal. Tots els instruments que hom empra per aconseguir un fi són
de naturalesa divina i per tant són bons, malauradament, aquests instruments
hom els pot usar equivocadament. Posem pel cas un tècnic que ha de reparar un
televisor espatllat i té al seu abast les eines pròpies de la seva professió en
una mà, i a l’altra hi porta una gran massa de ferro. Totes les eines han estat
creades per un bé, però no totes elles han estat creades per recuperar el
funcionament òptim del televisor. Si el tècnic considera arreglar l’aparell a
cops de massa, tot i que la seva intenció pugui ésser bona, possiblement
aconseguirà fer-lo malbé del tot, car el mitjà que ha emprat no és adequat per
aquesta acció concreta. Sant Tomàs afirmava que totes les accions apunten
sempre cap a un bé, malgrat que els instruments emprats puguin ésser
equivocats. I en això radica el mal. El mal són els mitjans inadequats que
equivocadament hom usa per aconseguir quelcom bo.
La bellesa d'una cançó capaç de despertar la seducció d'una causa. El mal no és un fi en si
mateix; ningú no fa mal per fer mal, sinó que fa el mal emprant un mitjà malencertat, molt allunyat de la bellesa que sempre va inspirar el bé.
Tracta tot ésser humà, no com
un mitjà, sinó com un fi en ell
mateix.
La filosofia pot servir per lligar
Ell s’hi va
acostar per entaular conversa. Ella feia l’últim glop.
- Hola, puc
convidar-te a una altra copa?
- No gràcies, he
de tocar el dos.
- Per què tanta
pressa?
- He d’acabar un
treball de metafísica. L’he d’entregar demà.
- Metafísica? Sona
complicat. Ets de les aplicades... de les que sempre aspiren a la bona nota?
- De fet, aquest
treball no puntua.
- No puntua?
Aleshores, per què el fas?
- Perquè puc.
Fer quelcom sense demanar res a canvi, només perquè
vols, sense motius ni recompenses; emprendre una heroica acció perquè pots, sense
esperar cap guany; convertir una tasca en un fi en si mateix, simplement perquè
t’empeny el deure configurat i nodrit de justícia. Tot plegat ens evoca a la
fondalada més bella de l’ètica formal de Kant, però també ens fa pensar en
Nietzsche i la captivadora voluntat de poder que ens hauria de fer grans o supergans a tots.
Quan la voluntat de
poder se sintetitza amb el deure moral es produeix una reacció poderosament
seductora, que reté atent l’espectador fins al desenllaç final de la trama.
L'Ètica formal
L'imperatiu categòric de Kant
Ha obrat moralment el pare?
La resposta és no. No ha obrat moralment, però ell s’ha sentit obligat a fer una excepció en la norma moral per a tranquil·litat de la seva filla i d’ell mateix. Sap que és una excepció perquè sap que l’imperatiu categòric és dir sempre la veritat, però, de vegades, excepcionalment la mentida és més noble que la veritat.
Hipatia viatjà a Itàlia
i Grècia on va rebre exhaustius coneixements de filosofia. Tanmateix, el lloc
on es va consolidar com a una brillant científica fou a la Biblioteca d’Alexandria,
aleshores un dels principals centres
de formació filosòfic i científic de la nostra era. La Biblioteca gaudia
de més de cent professors, i acollia periòdicament un bon nombre de professors
convidats. Hipatia la va dirigir alhora que es dedicava a investigar i ensenyar
matemàtiques, geometria, astronomia, lògica, mecànica i filosofia. Ocupava la
càtedra de filosofia aconseguint que estudiants d’Europa, Àsia i Àfrica s’hi acostessin entusiastes de rebre les seves ensenyances.
Malauradament, els
incansables prejudicis cristians marcaren un episodi més en la història de la
crueltat humana. Obligaren a tots els acadèmics del museu a convertir-se al
cristianisme sota coacció de pena de mort. Això significava renunciar als
coneixements filosòfics i científics transmesos durant anys en el museu.
