De vegades, el
poder polític pot imposar-se per mitjà de la força. És el cas del líder tirà
que, malgrat no ser legitimat per la població, es manté en el poder sobre la base
del terror i la repressió ciutadana. En aquest cas, passa sovint que quan el
dictador es mor la ciutadania enceta una bona ampolla de cava. D’altra banda, Max
Weber ens diu que també existeix el líder legitimat, associat a aquell que
causa una legitimació carismàtica del poder. En aquest cas la societat accepta lliurar democràticament el poder a un individu que en virtut de la seva heroica exemplaritat es guanya l’admiració
i la confiança dels ciutadans.
En el film deRidley
Scott, l’heroi respon a l’exemple idealitzat de líder legítim: la
seva presència els enforteix, les seves paraules els motiva, els seus savis consells
els tempera i els seus encoratjats actes els porta al triomf i a la salvació.
Foucault es
pregunta: d’on ve aquesta estranya pràctica i el curiós projecte de recloure per
a corregir? Segons Foucoult, tot plegat respon a un exercici iniciat en les
institucions penitenciàries i que s’ha anat estenent fora de la presó. Les
tècniques disciplinàries, basades en la remodelació de la persona per tal d’aconseguir
individus dòcils i útils, han esdevingut maneres de dominar les multiplicitats
humanes incloses en alguns discursos polítics, pedagògics i científics actuals.
Segons Foucault el concepte d’”home” és una abstracció que s’ha fet possible amb el modern desenvolupament de mecanismes de control i sotmetiment. Els hospitals, les escoles, els centres psiquiàtrics o les presons són dispositius de poder que serveixen també per disciplinar els individus i acomodar-los a un patró idealitzat anomenat “l’ésser humà”. Tanmateix, aquest patró no correspon a cap persona concreta, sinó a una situació cultural que es podria modificar en el futur.
Marcuse afirma que
la societat capitalista, recolzada pels mitjans de comunicació massiva i la publicitat, integra l’individu en un sistema de consum i producció on el subjecte es confon
i dissol en un estat de pèrdua d’identitat personal. El resultat és l’home
unidimensional, l’home occidental vagant en una dimensió de confusió mancada de
crítica social i oposició a tot allò establert.
L’escena de Thomas
Crown retornant la pintura robada evoca l’obra de Marcuse i el seu postulat sobre
l’home modern i banal, transitant sense sentit amb un maletí on s’hi amaga l’home
sense rostre o “El fill de l’home” del crític artista René Magritte. La veritat habita sempre oculta sota la falsedat de l'aparença, com ens mostren els darrers plans de l'escena.
L’home
unidimensional
És una obra
escrita pel filòsof al 1964.
Afirma que les
tendències del capitalisme modern ens
condueixen a una societat tancada, car aquest model de societat tancada tendeix
a disciplinar i integrar totes les dimensions de l’existència, privada o
pública.
Les tendències
socials es converteixen en aspiracions individuals i la necessitat de satisfer
aquestes tendències promou els negocis, que alhora per tal de vendre el
producte inventa falses necessitats integrant a l’individu en el sistema de
producció i consum. L’invent de les falses necessitats es distribueix en la
societat a través dels mitjans de comunicació massius i la publicitat. Les conseqüències
és un nivell de vida cada cop més alt i competitiu on les capacitats
intel·lectuals dels nostres joves cada cop són més exigides i augmentades. El
marc social esdevé d’aquesta manera un repte constant on l’individu hi queda
sotmès i integrat, amb un únic objectiu: conquerir un ideal de benestar que no
el deixa pensar gairebé en res més. Apareix així l’home unidimensional, és a
dir, un ésser humà que ja no es planteja la crítica social ni s’enfronta a allò
establert. L’home unidimensional es caracteritza per la interiorització d’una paranoia
que distorsiona el pensament i l’impulsa cap a un estat de consciència on l’espontaneïtat,
l’autonomia i la pluralitat de pensament xoquen amb el seu pensament acomodat per
les exigències de producció. La realitat política i econòmica promou el
pensament unidimensional marginant i, fins i tot, estigmatitzant aquells que s’atreveixen
a pensar més enllà d’aquest marc. Segur que heu sentit a parlar dels “antisistema”
o “perroflautas”.
El filòsof mallorquí ens diu que la mística és amor,
i que aquest amor és una poderosa voluntat que ens empeny cap al coneixement de
la veritat. La ciència i l’amor s’il·luminen mútuament per a mostrar-nos el
camí de la veritat, que al capdavall és la pura racionalitat de déu, i déu és amor en estat d’infinita
plenitud.
Com bé escriu en el seu poema Lo Desconhort, Llull sempre va desitjar el martiri com a suprem
ideal de vida. La mística medieval veia la redempció a través del turment com una
forma d’apropament i unió de l’ànima amb déu. L’exemple de Crist mort a la creu
reflectia en els mortals una mena de desig joiós que modificava el dolor en gradual plaer cap a l'èxtasi
espiritual, tal i com experimenta la fervent religiosa mama de la Carrie.
Uns quants
segles més tard, Freud ens dirà que la repressió sexual a través de la flagel·lació
farà que el poderós instint del pecador transformi el dolor en perversa satisfacció.
Dilthey
deia que per a comprendre el succés històric cal pensar en les existències
concretes, cal emfatitzar la vivència de l’experiència individual. L’empatia
amb els protagonistes reals i els seus relats expressats en suports estètics
com la poesia, la música o la pintura ens col·loquen en una situació de comprensió brutal i violentament real del fet
històric. Si observem els dibuixos realitzats pels nens d’una escola de Gaza
ens podem endinsar en allò que inspira la vivència angoixosa de les seves
existències, i podem interpretar el germen de la veritat des d'una posició de sentiment i emoció , això és
hermenèutica. La història s’explica de moltes maneres, gairebé sempre
emfatitzant i jutjant els fets generals i oficials, però serà sempre
insuficient i incompleta una història que oblidi la vivència concreta, perquè aquesta ens fa comprendre, ens apropa radicalment al protagonista que crea i viu la història en la seva dimensió més real.
Amb el
text de Lenin "L’Imperialisme, etapa superior del capitalisme", el colonialisme
com a concepte entra en desús; tradicionalment el colonialisme s'ha definit com a un poder
polític de dominació territorial que entra en un país i s’hi instaura.
Tanmateix, amb la teoria de Lenin, el colonialisme passa a ser una etapa prèvia al capitalisme basada en
la dominació, no ja territorial, sinó de dominació dels capitals.
El Che és un
jove que sent un gran compromís emocional amb la situació que en aquell moment
viuen els països llatinoamericans. La situació d’antany és una lluita
ideològica i pràctica contra l’imperialisme ianqui.
- La corrupció dels
nostres dirigents venuts a la cobdícia van devastar el nostre país. Les nostres
filles es prostituïen per mantenir-nos, i es venien als mateixos homes sense
ànima que havien provocat la miserable situació de la nostra pàtria. I ara, on
són les nostres estimades filles que aromatitzaven els carrers ? On són els
nostres estimats tresors que només desitjaven, cercaven i somiaven el seu
destí?
"Val més morir dempeus
que viure sempre agenollat"
Els principals
ideòlegs anarquistes foren Mikhaïl Bakunin i Pierre-Joseph Proudhon.
Sense Estat, és a
dir, sense poder l’home es converteix en únic responsable d’ell mateix i dels
altres. Apareix així la llibertat i amb ella les virtuts més nobles de l’ésser
humà; com la bondat, la solidaritat, la compassió i la responsabilitat. Afirma Bakunin que sense
la imposició de normes hom pot demostrar l’alçada del cor humà, ja que només amb llibertat
total les persones ens lliurem a nosaltres mateixos i a la nostra pròpia
responsabilitat individual i social. Creu fermament que hom és per natura social i que, per tant, la llibertat individual de l’ésser humà només es pot realitzar mitjançant la llibertat col·lectiva de la
societat a la qual pertany. No necessitem cap llei perquè nosaltres som la llei,
la posseïm des de sempre, és la llei natural i immutable que ens fan conscients de tot allò que és bell o lleig, i de tot allò que és just o injust. Però
aquesta llum només s’allibera quan som de veritat lliures, quan no hi ha res que emboiri la nostra consciència, quan no hi ha res que ens
obligui a actuar en contra del sentit racional i social de la nostra naturalesa. Les obligacions ens ofenen perquè qüestionen la nostre
responsabilitat, i per això ens rebel·lem i actuem en contra de les obligacions imposades.