Naturalment, Hipatia es va negar. El 415, quan ella deuria tenir 45 anys fou
acusada de conspirar contra la vida del bisbe Cirili, i un grup de cristians
exaltats assaltaren el seu carruatge, la llançaren al mig del carrer i, allí
mateix, li arrancaren el vestit i li esquinçaren la carn amb afilades clotxes
marines fins al darrer alè.
Sòcrates Escolàstic
ens explica: “Va aconseguir un grau tal de cultura que superà, en molt, a tots
els filòsofs de la seva època. Hereva de l’escola platònica de Plotí,
transmetia totes les ciències filosòfiques a qui ho desitgés. Per aquest motiu
qui anhelava pensar sàviament s’hi acostava des de qualsevol lloc del món”
Què és la filosofia? Hilary Putnam va definir la filosofia usant una mena de faula fictícia en la qual se’ns presenta un científic que descobreix el fàrmac de la felicitat, que ofereix a la població gratis i amb la garantia de què tot aquell que s’ho prengui viurà feliç. És a dir, aquell que s’empassi una d’aquelles pastilles miraculoses habitarà en un món aparent, sense preocupacions; naturalment, la veritat serà la que és; amb els seus episodis agres i fins i tot tràgics, però, tant se val, ell serà feliç. Enfront aquesta proposició, què creieu que decidiria la majoria de la població? Putnam pensa que la majoria probablement no es prendria la pastilla. Doncs bé, la filosofia es pregunta per què no ens la prenem.
La gent creu en déus que controlen el comportament dels homes, i per això senten temor. Però, un déu és perfecte, i això significa que és un Home en grau ple. Si un
déu és plenament feliç no pot preocupar-se dels problemes dels mortals, doncs
no seria perfectament feliç. Jo no puc ser feliç si em preocupa la salut dels meus
pares, fills o germans.
L’Ètica d’Epicur és hedonista, per tant, es
defineix en la recerca de la felicitat a
través dels plaers mesurats.
Tots sentim plaer quan satisfem les necessitats bàsiques i
naturals com són menjar,
dormir, beure, procrear. Ara bé, aquests plaers
es poden intensificar per bé d’augmentar el goig; és a dir, menjarcom un bon gastrònom un plat ben elaborat amb tot l’art culinari , o beure un bon vi com un tastador,
o fer l’amor amb tot
l’art amatori possible. Quan els plaers naturals i
necessaris són intensificats amb el prudent
i temprat exercici del coneixement amorós, l’experiència es pot convertir en un
profund plaer espiritual on es desperten els sentiments més nobles de l’ésser
humà, com ara l’amistat, la bellesa i la felicitat. L’ideal del savi i de l’epicureisme és l’Ataràxia. L’ésser humà ha de plantejar-se com a fi últim l’obtenció de l’ataràxia. L’ataràxia respon a un estat ideal de permanent felicitat i/o constant plaer. Un estat que emana d'aquella saviesa que tan bé ens facilita la comprensió bella i assenyada del món, que ens separa de la pena i les ansietats mundanes, que ens encoratja en la superació de les profundes pors i les inquietuds del nostre esperit i que, finalment, així ens lliura la consciència en un estat de permanentbenestar.
El concepte d'alienació en Feuerbach Contràriament al que sempre s’havia dit, és l’ésser
humà qui forja Déu a imatge i semblança de l’home. Segons Feuerbach, els déus
són projeccions humanes que completen allò que ens falta als essers humans. Aquest
fenomen de desposseir-me de qualitats pròpies com a ésser humà i derivar-les
cap alguna cosa fora de mi, Feuerbach ho anomena alienació.
Els déus tenen totes les qualitats humanes en la
seva plenitud. Són perfectament savis, bons i totpoderosos. Objectivem així
l’ideal humà en alguna cosa fora de mi, i que alhora es representa contra la
humanitat, ja que ens postrem als seus peus degut al seu poder absolut.
Inventem una entitat a la qual acabem tement.