Amb l’anarquisme
s’aposta per una majoria d’edat moral on l’ésser humà pot demostrar per fi les
gran potencialitats humanes, les grans virtuts. És així que descobrim en
l’Anarquisme un sistema bàsicament moral més que polític. De fet l’Anarquisme
nega la política i aposta per un comportament just basat necessàriament en la
llibertat natural i immutable. Només serem justos si som lliures.
Bakunin i Proudhon deien que l’Estat és nociu per al lliure desplegament de les naturals bondats humanes. Consideraven l’Estat un instrument d’opressió creat per afavorir per damunt de tot la classe dirigent. Cal només fer un cop d’ull a les institucions que el configuren per adonar-se de la classe aristocràtica que les dirigeixen, amb unes lleis que els afavoreixen i els blinden i una policia creada essencialment per protegir-los del poble.
Qui és l'esclau? L'encadenat conscient que transita per la via de l'engany o bé l'obedient que es lliura a l'opressor sense dir ni piu?
Cal negar tot principi d'autoritat i forma de tutela de l'home sobre l'home.
Afirmava que el
principi i origen de tota existència o Arkhé és l’aire.
L’aire és l’element etern d’on han sorgit totes les coses, és la
força que anima el món, i és la causa del moviment i la mutació de tot allò que és i serà. És com una mena de boira o vapor que envolta, respira i regenera l'esdevenir cíclic de l'univers. L’aire, deia Anaxímenes, és l’ànima que penetra en tot, com l’alè etern que no mor mai i s’infiltra en la matèria dotant-la de vida.
L'escena ve a representar l'ànima del gat posseint a través de l'alè el cos de la noia. La modificació dels ulls de l'heroïna simbolitza el canvi culminat. Sempre s'ha dit que els ulls són el reflex de l’ànima.
Sant Tomàs afirmava
que totes les coses creades sense excepció són producte diví, fins i tot les
que generen el mal. Tots els instruments que hom empra per aconseguir un fi són
de naturalesa divina i per tant són bons, malauradament, aquests instruments
hom els pot usar equivocadament. Posem pel cas un tècnic que ha de reparar un
televisor espatllat i té al seu abast les eines pròpies de la seva professió en
una mà, i a l’altra hi porta una gran massa de ferro. Totes les eines han estat
creades per un bé, però no totes elles han estat creades per recuperar el
funcionament òptim del televisor. Si el tècnic considera arreglar l’aparell a
cops de massa, tot i que la seva intenció pugui ésser bona, possiblement
aconseguirà fer-lo malbé del tot, car el mitjà que ha emprat no és adequat per
aquesta acció concreta. Sant Tomàs afirmava que totes les accions apunten
sempre cap a un bé, malgrat que els instruments emprats puguin ésser
equivocats. I en això radica el mal. El mal són els mitjans inadequats que
equivocadament hom usa per aconseguir quelcom bo.
La bellesa d'una cançó capaç de despertar la seducció d'una causa. El mal no és un fi en si
mateix; ningú no fa mal per fer mal, sinó que fa el mal emprant un mitjà malencertat, molt allunyat de la bellesa que sempre va inspirar el bé.
Tracta tot ésser humà, no com
un mitjà, sinó com un fi en ell
mateix.
La filosofia pot servir per lligar
Ell s’hi va
acostar per entaular conversa. Ella feia l’últim glop.
- Hola, puc
convidar-te a una altra copa?
- No gràcies, he
de tocar el dos.
- Per què tanta
pressa?
- He d’acabar un
treball de metafísica. L’he d’entregar demà.
- Metafísica? Sona
complicat. Ets de les aplicades... de les que sempre aspiren a la bona nota?
- De fet, aquest
treball no puntua.
- No puntua?
Aleshores, per què el fas?
- Perquè puc.
Fer quelcom sense demanar res a canvi, només perquè
vols, sense motius ni recompenses; emprendre una heroica acció perquè pots, sense
esperar cap guany; convertir una tasca en un fi en si mateix, simplement perquè
t’empeny el deure configurat i nodrit de justícia. Tot plegat ens evoca a la
fondalada més bella de l’ètica formal de Kant, però també ens fa pensar en
Nietzsche i la captivadora voluntat de poder que ens hauria de fer grans o supergans a tots.
Quan la voluntat de
poder se sintetitza amb el deure moral es produeix una reacció poderosament
seductora, que reté atent l’espectador fins al desenllaç final de la trama.
L'Ètica formal
L'imperatiu categòric de Kant
Ha obrat moralment el pare?
La resposta és no. No ha obrat moralment, però ell s’ha sentit obligat a fer una excepció en la norma moral per a tranquil·litat de la seva filla i d’ell mateix. Sap que és una excepció perquè sap que l’imperatiu categòric és dir sempre la veritat, però, de vegades, excepcionalment la mentida és més noble que la veritat.
Hipatia viatjà a Itàlia
i Grècia on va rebre exhaustius coneixements de filosofia. Tanmateix, el lloc
on es va consolidar com a una brillant científica fou a la Biblioteca d’Alexandria,
aleshores un dels principals centres
de formació filosòfic i científic de la nostra era. La Biblioteca gaudia
de més de cent professors, i acollia periòdicament un bon nombre de professors
convidats. Hipatia la va dirigir alhora que es dedicava a investigar i ensenyar
matemàtiques, geometria, astronomia, lògica, mecànica i filosofia. Ocupava la
càtedra de filosofia aconseguint que estudiants d’Europa, Àsia i Àfrica s’hi acostessin entusiastes de rebre les seves ensenyances.
Malauradament, els
incansables prejudicis cristians marcaren un episodi més en la història de la
crueltat humana. Obligaren a tots els acadèmics del museu a convertir-se al
cristianisme sota coacció de pena de mort. Això significava renunciar als
coneixements filosòfics i científics transmesos durant anys en el museu.
Naturalment, Hipatia es va negar. El 415, quan ella deuria tenir 45 anys fou
acusada de conspirar contra la vida del bisbe Cirili, i un grup de cristians
exaltats assaltaren el seu carruatge, la llançaren al mig del carrer i, allí
mateix, li arrancaren el vestit i li esquinçaren la carn amb afilades clotxes
marines fins al darrer alè.
Sòcrates Escolàstic
ens explica: “Va aconseguir un grau tal de cultura que superà, en molt, a tots
els filòsofs de la seva època. Hereva de l’escola platònica de Plotí,
transmetia totes les ciències filosòfiques a qui ho desitgés. Per aquest motiu
qui anhelava pensar sàviament s’hi acostava des de qualsevol lloc del món”
Què és la filosofia? Hilary Putnam va definir la filosofia usant una mena de faula fictícia en la qual se’ns presenta un científic que descobreix el fàrmac de la felicitat, que ofereix a la població gratis i amb la garantia de què tot aquell que s’ho prengui viurà feliç. És a dir, aquell que s’empassi una d’aquelles pastilles miraculoses habitarà en un món aparent, sense preocupacions; naturalment, la veritat serà la que és; amb els seus episodis agres i fins i tot tràgics, però, tant se val, ell serà feliç. Enfront aquesta proposició, què creieu que decidiria la majoria de la població? Putnam pensa que la majoria probablement no es prendria la pastilla. Doncs bé, la filosofia es pregunta per què no ens la prenem.
La gent creu en déus que controlen el comportament dels homes, i per això senten temor. Però, un déu és perfecte, i això significa que és un Home en grau ple. Si un
déu és plenament feliç no pot preocupar-se dels problemes dels mortals, doncs
no seria perfectament feliç. Jo no puc ser feliç si em preocupa la salut dels meus
pares, fills o germans.
L’Ètica d’Epicur és hedonista, per tant, es
defineix en la recerca de la felicitat a
través dels plaers mesurats.
Tots sentim plaer quan satisfem les necessitats bàsiques i
naturals com són menjar,
dormir, beure, procrear. Ara bé, aquests plaers
es poden intensificar per bé d’augmentar el goig; és a dir, menjarcom un bon gastrònom un plat ben elaborat amb tot l’art culinari , o beure un bon vi com un tastador,
o fer l’amor amb tot
l’art amatori possible. Quan els plaers naturals i
necessaris són intensificats amb el prudent
i temprat exercici del coneixement amorós, l’experiència es pot convertir en un
profund plaer espiritual on es desperten els sentiments més nobles de l’ésser
humà, com ara l’amistat, la bellesa i la felicitat. L’ideal del savi i de l’epicureisme és l’Ataràxia. L’ésser humà ha de plantejar-se com a fi últim l’obtenció de l’ataràxia. L’ataràxia respon a un estat ideal de permanent felicitat i/o constant plaer. Un estat que emana d'aquella saviesa que tan bé ens facilita la comprensió bella i assenyada del món, que ens separa de la pena i les ansietats mundanes, que ens encoratja en la superació de les profundes pors i les inquietuds del nostre esperit i que, finalment, així ens lliura la consciència en un estat de permanentbenestar.
El concepte d'alienació en Feuerbach Contràriament al que sempre s’havia dit, és l’ésser
humà qui forja Déu a imatge i semblança de l’home. Segons Feuerbach, els déus
són projeccions humanes que completen allò que ens falta als essers humans. Aquest
fenomen de desposseir-me de qualitats pròpies com a ésser humà i derivar-les
cap alguna cosa fora de mi, Feuerbach ho anomena alienació.
Els déus tenen totes les qualitats humanes en la
seva plenitud. Són perfectament savis, bons i totpoderosos. Objectivem així
l’ideal humà en alguna cosa fora de mi, i que alhora es representa contra la
humanitat, ja que ens postrem als seus peus degut al seu poder absolut.
Inventem una entitat a la qual acabem tement.
Hannah Arendt no contempla el fet
de pensar sense diàleg, el no pensar és de fet l’aïllament filosòfic. No pensar
és fer sense enraonar, sense judici ni crítica. Una conversa amb un mateix
entaulada en la consciència, això és pensar, rumiar. Però es pot actuar sense
repensar els fets passats i sense pensar les conseqüències futures. Es pot
actuar irracionalment com ara un mer engranatge d’un gran mecanisme ideològic.
És aleshores quan s’instal·la la banalitat del mal. L’home banal actua com a
mer acte d’actuar, sense judici ni crítica, sense odi. No cal ser antisemita
per matar jueus. No és necessari odiar una ciutat enemiga per llançar-li bombes
i massacrar innocents. La banalitat del mal no té causes. Una peça dentada d’un
rellotge, no es para a pensar per què roda ni per què en fa rodar una altra,
simplement compleix l’ordre mecànica.
La naturalesa
humana és afany de coneixement; curiositat envers el món. L’home banal renuncia
a reflexionar, deixa de banda el judici i l’afany crític, deixa, en definitiva,
de ser persona. Quan hom fa això es converteix en un ésser sense humanitat i
vulnerable de protagonitzar i executar els fets més malvats. I els duu a terme
sense pensar, sense examinar, sense intenció. No se n’adona que neda en aigües
de pura maldat. No n’és conscient, perquè la consciència és el continent del
debat, del pensament, del diàleg amb un mateix o amb els altres, continent
reflexiu al qual ell hi ha renunciat.
L’arbitrarietat com
a base del terror, i el terror com a base del poder
Igual que un nen aixafa formiguetes amb el seu dit sense
apreciar cap diferència entre elles, així es contempla el jueu. No hi ha cap tret físic o intel·lectual
en el jueus que pugui despertar cap empatia en una raça superior. Aquesta
pràctica basada en l’arbitrarietat a l’hora de triar qui viu qui mor produirà
el terror en l’ànima del jueu, que haurà de viure en un estat sempre
d’incertesa, de terror i d'absoluta submissió.
L’assassinat arbitrari és
un homicidi impersonal, com el que mata un mosquit molest.
La nena transitant en el cor de l'horror només
demostra que el poder de l’home pot ser més gran i aterrador que tot el que ella
ha pogut imaginar i estimar, i que la humanitat pot fer realitat l’infern a la
terra sense que els cels caiguin ni l’abisme s’obri.
Hom no sap que tot és possible, el totalitarisme sí que ho sap.
Amb l’aporia o paradoxa d’Aquil•les i la tortuga, Zenó va intentar il•lustrar la teoria de la permanència i la impossibilitat del moviment defensada pel seu mestre Parmènides. Diu així:
Si el veloç Aquil•les es troba en el punt A d’un camí, i una lenta tortuga està una mica més avall en el punt T, Aquil•les no podrà atrapar mai la tortuga per molt que corri, perquè si Aquil•les es vol desplaçar del punt A fins al T, abans haurà d’arribar al punt intermedi K, i abans del punt K haurà d’arribar al punt intermedi F, i així fins a l’infinit. Per tant, segons la lògica matemàtica és impossible el moviment, i no obstant això, l’experiència ens informa que la bella Meg Ryan aconsegueix apropar-se al ben plantat Tim Robbins. Com ha pogut passar? No és possible, diu ella. Parmènides i Zenó ens dirien que els sentits només ens projecten pures il•lusions. Els sentits ens enganyen mostrant-nos una realitat que no és tal com la percebem.
En la recerca de la primera veritat indubtable, Descartes afirma que els sentits ens enganyen i que , per tant, podem posar en dubte el món corporal, ja que en molts casos donem com a realitat vertadera a simples al•lucinacions o somnis. Aquest argument que usa Descartes en l’hiperbòlic dubte metòdic, és superat en la sisena meditació quan, en el seu afany de reconstruir racionalment la realitat, ens diu que la naturalesa del somni no respecta la continuïtat espaciotemporal de la vida real; és a dir, en els somnis les coses i escenaris apareixen i desapareixen sense respectar la continuïtat del curs de la vida; en canvi, en la vigília la realitat se’ns presenta en un enllaç de sentiments i vivències ininterromputs.
Penso, aleshores existeixo Descartes, per tal de conquerir una veritat amb claredat i distinció, empra l’exercici de dubtar de tot el que fins ara creu real. Argumenta que els records i vivències, com també els raonaments matemàtics, podrien ser el fruit d’un déu maligne, astut i enganyador. Si existeix un tal dimoni, pot succeir que totes les coses que visc siguin únicament un somni, una il•lusió que utilitza com a trampa per a la meva credulitat. Neo, com el presoner de la caverna de Plató, s’allibera de les cadenes que el sotmeten a l’aparença i la ignorància. En termes cartesians, Neo s’escapoleix de l’omnipotent poder del geni maligne per prendre consciència d’una primera veritat: ell és i existeix més enllà de què informen els sentits i la lògica.
Amb la teoria de les Idees, Plató concilia els dos mons oposats: el Món de les Idees; un Món intel•ligible on hi habiten aquelles entitats perfectes i eternes que no varien mai, com la nostra ànima que perdura immortal. I el Món de les coses, en què res perdura i que coneixem en virtut dels nostres sentits.
Si mirem la realitat amb els nostres ulls físics veiem un món que flueix, que canvia constantment: el que avui és jove demà és vell, el que avui és nou demà és antic. Res perdura, tot és temporal.
Ara bé, si mirem amb els ulls de la ment, amb la nostre intel•ligència, podem veure en totes les coses concretes allò que tenen en comú; per exemple, totes les nines de la Claudia, per diferents que siguin, comparteixen una Idea, la Idea de nina, personificada en la jove vampiressa, que ve a representar la pura essència de qualsevol nina, que no es modifica mai.
Les nines de la Claudia
Plató i l’ètica A través de l’educació conferim a la nostra ànima funcions excel•lents, així la part racional demana coneixements per desenvolupar-se en la seva plenitud o saviesa; igualment, la nostra part irascible necessita fortalesa per tal d’obtenir fermesa en les nobles conviccions ideals i no caure en la corrupció. I per últim, la nostre part concupiscible, que tendeix sempre a allò efímer i material, cal nodrir-la de temprança i obtenir autocontrol enfront les demanes irracionals dels instints. I per últim, si cada part de l’ànima és excel•lent en les seves virtuts, l’ànima obté equilibri i harmonia, adquirint així justícia. Un home savi, fort i temprat és inevitablement un home just. Concloem doncs dient que l’ètica platònica es basa en la consecució de les quatre grans virtuts: la saviesa, la fortalesa, la temprança i la justícia, com diu Cómodo abans d’infringir-les totes.
La batalla de les Termòpiles fou tècnicament una derrota, però és l’exemple suprem del valor espartà. Tres-cents guerrers s’enfrontaren fins a la mort contra el vast exèrcit de Xerxes. Aquesta gesta fou recordada amb orgull per les posteriors generacions gregues; fins i tot, Plató s’inspirà en la vàlua espartana a l’hora de confeccionar l’Estat utòpic. Afirmava que la justícia consisteix en el fet que tothom faci la feina que per natura li és pròpia. L’escultor, el ferrer, el mercader o el soldat han de practicar llurs ciències en exclusivitat, ja que si els oficis s’interfereixen perden l’eficàcia i sorgeix el desordre i la injustícia.
Plató i la Idea suprema: la Idea de Bé:
El Món de les Idees no és el món del pensament que només existeix en la nostra ment; sinó que existeix per si mateix. Les Idees tenen existència pròpia i hi accedim a través del nostre pensament. És un Món jerarquitzat en funció d’importància: la Idea principal, o Idea suprema és la Idea de Bé o de Bellesa i Veritat. Per què la Idea de Bé? Perquè el bé, en més o menys grau, està en tot allò existent. Totes les coses pretenen la seva perfecció i el seu propi bé. Tot ésser viu lluita per la seva pròpia existència, per la seva supervivència, per la seva vida, pel seu bé. També les virtuts seran jutjades com millors o pitjors segons el seu grau de veritat i bellesa: per exemple si diem que Héctor és més valent que Paris és perquè considerem que la valentia d’Héctor fa més honor a la Idea de valentia que la de Paris, aquesta més feble, una mica allunyada de la veritat pura de valentia.
L’home, diu Rousseau, és bo per naturalesa, tanmateix es veu forçat a obrar mal empentat per la societat. Això vol dir, segons Rousseau, que l’home és en essència innocent, generós, compassiu i honest amb el que és i fa. L’expressió més clara d’aquesta essència és el nen que, encara mancat de grans desitjos i grans necessitats, pot viure en harmonia amb la seva naturalesa. Tanmateix, a mesura que vagi creixent i es vagi adaptant a la societat, potenciarà el seu egoisme com a virtut necessària.
Rousseau planteja una pedagogia dirigida a recuperar el que es pugui d’aquella llibertat natural plena de bondat, honestedat i generositat.
Sòcrates afirmava que en tots els actes bons, per diferents que siguin, hi puc reconèixer allò que tenen en comú; és a dir, la bondat. I si la puc reconèixer sense que ningú me l’hagi ensenyat, és perquè la posseïm en nosaltres des de sempre.
El seu deixeble Plató ens diu que la idea de bondat és també la idea de bellesa, i la bellesa produeix un poderós plaer d’admiració que ens emociona profundament, fins al punt de sentir un vital impuls per imitar-la.
La realitat imita l’art, diuen; de fet, la realitat vol imitar els actes més bells.
Aristòtil ens diu que tots tenim una potència interna que vol expressar-se. Potser som incapaços o mediocres en moltes coses, però sempre hi ha alguna cosa adormida o latent en la nostra naturalesa que reclama despertar-se. És una boca interior que ens diu, gairebé xiuxiuejant, allò que volem ser a la vida; d’aquí ve el concepte vocació. Mill, uns quants segles després d’Aristòtil, ens dirà que aquesta facultat nostra és l’embrió de la nostra felicitat i de la nostra vertadera bellesa. Com la crisàlide que esdevé papallona, la nostra vocació demana el desplegament de les nostres capacitats.
Simone de Beauvoir en la seva obra “el segon sexe” denuncia un sistema en què hi ha dues existències humanes ben diferenciades: el sexe dominat (referint-se a la dona) i el sexe dominador (referint-se a l’home). A favor de l’emancipació i en lluita contra l’opressió, la filòsofa afirma que la dona ha d’alliberar-se dels rols educatius i religiosos que la sotmeten en nom de “l’amor” etern. La dona no es pot doblegar a la voluntat d’un Déu creat a imatge i semblança dels homes, ni es pot doblegar a cap existència que menyspreï i condemni la seva.
Adam Smith deia que l’èxit del col•lectiu es basa en el triomf individual dels seus membres. Stuart Mill va completar la tesi d’Adam Smith afegint un oblidat element moral: el triomf individual beneficia a tot el col•lectiu sempre que les accions particulars cerquin, a més a més de l’èxit personal, afavorir la major felicitat per al major nombre de persones.
Stuart Mill
En conseqüència, si el bé comú ha de tenir com a premissa la llibertat de l’individu cal denunciar aquelles injustícies que violin la llibertat ciutadana basant-se en el supòsit històric i tradicional d’un poder moral que uns creuen tenir sobre els altres. Les realitats diferents han de ser tolerables i defensades, ja que són, de fet, la demostració de la llibertat en les societats plurals. L’home educat en aquest sentiment, que entén el bé comú com el seu propi bé és l’home moralment desenvolupat.
< Per tant, abans de qualsevol constitució política i qualsevol govern hi ha en nosaltres una lluita natural transformadora que serà impulsora d’organitzacions polítiques i socials justes. L'objectiu és l'emancipació de l'ésser humà envers l'opressió de l'Estat, un objectiu compartit per anarquistes i marxistes. > Plegats cercaren una línia d'acció comuna; fou la I Internacional. Avui ja no cal la lluita armada, no la volem, però cal una pacífica i enèrgica transformació.
L’alienació
D’aquesta
manera, l’individu que, per necessitat o per falta de voluntat, no es pot
alliberar de la condició de mer instrument al servei de la fàbrica, amb
frustració se n’adona de la dificultat, cada dia més feixuga, de no poder donar
una nova direcció al seu treball. Es fa cada vegada més dependent d’una feina
que la pot fer qualsevol, i a qualsevol preu en temps de crisi laboral o
cobdícia capitalista. És converteix així enun
engranatge més en el procés de fabricació, una peça de la gran màquina-fàbrica,
i en eldefensor més aferrat i el
protector més entregat d’un lloc de treball que l’esclavitza i anul·la. Vet
aquí la ironia.
Nietzsche deia que la naturalesa humana ve configurada per dos principis
fonamentals: l’esperit apol•lini i l’esperit dionisíac. L’esperit
apol•lini representa els valors racionals, el seny, la proporció, el
comportament prudent i mesurat, la capacitat de dissenyar i gestionar
amb equanimitat. Té la qualitat de la justícia. L’esperit dionisíac,
d’altra banda, representa la rauxa, l’entusiasme vital, les forces de la
passió, el plaer que vivifica cos i ànima davant la captació emocional
del saber directe, de la il•lusió intuïda. Té la qualitat del crit. Quan
els dos principis aconsegueixen conciliar-se, el resultat és l’ésser
humà en plenitud, és la VIDA en majúscules a la qual no s’hi ha de
renunciar mai, és el conjunt harmoniós del seny empès per l’apassionada
voluntat de viure i experimentar el goig de ser més.
El superhome suporta la mort de déu i es responsabilitza de la vida aquí a la terra; el superhome és la superació de l'home. L’home és un estat a mig camí entre la bèstia i el superhome, un ésser inacabat, feble, que precisa el suport de creences divines, superiors a ell, a les que li dóna tota la responsabilitat sobre la vida i el món. Superat això el superhome és l’estadi nou que substitueix les responsabilitats dels déus en responsabilitats seves; per això la responsabilitat de la creació de nous valors caurà íntegrament sobre les espatlles del superhome. Ell no té reis ni lleis, perquè és llibertat, i fa el que ha de fer en un sincer sí a la vida. El superhome viu la intensitat de la vida amb la mateixa vivesa i força que se li presenta. És aquell que encaixa l’existència amb tot el que això pot comportar, sense obviar cap matís.És voluntat de poder fer i ser. Quan més forta és la voluntat creadora, més forta i admirable és la capacitat dominadora de la seva llei. No s’ha de confondre aquesta llei amb la brutalitat de la injustícia del tirà o del més fort, sinó amb l’admiració que produeix en les nostres consciències la seva obra. La voluntat de poder s’identifica amb el poder que genera la seva magnífica grandesa. La transmutació dels valors la varen dur a terme els jueus i la van continuar els cristians i és producte de la reacció dels febles envers els forts, basada aquesta en el ressentiment, en el gran odi, en un instint de venjança contra tota vida superior. Els febles volen tenir els mateixos drets i privilegis que els forts... però i els deures i obligacions... els podran suportar?
La mort de déu, el nihilisme
Davant la mort de déu Nietzsche veu la fi de la civilització. Veu el darrer home, l’home que assisteix insòlit a la caiguda dels antics valors i es deixa devorar pel buit existencial; és l’home mancat d’objectius pels quals lluitar, és l’home vençut que es deixa arrossegar per la comoditat d’una vida mediocre sense plantejar-se metes més elevades. És l’home vegetal de la modernitat que negat de valors es resigna a una vida pobre i buida. Amb la mort dels gran ideals res té ja sentit, només queda el dolor del buit absolut, i no hi ha res a fer, no hi ha salvació. Això és nihilisme, negació absoluta.
.jpg)
